PARLAMENT A L'ACTE D'HOMENATGE A POMPEU FABRA EN EL CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT. UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU. PRADA DE CONFLENT, 1998.


Amics i col·legues. Abans de tot vull dir que és una gran satisfacció per a mi retre homenatge a la memòria d'un dels valors més indevaluables de la nostra cultura, i en un dels escenaris a què tinc més simpatia i afecte: la Universitat de Prada.
Permeteu-me una petita malcriadesa, en tot cas ben innocent i que no reportarà gaire perjudici al sentit d'aquest acte. Deixau-me que més que commemorar -o a més de commemorar- el cinquantè aniversari de la mort de Pompeu Fabra, proposi de commemorar un centenari. Al cap i a fi, enguany se celebren centenaris, cinquantenaris i vint-i-cinquens aniversaris pràcticament de tot. Crec que no seria gens desencertat de commemorar el centenari de l'inici de l'obra de Pompeu Fabra, encara que sigui un centenari aproximat. Un centenari, si voleu, una mica forçat o arreglat segons les meves conveniències. Les raons són diverses: un poc, potser, perquè la mort sempre és una cosa trista; un poc perquè l'etapa final de l'obra de Pompeu Fabra és especialment una etapa de desolació, marcada per l'exili (tot i que va continuar vivint i va morir a la seva pàtria, en aquesta part irrenunciable de la nostra pàtria que és el Conflent, el Rosselló, el Vallespir i la Cerdanya), marcada per la terrible desfeta del 1939 i per l'intent de genocidi cultural perpetrat pel règim franquista contra la major part de la nació catalana. I finalment -i sobretot- perquè crec que el final de la vida i la feina de Fabra no és, o no podia ser, o no hauria d'haver estat, el final de la seva obra. I el que compta, evidentment, és aquesta obra. En canvi, recordar el començament em permet de pensar en el seu projecte; i a mi m'agrada més parlar de projectes i d'empreses llançats amb entusiasme que de finals.
Doncs ara fa aproximadament cent anys, uns quants anys endavant o uns quants anys endarrere -més aviat uns quants anys endarrere- sorgia en aquest país un projecte i començava una obra que per a mi és la més transcendental de la nostra història contemporània: la construcció d'una llengua nacional on no hi havia més que una parla denigrada i reduïda a les funcions domèstiques, conseqüència d'una trista història de persecucions exteriors i algunes deslleialtats interiors. La novetat era clara i contundent: no era la vella idea de la Renaixença de fer una llengua literària sense posar en qüestió l'ordre que consagrava l'espanyol com a llengua nacional. El projecte era edificar una llengua nacional que desplacés la llengua imposada i que ocupés, per tant, tot l'espai públic de comunicació en la societat catalana. No m'ocuparé ara de com les diverses forces polítiques catalanes han abraçat o deixat d'abraçar aquest projecte en les distintes conjuntures històriques. El que cal destacar és que aquell projecte es va formular, que tingué el suport d'una part considerable de la nostra societat i que si no hagués d'aquesta manera, després de l'envestida del franquisme el català estaria ara als Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol en una situació semblant a la que pateix a la part sotmesa a l'Estat francès.
Repartir mèrits, igual que repartir culpes, sempre és complex i arriscat. Foren molts els qui participaren en el forjament d'aquell projecte. Però hi ha un home decisiu que carregà una gran part de la responsabilitat i de la feina: Pompeu Fabra.
El projecte lingüístic de Fabra i del seu entorn ideològic evidentment no és només un projecte lingüístic: construir una llengua nacional no té el més mínim sentit si no és en el context de la construcció d'una nació. Pretendre construir una llengua nacional sense construir una nació és com pretendre comprar un líquid sense disposar d'un recipient on tenir-lo. Fabra només parla de llengua en els seus escrits, però és evident que assumia perfectament aquesta premissa.
El que vull destacar és que el projecte lingüístico-nacional de Pompeu Fabra no implicava una acció de retocs o poliments sobre la llengua catalana, sinó en una intervenció contundent sobre la seva estructura, tan contundent com en l'altre vessant -el social- havia de ser la intervenció del poder en l'establiment de noves regles de joc i normes d'ús. I conseqüent amb el projecte, l'obra de Fabra és una activitat decidida, agosarada, desacomplexada, audaç. Una tasca de formulació de propostes lingüístiques innovadores, les més impactants de les quals són aquelles que se situen en el terreny de la desespanyolització de la llengua. Es tractava de construir, d'edificar, de donar existència, doncs, a allò que no existia; de crear una llengua que no existia, no per ocupar lúdicament el temps, sinó perquè existís i funcionés. Fabra és l'arquitecte que planifica, que dissenya, que imagina. Fabra canvia les terminacions de les paraules noves, que havien arribat a través d'una escola castellanitzada i estaven deformades per l'espanyol; Fabra elimina un munt immens de paraules forasteres i per substituir-les desenterra mots medievals o cerca en els dialectes geogràfics les solucions adients. Fabra és l'enginyer que aixeca l'obra pública més important del país: la llengua nacional. Fabra transforma la realitat i basteix una llengua de formes noves precisament perquè aquesta llengua havia de tenir unes funcions socials noves.
