Arxiu corresponent a juny 2018

Visibilitzar les dones?

Tot el discurs sobre el gènere gramatical que un cert feminisme, no sé si majoritari o no, ha construït durant les darreres dècades roda al voltant d’un punt central: la idea de la necessitat de visibilitzar les dones en el llenguatge. Això vol dir que es parteix de l’assumpció del supòsit que la llengua —en el nostre cas la catalana— tal com s’usa tradicionalment no les visibilitza i que, per contra, sí que visibilitza els homes. Sortosament, encara que amb un retard fatídic, en els darrers temps s’ha produït una reacció en el món de la lingüística que tracta de posar les coses en el seu lloc. Però una de les mancances, a parer meu, d’aquesta reacció és que no ataca encara amb prou contundència el focus del mal: aquestes percepcions entorn de la idea de la visibilització de les dones. Perquè, mirat del punt de vista de la lingüística, la suposada invisibilitat de les dones en el llenguatge tradicional no té la més mínima rigor ni fonament científic.

El gènere en les llengües romàniques és un sistema en què funciona una oposició del tipus presència/absència d’un element, no del tipus element A/element B. I aquest element, present o no present, és la marca morfològica de femení o el tret semàntic de femení. Per a entendre’ns, noia té una marca morfològica de femení (la –a final, que no té noi, forma no marcada) alhora que el tret semàntic de femení. Soprano o vedet no tenen cap marca morfològica de femení però tenen el tret semàntic de femení. En els dos casos el tret semàntic de femení obliga el nom a dur acompanyants (articles, adjectius, etc.) marcats morfològicament com a femenins (una noia, aquesta soprano, vedet famosa). Per contra, els noms germà o oncle es caracteritzen per l’absència de marca morfològica de femení (el primer en pot tenir perquè és un mot flectiu: germana) i per l’absència de tret semàntic de femení. En els dos casos aquests noms no femenins exigeixen acompanyants sense marques de femení, ço és sense cap marca de gènere (germà petit, els meus oncles). Els mots petit, els i meus són formes no marcades. L’oposició no és, doncs, entre masculí i femení sinó entre el no femení i el femení. Com hem dit altres vegades, la incomprensió d’aquest fet en cercles socials amplis és deguda a la terminologia de la gramàtica tradicional, que, amb concordança amb el fet natural de l’existència de mascles i femelles, ha denominat masculí un dels dos termes de l’oposició.

Quan durant un mil·lenni en català s’ha dit els rics, tothom ha entès que amb aquest sintagma, encara que mal anomenat masculí, hom es referia a persones de qualsevol sexe posseïdores de riquesa. Si això és així, l’única conclusió que es pot treure és que la gramàtica ha fet malament de dir masculí a una cosa que no és masculí. Dient hem tingut una reunió de professors no es visibilitza cap sexe, ni homes ni dones, perquè professors significa persones que exerceixin aquesta professió, sense que importi el sexe. Rics i professors no tenen ni cap marca morfològica de masculí ni cap tret semàntic de masculí. No visibilitzen cap home. De fet, en el llenguatge els homes rarament són visibilitzats. Per a fer-ho cal posar-hi altres recursos, com dir professors homes o professors de sexe masculí si volem referir-nos a un grup d’homes i volem remarcar que tots són homes. D’altra banda, la llengua sí que té un recurs per a visibilitzar les dones: les marques de femení. Quan diem una reunió de professores, resta absolutament visibilitzat que eren dones totes. Les dones són l’únic sexe que es visibilitza de manera regular i sistemàtica amb les estructures gramaticals del català.

Com que les formes mal anomenades masculines són formes no marcades, ni morfològicament ni semànticament, la identificació del sexe la fa el context. Si dic tinc tres fills, no es pot saber si són homes o dones. Si dic tinc dos fills i una filla, el mot fills és associat al sexe masculí per l’oposició amb filla, la forma marcada que en qualsevol context no pot referir-se més que a una dona. Si dic tinc un germà, el mot germà es «carrega» de valor masculí per context i per exclusió: perquè si el germà fos una dona, s’utilitzaria la marca de femení, que és la manera normal de referir-se a una dona. La llengua és així i no la canviarà ningú.

