Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.

No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.

Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.

Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.

Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).

Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE,  vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.

Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.

Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.

.

^{Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).}

Els meus coneixements de medicina són els de qualsevol profà. Però sé cert que els termes cribado (espanyol), cribratge (català) i screening (anglès) són força anteriors a l’actual pandèmia de la covid-19. El terme original deu ser l’anglès screening, que significa reconeixement, detecció. Si no vaig errat —i si hi vaig ja rectificaré— en un principi screening és un conjunt de tests que s’apliquen a una persona per a saber si té una malaltia, per exemple el càncer, abans de l’aparició dels símptomes. Es tracta d’una operació efectuada sobre una persona. D’aquí la coherència de dir-ho amb un mot que significa ‘reconeixement’. Després el mot passà a significar una operació «sociològica» consistent a detectar entre una població els individus posseïdors d’alguna característica, com una malaltia determinada. El terme francès equivalent a screening és dépistage, derivat de dépister (literalment acabar per descobrir la pista, després d’un examen o recerca minuciosos). El mot també es pot traduir per ‘reconeixement’. Els dos termes, screening i dépistage, s’apliquen ara a l’operació d’analitzar poblacions per a destriar els afectats pel coronavirus de la covid-19. Un munt de llengües (italià, romanès, alemany, neerlandès, etc.) han optat per manllevar el terme a l’anglès; altres han cercat alguna solució pròpia, com el portuguès rastreio; i l’espanyol es va decidir per cribado, original respecte de totes les altres llengües. Relativament original, perquè en francès també hi ha criblage (derivat directe de cribler, evolució del llatí cribrare ‘garbellar’) i l’anglès to screen també té el mateix significat.

No sé qui va posar en circulació cribratge ni quan això va ocórrer. Ho he vist en textos del primers anys d’aquest segle, abans, doncs, de la covid-19, i el terme apareix en el Diccionari enciclopèdic de medicina (Enciclopèdia Catalana, 2000) i a la Gran Enciclopèdia Catalana (no sé la data d’incorporació). Però sens dubte el mot s’ha generalitzat arran de la dita pandèmia, per l’ús extensiu que en fan els mitjans de comunicació. És un mot beneït pel Termcat, supòs que després que algú el llançàs, si no va ser el Termcat que el llançà. Ja ho aclarirem. No és, fortunadament al DIEC, però supòs que hi acabarà. En tot cas és un hispanisme força evident, l’adaptació de l’espanyol cribado, camuflat amb el sufix –atge i una erra agafada del mot llatí (cribrare, ‘porgar’, ‘garbellar’). Una erra que veig que sovint no sona en els mitjans de comunicació orals, amb la qual cosa es perd una part del camuflatge. Diuen que aquesta erra és mala de pronunciar o que és un embarbussament. Ho diuen els mateixos que no tenen cap problema per a pronunciar programa, frustrar, fratricida o procrastinar. Si en espanyol diguessin cribrar segur que no seria un embarbussament, però això és un altre tema. Cribratge és simplement un castellanisme, com ara veurem.

En català tenim un gran nombre de mots acabats en -atge, dels quals podem fer la classificació següent:

1. La major part són derivats fets amb el sufix –atge, força productiu, aplicat a arrels de mots catalans, que poden ser verbs o noms.

a) Noms derivats de verbs: arbitratge (d’arbitrar), asfaltatge (d’asfaltar), aterratge (d’aterrar), buidatge (de buidar), clonatge (de clonar), doblatge (de doblar), patinatge (de patinar), reciclatge (de reciclar), sondatge (de sondar), etc.

b) Noms derivats de noms: amperatge (d’ampere), aprenentatge (d’aprenent), bandidatge (de bandit), lideratge (de líder), nuviatge (de nuvi), onatge (d’ona), pesonatge (de persona), etc.

2. Noms procedents d’ètims llatins que han evolucionat sense solució de continuïtat en l’ús: companatge (< companaticu), coratge (< coraticu), formatge (< formaticu), homenatge (< hominaticu), llinatge (< linaticu), missatge (< missaticu), salvatge (< silvaticu), viatge (< viaticu), etc.

3. Mots manllevats a llengües modernes, normalment el francès, que són mots d’ús internacional o difosos en un conjunt de llengües: bagatge (del francès bagage), bricolatge (del francès bricolage), equipatge (del francès équipage), paisatge (del francès paysage), reportatge (del francès reportage), etc. Alguns són gal·licismes antics, com carruatge (del francès antic charriage) o patge (del francès antic page). Aquests darrers es poden assimilar als mots evolutius.

En resum, els mots catalans que porten el sufix –atge han de fer la derivació a partir de mots catalans. I els que no són derivats o bé són mots evolutius o bé són manlleus d’ús internacional. Cribratge no és res de tot això. No existeix en català el mot cribrar —ja tenim porgar i garbellar— i, per tant, no pot fer un derivat. Lògicament no és un mot evolutiu. I tampoc és un neologisme pres d’una altra llengua dels que són acceptats pel seu caràcter internacional. Ni és un llatinisme, perquè en llatí no hi ha cap mot que es pugui identificar amb cribratge. És el mot espanyol cribado amb maquillatges catalans i llatins. Una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua.

No estic ara en condicions de dir quin seria el terme més adequat per a substituir l’hispanisme. Jo he denunciat un frau. Aquells que han rebut la investidura d’autoritat lingüística i l’encàrrec de proposar la terminologia que el català ha de menester que facin la seva feina. Però que la facin bé.

