Resultat de la cerca

La Mare de Déu del Roser

Avui és el dia de la Mare de Déu del Roser, el dia que fan festa les dones que es diuen Roser, tot i que al Principat és més usual celebrar-ho pel Roser de Maig, de què parlarem més avall.

Roser, a part d’una planta, designa dues coses: d’una banda una pregària pròpia del cristianisme, i, d’altra banda, un objecte consistent en una sèrie de bolles enfilades que serveix per a comptar les oracions en la dita pregària. La pregària consisteix a dir parenostres, avemaries i gloriapatris tal com ara explicarem, tot advertint que els de ciències potser ho tindran més fàcil que els de lletres. Els rosers ordinaris o de cada dia consten de cinc sèries formades cada una per una bolla més grossa (o una d’igual separada de les altres) i deu de més petites, que corresponen respectivament a un parenostre i deu avemaries. I després de la darrera avemaria es diu un gloriapatri. Cada sèrie correspon a un misteri. El roser té cinc misteris, que representen episodis de la vida de Jesús. Així un roser ordinari són 50 avemaries, cinc parenostres i cinc gloriapatris. El roser es complementa amb algunes bolletes més (un parenostre i tres avemaries) i un crucifix. Hi ha quatre categories de misteris, que es diuen de goig o gojosos, de dolor o dolorosos, de glòria o gloriosos i de llum o lluminosos. Fins al 2002 només només n’hi havia tres, i aquell any s’hi van afegir els de llum. Cada una d’aquestes categories corresponen a un dia de la setmana; per exemple, el dilluns toca seguir els misteris de goig. Doncs el primer misteri de goig correspon a l’anunciació a Maria de l’arcàngel Gabriel, el primer misteri de dolor invita a pensar en l’agonia de Jesús a l’hort de Getsemaní, etc. En total hi ha, doncs, 20 misteris. Un roser complet, dit de vegades psalteri o psaltiri, és el que correspon al prec de les oracions d’aquests vint misteris. Hi ha rosers físics corresponents a un roser complet, que tradicionalment constaven de 150 bolles de les avemaries, més les dels parenostres corresponents, i a partir del 2002 consten de 200 bolles d’avemaries. Aquests rosers els duien a la cintura alguns frares i monges. Les oracions de la pregària simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu, d’aquí el nom de roser. Aquest és el mot català genuí, que es conserva intacte parlant de la Mare de Déu del Roser o de les esglésies del Roser, però per a referir-se a la pregària o a l’objecte per al compte de les oracions es va introduir en el parlar corrent el mot rosari, segurament per interferència de l’espanyol. Diguem també que no solament els cristians usen rosers: també altres religions usen enfilalls de bolletes per a pregar semblants als cristians, com el japamala (usat pels budistes i hinduistes per a recitar mantres) o el tasbih (roser musulmà, derivació del japamala).

Els primers cristians comptaven les oracions amb pedres. Antoni Abat —sant Antoni per als amics— va inventar, o feia servir, el komvoskhinion, un cordó amb nusos per a fer les oracions a Jesús. A part d’aquests precedents, l’origen del roser cal cercar-lo en els monestirs de la baixa Edat Mitjana. En aquests monestirs hi havia el costum de llegir 150 psalms cada dia. Com que una part del personal dels monestirs no sabia llegir se substituïren els 150 psalms per 150 oracions, primer parenostres i després parenostres i avemaries (el denominat psalteri de Maria). En el segle XIII ja hi havia estris per a comptar les oracions semblants als rosers actuals, i el mot per a designar-los, el llatí rosarium, es documenta en aquest segle. Però la tradició o la llegenda diu que l’aparició del roser es fruit d’un fet miraculós que succeí a sant Domènec de Guzmán, fundador dels dominicans. Aquest personatge va anar a Occitània a convertir uns heretges dits albigesos o càtars, que predicaven idees que no agradaven a l’Església oficial (vegeu l’article «Sant Domènec», del 8 d’agost). Aquest moviment religiós arribà a provocar grans enfrontaments armats. Concretament s’enfrontaren les tropes del rei Lluís II de França, comandades per Simó de Montfort, i les tropes del nostre Pere el Catòlic aliat amb el comte de Tolosa Ramon IV i altres socis. Els primers, amb el suport del papa, combatien els albigesos i els segons els defensaven, tot i que en el fons hi havia la lluita pel domini d’Occitània. Diu la llegenda que en el monestir de Prolha (Llenguadoc), fundat per Domènec de Guzmán, la Mare de Déu aparegué a aquest bon home, que, naturalment, anava amb el bàndol del rei de França, li donà un roser i li encomanà que difongués aquesta pregària. El 1213 a la batalla de Muret les tropes franceses venceren les occitano-catalanes, i això representà l’annexió d’Occitània per França. Els vencedors atribuïren la victòria a la intercessió de la Mare de Déu, i així hauria aparegut el roser i l’advocació de la Mare de Déu del Roser.

