Posts de la categoria 'País'

Incendiaris

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest post es llegeix aquí.

 

 

 

9 comentaris

La perversió del llenguatge

A penes acabat d’escriure el post anterior, top casualment amb aquest paràgraf de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (s.v. Foix, Esclarmunda de):

«Germana del comte Roger Bernat III de Foix, sembla que la seva influència dugué Jaume [II de Mallorca] a signar amb aquest una aliança contra Pere el Gran (1278). Quan, el 1285, es produí l’atac per sorpresa del rei català contra el palau de Perpinyà, Jaume aconseguí fugir…»

Fantàstic: dos germans, fills del mateix pare i de la mateixa mare, un nascut a València i l’altre a Montpeller —per als reis medievals la “mobilitat” ja estava inventada—, un que visqué a Barcelona i l’altre a Perpinyà —Perpinyà la catalana, diuen ara—… i resulta que un d’ells és català —curiosament el nascut a València—, per la qual cosa hem de deduir que l’altre no ho devia ser. Dos germans que tingueren la sort de repartir-se els copiosos béns del pare, i en el lamentable repartiment a un li tocà la tallada grossa i a l’altre la petita, però la cosa hauria pogut anar perfectament a l’enrevés; i un era català i l’altre no.

Què diria qualsevol dels dos germans en veure com els descendents de la seva gent diuen aquestes bestieses? 

12 comentaris

Diada captiva

Malgrat que ja en teníem una —que se celebra de fa “només” set segles—, Maria Antònia Munar es va treure de la màniga una Diada de Mallorca. Ho degué fer perquè la que teníem —la festa civil més antiga d’Europa— no era la seva diada. Li’n calia una altra que servís per a estimular els sentiments patriòtics dels mallorquins, o, segons diuen les males llengües, alguns interessos personals i de partit (aquí una “mala llengua”). Primer es va decidir crear la diada i el moment convenient, i després se cercà el “fonament històric”: el dia que el segon rei de Mallorca va jurar les Franqueses; és com si un determinat país proclamàs festa nacional el dia que el segon president de la República jurà la Constitució. Ni més ni pus.

La idea de l’estimulació de sentiments patriòtics —o del que sigui— va portar la política a bastir i alimentar tot un muntatge simbòlic que teòricament vol reforçar l’autoestima col·lectiva però hauríem d’analitzar a fons si serveix aquesta causa o si més aviat la desbarata. Aquest muntatge s’aguanta damunt quatre peus: l’himne (el peu més innocent), la senyera amb postissos (aquí el problema no són els postissos en si, sinó el fet que aquesta bandera va ser treta a la circulació amb la finalitat principal d’amagar la vertaderament històrica), la diada del 12 de setembre i la mitologia del regne de Mallorca “independent”.

El mite del “regne independent” és un centre al voltant del qual gravita una litúrgia particularista (reis de Mallorca, gegants del Consell amb la figura d’aquests reis, premis Jaume II, convertit aquest en fundador i pare de la pàtria…), i sobre el qual es voldria fonamentar “el que som”. La diada defenestrada va lligada a uns altres referents que potser també es volen defenestrar: Jaume I, l’inici de la identitat lligada a la llengua, catalanitat… Del regne mític en vaig parlar en aquest article —per si teniu ganes i paciència de llegir-lo— i no crec que calgui afegir gaire més coses. En tot cas, potser no serà sobrer de recordar ara que hi ha tota una tradició de discurs espanyolista que associa una identitat mallorquina o balear al fugaç regne i al “desastre” de la batalla de Llucmajor.

Quan se signà el pacte per a l’actual Govern, Unió Mallorquina va exigir el manteniment de la diada, cosa que en principi en garanteix la continuïtat, ja veurem de quina manera. Enguany els diaris no han repartit banderes com l’any passat i la gent no se n’ha recordat de penjar-les a la finestra. Enguany els organitzadors han decidit de fer conferències arreu de l’illa, a càrrec d’un equip d’especialistes, sobre l’època gloriosa de la “independència”, que fins i tot ha servit a la nova presidenta —aquí tot s’aprofita— per a proclamar la seva aposta pel federalisme. Supòs que els historiadors, que són de fiar, explicaran la vertadera història. Però els polítics que hi haurien d’assistir no hi aniran, i alguns continuaran creient, o volent creure, en el bell conte del regne independent, quan els mallorquins érem feliços, els reis eren “nostres” i, fins i tot, Perpinyà era “nostre”.