La pandèmia de la covid-19 ha fet entrar en joc de manera abundant els mots màscara i mascareta i fins i tot mascarilla. La pandèmia va fer que molts acudissin als diccionaris, que potser no estaven al dia sobre el particular. Per al DIEC una màscara és: 1) Figura de cartó, filferro, imitant una cara, amb forats per als ulls i la boca, amb què una persona es cobreix el rostre. 2) Tros de vellut, de setí, etc., amb forats per als ulls, amb què hom es tapa la cara per no ésser reconegut. 3) Careta per a amagar, protegir o medicar la cara o per a administrar narcòtics. 4) Empremta que es treu de la cara d’algú, especialment d’un cadàver. Les altres accepcions ara no interessen. Com es veu, cap de les quatre accepcions no s’ajusta a les màscares que empram per a protegir-nos del coronavirus. Si hi cercam mascareta, no hi apareix. A l’Alcover-Moll hi trobam les mateixes definicions, amb l’afegit que la 4) correspon a l’espanyol mascarilla (les altres, a máscara). En el mateix diccionari mascareta sols és un mallorquinisme que significa ‘persona desfressada i emmascarada’. Al Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) hi ha per a màscara, a més de totes les indicades, l’accepció «Preparat compost que hom aplica a la cara per tal de netejar-la i millorar la textura del cutis.», que també correspon a l’espanyol mascarilla.

Resumint, i deixant a part usos secundaris, hi ha màscares d’ocultació, que són les que reporten els diccionaris, les clàssiques, amb forats per als ulls;  i màscares de protecció (contra la pols, substàncies tòxiques o virus), més modernes, que només tapen la boca i el nas, i no previstes fins ara als diccionaris. Per a aquestes les diverses llengües usen el mateix mot que per a les màscares clàssiques, tot fent una ampliació del significat: anglès mask, francès masque, occità masca, portuguès máscara. L’espanyol ha decidit de fer un diminutiu (mascarilla), paral·lel a l’italià mascherina. Cal dir que el mot mascarilla (usual en espanyol d’ençà del segle XVII) significava una màscara petita que sols cobria el front i els ulls. La moderna mascarilla de protecció contra agents tòxics no apareix al diccionari espanyol fins al 1980. De fet, abans de la pandèmia l’ús general català devia ser mascarilla, un de tants manlleus a l’espanyol acabats amb el sufix –illa (cartilla, manilla, massilla, natilla, patilla, pastilla, plantilla, sabatilla, taquilla, vaïnilla, etc., per citar només els «admesos»). Els mitjans haurien pogut optar per mascarilla, el que deia la gent, però no essent aquest mot en els diccionaris, preferiren de fer-ne un calc: mascareta. En vaig parlar en aquest article.

Ara voldria referir-me al verb i al participi relacionats amb les màscares. Abans, però, farem observar que hi ha dos mots semblants —màscara i mascara—, d’origen no clar i potser relacionats. La mascara és el polsim fet bàsicament de carbó que embruta les xemeneies i els atuells de cuinar. El verb relacionat amb mascara és mascarar o emmascarar. A les Illes es diu normalment mascarar, i sembla que al País Valencià també, mentre que al Principat hi ha les dues formes, amb predomini, segons pareix, d’emmascarar. D’aquest, fins i tot, ha sortit el substantiu emmascara (mascara). El DIEC —pensam que erròniament— du com a forma principal emmascara, mentre que mascara, la forma més general, hi resta com a secundària. Mascarar i emmascarar han de ser considerades dues formes sinònimes, una amb prefix i l’altra sense. Un cas semblant a provar i emprovar (unes sabates, per exemple). Res no ha de fer pensar que emprovar és més correcte o genuí que provar. Al Principat hi ha una tendència a l’ús del prefix en- més gran que a la resta del país (emprovar, encostipar).

El que m’interessa més és el verb que surt per derivació de màscara. L’ús general ara és emmascarar, i l’adjectiu-participi emmascarat. Aquests mots s’apliquen normalment a les màscares d’ocultació, no a les de protecció. Amb tot, cal qüestionar la genuïnitat d’aquesta forma. Es tracta d’un verb creat amb el mateix mecanisme que s’ha creat emmanillar, embetumar, enfarinar, o s’ha fet un calc de l’espanyol enmascarar? La primera cosa que observam és que cap llengua de l’entorn no forma el verb equivalent amb el prefix: en francès, masquer, masqué; en italià mascherare, mascherato; en portuguès, mascarar, mascarado. Això no seria raó suficient per a considerar emmascarar un calc de l’espanyol. Però l’anàlisi de la documentació històrica sí que ens durà a aquesta conclusió i ens aconsellarà d’equiparar el mot al gruix de les llengües romàniques. «Mascarats en caperons», diu ja un document de 1391 (segons el Diccionari Aguiló). «Evitar de dir… maixcarat per mascarat», diuen les Regles d’esquivar vocables (fi del segle XV). Una codolada valenciana del segle XVI diu «com en perdons /embadalits,/ vent los vestits / dels mascarats.» (Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip). En època més acostada, «A una casa des quatre cantons d’en Bosch se n’hi entràs tres homos mascarats» (La Ignorància, n. 48, maig de 1880). Per contra fins a temps recents no hem trobat documentació d’emmascarar o emmascarat.

En el DIEC hi ha 91 mots que acaben en -illa. En farem una triadella i diversos munts per a començar. Aquesta classificació ens permetrà d’acostar-nos millor al nostre objectiu, que és aclarir la genuïnitat del sufix -illa en català.

