Arxiu corresponent a abril 2018

El normativisme

Normativisme és un mot que no és als diccionaris de referència. Podríem pensar que no existeix, encara que una ràpida mirada al web ens mostrarà que sí que existeix. En tot cas, jo el puc fer servir, i si no existeix, el puc crear, perquè crear mots és un dels drets fonamentals de tota persona. Una altra cosa és que la teva creació vagi a algun lloc. Per normativisme entenc aquí la simple addicció a la norma, només perquè és la norma, sense més matisos ni consideracions. Però com que de matisos i de consideracions n’hi pot haver molts, parlem-ne.

En la llengua les normes són tan necessàries com en qualsevol manifestació de la vida social. Les normes socials serveixen perquè la societat funcioni, i les normes lingüístiques serveixen perquè la llengua funcioni. A més, aprendre les normes i seguir-les és una aspiració natural de tot parlant d’una llengua, que sap que infringint la normativa serà considerat pels altres com un ignorant o un inadaptat. Aquesta dinàmica entre voluntat de seguir les normes i control social d’aquestes és el que assegura la normalitat de les comunitats lingüístiques. Això almenys a les comunitats lingüístiques normals. A les subordinades pot ser diferent. No importa si les normes són establides per una acadèmia o per altres agents (grans llengües com l’anglès o l’alemany no en tenen, d’acadèmia, ni n’han de menester): la cosa important és que les normes són un consens social, i el que importa és tenir i mantenir aquest consens.

Però les normes lingüístiques no són immutables, igual que tampoc no ho són les socials (si ho fossin, els costums i la moral serien a l’Edat Mitjana o a la prehistòria). Les normes lingüístiques han de ser conservades en la mesura que són convenients per a la comunitat lingüística, i poden ser canviades si això satisfà els interessos de la mateixa comunitat. El canvi, encertat o no, pot venir de dalt, com quan la Secció Filològica canvia el sistema d’accents diacrítics, o pot venir de la societat —o d’agents amb capacitat de produir canvis—, i en aquest cas el començament del canvi sovint serà una infracció de la norma. És clar que aquesta infracció de la norma feta amb la intenció de produir un canvi en els usos socials pot partir d’ideologies diverses, i fins i tot oposades. Els assessors lingüístics que a TV3 promouen coses com sisplau, nòvio, vivenda o els hi demana un favor (no admeses per la Secció Filològica) tenen unes intencions ben diferents (oposades) de les dels qui promovem paraules genuïnes —o que no representen subordinació a l’espanyol— i que no són al diccionari, com estatística, documentari, bombardament o un massacre (masculí). Per a nosaltres els primers actuen contra els interessos de la nostra comunitat lingüística i minant els fonaments de la codificació del català modern. Per això ara no ens interessa de parlar de les seves posicions, sinó de l’altra posició «heterodoxa».

El normativisme que aquí criticam s’identifica amb una adhesió cega i acrítica als diccionaris, sobretot a un. Segons aquesta mentalitat, mot que no és al diccionari no pot ser mai bo, i mot que és al diccionari ho és per força. És una visió àmpliament difosa socialment, i és comprensible, car la gent vol una norma segura i deposita la seva confiança —comprensiblement— en els diccionaris. I és per aquesta raó que hem d’exigir als diccionaris la màxima excel·lència. Però entre professionals de la llengua aquest normativisme pot arribar a ser pervers. Els diccionaris catalans són fills d’unes circumstàncies històriques, les circumstàncies que conformen la història anòmala del nostre país. No són obres perfectes ni han de ser dogmes de fe. La codificació lèxica del català va començar, al principi del segle XX, amb un principi fonamental que era la deshispanització de la llengua. Fabra va fer un diccionari que ell mateix va qualificar de provisori, i no podia ser altra cosa, entre altres raons perquè el coneixement de la interferència lingüística de l’espanyol només començava. El DIEC, fet seixanta anys més tard, també ha de ser considerat provisori, no sols perquè encara té mancances tècniques sinó perquè s’ha apartat del principi fonamental de la codificació lèxica del català introduint hispanismes progressivament i perquè se situa en un context ideològic en què el coneixement i la revisió de la interferència no interessen gaire.