L’anglès no té marques morfològiques de gènere. L’oposició del català ciutadà/ciutadana no existeix: només existeix citizen, que no té ni marca morfològica de gènere ni tret semàntic de gènere. Dient o sentint citizen un anglòfon només pensa en una persona, no en cap sexe. En català ciutadà/ciutadana és, com hem dit, una oposició entre no femení i femení. L’anglès citizen correspon al nostre ciudadà, ni femení ni masculí. I ara ens hem de demanar: les dones anglòfones estan invisibilitzades per la llengua perquè en anglès no es pot dir ciutadans i ciutadanes? Les heu vistes armar una guerra per això? La coincidència entre el català i l’anglès és que tots dos tenen un mot per a referir-se a persones prescindint del sexe: el terme no marcat que aquí es mal anomena masculí. La diferència entre les dues llengües és que el català té un recurs per a marcar (visibilitzar) les dones que l’anglès no té. Així com en català hem de dir escriptors homes per a indicar que són homes, en anglès han d’aplicar el mecanisme a homes i dones, en singular i en plural, per a indicar-ne el sexe: man writer i woman writer. El català visibilitza les dones molt més que l’anglès, però cap de les dues llengües, sense mecanismes suplementaris, no visibilitza els homes.

Aquesta cabòria persistent de la visibilització de les dones envitricolla el llenguatge amb desdoblaments tan gratuïts com aleatoris i lluny de qualsevol sistematicitat, desballesta la semàntica amb la propensió cap als mots abstractes o col·lectius i violenta fins i tot la normativa i el bon gust. Cal dir amb tota energia que l’únic llenguatge inclusiu i integrador és aquell que usa, quan cal, les formes inclusives, que són les no marcades, les que també podríem anomenar generals o neutres, lamentablement anomenades masculines. Però, a més, cal dir que aquesta vocació visibilitzadora té molt poc de progressista i molt de sexista, perquè és segregadora, i la segregació no és res gaire avançat. En una línia progressista cal considerar les persones com a persones, sense que el sexe importi gens, ni per a valorar-les, ni per a educar-les ni per a tractar-les. Sempre he pensat que la igualtat és això.

 

Altres articles sobre el tema del mateix autor:

Llengua, gènere i sexe
Mònica terribas i els desdoblaments de gènere

 

 

 

 

11 comentaris

En defensa de la forma «tweet»

Els darrers anys del mil·leni precedent van aparèixer els blogs. Jorn Barger els batejà com a weblogs (registre de pàgines web), i després Peter Merholz reduí el mot a blog. Quan arribaren aquí, Vilaweb, que ràpidament creà un servei de blogs, els donà el nom de blocs. Ho explicava Vicent Partal dient que Assumpció Maresma havia comentat que el nou estri era com un bloc de notes, i així fou batejat com a bloc, que en un principi hagué de competir amb altres invencions, com bitàcola, que, fortunadament, no arribaren enlloc. El bloc començà a circular, i el 2005 el Termcat, després de «consultar» amb diversos agents relacionats amb el món d’Internet, decidí de proposar la forma bloc, adduint que aquesta era una adaptació fonètica de l’anglès blog i alhora una metàfora dels blocs de notes. Dit d’una altra manera, el Termcat, en lloc de rigor tècnic mostrà un lliurament a uns interessos que anaven prenent força. Trobant inacceptable que la comunitat lingüística catalana oposàs una raresa sense fonament a l’ús universal, vaig llançar una campanya en defensa de blog, una mostra de la qual és aquesta pàgina, encara present al meu servidor. A més de les argumentacions hi aportava mostres de persones i institucions que, malgrat el Termcat, s’anaven decantant per blog, entre elles universitats i alguns mitjans de comunicació. El 2013 la Secció Filològica decidí d’incorporar blog al seu diccionari normatiu, amb la qual cosa el tema teòricament restava resolt. Avui tothom escriu blog, i pràcticament sols Vilaweb continua a utilitzar bloc, en una mostra admirable de resistència numantina.

