LA LLENGUA CATALANA. UN FUTUR ESPLENDORÓS


Qui vegi per primera vegada el títol d'aquest opuscle no podrà evitar de ser picat per una certa sensació de curiositat i sorpresa, i en alguns casos, fins i tot, d'estupefacció. És un títol expressament provocatiu i en possible contradicció amb altres títols d'altres papers meus i de la bibliografia general sobre el tema. Tanmateix, si té l'amabilitat de llegir el text, aviat veurà que les contradiccions només són aparents. Una part dels qui fem anàlisis sobre la situació del català sovint som acusats de pessimistes, si no som obsequiats amb etiquetes d'apocalíptics i altres anatemes per l'estil. Doncs aquí teniu el text més optimista que s'ha escrit sobre el futur de la llengua catalana. És una conferència que vaig fer un vespre d'estiu a un pl├ácid indret del pla de Mallorca, convidat per Esquerra Republicana de Catalunya, a qui vull agrair en primer lloc aquella invitació i, en segon lloc, el fet que ara, amb aquesta publicació, sigui possible que les reflexions que vaig fer davant un auditori convençut i sol.lícit puguin arribar a molta més gent. Aquí les teniu.

 

Quan vaig ser convidat a participar amb una conferència en aquestes Trobades, inicialment vaig pensar de parlar del moment present de la llengua catalana, un tema força habitual i fins i tot familiar per a mi i per a altres col·legues. Però aviat vaig abandonar la idea, primer perquè del present del català ja se n'ha parlat molt, i, a més, perquè en una vetllada com aquesta ens convé tractar d'algun tema alegre, engrescador i estimulant, atributs que no posseeix la qüestió aquesta de la situació sociolingüística actual. Per això us propòs de deixar ara el present de la llengua i abordar un afer que pot ser molt més excitant: el futur del català.

Però la raó de la tria no és solament lúdica, per descomptat: imaginar el futur, concebre'l, és una manera d'acostar-nos-hi, un requisit per a assolir-lo algun dia. Només pels esdevenidors ben concebuts i per les aspiracions clarament definides es pot treballar i lluitar amb entusiasme. Imagimem, doncs, el nostre futur, contretament el futur de la nostra llengua, fiquem-nos dins el túnel del temps, avancem algunes dècades els nostres rellotges i situem-nos en la Catalunya del segle XXI, unificada, sobirana entre les nacions sobiranes, articulada solidàriament amb els altres estats europeus i amb un pal de bandera a les Nacions Unides. Per primera vegada parlem de la llengua amb l'esperit descansat i els llavis somrients.

A partir del mateix moment de la proclamació de la independència, començarà a existir en aquest país una cosa abans inèdita: una política lingüística seriosa i operativa al servei de la llengua catalana. Una política lingüística seriosa, perquè tindrà un objectiu clar: la conversió del català en la llengua nacional de Catalunya, és a dir la llengua pròpia de totes les persones i de tots els àmbits, la que exerceix la discriminació social –el seu ús és imprescindible per a viure i el seu domini efectiu indispensable per a l'ascens social– i la que representa davant propis i estrangers la identitat nacional. I una política lingüística operativa, perquè serà la política lingüística d'un Estat; un Estat que tindrà la sobirania i els instruments necessaris per a dur-la a terme, sense ingerències externes de ningú. Una política lingüística que podrà ser, o haurà de ser, inicialment coercitiva, de la mateixa manera que ho són i ho han estat sempre moltes accions de govern orientades a assolir un major nivell de benestar per als ciutadans –pensem en la política fiscal, en les mesures de protecció de la seguretat i la salut, en la política urbanística i un llarg etcètera– i perquè un canvi social d'aquesta envergadura requereix, com tothom pot suposar, una planificació de dimensions considerables. No hi ha cap cas en el món d'una llengua que hagi ocupat l'estatus de llengua nacional que hem descrit sense aquesta planificació. ¿Qui millor que nosaltres coneix la importància de la planificació lingüística per a implantar una llengua en una societat tot desplaçant-ne una altra, nosaltres que hem conegut la "planificació" que subseguí el decret de Nova Planta, les reials pragmàtiques dels Borbons, la inacabable desfilada de decrets i ordres contra la llengua catalana, la "planificació" lingüística del franquisme, de la UCD, del PSOE, etc. etc. etc.? Però serà una política lingüística coercitiva només en la mesura en què això sigui necessari, ja que les possibilitats d'acció eficaç que representen les estructures d'un Estat en aquest terreny permeten confiar més en les actuacions intel.ligents que en les estridents. Dit altrament, les estructures d'un Estat permetran generar un procés de canvi lingüístic que apareixerà als ulls dels ciutadans com a natural i lliure més que no pas fruit d'una planificació, i menys d'una imposició. Nosaltres en els darrers quasi tres segles hem pogut aprendre dels espanyols moltes coses sobre aquest particular, i també sobre la importància d'aquell actuar mañosamente, que no dubtam que també haurà de ser l'estel que guiï la nostra futura política de planificació lingüística. Si ells van decidir mañosamente introducir el castellano, nosaltres procurarem mañosamente suprimir el castellano. Bé, aclarim ràpidament que per raons d'economia i per no ser massa repetitius parlarem de l'espanyol com a llengua actualment dominant, però cada vegada que esmentem aquest idioma que tothom pensi en la Catalunya del nord i en aquest cas substitueixi espanyol per francès.

