Resultat de la cerca
Què hem de fer amb els «mots erronis»?
Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.
En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu1.
Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.
Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.
També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.
Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.
Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.
1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).
| abulia (abúlia) |
| afasia (afàsia) |
| alcoholemia (alcoholèmia) |
| Algeria (Algèria) |
| –algia (–àlgia) |
| al·lergia (al·lèrgia) |
| amàzona (amazona) |
| Amàzones [riu] (Amazones) |
| amnesia (amnèsia) |
| anafilaxia (anafilàxia) |
| androfobia (androfòbia) |
| anemia (anèmia) |
| anestesia (anestèsia) |
| anòdin (anodí) |
| amnesia (amnèsia) |
| Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora |
| Ànkara (Ankara) |
| arquètip (arquetip) |
| aristocracia (aristocràcia) |
| arritmia (arrítmia) |
| astenia (astènia) |
| atrofia (atròfia) |
| Asterix (Astèrix) |
| autopsia (autòpsia) |
| batíscaf (batiscaf) |
| bigamia (bigàmia) |
| biòtip (biotip) |
| blenorragia (blenorràgia) |
| bulimia (bulímia) |
| búmerang (bumerang) |
| burocracia (burocràcia) |
| –cardia (–càrdia) |
| cariòtip (cariotip) |
| catalepsia (catalèpsia) |
| càtet (catet) |
| -cefalia (-cefàlia) |
| centúmvir (centumvir) |
| cían (cian) |
| –cracia (–cràcia) |
| crisàntem (crisantem) |
| claustrofobia (claustrofòbia) |
| daguerròtip (daguerrotip) |
| decàedre (decaedre) |
| decàtlon (decatló) |
| decènvir (decemvir) |
| demagogia (demagògia) |
| democracia (democràcia) |
| –dermia (–dèrmia) |
| díedre (diedre) |
| difteria (diftèria) |
| diglossia (diglòssia) |
| dioptria (diòptria) |
| dodecàedre (dodecaedre) |
| duúmvir (duumvir) |
| ecúmene (ecumene) |
| embolia (embòlia) |
| ènclisi (enclisi) |
| endogamia (endogàmia) |
| endoscopia (endoscòpia) |
| endosquèlet (endoesquelet) |
| epidemia (epidèmia) |
| epilepsia (epilèpsia) |
| esquèlet (esquelet) |
| esquizofrenia (esquizofrènia) |
| estereòtip (estereotip) |
| exosquèlet (exoesquelet) |
| euforia (eufòria) |
| eutanasia (eutanàsia) |
| –fagia (-fàgia) |
| fenòtip (fenotip) |
| –filia (–fília) |
| –fobia (-fòbia) |
| –gamia (–gàmia) |
| galvanòtip (galvanotip) |
| genòtip (genotip) |
| glicemia (glucèmia, glicèmia) |
| –glossia (–glòssia) |
| holòtip (holotip) |
| hemofilia (hemofília) |
| hemorragia (hemorràgia) |
| heptàtlon (heptatló) |
| heterodoxia (heterodòxia) |
| hidrofobia (hidrofòbia) |
| hipotermia (hipotèrmia) |
| histeria (histèria) |
| ícona (icona) |
| idiosincrasia (idiosincràsia) |
| idiòtip (idiotip) |
| imbecil (imbècil) |
| isòtip (isotip) |
| lèxicon (lexicó) |
| leucemia (leucèmia) |
| linòtip (linotip) |
| lipotimia (lipotímia) |
| logòtip (logotip) |
| magia (màgia) |
| metal·lurgia (metal·lúrgia) |
| misoginia (misogínia) |
| monogamia (monogàmia) |
