Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.

En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu¹.

Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.

Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.

També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.

Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.

Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.

1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).

abulia (abúlia)

afasia (afàsia)

alcoholemia (alcoholèmia)

Algeria (Algèria)

–algia (–àlgia)

al·lergia (al·lèrgia)

amàzona (amazona)

Amàzones [riu] (Amazones)

amnesia (amnèsia)

anafilaxia (anafilàxia)

androfobia (androfòbia)

anemia (anèmia)

anestesia (anestèsia)

anòdin (anodí)

amnesia (amnèsia)

Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora

Ànkara (Ankara)

arquètip (arquetip)

aristocracia (aristocràcia)

arritmia (arrítmia)

astenia (astènia)

atrofia (atròfia)

Asterix (Astèrix)

autopsia (autòpsia)

batíscaf (batiscaf)

bigamia (bigàmia)

biòtip (biotip)

blenorragia (blenorràgia)

bulimia (bulímia)

búmerang (bumerang)

burocracia (burocràcia)

–cardia (–càrdia)

cariòtip (cariotip)

catalepsia (catalèpsia)

càtet (catet)

-cefalia (-cefàlia)

centúmvir (centumvir)

cían (cian)

–cracia (–cràcia)

crisàntem (crisantem)

claustrofobia (claustrofòbia)

daguerròtip (daguerrotip)

decàedre (decaedre)

decàtlon (decatló)

decènvir (decemvir)

demagogia (demagògia)

democracia (democràcia)

–dermia (–dèrmia)

díedre (diedre)

difteria (diftèria)

diglossia (diglòssia)

dioptria (diòptria)

dodecàedre (dodecaedre)

duúmvir (duumvir)

ecúmene (ecumene)

embolia (embòlia)

ènclisi (enclisi)

endogamia (endogàmia)

endoscopia (endoscòpia)

endosquèlet (endoesquelet)

epidemia (epidèmia)

epilepsia (epilèpsia)

esquèlet (esquelet)

esquizofrenia (esquizofrènia)

estereòtip (estereotip)

exosquèlet (exoesquelet)

euforia (eufòria)

eutanasia (eutanàsia)

–fagia (-fàgia)

fenòtip (fenotip)

–filia (–fília)

–fobia (-fòbia)

–gamia (–gàmia)

galvanòtip (galvanotip)

genòtip (genotip)

glicemia (glucèmia, glicèmia)

–glossia (–glòssia)

holòtip (holotip)

hemofilia (hemofília)

hemorragia (hemorràgia)

heptàtlon (heptatló)

heterodoxia (heterodòxia)

hidrofobia (hidrofòbia)

hipotermia (hipotèrmia)

histeria (histèria)

ícona (icona)

idiosincrasia (idiosincràsia)

idiòtip (idiotip)

imbecil (imbècil)

isòtip (isotip)

lèxicon (lexicó)

leucemia (leucèmia)

linòtip (linotip)

lipotimia (lipotímia)

logòtip (logotip)

magia (màgia)

metal·lurgia (metal·lúrgia)

misoginia (misogínia)

monogamia (monogàmia)

monòtip (monotip)

mucilago (mucílag)

necrofilia (necrofília)

neurastenia (neurastènia)

Obelix (Obèlix)

ocèan (oceà)

òmega (omega)

ortodoncia (ortodòncia)

ortopedia (ortopèdia)

pandemia (pandèmia)

pànteon (panteó)

paremia (parèmia)

pedofilia (pedofília)

Pegas (Pegàs)

Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus])

pentàtlon (pentatló)

periferia (perifèria)

pletora (plètora)

pneumonia (pneumònia)

políedre (poliedre)

poligamia (poligàmia)

polisemia (polisèmia)

porfiria (porfíria)

pròclisi (proclisi)

projèctil (projectil)

prosopagnosia (prosopagnòsia)

protòtip (prototip)

psicoquinesia (psicoquinèsia)

psicòtip (psicotip)

ràdar (radar)

ricin (ricí)

rubrica (rúbrica)

Satíricon (Satiricó)

seròtip (serotip)

taquicardia (taquicàrdia)

telètip (teletip)

telequinesia (telequinèsia)

terapia (teràpia)

tetràedre (tetraedre)

tímpan (timpà)

tríaga (triaga)

triàtlon (triatló)

triúmvir (triumvir)

xenofobia (xenofòbia)

xofer (xòfer)

zoofilia (zoofília)

Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.

Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.

Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.

