Arxiu corresponent a juliol 2017

Sant Ignaci

Avui és Sant Ignaci. De sants amb aquest nom n’hi ha hagut un grapat: per ordre cronològic, sant Ignaci d’Antioquia, un màrtir del segle I; sant Ignaci de Constantinoble, un patriarca de Constantinoble del segle IX; sant Ignaci de Loiola, de qui parlarem avui; i encara algun altre que ve després d’aquest darrer. Tots tenen el diploma de sant, però el de Loiola agafà tanta importància que eclipsà els altres, i els qui es diuen Ignaci fan festa avui, dia de sant Ignaci de Loiola.

Ignaci és un nom d’origen llatí (i abans potser etrusc), procedent de Ignatius, compost possiblement amb els elements ignis, ‘foc’ (com els mots igni, ignició, ignífug, etc.) i el sufix adjectivador ‘tius‘ que trobam a mots com fictici (fictitius), propici (propitius), etc. i en noms com Bonifaci (Bonifatius). Ignatius significa, doncs, segons aquesta hipòtesi, ‘que és de foc’, ‘ardent’. Segons una altra hipòtesi, tindria relació amb ignotus, ‘desconegut’. No en facem ara problema. La forma catalana correcta ha de ser Ignaci, tal com correspon a l’etimologia, però ara tots els portadors d’aquest nom es diuen i s’escriuen Ignasi. Es tracta d’una pronúncia errònia i dialectal de la zona de Barcelona (o potser de tot el català central, o potser de tot el Principat, ja ho aclarirem) creada en temps moderns (alguna forma escrita Ignasi com la que es pot veure en escrits del segle XVII del valencià Pere Joan Porcar han de ser una grafia per Ignaci). Es tracta del mateix error de pronúncia dels qui diuen presió, emisora, misió, etc., que sortosament la normativa va corregir durant la codificació de Fabra. No s’entén per què ningú no ha corregit la pronúncia errònia Ignasi, però és lamentable que ningú no ho hagi fet. Fora de la dita àrea barcelonina o principatina no s’havia sentit ni llegit mai altra cosa que Ignaci. Una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard diu: «Sant Antoni gloriós, que mos dureu un ignaci? Mare de Déu de Graci, jo vendria a veure-vós». I a la documentació valenciana i mallorquina anterior al segle XX hi ha sempre Ignaci. A Menorca hi ha el topònim Sant Ignaci, que ara escriuen Sant Ignasi «per a seguir la normativa». Però és que, a més, Ignaci representa la més neta tradició culta secular en el Principat. El 1684 es publica a Perpinyà un Compendi breu de la vida del glorios patriarca Sant Ignaci de Loyola que es conté en nou Goigs. Sant Ignaci escriuen Vicenç Garcia (Certamen poetich que se celebrá en la ciutat de Gerona, per las festas de la canonizació de sant Ignaci de Loyola); Josep Ullastre, en el famós llibre Exercici del cristià; Frederic Soler, Fèlix Sardà i Salvany i molts altres. I Verdaguer escriu L’espasa de Sant Ignaci (1880). La forma «vulgar» Ignasi ja ens apareix, però, en el diccionari de Joan Lacavalleria Gazophilacium catalano-latinum (1696) i després en el Labèrnia (1840).

El nostre sant d’avui no es deia Ignaci de naixement, sinó Íñigo, que és un nom ben diferent i amb etimologia diferent. Es deia Íñigo López de Loyola o Íñigo López de Recalde i va viure en el segle XVI. És, doncs, un sant modern, amb cognom i amb una història ben documentada. Molt lluny, per tant, de la major part dels sants d’aquest serial, llunyans, llegendaris, misteriosos i de vegades inexistents. Tornem al nom. Íñigo és un nom d’origen basc. El nom basc és Eneko, format pels elements ene, ‘meu’ i el sufix hipocorístic ko. Significa una cosa així com meuet. Va ser llatinitzat amb la forma Enecus o Ennecus, i castellanitzat amb la forma Íñigo. També és independent del nom Iñaki, creat per Sabino Arana per a ser un equivalent basc d’Ignaci.

El protagonista d’avui va néixer a la vall de Loiola, en el municipi d’Azpeitia (País Basc). Era membre d’una important família noble, fill del senyor de Loiola i el petit de tretze germans. Fou educat en ambients cortesans i abraçà la carrera militar, i en aquesta etapa sembla que no en feia de bona. El 1512 la Corona de Castella va envair el regne de Navarra, i el 1521 un exèrcit franco-navarrès temptà de recuperar-lo. Íñigo, amb trenta anys, participà en la batalla de Pamplona, al costat de les forces castellanes, i fou ferit a una cama, cosa que l’obligà a una llarga convalescència. En aquella situació llegí llibres de caràcter religiós i vides de sants, com la tantes vegades esmentada Llegenda àuria —els hospitals en aquell temps estavan en mans de religiosos i ja podeu suposar els llibres que tenien— i experimentà una transformació que li va fer concebre la idea d’anar a la Terra Santa a convertir infidels. Recuperat, partí cap a Jerusalem amb la idea de passar per Barcelona, però en aquell moment la ciutat estava tancada per culpa de la pesta, i anà a parar a Manresa, on estigué quasi un any, vivint a una cova, coneguda ara per la cova de Sant Ignaci, que és un dels llocs emblemàtics del món jesuïta, amb una església barroca i un edifici conventual neoclàssic. Com a Ramon Llull, a la cova li vingué la inspiració i el material ideològic per als seus Exercicis Espirituals. Diuen que abans d’anar a Manresa passà per Montserrat, on tingué unes visions de la Mare de Déu i on deixà penjada la seva capa militar. Passant per Roma anà a Jerusalem, però sembla que les coses no li anaren bé i hagué de tornar a ca seva. Llavors decidí d’estudiar a la universitat, amb els majors de 25 anys. Ho féu a Alcalà i a Salamanca, però les seves idees no eren ben vistes i arribà a ser interrogat per la Inquisició. Llavors decidí d’anar a estudiar a París, on estigué set anys i on conegué, entre altres, Francesc Xavier (sant Francesc Xavier), que fou un dels seus companys de cambra. A 43 anys obtingué el títol de Magister. Màster que diríem ara. A París va decidir de canviar-se el nom, i adoptà el d’Ignaci, més conegut i entenedor en el món que el «local» Íñigo. Amb tot, no renuncià a aquest i usà els dos noms: Íñigo en la vida privada i quan escrivia en espanyol (en basc no hi va escriure mai) i Ignatius quan escrivia en llatí. És per aquest fet que molta gent creu que Íñigo i Ignaci són el mateix nom, cosa inexacta.

El 1539, juntament amb sant Pere Favre i sant Francesc Xavier, fundà la Companyia de Jesús, o l’orde dels jesuïtes, que ha arribat a ser el més gran de l’Església catòlica. Orde que fonamenta la seva identitat en l’estudi de la teologia, s’ha dedicat sempre sobretot a l’ensenyament i especialment als membres de les classes altes i té com a característica el vot d’obediència al papa, a més dels tres vots dels altres ordes religiosos. Els jesuïtes foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. Sant Ignaci morí a Roma el 31 de juliol de 1556, i és enterrat a l’església de Jesús, casa mare de la Companyia. Va ser beatificat el 1609 i canonitzat el 1622. En el lloc on, si fa no fa, hi hagué la seva casa natal, en els segles XVII i XVIII s’hi construí un gran complex arquitectònic —el santuari de Loiola—, format per una casa de marbre, concebuda com a reial col·legi i una església amb la qualificació de basílica menor.

Els jesuïtes, que postposen al seu nom la sigla SJ (Societatis Jesu), foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. En el segle XVIII els jesuïtes promogueren el monograma de Crist (IHS), format per les lletres iota, eta i sigma, les primeres del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ, Iesous) si bé amb la sigma transformada en la lletra essa llatina. Desconeixent aquest darrer fet, sorgiren etimologies populars sobre aquest monograma i fou interpretat com a Iesus Hominum Salvator, entre altres coses.

A les Illes els jesuïtes regenten o han regentat els col·legis de Monti-sion (Palma, encara en funcionament), el desaparegut col·legi de Sant Martí (Palma), el col·legi de Sant Ignaci (Pollença) i un col·legi a Eivissa.