| monòtip (monotip) |
| mucilago (mucílag) |
| necrofilia (necrofília) |
| neurastenia (neurastènia) |
| Obelix (Obèlix) |
| ocèan (oceà) |
| òmega (omega) |
| ortodoncia (ortodòncia) |
| ortopedia (ortopèdia) |
| pandemia (pandèmia) |
| pànteon (panteó) |
| paremia (parèmia) |
| pedofilia (pedofília) |
| Pegas (Pegàs) |
| Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus]) |
| pentàtlon (pentatló) |
| periferia (perifèria) |
| pletora (plètora) |
| pneumonia (pneumònia) |
| políedre (poliedre) |
| poligamia (poligàmia) |
| polisemia (polisèmia) |
| porfiria (porfíria) |
| pròclisi (proclisi) |
| projèctil (projectil) |
| prosopagnosia (prosopagnòsia) |
| protòtip (prototip) |
| psicoquinesia (psicoquinèsia) |
| psicòtip (psicotip) |
| ràdar (radar) |
| ricin (ricí) |
| rubrica (rúbrica) |
| Satíricon (Satiricó) |
| seròtip (serotip) |
| taquicardia (taquicàrdia) |
| telètip (teletip) |
| telequinesia (telequinèsia) |
| terapia (teràpia) |
| tetràedre (tetraedre) |
| tímpan (timpà) |
| tríaga (triaga) |
| triàtlon (triatló) |
| triúmvir (triumvir) |
| xenofobia (xenofòbia) |
| xofer (xòfer) |
| zoofilia (zoofília) |
Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.
Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.
Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.
2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.
| amazig (amazic) |
| atitud o attitud (actitud)2 |
| atlas o atlant (atles)3 |
| babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la) |
| billard (billar) |
| condom (condó) |
| crocodil (cocodril) |
| desbarat (disbarat) |
| desparar (disparar) |
| diseny (disseny) |
| ebul·lició (ebullició) |
| estatística (estadística) |
| exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat) |
| falera (fal·lera) |
| gal·linaci (gallinaci) |
| gravitat (gravetat) |
| hal·lucinació (al·lucinació) |
| hal·lucinar (al·lucinar) |
| hal·lucinògen (al·lucinògen) |
| horitzont (horitzó) |
| investiment (inversió) [significat econòmic] |
| investir (invertir) [significat econòmic] |
| mecenàs o mecenat (mecenes)4 |
| labirint (laberint) |
| manna f. (mannà m,) |
| pesebre (pessebre) |
| recrutar (reclutar) |
| reial (ral) |
| rellevança (rellevància) |
| represalles (represàlies) |
| serb, serba (serbi, sèrbia) |
| xurma (xusma) |
Formes corregides:
a) En temps de Pompeu Fabra [es donen les formes incorrectes]: artícul, acaudalat, acertar, aclarar, aduana, almirant, anàlisis, àngul, angústia, antorxa, apariència, assafata, atalaia, bereber, canciller, casi, cirugia, crisis, curva, embaixada, estrateg, hèroe, imant, inglès, mejicà, mitgeval, ondejar, opúscul, orquesta, otorgar, pertenèixer, pienso, quartel, quilat, recaudar, sangrar, soberà, sumergir, sutil, tassar [taxar], trégua, triàngul, unànim, vehícul, verbena i un llarg etcètera (la llista seria interminable).
b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.
3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.