Els qui volem un català més genuí, menys interferit per l’espanyol i més acordat amb les altres llengües romàniques no hem de tenir por d’usar aquells mots que representen aquests ideals, com els esmentats més amunt, encara que no siguin als diccionaris. Si els usam, ja els hi posaran. I si no els usam, no els hi posaran, perquè els qui tenen cura dels diccionaris —actuant amb una perspectiva d’una normalitat lingüística que no tenim— ara tenen més vocació de fotògrafs que de conductors de l’ús; més de notaris que de guies. Amb la qual cosa continuarem en el fang de la subordinació a l’espanyol.

A la imatge d’aquí baix hi ha un exemple clar de normativisme. No interessa si documental és o no un hispanisme, ni si totes les llengües de l’entorn diuen documentari, ni si en una situació de no subordinació diríem documentari, ni si el diccionari diu documental perquè qui va fer el primer en què surt el mot potser no tenia tota la informació. Només interessa el fet que el diccionari diu documental. Afirmant que aquesta és la forma normativa el que es diu és que aquesta és la forma que hem d’usar si volem ser uns bons minyons i uns bons patriotes. Amb aquesta postura es frena el millorament de la llengua i la possibilitat que els diccionaris arribin a recollir aquells mots que un català no subordinat hauria de normalitzar.

3 comentaris

Sobre el mot «paradoxa»

Avui us presentaré un hispanisme que no em consta que hagi estat advertit per ningú: paradoxa. I és força elemental. És un hispanisme de forma, com tants altres que hem tret a la llum. És a dir, l’arrel del mot és impecable, però presenta un element formal degut a la subordinació a l’espanyol: la forma femenina.

El mot procedeix del llatí paradoxum (de gènere neutre), que, al seu torn, procedeix de la substantivació de l’adjectiu grec παράδοξος (parádoxos), ‘contrari a l’opinió general’, format amb els elements para (al costat de) i doxa (opinió). Amb el segon element s’han format també els mots ordodox (ortódoxos) i heterodox (héterodoxos). El mot que ara ens ocupa comença a circular en les llengües modernes en el context del Renaixement. En totes les llengües romàniques el mot és de gènere masculí: francès paradoxe, italià paradosso, romanès paradox, portuguès paradoxo, i fins i tot el gallec fa paradoxo, contra el que podríem esperar atesa la subordinació d’aquesta llengua a l’espanyol. De l’occità en parlarem més endavant. En espanyol s’ha dit sempre paradoja, amb un canvi de gènere de difícil explicació. Podria ser una mala interpretació del francès paradoxe? És el que degué passar amb el mot massacre, masculí en totes les llengües i femení en espanyol i que aquesta llengua degué agafar del francès (vegeu aquest article). O més aviat sembla una interferència amb el plural neutre llatí paradoxa, considerant la importància dels Paradoxa de Zenó o els Paradoxa Stoicorum de Ciceró. En espanyol, segons els corpus disponibles, el mot apareix en el segle XV, sovint fent al·lusió a les obres esmentades, i en els diccionaris apareix en el segle XVII. En un principi s’escriu paradoxa, però a partir del 1527 ja trobam la grafia paradoja que coexisteix llargament amb la primera i que ens indica l’antiguitat de la pronúncia actual. Una pronúncia estranya essent el mot un cultisme, que hauria de mantenir la pronúncia ks de la llatina (com ordodoxa, no ortodoja). Els diccionaris de la Reial Acadèmia duen paradoxa fins al 1803.  A partir de 1817 l’Acadèmia escriu paradoja en els seus diccionaris. I, a més de paradoja, hi trobam els adjectius paradojo (abans del 1817 paradoxo), amb el significat de ‘extraño o extravagante en su modo de sentir u opinar’, i paradójico (abans del 1817 paradóxico), amb el significat de ‘lo que incluye paradoja o el que usa de ellas’.

