Què hem de fer amb els «mots erronis»?

Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.

En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu1.

Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.

Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.

També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.

Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.

Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.



1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).

abulia (abúlia)
afasia (afàsia)
alcoholemia (alcoholèmia)
Algeria (Algèria)
–algia (–àlgia)
al·lergia (al·lèrgia)
amàzona (amazona)
Amàzones [riu] (Amazones)
amnesia (amnèsia)
anafilaxia (anafilàxia)
androfobia (androfòbia)
anemia (anèmia)
anestesia (anestèsia)
anòdin (anodí)
amnesia (amnèsia)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
arquètip (arquetip)
aristocracia (aristocràcia)
arritmia (arrítmia)
astenia (astènia)
atrofia (atròfia)
Asterix (Astèrix)
autopsia (autòpsia)
batíscaf (batiscaf)
bigamia (bigàmia)
biòtip (biotip)
blenorragia (blenorràgia)
bulimia (bulímia)
búmerang (bumerang)
burocracia (burocràcia)
–cardia (–càrdia)
cariòtip (cariotip)
catalepsia (catalèpsia)
càtet (catet)
-cefalia (-cefàlia)
centúmvir (centumvir)
cían (cian)
–cracia (–cràcia)
crisàntem (crisantem)
claustrofobia (claustrofòbia)
daguerròtip (daguerrotip)
decàedre (decaedre)
decàtlon (decatló)
decènvir (decemvir)
demagogia (demagògia)
democracia (democràcia)
–dermia (–dèrmia)
díedre (diedre)
difteria (diftèria)
diglossia (diglòssia)
dioptria (diòptria)
dodecàedre (dodecaedre)
duúmvir (duumvir)
ecúmene (ecumene)
embolia (embòlia)
ènclisi (enclisi)
endogamia (endogàmia)
endoscopia (endoscòpia)
endosquèlet (endoesquelet)
epidemia (epidèmia)
epilepsia (epilèpsia)
esquèlet (esquelet)
esquizofrenia (esquizofrènia)
estereòtip (estereotip)
exosquèlet (exoesquelet)
euforia (eufòria)
eutanasia (eutanàsia)
–fagia (-fàgia)
fenòtip (fenotip)
–filia (–fília)
–fobia (-fòbia)
–gamia (–gàmia)
galvanòtip (galvanotip)
genòtip (genotip)
glicemia (glucèmia, glicèmia)
–glossia (–glòssia)
holòtip (holotip)
hemofilia (hemofília)
hemorragia (hemorràgia)
heptàtlon (heptatló)
heterodoxia (heterodòxia)
hidrofobia (hidrofòbia)
hipotermia (hipotèrmia)
histeria (histèria)
ícona (icona)
idiosincrasia (idiosincràsia)
idiòtip (idiotip)
imbecil (imbècil)
isòtip (isotip)
lèxicon (lexicó)
leucemia (leucèmia)
linòtip (linotip)
lipotimia (lipotímia)
logòtip (logotip)
magia (màgia)
metal·lurgia (metal·lúrgia)
misoginia (misogínia)
monogamia (monogàmia)
monòtip (monotip)
mucilago (mucílag)
necrofilia (necrofília)
neurastenia (neurastènia)
Obelix (Obèlix)
ocèan (oceà)
òmega (omega)
ortodoncia (ortodòncia)
ortopedia (ortopèdia)
pandemia (pandèmia)
pànteon (panteó)
paremia (parèmia)
pedofilia (pedofília)
Pegas (Pegàs)
Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus])
pentàtlon (pentatló)
periferia (perifèria)
pletora (plètora)
pneumonia (pneumònia)
políedre (poliedre)
poligamia (poligàmia)
polisemia (polisèmia)
porfiria (porfíria)
pròclisi (proclisi)
projèctil (projectil)
prosopagnosia (prosopagnòsia)
protòtip (prototip)
psicoquinesia (psicoquinèsia)
psicòtip (psicotip)
ràdar (radar)
ricin (ricí)
rubrica (rúbrica)
Satíricon (Satiricó)
seròtip (serotip)
taquicardia (taquicàrdia)
telètip (teletip)
telequinesia (telequinèsia)
terapia (teràpia)
tetràedre (tetraedre)
tímpan (timpà)
tríaga (triaga)
triàtlon (triatló)
triúmvir (triumvir)
xenofobia (xenofòbia)
xofer (xòfer)
zoofilia (zoofília)

Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.

Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.

Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.



2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.

amazig (amazic)
atitud o attitud (actitud)2
atlas o atlant (atles)3
babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la)
billard (billar)
condom (condó)
crocodil (cocodril)
desbarat (disbarat)
desparar (disparar)
diseny (disseny)
ebul·lició (ebullició)
estatística (estadística)
exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat)
falera (fal·lera)
gal·linaci (gallinaci)
gravitat (gravetat)
hal·lucinació (al·lucinació)
hal·lucinar (al·lucinar)
hal·lucinògen (al·lucinògen)
horitzont (horitzó)
investiment (inversió) [significat econòmic]
investir (invertir) [significat econòmic]
mecenàs o mecenat (mecenes)4
labirint (laberint)
manna f. (mannà m,)
pesebre (pessebre)
recrutar (reclutar)
reial (ral)
rellevança (rellevància)
represalles (represàlies)
serb, serba (serbi, sèrbia)
xurma (xusma)

Formes corregides:
a) En temps de Pompeu Fabra [es donen les formes incorrectes]: artícul, acaudalat, acertar, aclarar, aduana, almirant, anàlisis, àngul, angústia, antorxa, apariència, assafata, atalaia, bereber, canciller, casi, cirugia, crisis, curva, embaixada, estrateg, hèroe, imant, inglès, mejicà, mitgeval, ondejar, opúscul, orquesta, otorgar, pertenèixer, pienso, quartel, quilat, recaudar, sangrar, soberà, sumergir, sutil, tassar [taxar], trégua, triàngul, unànim, vehícul, verbena i un llarg etcètera (la llista seria interminable).

b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.



3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.

aciditat (acidesa)5
afgà afgana (afganès afganesa)
alumnes, els (alumnat, l’)
amerindià amerindiana (amerindi ameríndia)
armenià armeniana (armeni armènia)6
assirià assiriana (assiri assíria)
auditòrium (auditori)7
aviditat (avidesa)
benzineria (benzinera)
blocar (bloquejar)
blocatge (bloqueig)
bombar (bombejar)
bombardament (bombardeig)
bombardar (bormbardejar)
bombatge (bombeig)
bronzar (bronzejar)
burca, el (burca, la)
calafatar (calafatejar)
cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics]
caspià caspiana (caspi càspia)
cometa, la (cometa, el)
convocació (convocatòria)
correspondent (corresponsal)
cracar (craquejar)
decorar (condecorar)
dedicació (dedicatòria)
documentari (documental)8
egipcià egipciana (egipci egípcia)
escanar (escanejar)
espoliació (espoli)
èsquim o èsquimo (esquimal)
exterminació (extermini)
fenicià feniciana (fenici fenícia)
flirtar (flirtejar)
fluïditat (fluïdesa)
frigiditat (frigidesa)
indià indiana (indi índia)
indonesià indonesiana (indonesi indonèsia)
invaliditat (invalidesa)
invenció (invent)
libià libiana (libi líbia)
luciditat (lucidesa)
macedonià macedoniana (macedoni macedònia)
màscara (mascareta)
massacre, el (massacre, la)
metamorfosar (metamorfosejar)
morbiditat (morbidesa)
paradox (paradoxa)
parafrasar (parafrasejar)
passejada (passeig)
piratar (piratejar)
placiditat (placidesa)
planar [ocells o avions] (planejar)
planeta, la (planeta, el)
professors, els (professorat, el)
rapar o cantar/fer rap (rapejar)
regatar (regatejar) [esport]
rigiditat (rigidesa)
sabotar (sabotejar)
saltar (saltejar) [cuina]
soliditat (solidesa)
sondar (sondejar)
sondatge (sondeig)
surfar (surfejar)
validitat (validesa)
vodka, la (vodka, el)
vaccinar (vacunar)
xatar (xatejar)

Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.