No cal dir que una tasca així requeria molta fe i molt d'entusiasme. Fabra va ser criticat per voler fer una llengua artificial, una llengua de laboratori, per inventar paraules que no deia ningú. Són les acusacions que sempre tenen a punt aquells que són incapaços de concebre cap innovació creadora ni cap transformació de progrés. Però Fabra tenia una gran fe en el seu projecte i una gran confiança en la seva societat. Lluny de modificar-los amb les crítiques, Fabra agafava nova confiança quan veia que les solucions que ell proposava anaven arrelant en l'ús culte i això l'estimulava a assajar noves solucions imaginatives. D'aquesta manera la codificació i l'elaboració d'una llengua catalana de cultura anaven fent un camí irreversible.
Això és el que se m'acut de destacar quan em demanen unes paraules en homenatge al mestre de la llengua catalana. I aquestes reflexions em porten inevitablement a establir comparacions, a confrontar l'època de Fabra amb l'època actual. No escapa a ningú que el nostre procés sociolingüístic es troba en una crisi manifesta. Malgrat la millora de posicions que ha experimentat el català com a llengua pública després del canvi de règim polític, especialment al Principat Sud, la llengua es troba en una situació de perenne inestabilitat i sense garanties de futur, per la impossibilitat de moure l'espanyol -o el francès aquí dalt- del seu rol de llengua dominant i hegemònica. Malgrat la codificació de la llengua i l'estandardització feta fins ara, la pressió interferidora de l'espanyol no sols no ha minvat sinó que de cada dia és més aclaparadora i pertorba noves parcel·les del sistema lingüístic.
La crisi que afecta la recerca d'un nou estatus social del català coincideix amb una crisi de les idees i les propostes sobre les intervencions que cal fer sobre el sistema de la llengua, sobre l'activitat normativa i estandarditzadora, que arranca just després de la transició i perdura fins ara. Al capdavall són la mateixa crisi. Els enrenous, petits o grossos, produïts respecte a uns guionets, unes ee epentètiques o el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans són manifestacions particulars d'aquesta situació global.
Afrontaré el risc de proposar una hipòtesi que comporta un determinat atreviment. Potser n'hi ha molts que han perdut el nord i la carta de navegar. Si el punt de partida de Pompeu Fabra era un projecte de nació i un projecte de llengua nacional, el que ens passa ara és que no hi ha un projecte clar de país ni un projecte lingüístic que tothom sàpiga per on agafar. No sabem ben bé què hem de fer o per on hem de continuar amb els dos problemes més rellevants de l'estandardització del català modern: la interferència i l'articulació d'una llengua comuna que superi la compartimentació dialectal i sigui vàlida per a tot el territori. Els guionets tenen poca importància.
Abans eren molt poques les persones preparades per a actuar en el camp de la planificació lingüística amb garanties de coherència i qualitat. La figura excepcional de Pompeu Fabra va salvar la situació. Afortunadament ara n'hi ha molts que ho poden fer, i això hauria de posar les coses molt més fàcils. Però hem agafat un vici que de vegades les posa difícils: el vici de no saber o de no voler escoltar. Sembla que en algun sector de població és com una mena d'esport nacional. Ja pots trencar-te la gargamella, o els dits picant al teclat, intentant de fer arribar a algun port la idea més argumentada o la proposta més raonada. Toparà contra un vidre blindat que protegeix posicions preses i inamovibles, sobretot si les idees o propostes surten de la perifèria i pretenen tocar alguna cosa que s'ha decidit a la capital. Aleshores es dóna per bona aquella curiosa definició de democràcia que va fer algú: un estat en què cadascú té el dret de dir allò que li vingui en gana i els altres tenen el dret sagrat -que solen exercir sistemàticament- de no fer-te el més mínim cas.