En català la primera documentació lexicogràfica és del 1696 (diccionari Gazophylacium de Joan Lacavalleria), però sota la forma paradoxe, amb una terminació que ens fa dubtar sobre el gènere. Era, evidentment, un mot només conegut de les elits culturals. En els diccionaris del XIX ja surt paradoxa amb la indicació de femení. Podem dir, doncs, que paradoxa és un mot que entra en català en una època de completa subordinació cultural de la nostra societat a l’espanyol i que només aquesta subordinació i la interferència lingüística expliquen aquesta anomalia del gènere femení.

Quant a l’adjectiu corresponent, no hi ha res en els diccionaris d’abans del segle XIX. En els d’aquest segle trobam algun paradògic (com el d’Antoni Figuera, que, curiosament, registra el nom paradoca). Paradògic és el que es deia correntment en el segle XIX, perquè en l’estat de subordinació en què es trobava el català una altra cosa no es podia esperar. Els més cultes escrivien paradòxic, que és la forma que recull el Labèrnia (1840) i la major part de diccionaris vuitcentistes. Fabra va introduir sàviament la forma paradoxal (Diccionari ortogràfic, 1913), agafada del francès i que coincideix amb les altres llengües romàniques. Ho argumenta a la conversa 78 (1920) de les Converses filològiques, en què diu: «El mot d’on el castellà ha tret el nom paradoja, de què ha derivat l’adjectiu paradójico, és l’adjectiu llatí paradoxus (del grec paradoxos); el mot català corresponent a paradoja és, doncs, paradoxa amb x i no pas j (Cp. el francés paradoxe, l’anglès paradox, l’italià paradossa, amb el canvi, normal en aquesta llengua, de x en ss); i de paradoxa hom podia derivar en tot cas paradòxic, no paradògic. […] Paradòxic és naturalment millor que paradògic (del tot inacceptable); però ens sembla encara millor paradoxal, que és el mot que figura, com a derivat de paradoxa, en el Diccionari ortogràfic de l’Institut». Fabra sembla que no s’adona de la interferència de l’espanyol pel que fa al gènere de paradoxa, alhora que cau en un error respecte de la forma italiana d’aquest mot.

Ens resta un enigma. Els diccionaris occitans moderns (recents) enregistren tots la forma femenina paradòxa. Un fet altament sorprenent, si tenim present que l’occità té per referent el francès i que, d’aquesta manera, és l’única llengua romànica no subordinada a l’espanyol que posseeix aquesta estranya i aparentment inexplicable forma femenina. El Tresor dòu Filibrige (1878) de Mistral registra paradosse i paradoxe, sense indicar-ne el gènere. Però cal suposar que és masculí, car si fos femení hauria escrit paradosso o paradoxo (la o és la grafia normal mistralenca per a la a final). Un diccionari anterior, el Dictionnaire provençal-français de J.S. Honnorat (1847) du paradoxo, amb indicació ben clara de gènere masculí. Podem suposar, doncs, que paradòxa és un altre cas d’hispanocatalanisme de l’occità, és a dir, d’hispanisme introduït tot agafant-lo del català; la mateixa circumstància que atribuíem a actitud en un article dedicat a aquest mot. Els occitanistes actuals senten una considerable devoció pel català, i la introducció de mots com aquests els poden servir per a marcar una cercada distància respecte del francès. El diccionari més antic dels que registren paradòxa sembla que és el Laus, Dictionnaire français-occitan (1997), que podria haver estat l’introductor de la forma femenina. El fet que una llengua com l’occità, que sempre segueix el gruix de les llengües romàniques, ara vagi amb l’espanyol és un veritable paradox.

