Avui és Sant Roc, un personatge del segle XIV que té una identitat força enigmàtica. El seu nom també és misteriós. No coneixem ningú anterior a ell que porti aquest antropònim. Ni sabem d’on surt: segons el Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca, d’Antoni Llull Martí, és un nom d’origen germànic, identificat amb el mot hroc, que sembla que era un crit de guerra.  El nom original (occità Ròc, francès Roch) va ser llatinitzat en Rochus i agafà en cada llengua diferents formes: català Roc, italià Rocco, anglès Roch o espanyol Roque. Segons la tradició cristiana, sant Roc era un occità de Montpeller que anà a viure a Roma i que feia meravelles guarint malalts de pesta. Però segons algun estudiós, sant Roc és una duplicació d’un sant anterior, del segle VII, dit Rac (Racho en francès), que, segons diuen, va ser bisbe d’Autun (França) i que té el seu dia el 25 de gener. Aquest Rac o Racho era invocat com a protector contra les tempestes, i la semblança entre pesta i tempesta (va igual en francès i en occità) hauria afavorit l’aparició del nou personatge. També per la semblança dels noms de Roc i Rac. De manera que entre sant Rac i sant Roc anam una mica perduts. Sigui això ver o no, la documentació mostra que al final del segle XIV el culte a sant Roc de Montpeller ja era un fet.

I ara vegem què diu la tradició sobre el nostre sant, que surt de diverses fonts, com la famosa Llegenda àuria, tantes vegades aquí esmentada, o la Vita Sancti Rocchi, de Jean de Pins (1516). Segons aquestes fonts, l’home va néixer a Montpeller en una data controvertida (final del segle XIII o començament del XIV). Montpeller va ser un senyoriu sota sobirania de la Corona d’Aragó durant un segle i mig. Jaume I quan va repartir la Corona donà Montpeller a Jaume II, juntament amb el regne de Mallorca i el comtat del Rosselló. Jaume III el va vendre al rei de França el 1349. Quan va néixer sant Roc, doncs, —si va néixer—, potser la seva ciutat natal era sota sobirania del rei de Mallorca. Roc era fill d’un noble, o potser burgès, que, a més, era governador de la ciutat. Diu la llegenda que sa mare era estèril, però que pregant a la Verge Maria va superar l’inconvenient; i que quan nasqué li sortí una creu vermella damunt el pit que es feia grossa així com el nin anava creixent.

Quan tenia vint anys es morí son pare, que li havia deixat la comanda de continuar en el seu càrrec de governador. Però Roc menyspreà càrrecs, béns i noblesa, repartí als pobres tot quant tenia i se n’anà a Roma com a pelegrí. En aquell moment a Roma havia esclatat una gran epidèmia de pesta. La pesta és una malaltia contagiosa causada per un bacil i transmesa en bona part per la picada de les puces. Pensem que aquest animaló, ara feliçment llunyà de nosaltres, antigament era una de les companyies més presents en la vida diària de la gent. La denominada pesta negra va causar estralls a Europa entre el segle XIV i el XVIII. Quan va arribar, procedent d’orient, i es va escampar amb rapidesa, a mitjan segle XIV, en pocs anys va morir per la malaltia una quarta part de la població occidental. Entre una societat desolada, i amb una terrible precarietat de remeis per a fer front a la plaga, no és estrany que apareguessin sants, com sant Roc o sant Sebastià, a qui la gent s’encomanava desesperadament. I com que les epidèmies qualque moment s’acaben o s’atenuen, ja teniu el miracle. Doncs el nostre personatge a Roma va començar a guarir malalts de pesta com qui fa bunyols de vent. Bastava que els tocàs amb la mà o que els fes el senyal de la creu damunt el front i els fortunats se n’anaven ben sans i més contents que un gínjol. Però amb tant de tocar malalts, estant a Plasència, ell també hi va caure, i no va saber —o potser no va voler— guarir-se a ell mateix. Les autoritats l’expulsaren de la ciutat i ell se n’anà a viure al bosc, a una barraca que es construí amb branques i rama. O potser se n’hi anà voluntàriament per a no contagiar altra gent. En tot cas, Déu no el deixà abandonat i va fer que al costat de la barraca brollàs una font que li donà aigua bona, i un ca que pertanyia al senyor d’aquelles terres li dugué cada dia un pa que el gos robava de la taula. Per això en moltes representacions veureu el sant amb un ca als peus que té un pa a la boca. I amb la nafra de la terrible malaltia a la cuixa. Diu la llegenda que el senyor va voler saber on anava el seu ca, que desapareixia cada dia, i un dia el seguí fins que arribà a la barraca on trobà l’indigent ferit i fet un pelleringo. El noble senyor el guarí i es va fer amic i acòlit seu. Roc, amb pa i aigua i potser amb l’ajuda del protector, va subsistir una temporada fins que decidí de tornar al seu Montpeller natal. Tornat a la seva ciutat, ningú no el va conèixer, amb aquell aspecte tan canviat, i per això el prengueren per un espia del papa contra el duc de Milà —que no tenien gaire bones relacions—  i el ficaren a la presó. Ell no digué qui era, per humilitat, per la qual cosa estigué cinc anys a la presó, on morí un 16 de juliol. El 1327 segons la Llegenda àuria, cosa difícil perquè aquell any la pesta encara no havia arribat a Itàlia. Segons altres fonts, morí a Voghera devers el 1378. També diu la llegenda que just després de mort, un àngel portà del cel i deposità al costat del cap del sant una tauleta escrita amb lletres d’or que deia que qui s’encomanàs a Roc no tindria mai el mal de pesta. Malgrat que Roc d’ençà que el ficaren a la presó no havia dit mai qui era, al final la gent de la ciutat el reconegué per la creu vermella que tenia marcada al pit. Fou enterrat a Voghera, però el 1485 el cos desaparegué i encara el cerquen. Sort que qui se l’endugué deixà dos ossets del braç, que foren transportats a Venècia, on reposen sans i estalvis. A partir del segle XV s’escampà pertot la devoció de Sant Roc i es construïren arreu esglésies dedicades a ell, igual que confraternitats i hospitals per a assistir els malalts de pesta.

Hi ha alguns districtes o entitats de població que es diuen Sant Roc a Olot, Badalona, Ripoll, etc. I també algunes muntanyes o altres accidents geogràfics i diverses ermites, esglésies, capelles, edificis i carrers.

A Barcelona és un sant molt popular. Diu la llegenda que una vegada sant Roc anà a Barcelona mentre hi havia una pesta i tots foren guarits miraculosament. I durant les terribles pestes dels segles XIV, XV i XVI l’invocaren contínuament. Per això el 1519 el declararen patró de la ciutat amb el compromís de fer festa, missa amb seguici corporatiu i altres solemnitats. El 1589 els veïns de la catedral de Barcelona van constituir la Confraria de Sant Roc de la Plaça Nova, que d’aleshores ençà celebra unes lluïdes festes en honor del sant. Encara que el barri de la Catedral i de la plaça Nova pràcticament va desaparèixer amb les reformes urbanístiques del segle XX, que van crear l’avinguda de la Catedral. A més, en el segle XVIII van col·locar una capelleta amb la imatge de sant Roc a una de les torres romanes del portal del Bisbe, al començament del carrer del mateix nom. A la vila de Gràcia també es fa homenatge a sant Roc, que té una capelleta dedicada. En els Països Catalans s’han comptat 180 poblacions que tenen devoció especial a sant Roc o festes en honor seu. És el patró de Terrassa, car es creu que una gran pesta del començament del segle XIX va minvar gràcies a ell. En el Principat també és el patró d’Hospitalet de Llobregat, de Malgrat de Mar (el Maresme), de Barbens (el Pla d’Urgell), de Castellfollit de Riubregós (l’Anoia), de Santa Coloma de Cervelló (el Baix Llobregat), d’Argilaga (el Tarragonès) i de Vall-de-roures (el Matarranya); a Arenys de Mar avui és la festa major petita, d’interès i catalogada, i també conseqüència de la intervenció del sant en la pesta del 1607, que es va tallar de cop el dia de Sant Roc d’aquell any; a Andorra és patró de Canillo; al País Valencià és el patró de Vilafranca (els Ports), de Dènia (la Marina Alta), de Burjassot (l’Horta Nord), d’Olocau (el Camp del Túria), de Tavernes Blanques (l’Horta Nord), de Vallanca (el Racó d’Ademús), del Villar (els Serrans), de Sant Antoni de Benaixeve (el Camp del Túria), de Dosaigües (la Foia de Bunyol), de Llíber (la Marina Alta), de Planes (el Comtat), del Verger (la Marina Alta), de Xert (el Baix Maestrat), de Castellfort (els Ports), de les Coves de Vinromà (la Plana Alta), de Beniarbeig (la Marina Alta), de la Núcia (la Marina Baixa) i de Paiporta (l’Horta Sud); a Mallorca és patró d’Alaró, de Porreres i de Cala Rajada. Això de guarir malalties fa tenir molts de fans.

