VINT ANYS DE PARLAR DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA
Aquests dies han tingut o tenen lloc arreu del país, i també a la ciutat de Palma actes diversos en commemoració del vintè aniversari del Congrés de Cultura Catalana. A la nostra universitat, per exemple, s'organitzaren diverses taules rodones sobre la situació de la llengua catalana. Tot plegat ha estat una oportunitat per a reflexionar sobre els objectius formulats en aquell Congrés, sobre la situació d'aleshores i per a fer un balanç del que s'ha aconseguit i el que ha restat com a projecte o aspiració.
En general, ha predominat la visió crítica del procés i la valoració negativa de la situació actual, alhora que es constatava que una bona part dels objectius exposats a les conclusions d'aquell Congrés s'ha assolit; i, fins i tot, s'ha recordat que, en la perspectiva d'aquell moment, arribar a algunes d'aquestes fites assolides era de difícil imaginació. L'autonomia política, l'oficialitat de la llengua catalana, la creació de direccions generals de política lingüística, la catalanització del sistema educatiu -avançat al Principat, en procés inicial i dificultós a les illes-, l'establiment de televisió pública en català, la creació d'alguns diaris en aquesta llengua, l'ús oficial del català a una part de l'administració, etc., tot això són objectius assolits, almenys a una part de la comunitat nacional. Per què, doncs, sura en l'ambient el desencís i un bon grau de frustració, que han estat reflectits, per exemple, en el notable discurs que llegí Salvador Cardús, en l'acte central de Barcelona?
Perquè s'ha demostrat que totes aquestes coses aconseguides són importants, però no decisives ni determinants. En canvi, hi ha un altre procés que sí que ho és, decisiu i determinant: un procés de canvi social, sobretot de tipus demogràfic o demolingüístic, que posa l'ús de la llengua en unes condicions radicalment distintes de les d'abans. Fa unes quantes dècades teníem una societat que era catalana amb una presència nul·la del català en els àmbits públics. En aquests vint anys l'espai públic del català ha deixat de ser nul i ha passat a ser minoritari i subsidiari: uns escassos canals de televisió en català davant un bon munt -i una allau que ve amb les noves tecnologies mediàtiques- en espanyol; alguna emissora de ràdio en català entre un fotimer d'estacions espanyoles; un espai pràcticament nul en els àmbits relacionats més directament amb l'estat (jutjats, policia, aeroports, etc.) o dels grans serveis (telefonia, correus); un quasi zero per cent d'ús del català en les activitats econòmiques, comercials, laborals, lúdiques, etc. És més: sembla que els avenços assolits han tocat una espècie de sostre i que el sistema polític i les polítiques lingüístiques en vigor no donen per a gaire més. I mentrestant, per causa d'aquesta mateixa hegemonia de l'espanyol i per fets de naturalesa demogràfica -immigració, matrimonis mixtos, etc.- augmenta progressivament la massa de ciutadans que -parlin català o no- se senten perfectament integrats dins la comunitat lingüística espanyola, amb els efectes consegüents de lleialtat lingüística que hom pot imaginar. És a dir, l'espai públic del català i la societat que -qüestions onomàstiques a part- s'autopercep com a netament catalana, ço és, la que pot desitjar viure plenament en català, que tradicionalment han estat en ordre invers, tendeixen a ser proporcionals: tots dos minoritaris. En aquesta nova situació que s'està dibuixant, la normalització lingüística -que perquè sigui tal hauria d'implicar el desplaçament de l'espanyol- esdevé francament àrdua; i si la situació es consolidàs, seria pràcticament inviable.
