Antropònims (noms de fonts, cognoms, malnoms) i topònims mantenen una vinculació estreta i intensa. Cada una de les dues sèries d'elements serveix per a generar-ne de l'altra. Així tenim que molts d'antropònims són formats a partir de topònims, i molts de topònims s'han format a partir de noms de persona. • Cognoms procedents de topònims Qualsevol antropònim pot procedir d'un topònim. Pel que fa als noms de fonts basta esmentar els nombrosos noms femenins de vinculacions marianes ( Núria , Montserrat , Meritxell , etc.). També els malnoms poden arrancar d'un nom de lloc. Però aquí ens interessa especialment el cas dels cognoms. Molta de gent porta cognoms que són simples topònims. És ben conegut el fet que un gran nombre de cognoms actuals de les Illes Balears corresponen a topònims del Principat ( Alenyà , Alsamora , Amer , Alcover , Balaguer , Begur ...). Segurament al voltant d'un vint o vint-i-cinc per cent del corpus de cognoms tradicionals de les Illes. Aquests cognoms mostren la procedència dels repobladors de les Balears que succeí la conquesta catalano-aragonesa. Amb tot, el fet que un repoblador fos identificat amb un d'aquests elements onomàstics no vol dir necessàriament que tal repoblador fos del lloc en qüestió: podia ser un habitant de qualsevol vila i portar ja el dit cognom o sobrenom, que, en tot cas, indicaria un origen més remot del lloc assenyalat pel cognom. Alguns cognoms actuals de les Illes Balears són formats a partir de topònims de les mateixes Illes ( B u nyola , Caimari , Deià ). Això vol dir que aquests cognoms s'han generat a l'arxipèlag, i, naturalment, també indiquen una procedència geogràfica (lloc d'habitatge o alguna altra vinculació). Cal observar que en el moment inicial de la repoblació els cognoms no eren encara uns elements acabats de fixar. Una altra manera com uns topònims passen a fer part d'un cognom, ben conegut a les Illes, és amb el mecanisme utilitzat per famílies de classe elevada d'incorporar als seus cognoms els noms de les seves terres –sobretot quan aquests cognoms no eren per se prou indicadors de categoria social–, amb la intenció de diferenciar-se d'altres famílies portadores del mateix cognom. D'aquesta manera tenim els Font dels Olors , Ramis d'Aireflor , Palou de Coma - sema , Ribes de Pina , Serra de Gaieta , i altres de semblants, que en ser fixats i oficialitzats es transmeten a la descendència com a cognom únic. • Topònims procedents d'antropònims En primer lloc, tenim un sens fi de topònims del tipus genèric més determinatiu, en què la part determinativa fa referència a un antropònim: cap d'en Font , carrer d'en Vilanova , molí d'en Gaspar , puig d'en Bord , etc. El tipus de relació entre el lloc i la persona associada a l'antropònim pot ser molt diversa. En segon lloc, un tipus característic i interessant a les Illes Balears és el format amb un antropònim precedit per les partícules Can , Son o Bini . En els tres casos originàriament apareix la designació d'una propietat vinculada al portador de l'antropònim. La partícula Can en topònims fixats apareix a tot el territori de la llengua catalana, fins i tot a zones en què la partícula pre-nominativa en ja no és d'ús popular. Els topònims amb la partícula Son són exclusius de Mallorca i Menorca, i s'apliquen en principi a les possessions, ço és a les grans propietats rurals. La partícula és una evolució de Ço d'en , és a dir “la propietat d'en”. Aquests topònims apareixen documentats a final del segle XV, que és quan la fórmula Ço d'en es degué acabar de fossilitzar, i les noves denominacions substituïren les anteriors (moltes, per exemple, comançades en Bini- ), algunes de l'època pre-catalana. En la majoria de casos Son va seguit del cognom del propietari de la possessió en el moment de la fixació del topònim. Les successives transmissions patrimonials i el pas a altres llinatges no alteraran mai –o quasi mai– aquell topònim. En alguns casos, sobretot tractant-se de propietats menors, el Son va seguit d'un malnom, i havent-hi elements onomàstics que poden ser cognom i malnom, sovint només acudint a la documentació es pot escatir quin element antroponímic donà lloc al topònim en qüestió (com el tipus Son Fonoll , per exemple). Fins i tot, hi ha alguns topònims –tot i que no gaire– en què la part que segueix el Son és el conjunt de nom i cognom (com Son Joan Arnau ). La gran productivitat del mecanisme Son més antropònim per a designar propietats rústiques, ha acabat generant topònims d'aquests tipus en què no hi apareix cap antropònim, sinó un mot qualsevol, sovint amb càrrega expressiva, com Son Dur-hi o Son Vitamina . La variant femenina Ço de na va produir So na , que apareix en una dotzena de topònims antics (evidentment fa segles que So na no és productiu), però com que el procés de fossilització i de buidatge de significat de la partícula Son són tan antics i arrelats, aquests topònims amb antropònim femení