L’episodi es pot repetir ara amb el mot tweet, llevat que la Secció Filològica aquesta vegada respongui de manera diferent. El 2006 aparegué Twitter. Els creadors agafaren el nom del verb anglès to twitter (piular, els ocells, i també xerrar de manera insubstancial, cotorrejar) associat al nom twitter (piuladissa, xafardeig). De cada un dels microposts en digueren tweets, variant formal de twitter, tant com a nom com com a verb. Si són certes les informacions que tinc, Twitter ha imposat la forma tweet a les interfícies de les llengües «importants», mentre que deixa llibertat de traducció o adaptació a la resta de llengües —que tenen poques possibilitats d’espatllar-los la marca—, i això és essencial a l’hora de conformar els usos de la major part de la humanitat. Interfícies a part, en alguns països hi ha hagut temptatives de traducció o d’adaptació. Pel que fa a la primera opció, al Quebec es promogué oficialment gazouillis (i el verb gazouiller), però pràcticament la totalitat dels francòfons diu tweet (i tweeter), tal com diu la interfície. En general pertot arreu s’usa l’anglicisme original. En el món hispànic no coneixem cap temptativa de traducció —trino?, pío?, piar?— que tingués el més mínim succés. Pel que fa a l’adaptació gràfica també han sortit provatures, com tuite al Brasil o twit a Mèxic, però diríem que amb resultat escàs. Només ha triomfat el tuit espanyol, incorporat al diccionari de la la Reial Acadèmia Espanyola el 2014. Es pot dir que aquest és l’únic diccionari important d’una llengua europea que ha acollit una forma diferent de tweet. L’ha seguit devotament el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ens interessa quina és la situació en català. El 2011, o potser un poc abans, el Termcat acordà de proposar piulada com a forma més recomanable, i tuit com a sinònim complementari. Pel que fa als verbs, es proposà piular (i repiular) com a forma principal i tuitejar (i retuitejar) com a sinònim complementari. Una vegada més el Termcat promou el distanciament del català de les pràctiques universals i l’isolament de la comunitat lingüística catalana. Piulada, repiulada, piular i repiular, a més de divergir de la pràctica més universal, que no és la traducció, presenten altres problemes. D’una banda, un cert to còmic que molta gent hi percep, que també deu explicar parcialment que la traducció no s’hagi imposat en la major part de llengües. D’altra banda, hi ha el fet que piular, aplicat a persones i molt abans d’aparèixer Twitter, ja tenia un ús col·loquial i jocós equivalent a parlar o manifestar opinió: «després de l’escàndol cap polític encara no ha piulat». Els dos usos poden entrar en un petit conflicte i en pot sortir perjudicada la comprensió d’alguns missatges. I pel que fa a tuit, com  a adaptació gràfica de tweet, hi ha unes dificultats que ara veurem amb detall.

Tweet té en anglès un diftong creixent [ˈtwi:t]. En català general —el valencià va a part— aquests diftongs només existeixen a l’inici de mot (iot, iogurt, uep) o després de consonant velar (freqüent, pingüí), però no en cap altra posició. Quan es troben en contacte una u i una i, o bé tenim un diftong decreixent (cuina, buit, diu, viure) o bé un hiat (Lluís, jesuïta, fluir). Per contra en aquests casos l’espanyol sol tenir un diftong creixent (Luís, jesuita, buitre, viudo). Quina és l’adaptació fonètica natural que fa el català de mots estrangers que tenen un diftong creixent en les posicions en què el català no l’admet? La solució normal és el hiat: fiasco (italià fias-co) en català es pronuncia fi-as-co, com pi-a-no. I com s’adapta un mot estranger que té un diftong creixent amb les vocals i i u? Amb un hiat: Friuli (italià Friu-li) en català és Friül, amb dues síl·labes. I els mots anglesos twist o tweet, que tenen u + i, com s’han d’adaptar, com buit o com Lluís? Com Lluís, evidentment, és a dir, teòricament haurien de ser [tuˈist] i [tuˈit], que, en cas que ens arriscàssem a fer-ne adaptació gràfica, hauríem d’escriure tuïst i tuït. Però [tuˈist] i [tuˈit] no ho diu ningú, malgrat que el diccionari de l’AVL prescriu incomprensiblement aquesta pronúncia per al segon. Potser perquè són mots monosíl·labs o perquè són anglicismes, tothom diu [ˈtwist] i [ˈtwit], igual que es diu [ˈtwitəɾ], fent la mateixa excepció a la regla que molta gent fa en els mots nació o acció. Hauríem de mirar, doncs, quina és la grafia catalana que correspon a aquestes pronúncies, i arribam a la conclusió que l’ortografia catalana no les pot representar, perquè l’ortografia catalana està pensada per al sistema fonètic català. Tuist i tuit es llegeixen amb diftong decreixent, igual que cuit i buit, i no es poden llegir d’altra manera. Fins i tot per a un mot com whisky, pronunciat entre nosaltres [ˈwiski], trobarem algun problema: l’ortografia normal no pot representar la diferència entre la pronúncia real [ˈwiski] i una de teòrica [ˈujski]. Per tot això l’adaptació tuit és problemàtica, com ho seria tuist uisqui. Amb seny i bona lògica aquests mots s’han d’escriure en català whisky, twist i tweet. Hi podem afegir wifi, que, com whisky, twist i web, ara com ara ha escapat de la febre adaptadora tan contagiosa en aquest país.