Posteriorment: formatejar.



4. Altres casos

artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB)
pla (plànol)
pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB)
retweet (retuit)
retweetar (retuitar)
suedès, suedesa (suec, sueca)
tweet (tuit)
tweetar (tuitar)
vaccí (vacuna)



5. Noms propis.

Angolema (Angulema)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
Bordeu (Bordeus)
Colonya (Colònia)
Comenge (Cominges)
Danimarca o Danemarca (Dinamarca)
Flandres (Flandes)
Florença (Florència)
Groenlàndia (Grenlàndia)
Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador.
Hanníbal (Anníbal)
Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal)
Helena o Hèlena (Elena)
Henric (Enric)
Ignaci (Ignasi)
l’Haia (la Haia)
Liorna (Livorno)
Lisbona (Lisboa)
lisbonès, lisbonesa (lisboeta)
Lorda (Lourdes)
Mont Tabor (Mont Tàbor)
Munic (Múnic)
Nicosia (Nicòsia)
Norvègia (Noruega)
norvegià, norvegiana (noruec, noruega)
Peiteu o Piteu (Poitiers)
Peloponnès, el (Peloponès. el)
Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo)
Plasència (Piacenza)
Samaria (Samària) arreglat
Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la)
Sena (Siena)
Sòdoma (Sodoma)
Sòfia (Sofia)
Tunisia (Tunísia)

Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).

*******************************************************************************

També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.

També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.

Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.



Notes

1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.

2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).

3. Exigència en la correcció de cultismes.

4. Idem.

5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.

6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.

7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).

8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).

9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.

18 comentaris

Plans i plànols

Em costa Déu i ajuda convèncer l’autor d’una obra que corregesc que accepti de canviar plànol per pla. Em diu que per a ell un pla és una superfície plana, com la comarca del Pla (Mallorca), o com els plans de la geometria, però li costa de fer-se la idea que un pla pugui ser un plànol. Certament els esquemes que tenim dins el cervell són difícils de canviar. I si els esquemes són estructures semàntiques creades per una història de subordinació lingüística a una altra llengua, la resistència del cervell és evident. Si estam avesats a pensar en espanyol costa pensar d’una altra manera.

Per a digerir més bé tot allò que diré començaré fent una relació d’un grup de significats associables als mots en joc.

1. L’adjectiu pla plana (terra plana).

2. El substantiu que es refereix a una extensió de terra plana: el Pla de Bages; o en femení la Plana de Vic.

3. El pla com a figura geomètrica i els significats secundaris que en deriven (un primer pla, en un film).

4. Un dibuix que representa una ciutat o la planta d’un edifici.

5. Un projecte per a aconseguir un fi.

En llatí tenim planus. plana, planum, adjectiu que tenia el significat 1. El francès per a aquest significat 1 té plat, procedent del llatí plattus. De planus ha tret plan amb el significat 3. Per al significat 2 té la forma femenina plaine, del llatí plana (femení de planus). Per als significats 4 i 5 el francès diu plan, que no procedeix de planus, sinó que és un deverbal de planter (procedent de plantare, derivat de planta, ‘planta’), amb una forma ortogràfica (inicialment plant) alterada per creuament amb plan de planus. De manera que en francès, per als significats que ens interessen (3, 4 i 5) només té plan, però en realitat són dos mots diferents, un procedent de planus (significat 3) i un procedent de planter (significats 4 i 5).

L’espanyol té el doblet plano i llano, del llatí planus per via culta i per via evolutiva respectivament. Llano té els significats 1 i 2 (tierra llana i en la sierra y en el llano). Plano té els significats 1, 3 i 4 (superficie plana, la intersección de dos planos, un plano de la ciudad). I per al significat 5 només té plan. Però alerta: només amb els significats 1 i 3 plano procedeix de planus; el plano (4) procedeix del francès plan (abans plant, de planter) creuat amb plano de planus. I el plan (5) surt directament del francès plan. En resum, on en francès només hi ha plan en espanyol hi ha plan i plano.

L’italià per a tots els significats té piano, però li passa una cosa semblant a la que passa en espanyol: el piano (1, 2 i 3) procedeix del llatí planus, però el piano (4 i 5) surt del francès plan creuat amb l’altre piano. És a dir, és un calc semàntic: al mot piano que tenia en principi els significats 1, 2 i 3 hom li dóna el significat del francès plan (4 i 5). El portuguès només té plano (um plano da cidade, um plano ambicioso).

El DRAE (diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) comet l’error d’incloure tots els significats de plano en una sola entrada, quan es tracta de dos mots diferents amb etimologies diferents: el que surt de planus i el que surt del francès plan (derivat de planter). La mateixa error, si fa no fa, cometen el DIEC i l’Alcover-Moll. Tots dos separen en dues entrades l’adjectiu pla plana i el pla de tots els altres significats, però inclouen en una sola entrada el pla de planus i el pla del francès. Amb tot, s’agraeix al DCVB que doni una definició de pla (4) completa i acurada («Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’una fortificació, d’una màquina, etc.», quan el DIEC sols fa una pelada remissió a plànol, la seva entrada principal. Qui és impecable del punt de vista lexicogràfic és el diccionari de Gran Enciclopèdia Catalana, que separa escrupolosament el pla de planus i el pla del francès plan, aquest amb una completa definició: «Dibuix que representa la projecció ortogonal d’un objecte, d’una peça, d’una màquina, d’una casa, etc., o d’un dels seus talls o seccions». I, al revés del DIEC, plànol simplement remet a pla, amb una correcta etimologia («Ultracorrecció de plano (cf. catúfol), forma primera que tingué pla [amb el nostre significat 4]).

I ara vegem una mica d’història d’aquests mots. En espanyol, si no hi hagués intervingut el francès, el significat 4 s’hauria d’haver resolt amb planta, mot que procedeix del llatí planta, que en un principi significava la planta del peu i que per metàfora s’aplicà a la base de qualsevol cosa. I alguna cosa en va restar, com planta baja, edificio de tres plantas, o alguna obra de nueva planta, com uns abominables decrets. Però s’adoptà el gal·licisme plan (del francès plan i abans plant, com hem dit). I aquest plan es contaminà amb el plano «legítim», del llatí planus. En un principi per al significat 4 s’usaven les dues formes (plan i plano): el Diccionario de autoridades (1737) a l’entrada plan ens diu «lo mismo que plano: Y assí se dice, El plan de Cartagena». El significat d’aquest plan, equivalent a dibuix cartogràfic, evolucionà fins a esdevenir ‘projecte ordenat per a aconseguir un fi’, i posteriorment la llengua s’especialitzà assignant significats diferents a plan i plano. El primer diccionari acadèmic espanyol que porta el nou significat és el de 1884, (amb la definició rònega «intento, proyecto», ampliada després a «intento, proyecto, estructura»; el 1984 hi apareix plan de estudios).

Vegem què passa en català. El diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803) només porta pla, al qual dóna tots els significats indicats al principi, llevat del 5, perquè el concepte encara no devia haver aparegut. Però el Labèrnia (1839-40) diferencia pla (significats 1, 2 i 3) i plan (significat 4). En aquesta darrera entrada esmenta projecte com a sinònim. Sembla que aquest projecte significa també el que ara en espanyol es diu plan. Coromines ens indica que d’aquest concepte «tothom en digué plan fins c. 1920». Després aquest plan se substituí per pla, alhora que entrava o es reforçava en l’ús oral l’hispanisme llampant plano per al significat cartogràfic o arquitectònic. Amb tot, els diccionaris mallorquins de Figuera (1840) i d’Amengual (1858) només registren pla, amb tots els significats, exceptat el 5 (concepte nou, com hem dit).