Aquest sant «modern», amb cognom i amb tots els papers en regla és un tipus hagiogràfic molt diferent dels sants «antics», els que han condicionat l’antroponímia i la toponímia i els que han creat refranys, fraseologia, patronatges i cultura popular. No sabem que sant Ignaci sigui patró de cap vila o ciutat fora del món hispà ni patró de res, si no és dels exercicis espirituals. Pel que fa als topònims, llevat del lloc de Menorca esmentat abans, no coneixem més que el pantà de Sant Ignaci, al Segrià. Sí, però, que hi ha topònims on apareix el mot enagistes, que designen antigues propietats dels jesuïtes i que no és més que una transformació d’ignacista. I de refranys només en coneixen un, que diu «per Sant Ignaci calor faci». Alerta que si dieu Ignasi haureu de dir fasi.

Molts d’anys a tots els Ignacis i Ignàcies.

**********

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més referits a altres sants en aquest llibre.

2 comentaris

Santa Marta


Avui és Santa Marta, i es festeja un personatge conegut com a Marta de Betània. En el santoral catòlic oficial, d’ençà de 1969 també és la festa dels seus dos germans, Llàtzer de Betània i Maria de Betània. Sant Llàtzer ha estat celebrat tradicionalment el 17 de desembre, i nosaltres en parlarem aquest dia. De Maria de Betània només en farem alguna referència avui, perquè és una santa poc important i per ella no fa nom ningú.

Betània era un poble situat a la vora occidental del riu Jordà, identificat avui amb la ciutat d’Al-Eizariya (‘lloc de Llàtzer’). Allà vivien, segons els evangelis, tres germans dits Llàtzer, Marta i Maria, amics de Jesús. Aquest s’allotjà en alguna ocasió a la casa d’aquesta família, i allà tingué lloc l’episodi en què una dona ungí amb perfum els peus de Jesús i els eixugà amb els cabells. Aquesta dona se suposa que és Maria de Betània. Diu l’evangeli de Joan que Llàtzer caigué malalt i molt greu. Tant que s’estava morint. Les germanes feren cridar Jesús, però quan aquest arribà, el pobre Llàtzer ja feia tres dies que era mort. Llavors és quan Jesús digué a Llàtzer allò de «Llàtzer, aixeca’t i camina», i llàtzer s’aixecà i caminà. Un poc a la torta, com diu l’acudit, però després de tres dies de mort, què vols?

Això és el que diuen els evangelis, però i què se’n féu després dels tres germans? Aquí vénen les tradicions i llegendes forjades en època medieval. Ja vam dir el dia de Santa Magdalena que la tradició cristiana occidental va identificar Maria de Betània amb Maria Magdalena, mentre que la tradició oriental sempre les va mantenir ben separades (vegeu l’article de Santa Magdalena). La tradició oriental diu que els tres germans hagueren de fugir de Jerusalem, perseguits per les seves idees, i se n’anaren a Xipre, on visqueren fins a la mort i on Llàtzer fou bisbe de Kittim, dit avui Làrnaca. La tradició occidental és més imaginativa. Segons la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, els tres germans eren nobles i descendents de reis. Vivien al castell de Magdala i eren propietaris de grans extensions de terra. Després de la mort de Jesús, Llàtzer, Marta i Maria (confosa amb Maria Magdalena) van haver de fugir de la persecució dels jueus contra els cristians i s’embarcaren en una barca sense vela ni rems ni timó i, després d’un viatge miraculós, arribaren a Provença, a un lloc dit ara les Santes Maries de la Mar. Llavors la família es va separar i cadascú anà a predicar pel seu compte. Llàtzer va anar a Marsella, on el van fer bisbe i va convertir una munió de gent. Durant la persecució de Domicià va ser empresonat i decapitat. Va morir per segona vegada, però aquest cop ningú no el va ressuscitar. Ara dues ciutats franceses es disputen tenir les seves restes: els de Marsella diuen que tenen el cap i els d’Autun (Borgonya-Franc Comtat) diuen que tenen el cos, a la seva catedral de Sant Llàtzer. Segons la mateixa tradició, Maria es va fer eremita i visqué a una cova fins a la mort (vegeu l’article de Santa Magdalena). I Marta es va instal·lar a Tarascó, una ciutat de Provença, on diuen que hi havia un drac terrífic dit la tarasca, que vivia al bosc i tenia atemorida tota la població. Quan Marta es trobà amb el drac, amb una creu a la mà va esquitxar el monstre amb aigua beneïda i aquest va tornar petit com un ca. Llavors el va fermar pel coll amb la seva faixa i el va dur a la ciutat, on la gent el matà. A partir de llavors aquella ciutat es diu Tarascó. La vencedora de dracs, versió femenina del nostre sant Jordi, segons aquesta llegenda morí a Tarascó, on fou enterrada. A la casa on se suposa que vivia ara hi ha la catedral de Santa Marta, lloc de peregrinació d’ençà del segle IX.

Santa Marta és la patrona dels hostalers, perquè allotjà Jesús i els seus deixebles a ca seva. Diu Amades que el dia de Santa Marta els hostalers no mataven cap gat perquè sentien escrúpols d’enganyar els clients el dia de la patrona. També és patrona de les mestresses de casa, les cuineres, les criades i similars. Per què? Doncs perquè, segons la narració evangèlica, el dia que Jesús visità la casa, Marta feia les feines de la casa i preparava menjar per als convidats mentre Maria, amb més curiositat intel·lectual, estigué tot el temps amb Jesús fent-li qüestions i més qüestions sobre mil aspectes de la vida i el món. Santa Marta és patrona de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fa 250 anys, en el seu honor aquests dies es fan les festes de moros i cristians, que commemoren la victòria sobre uns pirates barbarescos que hi desembarcaren amb males intencions el 1538. Naturalment, la victòria va ser gràcies a la intervenció de santa Marta, que va provocar una riuada que se’n va dur la flota enemiga.

Santa Marta no ens ha deixat pràcticament toponímia ni fraseologia. A Barcelona hi hagué l’església de Santa Marta, en el carrer de la Riera de Sant Joan. Construïda en estil barroc en el segle XVIII, fou enderrocada per a obrir la Via Laietana. La portalada es desmuntà peça a peça i es tornà a muntar a un dels pavellons de l’hospital de Sant Pau.

Marta és un nom procedent de l’arameu Marta, que significa ‘la senyora’ o ‘la mestressa’. Passant pel grec, Μάρθα, i després pel llatí Martha, arribà a totes les llengües del món. No és un dels noms més usuals, i a Mallorca no es troben Martes abans del segle XIX, i encara són rares fins a l’abandonament de la norma tradicional de posar el nom dels avis, a la segona meitat del segle XX. A totes les que es diguin Marta, molts d’anys.

Cap comentari

Santa Anna

Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

7 comentaris

Sant Jaume


Avui tenim un sant gros. No pel que va fer, que no és gran cosa, sinó per la quantitat de gent que en el món es diu Jaume, per culpa seva, i per la quantitat de ciutats i viles que avui celebren la seva festa major, per culpa seva. L’home era un jueu que tenia un nom hebreu, Yaʿqobque no sabem exactament què vol dir (com que hi ha diverses hipòtesis ho deixarem així). Era el nom que portava el fill d’Isaac i nét del patriarca Abraham. El nom del nostre sant es va estendre a tot el món cristià, passant pel grec Iákobos i després pel llatí Iacobus, que es modificà en Iacomus (segurament passant per Iacombus). I de Iacomus vingué el català primitiu Jacme, després Jaume, el francès Jacques (però hi hagué un francès antic James que originà l’anglès James), l’italià Giacomo, l’espanyol i portuguès Jaime, etc. En totes aquestes llengües l’original hebreu Yaʿqob es va bifurcar en dos noms diferents: Jacob i Jaume, que, encara que tenen el mateix origen, són dos noms considerats diferents. Però l’alemany i altres llengües no coneixen tal bifurcació, i només tenen un nom, pròxim a la forma original hebrea (alemany Jakob). La llengua que va fer més malabarismes va ser l’espanyol. De l’expressió en vocatiu Sancti Iacobe, usada pels castellans com a crit de guerra contra els musulmans, sorgí Santiyagüe i Santiago, i d’aquestes formes, sentides com el mot san seguit d’un nom personal, per deglutinació aparegueren les formes Yagüe, Yago, Tiago, Diago i Diego. El mateix passà en portuguès: Santiago s’interpretà com a são Tiago, i d’aquí sortiren els noms Tiago i Diogo. A l’Edat Mitjana Diego va ser llatinitzat en Didacus, nom que mai no va existir en llatí parlat (com Lluís o Xavier van ser llatinitzats en les formes Ludovicus i Xaverius). Aquest Didacus és el responsable de la «invenció» catalana Dídac, que tan poc agradava a Joan Coromines.