A Mallorca la devoció roquera va ser introduïda pels franciscans en el segle XVII. El 1652 a Alaró l’invocaren davant una epidèmia de pesta i aquesta fou atenuada. Li feren una capella a l’església parroquial, el declararen patró i ara la festa dura una setmana. El mateix any l’invocaren els de Porreres, i el bon sant també els ajudà. Agraïts li feren festa a partir del mateix any, i no sabem com s’ho agafaren els dos patrons de la vila en aquell moment, els dos Joans, Baptista i Evangelista. A Palma també hi havia devoció a sant Roc, que feia competència a sant Sebastià, l’altre «curandero» de la pesta i patró oficial de la ciutat. A la part més antiga de Palma hi ha un carrer dedicat a cada un dels dos miraclers, que, a més, són contigus. El de Sant Roc agafa el nom d’una capelleta dedicada al sant protector.

Sant Roc també ha estimulat la imaginació de la gent per a crear refranys i dites: per Sant Roc l’avellana surt del foc; sant Roc i el gos cacen per dos; si vols que la pesta no et toc, encomana’t a sant Roc; sant Roc i sant Sebastià guarden de pesta i de pecar; sant Sebastià i sant Roc guarden de pesta i de foc.

Malgrat aquesta gran popularitat del sant, el nom de Roc és poc freqüent. A Mallorca no n’hem conegut mai cap. Però si n’hi ha qualcun per aquí que ens llegeix, molts d’anys i bons.

El meu amic Antoni Mas em fa conèixer un article publicat al digital Fora Vila el 26 de novembre de 2022 titulat «De ‘La Puebla’ a sa Pobla, un laboriós procés reivindicatiu», signat per Joan Payeras. L’article explica com es va fer, el 1980, l’adopció del nom ara oficial, Sa Pobla (o sa Pobla) per a la vila i municipi de la Pobla d’Uialfàs, que substituí el precedent La Puebla. L’article és una repetició d’un altre publicat pel mateix autor al Diario de Mallorca amb el títol «Sa Pobla o La Puebla?» el 16 de gener de 1980, vuit dies després de la decisió del consistori pobler.

Aquests articles detallen les persones i institucions que van ser consultades per l’Ajuntament, els reports que van fer, el «referèndum» popular per a triar un dels noms proposats per l’Ajuntament i la votació final del consistori. L’autor dels articles diu que el procés de «normalització» del topònim va ser fruit d’una «tasca àrdua i laboriosa d’estudis de recerca, de l’aportació d’arguments a través de diversos documents consultats, existents en diferents arxius i d’opinions recollides de distintes persones perfectament legitimades». No consta que es demanàs opinió al cronista oficial de la vila, Alexandre Ballester, que, en tot cas jo ja sé què hauria dit. Ni a la universitat, en aquell moment encara embrionària.

La tasca àrdua i laboriosa va consistir, segons diu l’articulista, a escorcollar l’Arxiu del Regne de Mallorca, concretament còdexs antics, les Lletres Comunes (missives adreçades pels governadors als seus batles i autoritats locals), documentació del Reial Patrimoni i documents judicials de l’Audiència. Magnífica feina de recerca en la qual no van trobar cap sa Pobla, però bé que aquest fet, incontestable, sol ser amagat pels salatistes, almenys fins que l’ocultació es fa insostenible. Amagat o, si més no, menyspreat, com si fos una cosa sense importància. El mateix Payeras en el seu article cita multitud de documents, entre els segles XIII i XVIII, en què la vila és denominada sistemàticament la Pobla o la Pobla d’Uialfàs (aquest darrer nom complet va desaparèixer en el segle XVI i va restar el simple la Pobla).

Entre els experts que participaren en el procés destaca en primer lloc Francesc de Borja Moll, qui, després d’afirmar que «era costum de notaris i escrivents fer servir els articles ‘el’ i ‘la’ en els documents oficials, com ha estat sempre en els escrits literaris» i que «la forma ‘Sa Pobla’ és la usada generalment en el llenguatge viu de tot Mallorca (amb l’única excepció de Pollença) sense que tingui res d’incorrecta», conclou que «tractant-se d’un nom propi de lloc la forma preferida és la del llenguatge viu: Sa Pobla.»  Aquesta preferència, no argumentada ni fonamentada, mostra una de les malures de les llengües subordinades: la identificació entre llenguatge viu i parla vulgar, quan en les llengües normals són també llenguatge viu i ben viu totes les formes de llengua culta, escrita o literària; simplement que són registres diferents. Josep Maria Llompart es va adherir a la proposta de Moll. Un altre consultat, el teatí i historiador Gabriel Llompart, especialista en manipulacions, va manifestar la mateixa opinió que Moll, afegint que Sa Pobla, «no trobarà competidors en la geografia catalana o catalanoparlant», cosa que passaria amb la Pobla. Igualment va decantar-se a favor de l’article salat el Consell General Interinsular —caldria saber qui va fer el dictamen— amb la mateixa al·legació insubstancial del teatí i amb l’argument altament científic que Sa Pobla «és més íntimament nostre, més mallorquí, més familiar a la nostra gent». La Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General Interinsular —diu Payeras— assumeix també la posició dels defensors de Sa Pobla.

Curiosament l’Arxiu del Regne de Mallorca i la delegació del Ministeri de Cultura van fer seu el dictamen emès pels historiadors Álvaro Santamaria i Antoni Mut Calafell, que es van adherir a la forma la Pobla. Ells són els qui van escorcollar l’Arxiu del Regne, i després de la feina —àrdua i laboriosa, com hem dit— van afirmar que «en tota la documentació consultada no apareix mai usada la grafia Sa Pobla, sinó la de la Pobla». Ja ho havia dit un altre historiador il·lustre, que havia passat la vida mirant documents, Josep Maria Quadrado: «Por inadvertencia, siguiendo la corriente oficial, escribía la Puebla en mis anteriores obras y aún en la parte histórica de la presente, en vez de la Pobla, como en buena ley debe ponerse» (Islas Baleares, 1888).

Després d’aquests posicionament dels experts, l’Ajuntament de la Pobla va organitzar un referèndum popular perquè els veïns es pronunciassin sobre la qüestió. Les tres opcions ofertes van ser Sa Pobla, Sa Pobla d’Huialfàs (sic) i La Puebla. La Pobla havia desaparegut del mapa. De prop de 10.000 habitants que aleshores tenia el municipi —menys amb dret de vot, certament— van participar al referèndum 111 veïns: 57 es van decantar per Sa Pobla d’Huialfàs, 27 per Sa Pobla i 27 per La Puebla. Malgrat aquest resultat, el 8 de gener de 1980, l’Ajuntament va aprovar d’oficialitzar Sa Pobla, amb 10 vots a favor (9 del grup independent Convergència Poblera i un del PSOE) i 7 vots a favor de Sa Pobla de Vialfàs (UCD).

L’adopció del nom oficial de Sa Pobla va ser presentada com la recuperació del nom històric de la vila, però això és completament fals: en l’ús administratiu Sa Pobla no va ser mai usat abans d’aquesta oficialització, el 1980. En l’ús oficial, de la Pobla es va passar a La Puebla i d’aquest a Sa Pobla. En els usos no oficials en llengua catalana els topònims amb article salat van començar a generalitzar-se en el segle XIX o en el XX, i qui en va fer la principal promoció va ser Antoni Maria Alcover. La pèrdua de la pràctica tradicional d’escriure els topònims amb article literari va ser una conseqüència de la castellanització de la llengua a partir del segle XVIII. Així com el català usat a les Illes anava essent substituït per l’espanyol, també eren castellanitzats els topònims (la Puebla, las Salinas, el Arenal, el Molinar, la Indiotería, la Cabaneta, etc.). La interrupció dels registres cultes del català va representar la pèrdua del costum secular d’escriure els topònims, i totes les coses, amb article literari. Els diaris actuals en espanyol, que escriuen amb article salat els noms de lloc, els noms propis que no són topònims i totes les «coses nostres» contribueixen a enfortir el prejudici salatista. La recuperació de la llengua catalana formal no s’ha pogut alliberar del prejudici creat per la castellanització i aquest ha conformat una sensibilitat que crea una alta adhesió de la gent als topònims salats. El resultat de tot plegat és una toponímia oficial divorciada de la tradició històrica i uns textos a vegades indigeribles amb una mescladissa anguniejant d’articles salats i literaris.

Articles relacionats:

L’article dels topònims
Cercant l’origen d’un prejudici
Toponímia i termes municipals

Avui, 25 de gener, és Sant Pau, o, dit de manera completa i oficial, el dia de la Conversió de Sant Pau. Ja sabem que molts dels qui es diuen Pau tenen la seva festa onomàstica el 29 de juny, juntament amb els qui es diuen Pere, però en la cultura popular Sant Pau és avui: quan un refrany diu que per Sant Pau es fa tal cosa o tal altra, ens referim al 25 de gener. Per això en parlam avui i deixam tot el protagonisme per a sant Pere el 29 de juny. Hi ha un altre sant Pau, l’Ermità, que fa festa el dia 15 passat, però aquest és un sant menor.

