|
Amb bones paraules
Sobre apunt i apuntar
Fa temps el Termcat va decidir que els textos que es van publicant a un blog, que en anglès es diuen posts, en català s’havien de dir apunts. A partir d’aquí molta gent —sobretot molts de bloguistes— van abandonar els posts i es van apuntar a l’apunt. La decisió del Termcat partia de la idea que post és paraula estrangera innecessària i que apunt és una "alternativa catalana". No ho negaré, però diré que es podrien fer moltes matisacions. No és obvi del tot que post sigui tan innecessari —fa part de la carretada d'anglicismes de les noves tecnologies que, si més no, aporten precisió— ni és clar que apunt sigui una paraula del tot catalana. És clar que qualsevol persona amb mirada lingüística superficial tot d'una percebrà que apunt sembla molt català en comparació de post, com promedi pot semblar molt català si es compara amb average.
Apunt sembla un calc modern de l'espanyol apunte. Aquesta és una paraula genuïnament espanyola, formada per derivació postverbal a partir del verb apuntar, amb el mecanisme tan típic de l'espanyol del morfema -e (desfile, embrague, empalme), i està documentada en castellà en el segle XVIII (abans només hi ha apuntamiento). Sembla que apunt no és més que una adaptació al català de l'espanyol apunte, introduïda modernament a la nostra llengua. En vaig parlar a l'article dedicat al nefast informe. Ni el diccionari d'Enciclopèdia Catalana ni l'Alcover-Moll no ens informen de la seva antiguitat en català, i Coromines (DECLC) es limita a consignar el mot sense donar-ne la més mínima informació. Encara no figura en el Labèrnia, edició de 1864, on hi ha, en canvi, apuntació i apuntament. De fet, els diccionaris bilingües del segle XIX donen apuntament com a equivalent de l'espanyol apunte. I en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la forma apunt no apareix fins al 1877. Podem suposar que és un castellanisme de la segona part del segle XIX, tot i que tampoc no es pot assegurar taxativament que sense la supeditació a l'espanyol apunt no hagués pogut sortir per derivació de apuntar. Creiem que és possible però altament improbable. I no dic si s'hauria d'acceptar o no: només vull assenyalar que caldria anar alerta quan es proclama o es nega la catalanitat de les paraules.
O potser no hauria sortit mai, apunt, sense la subordinació a l'espanyol. Perquè encara podríem anar més lluny i establir la hipòtesi que apuntar, en el sentir de prendre nota, és un calc semàntic fet sobre el castellà, cosa que no vol dir que s'hagi de decretar-ne la prohibició. Certament, manca un estudi històric complet dels camps semàntics de apuntar i la seva família de paraules, sobre les quals ara només podem fer observacions provisòries. Apuntar (o puntar, una variant que ara no tindrem en compte, però que és rellevant), en rigor, són dues paraules diferents: una relacionada amb punta i una altra relacionada amb punt, tot i que algunes accepcions ofereixen el dubte de si es relacionen amb punt o amb punta. L'apuntar de punta és el que apareix a les expressions apuntar l'alba (mostrar la punta), apuntar un llapis (fer-hi punta), que ja no es diu, apuntar l'espasa en el pit (aplicar-hi la punta) o apuntar la fletxa tibada a l'arc(d'on ve després apuntar una arma de foc), apuntar amb el dit, etc. L'apuntar de punt (ja sigui el punt de cosir o el punt de l'escriptura) és el que trobam a les expressions apuntar una tela (fer-hi punts, d'on ve l'ofici d'apuntador), apuntar un escrit (posar-hi la puntuació) o apuntar una llista (marcar els elements amb un punt; per exemple, per a indicar a una llista de persones els presents o absents). D'aquest darrer significat deu sortir el de prendre nota en general, però l'evolució podria haver-se fet calcant el procés espanyol corresponent. Aquest canvi semàntic, desconegut per les llengües gal·loromàniques, podria haver-se produït en espanyol en el segle XVII i ser imitat pel català bastant posteriorment. En el Tesoro de la lengua castellana o española de Covarrubias (1611) encara no hi ha aquesta accepció . També deuen ser castellanismes semàntics apuntar-se a una activitat o a un club, i els sentits de 'insinuar' o 'dir' («tal com apunta el comentarista X») i 'dictar', i, evidentment, l'apuntador del teatre.
La subordinació no sols ens ha dut paraules que podem posar a una llarga llista de manlleus, sinó que ens ha alterat els camps semàntics de les paraules més genuïnes i ens ha sumit en una gran desorientació sobre què és genuí i què no ho és, una distinció sempre complicada.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 16 d'octubre de 2010.
