1. Es comprèn que l’organització d’una jornada com aquesta, en què es reflexiona sobre les possibilitats de pervivència dels dialectes en un supòsit d’estandardització reeixida, obliga a considerar els parlars insulars com una unitat i tractar-ne la problemàtica unitàriament. Amb tot, això que, d’acord amb la proposta dels organitzadors, aquí anomenam balear –paraula que no sol despertar gaire entusiasme entre els illencs sensibles, ni aplicada a fets lingüístics ni aplicada a cap altra realitat– és un conjunt divers i multiforme, dins el qual es poden diferenciar unitats de tipus geogràfic més o menys caracteritzades. Però, sobretot, cal tenir en compte que els usos lingüístics a les Illes Balears constitueixen un complex ventall diatípic, que va del col·loquial més dialectal a la llengua formal més elaborada i ajustada a la normativa però també impregnada d’elements propis de l’àrea (tant els fonètics com els que afecten la llengua escrita), que contrasten amb els equivalents d’altres zones dialectals. Què hem d’entendre per balear?; ¿només la llengua dialectal del carrer i la família o també l’idioma dels informatius de televisió o del Diari de Balears, que s’acostarien a una idea de llengua estàndard, però amb elements regionals evidents? Segurament denominacions com balear, mallorquí, menorquí o eivissenc –la primera tecnicisme de dialectòlegs, les altres presents en l’ús popular– serien associades més aviat al col·loquial, mentre que sintagmes com català de les Illes Balears, català de Mallorca, etc. més fàcilment suggeririen la totalitat dels usos amb tots els matisos. Dit en altres paraules, mallorquí (o en el seu cas menorquí o eivissenc o balear) significa tot el català que s’usa a Mallorca o només el català col·loquial-dialectal propi de Mallorca? En el primer cas els nivells lingüístics més alts estarien més a prop dels nivells equivalents d’altres àrees que dels nivells més baixos de la mateixa àrea. 2. Què entenem per estàndard? Malgrat que aquest rètol ja fa una trentena d’anys que va ser introduït al nostre país, en tots aquests anys no s’ha arribat a l’existència d’una definició més o menys única i clara, com ho demostren les terminologies emprades (varietat estàndard, registre estàndard) o les oposicions que s’hi estableixen (estàndard/dialecte, estàndard/col·loquial). Sovint s’identifica d’una manera no gaire encertada l’estàndard amb la llengua normativa, i certament aquests són dos conceptes diferents; altres vegades s’associa, creiem, de manera massa restrictiva a un nivell intermedi, del qual s’exclouen el col·loquial i els registres més elaborats; i en una altra visió l’estàndard es concep com una varietat àmplia, que té com a característica primària el fet de la seva utilització i acceptació en tota la comunitat lingüística (oposada a les varietats geogràfiques d’abast parcial), però que pot incloure un ventall de nivells que va del col·loquial fins als més formals. Per al pròposit d’aquesta exposició ens serà més útil una concepció de l’estàndard més acostada a la darrera visió. 3. En una situació de normalitat lingüística un procés d’estandardització implica d’una banda un procés d’expansió del sistema lingüístic, a base de la multiplicació dels recursos; i, d’altra banda, un procés de reducció de la variació geogràfica i d’homogeneïtzació lingüística. Pel que fa al segon procés, l’homogeneïtzació parteix del valor de model referencial que representa l’estàndard. L’estàndard comença essent un model utilitzat pels sectors socials més elevats, que tenen un major accés a la cultura, i és imitat progressivament pels altres sectors a mesura que aquests també tenen major accés a l’educació i als instruments difusors de la cultura. La democratització i la socialització de la cultura i l’accés a la informació, fenòmens propis de l’època actual, són el context en què els estàndards es difonen a tota la societat de manera inapel·lable. D’altra banda, l’estàndard comença essent –a més del model de les classes elevades– un model artificiós propi dels registres formals. Des d’aquí, però, tendeix a expandir-se cap a àmbits menys formals i a ocupar finalment el col·loquial, procés que comporta, òbviament, la formació dins el mateix estàndard de registres diferenciats. En resum, en les societats modernes l’estàndard és un model lingüístic que es troba en expansió en diverses direccions, expansió social, expansió social i expansió diatípica, amb tendència a ocupar tot l’espai de l’ús lingüístic. Aquesta expansió representa el desplaçament de totes aquelles formes incompatibles amb l’estàndard o que hi resten excloses, que bàsicament són variants formals pròpies d’una àrea geogràfica concreta. Com és lògic, la naturalesa i les característiques d’aquest procés depenen de la distància –estructural i psicològica– que hi pugui haver entre l’estàndard i els dialectes. Quan aquests