Segons els textos del Nou Testament, el nostre sant d’avui era un dels dotze apòstols, fill de Zebedeu —un pescador benestant— i de Salomé —una seguidora de Jesús— i germà de l’apòstol sant Joan, que no s’ha de confondre amb sant Joan Baptista ni amb cap altre dels diversos Joans que apareixen en escena (vegeu l’article sobre Sant Joan). És un dels primers apòstols que Jesús va «fitxar» i el primer que morí martiritzat, l’any 44. I no hi ha gaire cosa més a dir sobre la seva vida que sigui segura. Per a distingir-lo d’altres Jaumes, com Jaume el Menor o Jaume el Just, a aquest li diuen Jaume el Major. Diguem per a situar el lector que sant Jaume el Menor és un altre apòstol, que en la cultura popular no pinta gaire i que fa festa per Sant Felip, el 3 de maig; i que Jaume el Just era un germà de Jesús, cap principal de l’Església de Jerusalem després de la mort de Crist, però que no fa festa cap dia perquè l’Església el considera la mateixa persona que Jaume el Menor. Per a tot aquest embolic vegeu l’article sobre Sant Felip.

La tradició diu que sant Jaume anà a predicar a la península Ibèrica i que el seu cos està enterrat a la catedral de Sant Jaume de Galícia. Degué fer una feinada, perquè predicà a Galícia, a Barcelona i a Lleida, on es va clavar una espina que li va treure un àngel que duia un fanalet (aquest és l’origen de la processó dels fanalets que es fa a Lleida la vespra de Sant Jaume). L’actiu predicador també passà per Saragossa, on li aparegué la Mare de Déu damunt un pilar i li demanà que tornàs a Jerusalem. Aquesta aparició és la base de la basílica de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. Però com que Jaume morí a Jerusalem, decapitat per ordre d’Herodes Agripa, hom ha compost que un cop mort, el seu cos i el seu cap van ser traslladats a Galícia, concretament a Iria Flavia, que ara es diu Padrón. I qui va fer aquest llarguíssim viatge amb el mort en un temps en què els desplaçaments eren una odissea? Uns diuen que foren els seus deixebles Teodor i Atanasi, amb una barca de pedra. Però una altra llegenda diu que foren els àngels que el transportaren amb una barca sense timó i que anava tota sola. I després de travessar l’estret de Gibraltar i enfilar costa portuguesa amunt la barca fantàstica desembarcà a Iria Flavia, que en aquell temps era la ciutat més important d’aquell entorn. Totes aquestes creences sobre la predicació de sant Jaume a la península Ibèrica es troben documentades devers l’any 700, però no abans, cosa que fa suposar que tot és un muntatge de l’Església visigòtica. A la península no hi hagué comunitats cristianes fins al segle III. Però en el procés d’expansió del cristianisme moltes ciutats i seus episcopals pugnaren per a mostrar que tenien una vinculació directa amb algun apòstol, cosa que els donava una categoria especial.

I continua la tradició dient que al començament del segle IX un ermità anomenat Pelayo durant unes quantes nits consecutives va veure en el cel una gran resplendor com si fos un gran estel. N’informà les autoritats que al punt acudiren a veure què era tal lluminària. I a davall l’estel descobriren tres tombes, que tot d’una donaren per fet que eren les de sant Jaume (el cos que tenia el cap separat i davall un braç) i els deixebles Teodor i Atanasi. I a aquell lloc li digueren Campus Stellae (camp de l’estel), d’on vindria Compostel·la. Però sobre aquesta qüestió les recerques lingüístiques manegen altres hipòtesis més versemblants. La fundació de la ciutat de Santiago de Compostela (Sant Jaume en català) va ser obra del rei d’Astúries Alfons II el Cast, qui féu construir una església en el lloc de la suposada trobada de les restes de l’apòstol. La ciutat s’anà formant després al voltant d’aquella església. Amb això Alfons assegurava el seu poder a Galícia i l’adhesió dels gallecs. I alhora començaria un gran negoci com és el de la peregrinació a Sant Jaume. A l’Edat Mitjana les peregrinacions eren la indústria turística del moment, i multitud de monestirs i esglésies les compongueren per a tenir alguna relíquia d’un sant o d’un altre, perquè l’activitat peregrinatòria els donaria prestigi i diners. La peregrinació a Sant Jaume de Galícia, fou de les més importants i donà lloc al famós camí de Sant Jaume, el corredor atlàntic medieval que a l’entrada de la península aplegava els pelegrins que venien de tot Europa per diverses branques viàries. Alfons II va fer construir una església al lloc on haurien trobat la tomba de l’apòstol. Diferents temples se succeïren al mateix lloc fins a l’acabament del grandiós temple actual, que s’acabà en el segle XII i que guarda a la cripta, sota l’altar major, les suposades restes de sant Jaume. D’ençà de la trobada de la tomba, sant Jaume va ser el sant preferit dels reis de Lleó. La creença popular era que apareixia muntat en un cavall blanc a les batalles amb els musulmans i feia guanyar els cristians, que l’invocaven amb el crit de Santiago y cierra España. Per aquesta eficiència en la batalla fou anomenat pels castellans Santiago matamoros. En el segle XII fou instituïda per Alfons VIII de Castella l’Orde de Sant Jaume, un dels ordes militars més importants d’aquell regne. Sant Jaume fou declarat patró de Galícia i després de la Corona de Castella. I en el segle XVII, patró dels territoris de la Monarquia Hispànica.

En el lloc suposat de la seva decapitació es construí la catedral de Sant Jaume, en el barri armenià de Jerusalem. Sota l’altar de la capella de Sant Jaume diuen que hi ha el cap del sant, que ja hem vist que també és a Sant Jaume de Galícia.

En el nostre país sant Jaume és el patró de moltes localitats, com Bellver de Cerdanya, Corbins, Creixell, Puigmoltó, Queralbs, Riudoms, Salt, Ulldemolins, Benidorm, Benimarco, Callosa d’en Sarrià, Guardamar, Alcúdia, Binissalem, Formentera, Manacor i la meva segona vila, Algaida. Quin gust, passejar avui per Algaida, entre cossiers, amics i alfabeguera. Quatre municipis duen el nom del sant: Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès), Sant Jaume d’Enveja (el Montsià), Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i Sant Jaume de Lierca (la Garrotxa). Jaume és un nom portat per diversos reis de la Corona d’Aragó i per tres dels quatre monarques de la Corona de Mallorca. Això va fer que a Mallorca Jaume hagi estat sempre un nom molt popular. Nombroses esglésies i convents dedicats a sant Jaume donen nom a places i carrers, com la plaça de Sant Jaume de Barcelona, centre vital de la ciutat, dita així perquè en el seu solar hi hagué l’església de Sant Jaume, enderrocada el 1823. A Palma l’església de Sant Jaume, en el carrer del mateix nom, és una de les quatre parròquies creades tot just després de la conquesta catalana.

Molts d’anys a tots els Jaumes. I a les Jaumetes (que és el nom femení), si n’hi ha cap a la sala.

1 comentari

Santa Magdalena


Avui és Santa Magdalena. En la tradició cristiana és un sant important, per haver estat vinculat directament amb Jesús, igual que els apòstols, la verge Maria, Sant Josep, Sant Joan Baptista i altres. Diríem que forma part del primer cercle de sants. És un personatge que provoca una certa fascinació i que ha estat objecte d’interpretacions molt diverses i contradictòries. Igual que els personatges abans esmentats, només en tenim notícia pels evangelis i no per cap font històrica. Per tant, mirarem què diuen els textos del Nou Testament, i se non è vero….

Primer aclarim que el seu nom no era Magdalena, sinó Maria. Ni tan sols Maria Magdalena, sinó Maria tot sol. En rigor es deia Míriam o Màriam, que és el nom en la seva llengua materna (Míriam és hebreu i Màriam, arameu). El que passa és que, com que era de Magdala —una ciutat que no sabem ben bé quina és—, li deien Maria la Magdalena, com si diguéssim Joana la lleidatana o la felanitxera. Hi ha altres noms que són d’origen gentilici, com Sebastià —vegeu l’article corresponent—, però quan a aquest sant li van posar aquest nom, ja era un nom personal de ple dret. No passa el mateix, òbviament, amb Maria la Magdalena. I és gràcies a la santa d’avui que Magdalena esdevingué un nom que de llavors ençà han portat moltíssimes dones. A Mallorca, per exemple, ha estat fins fa poc un dels noms de dona més populars.