1) Hi ha un primer grup de 46 mots que són hispanismes evidents, la major part formats en espanyol per derivació directa amb el sufix -illa: armilla (esp. almilla, derivat d’alma), arquilla (derivat d’arca), banderilla (derivat de bandera), cabritilla (derivat de cabrita), camarilla (derivat de cámara), cartilla (derivat de carta), cerilla i el compost mitjacerilla (derivat de cera), cotilla (derivat de cota), cotxinilla (derivat de cochina), escotilla (relacionat amb escote, amb el significat de ‘tall’), esquadrilla (derivat d’escuadra), estampilla (derivat d’estampa), flotilla (derivat de flota), francesilla (derivat de francesa), gasetilla (derivat de gaceta), glossilla (terme d’impremta, derivat de glosa), granadilla (derivat de granada), guerrilla i contraguerrilla (derivats de guerra), lentilla (derivat de lente), mançanilla (derivat de manzana), manilla [joc i carta d’aquest joc] (de l’espanyol malilla, deformat), massilla (derivat de masa), minifaldilla (vegeu faldilla, més avall), motxilla (derivat de mochil, d’origen basc), natilla (derivat de nata), pacotilla (derivat de paca; cf. el francès paquet, d’on ve l’espanyol paquete i el català paquet), pastilla (derivat de pasta), patilla (derivat de pata), plantilla (derivat de planta), quadrilla (derivat de cuadra o cuadro), quartilla (derivat de cuarta), quilla (procedent del francès quille, d’origen nòrdic) i sobrequilla, rosquilla (derivat de rosca), sabatilla (derivat de zapata), seguidilla (derivat de seguida), taquilla (diminutiu de taca, ‘finestra amb barrots’, d’origen àrab), trenzilla (derivat de trenza), vainilla (derivat de vaina), xeringuilla (derivat de jeringa) i xinxilla (d’origen discutit). Hi ha dos mots que són hispanismes igual que tots els precedents però que l’evolució fonètica n’ha fet perdre l’aspecte: creïlla, ‘patata’ (de l’espanyol criadilla) i mandonguilla (de l’espanyol albondiguilla creuat amb mondongo). Hi ha també alguns d’aquests mots que s’han format per derivació a partir d’un mot català aplicant el sufix espanyol -illa:  segons l’Alcover-Moll seria el cas de faldilla (derivat de falda amb el sufix espanyol -illa) i forquilla (derivat de forca aplicant el sufix d’horquilla). Això és una qüestió discutida, com veurem després. Hi afegirem el mot pilotilla (pilota o mandonguilla). Fins aquí els hispanismes en -illa registrats als diccionaris. Evidentment a la llengua «del carrer» n’hi ha més, com almohadilla, barandilla, bombilla, boquilla, bovedilla, camilla, calderilla, ensaladilla, escobilla, mantequilla, octavilla, pandilla, papilla, rejilla, rosquilla, sombrilla, trampilla, varilla, etc., etc. I la mascarilla que dóna títol a aquest article. Tot i que cadascun té les seves circumstàncies, el fet que uns hagin entrat als diccionaris i altres no no sempre obeeix a criteris totalment objectius i indiscutibles.

2) Un segon grup és format per mots genuïnament catalans procedents d’ètims llatins acabats en -icula, que en la llengua mare era un sufix diminutiu. L’evolució -icula > -illa ha seguit les regles normals de la gramàtica històrica, i a les zones de iodització els correspon pronunciació ioditzada (-ia). Són clavilla (llatí clavicula, derivat de clavis, ‘clau’), conilla (llatí cunicula), cruïlla (llatí crucicula, derivat de crux, crucis, ‘creu’), falcilla, ocell, sinònim de falzia, falzilla i falcillot, o bé falç petita (llatí falcicula, derivat de falx, falcis, ‘falç’), falcilla (nom de planta, del llatí filicicula), grilla (llatí craticula ‘graella’, diminutiu de crate, ‘reixa’, tot i que el sinònim graella procedeix de cratella, amb el sufix -ella, que no produeix iodització i conserva la e tancada), llentilla (llatí lenticula, derivat de lens, lentis ‘lent’), madrilla (peix de riu, del llatí matricula, ‘mareta’, derivat de mater, si no és hispanisme directe), manilla (llatí manícula, derivat de manus), nadilla (llatí anatícula, derivat d’anate, ‘ànec’), sortilla (llatí sortícula, diminutiu de sors sortis, ‘sort’) i xenilla (llatí canicula, derivat de canis, ‘ca’, per mitjà del francès xenille). Hi afegim que a les Illes els mots cruïlla i manilla es pronuncien sense iodització, perquè s’han agafat modernament de la llengua continental. Els altres mots d’aquest paràgraf pràcticament no s’hi usen, llevat de conilla (conia) i llentilla (llentia). A Menorca hi ha ensortilla, que és el mot sortilla prefixat i curiosament pronunciat sense iodització.

3) Podríem dir que un altre grup és format per mots catalans, procedents d’ètims llatins no formats amb el sufix -icula: burilla (relacionat amb el llatí burare, transformació e burere, ‘cremar’, cf. carburant), camamilla (del llatí camomilla), canilla (conjunt de cans, sinònim de canalla, del llatí canilia), conquilla (del llatí conchylium), illa (del llatí insula), milla (del llatí millia, ‘mil’), pubilla (del llatí pupilla, diminutiu de pupa, ‘nina, noia’), trilla (tancat, del llatí trichila) i trilla (acció de trillar, del verb llatí tribulare, derivat de tribulum, nom de la post emprada per a batre, en català trill). Dins aquest grup hi podem posar també mots catalans de procedències diverses: balilla, tipus d’arròs (de l’italià baliglia), bescambrilla (del francès biscambrille), botilla (de l’italià bottiglia), brilla, ‘brida’ (del germànic bridel), guilla (del germànic wisela o wisila, de semàntica relacionada amb l’astúcia), setrilla (feminització de setrill, procedent de l’àrab satl) i xilla (ventositat, mot emparentat amb xisclar, guiscar o giscar).

4) Un altre grup —el que ens interessa ara especialment— és el constituït per mots catalans derivats directament de mots catalans amb el sufix -illa. Aquests són bresquilla (derivat de bresca), calcilla (derivat de calça), jonquilla (derivat de jonca), pilotilla (derivat de pilota) i trinquetilla (derivat de trinquet). Certament són molt pocs i tots mots secundaris o d’ús geogràficament restringit. En contrast, el sufix espanyol -illa és altament productiu, com es pot veure amb els hispanismes del punt 1. Cal dir que no es pot separar el sufix -illa del masculí -ill. Entre els mots acabats en -ill també trobam hispanismes com armarill (de l’espanyol esmeril) o cabdill (de l’espanyol caudillo). Tot i que també hi ha mots genuïnament catalans, com conill (del llatí cuniculum), espill (del llatí especulum), fill (del llatí filium), grill (del llatí gryllum), mill (del llatí milium), setrill (vegeu supra), trill (vegeu supra) o vencill (del llatí vinciculum). Però d’aquests mots sols ens interessen els que són derivats catalans aplicant el sufix -ill. I només trobam esquerdill (derivat d’esquerda), jonquill (que sembla catalanització de jonquillo, un cas interessant de mot català al qual s’ha aplicat el sufix espanyol) i cordill (un mot que presenta alguna foscor, atès que en català antic sempre apareix cordell). La conclusió que, en principi, podríem treure és que els sufixos -ill i -illa (derivats dels llatins -iculu i -icula) existeixen en català però són molt poc productius. El sufix català diminutiu per excel·lència és -et, -eta.