 

El fet real és que, a part dels precedents que hem dit abans, en el segle XIV els ordes mendicants (dominicans, franciscans, carmelitans i agustinians) promogueren el psalteri de Maria, i en el segle XV, quan aparegué la segona part de l’avemaria (Santa Maria mare de Déu, etc.) la pregària del roser ja era força semblant a l’actual. En tot cas, els dominicans tingueren una participació destacada en la seva difusió. Hi destacaren Pere de Verona, dominicà del segle XIII, el dominicà bretó Alà de la Roca (o Alain de la Roche), que el 1470 fundà una Confraria del Psalteri de Maria per a difondre el roser, i altres dominicans que feren la mateixa cosa a altres llocs. El 7 d’octubre de 1571 tingué lloc la batalla de Lepant, que enfrontà l’exèrcit otomà contra una aliança de països cristians dita la Lliga Santa. Diu també la tradició que el papa Pius V havia demanat a tots els cristians del món que fessin la pregària del roser demanant la intercessió de la Mare de Déu. La batalla, decisiva per a aturar l’avanç dels turcs, va ser guanyada pels cristians, i el papa ho atribuí a l’acció de la Mare de Déu. Per això, Pius V instituí la festa de la Victòria o dia de la Mare de Déu de la Victòria, el primer diumenge d’octubre, i dos anys després, el papa successor, Gregori XIII, li canvià el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, invocada contínuament per a protegir Occident davant l’amenaça dels otomans. El 1913 el papa Pius X va fixar la festa en el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. Amb tot, al Principat va arrelar més la festa del Roser de Maig, celebrada el primer diumenge de maig, mes que esclaten les roses. Una festa amb arrels a l’Edat Mitjana que ja se celebrava abans de la batalla de Lepant. Al Principat i a les Illes hi havia el costum d’anar per les cases a arreplegar roses que el dia de la festa eren beneïdes i ofertes a la Mare de Déu.

 

Després de la batalla de Lepant s’expandí la pregària del roser i hi hagué una explosió de confraries del Roser encarregades d’organitzar tota mena d’actes i celebracions. El dia de festa es feien processons i a les esglésies es començaren a construir capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser. Fou en aquell temps, quan començava la castellanització de la llengua catalana, que el probable hispanisme rosari va començar a substituir el mot genuí roser. També a partir d’aquell moment moltes esglésies i convents foren dedicats a la mateixa advocació: al Principat Castellfollit de Riubregós, Cerdanyola del Vallès, Igualada, Lleida (antic convent i ara parador), Reus, Súria, Tortosa, Ulldecona; a les Illes el Castell, Ciutadella, Pollença, Santanyí; al País Valencià València, Canyamelar, etc. Alguna d’aquestes viles, com Cerdanyola, celebra la festa patronal pel Roser de Maig i no l’octubre. A part de les esglésies dels convents dominicans dedicades a la Mare de Déu del Roser, cada convent d’aquest orde solia tenir una capella destacada dedicada a la mateixa Mare de Déu. A Palma, al costat de la majestuosa església de Sant Domènec hi hagué la capella del Roser, que donà nom al carrer de la Mare de Déu del Roser, nom avui (2018) lamentablement desaparegut.

I a moltes cases de les nostres viles i de la nostra pagesia, en les nits sense televisor ni Internet ni electricitat, i a la claror d’un llum d’oli o d’una espelma, moltes famílies passaven el rosari. El roser, diu l’Encyclopædia Universalis, és una forma de pietat pròpia d’una cultura rural, popular i oral: la litúrgia dels pobres. Per a la majoria de la gent actual, alguna cosa molt llunyana i difícil d’entendre. Però ens resta tot un patrimoni cultural, de les esglésies i convents a la pintura, la literatura o la toponímia. I moltes dones que es diuen Roser. A totes molts d’anys.