5 comentaris

Ja és primavera a les Illes Balears

Per Cap d’Any del 2004, des de les meves pàgines web —encara no tenia blog— vaig felicitar els amics amb aquestes gloses:

Aquest any que hem acabat
m’ha deixat un poc d’agror,
perquè en certa qüestió
no ha sortit gens redó,
sinó bastant foradat.

Això del cor ho he tret
i vos ho dic fervorós:
que l’any nou i els venidors
siguin tots bastant millors,
sobretot el dos mil set.


I el desig s’ha complit. Encara que les proporcions de vots dels ciutadans no han variat gaire respecte de les eleccions precedents, els nombres i els pactes han volgut que la majoria d’institucions de les Illes —i les principals— deixin d’estar en mans dels populars i passin a ser governades per forces molt més presentables. Darrere queda una amarga tirallonga de governs del PP que han fet molt de mal a la nostra terra. Sobretot la darrera i nefasta legislatura, amb un govern totalment lliurat als interessos dels grans negociants de la construcció (i.e. destrucció), l’especulació i el devorament del territori; amb un govern que ha encoratjat i engreixat l’extrema dreta espanyolista sin complejos; amb un govern que ha menyspreat i maltractat la llengua i la cultura del país. Amb aquesta penosa trajectòria política i les desgràcies que els han caigut damunt, les Balears són avui una terra mal parada, i costarà molt de recuperar-nos si ho arribam a fer. No hem sortit de l’hospital, no, però després de l’ofegor començam a respirar. I —permeteu-me la temeritat poètica— a respirar l’aire carregat amb les flaires esclatants de la primavera.

Malgrat la precarietat, començam un nou cicle amb una certa càrrega d’esperança. Si els nous governants fan una bona feina i no cauen en errors passats, amb el PP passant rusca a l’oposició, perdent una part del vot clientelar i previsiblement amb l’agudització en el seu si de les tensions internes, podríem posar fi al malson de la majoria absoluta dels depredadors i superar definitivament el camí que per desgràcia han emprès els nostres compatriotes valencians. Això no és necessàriament la glòria però pot ser un principi de la solució. És a dir, la garantia que en el futur les Illes s’assemblaran més al Principat de Catalunya que a Extremadura.

Les noves institucions —Govern, els quatre Consells i la majoria d’ajuntaments— sens subte portaran a terme polítiques més progressistes i civilitzades, sobretot pel que fa al respecte al medi i al territori. Dit això, alguns, o molts —els qui pensam que la protecció del català és la màxima urgència en aquest moment— ens demanam què passarà amb les polítiques lingüístiques. Segur que hi haurà canvis en positiu, però els elements disponibles no permeten llançar del tot les campanes al vol, i tant de bo m’erri.

En qualsevol cas, des de la lleialtat al nou govern —el millor que les Illes poden tenir en aquest moment— en aquest blog estarem atents, vigilants i positivament crítics amb aquestes polítiques lingüístiques que les noves autoritats hauran de dur endavant.

I gaudim tots de l’oxigen i de les flaires de la primavera.

9 comentaris

Gloses

1

En Matas està coc-piu,
que ha perdut la majoria.
Pensava que guanyaria
i que tot s’ho menjaria
de modo definitiu.
I, quan fletxendo i altiu
les tovalles estenia,
les urnes amb valentia
l’han menjat de viu en viu.

2

En Matas va planejar
amb el pitjor de la dreta
ficar endins la ganiveta
al partit de na Munar.
I ara l’ha de festejar
amb la coa ben estreta;
com un xotet de cordeta
darrere li ha d’anar,
besant mà esquerra i mà dreta
i el cul, si falta fa.

3

En Matas tot fet un brau
deia que tot funcionava,
i mirau si cert estava
que amb els doblers que guanyava
va poder comprar un palau.

Però ara l’han fet blau
i ha quedat fet una trava,
quan ha vist que el cap no alçava
i qui esclafar se pensava
ara té el pany i la clau.

I ara amb tot aquest cacau
està més gelat que un rave;
si de funcionar es tractava,
res funciona i tot s’acaba
i el seu estel veloç cau.

Més vos diré si escoltau:
l’ocellet que abans cantava
quan pel món es passejava
ara està mut dins el cau.
I si de volar provava,
sé cert que no l’animava
ni tan sols na Mari Pau

Cap comentari

Dies de travesses i tremolors

Un amic em deia avui que això de diumenge passat a les Illes és un desastre absolut. I jo, per a posar un poc de conhort enmig de la desesperació, li he matisat que era un desastre relatiu. El desastre és el fet que la plaga bíblica que assola aquesta terra a penes ha vist minvat el seu suport popular malgrat el quadrienni de devastació, no sols de naturalesa física, que ha dut a terme, i el fet que els partits del país estiguin en la situació que estan. La relativitat ve de la possibilitat que la plaga perdi el control de la majoria d’institucions de l’arxipèlag, cosa que significaria, com a mínim, un poc d’oxigen i possibilitat que el cos malurat d’aquestes illes es reforci amb anticossos que li permetin un millor plantar cara a la malura.

