Palma i punt


Ja se sap que allà on hi ha conflicte lingüístic hi ha també normalment conflictes toponímics. En aquest país en tenim exemples a balquena. Amb tot, intentant de situar-nos en una perspectiva de racionalitat i de normalitat, el fet que l’Ajuntament d’una ciutat com Palma en aquestes alçades no sàpiga com es diu aquesta ciutat i hagi de sol•licitar dictàmens a uns determinats tècnics és un fet insòlit, per no dir rocambolesc o patètic.
L’episodi del nom de la ciutat de Palma que s’ha ventilat arran de la dedicació d’una via urbana a uns membres de la família reial espanyola és una mostra evident d’un menyspreu absolut de les lleis autonòmiques i de les institucions autonòmiques, és a dir de l’autonomia, en la qual bastants membres de la classe governant, pel que es veu, no arriben a creure. En aquest sentit el primer fet a ressaltar és la ignorància –en el sentit actiu de menysprear– de la disposició addicional segona de l’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears (llei orgànica de l’Estat), que estableix que la institució oficial consultiva per a tot quant faci a la llengua catalana serà la Universitat de les Illes Balears. És evident que la toponímia és una de les coses que “fan” a la llengua catalana. Posats a demanar dictàmens tècnics, no s’ha consultat la Universitat, sinó altres instàncies, perquè som davant un cas –com tants altres que hem conegut– de sol•licitud de dictàmens tècnics quan ja hi havia la decisió presa. No he pogut veure encara els dos dictàmens emesos, però per la informació de la premsa, el que estava fet amb rigor i amb coneixement de causa és precisament el que no s’ha tingut en compte.
A qui correspon la fixació del nom de les ciutats, viles i altres entitats de població resta ben clar a l’article 14 de la Llei 3/1986 del Parlament Balear (Llei de Normalització Lingüística): “2. Correspon al Govern de la Comunitat Autònoma, d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en general i topònims de la Comunitat Autònoma… 3. Aquestes denominacions són les legals a tots els efectes i la retolació ha de concordar amb elles…” Precisament en virtut d’aquesta facultat el Govern Balear va promulgar el decret 36/1998 de 14 d’abril pel qual s’estableixen les formes oficials dels topònims de les Illes Balears. En aquest decret es determina que el nom oficial de la capital de l’illa és Palma, sense cap adjunció. I Cal tenir present que es tracta d’una relació en què si escau figuren els noms complets (Santa Maria del Camí, Mancor de la Vall), però per res no hi apareix Palma de Mallorca, un nom que amb plena consciència va ser rebutjat per les institucions que assessoraren el Govern Balear en aquell moment. No hi ha dubte, doncs, que d’un punt de vista legal, el nom oficial de la ciutat és Palma i només Palma. Si en algun registre, rètol o altre lloc hi figura Palma de Mallorca és perquè encara no s’ha procedit a l’adaptació a la legalitat vigent.
Si bé la ciutat major de Mallorca té aquest únic nom oficial, també és cert que té dos noms històrics, igualment dignes i respectables: Palma i Mallorca. El primer és el nom que li donaren els romans i que pervisqué fins a l’època musulmana. A partir de l’època musulmana –o potser abans– la ciutat abandonà el nom de Palma i fou designada –a Mallorca i a fora de Mallorca, en àrab i en totes les llengües– amb el mateix nom que tenia l’illa. És a dir que els catalans, els que vivien al Principat abans de 1229 i els que constituïren la població mallorquina després d’aquella data, en digueren formalment Mallorca fins ben entrat el segle XVIII. En un article del 1979 ja vaig advertir –amb sorpresa d’alguns, després esvaïda– que l’expressió documental la ciutat de Mallorca ha de ser interpretada exactament com es fa amb expressions com la ciutat de París o la ciutat de Roma, tot i que lamentablement una altra interpretació és l’origen del prejudici vuitcentista que posà en circulació el fals topònim Ciutat de Mallorca.
A partir del Decret de Nova Planta, un moment en què, com deia Quadrado, tot canvià de nom, la ciutat recuperà oficialment l’arqueològic Palma, tot i que la gent normal continuà amb la denominació popular de ciutat, que no s’ha d'entendre, com han fet molts, com una abreviació de Ciutat de Mallorca, que ja hem dit que és un nom fals, sinó com la utilització d’un nom comú en virtut de la unicitat del seu referent. És a dir, com que només hi havia una ciutat bastava dir anar a ciutat, expressió usual en tot l’àmbit rural català per referir-se a la ciutat més pròxima, i paral•lela a altres com anar a plaça o anar a fira.
Palma de Mallorca és una invenció moderna i forastera, començada a difondre a partir de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat: el decret de Javier de Burgos del 1833 que dividia Espanya en quaranta-nou províncies, les quals, amb alguna excepció durien el nom de la capital, instituïa la de Palma de Mallorca, nom que va alternar en un principi bastant anàrquicament amb el de Balears i fins i tot amb el de Mallorca. En aquell ball toponímic, provincial i provincià, aparegué als espanyols la necessitat de diferenciar Palma, Las Palmas i La Palma, tres noms amb els quals sempre s’han fet un embolic sensacional. I aquesta qüestió “interna” dels nostres veïns de confusió d’unes possessions atlàntiques i unes de mediterrànies és l’origen de l’esguerro Palma de Mallorca.
En un context de normalitat lingüística i cultural i en un context d’autocentrament, i també òbviament per a l’ús internacional, el nom de Palma és prou clar, diàfan i suficient per a identificar sense cap problema el nom de la capital de Mallorca. Altres ciutats més importants tenen més poques lletres. Pensar el contrari és una manifestació d’un complex d’inferioritat i d’una mentalitat que no sap valorar les coses pròpies si no és per referència a usos o contextos de fora.
L’Ajuntament de Palma ha de rectificar i utilitzar en totes les seves activitats l’únic nom oficial que estableix la legislació vigent. I no sols l’Ajuntament sinó totes les institucions que actuen al país, autonòmiques o estatals. En tots els casos en què encara figuri Palma de Mallorca, com a l’edifici de l’aeroport, per exemple, caldria procedir immediatament a corregir l’anomalia. Encara que molts no s’ho hagin ni imaginat, la legislació lingüística també és aquí per a ser complida.

Gabriel Bibiloni
Professor de Filologia Catalana
de la Universitat de les Illes Balears


© Gabriel Bibiloni: "Palma i punt". Diari de Balears, 30 d'abril de 1008