Al començament del segle XX aparegué el barbarisme plànol (primera documentació lexicogràfica, Diccionari ortogràfic de Fabra, 1917), resultat d’aquest curiós procediment de catalanitzar mots espanyols acabats en –o afegint-hi una ela, extreta dels nombrosos mots catalans acabats en -ol: brètol, cèrcol, còdol, estríjol, gínjol, llépol, llombrígol, llúpol, núvol, pàmpol, tèrbol, tràngol, etc. i els nombrosos sufixats en –ívol (batallívol, llancívol, mengívol, ombrívol, senyorívol, etc.). El mateix procediment de camuflatge vam aplicar a hispanismes com bàndol, bonítol o nínxol, inicialment bando, bonito i ninxo. El cas de cérvol és el resultat d’«arreglar» el clàssic i genuí cervo. No sé qui degué inventar l’esguerro de plànol, però la primera vegada que surt al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és el 1909. Diguem també que alguns, per a fugir de l’hispanisme plano, posaren en circulació planell, derivat de pla (1) innecessari i avui rebutjat quasi unànimement.

Sense la interferència de l’espanyol és evident que per als significats 4 i 5 ara tindríem només pla, com el francès només té plan, l’italià només té piano o el portuguès només té plano.

Cap comentari

Més sobre diversos mots acabats en «o» accentuada

Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix , que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en , com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, , anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Un altre mot, en aquest cas nom propi, que presenta la mateixa anomalia és Satiricó, la famosa obra de Petroni. D’acord amb l’etimologia i la pràctica de totes les llengües menys l’espanyol (i el francès, com se suposa), ha de ser Satíricon. I el cotiledó (forma registrada en el DIEC com a secundària) ha de ser cotilèdon.

I segur que en trobarem més. Però podria ser pitjor: sort que tenim encara molts de mots que s’han salvat d’aquest lamentable desplaçament de l’accent, perquè podríem haver fet asindetó, baritó, epigó, epsiló, gramofó, onomasticó, oximoró, planctó, polisindetó, etc. Dins la desgràcia encara hem tingut sort.

Cap comentari

Antoni Maria Alcover i el diccionari*

Enguany s’acompleix el 60è aniversari de l’acabament del Diccionari català-valencià-balear. No és un múltiple de 50 o de 100, que és quan es fan les grans celebracions, però és una xifra significativa, car també és el 160è aniversari del naixement del seu autor i el 90è de la seva mort. I, a més, és el 90è aniversari de l’acabament del diccionari de Pompeu Fabra. Un any, doncs, de recordar diccionaris i homenatjar-ne els autors.

Alcover va ser sobretot un home apassionat, forjador de projectes enormes i un treballador infatigable. Sense aquestes dues condicions no hauria dut a port la seva gran obra: el Diccionari català-valencià-balear. Aquesta obra centrà tota la seva vida i hi dedicà la major part de les hores del dia, sobretot d’ençà que va llançar la famosa Lletra de convit (1901), fins a la seva mort (1932).

Nascut el 1862, en Alcover es despertà l’interès per la llengua molt aviat. Quan només tenia 18 anys, essent seminarista, es llançà a una activitat de recopilació de mots, gloses i rondalles. La seva carrera començà com a folklorista, entre rondalles i cançons i proclames de caràcter catòlic integrista en alguna premsa local. A 23 anys (1885) publicà Contarelles d’En Jordi d’es Recó, arreplega de diversos textos de cultura popular, entre ells les primeres rondalles recollides. I el 1896 sortí el primer volum de Rondayes mallorquines, fabulós monument de la nostra cultura popular.

La primera fase de la vida d’Alcover es desenvolupà en una Mallorca en què la consciència de la unitat de la llengua catalana era molt rudimentària o inexistent. Una profunda diglòssia s’havia implantat a Mallorca fruit de la política d’anihilar el català practicada per la monarquia borbònica i l’Estat liberal espanyol. La llengua de Mallorca era anomenada sempre mallorquí, i l’activitat centrada en aquesta llengua es reduïa a algunes gramàtiques i diccionaris sense visió clara de la identitat i unitat de la llengua, com la Gramática de la lengua mallorquina de Joan Josep Amengual (1835), el Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín del mateix autor (1858) o el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840). En aquest ambient es produeix la primera activitat lexicogràfica d’Alcover, centrada només en el «mallorquí». El 1882, avançant-se al gran diccionari, guanyà un premi amb l’obra Mostra de diccionari mallorquí, que recull tres mil frases o modismes que duen els verbs anar, dur i fer. La mateixa obra premiada incloïa un estudi sobre el gènere dels mots amor, color i olor. Fou Tomàs Forteza (1838-1898), gramàtic excepcional molt avançat al seu temps i autor d’una magnífica Gramática de la lengua catalana, qui va inculcar en el jove Alcover la visió de la unitat de la llengua i la necessitat de donar-li el seu nom adequat, una unitat i un nom que Alcover defensaria tota la seva vida, malgrat el trist episodi del canvi de nom del diccionari, produït en un moment dissortat.

A l’albada del segle XX, Alcover, ja posseïdor d’una bona formació filològica, obra del mestratge de Forteza i de la lectura de les obres de romanística disponibles, llançà el seu gran projecte de diccionari integral de la llengua catalana, antiga i moderna, general i dialectal. Per a aquesta empresa reuní un ampli equip d’informadors, corregué el territori de la llengua en les seves famoses eixides filològiques (1900-1928) i publicà el Bolletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), on es presentava tota mena d’informacions sobre la marxa de l’obra i estudis diversos de filologia o dialectologia.

Mentrestant, el 1911 Alcover va ser nomenat president de la Secció Filològica, creada el mateix any. L’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) li havia donat una considerable rellevància pública. En aquest congrés es començaren a veure les diferències amb Pompeu Fabra, qui assumí la presidència de la Secció Filològica i el clar lideratge de la codificació del català, a partir de 1918, després del trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, un trencament que dugué el canonge a emprendre una dura batalla contra la institució. El gran diccionari projectat per Alcover havia de ser una obra  institucional de l’Institut, per a un públic especialitzat i complementat amb un diccionari manual per al gran públic. Però les coses no pogueren anar així.

Trencades les relacions amb l’Institut, el gran diccionari restà en mans exclusives d’Alcover, qui s’hi lliurà amb el seu entusiasme congènit. Va tenir la sort de trobar un col·laborador entusiasta de la llengua i treballador com ell, Francesc de Borja Moll, un jove seminarista que «reclutà» durant una visita al seminari de Ciutadella. Sense Moll no sabem què hauria passat amb el diccionari. Aquest sortí en fascicles a partir del 1926, i a la mort d’Alcover (1932) s’havien publicat els dos primers volums, amb una ortografia diferent de la de l’Institut (1913), que Alcover defensà i mantingué fins a la mort. En un ambient de tensió per l’enfrontament d’Alcover no sols amb l’Institut sinó amb tot el catalanisme del Principat i també de Mallorca, Moll reprengué la tasca, rectificà l’ortografia en la reedició dels dos primers volums i l’edició dels següents, i a poc a poc restablí la confiança i les bones relacions amb la Secció Filològica i el catalanisme. Però aquell diccionari ja no seria el diccionari institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, com ho fou el Fabra, sinó un diccionari d’autor. O, més ben dit, de dos autors, i amb molta raó és conegut com l’Alcover-Moll, nom, d’altra banda, que tendim a usar aquells que lamentam el nom oficial del diccionari, posat per Alcover en un moment de ruptura amb Barcelona i de recerca del suport econòmic de Madrid. Sense un dels dos autors el diccionari no existiria. Alcover en fou el concebedor, el propulsor i l’obrer entusiasta fins al segon volum (1932); i Moll en fou el continuador i treballador tenaç fins a l’acabament el 1962, amb les grans dificultats derivades de la guerra del 36-39, i amb col·laboradors com Manuel Sanchis Guarner o Aina Moll.

L’Alcover-Moll és un monument de la lexicografia catalana i de la lexicografia romànica. Un grapat de diccionaris en un sol diccionari: un diccionari de la llengua comuna, un de la llengua antiga, un diccionari etimològic, un diccionari dialectal, un diccionari de pronúncia i un depòsit de fraseologia i cultura popular. L’Alcover-Moll ens il·lumina en la recerca de la història de la llengua i en la recerca de la interferència de l’espanyol sobre el català. L’Alcover-Moll s’acaba el 1962. Això vol dir que tot el nou lèxic aparegut després d’aquell moment no és al diccionari. Hi ha debat sobre si aquest s’ha d’actualitzar o no. Potser ja hi ha molts altres instruments que l’actualitzen: el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i altres diccionaris equivalents, els instruments en línia, com els treballs del Termcat, i, pel que fa a aspectes històrics i etimològics el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, l’altre gran monument lexicogràfic del català. En tot cas, l’Alcover-Moll sempre serà una base indispensable per a anar construint el progrés de la filologia i la lexicologia catalana i aquest pou inesgotable que és el coneixement de la nostra llengua, la columna vertebral de la nostra nació.