I aquesta política lingüística tindrà uns punts molt clars. Primer punt: el català es convertirà en la llengua normal de tot el sistema educatiu, des de l'ensenyament preescolar fins a la universitat, de manera que el domini oral i escrit d'aquesta llengua serà consubstancial al desenvolupament de la personalitat de tots els futurs catalans. El model educatiu dissenyat per l'administració catalana estimularà en segon lloc l'estudi de l'anglès, en tant que és la primera llengua internacional, de cada vegada més necessària per a qualsevol persona del planeta. No cal dir que l'estudi de l'espanyol deixarà de ser obligatori. Això sí, com a país de persones poliglotes que volem ser, farà part d'una àmplia oferta d'aprenentatge d'idiomes en igualtat de condicions entre ells, sempre respectant l'opcionalitat i la llibertat de tria de cadascú. Nosaltres no volem imposar res, nosaltres som persones civilitzades i sabem que el pitjor favor que es pot fer a una llengua és imposar-la per decret. Les llengües són instruments per a la comunicació i per a la convivència, mai per a la divisió i l'enfrontament. No, no imposarem res. El coneixement de l'espanyol sens dubte serà per a qualsevol català un eixamplament del seu horitzó cultural, com qualsevol altre idioma, però els catalans podrem decidir per nosaltres mateixos si la nostra curiositat cultural la volem satisfer estudiant espanyol, francès, italià, piano o psicologia. Vidal Quadras va dir una vegada que calia deixar el català en mans de la seva pròpia evolució darwiniana. Ho apuntam: deixarem l'espanyol en mans de la seva pròpia evolució darwiniana; qui el vulgui parlar que el parli, qui el vulgui aprendre que l'aprengui, però mai amb imposicions.

Segon punt: es crearà una xarxa d'emissores de ràdio i canals de televisió de caràcter inequívocament nacional pel que fa a llengua, continguts i esperit. Qualsevol semblança amb l'actual TV3 serà pura coincidència. En aquesta ràdio i en aquesta televisió qui vulgui parlar espanyol podrà fer-ho amb tota llibertat, però sabent que la seva veu serà tapada per una altra de més potent que anirà traduint les seves paraules a la llengua del país, exactament igual com es farà amb qualsevol altra llengua. Els canals de televisió catalans, nacionals, regionals o locals, però especialment els nacionals, seran un dels principals instruments vehiculadors de referents culturals cohesionadors de la societat catalana. La televisió nacional –i la premsa i altres mitjans de comunicació– ens parlaran del nostre govern, dels nostres ministres, de la nostra política exterior, de la jornada futbolística del diumenge amb els equips nacionals, del nostre comitè olímpic, de la selecció nacional, de la cançó representant de Catalunya en el festival d'Eurovisió, de les preferències dels catalans sobre qualsevol tema d'actualitat i també naturalment dels secrets d'alcova de la nostra jet set. Els mitjans de comunicació seran instruments difusors de pautes culturals pròpies i de models lingüístics, i els joves d'aquest país acabaran de fer coses tan exòtiques com enrollar-se, alucinar per un tubo o tractar de tio persones que no tenen necessàriament cap parentiu amb el pare o la mare. Els canals de televisió dels països veïns podran ser captats en el nostre país sense cap problema. En el món del futur immediat no hi haurà fronteres per a la televisió ni per a res, i les noves tecnologies, com la televisió per satèl.lit, permetran que amb una senzilla antena parabòlica els catalans puguin veure, si en tenen ganes, canals espanyols, francesos, suecs, russos, turcs o japonesos. És ben clar, tanmateix, que restarà ben definida la diferència entre la televisió del país, sentida per la gent com a pròpia, i aquell maremàgnum de canals de consum restringit i destinat a satisfer la curiositat i a complementar les possibilitats de formació i entreteniment.