2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.

amazig (amazic)

atitud o attitud (actitud)2

atlas o atlant (atles)3

babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la)

billard (billar)

condom (condó)

crocodil (cocodril)

desbarat (disbarat)

desparar (disparar)

diseny (disseny)

ebul·lició (ebullició)

estatística (estadística)

exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat)

falera (fal·lera)

gal·linaci (gallinaci)

gravitat (gravetat)

hal·lucinació (al·lucinació)

hal·lucinar (al·lucinar)

hal·lucinògen (al·lucinògen)

horitzont (horitzó)

investiment (inversió) [significat econòmic]

investir (invertir) [significat econòmic]

mecenàs o mecenat (mecenes)4

labirint (laberint)

manna f. (mannà m,)

pesebre (pessebre)

recrutar (reclutar)

reial (ral)

rellevança (rellevància)

represalles (represàlies)

serb, serba (serbi, sèrbia)

xurma (xusma)

b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.

3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.

aciditat (acidesa)5

afgà afgana (afganès afganesa)

alumnes, els (alumnat, l’)

amerindià amerindiana (amerindi ameríndia)

armenià armeniana (armeni armènia)6

assirià assiriana (assiri assíria)

auditòrium (auditori)7

aviditat (avidesa)

benzineria (benzinera)

blocar (bloquejar)

blocatge (bloqueig)

bombar (bombejar)

bombardament (bombardeig)

bombardar (bormbardejar)

bombatge (bombeig)

bronzar (bronzejar)

burca, el (burca, la)

calafatar (calafatejar)

cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics]

caspià caspiana (caspi càspia)

cometa, la (cometa, el)

convocació (convocatòria)

correspondent (corresponsal)

cracar (craquejar)

decorar (condecorar)

dedicació (dedicatòria)

documentari (documental)8

egipcià egipciana (egipci egípcia)

escanar (escanejar)

espoliació (espoli)

èsquim o èsquimo (esquimal)

exterminació (extermini)

fenicià feniciana (fenici fenícia)

flirtar (flirtejar)

fluïditat (fluïdesa)

frigiditat (frigidesa)

indià indiana (indi índia)

indonesià indonesiana (indonesi indonèsia)

invaliditat (invalidesa)

invenció (invent)

libià libiana (libi líbia)

luciditat (lucidesa)

macedonià macedoniana (macedoni macedònia)

màscara (mascareta)

massacre, el (massacre, la)

metamorfosar (metamorfosejar)

morbiditat (morbidesa)

paradox (paradoxa)

parafrasar (parafrasejar)

passejada (passeig)

piratar (piratejar)

placiditat (placidesa)

planar [ocells o avions] (planejar)

planeta, la (planeta, el)

professors, els (professorat, el)

rapar o cantar/fer rap (rapejar)

regatar (regatejar) [esport]

rigiditat (rigidesa)

sabotar (sabotejar)

saltar (saltejar) [cuina]

soliditat (solidesa)

sondar (sondejar)

sondatge (sondeig)

surfar (surfejar)

validitat (validesa)

vodka, la (vodka, el)

vaccinar (vacunar)

xatar (xatejar)

Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.

Posteriorment: formatejar.

4. Altres casos

artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB)

pla (plànol)

pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB)

retweet (retuit)

retweetar (retuitar)

suedès, suedesa (suec, sueca)

tweet (tuit)

tweetar (tuitar)

vaccí (vacuna)

5. Noms propis.

Angolema (Angulema)

Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora

Ànkara (Ankara)

Bordeu (Bordeus)

Colonya (Colònia)

Comenge (Cominges)

Danimarca o Danemarca (Dinamarca)

Flandres (Flandes)

Florença (Florència)

Groenlàndia (Grenlàndia)

Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador.

Hanníbal (Anníbal)

Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal)

Helena o Hèlena (Elena)

Henric (Enric)

Ignaci (Ignasi)

l’Haia (la Haia)

Liorna (Livorno)

Lisbona (Lisboa)

lisbonès, lisbonesa (lisboeta)

Lorda (Lourdes)

Mont Tabor (Mont Tàbor)

Munic (Múnic)

Nicosia (Nicòsia)

Norvègia (Noruega)

norvegià, norvegiana (noruec, noruega)

Peiteu o Piteu (Poitiers)

Peloponnès, el (Peloponès. el)

Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo)

Plasència (Piacenza)

Samaria (Samària) arreglat

Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la)

Sena (Siena)

Sòdoma (Sodoma)

Sòfia (Sofia)

Tunisia (Tunísia)

Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).

*******************************************************************************

També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.

També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.

Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.

Notes

1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.

2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).

3. Exigència en la correcció de cultismes.

4. Idem.

5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.

6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.

7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).

8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).

9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.

18 comentaris

Els dos clàssics són Nit Bona i Nit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquesta error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. 