12 comentaris

La plaga del verb «escollir»

Observo encuriosit l’ús extraordinari que al Principat —o potser només a la part de Barcelona, no ho sé— es fa del mot escollir. Que si el Parlament ha d’escollir un president, que si tal persona ha estat escollida com a diputat, que si no sé qui ha estat escollit a les urnes, etc. El verb s’empra tant si l’elecció es fa mitjançant una votació com si no. Veig el mateix ús en espanyol («escoger un presidente», se suposa que votant) i no és sols espanyol de Catalunya, sinó que en veig exemples a la premsa espanyola i hispanoamericana, encara que l’abús d’escollir en lloc d’elegir és més gros en català barceloní. Diverses fonts ens diuen que escollir tenia poc ús al Principat, on era més usual triar (a part d’elegir, sobretot si hi ha votació), per la qual cosa deu haver-hi hagut una evolució, car sembla que ara triar recula fermament davant l’omnipresent escollir.

Ens explica Coromines (DECLC, s.v. collir), que en llatí antic legere significava ‘collir, agafar’, i que amb el prefix ex– es formà exlegere (simplificant,  elegereeligere) que significava ‘triar’ i d’on surt per via culta el mot panromànic elegir. Però el legere (‘collir’) aviat va restar antiquat i va ser substituït per una altra forma prefixada, colligere, d’on surt l’actual collir. I quan el legere (‘collir’) va restar antiquat era lògic que el prefixat eligere (‘triar’) també flaquejàs i que sobre el seu vencedor, colligere, es formàs un altre mot prefixat, excolligere, que agafà el significat de ‘triar’. Això darrer degué ser sobretot en llatí hispànic dels dominis actuals espanyol i portuguès. Del colligere vénen el català collir, l’espanyol coger, el portuguès colher, el francès cueillir o l’italià (rac)cogliere. Amb la particularitat que els mots espanyol i portuguès signifiquen agafar qualsevol cosa mentre que a les altres llengües romàniques signifiquen agafar només flors, fruits o semblants. Llevat d’un ús aberrant i espanyolitzant que fan alguns mallorquins, que cullen el telèfon, el tren, l’autobús, els lladres, refredats, manies i tot allò que en espanyol es pot coger. Del llatí excolligere surten l’espanyol escoger i el portuguès escolher, que signifiquen ‘triar’. És un mot bàsicament propi d’aquestes dues llengües iberoromàniques, absent en les altres de la família romànica. En espanyol escoger surt profusament en totes les èpoques, començant pel Cantar del mío Cid. En català ja és una altra cosa.

Respecte al català, Coromines ja ens diu al diccionari etimològic espanyol (DCECH) que no en coneix exemples antics; dada interessant. De totes les aparicions que hem vist a la documentació medieval només en coneixem algun ús en Jaume Roig. Res més, cosa que indica que a l’Edat Mitjana el mot era pràcticament inexistent en català. En el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), que arriba al segle XVIII, no n’hi hem sabut trobar cap cas. I en el CIVAL, corpus de textos valencians, en trobam un exemple en el segle XVII (Gaspar Blai Arbuxech, 1666), que ja pot ser clarament induït per l’espanyol. Després ja passam a una aparició del 1853. El diccionari Torra (1640), que és una adaptació d’un diccionari castellà, enregistra escullir amb una simple remissió a triar. I el mot escollir és totalment absent del diccionari Lacavalleria (1669), molt més consistent que el de Torra. Sí que surt ja als diccionaris del segle XIX.

Pel que fa a la llengua parlada, Coromines, en el seu diccionari etimològic espanyol, ens deia que a la Catalunya del Nord només s’usa llestar i que en el Principat [sud] triar és més popular que escollir. Ho referma en el diccionari català (DECLC), on diu que escollir és «un mot molt rar a l’Edat Mitjana, i no general avui, en què segueix dient-se més aviat triar en tot el Principat i llestar (amb caràcter preferent, potser únic) en rossellonès; tanmateix escollir és també actualment d’ús més o menys general a les Illes, el Principat i sobretot en valencià (on triar no s’usa si no és en alguna accepció especialíssima, de triatge de productes agrícoles.». Pel que respecta al Principat, és evident que hi ha hagut una evolució, car ara escollir es diu per pa i per sal, fins i tot quan no cal dir triar sinó elegir.  Segons el que em diuen un munt de col·legues valencians i segons les observacions i consultacions que he fet a illencs, podem rectificar Coromines i dir que el mot usual i normal tant al País Valencià com a les Balears és triar, i que escollir hi és estrany o desconegut.

