Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

La comunitat

És curiós que un dels castellanismes tradicionals a Mallorca, que és una illa, és —o era— la paraula isla, pronunciada, a més, il·la. És a dir que illa ha estat un mot inusitat en el parlar corrent dels mallorquins, fins que l'escola o vés a saber qui ens feren avinent que vivíem en una il·la. I és que els mallorquins només tenim una sola i única manera de referir-nos a la nostra terra: Mallorca i res més que Mallorca. Mai no se sentí en llengua popular la nostra illa o aquesta illa o l'illa. Amb Mallorca estava dit tot, el nom de la terra i amb ell l'expressió de l'emoció de fer-ne part. Poc importava si era una illa o un continent: era la terra dels mallorquins, amb un sol nom, Mallorca.

El mateix podem dir de les altres illes de l'arxipèlag, que en temps de normalitat nacional tenien cada una d'elles les seves institucions de govern i la seva vida pròpia. Fins que el Govern espanyol, després d'arrasar aquella normalitat, ens ficà a tots dins la província de Balears, una freda entitat administrativa que molt poc tenia a veure amb els sentiments identitaris dels illencs. Aquests van continuar dient al seu petit país Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. En el parlar corrent de la majoria de la gent no hi havia necessitat de referir-se al conjunt. Baleares, sempre en castellà i sense article, era el nom oficialesc  i escrit de la província, de manera que fins a les darreres fornades d'illencs, quan hom s'ha hagut de referir a la "província", ho ha fet emprant el nom en castellà (i sense article): "ha quedat campeón de Baleares" diuen encara alguns, referint-se a un esportista o a un concurs de races canines. Més inaudit encara en la parla normal de la gent era l'adjectiu o gentilici balear, exclusiu dels registres oficinescos. És clar que la província, encara que lluny dels sentiments, era una realitat, i en èpoques pre-autonòmiques no era estrany sentir a dir la nostra província, en boca d'algun provincià pretesament més versat en geografia que els altres. Avui seria sorprenent aquesta expressió, tot i que no fa gaire encara he tingut l'avinentesa de ser sorprès sentint-la, i tot i que no hem cessat encara de ser una província, com ens ho recorden els nombrosos formularis que emplenam contínuament.

Ara alguns mitjans de comunicació ens bombarden —com és que aquest verb no és al DIEC?— amb l'expressió la nostra comunitat, o simplement la comunitat, un bombardament que en alguns moments arriba a ser realment enutjós. Que si hi ha un pla per a millorar les carreteres de la comunitat, que si es va penjar no sé on la bandera de la comunitat, que si s'han declarat tants de casos de grip a la comunitat, i així. El nou context político-administratiu ha generat aquest subproducte, substitut del més antic la (nostra) província. Parlar de la comunitat no és dir res que no sigui ver, perquè ho som, una comunitat autònoma (i una província), però si aspiram a ser alguna cosa més, no estaria malament que no ens rabejàssim tant en la poquesa.

A Catalunya i al País Basc no sentireu tal rebaixament, almenys en els mitjans de comunicació públics i entre la classe política, potser amb alguna excepció que cau de tant en tant. Aquí hauríem de fer igual i emprar el nom propi amb tota regularitat i amb tota dignitat. Cal tenir cura de l'estil i dels llibres d'estil. Les Illes Balears són les Illes Balears i sempre s'han de dir així, o les Illes en els contextos escaients. I cada illa pel seu nom. No sigui cosa que un dia d'aquests algun placer de Campos o de la Pobla es trobi amb un client que li demani si les cebes que té a la parada són de la comunitat.

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 30 de maig de 2009.

Tots els articles