se senten com a varietats marcadament diferents i això els fa objecte de mecanismes de lleialtat lingüística clara, es poden donar models de coexistència i alternança de les dues varietats, i el trencament d’aquesta coexistència més que un procés de desplaçament de formes es presenta com un fenomen de substitució lingüística. En qualsevol cas, la superposició de l’estàndard és la tendència que s’observa en general a les societats contemporànies: parem esment en el cas de l’alemany o l’italià, en què els dialectes tradicionalment vigorosos deixen pas ràpidament a l’estàndard comú. Ara bé, d’acord amb els diferents models d’estandardització possibles, pot haver-hi un determinat grau d’integració de recursos lingüístics de les diferents varietats geogràfiques dins l’estàndard. Aquest fet és especialment constatable en els models d’estandardització que s’han anomenat composicionals. Tot allò que pugui integrar-se dins l’estàndard i vehicular-se a tot l’espai de la comunitat lingüística enriquirà la llengua i perviurà. D’aquesta manera l’estandardització reforça la diversitat lingüística, en tant que la integra. 4. L’estandardització del català realitzada al llarg del segle XX ha estat marcada per un fet decisiu, la fragmentació regional, que ha tingut dues conseqüències: la constitució de models regionals fins a cert punt excloents, és a dir, la inexistència d’un estàndard pròpiament dit; i el poc succés en la difusió de recursos lingüístics regionals més enllà de les seves fronteres originàries (exceptuant, si de cas, els del català central, vehiculats especialment pels mitjans de comunicació). L’estat de regionalització de la comunitat lingüística catalana a principi de segle XX, els problemes del nom i de la identificació de la llengua en un gran sector de la societat valenciana i de les societats illenques, entre altres factors, determinaren la codificació de models paral·lels més que d’una varietat normativa homogènia per a tot el territori de la llengua. Aquests models normatius es caracteritzen per solucions gràfiques pròpies (per exemple, accentuació de la e al País Valencià), un lèxic amb elements diferenciats i un elevat nombre de variants formals, entre les quals ocupa un lloc de primer ordre la morfologia verbal, element que per si sol ja constitueix un element caracteritzador o conformador d’aquells models normatius regionals. La modesta promoció del català que s’ha fet en les darreres dues dècades (sobretot amb la posada en marxa dels mitjans de comunicació audiovisuals) ha representat una empenta i un reforçament per als models regionals esmentats. Al País Valencià, a les Balears... i al Principat! Barcelona, possible i desitjable capital del país, és l’únic centre des d’on s’hauria pogut –i es pot– impulsar i difondre un estàndard nacional, sempre que aquesta opció sigui corresposta amb una bona disposició per part de la perifèria, cosa que no succeirà si no es tracta d’un autèntic estàndard nacional. Barcelona, però, sembla que només vol promoure un model regional pensat per a la seva àrea i ignorant completament la resta del país. Aquesta és la gran desgràcia de l’estandardització del català. Aquest model fragmentari garanteix, en principi, més que ho faria un model únic, la supervivència d’una bona part del material dialectal, que és el tema que ara ens ocupa. Ara bé, és inevitable de posar aquí un grapat de qüestions. Fins a quin punt la normalització completa de la llengua catalana i aquest model d’estandardització són compatibles? Quina evolució pot seguir aquest model en diversos supòsits de canvi social i sociolingüístic? Aquest model és un obstacle per a la normalització, perquè aquesta no disposa d’un instrument òptim per a difondre tota mena de productes lingüístics al llarg i ample del territori de la llengua, al capdavall un territori petit, on l’existència de diversos “estàndards” regionals s’ha de veure com una anomalia. Doblar dues vegades un mateix film, o un espot publicitari, o haver de fer diferents versions d’un manual escolar de matemàtiques, o publicar un text legal en dues versions diferents en un mateix butlletí oficial de l’Estat, o no poder tenir un únic programa de traducció automàtica, són certament coses absurdes, només explicables per unes mancances sociolingüístiques, com són el fracàs del projecte de normalització i l’esquarterament regional de la nostra societat. Construir un estàndard unificat –valgui la redundància– és construir un instrument eficaç al servei del projecte de normalització lingüística que una part de la nostra societat, massa petita lamentablement, ha concebut. Cal suposar, però, que una hipotètica situació d’ús ple de la llengua i la normalitatzació de les interaccions en la xarxa social catalana trencaria el model actual i vulguis no vulguis, amb més temps o amb menys, apareixeria un estàndard nacional (la funció