| aciditat (acidesa)5 |
| afgà afgana (afganès afganesa) |
| alumnes, els (alumnat, l’) |
| amerindià amerindiana (amerindi ameríndia) |
| armenià armeniana (armeni armènia)6 |
| assirià assiriana (assiri assíria) |
| auditòrium (auditori)7 |
| aviditat (avidesa) |
| benzineria (benzinera) |
| blocar (bloquejar) |
| blocatge (bloqueig) |
| bombar (bombejar) |
| bombardament (bombardeig) |
| bombardar (bormbardejar) |
| bombatge (bombeig) |
| bronzar (bronzejar) |
| burca, el (burca, la) |
| calafatar (calafatejar) |
| cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics] |
| caspià caspiana (caspi càspia) |
| cometa, la (cometa, el) |
| convocació (convocatòria) |
| correspondent (corresponsal) |
| cracar (craquejar) |
| decorar (condecorar) |
| dedicació (dedicatòria) |
| documentari (documental)8 |
| egipcià egipciana (egipci egípcia) |
| escanar (escanejar) |
| espoliació (espoli) |
| èsquim o èsquimo (esquimal) |
| exterminació (extermini) |
| fenicià feniciana (fenici fenícia) |
| flirtar (flirtejar) |
| fluïditat (fluïdesa) |
| frigiditat (frigidesa) |
| indià indiana (indi índia) |
| indonesià indonesiana (indonesi indonèsia) |
| invaliditat (invalidesa) |
| invenció (invent) |
| libià libiana (libi líbia) |
| luciditat (lucidesa) |
| macedonià macedoniana (macedoni macedònia) |
| màscara (mascareta) |
| massacre, el (massacre, la) |
| metamorfosar (metamorfosejar) |
| morbiditat (morbidesa) |
| paradox (paradoxa) |
| parafrasar (parafrasejar) |
| passejada (passeig) |
| piratar (piratejar) |
| placiditat (placidesa) |
| planar [ocells o avions] (planejar) |
| planeta, la (planeta, el) |
| professors, els (professorat, el) |
| rapar o cantar/fer rap (rapejar) |
| regatar (regatejar) [esport] |
| rigiditat (rigidesa) |
| sabotar (sabotejar) |
| saltar (saltejar) [cuina] |
| soliditat (solidesa) |
| sondar (sondejar) |
| sondatge (sondeig) |
| surfar (surfejar) |
| validitat (validesa) |
| vodka, la (vodka, el) |
| vaccinar (vacunar) |
| xatar (xatejar) |
Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.
Posteriorment: formatejar.
4. Altres casos
| artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB) |
| pla (plànol) |
| pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB) |
| retweet (retuit) |
| retweetar (retuitar) |
| suedès, suedesa (suec, sueca) |
| tweet (tuit) |
| tweetar (tuitar) |
| vaccí (vacuna) |
5. Noms propis.
| Angolema (Angulema) |
| Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora |
| Ànkara (Ankara) |
| Bordeu (Bordeus) |
| Colonya (Colònia) |
| Comenge (Cominges) |
| Danimarca o Danemarca (Dinamarca) |
| Flandres (Flandes) |
| Florença (Florència) |
| Groenlàndia (Grenlàndia) |
| Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador. |
| Hanníbal (Anníbal) |
| Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal) |
| Helena o Hèlena (Elena) |
| Henric (Enric) |
| Ignaci (Ignasi) |
| l’Haia (la Haia) |
| Liorna (Livorno) |
| Lisbona (Lisboa) |
| lisbonès, lisbonesa (lisboeta) |
| Lorda (Lourdes) |
| Mont Tabor (Mont Tàbor) |
| Munic (Múnic) |
| Nicosia (Nicòsia) |
| Norvègia (Noruega) |
| norvegià, norvegiana (noruec, noruega) |
| Peiteu o Piteu (Poitiers) |
| Peloponnès, el (Peloponès. el) |
| Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo) |
| Plasència (Piacenza) |
| Samaria (Samària) arreglat |
| Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la) |
| Sena (Siena) |
| Sòdoma (Sodoma) |
| Sòfia (Sofia) |
| Tunisia (Tunísia) |
Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).
*******************************************************************************
També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.
També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.
Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.
Notes
1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.
2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).
3. Exigència en la correcció de cultismes.
4. Idem.
5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.
6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.
7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).
8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).
9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.
18 comentarisSobre els noms i gentilicis dels països escandinaus
Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.
No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.
Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.
Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.
Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).
Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE, vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.
Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.
Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.
.
Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).
8 comentarisL’aranyol
Diguem per a començar que el títol d’aquest article no vol ser irrespectuós de res ni de ningú. Permeteu-me la llicència d’introduir aquí el mot aranyol, a manera de mot col·loquial, calcat de l’omnipresent catanyol, que és la manera col·loquial de referir-nos a un català víctima, en una mesura més gran o menys, de la interferència de l’espanyol. I anem a la cosa.
