|
Amb bones paraules
Advocats i missers
Crec que fóra bo que prenguéssim consciència que en aquest país estam fent una cosa que a altres comunitats lingüístiques en millors condicions polítiques tenen molt més fàcil que nosaltres: intentam elaborar una llengua de cultura apta per a cobrir totes les necessitats d'una societat del segle XXI que se suposa que vol viure en aquesta llengua. I això vol dir elaborar un codi que no pot ser un simple caramull de parles juxtaposades, sinó que ha de ser un instrument amb prou unitat per a vertebrar una societat i alhora prou flexible per a adaptar-se a les diverses àrees geogràfiques i a les diferents situacions comunicatives. Cada una d'aquestes situacions té la seva dinàmica i les seves exigències. La llengua és una pedrera d'immenses possibilitats d'on cal saber triar les més adequades a cada moment. Els diccionaris reflecteixen aquesta pedrera, però no totes les paraules del diccionari són bones en qualsevol situació. Les tries estilístiques d'un autor de creació poden anar per camins ben diferents d'aquells que fressen els mitjans de comunicació de masses. Aquests articles sobre llengua estan molt orientats cap a aquests mitjans, que segurament són la representació i alhora el factor de creació d'un tipus de llengua neutra, molt funcional i mirall de la unitat i cohesió de la comunitat lingüística. Doncs bé, crec que en aquest tipus de llenguatge hem d'anar molt alerta als experiments que fem.
Introduir en el llenguatge periodístic, que tendeix a ser neutre i unitari, una paraula com misser em sembla un error de dimensions majúscules. Dic introduir perquè una introducció més o menys forçada —allò que diuen entrar amb calçador— és el que veig que fan alguns mitjans de Mallorca, orals i escrits, sens dubte amb la percepció —ben errada— d'usar un llenguatge més genuí i mallorquí. Els primers sorpresos són alguns periodistes joves, que fa dos dies desconeixien aquest mot, que per això surt sovint pronunciat en els mitjans orals amb una peregrina e tancada que fa confondre els advocats amb els entusiastes de les celebracions litúrgiques dominicals.
A les Illes misser, amb e oberta, era —dic era— la paraula popular per a designar els advocats, tot i que advocat també s'ha usat sempre en els dominis formals. Tanmateix, es pot dir que, de fa temps, misser era una paraula força retirada de la circulació, substituïda pel castellanisme abogat. Jo no l'he dita mai en ma vida (de abogat vaig passar directament a advocat), ni l'he sentida mai en boca dels meus pares ni la vaig sentir mai als meus avis, que només la feien sortir en qualque refrany. Com aquell que sentencia que "sap més un misser i un ase que un misser tot sol", una proclamació de modèstia de qui ofereix alguna aportació a un altre, suposat més expert, que pot esdevenir autèntic afront si un té un lapsus i amolla "un ase tot sol" en lloc de "un misser tot sol".
D'un punt de vista històric i general de la llengua, misser —que l'Alcover-Moll proposa d'escriure missèr per a diferenciar el mot de l'adjectiu misser 'que va molt a missa'— és en rigor un tractament, que localment ha esdevingut un substantiu. Igual que mossèn, un altre tractament que col·loquialment també s'usa com a nom (un mossèn, un capellà). Misser era un tractament donat a la gent important, sobretot gent de lletres, però no sols advocats. Ve del llatí mi senior 'senyor meu', com també hi vénen, més o menys, mossèn i l'anterior mossènyer (meus senior).
Misser és una paraula que té el seu lloc en els diccionaris i en la història de la llengua i que pot ser usada per qui vulgui fer-ho en els registres oportuns, però plena d'inconvenients en un català de to neutre i abast general. És paraula excessivament local i sobretot de vitalitat quasi nul·la, circumstàncies a les quals se sumen unes resistències al seu ús en femení. Està bé usar les paraules vives i genuïnes de cada varietat dialectal, però reanimar, en els registres bàsics de l'idioma, moribunds, com misser o conco, perquè vinguin a fragmentar la llengua comuna és fer un mal servei a la normalització d'aquesta.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 14 de març de 2009.