crearia l’òrgan). És evident, tanmateix, que les dues vies –l’estàndard nacional elaborat com a instrument per a la normalització o l’estàndard com a resultat més espontani de la normalització de la xarxa d’interaccions en el si de la societat catalana– porten a resultats diferents, amb una major possibilitat d’esborrament de les varietats dialectals en el segon cas. Comptat i debatut, la homogeneïtzació lingüística i la reducció de la variació geogràfica és quelcom inherent a un procés de normalització de l’ús social d’una llengua en el món actual. La pervivència d’elements lingüístics que en el punt de partida pertanyen a varietats locals té les millors perspectives en la integració d’aquests elements en l’estàndard comú; és a dir, quan siguin transformats en recursos expressius a l’abast de tota la comunitat i útils per a aquesta comunitat. Cal suposar que el lector pensarà ràpidament en elements de tipus lexical i fraseològic, més que en variants formals de paraules (tipus rodó/redó), cada una de les quals es presenta com a incompatible amb les altres concurrents. En aquest sentit, la millor garantia per a la pervivència dels dialectes (una part determinada, és clar) es troba en la normalització completa de la llengua (l’estàndard nacional). Fora d’això el que hi ha és la desaparició més pròxima o més llunyana d’aquesta llengua. I els seus dialectes, òbviament. 5. Després d’aquest enfocament teòric, passem a parlar de coses més concretes, i de coses referides a la situació a les Illes Balears. La postura que els illencs adopten davant l’estandardització està marcada per un fet important: la manipulació ideològica que s’ha portat a terme entorn d’aquesta qüestió. Primer va ser una llarga història de postergació de la llengua, en què aquesta restà dedicada exclusivament a funcions domèstiques i presentada com un dialecte casolà amb noms empetitidors (mallorquí, pla, eivissenc, pagès). Català era per als illencs el nom d’un altre vernacle casolà parlat a l’altra banda de la mar, pròxim però diferent. Després de segles d’existència d’aquesta situació, i profundament arrelat en els usuaris l’estatus de la llengua (dialecte casolà d’una banda, però fortament lligat a la identitat local de l’altra), en l’època de l’estandardització i dels intents de promoció social del català (diverses etapes del segle XX) la manipulació ideològica feta per les esferes del poder fou intensa i contínua: la promoció de l’estàndard feta pels sectors defensors de la llengua va ser presentada pels manipuladors com una amenaça al manteniment de la identitat lingüística dels illencs. Una de les manifestacions més clares d’aquesta política és la martellejant i obsessiva “defensa” de les “modalitats insulars” duta a terme després de l’oficialització del nom de català per a la llengua en l’Estatut d’autonomia de 1983, política que durà fins al 1999. En aquesta època no hi ha decret ni altre document legal en què el nom de la llengua entronitzat per l’Estatut no vagi seguit de la cueta “amb les modalitats pròpies de les Illes Balears”; i la política governamental arribà a obsedir-se en la fustigació de persones i materials (per exemple, manuals escolars) que veiessin com un perill per a les inefables “modalitats”. Alhora –i de molt més enrere– la premsa local va fer campanya sense descans amb la mateixa manipulació ideològica. Després de tot això, una gran part dels illencs –els posseïdors d’una menor formació lingüística– han seguit amb un cert desconcert el procés recent d’intent de promoure i normalitzar la llengua. L’ús del “nou” nom de la llengua i la promoció de la varietat estàndard han pogut ser vists com un intent de substitució de la seva manera de parlar per una altra pròpia d’una altra àrea geogràfica, i s’han produït algunes reaccions defensives, alimentades pels mitjans de comunicació i els dirigents espanyolistes. Al capdavall, però, les mateixes que previsiblement es produirien al Principat si hom hagués de substituir el nom tradicional de la llengua per un altre que fos associat a la parla d’una regió veïna. La militància en aquesta ideologia antiestandarditzadora i oposada a l’ús del nom general de la llengua ha rebut a Mallorca el nom de gonellisme (paral·lel al blaverisme valencià), nom sorgit el 1972 arran d’una polèmica a la premsa local iniciada per un personatge que signava amb el pseudònim de Pep Gonella. Per gonellisme s’entén un ventall ideològic que va del secessionisme lingüístic simple fins a postures dialectalistes no secessionistes, però en rigor, si ens atenem a les tesis defensades en la polèmica esmentada, el gonellisme, més que secessionisme, es presenta com una ideologia que propugna la utilització formal de les variants lingüístiques usuals en la parla quotidiana dels mallorquins. Salvant algunes distàncies, pot ser considerat com un equivalent, més estrafolari, del fenomen principatí