Si una llengua es troba subordinada en un territori, perquè aquest és part d’un Estat que crea aquella subordinació, però disposa d’una comunitat humana que no es troba en cap estat de subordinació, la interferència de la llengua dominant sobre la subordinada que es produeix en el primer cas contrasta amb la llengua neta d’interferència a la part no subordinada. Sobretot si aquesta part no subordinada és una comunitat gran i vigorosa. Per molt que l’alemany que es parla a la regió francesa d’Alsàcia estigui interferit pel francès, els germanòfons d’aquella regió tenen un referent lingüístic clar en Alemanya, Suïssa o Àustria. Els gallecs reintegracionistes tenen un referent clar a Portugal. O els hongaresos d’Eslovàquia tenen un referent lingüístic vàlid en la llengua parlada i escrita a Hongria.
Els catalans no tenim aquesta sort. Tota la llengua està subordinada, sense que en resti ni un trosset amb vida pròpia. Si miram el petit Estat independent d’Andorra, la llengua que s’hi usa, lèxic administratiu a part, és un català tan interferit per l’espanyol com el català de Barcelona. Per a poder visualitzar fàcilment la interferència de l’espanyol sobre el català encara tenim en certa manera el català del nord, que als estudiosos de la interferència ens ha fet un bon servei. D’allà dalt estant, alliberat el cervell dels motllos que l’espanyol imposa al cervell de la gent del sud, la interferència espanyola es pot copsar molt més fàcilment. Les llargues xerrades amb l’amic Joan Daniel Bezsonoff a Prada o les informacions aportades per Idali Vera i altres persones de la Catalunya del Nord per a mi han estat un bon ajut en la meva feina de recerca sobre interferència. I no hi fa res que el català del nord hagi estat i estigui interferit pel francès: això no lleva que sigui un bon aliat per a descobrir les marques que l’espanyol deixa sobre el català. Però aquest recurs té les seves limitacions. Interrompuda la transmissió familiar de la llengua a les comarques del nord, i descomptant un sector de gent força vella, el català que ara parla una minoria de la gent és un català après com a segona llengua i fortament interferit pel català del sud; és a dir, indirectament interferit per l’espanyol. Del català de l’Alguer, per la seva quasi nul·la consistència, no cal ni parlar-ne.
Diferent és la situació de l’aranès i la resta de l’occità. Malgrat la poca vitalitat de l’occità a Occitània, aquesta llengua no pateix cap subordinació a l’espanyol, ni directa ni indirecta, llevat en tot cas d’algun mot molt peculiar que hi pugui haver penetrat via català. I aquest fet pot ser un gran ajut per al descobriment de la interferència de l’espanyol sobre l’occità aranès i per al redreçament d’aquesta varietat.
No tinc tant de coneixement de l’occità (i de l’occità aranès) com voldria tenir, però sí interès per tenir-lo. I amb aquest interès estic atent a observar les diferències entre la varietat parlada al Principat i la varietat parlada (o sobretot escrita) a l’Occitània integrada dins França. Mentre escoltava, durant els darrers dies, el programa informatiu 3/24 en aranés, que emet diàriament la televisió de Catalunya, he pres notes sobre els hispanismes que hi he trobat. La comparació amb l’occità estàndard de més amunt de la frontera política és altament alliçonador. I el cas de l’occità és de gran interès per a l’estudi de les interferències lingüístiques. A continuació posaré la llista dels hispanismes que hi he observat (que no deu ser exhaustiva) amb la indicació de la forma occitana no subordinada a l’espanyol (occ.), bàsicament estàndard llenguadocià. Amb només un grapat de programes de deu minuts, bona part dels quals són declaracions de polítics en català i espanyol, la llista és prou substanciosa (o substancial). Cada programa comença amb els mots Òla, bona tarde, dues castellanades de les quals no hi ha rastre al nord de la frontera. I els espectadors són tractats de vosté, un altre hispanisme totalment absent més al nord. Fortunadament, els informatius mostren també solucions comunes amb la resta de l’occità, pel que fa a neologismes: caumatge (desocupació, català interferit atur), greva (vaga) o bombardament (català interferit bombardeig). I una darrera observació: els hispanismes de l’aranès són en gran mesura els mateixos que els que té el català, perquè una sola és la llengua interferidora. A més, en aquests informatius es pot veure un model de llengua que segueix la mateixa línia ideològica del català dels mitjans de la Corporació i del seu deplorable llibre d’estil. L’admissió o promoció de multitud de formes espúries que fins i tot són fora de la normativa reconeguda de l’aranès (i del català): eth president cessat, imputar (algú), registre (‘escorcoll’), viuenda (vivenda), etc.