5) En un darrer grup posarem alguns mots acabats en -illa, que són deformació d’altres mots, en alguns casos amb una certa pressió de la terminació -illa. Aquests no són ara per a nosaltres de gaire interès. Són balsamilla (deformació de balsamina), barnilla (segons l’Alcover-Moll deformació de l’hispanisme varilla, vegeu supra, i segons Coromines deformació de balenilla, un altre mot en -illa, genuí segons el savi filòleg), cosconilla (evolució de coscollina), mengilla (de mengia, del verb menjar), pelilla (abans pelia, del verb pelar) i sargantilla (de sargantana). Alguns han experimentat el canvi de sufix, de -eta a -illa: glassilla (de glasseta, diminutiu de glassa).

Hi ha hagut controvèrsia sobre la genuïnitat d’alguns mots en -illa. Ja hem vist que l’Alcover-Moll considera que forquilla és el mot forca amb el sufix espanyol -illa, a imitació d’horquilla. I una cosa semblant diu de faldilla. Coromines ho rebat amb passió, tot i que tant una teoria com l’altra són difícilment demostrables, atesa l’antiguitat d’aquests mots. Coromines defensa la «genuïnitat indiscutible dels sufixos -ill i -illa», però, després de tot el que hem dit fins ara, ens ratificam que aquests dos sufixos són en català d’escassa productivitat i que la major part de mots que els porten ho fan per interferència de l’espanyol. Sense l’entrada d’hispanismes en -illa (grup 1) els mots catalans d’aquesta terminació serien pràcticament els dels grups 2 i 3. Mots com llentilla, camamilla o pubilla, en què difícilment hi pot haver consciència de l’existència d’algun sufix. Cosa que també es pot dir dels masculins conill, setrill o vencill. En tot cas es podria afirmar que a mesura que han anat entrant a la llengua hispanismes en -illa, la productivitat d’aquest sufix ha augmentat lleugerament. Cosa que explica que ara puguem formar mots d’aquesta terminació aplicant el sufix a mots catalans. A Mallorca fem soparillos, i qualcú de tant en tant fa un paperillo. I menjam patatilla, mot ben vitenc que no és a cap diccionari, ni tan sols a l’espanyol. Si això es fa ara, no és impossible que també es pogués fer en el segle XVII.

Atès que al sufix espanyol –illo (i –illa) correspon normalment en català –et (i –eta), en el català planificat —no en l’espontani— un mecanisme de substitució d’hispanismes acabats en –illa ha estat de canviar aquest prefix per –et (i –eta). A Mallorca fins fa poc temps tothom deia bombilla (hispanisme evident), i encara ho diu la major part de la gent. Al Principat bombilla es va substituir per bombeta (el mateix calc de l’espanyol) fa molt de temps, i per això bombilla hi ha desaparegut. Rejilla, molt viu encara a Mallorca i que abans es pronunciava de manera general requilla, ara es va substituint per reixeta (el mateix calc, fet amb el mot reixa, que també és hispanisme). I ventanilla s’ha convertit en finestreta. Alguns van transformar octavilla en octaveta, tot i que la invenció no ha acabat en el diccionari. La cosa hauria pogut continuar, i d’ensaladilla n’hauríem pogut fer ensaladeta; de trampilla, trampeta; de banderilla, bandereta; de camarilla, camareta; de lentilla, lenteta; de natilla, nateta; o de sabatilla, sabateta. Sort immensa que no ho hem fet, perquè val més tenir l’estrangerisme patent que camuflat. El darrer hispanisme convidat a la festa de substituir -illa per -eta ha estat mascareta, un mot nou, calc de mascarilla, no registrat per cap diccionari i escampat ara als vuit vents sobretot pels mitjans de comunicació públics de Barcelona amb motiu de la catàstrofe de la Covid-19. Naturalment mascareta té a favor seu el fet que el lexema no és interferit, com ocorre amb altres hispanismes d’aquest paràgraf, que sí que l’hi tenen. Amb tot, sense la interferència la cosa més probable és que diguéssim màscara, sense diminutius, com diuen la major part de les llengües de l’entorn. I el que diu encara el diccionari normatiu.

La famosa taula de diàleg o taula de negociació entre els governs del Principat i espanyol han fet brotar una certa polèmica sobre el significat i els usos dels mots mesa i taula, fins al punt que una bona confusió s’ha instal·lat entre els ciutadans corrents i fins i tot entre alguns professionals de la llengua. Els diccionaris principals recullen mesa amb el significat de «conjunt de persones que dirigeixen una assemblea o corporació», però no amb altres significats que veiem en el català públic. L’exemple més clar és la Mesa del Parlament, però hom parla de meses electorals, ús que no s’ajusta a la definició dels diccionaris referida i ara de la famosa mesa de negociació. Fortunadament, pràcticament tots els mitjans han optat per difondre taula de negociació o taula de diàleg, però encara hi ha algú que defensa el mot mesa, en aquest context i en altres.

