Arxiu corresponent a gener 2011

L’auditori i l’auditòrium

 

 

 

En els diccionaris catalans de referència no hi ha la paraula auditòrium. Només duen auditori. I aquesta darrera paraula tant pot significar el conjunt d’oients, especialment els que assisteixen a una audició, com el lloc on es fan audicions. Naturalment, que sigui així, és a dir, que la paraula auditori tingui els dos significats esmentats, és una possibilitat raonable. Auditori és un cultisme, resultat de l’adaptació normal del llatí auditorium, que era el nom de la part dels teatres on hi havia els espectadors. Però no és l’única possibilitat. És més, crec que l’ús d’aquesta paraula, tal com prescriuen els diccionaris catalans, és un altre cas de mimetisme respecte de l’espanyol i de separació del català de la pràctica majoritària de les llengües romàniques (i no romàniques). Continua aquí.

6 comentaris

El cotillot

Cotilló és una paraula d’origen francès, incorporada a moltes llengües i també, naturalment, al català. La forma cotilló és l’adaptació natural i correcta a la nostra llengua. Inicialment, en francès significa una mena de falda o gonella i és un derivat de cotte (català cota), nom d’origen germànic que designa diverses peces de vestir. Naturalment, també és de la família la paraula cotilla, que l’Alcover-Moll considera un mot agafat del castellà i Coromines proposa un manlleu de sentit invers.

Tornant al cotilló, de ‘peça de vestir’ va passar a significar —en francès i en el segle XVIII— una dansa col·lectiva, amb figures, escenes i mímiques, que es feia normalment al final d’un ball. I modernament, una reunió acompanyada de danses i de jocs, normalment en ocasió d’una festa, i també els accessoris de paper, com confeti i serpentins, per a aquesta festa (sobretot la de la nit de Cap d’Any). Aquests nous significats també es van estendre a les diverses llengües, si bé el DIEC encara va un poc enrere i no recull els darrers (només recull el significat de dansa col·lectiva).

Heus ací, però, que, el dia 31 de desembre, una locutora que comentava la transmissió en directe per IB3 de les campanades de la plaça de Cort, i el cotilló corresponent, ignorant tot diccionari i tot sentit del ridícul, parlava del cotillot.  Continua aquí.

3 comentaris

Carrers de Palma (7)

Una altra xerradeta sobre els noms dels carrers de Palma, avui les antigues portes i la toponímia que ha generat.

 

Podeu escoltar tots els àudios aquí.


La porta del Camp segons una aquarel·la de Bartomeu Ferrà. La creu encara hi és.

 


Una altra vista segons Bartomeu Ferrà

 


La porta de Sant Antoni

 


La porta Pintada amb Santa Caterina de Sena darrere

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La porta Pintada amb el convent dels caputxins

 

 


La nova plaça de la porta Pintada, una part de la qual es deia Joanot Colom i l’altra, Eusebi Estada (ara, plaça d’Espanya)

 


La porta de Jesús des de l’interior

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

la porta de Santa Catalina

2 comentaris

D’afeccions i aficions

Afició, aficionar i aficionat són castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació d’admetre aficionat (amb la definició “el qui cultiva algun art, esp. el d’actor o d’actriu, sense tenir-lo per ofici”), però rebutja afició i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme empleat però no emplear. Fora de l’accepció indicada de aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules (afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents. Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir, són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència en una altra part. Continua aquí.

18 comentaris