Aquí teniu la llista. Com podeu suposar, tots aquests hispanismes també ho són en català (excepte algun com correu, exèrcit o població). I si hi ha cap error, apel a la competència d’alguns lectors coneixedors del terreny per a esmenar-lo.
acampada (occ. campatge)
ajuntament (occ. comuna)
an permetut recuperar (occ. an permetut de recuperar)
apartat (occ. seccion, alinea)
autopista (occ. autorota)
benzinèra
carretera (occ. rota)
carpa [de circ] (occ. capitèl)
carta (occ. letra)
conjunt (occ. ensemble)
coche (occ. auto, veitura)
correu (occ. corrièr)
despachi [liurament de]
diari (occ. jornal)
dies laborables (occ. jorns obrants)
Dinamarca (occ. Danemarc)
distorbis [disturbis] (occ. rambalhs, tumults, amautas, etc.)
empresa (occ. entrepresa)
empresari (occ. entrepreneire, entreprenedor)
enganhar (occ. enganar)
eth equip (occ. l’equipa)
es paradi [els desocupats] (occ. los caumaires)
escolhir o escuelhir (occ. causir) [emprat, a més, abusivament amb el significat de ‘elegir’ (occ. elegir): «eth escuelhut nòu president»]
eth govèrn espanhòu a cessat era directora (occ. destituir)
eth Liceu apòsta pera dansa
exèrcit (occ. armada)
gremi (occ. corporacion)
imputar [una persona]
informe (occ. rapòrt)
inabilitacion
inclús (occ. quitament)
inversion (occ. investiment)
libi (occ. libian)
lletrats (occ. avocats)
mantèrs [venedors de carrer]
mesa deth Parlament
marchar [anar-se’n] (occ. se n’anar, partir)
majoria (occ. majoritat)
ministre d’Isenda (occ. ministre de las Finanças)
notícia (occ. nòva, novèla)
novèla (occ. roman)
números vermelhs (occ. nombres)
parar [aturar-se] (occ. arrestar)
passeg (occ. passejada)
pellicula (occ. filme)
per ultim (occ. finalament)
periodista (occ. jornalista)
ple [del Parlament]
pista [«le cerquen sense trobar cap mès pista»]
poblacion (occ. populacion)
preguntar (occ. demandar)
pressupòst (occ. budgèt)
quedar (occ. restar, demorar)
querelha (occ. denóncia, etc.)
registre [escorcoll] (occ. perquisicion, etc.)
rentat [de diners] (occ. lavatge)
rescatar [un excursionista] (occ. salvar)
risc de fuga (occ. risc d’evasion)
ròda de premsa (occ. conferéncia de premsa)
se l’investigue per mauversacion (occ. altres solucions)
seguir [continuar] (occ. contunhar)
solidesa (occ. soliditat)
tarde (occ. aprèsmiègjorn)
tramitacion
tramvia (occ. tram, tramvai)
tiroteg
tribunau (occ. cort)
un d’octobre (occ. primièr d’octobre)
violéncia masclista
viuenda (occ. lotjament, etc.)