Tercer punt: l'administració catalana prendrà totes les mesures polítiques necessàries perquè els rètols del carrer, públics o privats, siguin en la llengua del país, igual que els papers de l'administració pública o de les empreses privades, els envasos de tots els articles produïts a Catalunya, els prospectes de les medecines, els llibres d'instruccions dels electrodomèstics, la megafonia en els trens, vaixells i avions i moltes altres coses que ja podeu imaginar. En definitiva, tot.

Els fruits d'aquesta política no es faran esperar. Essent el català la llengua de les escoles, la que veurem contínuament des del matí fins el vespre en els rètols, els diaris, els subtítols de les sales de cinema i els escrits de tota mena, i la que sentirem un grapat d'hores cada dia per la televisió, aviat tothom la parlarà i escriurà amb una correcció que farà goig, i sense haver d'anar als cursos de l'Obra Cultural, de l'Òmniun o d'altres meritòries institucions. Veureu com els accents diacrítics, les dièresis, els pronoms febles i totes aquelles coses que pareixien tan endimoniades fluiran màgicament com a bombolles de sabó.

Les persones que ara només parlen espanyol es llançaran a parlar català amb interès i a vegades, fins i tot, amb entusiasme –recordem que el noranta i tants per cent ja l'entenen. Els actuals hispanoparlants passaran a formar part d'una categoria de persones privilegiades, a les quals el destí ha reservat una immensa sort: la sort de ser bilingües. Persones completes, amb dues finestres obertes a dues cultures diferents, amb major amplitud de mires i, fins i tot, amb major agilitat al seu cervell. Persones amb dues llengües, una que representarà la seva identitat i els seus orígens, en la qual es comunicaran amb la família i amb els membres del seu grup, i una altra amb la qual s'integraran sense complexos en el teixit econòmic, laboral, recreatiu i cultural de la societat catalana. I els nous immigrants que vinguin a treballar i a viure entre nosaltres, tan bon punt travessin la frontera començaran a faronejar davant la família i els amics disparant les primeres frases catalanes amb una fonètica d'allò més reeixida.

Com més joves siguin els bilingües, més modèlicament bilingües. El català que parlaran aquests joves no tindrà res a envejar al dels catalans més de soca-rel. I el seu espanyol s'enriquirà amb el contacte amb l'altra de les seves dues llengües, de tal manera que proliferaran desenvolupamientos, esdevenimientos, signaturas, datas, mancanzas i altres originalitats que faran les delícies dels turistes espanyols que ens visitin. No cal dir que parlaran un espanyol amb una fonètica altament refinada, amb unes eles velars tan atrevides que deixaran en ridícul el mateix Luis Aguilé.

En canvi, les primeres generacions d'infants descendents dels actuals catalanoparlants en el nou Estat, que faran la seva escolarització en català, que estudiaran anglès com a segona llengua, que veuran els dibuixos animats només en català, que jugaran i viuran completament en català, seran unes generacions amb una competència d'espanyol escassa, i encara deguda més que res a la presència en el país d'una massa considerable d'hispanoparlants, o, més ben dit, de bilingües. Uns el parlaran amb més fluïdesa, i altres, uns altres que de cada vegada seran més, amb poca traça i pegant-li a pens; més o menys com ho fan ara els del grup Ossifar, amb la diferència que aleshores això no farà riure ningú (per què ha de fer riure parlar malament l'espanyol si no fa riure ningú parlar malament el portuguès o el rus?). I aquesta escassa competència en espanyol s'anirà diluint així com el català es consolidi com la llengua nacional del país, omnipresent en tots els moments i en totes les activitats. Que ningú no s'alarmi per això: encara que ara a alguns els costi de creure-ho, sense saber espanyol també es pot viure i ser feliç, com ho demostra el fet que el noranta-quatre per cent de la humanitat no parla aquest idioma.