 

Cap comentari

Sant Francesc

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Burlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

No tenim refranys ni dites populars relatives a Sant Francesc. Però la saviesa popular l’associa a algunes activitats tradicionals. Per Sant Francesc es comença a sembrar blat primerenc, si tenen els sementers llaurats, però el gruix se sembra dins el novembre. Per Sant Francesc també s’encisten les figues, amb fonoll i fulles de figuera, i si sembren avui el julivert, diuen que no espiga. Altres prefereixen de sembrar-lo per Sant Agustí (28 d’agost) o per Santa Rosa (30 d’agost), que diuen que tampoc no espiga. I si el sembren en Divendres Sant, no espiga en set anys. El costum també aconsella de sembrar frèsies (o fresèdies o fresèlies, o fersèdies) el dia de Sant Francesc, i de podar els rosers, tot i que si voleu que facin moltes roses, és convenient podar-los contínuament. A Mallorca abans d’enformar el pa resaven un parenostre a Sant Francesc, «perquè ens do el pa de cada dia». Un franciscà il·lustre, el pare Rafel Ginard, diu que els franciscans de Manacor fan els panellets de Sant Francesc amb les cinc ferides de Crist, el primer diumenge de novembre.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

1 comentari

El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

La festivitat d’avui té relació amb la gran victòria cristiana sobre els exèrcits otomans esdevinguda a Viena el 12 de setembre de 1683. Aquesta ciutat, capital del Sant Imperi Romano-Germànic, havia estat assetjada per un exèrcit turc de 150.000 soldats en el seu procés d’expansió europea. Després de dos mesos de setge, quan la ciutat, desolada i sense queviures, estava a prop de caure, arribaren les tropes del rei Joan III de Polònia unides a les tropes imperials, i els turcs foren derrotats. Una victòria que salvà Europa de l’expansió otomana i que representà el declivi d’aquest imperi. En acció de gràcies a la Mare de Déu per la seva suposada ajuda, el papa Innocenci XI declarà el dia 12 de setembre festivitat del Dolç Nom de Maria, una festa que, segons les fonts espanyoles, ja se celebrava a la Corona de Castella d’ençà del segle precedent. Diuen que perquè uns quants dies després del naixement de Maria (celebrat el 8 de setembre d’ençà del segle VII) li van posar el nom.

Tornant al personatge d’avui, per què és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents», 28 de desembre), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera», 2 de febrer). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser (vegeu l’entrada de la Mare de Déu del Roser, 7 d’octubre), i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de Mallorca, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construint a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensificà notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construí la vella hostatgeria per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector, la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.

Cap comentari

Sant Domènec

Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).


El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

 

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.

1 comentari

Índex de la Llegenda àuria

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1r de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

Sant Pau (25 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

La Mare de Déu de Lorda (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

La Mare de Déu dels Dolors (divendres abans del Diumenge del Ram)

Pasqua (dia variable)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril)

Sant Felip (3 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Santa Elionor (1r de juliol)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

La Mare de Déu del Carme (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Sant Joaquim i Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1r d’agost)

La Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Salvador (6 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Domènec (8 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

La Mare de Déu d’Agost (15 d’agost)

Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc (12 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

Santa Tecla (23 de setembre)

La Mercè (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

Dia de l’Àngel Custodi (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

La Mare de Déu del Roser (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

Sant Narcís (29 d’octubre)

Tots Sants (1r de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1r de desembre)

Sant Francesc Xavier (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

La Puríssima (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

La Mare de Déu de l’Esperança (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

Nadal (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Comments are off for this post

La llegenda àuria

Articles sobre sants, onomàstica i cultura popular

 

En aquesta pàgina s’ajunten els enllaços als articles que vaig escriure entre el novembre de 2011 i l’abril de 2012 sobre santologia lúdica i les seves connexions amb les tradicions, l’onomàstica, la toponímia i la cultura popular. Ateses les dimensions del col·lectiu hagiogràfic, només em vaig dedicar a aquells sants i santes que han provocat el repertori dels nostres noms personals tradicionals, especialment els de Mallorca. El serial va quedar interromput per manca de temps, però si els lectors preguen als sants, potser algun dia el podrem reprendre on el vam deixar. Aquí també hi ha l’índex del projecte.