La semàntica d’aquests mots també és un capítol ben interessant. Notem que el català té tres mots (elegir, triar i escollir) mentre que les altres llengües de l’entorn només en tenen dos, com l’espanyol (elegir i escoger), el portuguès (eleger i escolher), el francès (élire choisir), l’italià (eleggere scegliere ) o l’anglès (to elect i to choose). Vegem quina és la semàntica en aquestes llengües que tenen dos mots. En totes elegir (elegir, eleger, élire, eleggere, to elect) significa en primer lloc triar una persona o diverses per a ocupar algun càrrec o alguna responsabilitat, sobretot mitjançant una votació. En segon lloc, elegir és l’acció de mostrar una preferència per una persona, un poble, un col·lectiu, etc.: «el poble elegit per Déu», «molts són cridats i pocs, elegits (frase evangèlica)». Per al significat de triar entre diversos objectes o diverses opcions el mot normal i neutre és triar (escoger, escolher, choisir, scegliere, to choose). Elegir per a referir-se a una tria entre coses sol ser literari o d’un to més o menys pujat («el destí que cadascú ha elegit»).

Ara vegem com els diccionaris catalans administren els nostres tres mots. La primera cosa a remarcar és que utilitzen el mot escollir com a instrument per a la definició dels altres. «Elegir: escollir entre diverses possibilitats» (DIEC); «elegir: escollir qualcú o qualque cosa per a un fi determinat» (DCVB); «elegir: escollir (algú o alguna cosa) per a un fi determinat» (DFabra). Cosa que, curiosament, no fa el Labèrnia: «elegir: triar, destinar una persona ó cosa á algun fi». Ni el Lacavalleria: «elegir: triar alguna cosa». Això a part, els diccionaris catalans són poc clars respecte del significat dels tres mots. Sobre elegir, i descomptant les eleccions amb votació, el DIEC ens diu (accepció 1) que elegir és «escollir, seleccionar, entre diverses possibilitats per a un fi determinat», definició que tot d’una pensam que també pot servir per a triar. I si anam a triar, veurem que —descomptant significats com els de triar llana o bestiar o triar-se la llet— simplement ens remet a escollir. I d’escollir només diu que significa «prendre de preferència», una definició que ja és de Fabra. És a dir, que escollir i triar són sinònims, amb l’agreujant que la forma definida (primària) és escollir i no triar. Els altres diccionaris actuals no aporten res més d’útil. Creiem que aquí hi ha molt a revisar.

En resum, la introducció discreta del mot escollir en segles passats —circumscrit potser a usos llibrescos— pot ser molt bé un fenomen d’interferència. Era un mot innecessari, perquè el seu significat ja estava cobert per triar. A partir d’aquí, la asimetria entre el català (amb dos mots, triar i el nouvingut escollir) i l’espanyol (un sol mot, escoger) i la semblança formal entre escoger i escollir han afavorit en temps moderns i en el Principat l’expansió d’escollir i el replegament del mot inexistent en espanyol (triar). I amb un desplegament descontrolat d’escollir que usurpa el lloc d’elegir, en el cas d’eleccions amb votació. Un episodi més de la interferència intensa a què està sotmesa la nostra llengua. Faríem bé de promoure la parella dels mots genuïns, elegir i triar, i fer-los servir com ho fan les altres llengües romàniques.