*Publicat originalment a https://www.amicsdelseminari.com/_files/ugd/11232f_6af7b092992745a996329addfdf15719.pdf.

Cap comentari

Xiringuitos i xibius

Xibiu és un mot mallorquí, tradicional i ben conegut de tots els mallorquins de llengua no empobrida. El seu significat és ben definit en el DIEC: l’accepció segona diu «Antre, cau, lloc petit i brut». Això és exactament el que entén per xibiu tota la gent de Mallorca. Definició potser més exacta que la que du el diccionari Alcover-Moll —«Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins»—, sense que aquesta definició no sigui també vàlida.

Al final de la dècada de 1990 el Diari de Balears va començar a emprar aquest mot per a substituir l’hispanisme xiringuito, normalment per a referir-se als bars situats a les platges. Del Diari de Balears va passar al diari Ara Balears, continuador del primer, del qual va heretar correctors i normes d’estil. Pel que veig, la «innovació» també ha penetrat tímidament en alguns mitjans audiovisuals de Mallorca. He protestat repetidament a les meves xarxes socials, en defensa de l’ús propi dels mots i dels propietaris dels dits bars de platja, que veuen denigrats injustament els seus establiments.

En el llibre Nous escrits lingüístics mallorquins (Palma, Lleonard Muntaner, 2021) Joan Veny surt en defensa del mot xibiu aplicat als bars o barets de platja. I al·ludeix a mi sense esmentar-me: «Hem de mostrar la nostra disconformitat amb el rebuig d’alguns lingüistes insulars, que es basa en el suposat caràcter pejoratiu d’una de les accepcions del mot.» Malgrat l’admiració i el respecte que tinc a l’eminent filòleg, no puc estar d’acord amb el seu raonament, i em dispòs a argumentar-ho.

Sobre l’etimologia del mot hi ha dues hipòtesis, cosa irrellevant per al propòsit d’aquest article. Per al diccionari Alcover-Moll «sembla esser onomatopeia del reclam amb què el caçador atreu els tords». I per a Coromines (DEcat) es tracta d’un mossarabisme provinent del llatí SAEPES, ‘clos, tanca feta amb branques’. Segons la primera opció, de l’accepció inicial (reclam per a caçar) el mot hauria passat a significar la barraca simple feta de branques on se situa el caçador per a fer la seva feina. Segons la segona opció, el significat primari seria aquesta mateixa barraca. Les dues hipòtesis coincideixen en el fet que abans que res un xibiu és aquesta construcció rudimentària. D’aquí s’hauria passat a la noció que hem esmentat en el principi: lloc petit, fosc, brut i altres qualificatius que són l’essència del concepte. No és que el mot tingui un suposat caràcter pejoratiu: és que és clarament pejoratiu per a tots els qui sàpien què és un xibiu.

Diu Veny que «hi hauria un ennobliment de sentit en el pas de ‘barraca, casona miserable’ al modern ‘establiment a la costa, on es venen begudes i menjars; no és la primera vegada que un mot de valor negatiu esdevé neutre o positiu, perdent la connotació desfavorable; és el cas de arlot ‘home de mala vida’ passat a al·lot ‘xicot, noi’ […]». Arlot es va ennoblir ja fa molts de segles i ara al·lot significa el que entén tothom. Sí, un mot negatiu pot canviar de significat i esdevenir positiu, però no es pot fer pel caprici d’algú i contra el significat que ara tothom dóna a aquell mot. El significat donat al mot xibiu per Diari de Balears i Ara Balears és una arbitrarietat, un abús de vocabulari sense cap justificació, una perversió del lèxic.

Potser a qualcú no li agradaran les solucions proposades (guingueta, quiosquet), per la manca d’arrelament. Es veu que no agraden a alguns mitjans barcelonins, els lingüistes dels quals han optat per l’hispanisme xiringuito sense cap mania, com sol ser habitual en ells. En tot cas, crec que pitjor que adoptar els mots catalans referits és violentar el significat d’una paraula atribuint-li’n un que no usa quasi ningú. I és irrellevant si surt en algun escriptor, sens dubte influït per la lectura dels diaris propagadors de l’error. I quin problema hi ha a dir bar o baret a un establiment que no és més que això, encara que estigui situat a la vorera de mar? O bar de platja, si voleu, com es diu en anglès (beach bar) o en francès (bar de plage). Hem de tenir un mot diferent de bar només perquè en espanyol tenen chiringuito?

Veny demana que se substitueixi la segona accepció del DIEC («Antre, cau, lloc petit i brut») per «instal·lació a la platja on es venen menjars i begudes». Jo deman que no ho facin. La definició del DIEC és perfecta, i és la que correspon a l’ús general mallorquí. La definició proposada és en tot cas un intent —desafortunat, crec— de canviar la realitat sense cap raó fonamentada.

7 comentaris

Botellot

Vaig començar a escriure articles sobre aquest terme l’any 2006. Concretament dos articles en aquest blog aquell mateix any (aquest i aquest altre) i un article a la revista cultural L’Espira del Diari de Balears. Rellegint aquells textos, d’un moment en què sorgia la necessitat de trobar una manera de dir el concepte en català, veiem que aleshores molts de mitjans simplement adoptaven el mot espanyol sense alterar (botellón), escrivint-lo en itàlica o entre cometes. Així ho feien TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, el Punt i el Periódico, mentre que el Diari de Balears l’adaptava en botelló. Però ja havia aparegut l’esguerro botellot, que circulava per IB3 i qualque altre mitjà. Això em va dur a escriure els meus articles de guerra contra botellot. D’altra banda, en aquell 2006 Vilaweb ja havia posat en ús la seva proposta, que avui encara manté: entrompada. En el primer dels articles meus abans esmentats (de l’11 de març de 2006) vaig proposar la solució botellada, que va començar a circular tímidament i que després arribà a un cert grau d’acolliment.

Els mitjans principals del país durant tots aquests anys passats han fet servir botelló, el mot espanyol mínimament adaptat. S’hi ha afegit el diari Ara, creat el 2010. Al costat de botelló s’ha obert pas el meu botellada, que empren regularment a IB3, a Ara Balears i de manera limitada a qualque mitjà del Principat. Entrompada ara com ara no surt de Vilaweb. La veritat és que botellot no havia fet gaire fortuna. Fins ara.

El Termcat, en un moment que no puc precisar —he demanat la informació però no me l’han donada— va avalar botellada, d’acord amb el seu costum de cercar termes catalans per a conceptes nous que vénen de fora. Però el gener del 2021 va canviar de criteri i ara proposa botellot (forma primera) i entrompada (forma segona o secundària), tot desestimant botellada i botelló. Incomprensiblement, l’institut terminològic ha rebutjat les dues opcions més bones i s’ha inclinat per les dues més dolentes. A partir d’aquest fet els mitjans ara van incorporant botellot als seus textos, i veiem com TV3 i Catalunya Ràdio han fet un canvi radical: ara tot el dia s’hi sent botellot, tot i que el seu llibre d’estil (És a dir), quan escrivim això, encara recomana botelló («ús general») tot recollint l’existència de  botellot i botellada.

