Arxiu corresponent a desembre 2019

Els verbs acabats en «ejar» i els noms acabats en «eig»

Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerearapalear, bromearcablear, cabrear, cachondear, chulearfaroleargolear, gorreargotear, hojearmorrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropearpuentear, putear, rumorearsaborearsanear, tirotearvocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncearcalafatearchatear, gasearmetamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasaremétamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planaresaboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

  1. Acció reiterativa en general (espirejarespurnejar o guspirejarempentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
  2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejarmarcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
  3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
  4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejarrebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de , succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueigbombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

Mots no genuïns Formes genuïnes o recomanables
blanquejar, blanqueig

bloquejar, bloqueig

boicotejar

bombardejar, bombardeig

bombejar, bombeig

bronzejar

boxejar

cablejar

cabrejar, cabreig

calafatejar

cliquejar

costejar

craquejar, craqueig

escaquejar-se

escanejar, escaneig

flirtejar, flirteig

formatejar, formateig

golejar

metamorfosejar

mosquejar

mostrejar, mostreig

pedalejar, pedaleig

perifrasejar

piratejar, pirateig

planejar (ocells i avions)

planejar (fer plans)

plantejar

politiqueig

pontejar

putejar

rastrejar, rastreig

regatear (esport)

resetejar

saborejar

sabotejar

saltejar [cuina]

sondejar, sondeig

surfejar

torpedejar

xatejar

 

emblanquir, emblanquiment (de diners)

blocar, blocatge

boicotar

bombardar, bombardament

bombar, bombatge

bronzar (tr) / fer-se bronzar (el cos)

boxar

posar cables

emprenyar, emprenyamenta

calafatar

clicar

pagar

cracar, cracatge

escapolir-se

escanar, escanatge

flirtar, flirt

formatar, formatatge

fer (molts) gols

metamorfosar

empipar

agafar mostres, mostratge

pedalar, pedalatge

perifrasar

piratar, piratatge

planar

planificar

exposar, proposar…

politiqueria (?)

esquivar, etc.

emprenyar, damnificar, fer la guitza…

seguir la traça, seguiment de la traça

regatar

reengegar, reiniciar

assaborir

sabotar

saltar

sondar, sondatge

surfar, fer surf

torpedinar

xatar

 

 

Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).

 

14 comentaris

Aquella Ràdio Popular

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Jaume Corbera, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras

2 comentaris