D'aquesta manera arribam al punt central de la qüestió. Ser català i parlar català seran coses consubstancials, com ser francès i parlar francès o ser suec i parlar suec. Allò de soy catalán pero no lo hablo esdevindrà una possibilitat de cada vegada més insòlita i estrafolària, senzillament inconcebible. El català es convertirà en la llengua que sabran tots sense excepció, la que parlaran tots sense excepció. L'espanyol serà una llengua que ja no sabran tots. I en aquest moment decisiu podrem dir que la normalització lingüística haurà agafat un camí irreversible. El català s'haurà convertit en la llengua imprescindible per a viure a Catalunya, la llengua pràctica i funcional, perquè amb ella tothom es podrà entendre. L'única llengua amb la qual no hi haurà cap possibilitat que et diguin "no t'entenc", cosa que sí que passarà amb les altres, amb totes les altres. I quan ocorri això tan senzill, que "en català ens entenem tots, mentre que en una altra llengua és possible que ens entenguem, però no segur", ja podeu suposar quina llengua triarà el botiguer que hagi de posar un rètol, l'empresari que arrisqui els seus diners llançant una revista, el metge que escrigui un diagnòstic, el polític que faci un míting o l'empresa que pagui una costosa publicitat.

Com que tothom sabrà parlar català i existirà, com a mínim, la possibilitat que hi hagi qui no parli espanyol, els hispanoparlants, que s'hauran convertit en bilingües, quan siguin interpel.lats en català, automàticament i sense pensar-ho un segon canviaran de llengua i exhibiran en tot moment una exquisita cortesia i bons modals. La bona educació regnarà per damunt de tot en la nova societat, on no hi haurà ningú que tingui la descortesia d'adreçar-se en espanyol a un catalanoparlant, que podria no entendre el seu interpel.lant. I començarà aviat a observar-se una tendència certament important: a l'hora de parlar amb un desconegut, els hispanoparlants, harmònicament bilingües, començaran a preferir fer-ho en català, tenint en compte la possibilitat que aquell desconegut sigui del grup catalanoparlant, en el qual cas ja hem vist que no seria prudent incórrer en una descortesia. Això serà una tendència que anirà en augment fins a convertir-se en una norma social consolidada: les relacions entre els catalanoparlants i els altres –els bilingües– seran en la llengua comuna de tots, en català. De manera que quan un jove i una jove es coneguin a la discoteca ho faran parlant en català, i si estableixen una amistat duradora continuaran parlant en català, tot i que al cap de mig o un any podran descobrir amb agradable sorpresa que tots dos pertanyen a famílies de llengua espanyola; però bé, continuaran parlant en català perquè s'haurà creat un hàbit i un costum difícil de modificar, i que tampoc no tindrà gaire sentit de modificar. I si aquests dos joves es casen i formen una família, lògicament educaran els seus fills en la llengua que parlen els dos progenitors. Uns fills que es diran Gonzàlez o Fernàndez i que parlaran només en català , tot i que tindran encara algun coneixement rudimentari de la llengua dels seus avis. I com que de cada vegada hi haurà més infants que només parlin en català, tot i que els seus pares siguin bilingües, de cada cop serà més estrany veure una persona major que es dirigeix a un nin en espanyol, i en els patis de les escoles, a les discoteques i en tots els cercles juvenils de cada vegada se sentirà més poc l'espanyol.