Ara tothom fa anàlisis, reflexions i travesses. L’extrema dreta ultraespanyolista —la gran perdedora— es posa desficiosa davant la imatge en la seva ment d’un PP agenollat davant la seva odiada Unió Mallorquina i ja demana el cap de Matas i un al·lucinant pacte de govern entre els dos partits d’obediència madrilenya. La resta del PP, humiliat i compungit, resa a tots els sants que coneix perquè es pugui arribar a un pacte —no massa desastrós per a ells— amb la senyora Munar, que de cop ha ascendit de princesa a reina. El PSOE està comprensiblement nerviós davant el panorama. I en el Bloc alguns retorcen la seva consciència demanant-se si —en cas que es presentàs la necessitat de decidir— convé més deixar que mani la plaga, cosa que sospiten que no els seria perdonat en la mesura que en tinguessin la culpa, o rompre la puresa esquerrana i donar poder a un partit pel qual senten quasi tanta veneració com el dimoni per la creu.

Tothom es demana què passarà i què convé que passi. Però pocs han posat atenció a un element que Josep M. Quintana remarca en el seu blog: “Mariano Rajoy acaba d’oferir un pacte al PSOE perquè en aquests casos governi la llista més votada. Això implicaria que el PP podria governar Navarra i les Balears, mentre que el PSOE governaria les Illes Canàries.” Vaja, que l’estat de desassossec que a tots ens embolcalla aquests dies pot acabar amb una cosa tan simple i tan ignominiosa com que el govern de les institucions de les Balears sigui decidit —descomptant la part de decisió de la reina— en un despatx o restaurant de Madrid i d’acord amb uns interessos ben llunyans dels nostres. És l’avantatge de ser una província. Els qui han optat pel denominat vot útil, que sembla que són molts, podrien comprovar la sobirana inutilitat de la seva decisió.

En fi: ja veurem va dir un cec.

3 comentaris

Eleccions “municipals” i mitjans municipals

A Catalunya Ràdio i a TV3 s’inflen de dir que el pròxim dia 27 hi ha “eleccions municipals”. Que avui comença la campanya per a les “eleccions municipals”. I vinga eleccions municipals.

Comparau amb la notícia de capçalera d’avui de Vilaweb: “A mitjanit comença la recta final per a les eleccions del 27-M a les Corts valencianes, al Parlament balear, als consells insulars, al Consell General d’Aran i als ajuntaments”. No hi ha color.

I crec que la Corporació està en mans d’ERC. Mai m’hauria imaginat que uns dirigents d’un partit nacional i independentista em poguessin arribar a defraudar d’aquesta manera.

Quin sainet, que els valencians i els illencs traguem el fetge per la boca per poder veure aquesta meravella de ràdio i televisió.

8 comentaris

TV3

Així com Déu va fer l’home a la seva imatge i semblança, una cosa ben igual li va succeir a CIU quan va fer TV3 (i Catalunya Ràdio). Vull dir que les va fer a imatge i semblança de CIU, no de Déu, que a tant no hi arribaven. Una altra cosa hauria estat difícilment comprensible. Una força política que no creu en la nació catalana sinó únicament en una part, una força política el món de la qual s’acaba en els límits de les quatre províncies, una força política que considera els valencians i els illencs com uns estrangers una mica més propers o més simpàtics que els altres, va muntar una televisió i una ràdio que viuen en el seu món autonòmic —i en el seu món espanyol— i que es desentenen olímpicament de la meitat de la societat que les mira i escolta.