13 comentaris

L’aranyol

Diguem per a començar que el títol d’aquest article no vol ser irrespectuós de res ni de ningú. Permeteu-me la llicència d’introduir aquí el mot aranyol, a manera de mot col·loquial, calcat de l’omnipresent catanyol, que és la manera col·loquial de referir-nos a un català víctima, en una mesura més gran o menys, de la interferència de l’espanyol. I anem a la cosa.

Si una llengua es troba subordinada en un territori, perquè aquest és part d’un Estat que crea aquella subordinació, però disposa d’una comunitat humana que no es troba en cap estat de subordinació, la interferència de la llengua dominant sobre la subordinada que es produeix en el primer cas contrasta amb la llengua neta d’interferència a la part no subordinada. Sobretot si aquesta part no subordinada és una comunitat gran i vigorosa. Per molt que l’alemany que es parla a la regió francesa d’Alsàcia estigui interferit pel francès, els germanòfons d’aquella regió tenen un referent lingüístic clar en Alemanya, Suïssa o Àustria. Els gallecs reintegracionistes tenen un referent clar a Portugal. O els hongaresos d’Eslovàquia tenen un referent lingüístic vàlid en la llengua parlada i escrita a Hongria.

Els catalans no tenim aquesta sort. Tota la llengua està subordinada, sense que en resti ni un trosset amb vida pròpia. Si miram el petit Estat independent d’Andorra, la llengua que s’hi usa, lèxic administratiu a part, és un català tan interferit per l’espanyol com el català de Barcelona. Per a poder visualitzar fàcilment la interferència de l’espanyol sobre el català encara tenim en certa manera el català del nord, que als estudiosos de la interferència ens ha fet un bon servei. D’allà dalt estant, alliberat el cervell dels motllos que l’espanyol imposa al cervell de la gent del sud, la interferència espanyola es pot copsar molt més fàcilment. Les llargues xerrades amb l’amic Joan Daniel Bezsonoff a Prada o les informacions aportades per Idali Vera i altres persones de la Catalunya del Nord per a mi han estat un bon ajut en la meva feina de recerca sobre interferència. I no hi fa res que el català del nord hagi estat i estigui interferit pel francès: això no lleva que sigui un bon aliat per a descobrir les marques que l’espanyol deixa sobre el català. Però aquest recurs té les seves limitacions. Interrompuda la transmissió familiar de la llengua a les comarques del nord, i descomptant un sector de gent força vella, el català que ara parla una minoria de la gent és un català après com a segona llengua i fortament interferit pel català del sud; és a dir, indirectament interferit per l’espanyol. Del català de l’Alguer, per la seva quasi nul·la consistència, no cal ni parlar-ne.

Diferent és la situació de l’aranès i la resta de l’occità. Malgrat la poca vitalitat de l’occità a Occitània, aquesta llengua no pateix cap subordinació a l’espanyol, ni directa ni indirecta, llevat en tot cas d’algun mot molt peculiar que hi pugui haver penetrat via català. I aquest fet pot ser un gran ajut per al descobriment de la interferència de l’espanyol sobre l’occità aranès i per al redreçament d’aquesta varietat.