S’ha dit que mesa és un llatinisme. Si un llatinisme és un mot que té per origen últim el llatí, és un llatinisme, però en el cas que ens ocupa aquesta visió seria una greu distorsió de la realitat. Igual que dir que alfombra, un mot que encara diuen molts de catalans, és un arabisme, com creia ingènuament Espriu. Un mot que prenem de l’espanyol, encara que tingui un net origen remot llatí, és un hispanisme, i normalment podem suposar que sense la subordinació a l’espanyol el català no tindria aquell mot. La llengua usual i els diccionaris són plens d’aquests falsos llatinismes presos de l’espanyol i en alguns casos adaptats fonèticament al català: assumpte, eructe, estupend, impertèrrit, impuls, nomenclàtor, precipici, rostre, tràmit, tremend, ubicar, ubicació i un llarg etcètera.

Mesa no és un llatinisme, sinó un mot espanyol evolutiu que s’ha anat infiltrant en el català llibresc i oficialesc a partir del segle XVII, amb significats diversos. Ho és mensa, un mot antic que significava el conjunt de rendes de les esglésies o dels ordres militars. N’hi ha exemples a l’Alcover-Moll. El mateix concepte en espanyol es deia mesa, i el Diccinario de Autoridades de la Reial Acadèmia Espanyola (1734), a més de donar-ne la definició, indica que «en Aragón [els Països Catalans] se llama mensa».

La primera infiltració de mesa en el català és del final del segle XVII i té relació amb el joc. El primer diccionari que inclou el mot és el Lacavalleria (1695), que registra les expressions jugar a mesa, joc de mesa —trudicularis ludus, en diu en llatí, és a  dir, joc de trucs—, d’on deu sortir l’ús de mesa com la mateixa taula per al dit joc. Deu ser una imitació de l’espanyol juego de mesa, que és el nom primitiu del billard o d’una forma primerenca d’aquest joc. Tenim juego de mesa, juego de trucos i mesa de trucos. Els diccionaris espanyols de l’època porten aquests termes i expressions. El de Terreros i Pando (1787) indica que «El [nombre] Frances que le dan á la mesa de trucos es billard; pero realmente el juego y mesa de los Trucos, y del Villar se distinguen en algunas cosas». En espanyol mesa també significava la mateixa partida de billard («cada partida del juego de trucos», diu el mateix diccionari de Terreros i Pando i abans el Diccionario de autoridades).

La segona infiltració és del segle XIX. Apareix mesa significant altar o taula sobre la qual es diu missa. El diccionari de l’Acadèmia espanyola del 1803 és el primer que dóna de mesa aquesta definició: «En lo místico se entiende por el sagrado manjar del Cuerpo de nuestro Señor Jesucristo Sacramentado, que liberalmente nos franquea en la MESA del altar». D’aquí es passa al significat d’altar, com recullen els diccionaris espanyols de mitjan segle. I a darrere, com sempre, els catalans: «MESA. Taula o puesto sobre que’s diu missa. Mesa de altar. Mensa, æ», diu el Labèrnia (1865). I aquest ús apareix a diversos autors catalans del segle XIX. «Fins a la mesa de l’altar», escriu Guimerà, citat per Alcover-Moll. Tots els diccionaris catalans del XIX van recollint totes les accepcions dels diccionaris espanyols: la del joc de billard i la d’altar. Encara el DIEC i el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) porten per a mesa les accepcions «taula de l’altar sobre la qual se celebra l’eucaristia» i «en el joc de billar, partida».

Les darreres infiltracions de l’espanyol mesa en el català ja són del segle XX. El Fabra (1932) ja porta la mateixa definició actual del DIEC: «En una assemblea o corporació, conjunt de persones que la dirigeixen”. Aquesta idea ja apareix en el suplement (1869) del diccionari espanyol de Ramón Joaquín Domínguez (1847) com un neologisme: «Neol. El presidente y los secretarios ó escrutadores de algunas juntas y corporaciones. En este sentido se dice: tal partido ha ganado la mesa; la mesa votó con la minoría, ó la mesa estaba dividida». Aquest ús té un precedent que registra per primer cop el diccionari de l’Acadèmia del 1803: «En las secretarías y otras oficinas, el conjunto de negocios que pertenecen á un oficial que trabaja en determinada mesa. Así se dice: F tiene la MESA de la infantería, el memorial está en la MESA de casa real».

Així, doncs, el mot espanyol mesa ha experimentat en el pas de la història una sèrie d’ampliacions semàntiques metonímiques, que han estat seguides fidelment per la llengua catalana, no per la llengua del carrer sinó per la dels llibres i escrits. No és estrany que el conjunt format pel president del Parlament, els vicepresidents i alguns altres diputats es digui la Mesa del Parlament, ben igual que en el Parlament espanyol. Ni que de les taules dels punts de votació en unes eleccions se’n diguin meses electorals, un ús no registrat en els diccionaris. I, continuant amb el procés, que ara hi hagi tanta gent que parli de mesa de negociació.

Coromines defensa, sembla que no gaire convençut, la genuïnitat de mesa amb el sol argument que la e és oberta. Un argument inservible, car el català central té tendència natural a obrir les ee i les oo tòniques de molts d’hispanismes. Sense excloure que mesa ha estat un mot inexistent en el parlar popular fins a l’arribada del Parlament autonòmic. A Mallorca, on el mot ha aparegut durant l’època de l’autonomia, la e és tancada, per tal com no hi ha la tendència obridora esmentada. També cal dir que mesa és de sempre un mot d’ús popular a les comarques confrontants amb Aragó, per a tots els significats de taula. Un fet d’adstrat castellà o aragonès que no afecta per a res la nostra argumentació.

Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerear, apalear, bromear, cablear, cabrear, cachondear, chulear, farolear, golear, gorrear, gotear, hojear, morrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropear, puentear, putear, rumorear, saborear, sanear, tirotear o vocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncear, calafatear, chatear, gasear, metamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasare; métamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planare; saboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

1. Acció reiterativa en general (espirejar, espurnejar o guspirejar, empentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejar, marcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de mà, succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueig, bombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

^{Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).}

Avui, 14 de novembre de 2019, és el Dijous Bo, la gran fira i festa de la ciutat d’Inca. Se celebra d’ençà del segle XIV, quan Jaume II de Mallorca ordenà la vila avui capital del Raiguer, o potser abans, segons diuen alguns. En tot cas el nom de Dijous Bo, en què l’adjectiu significa ‘important’, no sembla gaire anterior al segle XIX. En el segle XVI s’establí que aquesta fira se celebraria després dels quatre diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc (18 d’octubre). Els tres primers es diuen primera, segona i tercera fira; el quart diumenge és la festa de Santa Maria Major, i el dijous següent és el Dijous Bo, que cau entre el 13 i el 19 de novembre.

Com diem, el diumenge precedent al Dijous Bo és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat juntament amb sant Abdó i sant Senén (30 de juliol). Santa Maria Major, lògicament, és la titular de la gran església d’Inca del mateix nom. És un temple construït durant el segle XVIII —la primera pedra s’hi posà el 1706— que en substituí una altra de gòtica que, segons els documents, en arribar el segle XVIII menaçava ruïna. L’antiga església era coneguda amb el nom d’església de Santa Maria d’Inca, i la nova fou batejada amb el nom de Santa Maria Major.

Aquest nom és el d’una basílica de Roma, una de les quatre basíliques majors d’aquella ciutat, construïda en el segle V pel papa Sixt III, i que per ser la més gran de totes les esglésies marianes rebé el nom de Santa Maria Major. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V l’esmentat papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que és la que hem dit que és coneguda amb el nom de Santa Maria Major.

El temple marià de Roma és diu Santa Maria Major en totes les llengües, començant per l’italià (Santa Maria Maggiore), continuant pel francès (Sainte-Marie-Majeur), el portuguès (Santa Maria Maior), etc. Només l’espanyol ha afegit al nom un article que no hi posen les altres llengües: Santa María la Mayor. És una de les normes d’aquesta llengua i no hi tenim res a dir. A Palma hi havia antigament una esglesieta que va ser el primer temple de la parròquia de Sant Nicolau i que després de construir-se l’església nova, l’actual, va ser anomenada popularment església de Sant Nicolau Vell. Els textos espanyols de l’època en diuen San Nicolás el Viejo, tot traspassant la vellura de l’església al sant. L’església parroquial d’Inca, construïda com hem dit en el segle XVIII, va rebre en espanyol el nom de Santa María La Mayor, i per influència d’aquesta llengua en català ara es diu normalment Santa Maria la Major. Però cal afirmar rotundament que aquest és un nom incorrecte i no genuí, i que la forma adequada en català és Santa Maria Major, com en totes les altres llengües i com es deia en català temps enrere, tot i la pressió de la denominació espanyola. Segons el cronista de la ciutat, Gabriel Pieras, el 1917 es va renovar el trespol de l’altar major i es van treure les làpides mortuòries que allà hi havia. Mossèn Andreu Caimari copià les inscripcions, una de les quals deia textualment Sepultura de los Confrares, Confraresses y Devots de Sta. Maria Major, feta vuy els 20 desembre de lo any 1.727 ¹.

I per a acabar transcric, amb grafia normalitzada, els goigs de Santa Maria Major —en desconec la data—, transcrits pel pare Ginard en el Calendari folklòric de Mallorca².

<sup>1. Gabriel Pieras Salom, Breu història d’Inca, Ajuntament d’Inca, 1986, pàg. 72
2. Calendari folklòric de Mallorca. Tardor. Saïm Edicions i Fundació Mallorca Literària, 2020, pàg. 141.</sup>

Si mirau el web de la Fundació Jaume III (safundació.es), denominació completada amb l’afegit Sa Fundació, veureu que la filosofia i la doctrina que s’hi promou és l’equivalent quasi exacte del discurs que aparegué a Barcelona durant la dècada de 1980, de la mà de Xavier Pericay, Ferran Toutain i un llarg etcètera, que es denominà el català light. L’objectiu, a una banda de la mar i a l’altra, és de substituir un munt de formes de la normativa tradicional, que consideren no adequades per estar massa allunyades de la llengua «real», per altres opcions més pròximes a la parla col·loquial. La diferència entre uns i altres és que els lights de Barcelona aconseguiren quasi tot el poder en els mitjans de comunicació, que ara controlen, i els lights de Mallorca són un grupúscul que no controla quasi res i allunyat de la classe intel·lectual i de qualsevol força política que es pugui considerar mínimament progressista. Si de cas tenen la connivència —o en qualque cas suport decidit— d’algunes, com Vox, Ciudadanos i la part del PP més servil de la metròpoli. En aquesta qüestió hi ha qualque diferència entre les Illes i el Principat sobre la qual podríem reflexionar. Dada important: Xavier Pericay, fundador de Ciudadanos, va ser —no sé si encara ho és— un assessor o lingüista de capçalera de «Sa Fundació».

No penseu que els lights de Mallorca de «Sa Fundació» —darrera versió del que a Mallorca s’ha dit gonellisme—  són molt més destructors que els homòlegs de Barcelona. Tampoc no són secessionistes: no s’aparten de l’ortografia catalana que tothom fa servir ni de la normativa bàsica, i segons ells afirmen, amb lletra petita, no posen en qüestió la unitat de la llengua, el «tronc comú», que diuen ells. Simplement reivindiquen per a la llengua noms locals, a la manera valenciana, i volen introduir en els usos públics formes dialectals locals, com ho podria fer qualsevol corrent semblant de qualsevol racó del Principat.