Negació de l’àmbit nacional i Espanya com a referència sistemàtica són els dos vicis de naixença que aquests mitjans han mantingut amb una tenacitat digna de la prova més dura al llarg d’una vintena grossa d’anys. Que TV3 és —com les seves germanes— un instrument d’espanyolització en català, i de col·laboració amb el projecte espanyol d’esmicolament de la nació catalana, ha estat dit per activa i per passiva, una vegada i una altra, però la Casa no s’ha desviat ni un pam del camí marcat inicialment. Un exemple recent i il·lustrador: el passat 17 de març el Telenotícies migdia va obrir amb la notícia de la manifestació espanyolista de Navarra que estava convocada per al capvespre. Però ni una paraula de la que estava convocada a Palma per al mateix capvespre. L’endemà, i l’endemà de l’endemà, els Telenotícies han fet gran atenció a les reaccions produïdes arran de la manifestació navarresa. Ni una paraula de la gran manifestació mallorquina que aplegà 50.000 persones. TV3 parla de les Illes i del País Valencià, però sense volta ni solta: el dia que no diuen res d’una manifestació transcendent, o de la constitució del Consell de Mallorca, o de l’aprovació d’un nou Estatut, són capaços d’informar d’un incendi produït a un apartament d’Alcúdia. Quan a TV3 —i a les seves germanes— es donen dades sobre el que sigui, el marc sempre és la comunitat autònoma principatina i Espanya. Als programes emblemàtics d’humor, com Polònia, hi surt escarnida tota la fauna espanyola, però sembla que és impensable que hi aparegui un Matas o un Camps, que no són menys escarnibles que els altres. A les tertúlies de Catalunya Ràdio no paren de parlar del País Basc, però dels temes de la política valenciana o illenca qualque referència a corre-cuita, molt de tant en tant i gràcies.

Amb tot, una televisió que dispensa aquest penós tractament a les Illes i al País Valencià té una quota de seguiment de quasi 4 per cent a les Illes (i ha arribat a prop del 8 per cent) i de 2 per cent al País Valencià. Quina quota tindria si s’ocupés amb convicció dels afers d’aquests territoris i de la seva gent? Segur que molt més alta. Però quins curiosos responsables tenen aquests mitjans que menyspreen la seva audiència, el seu mercat i, fins i tot, els possibles ingressos publicitaris que aquest mercat els donaria!

Molts pensaven que hauríem d’esperar que ERC, un partit teòricament independentista i que creu en el marc nacional dels Països Catalans, es fes càrrec de la gestió dels mitjans per a arribar a una nova situació. Doncs ja hi som: Esquerra és ara la responsable de gestionar Cultura i Mitjans de Comunicació. I TV3 és més espanyolista i més localista que mai. Per a molta gent la sorpresa esdevé autèntica perplexitat. I la desoladora conclusió és que ni amb Esquerra. Quin partit hem d’esperar ara que vingui a arreglar-ho?

Les circumstàncies han volgut que aquesta situació coincideixi amb el fet que la recepció dels canals de la Corporació Catalana perilli seriosament a les Illes i sobretot al País Valencià. Doncs que ningú no es confongui. D’ençà de la creació d’aquests mitjans els valencians i els illencs hem mantingut una brega constant i enèrgica contra les adversitats per rebre aquestes emissions. Ho hem fet perquè són canals en català i perquè tenen una qualitat a llegües de la misèria que representen el Canal 9 o IB3. I molts perquè, a més, veiem en els canals de la Corporació l’única possibilitat, de moment, de tenir una sensació de normalitat nacional en el terreny dels mitjans de comunicació, cosa que mai no ens donaran les televisions i ràdios autonòmiques de més avall. Alguns els miram amb la profunda incomoditat de sentir que fas la mitja rialla estúpida a qui t’ignora i et menysprea cada dia. Encara que el menyspreu vingui disfressat de presumpte “respecte” i de “no ingerència”, el típic discurs regionalista principatí. Però ara, en els moments crítics —per la deriva de TV3 i per la possibilitat de perdre’l a la meitat del País— intensificarem la lluita més que mai. No hi ha cap contradicció: és la lluita que hem fet sempre, és una sola lluita contra els qui volen una TV3 autonòmica, regional i exclusivament principatina, siguin els Camps de torn o els seus mateixos responsables polítics, incapaços de reconvertir-la en televisió nacional i sembla que incapaços ara de moure un dit per salvar-la al País Valencià.

Posts relacionats:
Televisió digital: la lluita urgent
TV3, vint anys a Mallorca
Vergonyosa TV3
      
4 comentaris       
    

Nuevos tiempos. Vells provincianismes

Ahir a cals socialistes balears hi va haver altar fumat i missa de tres. O de quatre, no ho sé. Però, en tot cas, mirau si la cosa anava grossa que va presidir la celebració una persona molt important vinguda de Madrid. Es presentava oficialment la candidata a la batllia de Palma, la jove i decidida Aina Calvo. Finits els discursos, les promeses i les efusions, els protagonistes s’estrenyen i enlairen emocionadament les mans mentre el públic fidel branda banderetes amb les sigles del partit (PSOE, per descomptat). Tot molt maco. Només una petita anotació: es veu que els responsables de l’organització de la festa no varen caure en el detall que aquest país té una llengua pròpia, i, més descansats que un canonge, ompliren de cap a cap el fons de l’escenari amb un contundent Nuevos tiempos, nuevas políticas. La llengua pròpia i allò del PSIB aquesta vegada no pogueren anar a la festa i van quedar a casa sols com a mussols, de manera que la foto que avui du la premsa local bé podria correspondre a un acte fet a Albacete o Toledo, si tapassin els ulls dels amfitrions amb aquell quadradet que solen posar a algunes fotos de les pagines de successos.