Els evangelis diuen que la Magdalena era una seguidora de Jesús, que aquest l’havia guarida d’una malaltia i, més concretament li havia tret set dimonis de dins el cos. La dona degué restar ben a pler. També ens diuen que va estar present a la crucifixió de Jesús i que va ser el primer testimoni de la seva resurrecció. Els evangelis no diuen pràcticament res més sobre ella, tot i que l’esmenten una dotzena de vegades. Amb tot, la tradició de l’Església occidental, sense cap base en els evangelis, ha identificat Maria la Magdalena amb una dona pecadora (els set dimonis són els set pecats capitals que la dona duia dins). D’una banda, fou identificada amb una dona adúltera que Jesús salvà de la lapidació, segons l’evangeli de Joan (allò de «qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra»). D’altra banda, ja a partir del segle VI, fou identificada amb la dona pecadora que, segons l’evangeli de Lluc, ungí els peus de Jesús amb perfum i els eixugà amb els cabells. L’evangeli de Joan també parla d’una dona que ungí Jesús de perfum, i l’evangelista atribueix l’episodi a Maria de Betània, la germana de Llàtzer, el que Jesús féu ressuscitar. Per això l’Església occidental —no l’oriental— confongué en una mateixa persona la dona pecadora, Maria Magdalena i Maria de Betània. Hi havia tantes Maries a l’escenari que hom es fa un seriós embolic: Maria mare de Jesús, Maria la Magdalena, Maria de Betània, Maria mare de sant Jaume el Menor, Maria Salomé (una altra fan de Jesús), etc. D’aquí es va passar a creure que Maria la Magdalena abans de conèixer Jesús es dedicava a la prostitució. Per aquest motiu va ser durant segles una santa que no despertava l’entusiasme de la jerarquia catòlica. A la litúrgia del dia de la seva festa, el 22 de juliol, es llegia el text esmentat de Lluc de la dona pecadora. Amb tot, el 1969 va ser «rehabilitada» llevant-li de damunt les llufes de pecadora i prostituta i suprimint a la litúrgia del seu dia la lectura de Lluc sobre la dona de vida perduda. El 1969 l’Església catòlica situà la festa de santa Maria de Betània en el 29 de juliol, juntament amb sant Llàtzer, deixant Santa Magdalena en el 22. Sobre Maria Magdalena la cosa es posa interessant quan l’evangeli de Felip, un evangeli apòcrif, diu que Maria la Magdalena era companya de Jesús, i ara la feina és aclarir què vol dir companya. El mateix evangeli diu que Jesús la solia besar a la boca. No sé fins a quin punt això pot ser una pista. I l’evangeli de Maria (un text apòcrif del segle II) diu que Jesús tenia una especial predilecció per Maria Magdalena, per damunt dels altres apòstols i que li confiava secrets importants. A més, la «companya» de Jesús hauria estat un personatge destacat a l’Església inicial. En tot cas, a partir d’aquí més d’un ha espremut la imaginació i algun autor, de ficció i de no ficció, ha arribat a divulgar que Maria la Magdalena fou l’esposa de Jesús i que la parella tingué fills.

Durant l’Edat Mitjana es desenvoluparen llegendes diverses sobre Maria Magdalena. Una d’aquestes diu que després de l’ascensió de Jesús, Maria Magdalena visqué trenta anys dins una cova, en el desert, fent penitència pels seus pecats i plorant molt pel seu passat. D’aquí ve l’expressió «plorar com una Magdalena». Maria Magdalena penitent és una de les típiques representacions de la santa, com la que acompanya aquest article. Mentre que, segons la tradició oriental, després de la mort de Jesús Maria Magdalena visqué amb Maria, la mare de Jesús, a Efes fins a la mort, a Occident la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine divulgà la creença que Maria de Betània (identificada, com hem vist, amb Maria Magdalena), el seu germà Llàtzer i alguns altres que eren perseguits fugiren de la Terra Santa amb un bot sense vela ni rems ni timó i anaren a parar a un lloc de Provença dit les Santes Maries de la Mar, prop d’Arles. Maria Magdalena hauria convertit al cristianisme tota la Provença i s’hauria retirat a fer els trenta anys de penitència a una cova dita en occità la Santa Bauma, devora Marsella. Naturalment, avui un lloc de pelegrinatge. Les restes de la santa, segons aquesta tradició, foren depositades a l’oratori de Sant Maximí, a Ais de Provença, i transportades en el segle XI a l’abadia benedictina de Vézelay, a Borgonya, on es construí la gran basílica de Santa Magdalena, un altre centre de pelegrinatge i rèdits econòmics. Però el 1279 excavaren a Sant Maximí de la Santa Balma i sabeu què hi trobaren? Sí, la tomba i les restes de santa Magdalena, o això digueren. I ràpidament hi construïren una nova basílica que deixà fet miques el protagonisme de Vézelay. Els francesos s’apropiaren santa Magdalena, però els catalans també van voler una part de pastís: segons una tradició catalana, santa Magdalena va passar els darrers catorze anys de la seva vida a les muntanyes de Corbera de Llobregat, en un lloc conegut com Santa Magdalena, i hi va morir.

Per l’escena de la unció amb perfum dels peus de Jesús, santa Magdalena és la patrona dels oficis relacionats amb el perfum: els apotecaris, que antigament eren els qui feien els perfums, i els aromaires o perfumistes. Com que eixugà els peus de Jesús amb els seus llargs i frondosos cabells, la santa és també patrona dels barbers i pentinadores (alguna llegenda diu que Magdalena era pentinadora, i quan estava fent penitència al desert, amb el temps romangué sense roba i una llarga cabellera li arribà a tapar tot el cos). També és patrona de les prostitutes i penedides. I dels llocs d’Esplugues de Llobregat, de Corbera de Llobregat, de Bonastre, de Masquefa, de Canyelles, de Tosses i de Blancaflor. A Barcelona es feien les fires de Santa Magdalena, que duraven trenta dies, amb les avellanes com un dels protagonistes.

En el país hi ha diversos topònims referents a santa Magdalena, com algunes serres i muntanyes, com el puig de Santa Magdalena, a Inca, on hi ha una església que data del segle XIII i on hi hagué un monestir de monges i una escola de gramàtica. A Barcelona hi hagué el monestir de dones penedides de Santa Maria Magdalena, és a dir, prostitutes que volien refer la seva vida i es feien monges en aquest convent. Es creà en el segle XIV i en el seu solar ara hi ha la «famosa» comandància de la policia espanyola a la Via Laietana. S’enderrocà en el segle XIX i només en restà el carrer de les Magdalenes, i ara ni això, car es diu Tomàs Mieres. A Palma hi ha —per sort encara— el convent de Santa Magdalena, en el carrer del mateix nom, creat en el segle XIV per a acollir les monges penitents de Santa Magdalena, un cas semblant al de Barcelona. En el segle XVI es convertiren en canonesses de Sant Agustí. Una monja famosa d’aquest convent fou santa Caterina Thomàs, el cos momificat de la qual s’exposa a l’església del convent. Ah, i les monges fan unes coques delicioses.

Diversos refranys catalans fan referència a les fruites d’aquest temps. Per santa Magdalena, l’avellana és plena», «Per santa Magdalena, la nou plena», «Per santa Magdalena, raïm a la plena». I «si per Santa Magdalena plou, es podreix la castanya i la nou».

Magdalena també és el nom d’un pastís de bescuit, molt esponjós i aromatitzat, que aparegué a França en el segle XVIII i que deu el nom a la jove cuinera Madeleine Paulmier, de la vila de Commercy. Al nostre país, i a tota la península Ibèrica, l’haurien portat els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume.

I per avui basta de sermó. Molts d’anys a totes les Magdalenes.

