|
Amb bones paraules
El veí i el veïnat
Veí és una paraula que pot ser adjectiu o substantiu. Com a adjectiu significa 'pròxim, que és a prop', i avui s'aplica a entitats físiques (estats veïns, cases veïnes), però antigament s'aplicava a qualsevol cosa, material i immaterial («la mort ab gran pena me era vehina», és a dir, pròxima, diu el Tirant). Com a substantiu, veí significa o bé la persona que viu molt a prop, sovint al costat («val més un bon veí que un mal parent»), o bé la persona que habita en una determinada vila, llogaret o àrea urbana (els veïns de Petra, l'associació de veïns).
Veí procedeix del llatí vecinus, dissimilació de vicinus, i aquest és un derivat de vicus (poble, llogaret). El llatí vicinus també era alhora un adjectiu i un nom, amb els mateixos valors que els del català actual. L'adjectiu, amb el significat de 'pròxim' en general, es conserva en l'italià vicino («la casa è molto vicina al mare»).
Vicinus, o vecinus, dóna en català dues formes: la que avui és general, veí, i una forma en què es conserva la c llatina transformada, vesí, avui viva a part de les Balears i en alguna comarca del Principat. Sembla que en català antic hi havia les dues formes, i a partir d'aquí veí anà ocupant la major part de l'espai i vesí restà com a minoritària. Pel que fa a Mallorca, ja al principi de l'època catalana veiem un Llull que escriu veí (o vehí) i un Turmeda que escriu vesí. Sembla, però, que la forma vesí és la que va quedar com a predominant. Avui és la que usen normalment a Menorca i a les Pitiüses. A Mallorca, un temps enrere també era general l'ús de vesí, paraula que encara es pot sentir en alguns pobles. El que ha passat a Mallorca és que veïnat ha ocupat —usurpat diu Coromines— el lloc de vesí. Per què i com?
En la llengua general ja se sap que veïnat significa el conjunt de veïns d'un poble, barri o carrer («Amb aquests crits despertaràs tot el veïnat»), o bé un conjunt de cases que formen una petita entitat de població. Aquesta paraula ve del llatí vicinatus, amb el mateix significat i, òbviament, derivat de vicinus. Em fa la impressió que el veïnat mallorquí ('veí') ha vingut per una altra via: sembla que de l'adjectiu veïnat, relacionat amb el verb veïnar, 'tenir relacions de veïnatge'. La substitució hauria començat per aquest ús adjectiu (una casa veïnada, una possessió veïnada), i després l'adjectiu hauria passat al valor substantiu, primer aplicat als veïns pròxims (els meus veïnats) i després als veïns com a conjunt de residents (l'associació de veïnats). De fet, hi ha llocs on només s'empra veïnat en el primer sentit i es conserva vesins per al segon. El diccionari d'Antoni Figuera (1840) interessant pel caràcter descriptiu del català mallorquí de l'època, registra vesí (amb tots els sentits) i veynâd (definit com a 'immediat, prop, al costat'), alhora que consigna vehí en un apèndix "de termes mallorquins antiquats ... per a entendre el poeta llemosí Ausias March". També inclou els castellanismes vesindari i vesindat, que el lexicògraf percebia com a paraules catalanes normals.
Naturalment, qui vulgui que digui veïnat amb el significat de 'veí', però una altra cosa hem de propugnar per als registres formals i neutres, de tipus informatiu o expositiu, dels mitjans de comunicació i àmbits semblants. Aquests àmbits han d'aspirar a construir una llengua basada en la voluntat d'unitat i confluència de les diferents varietats territorials, objectiu que s'assoleix renunciant cadascú a les alteracions que hagin separat el propi parlar dels usos generals. Una llengua, a més, clara i precisa, en què hi hagi les mínimes possibilitats de confusió i dreçada amb la idea que el destinatari potencial del missatge és tota la comunitat lingüística. Aquí els veïns són els veïns, i el veïnat és el conjunt de veïns.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 19 de desembre de 2009.