Malgrat que els arguments contra botellot ja estan exposats, els resumiré aquí. El sufix català  té valor diminutiu. Això vol dir que qualsevol derivat català fet amb aquest sufix representa un diminutiu (caixó, calderó, finestró). Algun cop té valor diminutiu-afectiu (petitó). En espanyol el sufix -ón té diversos valors: a) augmentatiu (cucharón, fresón, jarrón o portón) i algun cop augmentatiu-despectiu (narizón); quan un mot espanyol amb el sufix -ón és diminutiu, cal pensar que és pres d’una altra llengua (com cordón, del francès cordon, dimunutiu de corde); b) expressió d’una acció, normalment sobtada (acelerón, apretón, calentón, resbalón); c) qualitat d’alguna persona (acusón, empollón, fisgón, mamón, cuarentón). Aquests valors no corresponen, en general, al sufix català -ot, -ota, que té valor més aviat despectiu (casota, fornot) o en alguns casos, pocs i tancats,  masculinitzador (abellot, bruixot, didot i segurament cullerot). El sufix despectiu català -ot, -ota correspon a l’espanyol -ote, -ota (feote, palabrota). El sufix espanyol –ón té diverses correspondències en català (acelerón-accelerada, resbalón-llenegada, acusón-acuseta, llorón-plorador, cuarentón-quarantí, novelón-novel·lassa, notición-gran notícia, etc. Poques vegades el sufix augmentatiu espanyol -ón correspon al sufix català -ot, però sí que hi pot correspondre quan té valor despectiu (un narizón ho podem traduir per un nassot). En el cas de cucharón-cullerot potser hi ha més un masculinitzador que un augmentatiu. Però aquesta correspondència exigua -on/-ot ha fet creure a molts que l’equivalent català de l’espanyol -ón és -ot, i així han sorgit aberracions com barracot (barracón), maduixot (fresón), culebrot (culebrón) i l’inefable botellot. A més a més, quan s’aplica el sufix –ot, -ota a una arrel, es respecta el gènere: el despectiu (més que augmentatiu) derivat de casa és casota, no casot; i el de botella és botellota, no botellot. A tot això cal afegir-hi que hi ha llengües en què el sufix -on és augmentatiu, com en espanyol. Particularment l’italià, que ha fet els augmentatius balcone, cartone, salone, trombone o medaglione, mots que han passat a altres llengües amb l’adaptació corresponent: francès balcon, carton, salon, trombon i médaillon; espanyol balcón, cartón, salón, trombón i medallón; català balcó, cartó, saló, trombó i medalló. Encara ningú no ha proposat de fer trombot, salot o medallot.

I ara examinem les raons del Termcat, exposades en aquesta fitxa

1) «Són [botellot i entrompada] alternatives catalanes al manlleu del castellà botellón». Això no vol dir necessàriament que siguin bones alternatives.

2) [Pel que fa a botellot], «Malgrat que és un calc del castellà, pot considerar-se també una forma lingüísticament acceptable en català: està formada pel nom botella (forma sinònima de ampolla pròpia sobretot del País Valencià i de les Balears) i pel sufix augmentatiu -ot, que transmet contundència i s’adequa bé al registre informal en què se sol utilitzar aquest mot.» Quan diu que és una forma lingüísticament acceptable, ignora tota la casuística sobre els sufixos -ón i -ot que hem exposat més amunt. Certament és un calc, però un calc mal fet, forçat, estrident. No gaire menys estrident que un salot o un trombot o un medallot que algun Termcat hagués pogut proposar quan van aparèixer els neologismes saló, trombó o medalló. Al cap i a la fi la idea simplista de la correspondència -ón/-ot és més dependència de l’espanyol que el simple manlleu botelló, que implica reconèixer que és un manlleu d’aquella llengua i punt. I sobre el registre informal en què «se sol utilitzar aquest mot», segons diu el Termcat, cal dir que no és així: que aquest mot s’empra en qualsevol registre. Si s’usàs sols en registre informal, caldria cercar un altre mot per als registres formals.

3) [Botellot] «Ja té ús entre els joves i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» Que tingui ús no vol dir que sigui una forma bona. Aquest criteri ens recorda el moment en què el Termcat va proposar la forma bloc (blog), pràcticament amb el sol argument que «ja tenia ús», ignorant totes les altres raons, que, afortunadament, sí que va tenir en compte la Secció Filològica quan incorporà blog al DIEC tot desautoritzant el Termcat. D’altra banda, en aquest cas el Termcat ha ignorat l’ús majoritari, que en el moment de prendre la decisió era botelló, com hem dit al principi d’aquest article. Sembla que el criteri ha estat «a mi m’agrada», impropi d’una institució que té encomanada l’alta responsabilitat d’orientar els usos pel que fa a neologismes.

4) Pel que fa a entrompada, «És una forma lingüísticament adequada, derivada de entrompar, forma popular de embriagar (“Posar en estat d’embriaguesa. Esdevenir embriac”, segons el diccionari normatiu). Ja ha tingut difusió aplicada a aquest concepte, per la relació semàntica amb el sentit recte, i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» A part que no té gaire ús (només l’usa Vilaweb), és dubtós que sigui una forma adequada. És un derivat de trompa, que amb el significat d’embriaguesa deu ser un hispanisme: és la quarta accepció del mot a l’Alcover-Moll, amb un exemple de 1953, i la més absoluta absència en el diccionari de Coromines. D’altra banda, entrompada no s’ajusta al concepte de botellón, car l’element definitori d’aquest no és l’embriaguesa (i no tots els participants s’embriaguen) sinó el fet de trobar-se al carrer, parlar, riure i beure. I engatar-se un ho pot fer tot sol i sense sortir al carrer. 

I acabem amb les formes «desestimades», és a dir, no estimades. Continuu a pensar que botellada és una opció vàlida. És una adaptació del mot espanyol feta ajustant-se a la morfologia derivativa del català, paral·lela a mots com calçotada, costellada o tractorada i que sí que s’adequa al concepte del botellón

I ho és també, una opció vàlida, la simple adaptació del manlleu espanyol. És una operació que hem fet amb molts de manlleus d’altres llengües (avió, camió, balcó, saló, cartó, medalló, etc.). En el cas de botelló, plural botellons, podem tenir la tranquil·litat que no fem una altra cosa que adoptar un mot espanyol que correspon a un element cultural espanyol. Igual que hem adoptat torero, gaspatxo o sangria sense necessitat de cercar-hi una «alternativa catalana». Deu ser per alguna cosa que totes les versions de Wikipèdia a l’espanyol botellón hi fan correspondre botellón

4 comentaris

Sant Pau

Avui, 25 de gener, és Sant Pau, o, dit de manera completa i oficial, el dia de la Conversió de Sant Pau. Ja sabem que molts dels qui es diuen Pau tenen la seva festa onomàstica el 29 de juny, juntament amb els qui es diuen Pere, però en la cultura popular Sant Pau és avui: quan un refrany diu que per Sant Pau es fa tal cosa o tal altra, ens referim al 25 de gener. Per això en parlam avui i deixam tot el protagonisme per a sant Pere el 29 de juny. Hi ha un altre sant Pau, l’Ermità, que fa festa el dia 15 passat, però aquest és un sant menor.

Sant Pau és un dels grans sants del cristianisme, persona clau en la primera extensió de la nova religió, i la seva figura està envoltada de no pocs elements enigmàtics. Era un jueu hel·lenitzat, és a dir, un dels molts jueus que s’havien escampat per la part oriental de l’Imperi Romà que tenien el grec com a llengua materna. L’home va néixer entre el 5 AC i el 5 DC, és a dir que, més o menys, tenia la mateixa edat de Jesús, però ells dos no es van arribar a conèixer mai personalment. Era nascut a Tars, una ciutat comercial situada al sud del que avui és Turquia, a vint quilòmetres de la costa, que arribà a ser un dels centres més influents d’Àsia Menor. Els seus pares eren uns comerciants benestants, i Pau prengué un ofici relacionat amb la pell, potser elaborador de tendes, amb el qual es guanyà en un principi la vida. Però també rebé una formació notable: estudià primer a Tars i després a Jerusalem, amb el destacat rabí Gamaliel. Coneixia l’hebreu —la llengua litúrgica dels jueus— i l’arameu —la llengua que els hebreus parlaven—, a més del grec i potser del llatí, i fou un erudit del judaisme en la secta dels fariseus. I, a més, tenia la ciutadania romana, cosa no freqüent fora d’Itàlia, que comportava privilegis polítics, jurídics i fiscals. No consta enlloc que es casàs ni que tingués cap fill. Era de caràcter depressiu, fanàtic i violent i de salut escassa. Com era normal entre els jueus hel·lenitzats, tenia dos noms: un nom hebreu, Saül, i un de grec, Paulos. Saül era el mateix nom que tenia el primer rei d’Israel —tots dos pertanyien a la tribu de Benjamí—, un nom hebreu relacionat amb el concepte de pregar. I Paulos és la forma hel·lenitzada del llatí Paulus, que significa ‘petit’. S’ha dit que va canviar el seu nom hebreu pel nom grec quan es va convertir a la fe de Jesús, però això no és exactament així. I el nom Paulos li esqueia, perquè era un home petit, tal com diu ell mateix a una epístola. La dita catalana alt com un sant pau no s’ajusta gens a la realitat física del nostre sant. Més detalls donen els Actes de Pau i Tecla, un text apòcrif del segle II que narra la vida de santa Tecla, seguidora de sant Pau: s’hi diu que Pau era un home menut, cap pelat, amb el nas gros i les cames tortes. 