1 comentari

Santa Praxedis


Avui és Santa Praxedis. Praxedis, nom bonic i curiós. És un nom d’origen grec, derivat de l’arrel de praxis, d’on ve pràctica i practicar. De la mateixa arrel és el nom Praxíteles, que va portar un famós escultor grec. Si aquest home hagués estat sant, ara molta gent es diria Praxíteles, però com que no ho va ser, el seu nom no el du ningú. El mateix que hauria passat amb Praxedis si no hagués estat santa. A través del llatí, Praxedes, passà a les diverses llengües actuals (francès Praxède, italià Prassede; anglès Praxedes, espanyol Práxedes, amb canvi d’accent i amb possibilitat de ser nom d’home). Al nostre país és un nom minoritari. A Mallorca era potser un xic més usual. Al continent la x es pronuncia amb ks, com qualsevol cultisme, però a Mallorca aquest grup ks seguí l’evolució dels mots populars, i tenim Praixedis amb xeix. Però el fet és que el nom continuà a evolucionar: perdent la r es transformà en Paixedis i finalment esdevingué Pixedis (i, fins i tot, Pixeris), que, per la seva fàcil associació amb el verb pixar, va restar força estigmatitzat i el seu ús, doncs, reduït. Diu una cançó: «Tenc un gall que nom Tià i una gallina, Pixedis. No hi importa anar a comedis, perquè a ca nostra n’hi ha».

Les creences sobre santa Praxedis es basen en un escrit d’un monjo del segle VI, que va fer que en el segle següent hi hagués una certa veneració de la santa. Veneració que fou amplificada arran de la Llegenda àurea, de Jaume de Voràgine, tantes vegades esmentat. Així i tot, la narració de Voràgine és breu, per la qual cosa el que sabem de santa Praxedis és molt poc. Una cosa que crida l’atenció és que la nostra santa d’avui, segons aquestes fonts, pertanyia a una família en què tots són sants. Una família realment exemplar. Una família romana que visqué en el segle II. Son pare era sant Pudent, un nom molt lleig que no significa el que sembla sinó ‘modest’. Aquest Pudent era fill del senador romà Quintus Cornelius Pudens i és esmentat en una epístola de sant Pau. Segons la tradició hauria estat convertit i batejat per sant Pere i morí martiritzat durant el regnat de Neró. El tal Pudent estigué casat amb Clàudia Rufina, també santa, i tingué quatre fills, tots sants i màrtirs: Sant Novat, Sant Timoteu, Santa Praxedis i Santa Pudenciana. Aquestes quatre ànimes es dedicaven a ajudar els cristians que en aquell moment eren durament perseguits per les autoritats imperials. I agafaven els cossos dels ajusticiats i els donaven sepultura. L’únic d’existència pràcticament segura és Pudent. Per als altres no hauríem de posar la mà al foc. Santa Pudenciana sembla una llegenda deguda a l’existència d’una ecclesia pudentiana —en què el segon mot és un adjectiu—, que s’interpretà com a església dedicada a una hipotètica santa Pudenciana. Sobre si santa Praxedis va existir o no, tampoc no n’estigueu segurs de tot. En tot cas, segons la tradició va morir a setze anys —un 21 de juliol— martiritzada per haver enterrat cristianament els cristians assassinats. I va ser enterrada al costat del seu pare a la catacumba de Priscil·la, la dona d’un cònsol romà també assassinada per cristiana.

En tot cas, com hem dit, santa Praxedis i santa Pudenciana, dita a voltes Potenciana per confusió dels mots llatins pudens (modest) i potens (poderós), van ser venerades a partir del segle VI. On hi havia hagut la casa familiar, que la família Pudent convertí en una espècie d’església, el papa Adrià I, hi féu construir en el segle VIII una basílica, l’actual basílica de Santa Praxedis, que d’aleshores ençà guarda les suposades reliquíes de la santa i de sa germana, a més d’un tros de la columna on assotaren Jesús.

I parlant de relíquies, diu una tradició reportada per Amades que quan Jaume I anà a la conquesta de Mallorca portava una relíquia de santa Praxedis, que l’ajudà al succés de l’empresa. Jaume I deixà la relíquia a la ciutat i d’aquí —diu Amades— que la santa d’avui sigui patrona de Mallorca. Cosa de la qual no en teníem la més petita notícia. I una altra tradició diu que el 1341 el rei de França Felip IV va donar les relíquies de santa Praxedis al rei Jaume III de Mallorca, que les deposità a l’església de Santa Anna del palau de l’Almudaina, i encara hi són. D’altra banda, santa Praxedis és la patrona de Petra, tot i que el sant titular de l’església és sant Pere. Diuen que el 1643 els jurats de Petra hagueren de triar un patró, perquè l’any precedent el papa Urbà VIII havia decretat que cada ciutat o vila havia de tenir un sol patró. I com que en aquell temps la pesta era un flagell temudíssim i sant Pere no era tingut per prou eficient davant el problema, resolgueren de triar entre dos dels més anomenats protectors contra aquesta malaltia, sant Sebastià i santa Praxedis. Ho feren a sort i sortí santa Praxedis, que d’aleshores ençà és la patrona de la vila.

Doncs molts d’anys a totes les Praxedis, si n’hi ha cap que llegeix això, i a tots els petrers.

Cap comentari

Santa Margarida


Avui és Santa Margarida, una santa molt popular en el món de cultura de base cristiana. Una de tantes verges màrtirs del primer temps del cristianisme, segurament fruit, també com altres, més de la llegenda que de la realitat. Ja la va «descatalogar» el papa Gelasi en el segle V, i ho va tornar a fer l’Església el 1969, encara que permetent-ne el culte allà on és tradicional, és a dir, pràcticament pertot. És la posició de la jerarquia catòlica davant els sants d’existència no demostrada: no van existir però podeu pregar-los tant com vulgueu. Naturalment, per a nosaltres aquests sants tenen el mateix interès que els altres, tant si van existir com si no.

És la primera santa cristiana que es diu Margarida, un nom que fica les arrels dins les llengües indoeuropees asiàtiques. És un nom comú que significa ‘perla’. En persa es diu morvared i en sànscrit mañjarī. Del persa passà al grec: margarites, on hi ha el sufix –ites, propi de les pedres (pensem en dendrita, pirita).  I del grec al llatí (margarita), sempre amb el significat de perla. En català medieval —i en altres llengües romàniques— el mot margarida encara significa només ‘perla’, significat que després desaparegué. I aparegué —sembla que a partir del Renaixement— el significat de ‘flor’, aplicat a plantes de diferents gèneres de la família de les asteràcies, sobretot les que tenim en els nostres jardins, de pètals blancs i un gran botó groc al centre, semblant a una perla (d’aquí el nom). I la margarina té res a veure amb les margarides? I tant que sí: en el món dels mots tot està relacionat. Es diu margarina (nom encunyat el 1870) per relació amb l’àcid margàric, al qual van posar aquest nom pel llatí margarita (perla), car és un greix que es presentava en grums esfèrics, semblants a perles. Bé, doncs aquell nom grec que portava la santa d’avui, passant pel llatí donà el nom que hi ha en les llengües actuals: català, occità i portuguès Margarida; espanyol Margarita; francès Marguérite; italià Margherita, anglès Margaret, alemany Margarete o Margareta, etc. En anglès la flor no es diu margarida, com en la majoria de llengües, sinó daisy, d’etimologia completament diferent (day’s eye), però és curiós que Daisy també és un nom de dona, i fins i tot un nickname de dones que es diuen Margaret, tot perquè daisy en francès es diu marguérite. A Mallorca, on és un nom molt popular, Margarida es va convertir en Margalida. Com els xinesos, tenim certa tendència a convertir les erres dels noms en eles (Margalida, Catalina, Cristòfol). Margalida, però, ha estat sempre el nom «vulgar», perquè la forma que posaven sempre en els documents, a l’Edat Mitjana i posteriorment, era Margarita, que no era espanyol sinó una forma culta que conservava les lletres del llatí. A partir del segle XVIII aquesta forma llatinitzant fou succeïda sense solució de continuïtat per la forma espanyola, que és coincident.