Les circumstàncies han canviat considerablement, però arribam allà mateix: la generació dels meus pares no feien ús públic del català perquè no els l'havien ensenyat o perquè els l'havien prohibit -de fet, les dues coses-, i la generació dels meus fills potser no en farà ús públic perquè hi haurà una llengua més pràctica, més útil i, al capdavall, també sentida com a pròpia del país, cosa que convertirà el català en moralment no exigible. Vet aquí que amb autonomies, cooficialitat, tevetrès i direccions generals de política lingüística l'ús social del català no surt de l'estat d'anèmia. Als instituts de Palma la jovenea parla en espanyol -i també en gran part a Barcelona-, els comerciants no retolen en català perquè no en veuen la necessitat, els industrials no volen etiquetar en la llengua del país perquè és complicar-se la vida i la butxaca, i els qui s'anuncien a les televisions locals de Mallorca o a les desconnexions territorials de les cadenes estatals posen els espots sistemàticament en espanyol sense la més mínima consciència de conducta anòmala. La mentalitat dominant només percep que aquí hi ha una llengua útil per a aquestes coses, i en la tria d'aquesta llengua útil no s'hi veu cap problema per a l'existència de l'altra llengua -la no útil-, que molts dels qui no la fan servir per a cap activitat no domèstica, fins i tot, estimen calorosament. La mitologia bilingüista ens ha fet creure que una cosa no té res a veure amb l'altra i que les dues llengües tenen una espècie de vida pròpia, independent de les normes socials que en governen l'ús.
Les anàlisis han de ser així de crítiques, i cal dir tot seguit que crítiques no és el mateix que derrotistes. Una anàlisi seriosa no pot deixar-se confondre pels guanys assolits, si aquests han de servir perquè, d'una manera definitiva, una part reduïda de la societat catalana pugui fer un consum més aviat indigent de productes i serveis en català en un país on l'espanyol sigui irreversiblement hegemònic.
Les reflexions que es fan en aquest moment es debaten entre la imputació del fracàs als polítics que tenen o han tingut responsabilitat de govern, que no han fet prou o no han fet res -segons els casos-, i la inculpació de la societat civil, que no manifesta globalment gaire demanda de promoció de la llengua. Tan certa és una cosa com l'altra, i no cal fer-hi més voltes. El que cal és trobar una sortida a l'impasse,
Estònia, Letònia i Lituània en cinc o sis anys han normalitzat les seves llengües, que estaven en una situació pràcticament igual a la nostra actual. El procés, que arranca abans de la independència, ha estat possible perquè aquelles nacions i els seus representants polítics ho han volgut i han pres les mesures de govern que han estimat necessàries per a assolir l'objectiu. Aquí en vint anys no sols no hem resolt el problema sinó que hem deixat que les condicions empitjorin. L'episodi de la discussió de la nova llei de política lingüística al Principat ha deixat ben a les clares que ni la dreta ni l'esquerra espanyoles - ni al Principat, ni a les illes ni ja no diguem al País Valencià- no estan disposats a assumir cap compromís de normalització del català. Uns no hi creuen i els altres, si hi creuen, són del tot incapaços de posar un objectiu de país per damunt les immediateses electorals.
Qualsevol anàlisi de la situació sociolingüística no pot. Després de vit anys d'anar marrant la trobada del camí, el projecte de normalització lingüística reclama cercar noves vies per sortir d'aquesta situació d'impasse. Vies que no poden defugir la reflexió seriosa i l'exercici de la responsabilitat.
La responsabilitat en aquest afer és, evidentment, de tota la societat, i ja sabem que ara com ara la societat no té prou empenta normalitzadora. Però els qui han estat cridats a governar-la no poden emprar aquesta mateixa societat a la qual serveixen com a pretext i com a excusa.
Dient la suprema estupidesa que les llengües no s'imposen per decret. Totes les llengües d'ús ple que hi ha en el món han estat imposades per decret i per llei -per les lleis i totes les forces coactives que han acompanyat la construcció dels estats moderns-, altrament en tot el nostre continent la vida pública encara rutllaria en llatí. El dilema és clar: o la llengua catalana s'edifica com les altres per llei i per decret, per política i planificació, o desapareixerà del mapa desplaçada per aquella llengua que sense el més mínim escrupol ha estat imposada per llei, per decret, per reial pragmàtica, per reial cèdula i per reial gana.
© Gabriel Bibiloni. «Vint anys de parlar de normalització lingüística». Diari de Balears, 18 de gener de 1998.