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

^{*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.}

 

2 comentaris

Avui és el dia de la Immaculada Concepció, o de la Puríssima Concepció de Maria, popularment el dia de la Puríssima. Avui fan festa les Immaculades i les Concepcions. No les Puríssimes, perquè sembla que no n’hi ha (les Puris fan festa per la Purificació, que és una altra cosa). Aquesta és una de les grans festes marianes, juntament amb la Nativitat (de Maria), l’Anunciació, la Presentació o Candelera i l’Assumpció. La festa d’avui obre el cicle de Nadal, que es tancarà per la Candelera. És el dia en què tradicionalment es munta el betlem o pessebre.

Diguem d’entrada que no s’ha de confondre la concepció de Maria (que és quan en el si de sa mare, santa Anna, un òvul d’aquesta va ser fecundat per un espermatozoide de sant Joaquim) amb la concepció de Jesús (que és quan en el si de Maria un òvul d’aquesta va ser fecundat per l’Esperit Sant o per no se sap qui, però en qualsevol cas per cap home de carn i os, segons l’ortodòxia). En aquest segon cas, es va produir el prodigi biològic més extraordinari de l’espècie humana: una dona que té un fill essent verge i sense la intervenció de cap home ni cap banc d’esperma. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara som en el tema de la concepció de la Mare de Déu. Aquest fet ja era celebrat en temps molt antics. Cap al segle V a les terres d’Orient ja se celebrava la festa de la Concepció de la Mare de Déu, el dia 9 de desembre, que és exactament nou mesos abans de la diada del seu naixement (8 de setembre). Lògic. Però com va ser concebuda la Mare de Déu? Segons la creença cristiana Maria va ser sempre —i encara és— verge, perquè, segons aquesta creença, per a una dona la virginitat és l’estat de màxima perfecció. Per als teòlegs medievals —o no tan medievals— el sexe sempre té alguna cosa de pecat, encara que sigui lleu (quan es fa dins el matrimoni i procurant fer via). La Mare de Déu no podia, per tant, tenir el més mínim rastre de taca. Però fins i tot la mateixa Maria no podia ser fruit del pecat, encara que fos lleu. Per això aquells llunyans i obscurs teòlegs arribaren a dir que els pares de Maria la conceberen donant-se un bes en els llavis. Crec que algunes monges també arribaren a ensenyar a les seves víctimes que amb una besada en els llavis una noia podia quedar prenyada. Com santa Anna.

Dèiem que des de temps antics se celebrava a Orient la festa de la Concepció de la Mare de Déu, festa que en el segle VIII es va començar a escampar per l’Occident cristià, gràcies a l’Imperi Bizantí. Se celebrava, però, la concepció de Maria en el cos de santa Anna i res més. Tanmateix, a partir del segle XII les coses es van complicar, perquè va sortir un tema de debat que no es va tancar fins al segle XIX: si la concepció va ser immaculada o no. En tots aquests segles  —vuit-cents anys— els teòlegs, bisbes, capellans, frares i altra gent desenfeinada van mantenir una intensa disputació sobre si la Mare de Déu va ser concebuda amb pecat original o sense. Com que alguns lectors no entendran de què va la pel·lícula, direm que, segons la visió catòlica, el pecat original és el que tenim tots quan naixem, perquè heretam el que van cometre Adam i Eva, consistent a menjar una poma que no podien menjar. És a dir que per una punyetera poma tots els humans naixem amb una tara i culpalbles d’una falta que no hem comès.  La falta es perdona amb el baptisme en virtud de la redempció de Crist. Un poc mal d’entendre, ja ho sé. La cosa és si la Mare de Déu, com a humana, també tenia aquesta tara, o bé si, per especial privilegi de Déu, va néixer sense la màcula —in-maculada—, perquè la mare d’un déu no pot anar pel món d’aquesta manera. Il·lustres filòsofs i teòlegs defensaren el primer punt de vista, com Albert el Gran, Tomàs d’Aquino i tots els dominicans. Altres, com Ramon Llull o Duns Scot, defensaren el segon, especialment els franciscans; per això en els establiments franciscans trobareu profusament la iconografia de la Immaculada Concepció. Van ser molts de segles d’equilibris: mentre uns parlaven de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, altres parlaven de la Concepció de la Mare de Déu Immaculada, que és ben diferent. De vegades els dos bàndols es posaren intransigents: al final del segle XV la Universitat de París va acordar de no admetre cap membre que no juràs defensar la immaculada concepció de Maria. En el nostre país, a més de Ramon Llull, defensaren la tesi de la concepció immaculada altres il·lustres escriptors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge. La seva influència va fer que el rei Martí l’Humà establís la festa de precepte de la Immaculada Concepció a tota la Corona d’Aragó, el 8 de desembre, l’any 1390.  Érem uns avançats. Però a escala universal la discussió teològica continuà ben encesa. En el segle XVII el protestantisme negà rotundament la concepció immaculada de Maria. Però entre els catòlics la Immaculada Concepció guanyava fans de cada dia, convertida en senyal d’identitat del catolicisme posttridentí. A mitjan segle XV la portuguesa Beatriz da Silva fundà l’ordre de les monges concepcionistes, que s’estengué pertot arreu. En el segle XVII la Immaculada Concepció va ser declarada patrona de Portugal i d’Irlanda; en el XVIII Carles III la declarà patrona d’Espanya; i en el XIX, la feren patrona dels Estats Units, del Brasil i d’altres països. El 1644, el 8 de desembre va ser declarat festa de guardar en tots els regnes de la monarquia hispànica, i el 1708 en tota la Cristiandat. Per a rematar tant de succés, i perquè no restàs cap dubte sobre la qüestió, el 1854 el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, que estableix que si bé tots els mortals naixem amb el pecat original, que s’esborra amb la redempció i el baptisme, en el cas de la Mare de Déu la redempció tenia efectes retroactius i va fer que Maria fos preservada ja abans de la concepció de contraure la taca. A partir d’aquell moment va començar la pràctica d’imposar a les dones els noms d’Immaculada i de Concepció. Una forma italiana —Concetta, és a dir, ‘concebuda’— va arribar a Espanya, on es reinterpretà com a Conchita, amb adaptació del sufix com si fos un diminutiu. D’aquí sorgí la forma Concha. Una i altra, Conxa i Conxita, van passar de l’espanyol al català, amb grafia adaptada.