Però ens hem embolicat molt, i convé tornar a la santa. Totes les creences sobre aquesta bona dona es basen en el que van escriure els propagandistes de l’hagiografia. Com un tal Teòtim, que diu que la va conèixer i n’escrigué una biografia en grec (passio). I sobretot el «best seller» Legenda aurea, de Jaume de Voràgine, escrit devers el 1260 i molt llegit durant la baixa Edat Mitjana. Segons aquestes fonts, santa Margarida va néixer a Antioquia de Pisídia, ara Turquia i en aquell temps una ciutat del món grec, devers el 275. Era filla d’un sacerdot pagà i d’una dona que morí poc després del naixement de la nina. S’encarregà d’ella una dida cristiana amb qui visqué fins a dotze anys i que la va dur cap al cristianisme. Després tornà a la casa del pare, però aquest la rebutjà perquè s’havia fet cristiana i hagué de tornar amb la dida. Un dia, quan na Margarideta tenia quinze anys, el governador romà Olibri la va veure i restà corprès davant la seva bellesa. Ràpidament li va demanar que es casàs amb ell, per a la qual cosa hauria de renunciar a la fe cristiana. Ella, que havia decidit dedicar la seva virginitat a Déu, li donà unes carabasses com el palau del governador. I aquí es repeteix un clixé que ja hem vist en altres santes màrtirs. El governador entra en còlera, la fa detenir i torturar esperant que això farà canviar la noia d’opinió. Quan era a la presó li aparegué el dimoni en forma de drac i la temptà. Com que ella no va cedir, el drac se la va empassar sencera. Però Margarida, dins la panxa de la bèstia, va matar el drac amb una creu que portava amb ella, va obrir-lo i i en va sortir com sis res. Durant un interrogatori un colom baixà sobre ella i li posà una corona sobre el cap. Després Margarida va sofrir tota classe de tortures, com ser posada despullada damunt el foc i després dins aigua gelada, però ella no cedí. Al final la nina va ser degollada i fi de la història. Era el 20 de juliol de l’any 290. O no.

Els croats van estendre la devoció a santa Margarida per occident. I l’esmentat Jaume de Voràgine. I ella mateixa, perquè diu la tradició que va prometre indulgència plenària a tothom qui escrigués o llegís la seva biografia i a tothom que invocàs la seva intercessió. Jo també oferesc indulgència a qui llegeixi aquests articles hagiogràfics. Plenària si la lectura és també plenària. Santa Margarida, heroïna matadora de dracs, com sant Jordi —un tema persistent amb arrels pre-cristianes—, va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. Va ser inclosa en el grup dels catorze sants auxiliadors, que són aquells que van demostrar una particular eficiència davant les imprecacions dels fidels, com santa Bàrbara, santa Caterina, sant Cristòfor o sant Jordi. És invocada per les dones gràvides —per l’episodi del drac, és clar—, perquè el part no sigui dolorós, i la podem veure representada amb el drac als seus peus i portant un crucifix a la mà.

Hi ha en el país un bon nombre de topònims amb el nom de Santa Margarida. El més important és  Santa Margarida d’Hero, a Mallorca, dita popularment i oficialment Santa Margalida. És una vila sorgida poc després de la conquesta catalana que agafa el nom de la santa titular de l’església, aixecada el mateix segle XIII. Per a la gent d’aquesta vila, i fins i tot per a la de les viles veïnes, Santa Margalida és la Vila per antonomàsia, i els seus habitants es diuen vilers (o, més col·loquialment, vileros). Al Principat hi ha Santa Margarida de Montbui, sorgida al segle XVII, i també Santa Margarida del Penedès, antic poble documentat en el segle X i avui convertit en una ruïna i integrat dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos (Santa Margarita y Monjós, segons la bàrbara Wikipèdia en espanyol). També hi ha Santa Margarida de Bianya, a la comarca de la Garrotxa.

A Palma hi hagué el convent de Santa Margarida, fundat el 1238 pels franciscans, si bé el mateix segle va ser cedit a les monges agustines que hi estigueren fins a l’exclaustració de 1835. Aquest any el convent va ser expropiat i utilitzat com a presó i com a magatzem. Després es convertí en l’Hospital Militar. L’església gòtica, que després de la desamortització havia de ser enderrocada, és una de les més belles de Palma. El 1949 fou declarada monument històrico-artístic i després cedida a l’exèrcit espanyol. El convent donà nom a la porta de Santa Margarida, per on entrà a la ciutat Jaume I, i al bastió de Santa Margarida. A Barcelona hi hagué el convent de Santa Margarida, de monges caputxines, en el carrer del Carme (entre aquest carrer i els de la Riera Alta i el Peu de la Creu). Després de la desamortització de 1835 passà per diverses vicissituds i acabà desapareixent.

El refranyer és ple de proverbis que contenen el coneixement popular sobre la vida del camp. «Per Santa Margarida, pluja maleïda» o «per Santa Margarida, garrova tenyida». I els mallorquins diuen que «santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga», o «la monja l’encén i el frare l’apaga», tot i que santa Margarida no va ser mai monja. És un refrany que fa referència als dies de calor intensa que hi sol haver entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. Però enguany sembla que santa Margalida ha delegat la seva feina en sant Pere. Esperem que sant Bernat l’apagui si vol que li facem una hagiografia amigable.

I, a propòsit, Margarida no és sols nom d’esglésies i convents. També és el nom d’una pizza (Margherita).  Diuen que va ser creada per Raffaele Esposito el 1890 i dedicada a la reina Margarida de Savoia. I hi posà els tres colors de la bandera italiana: tomata (vermell), mozzarella (blanc) i alfàbrega (verd). Però una altra teoria diu que la primera pizza d’aquest nom portava damunt el dibuix d’una margarida feta amb els tres ingredients esmentats. Ja ho aclarirem.

I res més per avui. Molts d’anys a totes les Margarides.

3 comentaris

Sant Arnau


Avui és Sant Arnau, o un dels dies de l’any que és Sant Arnau, perquè de sants amb aquest nom n’hi ha pel cap baix dos: sant Arnau de Metz i sant Arnau de Soissons, i la veritat és que jo encara no he aclarit quins dels dos festejam avui. Aquest article, doncs, s’ha de considerar provisori o obert a canvis. Segons el martirologi romà, Sant Arnau de Metz és el 18 de juliol, i Sant Arnau de Soissons, el 14 d’agost. Però els mallorquins celebren avui Sant Arnau i es creu que ho fan en honor del de Soissons. I Amades diu que Sant Arnau —no diu quin— és el 19 de juliol. En tot cas les biografies dels dos personatges estan força mesclades i a tots dos hom atribueix una bona part dels fets i miracles. Per tant, parlarem de tots dos.

Arnau és un nom d’origen germànic, ArnwaldArnoald, i com tots els noms germànics està format per dos elements, en aquest cas arn (‘àguila’) i wald (‘poder’). Es pot interpretar com a «poder de l’àguila» o «poderós com l’àguila». En llatí prengué la forma Arnaldus o Arnoldus, segons els països o les èpoques, i en les altres llengües, multitud de formes: Arnau en català; Arnaud, Arnauld, Arnault, Arnaut o Arnould en francès; Arnaldo en espanyol, italià i portuguès; Arnold en anglès i alemany, etc. Alguns personatges històrics apareixen de vegades amb el nom Arnulf, que pot ser degut a una confusió amb algun altre nom germànic format amb elements semblants al que ens ocupa. Arnau és un nom molt present a l’antroponímia catalana en temps antics; després decaigué i en els darrers anys s’ha recobrat considerablement, almenys al Principat.

Sant Arnau de Soissons és un personatge flamenc, i doncs germànic i de llengua germànica, que visqué en el segle XI. Va néixer a Oudenaarde, prop de Brussel·les, el 1040. Primer va ser soldat, però es veu que va canviar d’opinió i va decidir de retirar-se al monestir benedictí de Soissons, a un centenar de quilòmetres de París. Els primers anys hi va viure com a ermità, però després el feren abat del monestir. I com que l’home era molt modest, o no volia maldecaps, va fugir per a evitar haver d’assumir el càrrec. Però un llop el va aturar i el va fer tornar al monestir, on hagué de fer d’abat. El 1080 el feren bisbe de Soissons, càrrec que acceptà de molt mala gana. Quan se’n va poder alliberar, se n’anà al seu país i fundà l’abadia de Sant Pere, a Oudenbourg, ben al nord de la Bèlgica actual. I quina pensau que va ser allà la seva principal activitat, o almenys la més coneguda? Doncs fer cervesa. En feia en gran quantitat i exhortava els pagesos a beure’n molta (supòs que els la cobrava). En aquell temps en què les malalties microbianes eren a l’ordre del dia, sobretot la pesta negra, beure aigua era perillós, mentre que beure cervesa era una gran cosa. Era una beguda hidratant, i com que es feia bullint l’aigua, s’havien mort els microbis. I l’alcohol, en poca quantitat, n’afavoria la conservació, i el producte aportava vitamina B. De manera que gràcies a sant Arnau els pagesos de la regió de Brabant anaven més sans que un gra d’all. Una vegada el sostre del local on feia la cervesa es va ensorrar i quasi tota la producció es va perdre. Però Arnau pregà a Déu i la cervesa que havia restat es multiplicà com allò dels pans i dels peixos, i n’hi hagué per a tota la gent de la contrada. Sant Arnau va morir al monestir el 15 d’agost de 1087, a 46 anys, i allà restà enterrat. Fou canonitzat el 1121. A la imatge en podeu veure una típica representació, vestit de bisbe i portant a la mà esquerra una pala de remenar utilitzada en l’elaboració de la cervesa. El monestir que fundà va durar fins a la Revolució Francesa. En aquell moment fou enderrocat, exceptada una torre que encara hi és. Fou convertit en una granja i després en un hotel. Sic transit gloria mundi.