El que sabem d’ell surt sobretot dels Actes dels Apòstols, el cinquè llibre del Nou Testament, atribuït a sant Lluc, que narra els fets del cristianisme embrionari. També dels elements autobiogràfics de les lletres que Pau adreçà a algunes comunitats cristianes, escrites per ell o atribuïdes a ell; i d’alguns textos de diversos líders de l’Església primitiva. Pau abans de ser sant va ser un implacable perseguidor de cristians, particularment a Jerusalem, sobretot cristians que eren jueus hel·lenitzats que havien retornat a la ciutat santa. La tradició diu que fou un dels qui participaren en l’assassinat de sant Esteve, el primer màrtir cristià, mort a pedrades. Diu els Actes dels Apòstols que un dia —devers l’any 37—, anant de Jerusalem a Damasc a capturar seguidors de Jesús, li va aparèixer en el cel una llum fulgurant que el va fer caure del cavall —tot i que això del cavall no surt a cap font i pot ser elaboració posterior— i sentí una veu que li digué «Saül, per què em persegueixes?». Saül demanà «Qui sou, senyor?», i la veu respongué «Jo sóc Jesús, que tu persegueixes». Aquest episodi ha estat interpretat per alguns estudiosos com una hal·lucinació potser causada per una insolació, o bé un dels atacs epilèctics que adesiara tenia el perseguidor de cristians. Per això l’epilèpsia es diu el mal de sant Pau. Com a conseqüència d’aquella llum encegadora, Pau efectivament estigué tres dies sense veure-hi, a Damasc, durant els quals no menjà ni begué res, cosa que degué empitjorar la seva situació visionària. Un seguidor de Jesús dit Ananies li posà les mans damunt el cap i el nostre Pau recuperà de cop la vista. Ja podeu pensar que amb aquestes experiències es convertí en el més fervent dels seguidors de Crist a l’hora que es cregué encarregat per Déu d’una missió grandiosa. I es dedicà a fer proselitisme del moviment —de fet encara una secta jueva— amb el fanatisme que sol ser típic dels conversos. Es dedicà a viatjar cap aquí i cap allà i a promoure comunitats cristianes, a les quals escrivia lletres o epístoles quan no les podia visitar. Tradicionalment li són atribuïdes catorze epístoles, de les quals només set avui es consideren escrites per ell.

Els apòstols i els primers seguidors de les idees de Jesús eren i se sentien jueus. No pretenien crear cap nova religió sinó seguir tots els preceptes i doctrines del judaisme, tot incorporant a aquesta religió la idea que Jesús era el messies esperat. Però no tot eren flors si violes entre els apòstols. Més aviat cal pensar en tensions ideològiques entre els primers líders, especialment entre Jaume el Just —el germà de Jesús que després de la mort d’aquest esdevingué el líder de la comunitat de Jerusalem—, Pere i Pau. Aviat sorgí el debat sobre si els gentils —els no jueus—, que a Antioquia començaren a convertir-se i allà mateix començaren a dir-se cristians, podien incorporar-se a la comunitat de seguidors de Jesús. I aquí s’estableix una forta pugna interna entre les diverses faccions del nou moviment. Mentre uns, com Jaume el Just, consideraven que el cristianisme s’havia d’expandir només entre el poble jueu, altres pensaven que s’havia d’obrir als no jueus, els quals passaven del paganisme al cristianisme directament. El gran defensor d’aquesta opció, que va sortir vencedora, va ser l’enèrgic, rude i poc amistós Pau de Tars, dit l’apòstol dels gentils. Un cop va començar-hi a haver gentils conversos, que venien del paganisme i sentien estranya la tradició judaica, va sorgir el dilema de si els nous cristians d’origen pagà s’havien de circumcidar o no. Una pràctica obligatòria entre els jueus que repugnava en el món hel·lènic. Per a resoldre-ho es va fer el concili de Jerusalem, una reunió presidida per Jaume el Menor i Pere —sant Pere— devers l’any 50, on també s’imposà el punt de vista de Pau, contra els sequaços de Jaume. I es va decidir que els gentils es podien batejar i que era suficient que seguissin alguns preceptes de la llei de Moisès, però no la circumcisió. Amb aquests esdeveniments comença de fet la separació entre el judaisme i el cristianisme.

El nostre pau, l’apòstol dels gentils, va tenir els seus problemes amb els jueus. Una vegada, en el temple de Jerusalem, va ser acusat d’anar contra la llei i d’haver fet entrar un pagà en el mateix temple, greu infracció castigada amb la pena de mort. La cosa derivà en un tumult, i sols la intervenció d’un tribú romà amb els seus soldats salvà Pau del linxament i de la mort. El tribú va detenir Pau i l’endemà fou processat pel sanedrí, però les divergències entre saduceus i fariseus i el favor d’aquests tornaren a salvar l’apòstol. Traslladat a Cesarea continuaren les acusacions dels jueus, però el governador el deixà en llibertat provisional fins que va ser enviat a Roma per a ser jutjat per l’emperador, en tant que ciutadà romà. Un llarg viatge en vaixell, accidentat perquè, prop de Creta, una tempesta va fer anar la nau a la deriva durant catorze dies. A Roma va estar en arrest domiciliari durant dos anys —c. 62/63—, a un lloc on després es va construir l’església de Sant Pau de Regola. Després no se sap ben bé què va passar. Segons la tradició, va morir a Roma, cap a l’any 67, en temps de la persecució de Neró, decapitat: una execució «digna» reservada als ciutadans romans. I el mateix dia que executaren sant Pere, aquest crucificat perquè no era ciutadà romà. En el lloc on segons la tradició va ser martiritzat es construí l’abadia de les Tres Fonts, i al lloc on se suposa que va ser enterrat, l’església de Sant Pau Extramurs, la segona de Roma després de Sant Pere del Vaticà, construïda per Constantí i reedificada diverses vegades. Diuen que davall l’altar hi ha el cos de l’apòstol, tot i que també diuen que els caps de sant Pere i sant Pau són a la basílica de Sant Joan del Laterà, catedral de Roma.

Per culpa d’aquell home baixet i malsofrit que tenia un nom llatí que volia dir ‘petit’, avui hi ha en el món milions de persones que es diuen Pau, Paul, Paolo, Pablo, Paulo, Paulus. Entre els primers cristians Pau va ser un nom molt estès: a l’Acta Sanctorum, un repertori de sants del segle XVII, es registra una seixantena de màrtirs amb aquest nom. En canvi, al nostre país no ha estat mai un dels noms més usuals, i el femení, Paula, és força modern. Una forma antiga, Pol, es conserva com a cognom i entra en el cognom Santpol, escrit tradicionalment Sampol. Tampoc no ha creat molta toponímia: només hi ha dos municipis catalans amb el nom del sant: Sant Pau de Fenollet (la Fenolleda) i Sant Pau de Seguries (el Ripollès). Sí que hi ha un grapat de llocs, barris o entitats de població amb aquest nom, a València, el Bruc, Subirats i Santa Maria de Merlès (Sant Pau); i a Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal (Sant Pol). A Barcelona hi ha el monestir de Sant Pau del Camp (segle X), que dóna nom al raval de Sant Pau, al carrer de Sant Pau i a la ronda de Sant Pau. I l’hospital de Sant Pau, edifici modernista del començament del segle XX. Sant Pau és patró de Malta i copatró de Roma i Grècia. I en el nostre país, que sapiguem, només és copatró de Sant Pere de Ribes i Sant Pol de Mar.

