|
Amb bones paraules
«El matí», no «el dematí»
La primera part del dia, entre el moment d'aixecar-se i el dinar, en català es diu el matí. I a partir d'aquesta paraula la llengua ha creat la locució adverbial de matí, que, segons el DIEC, significa 'en el moment inicial del matí', 'al matí, prest'. «Qui s'aixeca de matí pixa allà on vol», diu el refrany mallorquí, paral·lel a moltes altres dites catalanes que aporten variants per a la segona part. Aquesta locució adverbial pot ser matisada o modificada amb altres fórmules, com de bon matí, de gran matí, ben de matí, etc. Cal dir que totes les fonts de referència escriuen aquesta locució separant els dos mots, menys el diccionari Alcover-Moll, que introdueix la grafia aglutinada dematí, la bondat de la qual hauríem de posar en qüestió.
L'alta freqüència de la locució de matí, ja sigui amb el significat esmentat o amb el valor de 'durant el matí', desenvolupat especialment a les Illes, ha portat a la creació del substantiu dematí, completament sinònim de matí, el mateix procés que ha creat a Mallorca el substantiu decapvespre. Aquesta forma composta és ara la més usual en el col·loquial de Mallorca, però la forma substantiva matí (el matí) no hi és inexistent, i puc assegurar que es pot trobar perfectament en tota la tradició literària illenca, i, en concret, en els escriptors costumistes mallorquins del segle XIX. En tot cas, cal remarcar també que la variant dematí (el dematí) no és només illenca sinó ben viva i estesa al continent.
«En el català central, la combinació de-matí ha tendit modernament a soldar-se i reemplaçar el substantiu simple matí [...]. Són moltíssims els barcelonins que senten matí com a antiquat i només diuen un dematí, un dematí de Nadal, etc., aquell dematí, tots els dematins. És bo de reaccionar-hi i continuar usant el substantiu matí en la llengua comuna, en tots els tons del llenguatge, fins el més oral i familiar.» Són paraules de Joan Coromines, qui encara rebla el clau dient «és bo de resistir-se contra aqueixos vulgarismes, i de fet s'hi reacciona». Efectivament, aquesta ha estat la posició tradicional dels grans codificadors de la llengua, començant per Pompeu Fabra, que, ben conscientment, va rebutjar la forma dematí i no la va voler incloure en el seu diccionari. Per consegüent, els mestres de català i els correctors van fer una tasca eficient per a eradicar el dematí i normalitzar el matí, que al Principat, i també al País Valencià, és avui l'única forma pròpia de la llengua estàndard o d'ús general.
A les Illes també es va fer aquesta tasca, i el primer model de llengua formal oral per als mitjans de comunicació —com pot ser el de les emissions en català de TVE—, supervisat per la Universitat, mirava de prescindir de la forma dematí i usar sistemàticament matí, en sintonia amb la resta de territoris. Però darrerament en alguns mitjans —hauríem de veure amb quin assessorament— veiem proliferar el controvertit dematí, amb la qual cosa es crea una discrepància innecessària i gens constructiva entre la llengua formal de les Illes i la de la resta del país. Aquest relaxament en els criteris, per part de redactors i correctors, segurament ha estat propiciat per la decisió de la Secció Filològica d'incorporar dematí al diccionari de la institució (1995), una decisió a parer meu precipitada i presa sense meditar prou les possibles conseqüències, nul·les en el Principat i en el País Valencià —on la norma de matí ja està consolidada— però tangibles a les Balears.
Cal reaccionar. Els correctors dels mitjans de comunicació no haurien d'inhibir-se en aquesta qüestió. La llengua formal d'aquests mitjans ha de tendir a la unitat i a la coherència, i no hauríem de deixar introduir clivelles en la llengua d'ús general en punts de la normativa en què les pràctiques integradores no representen cap tipus de problema, com és aquest. És igual si dematí és al diccionari: no totes les paraules que surten en els diccionaris són adequades per a qualsevol ús, i els diccionaris no s'han d'usar maquinalment sinó amb criteri.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 1 de novembre de 2008. (Per a qualsevol reproducció cal atenir-se a les lleis i a la política de l'empresa editora, i, en qualsevol cas, cal citar el diari i no aquesta pàgina.)