Sant Pau és un dels grans sants del cristianisme, persona clau en la primera extensió de la nova religió, i la seva figura està envoltada de no pocs elements enigmàtics. Era un jueu hel·lenitzat, és a dir, un dels molts jueus que s’havien escampat per la part oriental de l’Imperi Romà que tenien el grec com a llengua materna. L’home va néixer entre el 5 AC i el 5 DC, és a dir que, més o menys, tenia la mateixa edat de Jesús, però ells dos no es van arribar a conèixer mai personalment. Era nascut a Tars, una ciutat comercial situada al sud del que avui és Turquia, a vint quilòmetres de la costa, que arribà a ser un dels centres més influents d’Àsia Menor. Els seus pares eren uns comerciants benestants, i Pau prengué un ofici relacionat amb la pell, potser elaborador de tendes, amb el qual es guanyà en un principi la vida. Però també rebé una formació notable: estudià primer a Tars i després a Jerusalem, amb el destacat rabí Gamaliel. Coneixia l’hebreu —la llengua litúrgica dels jueus— i l’arameu —la llengua que els hebreus parlaven—, a més del grec i potser del llatí, i fou un erudit del judaisme en la secta dels fariseus. I, a més, tenia la ciutadania romana, cosa no freqüent fora d’Itàlia, que comportava privilegis polítics, jurídics i fiscals. No consta enlloc que es casàs ni que tingués cap fill. Era de caràcter depressiu, fanàtic i violent i de salut escassa. Com era normal entre els jueus hel·lenitzats, tenia dos noms: un nom hebreu, Saül, i un de grec, Paulos. Saül era el mateix nom que tenia el primer rei d’Israel —tots dos pertanyien a la tribu de Benjamí—, un nom hebreu relacionat amb el concepte de pregar. I Paulos és la forma hel·lenitzada del llatí Paulus, que significa ‘petit’. S’ha dit que va canviar el seu nom hebreu pel nom grec quan es va convertir a la fe de Jesús, però això no és exactament així. I el nom Paulos li esqueia, perquè era un home petit, tal com diu ell mateix a una epístola. La dita catalana alt com un sant pau no s’ajusta gens a la realitat física del nostre sant. Més detalls donen els Actes de Pau i Tecla, un text apòcrif del segle II que narra la vida de santa Tecla, seguidora de sant Pau: s’hi diu que Pau era un home menut, cap pelat, amb el nas gros i les cames tortes. 

El que sabem d’ell surt sobretot dels Actes dels Apòstols, el cinquè llibre del Nou Testament, atribuït a sant Lluc, que narra els fets del cristianisme embrionari. També dels elements autobiogràfics de les lletres que Pau adreçà a algunes comunitats cristianes, escrites per ell o atribuïdes a ell; i d’alguns textos de diversos líders de l’Església primitiva. Pau abans de ser sant va ser un implacable perseguidor de cristians, particularment a Jerusalem, sobretot cristians que eren jueus hel·lenitzats que havien retornat a la ciutat santa. La tradició diu que fou un dels qui participaren en l’assassinat de sant Esteve, el primer màrtir cristià, mort a pedrades. Diu els Actes dels Apòstols que un dia —devers l’any 37—, anant de Jerusalem a Damasc a capturar seguidors de Jesús, li va aparèixer en el cel una llum fulgurant que el va fer caure del cavall —tot i que això del cavall no surt a cap font i pot ser elaboració posterior— i sentí una veu que li digué «Saül, per què em persegueixes?». Saül demanà «Qui sou, senyor?», i la veu respongué «Jo sóc Jesús, que tu persegueixes». Aquest episodi ha estat interpretat per alguns estudiosos com una hal·lucinació potser causada per una insolació, o bé un dels atacs epilèctics que adesiara tenia el perseguidor de cristians. Per això l’epilèpsia es diu el mal de sant Pau. Com a conseqüència d’aquella llum encegadora, Pau efectivament estigué tres dies sense veure-hi, a Damasc, durant els quals no menjà ni begué res, cosa que degué empitjorar la seva situació visionària. Un seguidor de Jesús dit Ananies li posà les mans damunt el cap i el nostre Pau recuperà de cop la vista. Ja podeu pensar que amb aquestes experiències es convertí en el més fervent dels seguidors de Crist a l’hora que es cregué encarregat per Déu d’una missió grandiosa. I es dedicà a fer proselitisme del moviment —de fet encara una secta jueva— amb el fanatisme que sol ser típic dels conversos. Es dedicà a viatjar cap aquí i cap allà i a promoure comunitats cristianes, a les quals escrivia lletres o epístoles quan no les podia visitar. Tradicionalment li són atribuïdes catorze epístoles, de les quals només set avui es consideren escrites per ell.

Els apòstols i els primers seguidors de les idees de Jesús eren i se sentien jueus. No pretenien crear cap nova religió sinó seguir tots els preceptes i doctrines del judaisme, tot incorporant a aquesta religió la idea que Jesús era el messies esperat. Però no tot eren flors si violes entre els apòstols. Més aviat cal pensar en tensions ideològiques entre els primers líders, especialment entre Jaume el Just —el germà de Jesús que després de la mort d’aquest esdevingué el líder de la comunitat de Jerusalem—, Pere i Pau. Aviat sorgí el debat sobre si els gentils —els no jueus—, que a Antioquia començaren a convertir-se i allà mateix començaren a dir-se cristians, podien incorporar-se a la comunitat de seguidors de Jesús. I aquí s’estableix una forta pugna interna entre les diverses faccions del nou moviment. Mentre uns, com Jaume el Just, consideraven que el cristianisme s’havia d’expandir només entre el poble jueu, altres pensaven que s’havia d’obrir als no jueus, els quals passaven del paganisme al cristianisme directament. El gran defensor d’aquesta opció, que va sortir vencedora, va ser l’enèrgic, rude i poc amistós Pau de Tars, dit l’apòstol dels gentils. Un cop va començar-hi a haver gentils conversos, que venien del paganisme i sentien estranya la tradició judaica, va sorgir el dilema de si els nous cristians d’origen pagà s’havien de circumcidar o no. Una pràctica obligatòria entre els jueus que repugnava en el món hel·lènic. Per a resoldre-ho es va fer el concili de Jerusalem, una reunió presidida per Jaume el Menor i Pere —sant Pere— devers l’any 50, on també s’imposà el punt de vista de Pau, contra els sequaços de Jaume. I es va decidir que els gentils es podien batejar i que era suficient que seguissin alguns preceptes de la llei de Moisès, però no la circumcisió. Amb aquests esdeveniments comença de fet la separació entre el judaisme i el cristianisme.

El nostre pau, l’apòstol dels gentils, va tenir els seus problemes amb els jueus. Una vegada, en el temple de Jerusalem, va ser acusat d’anar contra la llei i d’haver fet entrar un pagà en el mateix temple, greu infracció castigada amb la pena de mort. La cosa derivà en un tumult, i sols la intervenció d’un tribú romà amb els seus soldats salvà Pau del linxament i de la mort. El tribú va detenir Pau i l’endemà fou processat pel sanedrí, però les divergències entre saduceus i fariseus i el favor d’aquests tornaren a salvar l’apòstol. Traslladat a Cesarea continuaren les acusacions dels jueus, però el governador el deixà en llibertat provisional fins que va ser enviat a Roma per a ser jutjat per l’emperador, en tant que ciutadà romà. Un llarg viatge en vaixell, accidentat perquè, prop de Creta, una tempesta va fer anar la nau a la deriva durant catorze dies. A Roma va estar en arrest domiciliari durant dos anys —c. 62/63—, a un lloc on després es va construir l’església de Sant Pau de Regola. Després no se sap ben bé què va passar. Segons la tradició, va morir a Roma, cap a l’any 67, en temps de la persecució de Neró, decapitat: una execució «digna» reservada als ciutadans romans. I el mateix dia que executaren sant Pere, aquest crucificat perquè no era ciutadà romà. En el lloc on segons la tradició va ser martiritzat es construí l’abadia de les Tres Fonts, i al lloc on se suposa que va ser enterrat, l’església de Sant Pau Extramurs, la segona de Roma després de Sant Pere del Vaticà, construïda per Constantí i reedificada diverses vegades. Diuen que davall l’altar hi ha el cos de l’apòstol, tot i que també diuen que els caps de sant Pere i sant Pau són a la basílica de Sant Joan del Laterà, catedral de Roma.

