Arxiu corresponent a desembre 2017

Felicitar en català

Felicitar, segons els diccionaris, és expressar a algú el desig que sigui feliç, o també manifestar-li la nostra satisfacció per la seva felicitat, deguda a un esdeveniment feliç. En el primer cas felicitam en dies assenyalats, com aniversaris o onomàstiques; en el segon, en circumstàncies especials, com quan algú rep un premi, un càrrec o li toca la rifa.

Les fórmules per a felicitar són diverses. En català tenim el clàssic per molts (d’)anys, que a Mallorca s’ha reduït a un fix molts d’anys, i a Menorca a bons anys. És una simplificació de que visquis/visqueu molts d’anys o que tinguis/tingueu bons anys. A Mallorca el molts d’anys sovint es reforça amb molts d’anys i bons. Aquestes fórmules es fan servir per a felicitar en aniversaris i onomàstiques i també en les grans festes anuals, especialment les de Nadal. Molts d’anys és un ritual que en el meu entorn se sent de manera abundant i agradable quan la gent s’encontra, i sobretot s’acomiada, durant els dies que envolten Nadal. Donar els molts d’anys (o els bons anys) és a les Illes el sinònim popular de felicitar en els casos esmentats.

Amb motiu d’algun esdeveniment extraordinari, com rebre un guardó, una promoció professional o qualsevol cop de sort, la forma de felicitació és una altra. La més usual deu ser enhorabona, que alguns diuen amb article (l’enhorabona). Crec que aquesta expressió és un hispanisme, almenys així ho exposaré com a hipòtesi de treball. Com a felicitació és una fórmula espanyola, no desenvolupada, si les dades no em fallen, en cap altra llengua —llevat del català, és clar—. Ni tan sols el gallec (l’acadèmia gallega rebutja noraboa). En francès hi ha una expressió semblant, à la bonne heure, de què parlaré tot seguit. En espanyol, escrit en hora buena o enhorabuena, els corpus documentals disponibles (CORDE) ens en donen exemples abundants en tot el castellà medieval. En un principi tenia una valor adverbial: «disti en hora buena a Mesía posada» (segle XIII), «en hora buena fui nacida» (segle XV), I aviat s’escrigué de manera aglutinada: «respondió que ellos se fueren enhorabuena» (segle XV). I ja en el tombant del segle XV al XVI veiem l’expressió substantivada: «con dulces palabras le dio la enhorabuena de su venida». D’aquí es passa a la felicitació amb el simple enhorabuena. Els corpus catalans (CICA i CIVAL) no ens en donen documentació significivativa fins al segle XIX, amb algunes excepcions precedents escadusseres, totes d’autors valencians. A la llengua medieval només se’n registra un cas, en els sermons de sant Vicent Ferrer: «E l’altra de fer justícia a quiscú, e si u fa bé, en hora bona, e si no, vet com te rependrà.» (1410). En Joan Timoneda trobam l’expressió «en bon punt i en hora bona» (1562), i en Joan Porcar, «Y dien que li enviaren a dir que en hora bona, però que havia de vestir-se en lo acompanyament y havia de venir vestit ab robes de chor.» (1585). A la mateixa obra apareix una vegada en forma aglutinada: «anaren enhorabona a son convent». Segurament en trobaríem més casos, però això no altera el nostre raonament. Aquest en hora bona, com l’espanyol inicial i el francès à (la) bonne heure, abans esmentat, signifiquen en un principi ‘en el moment propici’, oposat a en hora mala (francès à la male heure), és a dir, en un mal moment. Després adquirí el significat de ‘feliçment’. Però només l’espanyol arribà a convertir l’expressió en una fórmula de felicitació davant un fet celebrable. No sé si en els exemples catalans antics hi ha calc de l’espanyol. Diguem que en el català medieval també hi ha a la bona hora, com en francès (vegeu el CICA), i a Mallorca encara es diu «ha arribat a la mala hora», ço és, molt tard. En tot cas, l’ús d’enhorabona com a felicitació és modern i sembla bastant evident que és conseqüència, més que d’un desplegament d’usos antics, de la imitació de la llengua veïna. La implantació i ús extensiu d’enhorabona ha blocat la divulgació de formes alternatives que són generals en les llengües europees: felicitacions (francès félicitations, occità felicitacions, italià felicitazioni, romanès felicitări, gallec i portuguès felicitacións/felicitaçoes, a més de parabéns) o fins i tot congratulacions (anglès congratulations, italià congratulazioni), del verb llatí congratulari. Sempre en plural, car en singular és un simple substantiu.

Molt més evident és la naturalesa d’hispanisme d’una fórmula moderna de felicitació general que ara fa furor pertot: moltes felicitats. Es diu tant en els aniversaris —recordem una de les lamentables versions de la cançó Happy birthday to you— com amb motiu d’un esdeveniment feliç. La felicitat, llevat de certs usos literaris, és un concepte singular i incomptable. L’espanyol felicidades és una manifestació d’aquesta curiosa tendència de l’espanyol a pluralitzar coses que són de natura singulars (vegeu aquest article). Felicitats o moltes felicitats, per a un acte de felicitació, és un calc tan grosser com si en francès un neoparlant digués (beaucoup de) félicités o si en anglès hom digués (a lot of) felicities. I, malgrat tot, n’hi haurà que s’oposaran a la nostra afirmació basant-se en fonts discutibles. Com l’Optimot, eina de divulgació de la normativa i d’alguns dels seus errors. A la fitxa corresponent podem llegir: «Pel naixement d’un fill o d’una filla, en un casament, o per l’èxit en un examen, a la feina, en l’assoliment d’una etapa important en la vida d’una persona (finalització d’uns estudis, presentació d’una tesi, recepció d’un premi, etc.) també es pot dir Enhorabona! i Felicitats!». El mateix diccionari Fabra, continuat pel DIEC, obre la porta al calc a l’entrada felicitat, on hi ha l’exemple, que no qüestion, «desitjar a algú tota mena de felicitats». Sí que qüestion el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana que no té gens de pudor a dir: «¡felicidades! (o ¡muchas felicidades!) – per molts anys!; felicitats! (o moltes felicitats!)».

24 comentaris