No tinc tant de coneixement de l’occità (i de l’occità aranès) com voldria tenir, però sí interès per tenir-lo. I amb aquest interès estic atent a observar les diferències entre la varietat parlada al Principat i la varietat parlada (o sobretot escrita) a l’Occitània integrada dins França. Mentre escoltava, durant els darrers dies, el programa informatiu 3/24 en aranés, que emet diàriament la televisió de Catalunya, he pres notes sobre els hispanismes que hi he trobat. La comparació amb l’occità estàndard de més amunt de la frontera política és altament alliçonador. I el cas de l’occità és de gran interès per a l’estudi de les interferències lingüístiques. A continuació posaré la llista dels hispanismes que hi he observat (que no deu ser exhaustiva) amb la indicació de la forma occitana no subordinada a l’espanyol (occ.), bàsicament estàndard llenguadocià. Amb només un grapat de programes de deu minuts, bona part dels quals són declaracions de polítics en català i espanyol, la llista és prou substanciosa (o substancial). Cada programa comença amb els mots Òla, bona tarde, dues castellanades de les quals no hi ha rastre al nord de la frontera. I els espectadors són tractats de vosté, un altre hispanisme totalment absent més al nord. Fortunadament, els informatius mostren també solucions comunes amb la resta de l’occità, pel que fa a neologismes: caumatge (desocupació, català interferit atur), greva (vaga) o bombardament (català interferit bombardeig). I una darrera observació: els hispanismes de l’aranès són en gran mesura els mateixos que els que té el català, perquè una sola és la llengua interferidora. A més, en aquests informatius es pot veure un model de llengua que segueix la mateixa línia ideològica del català dels mitjans de la Corporació i del seu deplorable llibre d’estil. L’admissió o promoció de multitud de formes espúries que fins i tot són fora de la normativa reconeguda de l’aranès (i del català): eth president cessat, imputar (algú), registre (‘escorcoll’), viuenda (vivenda), etc.

Aquí teniu la llista. Com podeu suposar, tots aquests hispanismes també ho són en català (excepte algun com correu, exèrcit o població). I si hi ha cap error, apel a la competència d’alguns lectors coneixedors del terreny per a esmenar-lo.

acampada (occ. campatge)
ajuntament (occ. comuna)
an permetut recuperar (occ. an permetut de recuperar)
apartat (occ. seccion, alinea)
autopista (occ. autorota)
benzinèra
carretera (occ. rota)
carpa [de circ] (occ. capitèl)
carta (occ. letra)
conjunt (occ. ensemble)
coche (occ. auto, veitura)
correu (occ. corrièr)
despachi [liurament de]
diari (occ. jornal)
dies laborables (occ. jorns obrants)
Dinamarca (occ. Danemarc)
distorbis [disturbis] (occ. rambalhs, tumults, amautas, etc.)
empresa (occ. entrepresa)
empresari (occ. entrepreneire, entreprenedor)
enganhar (occ. enganar)
eth equip (occ. l’equipa)
es paradi [els desocupats] (occ. los caumaires)
escolhir o escuelhir (occ. causir) [emprat, a més, abusivament amb el significat de ‘elegir’ (occ. elegir): «eth escuelhut nòu president»]
eth govèrn espanhòu a cessat era directora (occ. destituir)
eth Liceu apòsta pera dansa
exèrcit (occ. armada)
gremi (occ. corporacion)
imputar [una persona]
informe (occ. rapòrt)
inabilitacion
inclús (occ. quitament)
inversion (occ. investiment)
libi (occ. libian)
lletrats (occ. avocats)
mantèrs [venedors de carrer]
mesa deth Parlament
marchar [anar-se’n] (occ. se n’anar, partir)
majoria (occ. majoritat)
ministre d’Isenda (occ. ministre de las Finanças)
notícia (occ. nòva, novèla)
novèla (occ. roman)
números vermelhs (occ. nombres)
parar [aturar-se] (occ. arrestar)
passeg (occ. passejada)
pellicula (occ. filme)
per ultim (occ. finalament)
periodista (occ. jornalista)
ple [del Parlament]
pista [«le cerquen sense trobar cap mès pista»]
poblacion (occ. populacion)
preguntar (occ. demandar)
pressupòst (occ. budgèt)
quedar (occ. restar, demorar)
querelha (occ. denóncia, etc.)
registre [escorcoll] (occ. perquisicion, etc.)
rentat [de diners] (occ. lavatge)
rescatar [un excursionista] (occ. salvar)
risc de fuga (occ. risc d’evasion)
ròda de premsa (occ. conferéncia de premsa)
se l’investigue per mauversacion (occ. altres solucions)
seguir [continuar] (occ. contunhar)
solidesa (occ. soliditat)
tarde (occ. aprèsmiègjorn)
tramitacion
tramvia (occ. tram, tramvai)
tiroteg
tribunau (occ. cort)
un d’octobre (occ. primièr d’octobre)
violéncia masclista
viuenda (occ. lotjament, etc.)
vosté (occ. vos)

