|
Amb bones paraules
«Informe» és un castellanisme dels grossos
Els meus alumnes saben que de molts d’anys enrere he blasmat la paraula informe, que consider un castellanisme monumental. Darrerament he tingut ocasió de parlar-ne amb el prestigiós terminòleg Lluís Marquet, que també s’ha interessat per la qüestió, i em plau de dir que hem arribat a les mateixes conclusions. Vegem-ho.
L’espanyol té un mecanisme derivatiu, que és propi i exclusiu d’aquesta llengua (i la seva germana portuguesa), que consisteix a generar noms a partir de verbs amb el sufix –e. De desfilar fan desfile i de desarmar, desarme. La llista podria ser inacabable. Normalment aquests derivats signifiquen accions (ajuste, alterne, arranque, avance, cese, derrame, despegue, despeje, derroche, desgaste, destape, disfrute, embarque, empalme, empuje, encaje, enfoque, (tubo de) escape, engrase, engorde, pase —de models o films—, roce, saque, trueque, i altres de més argòtics com ligue, frustre, etc.), però altres vegades, a més de noms d'accions, són noms d'objectes o coses (apunte, cierre, cruce, desagüe, empaste, empate, enchufe, ensanche, envase, escote, implante). Com se sap, totes les altres llengües utilitzen altres recursos morfològics per a formar aquests substantius. Molts d’aquests derivats acabats en –e s’han instal·lat en el català parlat espontani com a castellanismes, amb la vocal final pronunciada sense reduir a neutra en els parlars orientals, sobretot els mots que representen accions. La codificació i la divulgació de la normativa han substituït aquests mots per altres d'acordats amb els mecanismes derivatius catalans (cessament, desarmament, desfilada, embarcament, etc.) o amb lexemes més genuïns (enlairament per a despegue, enllaç o unió per a empalme, etc.).
Podria posar en dubte la genuïnitat d'alguna d'aquestes paraules, que s'han instal·lat en el català amb pèrdua de la vocal final (apunt, desgast, empat, encaix, engreix, envàs, escot, implant), però ara em limitaré a destacar el fet que una paraula d'aquesta sèrie ha passat per malla a tots els codificadors de manera escandalosa: informe. Una paraula pronunciada inicialment amb e tancada, com totes les seves germanes, tot i que la reducció a vocal neutra ara és una pronúncia normal entre gent oriental "normalitzada", cosa que serveix al nostre mot de camuflatge eficient.
El mecanisme derivatiu descrit més amunt no s’ha de confondre amb un altre que de sempre ha tingut el català, que és la formació regressiva de substantius a partir de verbs amb morfema zero, és a dir sense cap sufix. D'acordar hem tret acord; de ballar, ball; de cridar, crit; de manllevar, manlleu; de pregar, prec; de recordar, record; de tocar, toc, etc. Observem que aquests noms no tenen ben bé el valor d'acció o procés com succeeix en els castellans acabats en –e. Ara bé, això de morfema zero s’ha de matisar, perquè si l’arrel de la paraula acaba en un aplec consonàntic inviable en posició final, apareix la normal vocal de suport, que és una e, i així tenim dubte (de dubtar), encontre (d'encontrar), recapte (de recaptar), tracte (de tractar), etc. És la mateixa vocal de suport que es troba en els mots lladre, mascle o vidre, que no correspon a la vocal o etimològica. Són paraules de sempre, pronunciades totes amb una perfecta vocal neutra final en català oriental. Informe, mot modern, amb la vocal final pronunciada inicialment com a e tancada, no pertany a aquesta sèrie sinó a la descrita en el paràgraf segon. I, finalment, cal dir que no s'ha de confondre el nom informe, inexistent en cap altra llengua fora de l'espanyol (i el portuguès), amb l'adjectiu informe 'sense forma', paral·lel a uniforme, deforme o multiforme, present a tots els idiomes veïns.
Hi ha una altra paraula que, com informe, se n'ha rigut de tots els controls: eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt. En resum, informe és un castellanisme manifest que bé podríem substituir, entre altres possibilitats, pel mot internacional report.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 28 de juny de 2008.
