El foc de Son Llobet

La casa és gran, però molt lluny de la magnitud de les possessions senyorials de l’illa. Les parets amples, de pedra i fang, algunes deformades, inclinades i amb qualque panxa prominent que sembla que es vol esbaldregar, mostren una antiguitat venerable. Dos contraforts a dues parets li donen un lleuger aire de cosa robusta. Les finestres són petites, com a protegint la intimitat de l’interior, i antigament es tancaven amb portetes totes de fusta, sense vidres. És una casa —o unes cases, com es diu normalment— de possessió, però de possessió modesta, de propietaris pagesos, que treballant afanyosament les 57 quarterades que tenia inicialment el lloc podien assolir l’objectiu de viure dignament. La casa reflecteix pertot aquella modèstia, tot i que també ens dóna qualque mostra de distinció, com el bell portal de mig punt d’entrada, de dovelles de bon regràs i carcanyols de marès; o els ampits motllurats de les finestres superiors o una escala de marès de regust gòtic. A dues passes, la muntanya de Randa, amb tota la seva màgia lul·liana, sembla que li dóna redòs i acaronament enmig d’una pau privilegiada.

Traspassat el portal rodó hi ha una gran sala d’entrada, d’onze metres de llargària i d’alçària respectable, la peça més gran de la casa. Aquesta peça, curiosament, es deia la casa, la casa per antonomàsia, com a volent agabellar el nom de tot l’habitatge. Per què aquesta estança tan gran, es demanen els visitants. Era el lloc de les reunions i trobades però també i sobretot un lloc de feina, de les feines que requerien posar-se a resguard del fred o de la pluja en els dies d’hivern. I això requeria espai. Al costat dret de la casa hi ha la cambra dels amos, de dimensions generoses i un poc llòbrega per l’exigüitat de les obertures: una finestra escassa i un finestró minúscul. En altre temps li deien l’estudi, com encara diuen a Menorca de les cambres de dormir. Dalt de l’estudi, la sala, que és com en aquestes cases es denomina una estança superior on es guarden les sobrassades i altre porquim, entre altres aliments, i que si calia es podia destinar a cambra de dormir. Altres cambres, amb sòlides portes de fusta sense bastiment i sostingudes amb galfons, allotjaven altres membres de la família o altres activitats. Passant a l’aiguavés de darrere, un portal ample, de rebranques i llinda de marès, dóna accés a la cuina, que ocupa el lloc central d’aquest aiguavés. La cuina, amb la llar de foc protegida per la gran campana i mig tancada de paret per a arredossar íntimament els estadants, era el centre de la casa, el sancta sanctorum, el lloc on es feia la vida quan les feines no obligaven el personal a estar per defora. De la cuina es passa a la botiga, nom que a les cases de possessió es donava a una peça gran destinada a guardar-hi aliments i estris diversos. Allà s’amunteguen paners, balances, romanes, coves i canastres. Allà descansen de tantes matances caldera i calderó i màquina de moldre porc. Aferrat a la façana principal, orientada a Xaloc com totes les cases del camp mallorquí, i al costat del portal d’entrada a la casa, hi hagué el forn —avui a un altre lloc—, element imprescindible a qualsevol casa de possessió, on la madona cada dissabte coïa aquell pa esponjós i de flaire embaumadora que havia de durar tota la setmana. Al costat de la casa un estable donava aixopluc a les bèsties de feina, no gaire més de dues per les dimensions del local. Damunt l’estable hi havia la pallissa o el sostre, on es guardava la palla i on dormia qualque missatge, mitigant un poc el fred hivernal amb l’exigua calor que produïen els animals. I al costat, l’excusat i la bassa o femer, on anaven a parar totes les dejeccions humanes i animals i els residus de la cuina. En algun lloc no identificat hi havia el molí de sang, una de les moles del qual, immensa, descansa de tantes fatigues recolzada a una paret. I a quaranta passes de les cases una soll amb 9 ribellets albergava una barquera de porcs, alimentació bàsica de la família i font d’ingressos complementària. Aferrats a la soll romanen els dos corrals, avui silenciosos i amb velles parets seques que resisteixen admirablement el pas del temps. I al costat de la soll, la caseta del sequer, on durant la nit es guardaven els canyissos plens de figues que durant el dia se secaven al sol en ordenada formació. I a l’entorn de tot això hi havia, i encara hi ha, moltes figueres de moro, que amb les de cristià permetien de fer uns porcs grassos envejables.