Finalment, tuitejar és inacceptable: a més dels problemes ortogràfics, morfològicament és un calc de l’espanyol, igual que tants de mots acabats amb el morfema –ejar, per molt que siguin als diccionaris (bloquejar, boicotejar, bombardejar, bombejar, boxejar, formatejar, sabotejar, sondejar, etc.). En català el sufix –ejar no forma verbs de manera neutra, com en espanyol, sinó que, com ocorre en italià (-eggiare) o occità (-ejar), expressa matisos especials. Per exemple, iteració (capejar), duració (badoquejar), imitació (barcelonejar), etc. El sufix per a crear verbs sense aquests matisos és –ar (telefonar, no telefonejar), igual que en francès (-er), occità (-ar) o italià (-are). Quant al verb corresponent a tweet, en francès és tweeter, en italià tweetare i en portuguès tweetar (atenció als exotismes de la interfície gallega chío, chiar i rechouchiar). És a dir, s’afegeix el sufix derivatiu al mot tweet sense modificar-ne la grafia. I això es pot fer perfectament en català: tweetar i retweetar. La interfície catalana de l’aplicació en aquests moments diu tuit, tuitar i retuitar. Els dos verbs, en tot cas, són correctes del punt de vista morfològic, però desencertats del punt de vista ortogràfic: com hem dit abans, tuitar obliga a pronunciar el mot amb diftong decreixent, com cuinar o lluitar.

 

2 comentaris

Donants de sang o donadors de sang?

Per a denominar la persona que fa alguna acció tenim dos recursos bàsics, entre altres que ara no ens interessen: adoptar l’antic participi de present (negociant) o fer un derivat amb el sufix –dor (negociador), si bé en molts de mots acabats en –dor, com el mateix negociador, l’operació de sufixació ja es va fer en llatí (com a creador, procedent de creatore, derivat de creare). En principi la llengua permet les dues possibilitats, però la pràctica real en tria només una. Diem militant i no militador, diem regant i no regador, però diem segador i no segant. I de vegades, com en el cas de negociant/negociador, tenim significats diferents. El sufix derivatiu –dor és d’una gran productivitat, mentre que l’antic participi de present és més limitat. Aquests mots acabats en –ant (amant, ajudantestudiant, habitant, manifestant, navegant, protestant, vigilant, votant, etc.) o en –ent (corrent, creient) és el que resta dels participis de present del llatí, que eren formes del paradigma verbal amb funció híbrida d’adjectiu (aplicat a un substantiu) i de verb (portador de complements verbals). Conservaven aquesta funció en català antic, però avui són purs adjectius que es poden substantivar. Els substantivats són els que ara ens interessen especialment. N’hi ha una llista que, en general, coincideix en el conjunt de llengües romàniques, tot i que gratant una mica podríem trobar en català casos d’interferència de l’espanyol. En són suspectes mots com informant, viatjant o visitant, que en les altres llengües romàniques es resolen amb el sufix –dor. Un cas curiós és comediant, també probable hispanisme, que no parteix, com els altres, d’un verb (no existeix comediar) sinó del substantiu comèdia.

