|
Amb bones paraules
Que els pronoms febles continuïn febles
A Mallorca i a Menorca —poc a les Pitiüses— un dels trets típics del parlar col·loquial és l'accentuació dels pronoms postposats al verb, dits també enclítics. En lloc de míra-la es diu mira-là, en què el pronom es fa amb vocal neutra tònica. En lloc de fér-ho i anàr-hi es diu fer-hó i anar-hí. Si el pronom queda reduït a una forma sense vocal, com a mira'l, llavors s'accentua la darrera vocal del verb (mirà'l, amb vocal neutra), cosa que, per analogia, produeix en alguns llocs mirà-la o mirà-les, sempre amb neutra tònica. Si són dos els pronoms enclítics, se sol accentuar el segon (donau-la-mè, posau-vos-hí), però de la mateixa manera que alguns diuen mirà-la, també n'hi ha que diuen donau-mè-la i, evidentment, donau-mè'l. A les Pitiüses, com deia, el fenomen és reduït i es limita a desplaçar l'accent en els casos en què queda un conjunt esdrúixol (miràr-la, aixecàu-vos, però coneixèr-les, mira-mós; donàu-me'l però donau-me-là). Segurament, aquest ús actual eivissenc, degut a la necessitat d'esquivar una estructura esdrúixola, va ser un primer estadi a les altres dues illes, on el desplaçament es va fer després absolut.
En els llocs on la vocal neutra tònica ha passat a e oberta (Binissalem, Maó, etc.) la vocal (a o e) accentuada es fa e oberta (acosta-mè'l o acosta'l-mè, coneixer-sè o —a Maó— coneixet-sè, amb assimilació consonàntica). Això mostra que el desplaçament de l'accent és anterior al canvi en la pronúncia de la vocal. Però a Sóller, en què la o àtona ha esdevingut u, no es diu fer-hó sinó fer-hú, cosa que indica que el canvi vocàlic és previ al desplaçament de l'accent, un desplaçament produït a l'Edat Moderna.
Una conseqüència curiosa d'aquest fenomen és una greu alteració en una part del sistema per acció de l'analogia. Les formes casà't o preparà't (pronunciau la a accentuada com a vocal neutra o e oberta) originen per simetria vestí't ('vesteix-te'), bullí'l ('bull-lo'), fregí'm un ou ('fregeix-me un ou') o construï-lí un galliner (construeix-li un galliner). Un canvi que fa les expressions difícilment comprensibles per als catalans de fora de les Illes. Igual que els canvis que combinen desplaçament de l'accent i assimilació consonàntica (acosta'ts-hí, ço és, 'acosta'ls-hi') i ja no diguem altres deturpacions com nem-mon-nós ('anem-nos-en', sentit a Menorca).
Francesc de B. Moll, a la Gramàtica catalana de 1968, estableix que «En els verbs que van seguits de pronoms personals dèbils, s'ha de considerar carregat l'accent damunt la mateixa síl·laba del verb que seria tònica si no dugués pronom; cal evitar, doncs, el dialectalisme mallorquí i menorquí que consisteix a transportar l'accent al pronom dèbil o a la darrera síl·laba del verb.» I tot seguit posa uns exemples de pronúncia dialectal i pronúncia literària (estàndard en la terminologia actual). Després de Moll, molts de planificadors de la llengua hem recomanat sistemàticament que se segueixi la norma de l'il·lustre filòleg. La darrera mostra és el criteri fixat per la Universitat de les Illes Balears per als registres formals dels mitjans de comunicació orals o audiovisuals de les Illes, primordialment IB3, criteri que estableix que en aquests registres formals mai no s'ha de col·locar l'accent fora del seu lloc natural. Val a dir que cal lamentar que aquest criteri —i altres— no és seguit com convindria fer-ho. Molts de locutors no en fan el més mínim cas, i és una llàstima, perquè en pateix les conseqüències la construcció del model de llengua pública que amb esforç entre molts portam a terme. Un model de llengua que no es pot permetre ni la vulgaritat ni la pèrdua de claredat i comprensió immediata per tothom.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 2 de gener de 2010.
