Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Mamballetes, ballmanetes

Curiosa i interessant paraula, aquesta, amb dues variants tan diferents. No cal dir que la forma original és ballmanetes, és a dir, com un ball que es fa amb les mans. El diminutiu manetes ens suggereix que el mot té l’origen en el llenguatge infantil (el llenguatge de comunicació amb els infants) i degué començar significant el picar de les mans acompanyant una cançó. No sé quina vitalitat té actualment la paraula fora de Mallorca: l’Alcover-Moll la dóna com a usual en algunes àrees del Principat i la documenta en Narcís Oller. A Mallorca va sofrir una metàtesi (canvi d’ordre de les síl·labes o sons) i va convertir-se en mamballetes. I amb aquesta forma “capgirada” té diversos significats: el dit picar de mans acompanyant una cançó, el fet de pegar un cop amb una mà contra l’altra per a cridar algú, o el picar de mans prolongat que expressa satisfacció o aprovació després d’una actuació d’algú, el que avui en llengua més neutra es diu aplaudiment. Sense oblidar un altre significat de naturalesa menys pacífica que els precedents: rebre una mamballeta és una cosa que ningú no desitja i que no desitjam a ningú.

Encara que mamballeta sigui deformació de l’altra paraula indicada, no hi ha d’haver cap inconvenient per a usar aquesta forma quan es desitgi. Seria exagerat recomanar la paraula original, quan el canvi està consolidat i pocs usuaris de mamballeta saben l’origen del mot. Al capdavall, a moltes altres paraules de la llengua els passa una cosa semblant. Cadernera és el resultat d’una metàtesi aplicada a cardenera (que menja cards) i grufar surt de canviar l’ordre sil·làbic a la paraula furgar, i ningú no rebutja avui aquestes paraules. Només discreparíem de la grafia que usa l’Alcover-Moll (manballetes), atès que en paraules d’aquesta mena cal donar preferència a les regles ortogràfiques bàsiques sobre l’etimologia.

Aplaudir i aplaudiment eren paraules pràcticament desconegudes en el parlar popular i tradicional de Mallorca. Allò que es deia era fer mamballetes i el mateix nom mamballetes respectivament. Sota la influència de l’espanyol entraren aplaudir i aplauso, tan castellanisme un com l’altre, mirat del punt de vista indicat, si bé la segona paraula, per la seva vocal final, espanta molt més que la primera. Considerant el conjunt de la llengua, la primera documentació coneguda de aplaudir és del 1695 (diccionari Lacavalleria), mentre en espanyol es documenta en el segle XV. D’altra banda, l’espanyol aplauso també es troba en el XV, mentre que aplaudiment és una creació culta del segle XIX. Abans es deia aplauso, i interessa la dada que en català es documenta abans el nom aplauso que el verb aplaudir. Com s’expliquen tots aquests fets?

En espanyol —igual que en italià— aplaudir i aplauso han evolucionat de manera independent a partir dels llatins applaudere i applausus. En francès applaudir es troba en el XIV i el derivat applaudissement, en el XV, i no hi ha continuació del llatí applausus. En anglès el verb applaud (segle XV) deu procedir del francès, i ja és més enigmàtic l’origen del nom applause (també documentat en el XV i teòricament del llatí applausus), atès que els llatinismes de l’anglès hi han arribat normalment per via del francès. Cal tenir en compte que en el mateix espanyol —igual que en llatí— aplaudir i aplauso inicialment significaven aprovació, satisfacció, no necessàriament expressades amb el picar de mans: podien ser expressades d’altres maneres o no expressades.

Sigui com sigui, aquestes paraules entren en el català molt tardanament, en el segle XVII, en un context en què la llengua catalana ja té l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Hi entren, com dèiem, aplaudir i aplauso, i la segona forma va ser rebutjada per la Renaixença, que creà el derivat aplaudiment. Hem de concloure que, sigui quina sigui la via per què ha entrat, aplaudir és una paraula catalana vàlida, necessària i indiscutible, paral·lela a la que tenen infinitat de llengües. Si l’espanyol no hagués estat el referent per a la innovació lèxica, el mot ens hauria arribat per altres vies i potser molt abans. I aplaudiment és una creació encertada i també indiscutible. Un aplaudiment per al qui la va crear.

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 2 d'octubre de 2010.

Tots els articles