Amb els adults no passarà això. Entre els adults hi haurà més hispanoparlants. Aquests hispanoparlants, o sigui els bilingües, en el fons estimaran molt la seva llengua familiar, màxima expressió de la seva identitat històrica i les seves arrels més profundes. Quin poble no ho estima, això? De manera que parlaran la seva llengua amb tota normalitat i amb un cert orgull. Entre ells, clar; amb els catalanoparlants ja hem vist que seran educats i respectuosos. I no sols la parlaran, sinó que trobaran d'allò més escaient usar-la en aquells espais més relacionats amb la seva identitat. Així ens els barris de població d'origen hispànic hi haurà botigues i restaurants que tindran el nom en espanyol, potser amb algun apòstrof que s'hagi escapolit per influència del català, els diaris duran alguna secció en espanyol, on es tractaran temes relacionats amb la cultura espanyola, cosa que també succeirà a la ràdio i la televisió. Fins i tot –per què no?– és possible que hi hagi algun diari o alguna revista totalment en espanyol. Com diu don Antonio Alemany, si algú vol arriscar els deus diners fent un diari en la llengua que sigui, que ho faci. Recordem que hem dit que el català serà la llengua que tothom dominarà, la llengua en la qual la nova societat agafarà els hàbits de llegir i escriure, i amb això està dit tot. Per tant, no es previsible que hi hagi dins el sector dels hispanoparlants gaire empresaris que es vulguin arriscar amb aventures editorials en espanyol, si en català la cosa funciona tan bé. El que és més probable és que algun d'aquests empresaris que no es vulguin arriscar tinguin interès a fer algun suplement, algunes paginetes, en espanyol, no per amor a la llengua, sinó per la possibilitat d'embutxacar-se alguna sucosa subvenció que els pugui arribar qui sap d'on, per ventura de l'ambaixada espanyola. La llengua és la llengua i la pela és la pela.

En qualsevol cas, el que sí que podem afirmar amb certesa és que l'Estat català, que serà un estat immaculadament democràtic, serà un ferm defensor de les minories i, per tant, dels drets lingüístics dels hispanoparlants. L'Estat català promulgarà lleis i decrets on es proclamarà amb tota solemnitat el dret que té tothom que vulgui a parlar en espanyol en tot moment, a inscriure el nom en espanyol en el Registre Civil, a adreçar-se per escrit en espanyol a l'administració dels ajuntaments –que es diran d'una altra manera–, de les comarques, dels Estats federats i de l'Estat federal, a l'administració de justícia i fins i tot a la policia i a l'exèrcit. No hi haurà cap impediment legal per a l'ús de l'espanyol. Nosaltres hem après algunes lliçons de la història, i sabem perfectament què passa quan es proclamen els drets individuals a l'ús d'una llengua en una societat on s'ha establert que l'eficàcia, la funcionalitat, el màxim prestigi, la seguretat i altres coses van lligades a una altra llengua. Seran els ciutadans que triaran lliurement, democràticament, si volem usar la llengua de l'Estat, de la majoria, de l'eficàcia, la que saben tots, o si prefereixen usar-ne una altra. Lliurement.

Fins i tot la legislació establirà el dret dels hispanoparlants a rebre ensenyament en la seva llengua familiar si així ho desitgen. L'ensenyament serà normalment en català, ja ho sabem, amb uns mestres formats en català que se sentiran infinitament més segurs parlant i escrivint en aquesta llengua que en cap altra. Però qui ho desitgi podrà rebre ensenyament en espanyol. Si algun centre vol impartir ensenyament en aquest idioma, només caldrà que sol.liciti la corresponent autorització, acompanyada d'una acta del claustre de professors on s'hagi pres tal decisió, una altra acta de l'organisme representant de l'assemblea de pares en termes semblants, un informe sociològic de l'alumnat, un informe favorable del director i poca cosa més. Amb una mica de bona voluntat no hi ha problema en aquest món que no es pugui resoldre. Tenim la sospita que la majoria dels interessats s'estimaran més que els seus fills rebin l'ensenyança en català, no sigui cosa que després, quan aquests infantons siguin grans no estiguin en igualtat de condicions amb els altres ciutadans catalans pel que fa a la seva promoció social. A més a més, l'espanyol sempre l'aprendran a casa.