Si dic que no són molt més destructors que els lights de Barcelona, no vull dir que no siguin destructors. Ho són i molt. El seu objectiu, i deixem ara si amb bona o mala intenció, és desfer bona part d’allò que s’ha aconseguit en la construcció de l’estàndard relativament unitari que tenim i que, tot i algunes dificultats, permet al català de funcionar com les llengües de cultura normals, totes dotades d’un estàndard potent. I aquesta tasca és acaronada o aplaudida entusiàsticament pels enemics declarats de la nostra llengua com els partits esmentats més amunt. Si potencialment poden fer més mal que els lights barcelonins és perquè el geolecte insular està més separat de l’estàndard que el geolecte central. Res més. L’ús formal de l’article salat que promouen, contra tota la tradició culta illenca, pot esquerdar més el català públic que les formes que puguin reivindicar els «gonelles» barcelonins que controlen els mitjans de comunicació. O pensau que si a Barcelona parlaven amb l’article salat i allà la tradició literària fos la mateixa que és, TV3 no seria tota amb article salat?

Amb tot, «Sa Fundació» té poques possibilitats d’alterar els referents lingüístics dels illencs. Ara com ara no passa de ser un grupúscul al marge del sistema, amb un programa rebutjat per la gent educada i més fidel a la llengua,  i amb una connexió minsa amb la societat que se sustenta sobre la ignorància, val a dir que normalment acompanyada de la bona fe. A part del web i d’alguns llibres publicats, entre ells un llibre d’estil, la Fundació convoca uns premis literaris «en mallorquí», que, naturalment, són un fet marginal. I promou cursos de «mallorquí», de «menorquí» i d’«eivissenc» que serveixen de distracció a alguns pensionistes retirats. Cursos impartits per un nou fitxatge de la casa, la «filòloga» Sandra Amoraga, (Campos 1983), membre entusiasta de l’organització, llicenciada en Filologia Catalana per la UOC i que va ser contractada com a correctora d’IB3 durant el mandat de José Ramón Bauzà, quan era coordinadora lingüística del canal Maria Antònia Lladó, dona de Xavier Pericay. No sabem si qualificar Amoraga de simple col·laboracionista o de curteta incapaç de veure que és utilitzada i de quina manera. En tot cas, una figura que recorda aquell personatge tragicòmic al servei de l’anticatalanisme que fou Lluís Cerdó Fernàndez, avui desaparegut. El currículum de la filòloga s’obre amb la redacció d’una versió «en mallorquí» d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, edició promoguda per la Fundació i el principatí Jaume Arbonès, col·leccionista d’edicions de l’obra exuperiana. La presentació del llibret va ser acollida amb tots els honors per l’Ajuntament de Llucmajor (PP, Ciudadanos i semblants), el mateix que ara organitza homenatges polititzats al rei Jaume III i que ja ha estat advertit de la temptació de convertir aquesta noble ciutat en la capital del gonellisme.

^{La destrossa en les combinacions de pronoms febles «recomanada» pel llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (És a dir)}

Rafel Nadal i Maria Francesca Perelló s’han casat, i la cerimònia s’ha fet a un lloc paradisíac del terme de Pollença conegut com la Fortalesa, o amb el seu nom més complet de fortalesa d’Albercutx, per estar situada dins l’antiga possessió d’aquest nom, o fortalesa de l’Avançada, perquè es troba a la petita península dita la punta de l’Avançada. Es tracta d’una fortificació militar construïda en el segle XVII per a protegir la badia de Pollença de les incursions dels pirates. En el segle XX l’Estat la vengué, i a partir de llavors està en mans privades, que n’han fet una mansió de luxe.

Amb motiu de les noces del famós tenista, la premsa de Mallorca ha hagut de parlar de la Fortalesa. La premsa en espanyol, que practica un cert indigenisme que li fa escriure noms propis i coses típiques en català i amb l’article salat, en diu Sa (o sa) Fortalesa, tot i que qualque mitjà, després de ser avisat per qualque expert, ara en diu La Fortalesa. He vist o sentit alguns comentaris, de persones ben intencionades, en què hom es planyia del topònim amb article salat, atès que a Pollença no es fa servir mai aquest article, sinó únicament l’estàndard. I tenen raó de plànyer-se, però no perquè el topònim sigui del terme municipal de Pollença. Vegem-ho.

Efectivament, a Pollença la gent no parla amb article salat sinó amb l’article estàndard, amb qualque variant fonètica per a les formes masculines. Els pollencins, que no usen mai l’article salat, quan diuen un topònim no pollencí —que els altres mallorquins diuen amb article salat— hi apliquen el seu article (la Pobla, l’Albufera, etc.), perquè l’article d’un topònim és un article com qualsevol altre, i els pollencins actuen amb tota normalitat. Doncs bé, en bona lògica si els pollencins poden dir la Pobla, els no pollencins poden dir sa Fortalesa, per molt que el topònim estigui situat dins el terme municipal de Pollença. De fet, sa Fortalesa és el que diu la gent de la contrada que no són pollencins. I res més lògic que sigui així. Els articles dels topònims —llevat d’alguns que es diuen amb article estàndard a tot Mallorca i en tots els registres— són articles normals i corrents i presenten —i han de presentar— totes les variacions que presenta qualsevol article: geogràfica, morfològica i estilística. L’ús d’un article o un altre és una qüestió de parlants i de registre i no de termes municipals. Als escrivans que produïen tota mena de textos en temps de normalitat lingüística i que usaven sempre l’article literari no els va passar mai pel cap de canviar d’article quan trobaven un topònim. Els toponimistes —amb excepcions— mantenen una fe religiosa en el prejudici que estableix que l’article dels topònims balears té una forma única i inamovible,  fixa i invariable, que és la del parlar col·loquial. Els fets més elementals ho desmenteixen, com els usos dels pollencins o el fet que l’article masculí col·loquial es adopta la forma so quan va precedit de la preposició amb (amb so Murterar, i a Pollença amb lo Murterar). Alguns d’aquests toponimistes recollien i posaven sobre mapes topònims del terme d’Escorca, veí al de Pollença i sense cap nucli de població, uns amb article salat i altres amb article estàndard. La sola raó de tal diferència era que els amos d’aquelles cases disperses que informaven del nom del lloc on vivien, uns venien de Pollença i altres no. Els mateixos topònims tenien un altre article si estava en boca de persones d’una altra de les àrees dialectals. El topònim depenia de la procedència dels informants, no d’una vinculació sagrada al lloc; però així han romàs en els mapes i nomenclàtors.