En relació amb el verb donar tenim els noms donant i donador. Donant és mot documentat en català medieval, cosa lògica tenint en compte la continuïtat dels participis de present en pas del llatí al català. Però donador, més planer, és el mot usat més profusament en tota la història de la llengua. Donador és el qui dóna alguna cosa, i així apareix en contractes, testaments i altres documents administratius en qualsevol segle passat. Avui el mot donant s’usa d’una manera especial en els sintagmes donant de sang i donant d’òrgans, dues expressions modernes, car la donació de sang o d’òrgans no és anterior a l’inici del segon quart del segle XX. Si miram les llengües romàniques que no són l’espanyol, veurem que totes ho resolen amb l’equivalent de donador: francès donneur, italià donatore, romanès donator, portuguès doador. Fins i tot l’anglès diu donor, manlleu del francès donneur. Només l’espanyol, doncs, és l’única llengua de la família romànica que recorre al denominat participi de present. Quan van aparèixer les dues expressions, el català es trobava, com ara, en la dinàmica de completa incapacitat per a decidir res sobre neologismes. L’opció que va prendre l’espanyol era la que inevitablement havia de prendre el català. Ningú no va ni tan sols pensar-ho un segon, com si no hi hagués cap altra possibilitat que dir donant de sang i donant d’òrgans. És el mateix que ha passat a Galícia, on només es veu doante, davant els esforços dels reintegracionistes de vehicular la forma comuna amb el portuguès (doador). Tampoc no ho degué pensar gaire el Termcat, que decidí de «normalitzar» donant de sang o donant d’òrgans com a forma principal i de reservar a donador el trist paper de sinònim complementari. Nosaltres, per tot el que hem dit, consideram preferible donador, opció que voldríem veure impulsada, i que toparà amb l’escull habitual: és donant perquè ho diu el Termcat.

8 comentaris

«Es Pati de Ses Dones»

La Casa de Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu al pati dels homes, rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a la capella, d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha el pati de les dones, construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a la planta baixa, on hi ha la biblioteca, especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu el jardí, al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu el ficus, un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El paràgraf precedent està escrit en català, i supòs que no hi heu trobat res que es faci estrany a ningú. Ara provarem de tornar-lo a escriure «en folklòric».

La Casa de la Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu a «Es Pati Dets Homes», rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a «Sa Capella», d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha «Es Pati de Ses Dones», construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a «Sa Planta Baixa», on hi ha «Sa Biblioteca», especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu «Es Jardí», al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu «Es ficus», un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El Consell de Mallorca ha organitzat unes jornades sobre patrimoni immaterial centrades en «Es Pati de Ses Dones», segons ens diu el web de la institució. «Es Pati de Ses Dones», amb molta majúscula —fins i tot l’article femení, interior de sintagma, ha estat beneficiat per l’exuberància majusculadora—, és com un títol que vol destacar l’atenció donada a la presència de la dona en el tema d’aquestes jornades. El Departament de Cultura del Consell no ha pogut escapar d’un dels fenòmens que deturpen el català escrit a Mallorca: el salatisme folklòric, que consisteix a posar «les coses típiques» o les coses emocionalment pròximes així com les diu la llengua col·loquial, amb article salat, i sovint amb cometes i molta majúscula. Coses típiques o coses nostres que poden ser topònims, noms de carrers, noms de monuments, noms de fires, noms de festes o els seus elements, etc. Una conseqüència d’aquesta mentalitat és una toponímia que ha trencat brutalment amb la tradició escrita d’un munt de segles.

Hem de suposar que aquestes coses passen per un corrector, i aquí la cosa esdevé més greu. De vegades els correctors no poden rectificar necieses d’aquesta mena, que els vénen imposades per persones sense disposició a amollar el mac. En cas que no sigui així hauríem d’arribar a la trista conclusió que en el món dels professionals de la llengua també hi ha molta mediocritat i molta mà maldestra. Sigui com sigui, ho paga la coherència, l’estètica i aquest desideràtum utòpic que diem la normalitat lingüística.