A Mallorca, a Sant Pau no li hem fet gaire cas. No hi ha cap nucli de població que porti el seu nom, i poques són les esglésies que el tinguin de sant titular: la petita capella del Palau Episcopal, amb un retaule dedicat al sant del segle XIV;  la d’Algaida, compartint titularitat amb sant Pere; l’oratori de Sant Pau a Cals Concos (Felanitx), ara dedicat a un altre sant; la parròquia de Sant Pau a Manacor i la del mateix titular a Palma. I en tota l’illa només coneixem quatre llocs que li hagin dedicat un carrer: un carrer insignificant a Palma (la Indioteria) i altres tants a Llucmajor, la Colònia de Sant Pere i Biniamar. Això sí, tenim petites o minúscules parts del seu cos a la Seu (pols d’ossos a l’altar major i alguns ossets a altres altars), a l’antic convent de mínims de Santa Maria del Camí, a les esglésies de Pina, Llubí i Galilea i al monestir de Santa Magdalena d’Inca. Tot un luxe.

Sant Pau també és present en el refranyer: Per Sant Pau una hora cau, que indica que al final de gener el dia ja s’ha allargat una hora, més que una passa de pardal o de dimoni de dates precedents. I un altre que diu Sant Pau tanca les festes amb clau, i s’hi afegeix menys la Candelera, que li ve darrere. La Candelera (2 de febrer) és considerat el dia en què es tanca el cicle de les festes de Nadal. Sant Pau també serveix a la meteorologia popular per a preveure el temps que vindrà: Si plou per Sant Pau, hivern adéu-siau; i si fa sol, ve un hivern nou, perquè si les calmes de gener s’allarguen massa, el fred vindrà més tard. Els pagesos saben que el final de gener convé que el temps sigui plàcid i que no plogui massa, ni nevi ni geli: Sant Pau ennigulat, mal any assegurat; Sant Pau mullat, l’any esbarriat; o Sant Pau nevat, any de fam assegurat. En el pla de Mallorca quan es vol significar que dues persones s’ajuden molt una a l’altra, es diu Si no ho té sant Pere, ho manlleva a sant Pau. Una altra dita fa Si els lliga sant Pere, els dispensa sant Pau, que té l’origen en el privilegi paulí (atribuït a sant Pau) sobre certs casos de dissolució del matrimoni. I, no sabem per què, a Mallorca d’un que és un poc curt de gambals o que fa el beneit en diuen un pau o que fa el pau. D’altra banda, diu la tradició mallorquina que els qui neixen el dia de Sant Pau tenen la saliva beneïda (saliva paua) i són capaços de guarir les picades d’insectes i animals verinosos amb la seva saliva. Només s’han d’untar amb saliva el dit gros i fer tres creus damunt la ferida. Si fan un cercle amb saliva al voltant d’un insecte, aquest no surt del cercle i allà es mor. Aquests homes es diuen paus, i les dones paues, i diuen que tenen un senyal, en forma de creueta, davall la llengua. En alguns llocs es creu que aquest do el poden també adquirir els infants de menys de set anys que facin el dejuni de sant Pau, consistent a no menjar ni beure el dia del sant res que hagi tocat foc: només fruita i aigua, i que aquestes tampoc no toquin res fet amb foc. Diuen també que els alls sembrats el dia de Sant Pau i collits el dia de Sant Joan abans que surti el sol també guareixen picades i ferides, lleven els grans i maten els cucs intestinals. I si neix qualque anyell el dia de Sant Pau —anyells paus—, els pastors el guarden perquè protegeixi el ramat de les picades de serp. Sant Pau és un bon dia per a podar les parres, si volen que facin un bon raïm.

I crec que avui ja hem fet llarg.

4 comentaris

La conquesta de Mallorca i la toponímia de Palma

Avui, 31 de desembre, celebram la Diada de Mallorca i la Festa de l’Estendard. El dia gran que els mallorquins commemoram el nostre naixement com a poble, amb el signe màxim d’identitat que és la llengua i la cultura catalanes.

De la festa de l’Estendard se n’ha parlat i escrit molt, igual que de la Diada de Mallorca, avui feliçment instal·lada en el dia que toca, després d’altres provatures fracassades. Voldria parlar avui d’una qüestió més secundària, però no  mancada de la seva importància: la toponímia urbana de Palma en homenatge a tot el que envolta la gesta catalana del 31 de desembre de 1229.

Ja abans de l’enderrocament de les murades i l’expansió de la ciutat d’avingudes enfora, Palma dedicà un carrer al protagonista principal, Jaume I (carrer del Conquistador, 1863). És un rei tan estimat que fins i tot es dedicà un carrer al seu pare, Pere el Catòlic (carrer de Pere II, 1930), si bé amb la numeració aragonesa, desafortunada. Enderrocades les murades i començada l’extensió de la ciutat, l’Ajuntament dedicà prou atenció a recordar les nostres arrels en la nomenclatura viària. Segurament hi tingué implicació el cronista de la ciutat i arxiver Benet Pons i Fàbregues (1853-1922). La conquesta de la ciutat fou recordada en una plaça (plaça de la Conquesta, 1914) igual que el dia en què aquest fet tingué lloc (carrer del 31 de Desembre, 1914). Reberen també homenatge tres dels quatre magnats que, juntament amb el rei, encapçalaren l’expedició i l’assalt a la ciutat i després es repartiren l’illa: el comte del Rosselló, Nunó Sanç (carrer de Nunó Sanç, c. 1920), que esdevingué senyor feudal de la zona de Manacor, Felanitx i Porreres i del districte musulmà de Valldemossa-Bunyola; el comte d’Empúries, Hug IV, (carrer del Comte d’Empúries, 1914), que morí de pesta el 1230 i fou succeït pel seu fill, Ponç Hug, en el seu senyoriu sobre el districte de Muro (Muro i Santa Margalida) i una part del de Sóller; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (plaça del Bisbe Berenguer de Palou, 1929), que rebé la zona de Calvià, Andratx, Puigpunyent i Esporles i també el futur terme de Marratxí; però s’oblidaren del quart magnat, Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, a qui tocà el districte de Canarrossa (Santa Maria, Consell, Alaró, Binissalem i Sencelles).

També es dedicà un carrer a un precedent de la conquesta de 1229, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, que el 1114 encapçalà una croada contra els musulmans de Mallorca, aliat amb la república de Pisa i altres Estats (carrer de Ramon Berenguer III, 1914). La finalitat de l’expedició, però, no era apoderar-se de l’illa sinó llançar una operació de càstig contra la pirateria sarraïna.

A la conquesta de 1229 hi participaren, a més del rei i dels quatre magnats de què hem parlat, cavallers com Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, home de confiança de Jaume I, que va ser el primer governador de Mallorca (carrer de Bernat de Santa Eugènia, 1964). En el repartiment de l’illa rebé 154 cavalleries. Part de les seves possessions donaren lloc al que avui és el poble de Santa Eugènia. El seu germà Guillem de Montgrí dirigí la conquesta d’Eivissa i l’altre germà, Ramon de Torroella fou el primer bisbe de Mallorca. Qui també participà en la conquesta fou Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i el seu cosí Ramon de Montcada, senyor de Tortosa. Tots dos tingueren la mala sort de morir a la batalla de Portopí (12 de setembre de 1229)  i un carrer de Palma els recorda (carrer dels Montcades), ja d’ençà de 1862. També una creu, la creu dels Montcades, erigida per l’arxiduc Lluís Salvador el 1887 en el lloc on es creu que moriren els cavallers, prop de l’entrada de Santa Ponça. El vescomte de Bearn aportà cent cavallers a l’expedició. A més d’ell moriren a la batalla de Portopí, l’esmentat Ramon de Montcada i Hug de Mataplana, senyor de Tortosa. El 1862 li fou dedicat un carrer (calle de Mataplana, avui Ramon Llull, però l’any següent el nom va ser retirat). Altres cavallers de la mateixa host moriren el 1230 de la pesta que s’havia produït com a conseqüència de la descomposició dels cadàvers dels musulmans, escampats pertot arreu: Guerau de Cervelló, baró de Cervelló, i el seu oncle Ramon Alemany de Cervelló. El 1862 fou dedicat al primer un carrer (calle de Cervellón, tradicionalment de Bobians, avui desaparegut), però el nom fou retirat l’any següent. De la mateixa manera morí Guillem de Claramunt, baró de Claramunt, que no ha tingut mai carrer. Més sort tingueren altres cavallers de la mateixa host: Guillem de Sant Martí, Guillem de Sant Vicenç, Ramon de Bell-lloc, Bernat de Centelles i Guillem de Palafolls. Reberen terres a l’illa però ningú no ha pensat mai tampoc a dedicar-los un carrer.

