Introducció a La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic
Aquest llibre que teniu a les mans vol ser un instrument per a la millora de la qualitat lingüística, especialment per a la millora de la qualitat de la llengua utilitzada a Mallorca a l’esfera de les actuacions orals públiques. No és una gramàtica ni un mètode per a aprendre català, sinó un material complementari d’aquells –no substitutori– orientat cap a uns objectius molt concrets, que són atendre unes urgències lingüístiques d’un lloc, d’un moment i d’uns usos determinats.
Els destinataris principals són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc., des dels quals les seves actuacions lingüístiques exerceixen influència sobre el parlar dels altres ciutadans o, fins i tot, podrien actuar com a models de referència.
Les pàgines que segueixen volen contribuir a conduir aquests models en la direcció que creiem més adequada al millor desenvolupament del procés de normalització que la nostra societat necessita. S’estructuren en tres parts, en les quals s’estableixen orientacions per al bon ús de la llengua en els nivells de la fonètica, la morfosintaxi i el vocabulari; tot precedit per l’enquadrament de la situació i les necessitats lingüístiques que ve a continuació.
Una llengua en una situació de normalitat
La llengua estàndard
Perquè una llengua pugui ser un instrument eficaç de comunicació en una societat moderna és indispensable l’existència d’un model lingüístic que avui s’anomena correntment llengua estàndard. Aquest model té les característiques següents:
a) està ben definit i fixat (codificat)
b) està capacitat per a servir de vehicle de comunicació per a qualsevol activitat i moment (les societats amb una llengua estandarditzada no necessiten cap altra llengua per al funcionament intern)
c) és socialitzat mitjançant el sistema educatiu, en primer lloc, i a més pel mateix ús lingüístic (per exemple, als grans mitjans de comunicació de masses), que vehicula models de comportament lingüístic entre tota la població
d) és conegut per tota la societat i reconegut per tothom com a model de referència en l’ús lingüístic, almenys en els àmbits en què és estrictament necessari (usos formals i públics)
e) el coneixement i domini de l’estàndard és requisist per a la promoció cultural i social de les persones, i ambdues coses són directament proporcionals; inversament, el desconeixement del model és causa de no promoció social, i tractant-se d’estrangers suposaria la inviabilitat d’integració laboral i marginació
L’estàndard i les varietats geogràfiques
La llengua estàndard sorgeix per la insuficiència que representa –per a la comunicació completa dins una societat moderna– l’única existència de varietats regionals, comarcals o locals, tendents en principi cap a una diversificació indefinida.
Si les varietats geogràfiques que configuren un conjunt considerat una llengua natural presenten entre elles una gran diferència estructural, se sol adoptar-ne una com a base de l’estàndard comú. Però si les varietats geogràfiques no són molt diferenciades, com és el cas de la llengua catalana, és possible i normal una estandardització no conflictiva pel que respecta a l’existència de les varietats geogràfiques, totes les quals poden participar en la construcció de l’estàndard comú.
En aquest darrer cas especialment, en una situació de funcionament normal, l’estàndard es converteix en un element reconductor de la variació lingüística, en un doble sentit: d’una banda la redueix, tendint a eliminar variants supèrflues o no essencials per al manteniment de les diverses identitats lingüístiques (com ara variants merament fonètiques del tipus padrí/pradí), i, d’altra banda la reforça, tendint a integrar dins una sola unitat elements de procedències diverses enriquidors del conjunt (com ara grups de sinònims o estructures fraseològiques).
En la nostra comunitat lingüística s’ha acollit sempre la idea d’estàndard composicional, és a dir estàndard integrador de les diverses varietats geogràfiques en una varietat única vàlida per a tot el conjunt dels parlants.
L’estàndard i els registres
Una llengua s’usa en una gamma molt diversificada de situacions, caracteritzades per circumstàncies diferents: lloc de la interacció lingüística, canal de transmissió dels missatges, identitat dels parlants o destinataris, tipus de relació entre ells, finalitat de la parla o escriptura, etc. Una llengua en plenitud d’usos i funcions ofereix als seus parlants una gran quantitat de recursos, i aquells en seleccionen uns o altres en funció de les circumstàncies de la situació. Un conjunt d’elements lingüístics adequats a una situació comunicativa rep el nom de registre. Així parlam d’un registre col·loquial, d’un registre periodístic, d’un registre parlamentari o d’un registre científic.