vosté (occ. vos)
13 comentaris
Sant Esteve
Avui és Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. Stephanos, que en grec vol dir ‘corona’, és el malnom del nostre protagonista d’avui, que no sabem quin nom tenia, perquè només surt a una font antiga (els Actes dels apòstols, escrit pel mateix autor de l’evangeli de Lluc). Segons aquesta font, el nostre home era un jueu, no sabem si hebraic o hel·lènic (de parla grega), de professió venedor de roba, que segurament subministrà aquest material a Jesús i als apòstols. Mort Jesús, fou un dels set homes que els apòstols triaren per a ajudar-los en les seves feines. Diaques els van dir, del greg diakonos, ‘servidor’. S’ha dit que una de les missions encarregades a Esteve era de consolar les vídues cristianes i repartir-los les almoines, i va tenir tan gran succés en la seva tasca —no sols el tema de les vídues sinó també la seva brillant predicació— que els jueus es van posar gelosos i furiosos i el van acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. El sanedrí li va fer un judici, durant el qual va fer un discurs tan abrandat que aquells jutges tragueren foc pels queixals, i tan encesa es posà la cosa que l’home acabà apedregat per una gentalla exaltada. Diuen que un dels qui presenciaren la feta era un jove que va guardar els abrics que els llançadors de pedres es van treure per a fer millor la feina; un jove que després seria el famós convers sant Pau. El cos d’Esteve restà tirat i exposat a les bèsties, fins que un membre d’aquell sanedrí, de nom Gamaliel, simpatitzant d’amagat del cristianisme, recollí el seu cos i l’enterrà en el seu propi sepulcre. Pareix que la seva mort a cop de pedres va encendre l’antijudaisme dels cristians, que començaren a allunyar el cristianisme del judaisme, cosa que acabà, anys més tard, amb la separació de les dues religions.
Segons el meu competidor Iacopo da Varazze, al començament del segle V, el dit Gamaliel s’aparegué en somnis a un capellà de Jerusalem dit Llucià durant tres nits seguides i li va dir on eren les restes del màrtir. Hi anaren, les trobaren i, sense fer cap anàlisi d’ADN, les traslladaren a l’església de Sion de Jerusalem. En el moment de treure les santes despulles del lloc on havien estat uns quants segles ignorades, tot l’ambient es perfumà d’una olor agradabilíssima, com si allà s’haguessen trencat mil ampolles de Carolina Herrera. I, per a acabar d’arrodonir aquella feliç esdevinença, tots els malalts situats a la contrada es van guarir de manera immediata. Anys després l’emperadriu Eudòcia, muller de l’emperador Teodosi II, féu construr la basílica de Sant Esteve, on foren dipositades les suposades despulles del sant. Aquesta església va ser destruïda i reconstruïda unes quantes vegades, la darrera en el segle XX. El trasllat de les relíquies a l’església de Sion va ser el 26 de desembre de l’any 415, raó per la qual l’Església dedicà aquest dia al sant. Encara en el segle VI el papa Pelagi II va dur les relíquies de sant Esteve a Roma, a l’església de Sant Llorenç Extramurs, on hi havia les restes d’aquest sant. Tot això diu la tradició; el 2014 els arqueòlegs van trobar a Ramala unes restes d’un temple bizantí i una làpida que indicava que aquell temple s’havia construït en honor a sant Esteve, enterrat allà l’any 35. Tenint en compte la manera com va acabar la vida, a sant Esteve el van fer patró de tots els oficis que treballen amb la pedra, com els picapedrers i els marbristes.
Com que de tradicions i llegendes n’hi ha per a tots els gustos, i els catalans també tenen la seva creativitat, diu Joan Amades que una vella tradició assegura que sant Esteve era de Salou, lloc on fou obsequiat amb la pluja de pedrades. I que per aquest motiu als de Salou els diuen matasants o apedregadors. Com sol passar amb molts de sants, de relíquies de sant Esteve n’hi ha per diverses parts del món. I algunes han estat passejades per aquí i per allà. El 418 unes suposades relíquies de sant Esteve arribaren a Menorca, on encengueren la fe dels menorquins, que l’emprengueren contra els jueus de l’illa amb tanta fúria que tots hagueren d’acabar convertits al cristianisme.