fa segles que se senten com allò que és regular, és a dir Son seguit d'una altra paraula. Per això So na Dolça , So na Móra o So na Moixa s'han escrit tradicionalment Son Adolsa , Son Amora i Son Amoixa . La fórmula Bini més antropònim ha estat i és encara particularment productiva a Menorca. A partir d'un fons ampli de topònims començats per Bini (uns d'origen aràbic i altres d'origen neollatí, segons Joan Coromines), aquesta partícula opera com un generador d'antropotopònims de manera semblant a la partícula Son . I així s'han produït topònims no solament amb cognoms locals (com Bini-Camps o Bini-Salord ) o amb malnoms (com Binitort ), sinó també amb cognoms o noms forans ( com Bini-Carloan o Bini-Conchi ), i, fins i tot, amb mots comuns amb intenció expressiva (com Binibò ). I, finalment, encara hi ha un altre mecanisme que permet la presència d'un antropònim en un topònim, que és la simple utilització del primer com a topònim amb adjunció d'article i eventualment marca de femení: a Mallorca en trobam casos, com la Dusaia (amb article invariable), aplicat a una propietat originàriament de la família cognominada Dusai, o la Jordana (col·loquial sa Jordana ), nom d'una propietat d'una persona de cognom Jordà. Aquí entenem per antropotopònim aquell topònim format a partir d'un antropònim. El terme és paral·lel a bastants altres, com fitotopònim (topònim format a partir d'un nom de vegetal), zootopònim (topònim format a partir d'un nom d'animal), hagiotopònim (topònim format a partir d'un nom de sant), etc. La confluència dels mecanismes de producció onomàstica analitzats més amunt crea una profunda interrelació entre topònims i antropònims. Un topònim con Cervera , corresponent a diversos llocs del Principat, ha creat el cognom Cervera (usual a Mallorca, on és escrit tradicionalment Servera ). I després aquest cognom serveix per a produir el topònim Son Cervera , inicialment una possessió que amb el temps ha arribat a ser un municipi. 2. La normalització de cognoms i antropotopònims Per normalització d'aquests elements entenem la seva regularització gràfica d'acord amb les normes ortogràfiques de la llengua i l'etimologia, a fi de disposar d'una grafia uniforme a tot el domini de l'idioma. Aquest fet es justifica en l'aplicació del principi d'unitat onomàstica , que afirma que un mateix element onomàstic (en aquest cas cognom o topònim) ha de rebre un mateix tractament gràfic a tot el domini de la llengua. Si és el mateix element, no tenen sentit grafies discordants. Crec, però, que a aquesta idea s'hi ha d'afegir un matís important: la normalització ha de donar una forma gràfica única al cognom o topònim que té una única forma fonètica. Així Cervera/Servera i Cerdà/Sardà han de confluir en les formes regularitzades Cervera i Cerdà . L'existència de formes fonètiques diverses s'hauria de considerar com a presència de variants formals, que no tenen per què exigir una única grafia. És el cas de Arlès i Al·lès , Boades i Buades , Caselles i Caelles , Masroig i Marroig , Planícia i Planici , Vilallonga i Vilallonga . La regularització gràfica d'aquestes peces no ens ha de fer anar massa lluny en la transformació d'una realitat que és la que és. D'altra banda, cal tenir present que l'adopció d'una grafia no acordada amb la pronunciació representaria una tendència a la modificació d'aquesta, cosa que segurament no ens interessa. Tanmateix, les coses no sempre són diàfanes i perfectament ubicades, i a l'hora d'afrontar seriosament la qüestió de la normalització gràfica dels cognoms ens trobam amb dubtes gens trivials; com la qüestió de si Guardiola/Gordiola , Guarners/ Gorners o Fillol/Fiol s'han de considerar variants formals complementàries (amb realitats fonètiques diferents) o cognoms unificables del punt de vista de la normalització gràfica, tenint en compte la regularitat dels fenòmens fonètics de la monoftongació del diftong ua o la iodització. Pel que fa als cognoms, és important diferenciar la utilització particular i la patrimonialització col·lectiva. Els cognoms que porta una persona són propietat d'aquesta persona. Fer el tràmit administratiu de normalitzar-los o utilitzar-los segons la tradició familiar és una decisió que ha de prendre lliurement cadascú; i una decisió que ha de ser respectada sense discussió. Fins i tot, la decisió de la Gran Enciclopèdia Catalana, de regularitzar tots els cognoms anteriors a la creació del Registre civil em sembla problemàtica. Ara, quan el cognom dóna lloc a un antropotopònim esdevé un patrimoni col·lectiu i aquí és quan s'imposa la normalització. La regularització gràfica dels cognoms té, doncs, una aplicació de primera importància, en la normalització de l'antropotoponímia. 3. Criteris de normalització La normalització d'un cognom o topònim ha de ser el resultat de l'aplicació de tres fases ordenades d'actuació. 