que s’ha anomenat català light. Tots dos són moviments localistes obstaculitzadors de la construcció d’un estàndard nacional. Cal dir que el secessionisme simple és avui a les Illes un fenomen analfabet i residual que no té el suport de cap partit polític i destinat a la desaparició ràpida. Les reticències a l’estandardització i l’adhesió a formes locals, en canvi, és encara un fenomen present, que requereix, però, un seguit de matisacions. El sector social format per la gent més educada i favorable a la promoció real de la llengua ha tingut sempre un posicionament incondicionalment favorable a la llengua normativa i a l’estandardització. Escriptors i persones cultes acceptaren del principi sense problemes la normativa sorgida de les instàncies codificadores. Jaume Busquets i Francesc de B. Moll divulgaren aquesta normativa abans de la guerra del 36, i Moll en féu una àmplia difusió i modelació en els anys de la postguerra. Els qui s’interessaven sincerament per l’ús social de la llengua i pel seu aprenentatge acceptaren disciplinadament una normativa lingüísica que, tot i la incorporació d’elements regionals de tradició culta, restava relativament allunyada del parlar de cada dia. Pensem en el cas contundent de la utilització de dos articles diferents en els usos escrits i els usos orals espontanis. Aquest esperit de disciplina i renúncia a gran part del material lingüístic matern en benefici d’una llengua comuna unificada hauria de fer reflexionar als qui ara fan promoció de localismes barcelonins en nom d’una major identificació dels catalans d’aquesta àrea amb la llengua pública, cosa que dinamita el consens tradicional entorn de la normativa i encoratja localismes d’altres indrets. 6. Per a acabar aquesta exposició analitzarem les tendències i els canvis lingüístics que s’estan produint actualment a la societat de les Illes Balears pel que respecta a les relacions entre l’estàndard i les varietats locals. Les possibles influències sobre el parlar tradicional constitueixen un joc en què cal distingir com a elements principals la pressió de la llengua normativa en general, la pressió dels mitjans de comunicació (entre ells els de Barcelona) i, capítol especial, la pressió de l’espanyol. La pressió de la llengua normativa en general es manifesta a través de diversos àmbits formals en els quals hi ha hagut durant les darreres dècades un determinat grau d’introducció del català normatiu. Els illencs ara tenen contacte amb alguns papers de l’administració escrits en català, amb alguns productes culturals (llibres, revistes, diaris), i sobretot amb els mitjans de comunicació audiovisuals, ja siguin locals o els de Barcelona o València. Una part de la població, els sectors joves, tenen un major contacte amb el català normatiu, per l’ús del català al sistema educatiu, present en major o menor mesura en tots els centres, contacte que lògicament és altament intens en els casos d’ensenyament vehiculat del tot en català. En general, la llengua escrita té escassa influència sobre la parla diària: els illencs estan històricament acostumats a una llengua escrita separada de la llengua oral. En època antiga el català escrit, reservat a una minoria, tingué una existència paral·lela a la llengua oral, respecte de la qual mantenia una discreta distància; i en època moderna la gent de les illes ha tingut l’espanyol per llengua escrita habitual. Caldria matisar, però, aquesta afirmació afegint que aquella influència ha de ser per força major en els joves escolaritzats en català. I, sobretot, hem de destacar el fet que els joves de famílies hispanoparlants integrats lingüísticament, ja sigui per l’escolarització, per acció dels mitjans de comunicació o per tots aquests factors, atès que en els seus referents pesen més el model dels llibres o de la televisió que el col·loquial tradicional, utilitzen oralment un català molt més acostat al model normatiu o àdhuc al model televisiu. Interès especial té la pressió que sobre el parlar insular pugui exercir la llengua oral dels mitjans de comunicació audiovisuals i les possibles tendències al desplaçament de formes i comportaments fonètics. La producció de ràdio i televisió en català feta a les illes és minoritària en comparació al bombardament mediàtic en llengua espanyola. La ràdio i la televisió estrictament locals solen utilitzar normalment les varietats locals; utilitzen un model més normatiu –diguem-ne estàndard– els únics programes en català de la ràdio i la televisió públiques (RNE i TVE), que són els informatius dits regionals, i els informatius i altres programes amb ús lingüístic no espontani dels dos canals de televisió privats que amb un règim d’existència tolerada cobreixen com a mínim l’illa de Mallorca. L’ús espontani en tots aquests mitjans sol vehicular-se en les varietats dialectals, i sense mirar gaire prim pel que respecta a la