De sants que es diguin Esteve —amb el nom en honor al protomàrtir— n’hi ha uns quants, però entre tots destaca sant Esteve d’Hongria, el rei fundador d’aquell regne i el qui va fer una dràstrica transformació dels magiars, que convertí en una societat cristiana i feudal. Una de les seves descendents, Violant d’Hongria, filla d’Andreu II, fou esposa de Jaume I i, per tant, reina consort d’Aragó, de València i de Mallorca i comtessa de Barcelona.
El dia de Sant Esteve és festa a la major part dels Països Catalans (el Principat i les Illes) i a molts altres països: Àustria, Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Lituània, Luxemburg, Polònia, el Regne Unit (on en diuen Boxing Day, perquè aquest dia a les esglésies obrien les capses de les almoines) i als països lligats al Regne Unit (Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), la República Txeca, Romania, Suècia i Suïssa; però no a França ni Espanya. Aquesta festa va ser establida cap al segle IX o X per l’imperi carolingi, igual que la segona festa de Pasqua, per la qual cosa la tenim als Països Catalans (per la pertinença dels comtats catalans a aquell imperi) i no a les terres castellanes, en aquelles saons sotmeses al califat de Còrdova. A França sant Esteve (saint-Étienne) fou objecte de gran veneració, ja d’ençà del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades, com la de Tolosa. I, curiosament, avui el dia de Sant Esteve no és festa en el país de Carlemany.
Per als catalans el dia de Sant Esteve és com una continuació de la diada de Nadal (a Mallorca es diu la segona —o mitjana— festa de Nadal, més que Sant Esteve), un dia en què es fa un segon dinar familiar per a reunir la part de la família que no s’ha pogut juntar el dia anterior. Nadal i Sant Esteve són dos dies de vocació familiar: per Nadal cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cadascú a casa seva. I quan una cosa dura poc, diuen que dura “de Nadal a Sant Esteve”.
El nom Esteve és un dels tradicionals als Països Catalans, on també és un cognom, escrit Esteve o Esteva. A l’area del romànic català, els vells comtats catalans, hi ha un munt d’esglésies i monestirs amb el nom de Sant Esteve, i al Principat en general, un bon nombre de viles o municipis amb el nom del Sant: Sant Esteve Sesrovires, Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve de Llitera, Sant Esteve d’en Bas, etc. Sant Esteve és, a més, patró de diverses localitats, com Granollers, Olot o Caldes de Malavella. També a Mallorca ha estat un nom usual, tot i que no sé si la devoció al sant ha estat destacable. Doncs molts d’anys a tots els Esteves.
Índex de mots i locucions tractades en aquest blog
article salat: topònims
assecar / eixugar [i també aquí i aquí]
blog [i també 1, 2, 3, 4 i 5, 6, 7, 8, 9, 10]
blogosfera [i aquí]
bon vespre / bona nit [i també aquí i aquí i aquí]
Bordoi, Bordoy, Bordoll
caixa / capsa [i també aquí]
cava / xampany [i també aquí i aquí]
documental [i també aquí]
donant (de sang, d’òrgans)
finestra, finestra d’oportunitat
interès (pronunciació mallorquina)
llenguatge «sexista»: GELA, Ignacio del Bosque, Moreno Cabrera, Article principal
lloc de treball, lloc de feina
maduixot i altres acabats en -ot
mascarilla i també aquí.
matí / dematí / de matí [i també aquí]
nit de Nadal, nit de Cap d’Any, nit bona, nit vella
Palma de Mallorca [i també aquí i aquí]
tweet, tuit, tuitejar: 1, 2, 3
Cap comentari