Tornem a Fabra. Crec que Fabra ens va deixar una obra vasta, sòlida i coherent, però també va deixar uns principis igualment sòlids i coherents a partir dels quals va treballar i que tenen una validesa que transcendeix l'època en què va viure. Sempre he pensat que l'obra desenvolupada per Pompeu Fabra és una obra començada, reeixida en els aspectes fonamentals o bàsics, però de cap manera acabada. L'envit que posa aquesta obra a les generacions subsegüents és la seva mateixa continuïtat, i per això comptam amb el millor instrument que podíem tenir: els principis i les bases teòriques de Fabra. Continuar l'obra de Fabra, i fins i tot esmenar-la i corregir-la, amb els seus mateixos principis és, a part d'una necessitat nacional, el millor homenatge que podem fer al major codificador del català. Lamentablement, això d'esmenar-la i corregir-la amb els seus mateixos principis s'ha entès de vegades com una deslleialtat, quan la idea és implícita en el mateix corpus doctrinal que va articular el mestre. De la mateixa manera que és implícita -i alguna vegada explícita- la idea que alguns aspectes del seu treball són provisionals i que requereixen un desenvolupament o un aprofundiment. Declarar-los definitius o sacralitzar-los seria també un error i un mal homenatge a la memòria de Pompeu Fabra.
Per acabar citaré unes paraules de Fabra que va publicar la revista Nova Ibèria el 1937, poc abans de l'ensulsiada. Fent balanç del camí percorregut, Fabra diu que "Catalunya posseïa a la fi una llengua que podia figurar dignament al costat de les altres llengües de cultura. Però per als governs de la Monarquia, era endebades que s'havia acomplert aquesta obra de redreçament del català: aquest continuava essent tractat com el més humil dels parlars provincians. I ha calgut que vingués la República perquè fos admès a l'escola, a la Universitat, als organismes oficials; perquè, en fi, li fos reconeguda l'oficialitat dins el territori de Catalunya. Manca, però, encara, que aquesta sigui reconeguda en totes les terres hispàniques de llengua catalana!".
El tractament diferencial i la distinta situació de la llengua al Principat Sud, al País Valencià i a les Illes Balears que constata Fabra el 1937, i sobretot la situació a la Catalunya del Nord, és sens dubte un dels temes més preocupants. I no cauré en el tòpic de pretendre que al Principat les coses van d'allò més bé, al País Valencià, un desastre i a les illes, mig desastre. La llengua catalana té un greu problema d'ús social que és general en tot el seu territori, tot i que hi ha unes zones més crítiques que altres, perquè hi ha diferents dinàmiques històriques i diferents polítiques lingüístiques. Solucionar aquest problema no és cosa fàcil: caldrà exigir molt als polítics, caldrà revisar molts esquemes, però sobretot caldrà transformar la consciència i la voluntat social, que són els factors que determinaran el futur. No té gens de sentit negar-se a reconèixer una realitat òbvia: el problema de la llengua no porta camí de solucionar-se, com s'ha vist en l'episodi del debat sobre la nova Llei de Política Lingüística del Parlament de Catalunya. Amb tot, cal cercar solucions i sortides per a desblocar la situació.
Deixau que amb tota modèstia posi èmfasi damunt un punt: crec que és hora de demanar amb tota energia que el Principat de Catalunya abandoni les temptacions d'enbadocament regional i es decideixi sense pors ni inhibicions ni complexos a liderar el procés de construcció i llançament cap al futur dels Països Catalans. Que exerceixi especialment la solidaritat activa amb les àrees que es troben en una situació més crítica, com la Catalunya del Nord, pel que respecta a l'ús social del català, o el País Valencià, víctima indefensa de les estratègies secessionistes per part d'una potent maquinària de poder que no aspira més que a l'extirpació de la llengua pròpia del país. La regió que representa el nucli històric de la catalanitat, que posseeix el major potencial humà, cultural, polític i econòmic ha d'assumir aquest lideratge. Per ètica i per necessitat: perquè si abandona la resta del país, pot comptar que al final també seguirà la mateixa dissort que aquells que ha abandonat.
Segurament ara som en una conjuntura de característiques totalment diferents de les de conjuntures anteriors. Un moment de contrasts forts: una bona part de la societat en situació de servir de motor cap a la substitució lingüística i una altra part amb un grau de consciència i voluntat de normalització com mai no hi havia hagut. En aquesta cruïlla, en què ben probablement es decideix el futur de la llengua, Pompeu Fabra és un referent absolutament actual i vigent que ens ensenya que per a reeixir calen dues coses: un projecte clar i sense ambigüitats i una gran fe en aquest projecte i en la gent que l'ha de dur endavant.