Per culpa d’aquell home baixet i malsofrit que tenia un nom llatí que volia dir ‘petit’, avui hi ha en el món milions de persones que es diuen Pau, Paul, Paolo, Pablo, Paulo, Paulus. Entre els primers cristians Pau va ser un nom molt estès: a l’Acta Sanctorum, un repertori de sants del segle XVII, es registra una seixantena de màrtirs amb aquest nom. En canvi, al nostre país no ha estat mai un dels noms més usuals, i el femení, Paula, és força modern. Una forma antiga, Pol, es conserva com a cognom i entra en el cognom Santpol, escrit tradicionalment Sampol. Tampoc no ha creat molta toponímia: només hi ha dos municipis catalans amb el nom del sant: Sant Pau de Fenollet (la Fenolleda) i Sant Pau de Seguries (el Ripollès). Sí que hi ha un grapat de llocs, barris o entitats de població amb aquest nom, a València, el Bruc, Subirats i Santa Maria de Merlès (Sant Pau); i a Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal (Sant Pol). A Barcelona hi ha el monestir de Sant Pau del Camp (segle X), que dóna nom al raval de Sant Pau, al carrer de Sant Pau i a la ronda de Sant Pau. I l’hospital de Sant Pau, edifici modernista del començament del segle XX. Sant Pau és patró de Malta i copatró de Roma i Grècia. I en el nostre país, que sapiguem, només és copatró de Sant Pere de Ribes i Sant Pol de Mar.

A Mallorca, a Sant Pau no li hem fet gaire cas. No hi ha cap nucli de població que porti el seu nom, i poques són les esglésies que el tinguin de sant titular: la petita capella del Palau Episcopal, amb un retaule dedicat al sant del segle XIV;  la d’Algaida, compartint titularitat amb sant Pere; l’oratori de Sant Pau a Cals Concos (Felanitx), ara dedicat a un altre sant; la parròquia de Sant Pau a Manacor i la del mateix titular a Palma. I en tota l’illa només coneixem quatre llocs que li hagin dedicat un carrer: un carrer insignificant a Palma (la Indioteria) i altres tants a Llucmajor, la Colònia de Sant Pere i Biniamar. Això sí, tenim petites o minúscules parts del seu cos a la Seu (pols d’ossos a l’altar major i alguns ossets a altres altars), a l’antic convent de mínims de Santa Maria del Camí, a les esglésies de Pina, Llubí i Galilea i al monestir de Santa Magdalena d’Inca. Tot un luxe.

Sant Pau també és present en el refranyer: Per Sant Pau una hora cau, que indica que al final de gener el dia ja s’ha allargat una hora, més que una passa de pardal o de dimoni de dates precedents. I un altre que diu Sant Pau tanca les festes amb clau, i s’hi afegeix menys la Candelera, que li ve darrere. La Candelera (2 de febrer) és considerat el dia en què es tanca el cicle de les festes de Nadal. Sant Pau també serveix a la meteorologia popular per a preveure el temps que vindrà: Si plou per Sant Pau, hivern adéu-siau; i si fa sol, ve un hivern nou, perquè si les calmes de gener s’allarguen massa, el fred vindrà més tard. Els pagesos saben que el final de gener convé que el temps sigui plàcid i que no plogui massa, ni nevi ni geli: Sant Pau ennigulat, mal any assegurat; Sant Pau mullat, l’any esbarriat; o Sant Pau nevat, any de fam assegurat. En el pla de Mallorca quan es vol significar que dues persones s’ajuden molt una a l’altra, es diu Si no ho té sant Pere, ho manlleva a sant Pau. Una altra dita fa Si els lliga sant Pere, els dispensa sant Pau, que té l’origen en el privilegi paulí (atribuït a sant Pau) sobre certs casos de dissolució del matrimoni. I, no sabem per què, a Mallorca d’un que és un poc curt de gambals o que fa el beneit en diuen un pau o que fa el pau. D’altra banda, diu la tradició mallorquina que els qui neixen el dia de Sant Pau tenen la saliva beneïda (saliva paua) i són capaços de guarir les picades d’insectes i animals verinosos amb la seva saliva. Només s’han d’untar amb saliva el dit gros i fer tres creus damunt la ferida. Si fan un cercle amb saliva al voltant d’un insecte, aquest no surt del cercle i allà es mor. Aquests homes es diuen paus, i les dones paues, i diuen que tenen un senyal, en forma de creueta, davall la llengua. En alguns llocs es creu que aquest do el poden també adquirir els infants de menys de set anys que facin el dejuni de sant Pau, consistent a no menjar ni beure el dia del sant res que hagi tocat foc: només fruita i aigua, i que aquestes tampoc no toquin res fet amb foc. Diuen també que els alls sembrats el dia de Sant Pau i collits el dia de Sant Joan abans que surti el sol també guareixen picades i ferides, lleven els grans i maten els cucs intestinals. I si neix qualque anyell el dia de Sant Pau —anyells paus—, els pastors el guarden perquè protegeixi el ramat de les picades de serp. Sant Pau és un bon dia per a podar les parres, si volen que facin un bon raïm.

I crec que avui ja hem fet llarg.

Avui, 14 de novembre de 2019, és el Dijous Bo, la gran fira i festa de la ciutat d’Inca. Se celebra d’ençà del segle XIV, quan Jaume II de Mallorca ordenà la vila avui capital del Raiguer, o potser abans, segons diuen alguns. En tot cas el nom de Dijous Bo, en què l’adjectiu significa ‘important’, no sembla gaire anterior al segle XIX. En el segle XVI s’establí que aquesta fira se celebraria després dels quatre diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc (18 d’octubre). Els tres primers es diuen primera, segona i tercera fira; el quart diumenge és la festa de Santa Maria Major, i el dijous següent és el Dijous Bo, que cau entre el 13 i el 19 de novembre.

Com diem, el diumenge precedent al Dijous Bo és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat juntament amb sant Abdó i sant Senén (30 de juliol). Santa Maria Major, lògicament, és la titular de la gran església d’Inca del mateix nom. És un temple construït durant el segle XVIII —la primera pedra s’hi posà el 1706— que en substituí una altra de gòtica que, segons els documents, en arribar el segle XVIII menaçava ruïna. L’antiga església era coneguda amb el nom d’església de Santa Maria d’Inca, i la nova fou batejada amb el nom de Santa Maria Major.

Aquest nom és el d’una basílica de Roma, una de les quatre basíliques majors d’aquella ciutat, construïda en el segle V pel papa Sixt III, i que per ser la més gran de totes les esglésies marianes rebé el nom de Santa Maria Major. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V l’esmentat papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que és la que hem dit que és coneguda amb el nom de Santa Maria Major.

El temple marià de Roma és diu Santa Maria Major en totes les llengües, començant per l’italià (Santa Maria Maggiore), continuant pel francès (Sainte-Marie-Majeur), el portuguès (Santa Maria Maior), etc. Només l’espanyol ha afegit al nom un article que no hi posen les altres llengües: Santa María la Mayor. És una de les normes d’aquesta llengua i no hi tenim res a dir. A Palma hi havia antigament una esglesieta que va ser el primer temple de la parròquia de Sant Nicolau i que després de construir-se l’església nova, l’actual, va ser anomenada popularment església de Sant Nicolau Vell. Els textos espanyols de l’època en diuen San Nicolás el Viejo, tot traspassant la vellura de l’església al sant. L’església parroquial d’Inca, construïda com hem dit en el segle XVIII, va rebre en espanyol el nom de Santa María La Mayor, i per influència d’aquesta llengua en català ara es diu normalment Santa Maria la Major. Però cal afirmar rotundament que aquest és un nom incorrecte i no genuí, i que la forma adequada en català és Santa Maria Major, com en totes les altres llengües i com es deia en català temps enrere, tot i la pressió de la denominació espanyola. Segons el cronista de la ciutat, Gabriel Pieras, el 1917 es va renovar el trespol de l’altar major i es van treure les làpides mortuòries que allà hi havia. Mossèn Andreu Caimari copià les inscripcions, una de les quals deia textualment Sepultura de los Confrares, Confraresses y Devots de Sta. Maria Major, feta vuy els 20 desembre de lo any 1.727 ¹.

I per a acabar transcric, amb grafia normalitzada, els goigs de Santa Maria Major —en desconec la data—, transcrits pel pare Ginard en el Calendari folklòric de Mallorca².

<sup>1. Gabriel Pieras Salom, Breu història d’Inca, Ajuntament d’Inca, 1986, pàg. 72
2. Calendari folklòric de Mallorca. Tardor. Saïm Edicions i Fundació Mallorca Literària, 2020, pàg. 141.</sup>

Nota priv. DCVB: Se tregué en profesó pública de rogativa la imatge de Sta. Maria Mayor, Entrev. Eyv. 102. B (s.v. rogatiu)

Avui és Sant Narcís, patró de Girona, ciutat de la qual va ser bisbe, allà en el segle III o IV, segons diu la tradició. Però la major part d’estudiosos creu que aquest sant no va existir i que és fruit del desdoblament d’un altre sant, sant Narcís de Jerusalem, que va ser bisbe d’aquesta ciutat en el segle II. Els dos sants, el real i el fictici, tenen la seva festa el mateix dia, el 29 d’octubre. Segons alguns, la confusió parteix d’un martirologi escrit per l’abat Adó, bisbe de Viena del Delfinat, al final del segle IX. Aquest senyor hauria interpretat Narcissus, episcopus Iher com a Narcís, bisbe de Girona (ierundensis) en lloc de Narcís, bisbe de Jerusalem. Mirau si basta poc per a crear un sant. En el segle X trobaren un cos incorrupte que atribuïren al nostre sant. I a partir d’aquí comença la devoció de sant Narcís de Girona, documentada en el segle XI. Una butlla del papa Silvestre II i un sermó de l’abat Oliba fan referència al sant. Sobre el lloc de naixement del suposat sant hi ha infinitat de teories: la que diu que va néixer a Girona (idea no documentada abans del segle XVI) i altres que diuen que va néixer a ciutats que avui són de Suècia, Portugal, Alemanya o Suïssa.