Els eclesiàstics foren decisius en l’empresa de la conquesta. L’Església era un poder polític i econòmic formidable, i els bisbes i abats actuaven com la noblesa guerrera i botinera. A més de l’esmentat bisbe de Barcelona hi aportà homes i diners Aspàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona i conseller de Jaume I (carrer de l’Arquebisbe Aspàreg, 1930), que hi posà cent cavallers i mil llancers. Tenia una riquesa immensa i era la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya, car l’arquebisbat de Tarragona era l’únic que existí al Principat fins al segle XX. Un altre eclesiàstic il·lustre és l’abat de Sant Feliu de Guíxols (carrer de l’Abat de Sant Feliu, 1930), un poderós monestir benedictí medieval que aportà 179 homes a l’expedició. Ell va fer construir un oratori a Palma amb la mateixa advocació que el monestir de Guíxols, que encara es conserva, si bé amb moltes reformes posteriors (carrer de Sant Feliu). El 1232 fou nomenat bisbe de Mallorca, però no arribà a prendre possessió del càrrec per la disputa que mantenien els bisbes de Barcelona, que pretenien de tenir jurisdicció sobre la diòcesi. El primer bisbe efectiu de Mallorca va ser Ramon de Torrella o de Torroella, esmentat més amunt, que encara no té carrer. Un altre personatge del mateix estament fou Ferrer de Pallarès (carrer de Ferrer de Pallarès, 1930), paborde de Tarragona, que aportà a la conquesta quatre cavallers i una galera armada. Va ser nomenat administrador de l’Església de Mallorca mentre s’esperava resoldre el conflicte de què hem parlat abans. També destacà l’aportació de Guillem de Cabanelles (carrer del Bisbe Cabanelles, 1930), bisbe de Girona que aportà 459 cavallers. Va fundar el  monestir femení de Santa Margalida, que en un principi estigué a la plaça del Mercat i després fou intercanviat amb els franciscans que ocupaven el convent del carrer de Sant Miquel (després hospital militar).

Deixant els eclesiàstics, cal esmentar el poderós mercader i armador de vaixells Pere Martell (carrer de Pere Martell, 1928). Havia comerciat amb els musulmans mallorquins i coneixia per això l’illa. A la seva casa de Tarragona va convidar a un banquet el rei Jaume I i un grapat de nobles, entre ells alguns personatges que abans hem esmentat. S’ha dit que ell fou qui convencé el rei de la necessitat i oportunitat de la conquesta de Mallorca. En tot cas li donà valuosa informació sobre com era l’illa. Després d’aquell sopar ofert per Martell, el mateix any 1228 les Corts de Barcelona aprovaren d’emprendre la conquesta de Mallorca. En aquelles corts hi participaren els nobles que abans hem esmentat i altres personatges com el mercader Berenguer de Girald o de Girard (carrer de Berenguer de Girald, 1930). En l’expedició que havia de conquerir Mallorca, que sortí de Salou (carrer de Salou, 1979) i de Cambrils (carrer de Cambrils, 1979), hi participaren també personatges més secundaris o menys coneguts com el cavaller Pere Llobera (carrer de Pere Llobera, 1930), de qui no s’oblidaren els retoladors municipals. Fins i tot volgueren que la toponímia recordàs aquell altre cavaller que, segons el Llibre dels Fets, va ser el primer a entrar a la ciutat conquerida, Joan Martines d’Eslava (carrer de Martínez de Eslava, 1930).

 

6 comentaris

Els hispanismes de Nadal*

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquesta error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.

 

2 comentaris

Sobre els mots «invent» i «inventar»

Com he dit diverses vegades —i ho tornaré a dir més vegades— els diccionaris catalans, i altres d’altres llengües, tenen una mica de frau. No perquè hi hagi mala intenció per part de ningú, sinó perquè en les etimologies obren amb certa lleugeresa, conseqüència de la migradesa dels nostres coneixements de la interferència de l’espanyol.

Si miram l’entrada invent, tant l’Alcover-Moll com el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) ens diuen que procedeix del llatí inventum. Però el mateix diccionari d’Enciclopèdia Catalana ens mostra que la primera documentació lexicogràfica d’invent és de 1803. És ben sorprenent que el 1803 agafem un mot del llatí, directament del llatí i sense la mediació de cap altra llengua. Més sorprenent si observam que en totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol el mot existent és invenció (francès invention, occità invencion, italià invenzione, portuguès invenção). Curiosament, en portuguès invenção i en gallec invento. Fins i tot en anglès tenim invention. En espanyol també hi ha invención, ja usat en el segle XV, però va restar antiquat i substituït per invento, que es documenta a partir del segle XVIII. Mantenint totes les llengües la forma invenció, amb diferents terminacions, i essent invento una innovació —una invenció— moderna de l’espanyol, no hi ha dubte que invent s’ha de considerar un hispanisme llampant.

Que en llatí existís inventum és possible. Però una altra cosa és la força que pogués tenir, considerant que no ha deixat res en francès (ni occità) i que en italià hi ha un invento (procedent d’aquest inventum o inventus segons el diccionari Treccani) però antic i literari enfront del normal invenzione. També es pot posar en dubte, per l’època en què apareix, que l’espanyol invento sigui una continuació d’inventum i no un derivat postnominal d’inventar. I Coromines, de l’invento espanyol i de l’invent català no ens en diu quasi res. Només que en català és «d’introducció tardana».

Si invent i invento són mots moderns (més recent el català, com hem vist), les paraules invenció, inventar i inventor són força més antigues i pròpies de totes les llengües romàniques. Invenció apareix documentat en el segle XIII (francès), XIV (català) o XV (espanyol). Sortit directament del llatí inventio, inventionis, relacionat amb el verb invenire, que significa ‘descobrir’, ‘trobar una cosa oculta’. Inventio era, doncs, ‘acció de descobrir’, ‘descoberta’. Mot d’ús intensificat pel cristianisme amb la suposada descoberta de la creu de Crist (invenció de la Creu, inventio Sanctae Crucis). 

El verb inventar ofereix diversos dubtes etimològics, i les explicacions del seu origen són diverses. L’Alcover-Moll ens diu que és un derivat d’invent, cosa impossible si inventar és medieval i invent, un mot modern. Coromines ens diu que invento és un derivat culte d’inventum, i sobre inventar no diu d’on ve. Difícil d’entendre que inventar sigui derivat d’inventum per molta cultura que hi posem. El Treccani ofereix una solució més versemblant: afirma que l’italià inventare procedeix del llatí *inventare, que seria freqüentatiu d’invenire. Però com que inventare no està documentat, no sabem si va existir o no. El Trésor de la langue française, sabent que en llatí no hi ha inventare, considera inventer un derivat d’inventeur, el qual procedeix del llatí inventor, inventrix

Sigui com sigui tot parteix del verb llatí invenire, que significa ‘trobar’, format per in (prefix que indica ‘cap a dins’) i venire ‘venir’. Recordem el cas de la invenció de la Creu. De ‘trobar’ va passar a significar descobrir una cosa nova, i d’aquí a crear algun objecte o realitat abans inexistent. 

Cap comentari

« Pàgina precedentPàgina següent »