 

1 comentari

«Ses Illes». Catecisme per a (alguns) catalans continentals

Els illencs diuen «ses Illes» o «les Illes»?

—En el llenguatge col·loquial corrent, bàsicament oral, —i llevat dels pollencins, que no salen mai— diuen ses Illes, però també s’hi empren altres denominacions, com ses Balears, ses Illes Baleares, Balears, etc.

I en el llenguatge formal i escrit en general?

—En el llenguatge formal i escrit en general tothom fa servir les Illes, les Illes Balears o les Balears.

I per què aquesta diferència entre el llenguatge col·loquial corrent i el llenguatge formal?

—Perquè a les Illes la norma que segueix tothom, basada en una llarga tradició, és fer servir l’article salat en el llenguatge col·loquial i l’article estàndard en el llenguatge formal, i això en qualsevol mot, llevat d’alguns que van sempre amb article estàndard, com el Rei, el cel, la Rambla o la Seu. Així es preserva la unitat de l’estàndard.

I quan s’empra «les Illes» i quan «les Illes Balears»?

—El nom de l’arxipèlag és illes Balears, i el nom oficial administratiu, de la comunitat autònoma i la província, és Illes Balears. Aquesta denominació, en majúscula o minúscula segons els casos, apareix en tots els títols oficials, sobre els mapes i en general en qualsevol escrit, de difusió nacional o internacional, que faci referència al nostre arxipèlag. Les Illes es fa servir en registres més quotidians, quan el context permet de prescindir del nom propi de l’arxipèlag, quan ja és clar a quines illes ens referim. De la mateixa manera que sovint es parla de la península, tot i que el nom exacte és península Ibèrica.

I en el cas de «les Illes» el mot «illes» s’escriu en majúcula o en minúscula?

—L’ús habitual és la majúscula quan ens referim a les Balears, però això no és l’única possibilitat.

Són correctes expressions com «els habitants de Balears» o «Balears viu del turisme»?

—No. En un text, davant Balears no es pot ometre l’article. S’ha de dir «els habitants de les Balears» o «les Balears viuen del turisme». També es pot dir les Illes Balears, evidentment.

És ver que hi ha illencs que en lloc de dir «illa» diuen «isla»?

—Sí, els qui tenen menys formació lingüística, però és un fet en extinció. I això és així perquè, curiosament, en el llenguatge popular de les Illes el mot illa s’ha emprat tradicionalment molt poc, i modernament ha aparegut el castellanisme isla. La raó és que els illencs quan es referien a la seva illa deien simplement el seu nom: Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Els mots que sí que han estat sempre populars són illeta i illot, perquè sovint s’havien de referir a aquesta mena d’entitats.

I els illencs com s’han referit tradicionalment al conjunt de l’arxipèlag?

—La major part de la població no s’hi ha referit de cap manera, perquè no els feia falta, perquè el seu món era cada illa i el conjunt no tenia per a ells importància. Només el llenguatge administratiu, que els darrers segles ha estat en castellà, ha necessitat un nom per al conjunt, i aquest ha estat Baleares. Algunes persones encara, tot parlant en català, es refereixen a les Illes com a Baleares.

D’on se senten els illencs?

—Els illencs se senten de cada illa: mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Ningú no se sent illenc o balear. Això és així per la separació física i per la història viscuda, en què cada illa ha estat un espai de vida i d’identitat. Antigament cada illa tenia les seves institucions de govern, i modernament només han compartit un aparell administratiu de l’Estat colonial, llunyà de la gent. L’autonomia no ha canviat gaire les coses. Un illenc no dirà mai «sóc de les Illes», o «vaig a les Illes» si n’és fora. Això només ho diuen els continentals.

I per què hi ha catalans continentals que diuen o escriuen «ses Illes»?

—Perquè es pensen que així cauran més bé als illencs, o perquè no saben com funcionen els articles a les Balears.

I així cauen més bé als illencs?

—Al contrari, més aviat els illencs s’hi senten molests. Perquè es percep com una gracieta sense trellat. Com una folklorització de l’article salat. I perquè si els qui salen en la llengua col·loquial no escriuen mai ses Illes, menys ho han de fer els qui no salen mai.

 

2 comentaris