El 1516 tenim la primera documentació coneguda d’aquesta petita possessió, i del seu propietari, Francesc Llobet, la família del qual li donà nom: Son Llobet. Com m’agradaria saber més coses d’aquests Llobets. Podrien ser parents del famós Pere Joan Llobet, l’il·lustre lul·lista que va crear a Randa l’escola lul·liana de Mallorca, que amplià el santurari de Sant Honorat, que promogué el bell sepulcre del beat a l’església de Sant Francesc i que descansa amb tots els honors a la catedral de Mallorca? Qui sap. Temps més enrere aquestes terres pertangueren a l’alqueria Binicanella, que després de la conquesta catalana fou adjudicada als Llull, els Llull de Castellitx, el més il·lustre dels quals fou l’insigne Ramon Llull. El paratge exhala una certa sacralitat que li ve del seu egregi primer propietari català. En el segle XV Binicanella va ser dividida en diverses propietats, i en sortiren les actuals possessions dites la Mata Escrita, Son Trobat, Son Llobet i potser Pola. Son Llobet confrontava amb la Mata Escrita, Son Trobat, Son Coll, camí de la Pau enmig, i Males Herbes, camí de Porreres enmig. La possessió passà per les mans de diferents llinatges: primer els Llobet, llunyans i enigmàtics; després els Trobat, de la veïna possessió de Son Trobat, segons sembla indicar un propietari documentat com a Pere Trobat de Son Llobet; i després, del segle XVII al XIX, els Coll, potser procedents de la també veïna Son Coll. Un vell llibre d’albarans del segle XVIII, amb cobertes de pell de xot, dóna fe dels censos que pagaven a l’Església els amos de Son Llobet, bé en forma de lliures, sous i diners o bé en forma de quarteres i barcelles de blat, a més d’altres pagaments diversos. Una vella barcella de fusta, afligida pel pas del temps i dels corcs, però conservada com un tresor, és encara un testimoni d’aquells mesuraments que feren generacions d’amos de Son Llobet del blat preuat que costava suor i penes.

En el segle XIX la possessió va començar a ser fragmentada per herències i vendes. Al final del segle XX s’arribaria a haver-ne fet vuitanta trossos, alguns minúsculs.  A mitjan segle XIX, de les 57 quarterades inicials en restaven una vintena a la propietat matriu. Els darrers amos que visqueren a Son Llobet i que conraren les seves terres, ja reduïdes a aquesta vintena de quarterades, foren Antònia Maria Coll Sureda —li devien dir madò Antonina o madò Antònia—, que era la propietària, i el seu home, Bartomeu Tous, l’amo en Tomeu. Hi visqueren amb els seus vuit fills, quatre mascles i quatre femelles. Madò Antonina es morí el 1886, i després la casa i les terres foren repartides entre els seus fills: setze trossos, dos per a cada fill, un tros a la part de dalt, de terra més magra, i un tros a la part de baix, de terra un poc més generosa. Dues germanes fadrines restaren encara a la casa fins a la seva mort, ocorreguda els anys 1908 i 1909. Els altres quan es casaren anaren a viure a Montuïri, on han deixat nombrosa descendència. Una paret de pedres i fang xapà la casa ben pel mig deixant mitja casa per a cada una de les dues germanes. De la cuina el dràstic mur en va fer dues, on feren vida en estret veïnatge les dues fadrines velles. Després de la mort d’aquestes, la casa, dividida, restà buida i freda, només emprada per a guardar-hi eines i altres coses, en mans dels nebots hereus de les difuntes. Son Llobet va esdevenir un caramull de trossos de terra, alguns amb la seva caseta construïda després de la partició, on els propietaris, tots emparentats, anaven a passar qualque dia, a llaurar, a collir ametles, garroves o figues o a sembrar qualque ceba o qualque solc de pèsols. El pas del temps anà degradant les cases sense pietat. Les bigues d’alzina acabarien cremades i substituïdes per bigues de ciment, llevat d’una que se salvà del foc i roman penjada a una paret com a testimoni d’un bigam que avui tindria un valor immens. Aquella gran cuina, amb la gran campana, que durant segles havia estat el centre de la vida de la possessió, on tantes converses al costat del foc es desplegaren, on tantes generacions aprengueren dels pares i avis tot el que la gent del camp ha de saber, restà muda, xapada i sense vida. Pràcticament només arribà a restar-hi, en un racó, el cossi de la bugada, i encara trencat. El 1909 el foc de Son Llobet, el foc de la gran cuina, s’apagà. Ningú no sabia si seria per a sempre.