En una situació de normalitat lingüística els parlants lingüísticament competents no sols coneixen el model referencial de la llengua estàndard globalment considerada, sinó que també saben ajustar-se al registre o tipus de llengua que exigeix cada situació. El comportament comunicatiu és avaluat pels altres membres de la societat –igual que qualsevol conducta– i mereix aprovació o reprovació segons que s’adeqüi o no a allò que és considerat socialment vàlid. En el cas d’un polític, per exemple, el desconeixement de les normes d’ús referents a la llengua pot o sol tenir conseqüències en el moment en què les urnes li han de concedir un grau determinat de confiança.
Els registres constitueixen una realitat complexa. Per al nostre propòsit, i per simplificar, ara remarcarem l’existència de dos tipus de registres: els formals i els informals. Els primers solen relacionar-se a usos públics i els segons més aviat a usos privats. D’altra banda, la llengua escrita sol ser habitualment formal, i ocasionalment informal, mentre que la llengua oral pot ser formal (com és el cas d’una entrevista per televisió parlant d’un tema seriós) o informal (com és el cas d’una xerrada privada davant un cafè).
Els registres formals es caracteritzen per una major subjecció a la norma estàndard, per una major coherència sintàctica i més cura en l’articulació del discurs, i per la riquesa i precisió en el vocabulari. En canvi, els registres informals es caracteritzen per una certa relaxació sintàctica i d’estructuració de la frase, per la major improvisació, de vegades per un distanciament de l’estàndard i ús de formes locals, i per l’afany d’expressivitat i l’aparició d’una funció lúdica de la comunicació que tant caracteritzen el parlar col·loquial.
El cas del català i especialment a les Illes Balears
Necessitat de models
En condicions de normalitat lingüística la llengua pròpia es comença a aprendre en els primers nivells de l’ensenyament i continua aprenent-se al llarg de tot el cicle educatiu, no solament amb l’assignatura corresponent sinó amb la gran classe de llengua que és tota la vida escolar en general. En les condicions de normalitat esmentades formació lingüística i promoció professional són dos fets que es determinen mútuament i que estan en relació proporcional directa.
La formació lingüística a què ens acabam de referir es concreta, d’una banda, en el domini de les regles i normes que configuren la varietat normativa-estàndard, i d’una altra, en el coneixement del consens que vincula formes lingüístiques determinades als diferents contextos de l’ús lingüístic, especialment allò que es considerat vàlid en els usos col·loquials i allò que és considerat adequat o recomanable en els usos formals.
En els casos de llengües en plenitud d’usos i de funcions, el mateix ús lingüístic genera models que són socialitzats i reproduïts pels parlants, i aquest procés circular possibilita el bon funcionament de la comunitat lingüística, en tant que la possessió de normes compartides per tots els membres de la col·lectivitat és a la base de la seguretat i la comoditat en el parlar.
En la nostra situació, per a la majoria de la gent el català no ha estat la llengua normal de l’ensenyament, cosa que exclou d’entrada la possibilitat de posseir la formació lingüística pròpia de les comunitats lingüístiques normalitzades de què parlàvem suara, i, més greu encara, per a molta de gent ni tan sols hi ha hagut la possibilitat d’adquirir les normes bàsiques en una assignatura de llengua catalana. Una societat com aquesta no genera, doncs, una gamma completa de models d’ús lingüístic i, per tant, no els reprodueix ni en controla la integritat. En conseqüència, la llengua pot ser percebuda com un instrument de comunicació limitat i parcial, i els parlants, mancats de seguretat comunicativa, poden albergar tendències a l’ús d’una altra llengua, la que sí que proporciona la seguretat i comoditat que requereix especialment la comunicació en públic. Corregir aquesta anomalia és, doncs, essencial per a la normalització de la llengua catalana.
La llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema és més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà.
Un dels envits de la nostra societat en aquest moment és la construcció d’un equilibri lingüístic, en què cada peça trobi el lloc adequat: una llengua col·loquial que aculli el colorit dialectal, uns models formals orals que enllacin amb la llengua escrita culta, tot amb la filosofia de disposar d’un estàndard amb les funcions i característiques dels estàndards normals, en absolut rígid o monolític, sinó, ben al contrari, ric i flexible i integrador en una varietat unitària dels principals elements que configuren cada una de les grans varietats geogràfiques de la llengua catalana.
Errònia percepció de la variació lingüística
L’actual estat de subordinació lingüística ha generat també una percepció distorsionada de la llengua estàndard i la seva relació amb les varietats geogràfiques de la llengua. L’estàndard és percebut sovint com una amenaça a la identitat lingüística dels parlants, en tant que vindria a substituir les formes de parlar pròpies d’aquests. Això s’inscriu en en context d’ideologització clarament contrària a la llengua catalana, sovint amb una manipulació calculada, com es pot comprovar pel fet que els qui concedeixen una gran transcendència a la substitució d’alguna forma catalana per una altra de catalana –que normalment no són substitucions sinó addicions– no solen fer el més mínim problema de la substitució massiva de formes catalanes per altres de castellanes.
