Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Una llengua que no està vaccinada

En espanyol hi ha el sufix -uno, que serveix per a formar adjectius i que és bastant productiu. Molt aplicat a arrels de paraules que designen animals, però també a altres arrels. Hi ha caballuno, conejuno, gatuno, lobuno, ovejuno, perruno i moltes més, i també frailuno, hembruno, hombruno, machuno i moruno. Òbviament, també vacuno (ganado vacuno). El català no té aquest sufix (ni cap altra llengua romànica), i l'únic mot del diccionari que el porta (morú) és un simple castellanisme. Així, doncs, si algú diu bestiar vacú utilitza un castellanisme que, a més, no és als diccionaris. Els adjectius corresponents a aquesta espècie animal són vaccí (del llatí vaccinus, derivat de vacca), que s'usa molt poc, i boví, que és el que s'usa normalment en el llenguatge de la ramaderia.

El DIEC inclou l'adjectiu vacum (bestiar vacum), que crec que és un error i una mala còpia de ganado vacuno. Vacum és un substantiu, no un adjectiu, que vol dir 'un conjunt de vaques'. Aquí hi ha un sufix (-um), moderadament productiu en català, que forma noms col·lectius, referits a animals o a altres éssers amb valor despectiu: vacum, cabrum, patatum, greixum, pixum, capellanum, frarum o forasterum. Però no és aconsellable dir bestiar vacum per bestiar boví.

Ja podeu suposar que la paraula vacuna és un gran castellanisme, i que en lloc seu caldria dir vaccí. Ja ho va defensar amb arguments clars Lluís Marquet en un article a Serra d'Or l'octubre de 1991. Vegem-ho. Hi ha una malaltia infecciosa dels bòvids i dels èquids que en anglès es diu cow-pox o horse-pox respectivament (en francès vaccine, en espanyol viruela bovina), el virus de la qual, semblant al de la pigota o verola humana, produeix un vaccí que immunitza l'home contra aquesta darrera malaltia. El 1798 el científic anglès Edward Jenner, experimentador amb aquestes pràctiques, va publicar An Inquiry into the Cause and Effects of the Variolae Vaccinae, on encunyava el terme científic variola vaccina (variola o verola de les vaques) per a referir-se al cow-pox. D'aquí va sortir el terme vaccí, aplicat inicialment a la substància que immunitzava contra la pigota, que es difongué ràpidament en les diverses llengües europees (anglès vaccine, francès vaccin, italià vaccino, portuguès amb el gallec oficial vacina, romanès vaccin, neerlandès vaccin, noruec vaksine, esperanto vakcino, etc.). Només l'espanyol s'aparta d'aquesta pràctica, atès que aquest idioma disposa, com hem dit, de l'adjectiu peculiar vacuno, que, convertit en substantiu i en forma femenina, va ser adoptat com a terme científic en lloc de l'universal vaccí.

De vaccí surt el verb vaccinar, també present en la majoria de llengües europees (angl. to vaccinate, francès vacciner, italià vaccinare, portuguès vacinar, etc.); i el nom vaccinació (anglès i francès vaccination, italià vaccinazione, portuguès vacinação, etc.). L'espanyol, en canvi, diu vacunar i vacunación.

Fabra va cometre l'error d'incloure en el seu diccionari vacuna, vacunar i vacunació com a mots principals i considerar vaccí, vaccinar i vaccinació com a sinònims secundaris. El DIEC ha invertit la preferència, cosa que és una passa endavant. Però cal demanar-se com s'explica que, si els mots preferents són els genuïns i universals, els mitjans de comunicació i les institucions facin servir de manera pràcticament exclusiva les formes castellanitzants? Vacuna, vacunar i vacunació són castellanismes vergonyosos, com tants d'hispanismes del mateix calibre, marca de l'esclau que mostra la nostra profunda subordinació lingüística i cultural. De fet, hauríem de dir que és una vergonya que aquestes paraules siguin als diccionaris i que la majoria dels correctors no les eliminin sense contemplacions.

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 10 d'octubre de 2009.

Tots els articles