 

Tots Sants (1 de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1 de desembre)

«Sant Xavier» (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

«Santa Imma» i «Santa Conxita» (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

«Santa Esperança» (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

«Sant Nadal» (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1 de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

«Santa Lourdes» (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Santa Elionor (22 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

«Santa Dolors» i «Santa Lola» (30 de març)

«Santa Glòria» (8 d’Abril)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

«Santa Montse» (27 d’abril)

Sant Felip (1 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan Baptista (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere i Sant Plau (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

«Santa Carme» (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1 d’agost)

«Santa Àngels» (2 d’agost)

Sant Domingo (4 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

«Santa Assumpta» (15 d’agost)

Sant Joaquim i Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria (12 de setembre)

«Santa Dolors» (15 set)

Sant Marià (19 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

«Santa Mercè» (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

«Sant Àngel» (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

«Santa Roser» (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

 

 

 

 

Sense llicència eclesiàstica i amb total insubmissió als capricis del Vaticà sobre el santoral

19 comentaris

Sant Jordi

Escultura de sant Jordi a l'església de Sant Francesc de Palma

Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.

 

 

1 comentari

«Santa Dolors» i «Santa Lola»

Avui és el dia que tradicionalment s’ha dit Divendres de Dolors, una festa catòlica creada el 1727 pel papa Benet XIII i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, una antiga advocació que sorgí a l’Edat Mitjana. Cau sempre el divendres anterior al Divendres Sant. Una altra festa també dedicada a la Mare de Déu dels Dolors va ser establerta en el calendari catòlic romà el 1814 pel papa Pius VII i es va fixar en el tercer diumenge de setembre, però el 1913 es va traslladar al 15 de setembre fixament. Amb la febre de moure sants que va pegar al Vaticà en temps del concili Vaticà II, la festa d’avui va ser suprimida (1969) i ara oficialment (o litúrgicament) només se celebra el 15 de setembre. Però a nosaltres no ens interessen les celebracions vaticanes sinó les tradicions que aquestes han generat, entre elles això de dir molts d’anys o per molts anysfelicitats no, si us plau— a la gent en un dia determinat. I avui toca dir molts d’anys a les dones que es diuen Dolors o Lola. Amb tot, sembla que aquestes estan dividides, i mentre unes ho celebren avui, altres ho fan el 15 de setembre.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (Nostra Senyora dels Set Dolors, la Mare de Déu Dolorosa, Mater Dolorosa, Beata Maria Virgo Perdolens, etc.) és molt antiga. Els mateixos anys que Jaume I conqueria Mallorca, un grup de nobles florentins (set exactament) van fundar l’orde dels Servents de Maria (Ordo Servorum Beatae Mariae Virginis), i aquest orde va dur al registre de patents el denominat roser —rosari deu ser castellanisme— dels Set Dolors. Consisteix en set sèries de set bolletes enfilades i separades per set medalles on es representen el set dolors de Maria. El 7 és un dels nostres nombres màgics. La Mare de Déu dels Dolors és representada en algunes ocasions amb set espases que li travessen el cor.

Els set dolors fan referència a set moments de la vida de Maria en què la pobra dona va passar per tràngols terribles. El primer, quan Maria va presentar Jesús al Temple i Simeó li va profetitzar que “una espasa et travessarà l’ànima”. Qualsevol no s’aco…quina davant un profetitzador solvent com aquell. El segon, quan va haver de fugir cametes me valguen cap a Egipte amb Sant Josep perquè Herodes volia liquidar el nin abans del que deia el guió. El tercer, quan va perdre pel Temple el seu fill durant tres dies i no hi havia manera de trobar-lo. A mi em va passar una vegada (i només per un dia) i sé què és. El quart, quan es trobà amb el fill carregat amb la creu camí del patíbul. Quin xoc. El cinquè, el moment de la crucifixió. Els claus a les mans han de fer molt de mal. El sisè, quan va rebre el cos de Jesús baixat de la creu. I el setè, quan mirava com l’enterraven. Déu n’hi do, quin patiment per a una mare. I per a totes les mares del món que han vist un fill o una filla assassinat, executat, mort en accident o de malaltia o empresonat. Set espases anònimes han travessat milions de cors anònims en els set continents —deixau-me posar en pla anglòfon perquè quadri— en la història d’aquesta turmentada espècie nostra.

