|
Amb bones paraules
«Fideuà» o «fideuada»?
Què hem de dir, i escriure, fideuà o fideuada, referint-nos a un plat que s'ha fet famós pertot? Fideuà és la manera de dir del català popular del País Valencià, en què totes les terminacions –ada passen a –à (com ventà o animalà). Tanmateix, no veig per què els qui parlam i escrivim en altres varietats de català hem de dir fideuà en lloc de fideuada, que és la forma amb el nostre sufix habitual. Sospit que aquí també l'espanyol fa cert paper. En adoptar el mot, com a nom d'un plat típic de València, el castellà l’integra tal com circula per la quotidianitat (en dialecte: tractant-se de València i les Illes, els nostres veïns tenen més simpatia pels dialectes que per l'estàndard), sobretot perquè el mot fa un viatge entre dos sistemes independents, i perquè, conseqüentment, hi ha unes dificultats d'adaptació al sistema receptor: fideada no funciona. Doncs, tal com passa amb paella, fideuà ens arriba als no valencians més via espanyol que directament de València. Aquest és un fet força explicatiu del nostre “valencianisme”.
Algú dirà que fideuà no és un plat de fideus qualsevol, sinó que és fet d'una manera determinada, a la valenciana. És ver, però no crec que sigui argument suficient. També és ver que una fideuada podria ser el fet en si de menjar fideus, més aviat en gran quantitat, paral·lelament a caragolada, calçotada o pamboliada; però parlant de plats, si els meus modests coneixements culinaris no m'enganyen, dient fideuada no hi ha d'haver confusió, perquè els altres plats a base d'aquesta pasta es diuen simplement fideus: a la cassola, a banda, de veremar, de roter, etc. L'única fideuada és la valenciana, feta dins una paella i amb sofregit i marisc.
Crec també que cal proposar un tractament idèntic per a altres paraules d'origen valencià amb aquest tret, com cremà/cremada (de les falles) o mascletà/mascletada (derivat de masclet, un tipus de coet), considerades per molta gent com a definitivament fixades amb –à, per la força que els dóna el fet de sentir-les així una vegada i una altra en els mitjans en espanyol. I em reconforta veure que el DIEC recull mascletada i fideuada, però no mascletà i fideuà.
Al marge de les paraules individuals, a partir d’aquesta qüestió es pot fer alguna reflexió més profunda. Hi ha uns usos lingüístics que són fruit de concebre la llengua com un conjunt de compartiments estancs i no com un sistema en què tots els elements poden encaixar perfectament en totes i cada una de les varietats i que, en integrar-s'hi, s'adapten a les regles i al joc normal d'aquestes varietats. El contrast entre les concepcions d'integració lingüística i de compartiments estancs es manifesta en força altres casos. La resistència de molts a abandonar en el llenguatge formal la forma dialectal pròpia del registre col·loquial d’expressions “entranyables” com homo des be o homo des nassos és una mostra del segon punt de vista. I aquesta mateixa visió no integradora dels elements de la llengua és la base d'un dels més lamentables prejudicis lingüístics que malmeten el català escrit a les Balears: la creença que els topònims, per especial exempció divina, no han d'adaptar l'article a la varietat que s'usa en cada moment. Tindrem ocasió de parlar-ne més.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 3 de gener de 2009.