A partir del martirologi d’Adó s’anà formant una llegenda que té la seva gràcia. Segons aquesta llegenda, Narcís era nascut a Girona i fill de Lluci i Serena. Fugint de les persecucions va anar a terres germàniques amb el seu diaca (ajudant) Feliu, un altre sant inexistent que no s’ha de confondre amb un altre gironí il·lustre, aquest real, sant Feliu màrtir (vegeu el capítol «Sant Feliu», 1^r d’agost). A Augsburg, cercant un lloc on hostatjar-se, va trucar a la porta d’una dona de nom Afra, que va ser una prostituta. I en lloc de fer les coses que se solen fer a la casa d’una prostituta, Narcís es va posar a parlar amb ella i amb altres dones de la casa, i tant de temps va parlar i tan bé que va convertir totes aquelles dones al cristianisme. Diu una llegenda que hi ajudà un miracle del sant: a la casa s’acabà l’oli dels llums, i Narcís els beneí i de cop aparegueren plens d’oli. Després de la seva conversió, Afra va convertir molta gent al cristianisme, i les autoritats romanes es van enutjar tant que la van fer cremar viva. Així Afra es va convertir en santa Afra d’Augsburg. Després d’uns quants anys d’estar per Augsburg, Narcís i el seu inseparable diaca Feliu tornaren a Girona, on Narcís fou bisbe. Fins que tots dos van ser martiritzats. També diu la tradició que quan Afra va ser martiritzada Narcís era a Alemanya per a fer-li una visita. El bisbe gironí enterrà les seves restes i en dugué un osset a Girona, que fou una relíquia preuadíssima. Diuen que és al santuari de Santa Afra, al municipi de Sant Gregori (el Gironès). La tradició també diu que Narcís i Feliu foren enterrats a l’església de Sant Feliu de Girona, la que hi havia en aquell moment.

El fet és que a partir del segle XI la fama de Narcís cresqué enormement, fins al punt que arribà a substituir sant Feliu com a patró de Girona. En el segle XII es creà la confraria de Sant Narcís, que va promoure la construcció d’un nou sepulcre per al sant el 1307. En el segle XVIII es construí l’actual capella de Sant Narcís, dins la mateixa església, amb un nou sepulcre que fou profanat durant la guerra civil. Al sant gironí li atribueixen un miracle sonat: el miracle de les mosques. Corria l’any 1285 quan les tropes del rei francès Felip l’Ardit, en guerra contra les catalanes de Pere el Gran, assetjaren Girona i entraren a la ciutat. Anaren a l’església de Sant Feliu i profanaren el sepulcre de sant Narcís trencant-lo a cops de mall i tallant un braç del sant. En això començaren a sortir mosques del sepulcre, milers i milers de mosques, que es llançaren sobre els francesos i els inflaren de picades, sense tocar per a res cap català. Bernat Desclot, a la seva crònica, diu que aquelles mosques eren tan grosses com a glans, i es ficaven pel nas i pel cul dels cavalls, que queien morts. Una plaga més grossa que la que Déu envià al faraó d’Egipte. Els francesos van fugir espantats, però les patriòtiques mosques deixaren un balanç de 20.000 soldats morts i 4.000 cavalls. Sant Narcís havia creat un exèrcit de màxima eficiència que ja hauria anat bé que hagués reaparegut, per exemple, en diades com el primer d’octubre del 2017.

A Girona hi ha una casa on, segons la tradició, va viure sant Narcís. És a un carrer que té el nom ben significatiu de carrer de les Mosques. A una de les finestres hi ha la petjada de sant Narcís, i diu la llegenda urbana que un dia que perseguien el sant, aquest va fugir per la finestra deixant una empremta del peu a l’enrevés. Així els perseguidors pensaren que havia entrat a la casa i no que n’havia sortit. Bé el cercaren allà dins però, naturalment, no l’hi trobaren.

La confraria de Sant Feliu, abans esmentada, tenia un camp de pomeres, que feien unes pomes esplèndides que ningú no gosava tocar, de sagrades que eren. Quan la confraria captava almoines donava en canvi una poma. El dia del sant es posaven pomes damunt l’altar durant l’ofici religiós i després les repartien entre els fidels. Aquelles pomes tenien una virtut màgica: quan el nivell del riu pujava i amenaçava la ciutat, la gent llançava una poma al riu, que —deien— feia baixar el nivell de l’aigua. Era una reminiscència de la pràctica de cultures antigues de llançar animals o fins i tot persones, a manera de sacrifici, per a calmar la fúria dels rius.

Però l’il·lustre sant de Girona està estretament lligat a les mosques. Així com les va fer sortir a perseguir francesos, també les fa desaparèixer cada any quan arriba el seu dia. Al voltant d’aquest dia sol venir la fredorada de sant Narcís, que elimina els desagradables insectes. Però encara en romanen algunes, que són enormement insistents i fastiguejants. D’aquí surt el refrany per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Diguem ara qualque cosa sobre el nom Narcís. És un nom grec, Νάρκισσος (Nárkissos), que passà al llatí amb la forma Narcissus. Correspon a un personatge de la mitologia grega, que apareix a Les metamorfosis d’Ovidi, i a una flor. No se sap l’etimologia del nom, ni si la flor agafa el nom del personatge mitològic ni si és a l’enrevés. El personatge mitològic, Narcís, era un jove caçador de Tèspies, d’una bellesa extraordinària, fill del déu riu Cefis i de la nimfa Liríope. L’home era tan orgullós i presumptuós que menyspreava totes les dones i homes que s’enamoraven de la seva bellesa, fins al punt que alguns arribaven al suïcidi. Una de les qui s’enamoraren d’ell fou Eco, una nimfa que s’havia dedicat a distreure amb llargues converses Hera, l’esposa de Zeus, mentre aquest es divertia amb altres nimfes. Hera va descobrir el joc i va castigar Eco fent-li perdre la capacitat de parlar i només permetent-li de repetir allò que altres deien. Aquest és l’origen del significat del mot eco.  Doncs Eco es va enamorar follament de Narcís, però aquest la rebutjà, i la nimfa es va consumir de pena. Nèmesi, la deessa de la venjança, va voler castigar Narcís i per a això el va fer anar a un estany, i Narcís, quan veié la seva cara reflectida a l’aigua, restà profundament enamorat d’ell mateix, i veient que aquell amor no podia ser correspost va perdre les ganes de viure i es va suïcidar. En alguna versió es va convertir en una flor dorada i blanca, és a dir, un narcís. Aquest mite va originar, en el segle XIX, el mot narcisisme, que és l’admiració excessiva i malaltissa cap a un mateix.

Avui és Santa Úrsula, si bé la gent del meu redol més aviat sol dir que avui és el dia de les Verges. Comencem parlant de la santa. El seu nom és un diminutiu d’ursa, que en llatí vol dir ‘óssa’. Per tant, Úrsula vol dir ‘osseta’, cosa que el fa un nom gràcil i tendre. Dit això, us hauré de donar una mala nova: la cosa més probable és que aquesta senyora, coneguda com a Úrsula de Colònia, no va existir mai, i per això l’Església catòlica la va llevar del calendari general romà el 1970, cosa que vol dir que avui ja no li reten culte a tot el món cristià, sinó que, en tot cas, ho poden fer allà on és tradició local. I nosaltres li donarem el «culte» propi d’aquest santoral apòcrif, per molt que l’hagin donada de baixa de les misses. Perquè avui sempre serà Santa Úrsula, i felicitarem totes les Úrsules que coneguem.