L’entusiasme per la Mare de Déu dels Dolors és molt gran a Espanya, especialment al sud. Li diuen també la Dolorosa, la Virgen de la Amargura, la Virgen de las Angustias, etc. I és venerada i passejada amb passió durant la Setmana Santa, especialment l’andalusa, amb belles imatges dels grans imagineros. El nom Dolores també deu ser una creació espanyola. La prova és que en algunes llengües europees es diu Dolores o formes que deriven d’aquest (anglès Dolores, Delores, Deloris, Delora i no Sorrows, com seria d’esperar). No sé quan degué entrar a les nostres terres continentals. A Mallorca la introducció del nom és recent (comença tímidament en el segle XIX, segons Antoni Llull Martí) i va entrar amb la forma castellana Dolores, sovint transformada en Doloris. A Menorca també es diu així: quin menorquí no ha cantat la cançó Doloris tenia un nóvio. Dolores va generar en espanyol l’hipocorístic Lola (com en català Eulàlia va generar Laia), un nom que es va fer conegut internacionalment gràcies a la novel·la Lolita, de Vladímir Nabókov, portada al cinema dues vegades. Al seu torn el terme lolita s’ha generalitzar per a designar una adolescent molt seductora, especialment si és menor d’edat.

Segons Amades, el Divendres de Dolors a Barcelona se celebrava una fira de llaminadures al carrer del Bon Succés. Diversos oficis tenien per patrona la Mare de Déu dels Dolors, i les dones gràvides li resaven unes oracions durant set divendres seguits. A Mallorca els infants feien la primera comunió el Divendres de Dolors i després seguien la tradició d’anar a demanar perdó. És a dir, demanar perdó a tots els familiars per les ofenses que els haguessin pogut fer.

Doncs molts d’anys a les Dolors i a les Loles.
I ara una extraordinària peça musical pensada per al dia d’avui: Stabat Mater, un himne medieval dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, en una versió barroca de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), la mare del qual també degué saber què era el dolor.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat filius.

 

 

 

1 comentari

Tots Sants

Si la religió catòlica i la cultura tradicional-popular que en deriva dedica cada un dels dies de l’any a un sant (o a cinc o sis d’encà que hi ha més sants que dies de l’any), avui es tira la casa per la finestra i el dia és dedicat a tots els sants. Tots? I quants de sants hi ha? I què dimonis és un sant?

Sanctus és participi del verb sancire, relacionat amb sanctione (l’acte de sancire).  Sancire vol dir alguna cosa així com ‘prescriure per llei’, i el participi sanctus (‘sancionat’) agafà el significat de cosa o persona relacionada amb la Divinitat. En particular, aquestes personetes llunyanes que ens permeten que un dia a l’any a qui més qui menys li diguin “molts d’anys”. Encara.

El fet és que això dels sants és un dels grans muntatges de la Santa Mare Església de Roma. En els primers temps del cristianisme es deien sants a tots els seguidors de la nova religió (vius, és clar), és a dir, els cristians més en actiu. Durant l’època de les persecucions, els sants vingueren a ser els màrtirs, és a dir, aquells que foren morts (i, segons diuen, amb mètodes que mostren la muntanya nauseabunda del sadisme humà), per oposició als que per a salvar la vida renunciaven a la fe de Crist. Aviat es reté culte als màrtirs i, en acabar la persecució i produir-se la coalició de l’Església i l’Imperi, aparegueren els sants no màrtirs, els confessors (martyres et confessores), que no són capellans que confessen sinó els cristians que confessaven o professaven la seva fe. I amb ells, una nova tipologia de sants de tota mena: verges, doctors de l’Església, educadors, fundadors de comunitats, etc.

I com es feien sants, els sants? En un principi la cosa anava per aclamació popular, després foren els bisbes que atorgaven cartes de santedat en els seus dominis, i, finalment, en el segle XII, el Papa agafa per a ell la competència de fabricar sants i s’instituí la canonització, una conseqüència de la qual fou la beatificació, la declaració de “mig sants” als quals es pot donar culte en àmbits geogràfics restringits o en col·lectius particulars.

