|
Amb bones paraules
Us ho havíeu plantejat?
La gran obra —encapçalada per Fabra— de transformació d'una llengua profundament subordinada i dialectalitzada, com era el català del final del segle XIX i començament del XX, en una llengua nacional i centrada només es va dur a terme en una part. Només una part dels hispanismes van ser depurats, i en va restar una altra gran part, que constitueix una massa de manlleus i calcs tan rebutjables com els rebutjats. Un procés com aquest és llarg i no basta una vida, ni que sigui la de Fabra. El fet és que els qui vingueren després no saberen, o no pogueren, continuar l'obra fabriana, i ara la majoria dels planificadors de la llengua ni volen continuar-la ni volen plantar cara als nous castellanismes que han fet irrupció en el català dels darrers temps. Aquesta és la realitat.
Un dels hispanismes no revisats és plantejar. Paraula desconeguda de totes les llengües europees menys el portuguès i els satèl·lits de l'espanyol. Una creació espanyola imitada, com tantes altres, per la nostra gent. L'espanyol plantear és un derivat de planta, paraula que té dues accepcions bàsiques: la de 'part inferior del peu' i la de 'vegetal'. En llatí planta significava inicialment la 'planta del peu', i d'aquí aparegué plantare (plantar estaques de vegetals, atès que es ficaven a terra empenyent amb la planta del peu). De plantare aparegué el postverbal planta 'vegetal'.
Per analogia amb la planta del peu apareix el significat de 'part inferior o base d'alguna cosa', com la planta d'un edifici. Plantear significa, en un principi, traçar la planta d'algun objecte, a fi d'assegurar-ne la bona construcció. És una definició que ja apareix en el Diccionario de autoridades de l'Acadèmia espanyola (1737). Posteriorment agafà el sentit de 'implantar', 'realitzar' alguna cosa: plantear una fábrica, plantear la libertad donde reinaba la tiranía, plantear el Evangelio en aquella provincia, los obispos no habían logrado plantear las reformas, etc. Però així com es podia plantear (implantar) una fàbrica o la llibertat, es podia plantear una idea o un projecte. I, ja avançat el segle XIX, el mot va acabar tenint el sentit de 'proposar', 'exposar' o 'suscitar', principalment un tema, un problema, una dificultat o un dubte. El primer diccionari acadèmic espanyol que recull aquesta accepció és el de 1925.
El calc català plantejar va entrar en el segle XIX i ha seguit mimèticament l'evolució semàntica indicada. "Després de plantejat lo nou Códich Penal", és a dir 'implantat', llegim el 1870. "S'acabaria abiat la guerra y abiat se podria pensar en plantejar la federació" (text de 1873 en què plantejar també vol dir 'implantar', no 'proposar'). Naturalment, el mot és del tot inexistent en el català de la Catalunya Nord.
Plantejar no figura en el Labèrnia (ni a l'edició de 1860). Tanmateix, apareix en el Fabra (1932), segurament perquè el codificador no tenia els elements per a identificar l'hispanisme. Entrat al Fabra, el mot no ha estat discutit per ningú. Fins aquí.
Amb aquesta paraula ocorre el mateix que succeeix amb tots els castellanismes: una vegada que hi estam acostumats no en sabem prescindir, però totes les altres llengües bé que poden passar sense. Tanmateix, les opcions alternatives són múltiples. A tall d'exemple, posaré algunes frases seguides, entre parèntesis, de la solució que hi aniria bé. "A l'assemblea es va plantejar una qüestió de màxima importància" (exposar, presentar, suggerir), "el problema es pot plantejar de diferents punts de vista" (exposar, formular), "l'argumentació va plantejar un dubte" (suscitar), "em planteig canviar de feina" (considerar, pensar), "no m'ho havia plantejat" ("no ho havia considerat", "no en feia comptes").
El derivat replantejar es pot substituir fàcilment per reconsiderar, revisar, tornar a formular, tornar a exposar, tornar a examinar, etc. I per a prescindir del substantiu plantejament també trobaríem multitud de solucions, segons cada cas, com exposició, aproximació, formulació, proposta, proposició, projecte, etc.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 5 de setembre de 2009.