Santa Úrsula va associada a una llegenda medieval, recollida en el llibre La llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, que aquí tantes vegades hem esmentat. Segons aquesta llegenda, que té diverses versions, Úrsula era filla de Dionot (o Donat o Dionor), rei de Cornualla i regent de Britània durant el temps de l’emperador Magne Màxim (383-388). La noia, de notable bellesa, va ser enviada pel seu pare, juntament amb onze mil donzelles verges, a trobar el seu futur espòs Conan Meriadoc, governador o una cosa així de la província d’Armòrica, que ara és una punta de França. Alguna font diu que partiren amb onze vaixells amb mil verges cada un, una d’elles al capdavant de la nau. Una tempesta va fer arribar aquesta vistosa flota a un port de la Gàl·lia més aviat que no feien comptes. I la dona, cristiana, que no tenia gaire interès de casar-se amb aquell pagà, ni amb ningú, perquè feia comptes de casar-se amb Déu, decidí de fer una pelegrinació a Roma, veure el papa i deixar passar temps. En el viatge de tornada, l’expedició d’Úrsula i les onze mil acompanyants passaren per Colònia, que en aquell moment era assetjada pels huns, aquells ferotges nòmades de l’estepa asiàtica que en el segle IV feren terribles incursions en terres europees. El cap dels huns, que no se sap si era Uldí o el famós Àtila, s’enamorà d’Úrsula, però aquesta el refusà, igual que refusà d’abjurar de la seva fe cristiana. Amb la mateixa resolució rebutjaren els desigs concupiscents dels bàrbars les onze mil verges, que van deixar de ser-ho a mans d’aquella soldadesca bruta i salvatge. Úrsula i totes les seves acompanyants van ser assassinades implacablement a cop de fletxa o decapitades. Aquest massacre llegendari, ocorregut hipotèticament l’any 383, se suposa que un 21 d’octubre, fa que avui sigui el dia de Santa Úrsula i el dia de les Verges.

Quina és la base d’aquesta llegenda? En primer lloc, en el segle V es trobà a l’església de Santa Úrsula de Colònia —en aquell temps un temple primitiu que, evidentment, no es deia Santa Úrsula— una inscripció que afirmava que l’església havia estat construïda en el lloc d’enterrament d’un grup de verges màrtirs. Més tard, en el segle IX, es trobaren documents al·lusius al suposat massacre sobre els quals es feren lectures errònies: el nom Undecimilia es llegí com el numeral onze mil, i la notació «XI M V», que s’havia de llegir com a 11 màrtirs verges, es va llegir com a 11 mil verges. Així es va produir la multiplicació miraculosa d’aquelles pobres víctimes. I excavant el cementeri adjacent a l’església de Santa Úrsula es trobà una inscripció funerària que anomena una nina de vuit anys dita Úrsula. I ja tenim tots els ingredients per al muntatge.

Les suposades restes de la bella princesa assassinada descansen a la basílica de Santa Úrsula, a Colònia, juntament amb els ossos de les «onze mil» companyes, que són a la denominada Cambra d’Or. Un autèntic tsunami d’ossos, com s’ha dit, entre els quals se n’han identificat de nins de pocs mesos i d’algun ca mastí. En el segle XV es va fer un magnífic reliquiari on s’exposaven les relíquies de la santa el 21 d’octubre. És una urna de fusta exquisidament tallada i amb pintures de Hans Memling referents a episodis de la vida d’Úrsula que són una obra mestra de la pintura flamenca. Es guarda al museu Hans Memling de Bruges. Durant l’Edat Mitjana la devoció a la santa i a les onze mil verges es va estendre per tot Europa. Aviat santa Úrsula va ser considerada patrona i protectora de les verges. En el segle XIII l’adoptà com a patrona la Sorbona, i després les universitats de Coïmbra i Viena. Naturalment, també és patrona de Colònia. I de les noies i de les puntaires. Cristòfor Colom batejà unes illes del Carib amb el nom de Santa Úrsula i les onze mil verges, que, com que era massa llarg, aviat es reduí a Illes Verges. El mateix nom, illes de les onze mil verges, fou donat per un navegant portuguès a un arxipèlag d’Amèrica del nord, que avui es diu Saint-Pierre i Michelon. I encara tenim el cap de les Verges (l’Argentina), el nom del qual va ser posat per Magalhães en honor dels mateixos personatges. La santa és representada amb els seus atributs —la corona, les fletxes, el vaixell— i sovint vestint una capa sota la qual protegeix les seves companyes verges. El 1535 Àngela Merici, santa italiana, va fundar la Companyia de Santa Úrsula, el primer institut religiós femení dedicat totalment a l’ensenyament de les noies, a imitació de la Companyia de Jesús. Les religioses membres d’aquesta companyia es diuen popularment ursulines. Devers el 1600 a França es constituïren com a orde religiós monàstic que ràpidament s’estengué per tot França i després per tot Europa i per tot el món.

Santa Úrsula ha estat molt venerada a Tarragona, a la catedral de la qual tingué capella pròpia d’ençà del segle XIV, que avui és la capella del Baptisteri. En el segle XVII va ser declarada copatrona de Valls, ciutat on hi ha un reliquiari gòtic del segle XIV amb una suposada mandíbula de la santa. En aquesta ciutat, el 21 d’octubre es fa la famosa fira amb una gran diada castellera amb participació de les dues colles històriques de la ciutat, la vella i la jove. També és patrona del Milà (l’Alt Camp) i no sabem si de qualque altre lloc.

El dia de les Verges a Mallorca és una festa de gran tradició, emblemàtica festa de tardor, avantsala de l’altra festa grossa que s’acosta, Tots Sants. Tot i que ara la festa va a a la baixa. I ahir al vespre, la vigília, és tradició fer i menjar bunyols, que, per si algú no ho sap, són una petita massa de pasta feta amb farina, ous i sucre —i a vegades patata o patata dolça— que es fregeixen amb oli o saïm i que tenen un forat enmig. I es mengen ensucrant-los o mullant-los en mel. De fet, avui comença el temps de bunyols, que dura tot el que resta d’octubre i té un altre moment intens per Tots Sants. Per les Verges és tradició que els joves vagin a les cases de les joves en edat de festejar, armats de guitarres, guitarrons, harmòniques i fins i tot ampolles rugoses, i els cantin serenates davant la casa. La més típica, Clavelitos, una cançó espanyola del 1949 que es va fer habitual de les tunes universitàries. Tradicionalment es noies rebien els cantadors a casa i els donaven bunyols i vi dolç, i els nois oferien clavells a les noies. A Palma era festa sonada, i la ciutat s’omplia de música, alegria i olor de bunyols. Totes les bunyoleries de la ciutat feien bunyols tota la nit. Ara la festa ja no és allò que era, com tantes altres coses de la tradició. Aquelles jovenetes que tenien el contacte amb els fadrins restringit i controladíssim han donat pas a una joventut que pot tenir totes les alegries sempre que vol. O potser allò que no és promogut per la televisió o per Internet cau devaluat: bé que agrada el Halloween. Fa algunes dècades, molts de mestres introduïren la bunyolada a les escoles, amb l’oposició de qualque progre que considerava aquella festa reaccionària. El vespre de les Verges també té els seus tocs d’ironia, com aquella cançó recollida pel cançoner popular:

L’imaginari popular associa el dia de les Verges a algunes activitats o esdeveniments. I diuen que per les Verges arriben els tords i els estornells, procedents de les regions fredes de l’hemisferi nord, que aquí trobaran un hivern més plaent, si no cauen a les mans dels caçadors, que abans els feien una bona osca amb els filats. També deien que les Verges és el dia de treure els abrics, o almenys tenir-los preparats per si comença a fresquejar.

Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Burlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

No tenim refranys ni dites populars relatives a Sant Francesc. Però la saviesa popular l’associa a algunes activitats tradicionals. Per Sant Francesc es comença a sembrar blat primerenc, si tenen els sementers llaurats, però el gruix se sembra dins el novembre. Per Sant Francesc també s’encisten les figues, amb fonoll i fulles de figuera, i si sembren avui el julivert, diuen que no espiga. Altres prefereixen de sembrar-lo per Sant Agustí (28 d’agost) o per Santa Rosa (30 d’agost), que diuen que tampoc no espiga. I si el sembren en Divendres Sant, no espiga en set anys. El costum també aconsella de sembrar frèsies (o fresèdies o fresèlies, o fersèdies) el dia de Sant Francesc, i de podar els rosers, tot i que si voleu que facin moltes roses, és convenient podar-los contínuament. A Mallorca abans d’enformar el pa resaven un parenostre a Sant Francesc, «perquè ens do el pa de cada dia». Un franciscà il·lustre, el pare Rafel Ginard, diu que els franciscans de Manacor fan els panellets de Sant Francesc amb les cinc ferides de Crist, el primer diumenge de novembre.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

Avui, darrer dia de setembre, és Sant Jeroni, un personatge dels segles IV-V amb currículum dens i amb el títol de pare de l’Església. Aquestes figures són persones —bisbes, pensadors, escriptors— que construïren el muntatge ideològic de l’Església cristiana durant el segon període de la història del cristianisme —el temps de la denominada patrística—, que va del concili de Nicea (325) fins al segle VIII. La primera etapa, el cristianisme primitiu, va de la mort de Jesús de Natzaret fins al concili de Nicea i és una època de persecució, de clandestinitat i de simplicitat doctrinal. Pares de l’Església destacats són Eusebi de Cesarea, Anastasi d’Alexandria, Ambròs de Milà, Joan Crisòstom, Agustí d’Hipona, Jeroni d’Estridó (el d’avui), el papa Gregori el Gran, etc., evidentment tots sants. A més, tots els esmentats tenen el títol de doctor de l’Església, una distinció que els papes concedeixen a sants «molt savis» després de ser canonitzats.