qualitat lingüística. En aquest panorama mediàtic és important la presència de les emissores de ràdio i televisió de la Generalitat de Catalunya, que a les Balears tenen un seguiment considerable. No hi ha estudis sobre el grau en què el model formal de la ràdio i la televisió estan influint en la parla col·loquial, però és de suposar que deuen ser en alguna mesura un factor d’acostament entre els dos codis. Fins i tot, setze anys de recepció de TV3 a la majoria de llars de les Balears segur que han estat causa, fins i tot, d’algun acostament entre el català de les illes i el de la capital. Naturalment, en aquest escenari hi ha variables lingüístiques que més fàcilment són arrossegades pel corrent dels models formals o centrals i altres que ofereixen una resistència que els augura una vida molt més llarga. Així, mentre formes com història i realitat van desplaçant les tradicionals histori i realidat, unes altres no han perdut gens de vitalitat, com els pronoms noltros i voltros, els possessius nostro i vostro, o l’article salat, que en el parlar col·loquial no ha fet gens d’espai a l’article estàndard, i en el parlar formal espontani (quan hom no llegeix ni recita) té una presència encara molt majoritària. Aquest document, en què es parla de fets globals i de tendències, no és el lloc de fer la descripció exhaustiva del funcionament de variables concretes; per això ens limitam a una senzilla exemplificació que ajudi a la comprensió de les afirmacions generals. Amb tot, l’autèntic desplaçament de les varietats geogràfiques insulars és el desplaçament efectuat per l’espanyol. És a dir que el desplaçament del dialecte és el desplaçament de la llengua. La influència de l’espanyol causa tanta destrossa que el parlar de les generacions joves s’allunya de manera alarmant de les generacions més grans. Entre la llengua de les rondalles, que, simplificant un xic, és la llengua que s’anava transmetent de generació en generació, i la llengua dels actuals adolescents hi ha un abisme colossal. La riquesa exuberant d’aquella llengua tradicional ha donat pas a un català depauperat, esquelètic i, de fet, una pura còpia de l’espanyol. La interferència de l’espanyol es manifesta, en primer lloc, en la fonètica: la ela ha perdut entre la majoria de joves la seva articulació velar tradicional, s’està perdent la ve labiodental, desapareix el fonema fricatiu palatal sonor /Z/ substituït pel so de la y consonàntica espanyola, desapareix la ela palatal substituïda per la mateixa y espanyola, s’africa la fricativa /S/ inicial de paraula, no se sonoritza la essa final que enllaça amb vocal inicial del mot següent, per esmentar només els fets mes greus. És interessant de parar esment en la pèrdua d’alguns mecanismes fonètics que han caracteritzat el parlar insular tradicional: per exemple, el tancament de la o àtona seguida en síl·laba següent per una i o una u (policia), propi de part de Mallorca; o la vocalització de la ela davant algunes consonants sonores (sauvatge, espeuma). Potser en aquest procés hi ha tendències de canvi internes; però és evident que l’espanyol hi és determinant, com es demostra amb el fet que sauvatge (amb el referent espanyol salvaje) pràcticament ha desaparegut, mentre que espeuma (sense el referent espanyol) manté tot el vigor. En el lèxic la interferència és aclaparadora. L’únic que podem fer en aquesta breu exposició és fer èmfasi en alguns aspectes essencials d’aquesta interferència, com són la invasió de paraules espanyoles associades a tots els objectes i tots els conceptes nous –atès que una llengua subordinada és incapaç de generar una neologia pròpia–; la desaparició, o la tendència a la desaparició, de tots els mots catalans que no tenen un equivalent formal en espanyol; i la intensitat del calc, sobretot el calc semàntic, que converteix el català en una estructura mental idèntica a l’espanyola. 7. Interessar-se per les possibilitats de pervivència dels dialectes és un exercici ple d’interès i de sentit entre els lingüistes i entre els altres usuaris de l’idioma. En una dinàmica d’estandardització i normalització lingüística allò que es pot tenir en perspectiva és una planificada promoció de recursos lingüístics dialectals la integració dins l’estàndard dels quals pugui ser viable i desitjable. Dins l’estàndard comú, general i nacional. Això no serà possible sense una xarxa de planificadors del corpus amb una sensibilitat especial, coordinada i cohesionada. I sense construir una societat que trenqui les fronteres interiors i les dependències exteriors. Lamentablement,
els parlants de català tenim l’envit de preocupar-nos per una
altra pervivència, bàsica i irrenunciable: la pervivència de
llengua, que, de moment, continua amenaçada. ©
Gabriel Bibiloni: "El balear i l'estàndard".
Dins Actes del VII Col·loqui Lingüístic
de la Universitat de Barcelona. Universitat de Barcelona. |
