|
Amb bones paraules
No titlleu més, si us plau
Hem arribat a un punt en què no hi ha diari, de paper o digital, que cada dia no dugui en algun títol —que és com s'hauria de dir, i no titular— la paraula titllar. Després de qualsevol declaració que faci un polític, ja tenim que "el senyor (o la senyora) Tal titlla tal o tal cosa de...", i aquí posau-hi l'adjectiu que vulgueu. Segons els diccionaris, titllar significa "assenyalar (algú) amb una nota denigrant, desfavorable". Segons aquesta definició, es podria dir "avui m'han titllat de mentider" o "la va titllar de llepafils", i amb aquest significat degué començar la profusió de titllar als diaris. Però tant s'ha usat el mot i tant se n'ha abusat que ara ja es fa servir amb el simple significat de 'qualificar'. Fa pocs dies he llegit a un digital de cert prestigi que "Ridao titlla les consultes de 'petit assaig' per (sic) un futur referèndum", i no crec que Ridao vulgui atribuir a les consultes cap "nota denigrant o desfavorable". Hauria d'haver dit "Ridao qualifica les consultes de 'petit assaig' per a un futur referèndum".
Gratant una mica en aquesta qüestió, però, trobarem altres sorpreses. Supòs que aquest titllar, en qualsevol dels dos valors indicats, és un castellanisme modern. Coromines, naturalment, va ben alerta a dir-ho. Segons el filòleg, titllar és continuació semipopular del llatí titulare (duplicat en diu), que hauria produït un derivat postverbal titlla. Afirmació que trobam sorprenent: és ben estranya una paraula evolucionada des d'un mot llatí que no està documentada en català fins al 1840 (diccionari Labèrnia), segons diu el mateix Coromines.
Nosaltres pensam que la paraula bàsica és titlla, i el verb sortiria després. Aquesta paraula es troba sota la forma tilde en espanyol, francès, anglès i italià, i sota la forma til en portuguès. Tant el francès, com l'anglès com l'italià han agafat la paraula de l'espanyol, com diuen els diccionaris etimològics d'aquestes llengües, i cap d'elles no ha produït un verb corresponent a titllar. Tilde apareix documentat en espanyol el 1433, mentre que en francès i anglès no apareixen fins al segle XIX. No tinc ara la dada sobre l'italià.
En una cosa Coromines sembla convincent: quan diu que l'espanyol tilde, tan antic, és un manlleu fet a una altra llengua, possiblement la catalana. Efectivament, del llatí titulu no pot sortir tilde: hauria sortit tildo (comparau amb spatula, que dóna espalda) o tillo (comparau amb rotulu, que dóna rollo). Podria ser que tilde fos pres del català title, que és l'evolució normal en la nostra llengua del llatí titulu (comparau amb modulu, que dóna motle), i que després es convertí en titlla (com espatla es convertí al Principat en espatlla), després d'haver fet un canvi de gènere. Trobam documentat titla al diccionari llatí-català de Nebrija-Busa (1507), però tot indica que el mot és molt anterior. La forma catalana title, quan va passar al castellà, si és el cas, degué transformar-se en tilde, i aquesta és la forma que es va transferir a altres llengües.
El verb tildar és un derivat de tilde, documentat en espanyol en el segle XVI, o potser el XVII, encara que no figura en el diccionari de Covarrubias (Tesoro de la lengua castellana o española, 1611). Primer va significar 'posar titlles' a un text (posar signes gràfics) i després, per extensió, qualificar algú amb notes desfavorables. Amb aquest significat el trobam en el Diccionario de autoridades (1739): "metaphoricamente vale señalar con alguna nota denigrativa particular à un sugeto". La derivació degué ser imitada pel català en època moderna, cosa que va produir el nostre polèmic titllar. En el diccionari Labèrnia, esmentat abans, titllar només significa "posar titlles a les lletres que la demanen"; el significat extensiu, el més castellanitzant, encara és desconegut en aquest diccionari de 1840.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 23 d'octubre de 2010.