Sant Arnau de Metz (580-640) era un franc que va néixer a Àustria en una família noble que vivia a un castell. Es va casar i tingué dos fills, un dels quals es casà amb una filla de Pipí el Vell, per la qual cosa aquest Arnau és un dels ancestres de la dinastia carolíngia i de Carlemany. Fou bisbe de Metz, capital del regne d’Austràsia i home de gran influència i poder en aquest regne. Clotari II el va nomenar preceptor del seu fill Dagobert, futur rei. En els seus sermons Arnau recomanava de beure cervesa, que, com hem dit més amunt, era molt adequada per a la prevenció de malalties com la pesta negra. Al final de la seva vida, després d’exercir càrrecs importants, es retirà al monestir de Remiremont (França) on morí en olor de santedat. Un any després els habitants de Metz reclamaren el seu cos, que fou transportat a l’església dels Sants Apòstols. Diu la llegenda que durant el viatge va ocórrer un miracle a la ciutat de Champigneulles. Els pelegrins que formaven la comitiva s’aturaren a una taverna per a descansar i beure cervesa, però les botes eren buides. Els pelegrins pregaren a Sant Arnau i miraculosament aquelles botes aparegueren plenes de cervesa, que tots pogueren beure i encara en sobrà. També diu la llegenda que passant per un pont sobre el riu Mosel·la va tirar el seu anell de bisbe al riu, pregant a Déu que li’l tornàs en senyal de perdó dels seus pecats. Un dia, l’anell aparegué dins la panxa d’un peix servit a la taula episcopal. L’anell, d’or pur, es conserva a la catedral de Metz, amb un peix gravat.

Els dos Arnaus són els patrons dels cervesers, un dels cervesers de Bèlgica i l’altre dels de Lorena. A Brussel·les per Sant Arnau es fa el Dia de la Cervesa. Però en el nostre país Sant Arnau —no sé quin— va associat més aviat a altres coses. Diu Amades que el tenien per patró els sonadors de guitarra, violí i altres instruments de corda, perquè segons la tradició l’home era fabricant d’aquests instruments. A més, per la gràcia divina, sabia sonar tots els instruments musicals sense haver estudiat mai música, i els sonava sense bufar i sense moure els dits. Vaja que en les seves mans sonaven tots sols. Sant Arnau també és el protector contra el vent, que surt del cel per un forat que es tanca amb una porta de la qual ell té la clau. «Sant Arnau tanca el vent amb clau», diu el refrany. I per Sant Arnau convé tenir el cereal batut, perquè aquest dia el vent s’atura de bufar i ja no es podrà batre més. Una cançó mallorquina diu «Parenostres a barcelles resem a sant Arnau, perquè tanqui es vent amb clau i no mos alci ses gonelles». Sant Arnau també era l’advocat de les claus i tot el que aquestes representen: la guarda de la casa i dels diners. El tenien per advocat els clavers, els qui guardaven diners d’altri i els qui deixaven diners, incloent-hi els usurers.

I recordem també aquella dita mallorquina: «no és igual Arnau que mestre Arnau», que indica que en aquest món cadascú té la seva categoria i que es diu sobretot quan algú puja de cop d’estatus social.

Doncs molts d’anys a tots els Arnaus, i els podem brufar amb una cervesa.

1 comentari

«Santa Carme»


Avui és el dia de la Mare de Déu del Carme, i fan festa les dones que es diuen Carme, els homes que es diuen Carmel i les dones que es diuen Carmela. La història d’aquesta festivitat comença en una muntanya de l’actual Israel, a la ciutat que pren el nom de la muntanya, dita en hebreu Har HaKarmel, que significa ‘la vinya de Déu’ (karm és ‘vinya’ i El és ‘Déu’). De l’hebreu el nom ha passat a l’àrab, en què es diu Kurmul. I d’aquestes llengües a totes les altres. En català en diem el mont Carmel. En aquesta muntanya, a una cova, hi va viure, segons diuen, el profeta Elies, però això ara no ens interessa gaire. I què té a veure aquesta muntanya amb les dones que es diuen Carme? Calma, que tot va lligat. Segons diu la tradició, allà cap al segle XII un senyor dit Bertold (no Bartomeu), sant Bertold, nascut a Llemotges, després de caure per la Terra Santa com a croat o una cosa semblant, va fundar una comunitat eremítica a la dita muntanya, i aquesta comunitat esdevingué després un orde religiós que amb el temps s’estendria per tot el món cristià. Uns monjos que, com que en el principi visqueren en el mont Carmel —i concretament en el punt més alt, on hi ha la cova d’Elies, perquè un i altres volien tenir bona vista— es digueren carmelitans. En català, millor carmelitans que carmelites; ja sabeu allò de «diners alegren los infants e los frares carmelitans», de Turmeda. I l’orde es digué orde del Carmel, com és lògic. I aquell monestir es digué, evidentment, el monestir del Carmel. I fou dedicat a la Mare de Déu, amb el títol d’Estel de la Mar (Stella Maris), però ja podeu suposar que vulgarment li deien la Mare de Déu del Carmel o del Mont Carmel. Aquell monestir, en terra de musulmans passà per vicissituds molt diverses: passades les croades, la reconquesta musulmana en va fer fugir els frares, en algun moment el monestir fou transformat en mesquita, el 1799 fou convertit en hospital i el 1821 va ser destruït. Després se n’aixecà un altre allà mateix que ara és en mans, com era previsible, de frares carmelitans, i la cripta de l’església és la famosa cova d’Elies. En tot cas l’orde del Carmel tingué una expansió extraordinària i arribà a ser un dels més importants del món cristià. I amb l’expansió de l’orde s’expandí també la devoció a la Mare de Déu del Mont Carmel. En el segle XVI l’orde patí una escissió arran de l’aparició, a la Corona de Castella, dels carmelitans descalços, fundats per santa Teresa de Jesús (monges) i sant Joan de la Creu (frares). Els carmelitans descalços, d’observància molt austera (per això anaven descalços), s’estengueren per Europa, i així sorgí un nou orde religiós, diferent dels carmelitans «tradicionals», que, per oposició, es digueren carmelitans calçats.

El misteri és per què el mot Carmel es va convertir en Carme, perdent la ela i canviant l’accent a la primera síl·laba. Això només ha ocorregut a les tres llengües romàniques de la península Ibèrica: català Carme, espanyol Carmen i portuguès Carmo. En les altres llengües l’advocació mariana es diu Mare de Déu del mont Carmel: anglès Our Lady of Mount Carmel, francès Notre Dame du Mont-Carmel, alemany Unsere Liebe Frau auf dem Berge Karmel, etc.; en italià es diu la Vergine del Monte Carmelo, si bé també hi ha la Vergine del Carmine, on Carmine és un manlleu fet a l’espanyol. En francès hi ha el mot carme, que és sinònim de carmelità i que es considera regressió de Carmel (église des Carmes). Correlativament, el nom Carme, Carmen o Carmo només correspon als tres dominis lingüístics esmentats. A la resta del món no hi ha un nom de dona equivalent al nostre Carme, si bé hi ha diverses adaptacions del nom espanyol Carmen: en el món anglosaxó hi ha algunes persones —homes i dones— que es diuen Carmen i en el món francòfon n’hi ha que es diuen Carmine, normalment homes.

Tornant a la qüestió que ens pica, d’on surt la forma Carme, Carmen i Carmo? Ara com ara acceptem que són formes regressives de Carmel. En portuguès Carmelo > Carmo, en català Carmel > Carme i en espanyol Carmelo > Carme. La n final de Carmen aparegué després per contaminació del mot carmen, ‘poesia’ procedent del llatí carmen carminis, derivat de canere, ‘cantar’. Recordem les composicions medievals Carmina Burana (accentuant Càrmina),  sintagma que significa ‘cançons de la ciutat de Bura’ (en alemany Beuern). Aquest mot llatí és també l’origen de l’anglès charm, ‘encant’, passant pel francès charme (del dit llatí carmine). En espanyol encara hi ha un altre carmen, que significa ‘hort’ o ‘jardí’, de l’àrab karm, que, com hem vist al principi significa ‘vinya’. Si anau a Andalusia trobareu cármenes d’aquests a betzef. Inicialment també era carme i es contaminà del nom de les poesies igual que el Carmen del Carmel.