L’home va néixer devers el 347, a la ciutat d’Estridó, aleshores dins la província romana de Pannònia i avui, amb el nom de Štrigova, dins Croàcia, vora la frontera amb Eslovènia. La seva parla materna era un dialecte il·lirià, membre d’una branca indoeuropea. Els seus pares li pogueren donar una bona educació a la seva regió, i després a Roma, on estudià gramàtica, astronomia, retòrica, filosofia i grec i llegí els grans autors com Virgili o Ciceró. Després d’estar uns anys a Roma va instal·lar-se a Trèveris, una ciutat romana de la Gàl·lia, avui a Alemanya, on començà a escriure. A devers trenta anys emprengué un viatge amb alguns amics fins al nord de Síria. Estigué a Antioquia, ara una ciutat turca i aleshores una important ciutat de l’imperi oriental. Allà va tenir un somni que el féu decidir a convertir-se al cristianisme i a consagrar-se a Déu. Després va viure una temporada en el desert prop d’Antioquia, en centres eremítics, i allà, delicat de salut —sembla que tenia falta de vitamina A—, va aprendre l’hebreu, amb l’ajuda d’un jueu, i començà a estudiar i a comentar alguns textos com l’evangeli dels Hebreus. Tornat a Antioquia fou ordenat sacerdot, i poc després se n’anà a Constantinoble, on es dedicà a l’estudi de la Bíblia. Quan tenia prop de quaranta anys tornà a Roma, i el papa Damas I el va nomenar el seu secretari i li va encarregar la traducció de la Bíblia al llatí. Després de la mort del papa se n’anà a la Terra Santa amb alguns deixebles, com santa Paula, i a Betlem fundà un monestir doble, és a dir, amb una part per a homes i una part per a dones. Supòs, malpensat que sóc, que amb alguna comunicació entre les dues parts. I allà va continuar l’escriptura de textos i la traducció de la Bíblia. La Bíblia traduïda per Jeroni, dita la Vulgata (editio vulgata, és a dir, edició per a ser divulgada), és la primera versió en llatí i ha estat considerada, a partir del concili de Trento, el text oficial de la Bíblia a Occident fins al segle XX. Anteriorment només existia la versió en hebreu i la versió grega dita Septuaginta, escrita a Alexandria en el segle III.  Pensem que l’hebreu, el grec i el llatí eren en aquell temps les úniques llengües escrites en el nostre món i el món del judeocristianisme, i que de les tres el llatí era la llengua més entesa a les terres de l’Imperi Romà. Jeroni es va morir el 30 de setembre del 420 i fou enterrat primer a Jerusalem o a Betlem, i després les seves restes haurien estat traslladades a la basílica de Santa Maria Major de Roma.

A l’art és representat sovint com un anacoreta, mig vestit, amb la Bíblia i una calavera. Altres vegades el pinten amb més categoria, vestit de cardenal; això pel seu rol com a persona pròxima al papa, car a partir del Renaixement els secretaris del papa solien ser cardenals, però cal saber que aquesta figura no va ser creada fins al segle XI. A vegades el representen amb un lleó, per la creença que durant la seva estada al desert va domar un lleó a més de guarir-lo d’una ferida a la cama. I encara el trobareu acompanyat d’una òliba, símbol de saviesa. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII el va declarar doctor de l’Església juntament amb sant Agustí, sant Ambròs i el papa Gregori el Gran. Amb la feinada que va fer de traduir la Bíblia, és el patró dels traductors. A més, d’ençà del 1991 avui és el Dia Internacional de la Traducció, promogut per la Federació Internacional de Traductors. Sant Jeroni és, a més, el patró dels doctors, dels estudiants, dels arqueòlegs, dels bibliotecaris, dels llibreters i dels pelegrins. Però com a patró de poblacions el savi traductor ha tingut poc succés. Que sapiem només el tenen per patró Llocnou de Sant Jeroni (la Safor, País Valancià) i el barri barceloní de Montbau.

En el segle XIV un grup d’ermitans castellans van fundar l’orde de Sant Jeroni, que, seguint l’esperit del sant, proposa una vida de soledat, silenci, oració i penitència. És un orde de monjos i monges, dits jerònims i jerònimes, que es va estendre pels regnes de la península Ibèrica i no més enllà. El seu hàbit consta de túnica blanca i escapulari i capulla castanys. Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut comunitats de monjos jerònims a Barcelona (monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de Mont Olivet), a Badalona (monestir de Sant Jeroni de la Murta), a València (monestir de Sant Miquel dels Reis), a Xàbia (monestir de Sant Jeroni de la Plana), a Alfauir (monestir de Sant Jeroni de Cotalba), A Alzira (monestir de Santa Maria de la Murta), a Alacant (monestir de Santa Verònica), a Sogorb (monestir de Santa Maria de l’Esperança) i a Valldemossa (monestir de Miramar); i comunitats de monges jerònimes a Barcelona (monestir de Sant Macià), a Palma (monestir de santa Elisabet, dit més correntment Sant Jeroni) i a Inca (monestirs de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena del Puig). Sant Jeroni és també el nom del cim de la muntanya de Montserrat, on hi hagué una ermita dedicada al sant, construïda en el segle XV, de la qual, en dies clars, es podia veure Mallorca i Menorca. Fou enderrocada pels francesos el 1812.

Acabarem amb una nota etimològica sobre el nom Jeroni. És un nom procedent del grec Hierōnymos, que significa ‘nom sagrat’, format per hierós (sagrat) —que trobam en els mots hieràtic, jerarquia o jeroglífic— i ónoma (nom). Del grec va passar al llatí com a Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: català Jeroni (amb la variant antiga Jerònim) francès Jerôme, espanyol Jerónimo, portuguès Jerônimo, italià Geronimo, anglès Jerome, alemany Hieronymus, etc. Jeroni, i el seu femení Jerònia, és un nom poc freqüent en els Països Catalans. A Mallorca no apareix abans del segle XV, quan es funden els convents de jerònimes de Palma i d’Inca, i a partir de llavors ha estat un nom no molt freqüent. A més, a l’illa el nom masculí i el femení es pronuncien igual: Jeroni. A tots els qui es diuen Jeroni o Jerònia molts d’anys i bons.

Avui és Sant Miquel. Segons el calendari santoral tradicional que nosaltres seguim i defensam, només Sant Miquel. El 1969 els pobres sant Gabriel i sant Rafel van ser trets per la força dels seus dies tradicionals pel Vaticà i col·locats a la fossa comuna de l’arcangeleria (vegeu els articles «Sant Gabriel», 24 de març, i «Sant Rafel», 24 d’octubre). I de llavors ençà tots els catòlics i no catòlics celebren avui  —o feliciten— submisament Sant Gabriel i Sant Rafel. Menys les localitats escampades arreu del món que tenen el nom dels dos arcàngels desplaçats, que continuen a celebrar les seves festes patronals el dia que marca la tradició.

Avui és Sant Miquel, però qui és aquest? Abans que res cal dir que és un arcàngel, i segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, els arcàngels són àngels d’una elit superior, l’aristocràcia dels àngels. Un àngel, segons el diccionari, és un «ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i l’alcorànica, és intermediari entre Déu i l’home». Per a més informació vegeu l’article sobre el Dia de l’Àngel (2 d’octubre). Segons el Llibre de Tobies, un dels llibres de la Bíblia, hi ha set arcàngels, però la Bíblia judaica només dóna el nom de dos: Miquel i Gabriel. La tradició judaica antiga hi afegeix Rafel. Tradicions diverses a partir del segle V donen als restants arcàngels noms també diversos: Aniel, Camael, Jofiel, Saratiel, Zadquiel, Uriel, etc., tots acabats en -el, que fa referència al nom de Déu (Elohim). Miquel és un nom que ve de l’hebreu Mikhael [miχaˈel], que exactament és la formulació d’una qüestió: mi ka el, que significa ‘qui és com Déu?’ i que vol expressar que com Déu no hi ha ningú. És un dels noms més escampats per tot el món, i en el nostre país és un nom d’home dels preferits. També hi ha el femení Miquela, menys usual. I, com la major part de noms de fonts, Miquel també és un cognom.