 

12 comentaris

«El primer d’octubre», no «l’u d’octubre»

Quan jo era petit, els meus pares em corregien si deia «demà és dia u»: no es diu dia u, em deien, sinó dia primer. I en tot el meu entorn la gent de parla genuïna ha dit sempre «dia primer de gener», «dia primer de febrer» o «dia primer» del mes que sigui. Igual que ho diu una popular cançó mallorquina que diu: «Sant Pere és a vint-i-nou / i Sant Marçal és a trenta / i l’endemà ja mos entra/ es primer de juliol».  Igual que ho diu el refranyer popular: «el primer de maig a fira me’n vaig». Però com que en espanyol diuen «uno de enero», etc., ara, amb els referents perduts, o sense més referent que la llengua veïna, tothom sol dir dia u. La gesta catalana del primer d’octubre de l’any passat ha fet córrer l’espuri u d’octubre (escrit 1 d’octubre o u d’octubre) per tots els mitjans i pertot arreu. Fins i tot ja hi ha alguna ciutat amb una placa que diu Carrer (o plaça) de l’U d’Octubre (o de l’1 d’Octubre). Cal rectificar-ho immediatament.

El francès, l’occità, l’italià i el romanès tenen la norma de fer servir l’ordinal (premier, primer, primo întaî) per al primer dia de cada mes (no per als altres dies, en què es fa servir el cardinal). Aquesta és, doncs, la norma general de les llengües romàniques. Només en occità aranès —comprensible— veig eth dia 1 d’octubre. L’anglès, com se sap, fa servir l’ordinal en tots els casos. Sols l’espanyol i el portuguès alternen les dues formes, amb preferència actual pel cardinal. L’espanyol d’Espanya fa servir normalment el cardinal, mentre que l’espanyol americà prefereix l’ordinal. Una recerca al Corpus del Nuevo Diccionario Histórico Español ens mostra que uno de seguit del nom del mes és modern i que també en espanyol la forma més tradicional és primero de. És a dir que la llengua veïna modernament s’ha desviat de la pràctica general de les llengües romàniques, i nosaltres, com sempre, l’hem copiada inconscientment.

La documentació catalana de tots els segles ens mostra unànimement la forma primer de, que no entra en competència amb u de fins als temps molt recents. I si veieu escrit 1, pensau que pot ser una manera de grafiar primer. En català cal dir, doncs, primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma moderna interferida per l’espanyol.

A continuació teniu un mostrari de documents de tots els temps amb la forma primer de, extrets de Google Llibres. He fet una cerca als mateixos llibres de la forma u de o 1 de seguida del nom d’un mes i tots els casos són posteriors al 1980, llevat d’un cas de 1964 i 1977. És tan evident que no cal dir res més.

 

Nota: Aquí hi ha un complement d’aquest article, publicat el  26 de setembre de 2018.

 

1461

 

1462

 

1467

 

 

1468

 

1470

 

 

1472

 

1478

 

1482

 

1521

1524

 

1586

 

1592

 

1701

 

1706

 

1749

 

1756

 

1763

 

1773

 

1818

 

1820

 

1820

 

1825

 

1827

 

1832

 

1834

 

1838

 

1839

 

1840

 

1840

 

1841

 

1844

 

1844

 

1851

 

1863

 

1867

 

1868

 

1873

 

1875

 

Francesc Cambó

 

Rubió i Balaguer

 

Ferran Soldevila

 

Francesc Pujol i Joan Amades

 

Miret i Sans

 

Miquel Coll i Alentorn

 

Institut d’Estudis Catalans

 

Josep Massot i Muntaner

 

Joan Triadú

 

Albert Manent

 

Diccionari Català-valencià-balear

 

Diccionari Català-valencià-balear

 

 

23 comentaris