Dit tot això, ja podem tornar a la festa d’avui. Per què se celebra el 16 de juliol? En el segle XIII els carmelitans abandonaren el mont Carmel, empesos pels musulmans, i s’escamparen per Europa. Segons una tradició del segle XIV, un carmelità anglès, Simó Stock, personatge important dins l’orde —en fou superior general— i sant sense canonitzar, un dia va ser visitat per la Mare de Déu del Carmel qui li va donar un escapulari tot dient-li que qui el portàs no patiria el foc de l’infern. L’escapulari és una peça de roba rectangular i molt llarga, amb un forat per on es passa el coll, i que penja sobre la túnica per davant i per darrere. L’escapulari passà a formar part de l’hàbit dels carmelitans, que restà definit així: túnica, escapulari i caputxa castanys i capa blanca per damunt. El mateix que veieu a la imatge de dalt. Bé doncs aquest regal de la Mare de Déu es va esdevenir el 16 de juliol de 1251. Ja ho sabeu.

En el nostre país els carmelitans i la consegüent devoció a la Mare de Déu del Carme daten del mateix segle XIII. El primer convent carmelità que es fundà va ser el de Perpinyà, que també és el primer de la península Ibèrica. A Palma, en el segle XIV, se’n creà un que fou dels més importants, juntament amb els de Sant Domingo, Sant Francesc i Santa Clara. El 1835 va ser expropiat, esbucat i en el seu lloc s’edificà un quarter (el quarter del Carme), també enderrocat i substituït per un edifici de la Seguretat Social. Només resta el nom del carrer del Carme, al costat de la Rambla. També hi ha el carrer del Carme a Barcelona, que ens recorda que també hi hagué un important convent carmelità, construït en el segle XIII i enderrocat el 1874.

A partir del segle XVIII la Mare de Déu del Carme, Stella Maris, va agafar el rol de patrona de la gent de la mar, mariners i pescadors, substituint el vell patró, Sant Elm i compartint protagonisme amb Sant Pere, més mal de derrocar. Avui a moltes ciutats costaneres la seva imatge és treta de les esglésies i portada en processó damunt una barca i acompanyada d’altres barques que sonen les sirenes en senyal d’homenatge. I quan la imatge entra a l’església, de tornada, els seus fidels li canten la Salve Marinera, que —Déu n’hi do— és un fragment d’una sarsuela del segle XIX popularitzat per l’armada espanyola, que el té per himne, igual que té la Mare de Déu del Carme per patrona. Deixau-me dir també que la Mare de Déu del Carme és la patrona del meu poble natal, Pòrtol, que avui té festa grossa.

Carmen és un nom molt popular a Espanya, i també ho és, Carme, als Països Catalans. Però l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no va ser un nom usual fins al segle XIX, malgrat la importància de la Mare de Déu del Carme. Coses de l’antroponímia mallorquina.

A totes les Carmes, i als Carmels i Carmeles, per molts d’anys.

Cap comentari

Sant Henric


Avui (segons el santoral pre Vaticà II) o despús-ahir (segons el santoral oficial de 1969) és Sant Henric. Tenim avui un altre sant que va ser rei, com sant Ferran, sant Lluís i altres. Sant Henric és un sant alemany, l’únic monarca alemany que ha arribat a la santedat. Bé, aquest va ser més que rei, perquè va ser emperador. Es tracta d’Henric II del Sant Imperi Romano-Germànic. Nascut el 973, era fill del duc Henric II de Baviera, a qui va succeir  en el ducat a 22 anys com a Henric IV. L’home es va passar la vida com qualsevol membre de la reialesa medieval: tramant revoltes, reprimint revoltes, intrigant per a aconseguir més poder, lluitant contra uns i altres, etc. Va aconseguir de ser coronat rei d’Alemanya (Rex Romanorum), rei d’Itàlia (Rex Italiae), i finalment el papa el va coronar emperador (Romanorum Imperator). Un currículum certament brillant.

I què va fer per a ser sant, tenint en compte que el seu comportament fou força «vulgar»? Doncs una activitat que es veu que donava resultat: donar béns a l’Església. Tants que el papa Eugeni III, en agraïment, el va canonitzar el 1147. I per si no bastava l’agraïment, anys més tard, el papa Innocenci III va canonitzar la seva dona, que tenia un nom tan exòtic com Cunegunda. Tan exòtic com el seu matrimoni, que, segons diuen, va ser rigorosament platònic. Un altre mèrit —o pretext— per a la canonització del monarca. I encara n’hi ha algun altre, com el fet que promogué catedrals i fundà diòcesis, com la de Bamberg, on fou enterrat després de la seva mort, el 1024. En aquesta diòcesi començà la seva veneració, que s’anà estenent per Baviera i altres parts d’Alemanya. Al nostre país aquesta devoció ha estat molt feble: no hi ha toponímia amb el nom del sant, i aquest mateix nom ha estat aquí tradicionalment molt secundari. Algun refrany sí que s’ha creat, com aquell que diu «per Sant Henric del mestre em ric», degut al fet que el 15 de juliol a les escoles posaven punt.

Doncs com que no tenim molt a dir sobre aquest sant, un xic llunyà, parlem del nom. Henric és un nom germànic. En antic germànic era Haimrich o Heimrich, procedent de haim o heim (casa, cf. l’anglès home) i rich (governant, líder, poderós). Aquest nom germànic passà a totes les llengües parlades avui: català Henric, francès Henri, italià Enrico, espanyol Enrique, portuguès Henrique, romanès Henric, alemany Heinrich, danès Henrik, basc Henrike, neerlandès Hendrik, lituà Henrikas, noruec Henrik, polonès Henryk, suec Henrik, etc. I es llatinitzà en Henricus. I com és que si totes les llengües l’escriuen amb h (llevat de l’espanyol i, òbviament, l’italià), en català tothom escriu Enric, sense h? Ah, doncs perquè algú es va oblidar de posar-la-hi, i així ho tenim. Això en to jocós, és clar, perquè la realitat és que la manca de h és una petita mostra de pura dependència de l’espanyol que ningú no ha rectificat. Tant de bo aquest article pseudo-hagiogràfic hi pugui ajudar. A Castella hi hagué quatre reis que es digueren Henric, el primer, del començament del segle XIII. En castellà el nom s’escrigué indistintament Henrique i Enrique, igual que el cognom (Henríquez o Enríquez), però al final Enrique s’imposà. Deu ser per això que alguns documents catalans medievals es refereixen al rei de Castella com a Enrich o Anrich, i això podria ser un motiu d’escriptura del nom sense hac ja en temps antics. Cosa, però, que no justifica la grafia predominant actual.

Ep, però en català tenim un nom que pot tenir la mateixa etimologia que Henric (com deia, del germànic Haimrich o Heimrich), que és Eimeric, si bé no té res a veure amb el sant. És un bonic nom català medieval que avui perviu més aviat com a cognom. Tradicionalment s’ha escrit Aymerich, i per a ser coherents amb l’etimologia hauríem d’escriure Heimeric.  Té un equivalent en italià, que és Amérigo. Aquest fou el nom d’Amerigo Vespucci, un famós navegant florentí coetani de Cristòfor Colom, que treballà per a la Corona de Castella, i que segons especulen alguns s’identifica amb el català Eimeric Despuig. Sigui qui sigui, es creu que aquest personatge fou el primer que va creure i afirmar que les terres descobertes per Colom no eren l’Índia sinó un nou continent. Per això quan el cartògraf alemany Martin Waldseemüller va fer el mapamundi Universalis Cosmographia (1507) va batejar el nou continent amb el nom d’Amèrica en honor al referit Vespucci. I podem suposar que si els italians no haguessin comès l’estupiditat de suprimir les hacs de la seva ortografia, cosa que els separa de les altres llengües europees de cultura, ara escriuríem Hamèrica i no Amèrica.

I continuant a Itàlia, hi ha una altra variant del mateix nom, que és Arrigo, una mena d’abreujament d’Amerigo. Un nom, ja convertit en cognom, que portaven alguns italians que es van establir a Mallorca allà en el segle XIII i que a partir de llavors es cognominen Rigo.

Molts d’anys a tots els Henrics i a totes les Henriquetes, encara que es mengin la h.

1 comentari