La iconografia de la Immaculada Concepció apareix en el Renaixement: una dona resplendent amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels, elements que semblen sortir d’un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els dotze estels acabarien a la bandera de la Unió Europea, tot i que hom procura no motar gaire sobre aquest origen marià. La iconografia definitiva de la Immaculada Concepció, les puríssimes (la Verge vestida de blau i blanc, voltada d’àngels en les pintures i esclafant la serp temptadora o la mitja lluna dels temuts turcs, associada a la victòria de Lepant) apareix durant el barroc i hi van contribuir les pintures de Zurbarán, Ribera o Murillo. D’aquest darrer és aquesta Puríssima d’aquí baix, amb aquesta careta preciosa i aquests angelets que fan mengera. I aquesta història d’avui va crear el costum de pronunciar aquella frase ritual en entrar a les cases: «Ave Maria Puríssima», que rebia la resposta «sens pecat concebuda». O, abreviat, «Ai Maria» i «concebuda», que sentia jo de petit; sense entendre el perquè d’aquell estrany cerimonial.

A Mallorca la idea de la concepció sense taca original va anar guanyant adeptes en els segles XVI i XVII, l’època en què el debat va ser més encès. Si anau a la catedral de Mallorca, mirau damunt el portal major la bella imatge de la Puríssima esculpida en el segle XVI, durant el pontificat d’un bisbe immaculista, amb la iconografia pròpia d’aquell moment (una Mare de Déu que baixa del cel dreta damunt la lluna, amb la corona de dotze estrelles i voltada d’una col·lecció d’objectes que corresponen a altres tantes metàfores bíbliques procedents de lletanies de la Mare de Déu de Loreto). També a mitjan segle XVI s’instal·laren a Sineu les monges concepcionistes, en el palau reial, que el rei Felip (I d’Aragó i de Mallorca, II de Castella) els va regalar, amb la qual cosa no l’hem pogut visitar durant tot aquest temps. En el XVII la Immaculada Concepció va ser declarada pels jurats patrona del Regne de Mallorca i encara ho és. A Palma, en els segles XVI i XVII respectivament, es fundaren el convent de la Concepció (de les agustines), en el carrer del mateix nom, i el monestir de la Puríssima Concepció (de les caputxines), que sobrevisqueren a la destrossa de Mendizábal. Després de la proclamació del dogma, a Palma erigiren una nova església (la dita usualment Sant Magí) a l’advocació de la Immaculada Concepció. És curiós que, malgrat tanta presumpta devoció a la Puríssima, el nom de Concepció ha estat tradicionalment escàs a l’illa, i Immaculada sembla que és un de tants noms recents introduïts després de perdre la tradició de posar el nom dels avis.

Doncs molts d’anys, Immaculada, Imma, Concepció, Conxa, Conxita i Ció.

 

14 comentaris