Aquest és un fals problema, car ja hem vist que l’estàndard no sols no amenaça els dialectes, sinó que en integrar-ne la principal riquesa, i en tant que garanteix l’ús normal i la plenitud de la llengua, reforça aquella riquesa.
D’altra banda, creiem que és necessari superar un dels grans problemes generats per la situació de anormalitat lingüística: les ideologies fragmentaristes de l’idioma. Caldria abandonar la visió de la llengua com un conjunt de compartiments estancs i potenciar una concepció unitària (no unitarista, clar) en què tots els recursos de la llengua (especialment lèxics i fraseològics), de qualsevol varietat geogràfica, són entesos com a patrimoni de tots els parlants de l’idioma i, per tant, vàlids i utilitzables en tot el seu territori. Dit amb un exemple senzill, la paraula gat ha de ser considerada com a part del patrimoni lingüístic dels mallorquins, al costat de moix, de la mateixa manera que el mot ca ha de ser sentit com a propi i natural de tots els catalans continentals, al costat de gos. Això no lleva que a cada àrea geogràfica o dialectal les paraules més pròpies seran sempre quantitativament les més utilitzades; sempre, però, concebent-les totes com a patrimoni comú enriquidor de tots.
La interferència
El principal factor de transformació de la llengua catalana actualment és la interferència produïda per l’espanyol. Aquest és un fet progressiu que trastoca tot el sistema lingüístic i amenaça de transformar la llengua que parlaran les pròximes generacions en una realitat ben allunyada de la llengua de les generacions passades.
Tradicionalment la interferència havia consistit principalment en la introducció de paraules espanyoles en el corpus lèxic dels catalanoparlants. Aquest fenomen es convertí en veritablement problemàtic amb l’entrada massiva de mots nous de factura castellana com a conseqüència dels canvis esdevinguts amb la modernització de la societat, fenomen contra el qual el procés de normalització lingüística ha d’esmerçar energies considerables.
Però la cosa ha esdevingut alarmant quan, com a conseqüència de la generalització de la pràctica del bilingüisme, la interferència ha començat a destruir l’estructura fonètica i sintàctica de la nostra llengua. Fenòmens com el parlar bleda (articulació de la ela a l’espanyola), pèrdua del so de v, ensordiment de consonants sonores, trastorn de les palatals, o, pel que fa a la sintaxi, caiguda de diversos pronoms febles, construccions pronominals que mai no ho havien estat, trastorn de l’ús dels verbs ser i estar i molts altres, són fets alarmants que reclamen una política de redreçament en la qual caldria no plànyer esforços.
Necessitats més urgents
La normalització de la llengua catalana reclama mesures que en promoguin l´ús a tots els dominis i mesures que permetin restablir la integritat del sistema i aprofundir en la seva genuïnitat. Els dos ordres de mesures s’exigeixen mútuament i s’han de reforçar mútuament. Pel que respecte al segon vessant, la recuperació de la integritat i la genuïnitat, això només serà viable en un context de normalització de l’ús social del català, que pugui mantenir en constant operativitat el sistema retroalimentat de sosteniment de l’ús adequat de la llengua i la difusió de models lingüístics. En la recerca d’aquest equilibri és obvi de cal produir els materials adients, i aquest llibre que teniu a les mans vol ser una aportació entre moltes altres que ens poden ajudar a fer camí.
També és evident que, atesa la complexitat del projecte, cal establir una prelació de prioritats i urgències. Nosaltres consideram que la situació lingüística a Mallorca necessita prioritzar fonamentalment els següents objectius:
a) reduir al màxim possible la interferència de l’espanyol en la parla general, combatent els manlleus i els calcs amb una intensitat inversament proporcional a la seva antiguitat;
b) frenar i invertir el procés de degradació fonètica que es produeix actualment, difonent entre tota la població, però especialment entre aquells qui més actuen de models (ensenyants, polítics, etc.) la consciència del fet i de la necessitat de redreçar-lo;
c) vehicular models de llengua oral formal que alhora que satisfacin els dos punts anteriors superin el col·loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals o pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica).
Bibiloni, G., A. I. Alomar, J. Corbera i J. Melià: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'ús públic.Consell de Mallorca: Palma 1999. [Introducció escrita per G. Bibiloni]