|
Amb bones paraules
Com s'ha de pronunciar «estrès»?
Es tracta d'un anglicisme evident. El terme anglès és stress, una paraula que poca gent diria que està emparentada etimològicament amb les nostres estrènyer i estret. Stress és un mot que ja es documenta en anglès en el segle XIV, naturalment amb uns significats molt distints del nostre estrès actual, però pròxims a la idea de força o pressió. Surt d'un antic stresse, escurçament de destresse, mot derivat del llatí vulgar districtia, i aquest del llatí districtus, participi passat de distringere 'estrènyer'. Més encara: districtus és l'origen del nostre substantiu destret ('situació difícil', espanyol apuro), igual que també, per via culta, del mot districte (inicialment 'lloc estret').
Amb el sentit modern, de 'tensió psicològica', stress va ser emprat per primera vegada per l'endocrinòleg canadenc Hans Selye, la dècada dels trenta del segle passat. De l'anglès el mot va passar a les altres llengües. En català hem fet l'adaptació gràfica estrès; en espanyol estrés i en portuguès estresse. En canvi, en francès i en italià utilitzen la paraula sense cap adaptació: stress. En català també fins fa poc s'havia escrit normalment stress, i el volum 13 de la Gran Enciclopèdia Catalana (1979) du només l'entrada *stress, amb un asterisc que indica que el mot es considera un anglicisme que encara no ha pres carta de naturalesa en català. Va ser el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC, 1995) el que va acollir per primer cop la forma estrès. Per què en aquell moment es va optar per l'accent greu? Em falla una informació important: la manera més general de pronunciar la paraula en català central els anys abans de la incorporació del mot al diccionari. Amb tot, col·legues fidedignes d'aquesta àrea dialectal m'asseguren que pronuncien estrés de tota la vida. Puc sospitar que la decisió de l'accent greu ha promogut la pronúncia amb e oberta, en la mesura que aquesta existeix, més que el fenomen invers, però no n'estic segur.
És igual. La setmana passada vam veure que en català tenim paraules acabades en –és (e tancada) i en –ès (oberta o neutra a part de les Illes). Les acabades en –és són paraules més o menys antigues amb ètims que, en general, reclamen la e tancada: abscés, accés, aiguavés, congrés, excés, exprés, ingrés, obsés, procés, progrés, recés, regrés, revés, succés i través. Les paraules amb –ès (oberta/neutra) són un grup més nombrós, sobretot per les que duen el sufix gentilici –ès: francès, holandès, irlandès, maonès, ucraïnès, bavarès, etc., a més de pagès, promès, espès, burgès, marquès, feligrès, cortès, marès i altres (la majoria amb els corresponents femenins en –esa), que porten la vocal determinada per l'etimologia.
Convé observar que les paraules en –és fan totes el plural amb essa sorda (congressos, ingressos, progressos, successos, etc.), mentre que les que acaben en –ès (oberta/neutra) fan el plural amb essa sonora (francesos, anglesos, pagesos, marquesos, etc., amb alguna excepció com espessos). Aquests fets segur que d'alguna manera són al cap dels parlants a l'hora de donar una pronunciació o una altra a un neologisme. Per això, em sembla que la pronúncia estrés, igual que interés, amb els plurals estressos i interessos, encaixa dins aquest sistema millor que estrès i interès.
Però no discutim ara l'encert o desencert de les grafies que avui estan en circulació, sinó la pronunciació d'unes paraules. Dissabte passat defensava clarament la pronúncia amb e tancada de la paraula interès, perquè la tradició i l'ús general balear així ho reclamen. Estrès no és un cap equiparable, perquè és un mot molt nou. Però, vist tot el que precedeix i el fet que la pronúncia general és amb e tancada, jo ho deixaria així. No fos cas que es reconegués que és la grafia la que va errada i decidissin de canviar-la.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 15 de novembre de 2008.