La premsa diu que la persona important vinguda de Madrid, la senyora Fernández de la Vega, va dir unes paraules en català que van ser molt aplaudides. Una disposició favorable cap a la llengua per part de l’auditori que no va ser obstacle perquè la candidata presentada parlàs “en bilingüe”. Com ensenya sàviament el professor Matas. Com defensa El Mundo i tota la premsa d’ordre. Com els Ciutadans aquells dedicats a l’striptease i al sainet amb crits de llibertat.

24 comentaris

Una entesa mala d’entendre

Tot just quan Carod va haver anunciat el pacte amb el PSC i ICV vaig escriure, en calent, el post que precedeix aquest. Malgrat les lògiques vacil·lacions havia pres partit per un pacte nacional i la notícia va ser com un gerro d’aigua freda. Estic segur que com per a una multitud ingent de catalans. Després he seguit amb la màxima atenció els argumentaris d’un i altre costat, a la premsa i a la blogosfera; argumentaris que, d’altra banda, veig que són brandats més amb la idea de servir el partit que de cercar la racionalitat. De cada vegada més crec que les coses no són ni blanques ni negres, sinó de molts de grisos, i no enviaré ningú a l’infern perquè defensi amb convicció uns arguments o uns altres. Però, després de llegir una muntanya de paper o de bits, continuu pensant que allò que hauria estat millor per al país és la coalició nacionalista.

En els argumentaris hi ha elements de caràcter conjuntural i altres de més essencials. Entre els conjunturals s’ha dit que CIU no volia el pacte amb ERC (i sembla que ERC tampoc no volia el pacte amb CIU). El tractament d’Esquerra com a plat de segona taula, però, sembla més una excusa de mal pagador que una raó convincent. Hi va haver un moment que el pacte era possible i es va deixar perdre l’oportunitat. La qüestió és si, malgrat els desencontres i els menyspreus, valia o no valia la pena d’intentar-ho.

I així entram en els arguments no conjunturals. Què és millor per al país i per al creixement dels partits nacionals? (donant per pressuposat que això darrer també és bo per al país). L’argument que diu que, com que CIU és tan sobiranista com el PSC, és a dir gens, val més dedicar-se a les polítiques socials, és una raó de no gaire bon vendre. De la perspectiva independentista és ver que CIU ha donat mostres abundants de maniobres tèrboles que poden fer dubtar de la sinceritat de les seves proclames nacionalistes; però CIU té unes potencialitats de vindicació sobiranista que no tenen els partits sucursals ni d’una hora enfora. CIU governant al costat d’Esquerra, amb els dos partits alliberats d’haver de ser cortesans besaculs de PSOE o PP i víctimes dels interessos d’aquests, podria aplicar-se responsablement als objectius que teòricament s’ha marcat. És clar que podria haver-hi motius de tensió entre els dos socis, però per a alguna cosa deu haver-se inventat el patriotisme.

Un dels cavalls de batalla principals és la qüestió dels moviments electorals. Esquerra afirma que la seva estratègia estirarà els votants del PSC –hispanoparlants o no– cap al catalanisme. Però és dubtós que aquests votants apuntin més cap a Esquerra amb un PSC reforçat amb el govern que amb un PSC desgastat a l’oposició. Per què haurien de fer-ho? Més aviat pareix que el govern de coalició nacional asseguraria la integritat de l’electorat nacionalista –ara abocat al desànim i a l’abstenció– i amb tota probabilitat podria eixamplar-lo si fossin capaços d’aquí a quatre anys de presentar-li una obra de govern consistent.

És cert que ERC no podria fer una política tan d’esquerres amb CIU com la que pot fer amb socialistes i Iniciativa. Tanmateix, és aquesta la urgència, o la urgència és donar un impuls decidit a la política d’identitat nacional, al desplegament de l’Estatut i a la política lingüística i cultural? És a dir, posar el Principat en una situació molt més favorable per a escometre salts cap a les fites que sempre ha proclamat el nacionalisme de qualsevol dels dos signes.

Deia que les coses són grises, i ara més ben dit que mai. I, a més, els resultats en política estan molt condicionats per tota mena de variables inesperades. Només el temps dirà si Esquerra anava bé o si hi va caure de potes. O potser aviat començarem a veure coses.

6 comentaris

« Pàgina anteriorPàgina següent »