Com que els articles dels topònims són articles normals, en llenguatge col·loquial cadascú els diu amb l’article del seu parlar, no amb l’article del terme municipal del topònim. I escrivint en català tots s’han d’adaptar al registre del text. Una altra cosa és com s’han d’escriure en textos en espanyol. Però això que ho diguin els lingüistes dedicats a aquesta llengua.

PS. Sobre com s’han d’escriure els topònims catalans en llengües estrangeres fa temps vaig donar la meva opinió aquí.

Articles relacionats:

L’article dels topònims (Randa, 18, 1985)
Cercant l’origen d’un prejudici

El mot interpolar, que no cal definir, és un cultisme universal, pres del llatí interpolare, que ajunta el prefix inter i el verb polire (polir), potser amb la mediació del participi interpolus, que hauria provocat el canvi de polire en polare. En origen, durant l’Imperi romà, interpolare era un mot emprat pels qui treballaven amb roba, en particular els qui la rentaven i la deixaven ben neta i «polida». Interpolare la roba era deixar-la com a nova. I d’aquí degué passar a significar fer reformes a alguna cosa perquè resti renovada.

El que passa és que tant en català com en espanyol i portuguès el mot començà a evolucionar tant pel que fa a la forma com al significat. En les altres llengües romàniques, que sapiem, no tingué continuïtat en l’ús popular. En català el mot evolucionà a entrepolar, enterpolar o entrebolar. Després perdent la primera síl·laba restà un trepolar, que per creuament amb diversos mots començats en tras- esdevingué trespolar, que significava fer reformes al paviment o al sostre. I de trespolar ja tenim el derivat trespol, que té diverses variants com trispol, terbol o tribol. I totes signifiquen, segons els llocs, el sostre o el terra d’una casa.

En espanyol el mot llatí evolucionà fins a tripular. Segles enrere significà manipular textos, falsificar coses i fins i tot despatxar un criat o una altra persona o rebutjar una cosa. D’altra banda, seguint el fil de la idea de fer reformes a una cosa, arribà a significar mesclar o intercalar. Igual que en català del País Valencià un entrepolat és un tros de terme municipal que penetra dins un altre. Continuant amb l’espanyol, el terme acabà sent exclusiu del llenguatge mariner. Tripular era mesclar mariners, canviar-ne uns per uns altres, renovar-los, car els mariners es contractaven per a un temps determinat. No sols mariners sinó coses diverses. Al final, dotar una embarcació del personal o material necessari. El Diccionario de autoridades (1739) defineix tripular com «disponer lo necesario en las embarcaciones para navegar». El mateix diccionari duu tripulación («el conjunto de lo necesario para la navegación, y lo referente a la marinería». Encara es parla de tot lo necesario, però l’edició de 1803 ja ens dóna el significat modern: «el conjunto de la gente de mar que lleva una embarcación para su mantenimiento y servicio». Més modernament tripulación és el conjunt del personal de servei d’un avió.

Tripulación o tripulação són mots exclusivament espanyol i portuguès, inexistent en cap altra llengua, llevat dels satèl·lits de l’espanyol, català i gallec. Tripular i tripulació són hispanismes com qualsevol altre. Naturalment no tenim una altra manera de dir-ho, perquè, com passa moltes vegades, el mot agafat de l’espanyol ja fa la seva feina i no en cal crear d’altre.

En el conjunt romànic per a designar el personal de servei d’un vaixell o avió hi ha dues solucions ben contrastades: la solució de l’espanyol i el portuguès (Tripulación, tripulação) i la solució de la resta de llengües: francès équipage, occità equipatge, italià equipaggio i romanès echipaj). L’occità, l’italià i el romanès han pres el mot del francès, que és un derivat d’équiper, el qual ve de l’antic nòrdic skipa, ‘arranjar, preparar el vaixell’, i aquest d’skip, ‘barca’. En un principi designava el conjunt de coses necessàries per a una activitat i després prengué el significat actual: personal empleat d’un vaixell o avió. Sense la subordinació històrica a l’espanyol el català, que pertany de natura al grup gal·loromànic, segurament diria equipatge.

L’espanyol també va prendre del francès equipaje; però li ha donat una altra valor, la de «conjunto de cosas que se llevan en los viajes» (DRAE) i més en concret les maletes. Per a designar el que en espanyol es diu equipaje totes les altres llengües fan servir, en singular o en plural, un altre manlleu del francès: bagage —d’origen incert, potser del gòtic bagga, ‘paquet’—, que al principi significava el conjunt de coses que es porten en un viatge i després significà el contenidor d’aquestes coses, sinònim de valise. Del francès bagage tenim el portuguès bagagem (però gallec equipaxe), l’occità bagatge, l’italià bagaglio i el romanès bagaj. Per a designar això en català empram maleta, interferit parcialment per l’espanyol —el mot és català, derivat de mala (un manlleu medieval del francès), però la pressió de l’espanyol deu haver afavorit aquest mot contra l’alternativa bagatge—. El francès bagage també va penetrar a l’espanyol —abans que equipaje i amb ús militar— i, a través d’aquest, al català. Però en les dues llengües no és equivalent de maleta sinó que té un significat particular, pròxim al significat original francès: «allò que porta la persona que va de viatge, d’expedició, especialment un exèrcit o una tropa en marxa» i «conjunt de coneixements o mitjans dels quals es disposa per a fer una cosa» (DIEC). El mateix camp semàntic de l’espanyol bagaje i del gallec bagaxe.

Veiem, doncs, com la interferència, en aquest camp lèxic, ens ha portat a tenir un grup de mots i significats ben calcats de l’espanyol i en discordança amb el gruix de les llengües romàniques.

P.S. El Gran diccionari de la llengua catalana per a equipatge dóna l’accepció «Conjunt d’homes embarcats per al servei de la nau», que no recull el DIEC.