L’aparició i proliferació dels sants generà la necessitat de fer-ne l’inventari (el santoral), cosa a la qual s’ha dedicat l’Església catòlica des de temps immemorials. De l’inventari també se n’han fet revisions diverses, fins i tot amb la caiguda d’algú de la llista. Com el nostre Sant Jordi, que ara diuen que no va existir, però segur que les represalles contra ell són per la seva vinculació amb Catalunya, i ja se sap que les relacions entre el país i el Vaticà mai no han acabat d’anar bé.

Amb les primeres nòmines de sants, a l’Edat Mitjana, vingué la funció “auxiliadora” (els sants que s’especialitzaven a guarir alguna malaltia o a protegir contra alguna calamitat) i la institució del patronat, és a dir el fet que un sant s’encarregava de protegir un determinat col·lectiu, que donava culte al sant en qüestió. Bé, no sols culte sinó coses més materials, des de petites almoines fins a grans donacions de terres per part de nobles desitjosos d’assegurar la vida eterna. Les donacions, naturalment, es feien al sant i no a les abadies, parròquies o catedrals. Fins que Mendizàbal i companyia van trobar que la cosa passava de mida. Tenir un sant patró o protector era una gran seguretat. Jo et prec i tu em protegeixes. Els sants, confortablement instal·lats en el Cel, tenen, a més, entre les seves funcions, la de la intercessió davant Déu. Tenir bo amb un sant reporta molts avantatges espirituals al beneficiat. I així s’ha projectat en el Cel una de les lacres de la terra: l’enxufisme i l’assoliment d’objectius recorrent a les dreceres.

El fenomen dels sants també fou un gran estímul per al comerç i per al turisme. La devoció als sants va disparar l’interès per les relíquies, que feien meravelles. Un trosset d’os o una ungla d’un sant a una església podien guarir més que tot Son Espases o la Vall d’Hebron. I una ciutat amb una relíquia esdevenia una ciutat important i atractora de turisme cultural. Aquí les descripcions de l’anatomia deixaren de tenir vigència universal i començaren a existir persones amb característiques especials, com duplicar o triplicar el nombre de dits o les 32 peces dentàries amb què ens hem de conformar els no sants.

Els sants canviaren els costums de la gent, com la imposició de noms als nounats. Molt enrere començà la pràctica d’imposar noms de sants (com ara posen noms de famosos), cosa que es féu estrictament obligatòria a partir del concili de Trento. Amb això una gran riquesa onomàstica desaparegué, i en el cas de Mallorca un corpus de només una seixantena de noms (de sants pre-tridentins) ha arribat fins a la generació nascuda a la meitat del segle XX. Les Jennifers, les Vanessas i els Aitors —que no sabem quin dia hem de felicitar— han fet tornar al colorit pre-tridentí, però ara amb un repertori ben diferent, terror i espant de les àvies.

El culte de l’Església a tots els sants comença amb el papa Bonifaci IV (s. VI-VII), qui va decidir de convertir el Panteó de Roma —el temple de tots els déus— en una església cristiana dedicada a Santa Maria i a tots els màrtirs. Va ser un 13 de maig, dia que va restar consagrat al culte de tots els màrtirs. El 731 el papa Gregori III (s. VII-VIII) dedicà una capella de la basílica de Sant Pere a tots els sants. En el segle IX el papa Gregori IV (827-844), a petició de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, va instituir la festa de Tots Sants el dia primer de novembre. Algun temps després, l’abat reformador de Cluny, Odiló (s. X-XI), donà impuls a la festa a tots els monestirs benedictins que depenien de Cluny, alhora que promogué la festa del Dia dels Morts l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera les dues celebracions s’escamparen per tota la Cristiandat.