Miquel és anomenat tres vegades a l’Antic Testament, en el llibre de Daniel. Miquel lluita i derrota l’àngel Samael, que és enviat a la Terra. Per als jueus l’arcàngel Miquel era el protector d’Israel i té un cert lloc a la litúrgia judaica. El Nou Testament s’hi refereix en el seu darrer llibre, l’Apocalipsi. Aquí es descriu una guerra en el cel entre àngels, en la qual Miquel, màxima autoritat militar dels àngels lleials a Déu derrota Satanàs, el cap dels àngels dolents que es rebel·laren contra Déu, i el llança amb els seus a la Terra, on es converteix en dimoni i tracta de fer perdre tothom. Miquel és el príncep dels àngels, militar por supuesto, cap de l’exèrcit celestial, que és format per àngels de nou categories diferents, segons una tradició d’origen medieval. Els cristians li dedicaren temples a partir del segle IV. El primer gran temple dedicat a l’arcàngel fou el Miqueli (Michaelion), aixecat per l’emperador Constantí a Constantinoble, sobre un antic temple pagà, i fou un model de temple cristià. Fou enderrocat en el segle XV. En el principi els cristians tenien per patrons militars sant Jordi o sant Teodor, i l’arcàngel Miquel era tingut per un protector de la salut, un guaridor de malalties. Després agafà el rol de protector dels exèrcits, que socorre els cristians en les batalles, i durant l’Edat Mitjana era venerat pels ordes militars i tota mena de cavallers. En un principi es representava amb túnica, com els altres sants, amb ales, com els àngels, i sense atrezzo militar. A partir del Renaixement, s’intensifica la representació de Miquel com un guerrer, amb cuirassa i la indumentària militar romana, amb les ales d’àngel i amb una llança o espasa a la mà tot esclafant una serp, un drac o altres representacions del mal. És una iconografia semblant a la de sant Jordi, però aquest va a cavall i l’arcàngel va a peu, perquè en el cel no hi deu haver cavalls. L’Alcorà també esmenta l’arcàngel Mikhail, a més del col·lega Jibrail (Gabriel).

I què fa l’arcàngel Miquel? A part de ser el cap dels àngels, segons el catolicisme té una altra feina, que és agafar les ànimes dels morts i dur-les cap al cel. Per això li diuen l’àngel de la mort. A més, té la tasca de pesar les ànimes (psicòstasi) el dia del judici final per a veure si han fet les coses bé, i per això de vegades és representat amb una balança. Una balança de molta precisió, evidentment. I finalment l’antic protector d’Israel és ara el guardià de l’església catòlica. Això a part, l’arcàngel va visitar la terra en diverses ocasions. La primera aparició és la que tingué lloc, tres vegades seguides, en el cim del mont Gargano, dit ara mont Sant’Angelo (Pulla, Itàlia), el 8 de maig del 490. L’arcàngel aparegué al bisbe sant Llorenç de Siponto i en el lloc de l’aparició s’hi aixecà un sumptuós santuari. Per aquest motiu el 8 de maig se celebra, o se celebrava, la festa de l’aparició de sant Miquel, dita en el nostre país, Sant Miquel de Maig o Sant Miquelet. Es diu que l’arcàngel també va aparèixer a altres persones, com el papa sant Gregori el Gran o Joana d’Arc, a qui demanà que dugués la pau a França i la deslliuràs dels invasors; i allà on hi hagué aquestes aparicions s’aixecaren santuaris que són centres de pelegrinació. També va fer aparicions miraculoses en el moment de les grans batalles dels cristians. El 1451, quan les tropes angleses capitulaven davant les franceses, en el setge de Baiona (la fi de la Guerra dels Trenta Anys) aparegué en el cel una gran creu blanca, símbol de l’arcàngel. Durant la dita guerra, Joana d’Arc i les tropes franceses portaven una bandera amb la creu blanca, que avui és l’ensenya nacional del Quebec. I quan Jaume I era a punt d’assaltar la ciutat de Mallorca, diu la llegenda que aparegué la figura majestuosa de Sant Miquel, que encoratjà els catalans i els ajudà a guanyar la batalla. Per això, diuen, una de les mesquites de la ciutat fou convertida en església cristiana i dedicada a l’arcàngel: l’església de Sant Miquel de Palma.

Sant Miquel, juntament amb Sant Jordi, va ser en temps medievals el patró de la cavalleria, i ara és patró —segons els llocs— de policies, bombers i militars. A partir del 995 fou patró del Sant Imperi Romà, i ara és el patró d’Alemanya i altres territoris germànics. És també el patró d’Ucraïna, de la capital Kíev, de Bèlgica, de Brussel·les, de França i de Normandia. No podrà dir que no li han fet cas. En el nostre país, en el Principat és el patró d’Ascó (la Ribera d’Ebre), la Barceloneta (Barcelona), Guimerà (l’Urgell), Lleida, Miralcamp (el Pla d’Urgell), Molins de Rei (el Baix Llobregat), Mont-roig (el Baix Camp), Olèrdola (l’Alt Penedès), Rupit (osona), Tivenys (el Baix Ebre), Viella (la Vall d’Aran). Al País Valencià és el patró de Vilafamés (la Plana Alta); i a les Illes és el patró de Llucmajor, de Campanet i de Calonge (Mallorca). També és el patró de l’Alguer. I, evidentment, és el patró dels llocs que es diuen Sant Miquel: els municipis de Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), Sant Miquel de les Salines (el Baix Segura), Sant Miquel de Llotes (el Rosselló); i les poblacions de Sant Miquel de Balansat (Sant Joan de Labritja, Eivissa),  Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona), Sant Miquel de Cruïlles (el Baix Empordà), Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa), Sant Miquel de Ter (Osor, la Selva), Sant Miquel del Corb (les Preses, la Garrotxa), Sant Miquel d’Ordeig (les Masies de Voltregà, Osona), Sant Miquel Sacot (Santa Pau, la Garrotxa) i Sant Miquel Sesperxes (Sant Martí de Centelles, Osona).

Sant Miquel és un dia important perquè és el dia que marca el començament de l’any agrícola. Així com l’any civil va del primer de gener al 31 de desembre, l’any agrícola va de Sant Miquel a Sant Miquel. Per això aquest santoral també comença avui i no el primer de gener, perquè l’any agrícola és l’any natural de la nostra cultura tradicional. Per Sant Miquel a les possessions mallorquines començava i s’acabava la lloga dels missatges, que havien estat contractats per un any el dia de la Mare de Déu de Setembre, dita també Mare de Déu dels missatges (8 de setembre). En començar la lloga, els missatges rebien avui un llençol, que havien de lliurar quan el contracte s’acabava. No havien de menester gaire cosa més: un llençol per a dormir damunt la palla, en el sostre, que és el lloc on aquesta es guarda, normalment damunt l’establa. I un cop instal·lats a la possessió, els parellers es posaven a llaurar els immensos sementers amb un parell de muls cada un, primer amb l’arada prima o romana i a partir de devers 1925 amb l’arada amb rodes, que girava la terra. Per Sant Miquel, i fins a Nadal, la gent del camp està ocupada en el llaurar i el sembrar. Per Sant Miquel els amos de les possessions pagaven les rendes als senyors i es renovaven els lloguers de les terres. Si s’ha de llaurar, convé que plogui (per Sant Miquel el camp espera aigua del cel; si per Sant Miquel no plou, el pagès du dol). Ja s’han acabat les figues: quan una figuera ja ha donat tot el fruit diuen aquesta figuera ja ha fet Sant Miquel. També s’ha acabat la verema. La terra ja ho ha donat tot i ara cal començar una altra vegada el cicle de la vida. I el dia es va acurçant: a partir d’avui s’acaba la migdiada, no es berena, se sopa més prest i entre el dinar i el sopar es pot fer poca feina (per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel, per Sant Miquel la migdiada se’n va al cel). Normalment al voltant del dia de Sant Miquel la temperatura fa una remuntada, abans de la baixada definitiva de la tardor, i aquests dies plàcids s’anomenen l’estiuet de Sant Miquel.

S’han acabat les festes patronals de les viles, que al Principat es diuen festes majors. Però ara vindran les fires, les fires de tardor, que també tenen qualque cosa de festa. Moltes viles tenen una fira anual amb una història que comença a l’Edat Mitjana. Les fires eren quelcom molt important temps enrere, quan la mobilitat de la gent era molt reduïda o quasi inexistent. La gent feia la vida a la seva vila, i els desplaçaments, normalment a peu o en tot cas en carro, eren d’unes distàncies molt curtes en comparació amb la mobilitat actual. Per això les fires eren una ocasió per a comprar eines, objectes o bestiar sovint poc assequibles els altres dies de l’any. Avui les fires han perdut la funció original i són esdeveniments homogenis per al lleure de gent que es mou cap aquí i cap allà amb la màxima facilitat. Si bé algunes fires s’han especialitzat en algun producte o activitat, cosa que en certa manera les recarrega de sentit. A Mallorca les primeres fires són les de Llucmajor, dites fires de Sant Miquel perquè la crida es fa aquest dia, i tenen lloc els tres primers diumenges d’octubre. Antigament eren les més importants de Mallorca, igual que Llucmajor fou fins a època prou moderna un dels municipis més populosos de l’illa, igual que Manacor i per davant Inca.

Molts d’anys a tots els Miquels i Miqueles. I als Gabriels i Rafels que segueixen el santoral vaticà i han oblidat el tradicional.