Mig segle després, una de les dues meitats de la casa va tocar per herència a Bartomeu Arbona Fullana, rebesnet dels darrers amos que regentaren plenament el lloc, l’amo en Tomeu i madò Antonina. Arbona, que de petit havia passat llargues estones amb el seu avi a la mitja casa i el seu tros de terra, ràpidament va comprar l’altra meitat i va fer-hi una rehabilitació a la seva manera que salvà la casa de la ruïna. Romangué, però, en el seu lloc la paret que xapava la casa i que havia convertit l’antiga cuina en dos espais sense ànima. També comprà tots els trossos de terra que va poder, dels molts en què acabà dividida la propietat, amb la qual cosa es va fer una reunificació del lloc que l’acostava a les dimensions que tenia abans del repartiment fet pels vuit germans esmentats.

Arribà un dia que Bartomeu Arbona decidí de vendre aquella casa que havia estimat i aquelles terres trossejades que havia cosit amb tenacitat i enstusiasme. Per a mi ha estat una sort immensa el fet que aquestes cases amb les seves terres hagin vingut a parar a les meves mans i que hagi pogut llançar-me a la fascinant aventura de restaurar-les completament. Amb recursos limitats, l’operació ha estat llarga i lenta, però s’ha fet amb tot l’amor i amb tota la dedicació. Calia recuperar fins allà on fos possible tota la seva essència, per a salvaguardar un patrimoni històric i en honor de tots aquells amos i missatges que durant segles l’estimaren i hi deixaren la seva suor. I ho hem aconseguit. Les cases de Son Llobet tornen a ser com eren en els temps de modesta plenitud. I avui, dia de Nadal, cent onze anys després, el foc de Son Llobet s’ha tornat a encendre. El fum que emergia resolut pels vuits forats del fumeral que corona les teulades ho ha anunciat joiós a la contrada. I la casa, amb la gran cuina amb tots els elements reposats tornarà a tenir vida i calor.

 

4 comentaris

4 comentaris rebuts

    1
  1. Joan - 26 desembre 2020 1:22 pm

    El millor conte de Nadal que llegiré enguany. Enhorabona, Mestre.

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 26 desembre 2020 7:12 pm

    Moltes gràcies.

  4. 3
  5. Jordi Caldentey - 27 desembre 2020 5:27 pm

    Enhorabona, Gabriel! Que en puguis fruir amb salut molts d’anys. M’agrada que la nostra nissaga reconqueresqui tots els racons entranyables de la nostra petita gran Pàtria enmig de mar!

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 27 desembre 2020 7:20 pm

    Gràcies, Jordi.

Podeu deixar un comentari