Però en realitat, Tots Sants fou una continuació de la festa pre-cristiana (cèltica) de l’any Nou (Shamain) aprofitada i reciclada pel cristianisme. Els celtes eren un poble que abans de l’Imperi Romà ocupà un territori immens, que comprenia tot el que ara és França, les illes Britàniques, part de la Península Ibèrica, part de les actuals Alemanya i Itàlia i més territoris cap a l’est fins a Eslovàquia i Hongria.  Per aquestes dates els celtes celebraven el pas del temps de la llum (primavera i estiu) al temps de la foscor (tardor i hivern). És el final de les collites, quan la naturalesa s’atura, els arbres perden les fulles i la terra sembla que es mor. És quan els celtes recordaven els morts i creien que els seus esperits tornaven a la terra i visitaven les cases on havien viscut cercant menjar i hospitalitat, i si no els en donaven farien caure les seves malediccions sobre els parents inhòspits. En el cristianisme perdurà la creença que aquest dia les ànimes dels morts visiten els llocs on van viure i es produeix el reencontre entre els vius i els morts. D’aquí en surt tot un costumari de donar menjar a les ànimes, encendre’ls llums perquè trobin el camí o, segons altres versions, per a espantar-les, com la carabassa amb una espelma o la col·locació a les cases de calaveres o altres coses que fan por.

En els Països Catalans la vespra de Tots Sants es deia la Nit de les Ànimes, perquè aquestes, com hem dit, tornaven a la Terra. Tenim un costumari riquíssim que s’insereix en aquesta tradició universal, encara que alguns elements fa temps que s’havien perdut. En primer lloc, el costum de fer por, sobretot als més petits, amb la típica carabassa buidada i amb una espelma encesa a l’interior o anant per les cases vestits de fantasmes (bubotes i mòpies a Mallorca). La gastronomia d’aquests dies són les castanyes (a Mallorca, que no n’hi havia, es menjaven més aviat aglans) i els panellets. A Mallorca modernament els panellets es diuen amargos, nom que afortunadament recula en favor de panellets. Antigament al Principat durant la festa de Tots Sants els campaners tocaven les campanes tot el dia o part del dia, i la gent els duia castanyes. Aquest pot ser l’origen de la castanyada, l’esdeveniment social de consumir massivament castanyes torrades. També en el Principat els padrins oferien panellets als seus fillols, i a Mallorca el típic rosari ensucrat, que és un conjunt de dolços enfilats en forma de rosari i amb una gran patena de fruita confitada o similar. També hi havia antigament els panets de mort, que tenien la forma d’un cap de mort i la seva mortalla i que avui alguns tracten de recuperar. A Mallorca també era costum menjar bunyols en aquestes dates. La visita dels esperits era tan important que en moltes cases fins i tot deixaven un plat a taula per als visitants i un llit preparat per a passar la nit confortablement. En alguns llocs es deixava a la casa el pa d’ànima per als morts, que era un pa fet amb carabassa. A altres llocs es deixaven castanyes perquè les menjassen les ànimes dels morts, les quals en canvi deixaven panellets a la casa. Ens hem de felicitar que molts dels costums tradicionals que havien decaigut ara es vagin recuperant, igual que la nostra terminologia. Un costum tradicional del dia de Tots Sants o el dia precedent que no necessita recuperació, perquè manté tota la força, és la visita als cementeris portant flors a les persones que ens han deixat. Els cementeris, llocs tristos de per si, esdevenen aquests dies una explosió de bellesa i de color. Diguem encara que a l’Edat Mitjana hi havia el costum de posar pans damunt les tombes —en aquell temps les tombes eren a les esglésies—, pans que els més pobres agafaven agraïts.

En el segle XIX els irlandesos van dur totes aquestes tradicions als Estats Units d’Amèrica, on prengueren vida i força pròpies. La festa fou batejada com a Halloween, deformació d’All Hallow Eve (vigília de Tots els Sants). Amb la globalització, el cinema, la televisió i les ànsies lucratives dels grans comerços tota la parafernàlia del Halloween retornà a Europa per a reactivar i en certa manera modificar les antigues tradicions que anaven restant esmorteïdes. El Halloween americà és un carnaval de disfresses centrades en el terror i aquesta desfilada de nins per les cases amb el famós truco o trato —així, en espanyol, es diu habitualment—, mala traducció espanyola del trick or treat, és a dir, ‘entremaliadura o present’, que recorda l’alternativa que en l’origen cèltic els morts visitadors donaven als parents vius: o els donaven menjar o tindrien la seva maledicció. Tot això enmig del debat entre partidaris i detractors del format americà i del mateix nom de la festa. En tot cas, la festa dóna dividends a comerços, fabricants de disfresses i altres beneficiats. Que això dels sants continua a ser negoci.

 

2 comentaris