1. Aplicació de les regles convencionals de l'ortografia. En funció d'aquest criteri resten desautoritzades les segones de les grafies dels parells següents: • Borràs/Borrás, Ramon/Ramón, Cós/Cos, Móra/Mora, Nét/Net • Ribes/Ribas • Pinya/Piña, Penya/Peña • Moià/Moyà • Marc/March, Horrac/Horrach • Pasqual/Pascual, Quart/Cuart • Reixac/Rexach • Rosselló/Roselló Igualment cal aplicar les convencions regulars sobre aspectes diversos, com aglutinacions ( Santjoan , Santpol ), ús de guionets ( Mont-roig , Puig-de-ros , Puiggròs ), etc. 2. Els aspectes que no es puguin resoldre a la fase anterior, es resoldran amb l'aplicació de les grafies exigides per l'etimologia. D'aquesta manera seran descartades les segones formes de la sèrie següent: Bastard/Bestard , Centener/ Santaner, Flequer/Flaquer , Grimald/Grimalt , Guerau/Garau , Llebrers/Llabrés , Lledó/Lladó , Llompard/Llompart , Macip/Massip , Maure/Maura , Omar/Homar , Pacs/Pax , Pisà/Pizà , Ponç/Pons , Poncetí/Ponsetí , Proenç/Prohens , Puigcerver/Puigserver , Rutlan/Rullan , Sançó/Sansó , Teuler/Tauler , Vedell/Vadell , Venrell/Vanrell. No és el moment ara de comentar les etimologies d'aquests cognoms, que pos a tall d'exemple. Per a això remet el lector al meu llibre Els cognoms de les Illes Balears (nom provisional), de pròxima publicació. 3. Quan l'etimologia no és clara o les hipòtesis siguin només això, crec que és recomanable cenyir-se a la tradició. En aquest terreny no es poden fer passes en fals, perquè escampar una grafia nova a partir d'una decisió que després es pugui demostrar que ha estat errònia causa un mal considerable i una indesitjable desorientació entre els usuaris de la llengua. Per exemple, el cognom Escarrer pot tenir el seu origen en el segment “es carrer” o en l'adjectiu esquerrer (derivat de esquerra ). No tenint més elements que aquests, és recomanable d'escriure'l com s'ha fet sempre, és a dir Escarrer . Un altre exemple seria Sintes , la relació del qual amb el nom comú cinta seria només una hipòtesi arriscada. 4. Aspectes particulars Abans hem fet referència a un aspecte complex, com és la regularització gràfica en aquells punts en què tenim una determinada pronúncia dialectal que correspon, però, a una grafia estàndard de manera generalment sistemàtica. 4.1. La iodització El cognom que a les Illes Balears s'ha escrit tradicionalment Fiol podria ser considerat una variant de Fillol , tal com hem definit el concepte de variant formal més amunt, i, per tant, és mantindrien les dues grafies ( Fillol i Fiol ) com a igualment normalitzades. Aquest problema el trobam en un bon grapat de cognoms, que, no sols a les Illes sinó a altres àrees del territori de la llengua, presenten formes ioditzades, i, naturalment, deriven d'uns ètims que expliquen aquesta iodització. Pensem, però, que pel que fa als mots comuns en què es dóna aquest fenomen ja estam tots perfectament avesats a la rutina d'associar la pronúncia local i la grafia normalitzada amb ll . Els cognoms amb iodització solen tenir correspondència amb un mot comú, com ara Fillol , Mallol , Triall , Trilles , Trullol , etc. Per tot això, crec que seria més aconsellable de considerar únicament grafia normalitzada la que no reflecteix el fenomen dialectal de la iodització. I tampoc no ha de ser cap problema rellevant el fet que aquesta grafia pugui impulsar –especialment en topònims– una pronúncia amb so lateral. En el cas de cognoms que no tinguin correspondència amb un mot comú, caldria aplicar el principi d'unitat onomàstica, explicat més amunt. D'aquesta manera regularitzaríem els cognoms Bordoll , Mieres (del llatí miliarias ) o Llampalles , que procedeixen de sengles topònims del Principat, els quals s'escriuen tal com aquí resta expressat. • Vocalització de l Es tracta d'un fenomen equiparable al de la iodització, per la qual cosa el criteri de normalització hauria de ser el mateix. Tots escrivim Alcadena , Alcanada , Selva , malgrat les pronúncies locals Aucadena , Aucanada , Seuva (fins i tot Alcúdia té una fonètica tradicional Aucudi , tot i que ara en regressió per efecte de l'escriptura), i ho fem simplement per una qüestió de tradició gràfica que seria absurd d'interrompre. De la mateixa manera cal escriure amb l topònims o cognoms com Calbet , o cognoms com Galmés , que, almenys en qualque topònim de Menorca, conserva una pronúncia vocalitzada Gaumés (v.g. torre d'en Galmés ). 3. Un detall per a acabar: en alguns casos valdria la pena que la regularització gràfica de cognoms anàs associada a la recuperació d'una forma fonètica que ha estat alterada per l'efecte de la lectura en clau espanyola. L'escriptura tradicional Rullán i Vallori ha portat a pronunciar aquests cognoms –sobretot el segon– amb consonant lateral palatal, tot i que la pronunciació correcta ha de ser amb l geminada. Raó per la qual és especialment aconsellable de regularitzar les grafies Rutlan i Vatlori (variant Batllori ), d'acord amb l'etimologia.
© Gabriel Bibiloni. En premsa. |