L'Estat català no solament protegirà l'espanyol, sinó que –i tenint en compte l'origen majoritàriament andalús dels hispanoparlants– fins i tot arribarà a protegir les peculiaritats de la modalitat andalusa de l'espanyol. La riquesa de les modalitats lingüístiques és un patrimoni digne de respecte i protecció. Heus ací, doncs, que dins l'Estat català els andalusos podran gaudir d'un avantatge que els negava abans l'Estat espanyol: que els respectin i ensenyin a l'escola el seu propi espanyol-andalús i no els imposin les formes estranyes i llunyanes del castellà del nord. No em negareu que damunt el portal d'una botiga de Cornellà no quedi molt millor Cormao que un pedant i enfaristolat Colmado. Però, com que sempre n'hi ha que tot ho troben poc, no m'estranyaria que esclatàs alguna polèmica sobre aquesta qüestió, i que algun periodista pixa-reixes, tot trobant insuficient aquesta protecció, llançàs bramuls d'exasperació cada vegada que veiés una forma lingüística pròpia de l'eixuta Castella circular a lloure a qualque escrit o espai televisiu. És clar que tals comentaris anirien escrits en un català perfectament estandarditzat, d'una unitat impecable que ningú no tindria la gosadia de discutir. Les llengües establertes posseeixen una unitat i una codificació sobre les quals ningú no sol tenir res a dir.

Deixarem, doncs, l'espanyol a la seva evolució darwiniana. Si el seu ús recula no serà culpa de la legislació catalana, que, diguem-ho una vegada més, serà absolutament respectuosa amb els drets de tothom, sinó perquè la societat, en ús de la seva llibertat i sobirania, decidirà quina llengua vol usar en tot moment. I com que és previsible que la gent opti per la més pràctica, encara que per a algunes persones n'hi hagi una altra que sigui la de les més tendres afeccions, es pot preveure que aquesta anirà retrocedint en benefici de la llengua de l'Estat, de la majoria i de l'eficàcia comunicativa. No seria gens d'estranyar que hi hagi hispanoparlants conscients que, fins i tot, promoguin algunes campanyes de sensibilització; campanyes que podrien ser assumides i finançades per polítics d'aquell grup lingüístic que sabran veure la possibilitat d'obtenir un bon grapat de vots amb accions tan altruistes. Ens ho imaginam perfectament: "Que conservemos nuestra identidad depende de tí", "no te muerdas la lengua". Ja veureu, però, com aquests polítics faran ostentació del seny més exquisit, defugint qualsevol radicalisme i qualsevol extralimitació en l'ús de la llengua defensada. I parlaran als seus de la panacea del bilingüisme, i els explicaran en tot moment que l'amor a l'espanyol i la defensa de l'espanyol no són incompatibles, ans al contrari, amb l'ús del català, que també és la seva llengua i que els permet entendre's amb tots els catalans, fins i tot amb els de Perpinyà, sense haver d'aprendre francès.

Recapitulant i sintetitzant: la creació de l'Estat nacional, la política lingüística sobirana que emprendrà aquest Estat, la instauració d'un sistema educatiu en català, la no obligatorietat d'aprendre espanyol, la desaparició dels grans mitjans de comunicació exteriors, la catalanització de les relacions mercantils i laborals, la construcció d'un espai psicològic i simbòlic nacional català, etc. crearan les condicions que permeten la normalització d'una llengua, les condicions sine quibus non per a la normalització de qualsevol llengua: que aquesta llengua sigui imprescindible i qualsevol altra prescindible. Els catalans que es trobin en aquest context usaran amb orgull la seva llengua i no la canviaran davant ningú. I els catalans d'origen espanyol actuaran com tots els grups immigratoris en qualsevol país normal: els de la primera generació parlaran en espanyol entre ells i també als seus fills, però es llançaran a parlar català de la manera que puguin en la vida social; la segona generació aprendrà una llengua a la família i una altra a l'escola i a l'entorn social; seran ciutadans completament bilingüitzats amb un domini del català equiparable al de qualsevol altre ciutadà, cosa que els permetrà la seva promoció en el món laboral; aquesta segona generació formarà parelles amb membres del grup catalanoparlant o amb membres del seu mateix grup; en el primer cas amb tota seguretat i en el segon cas molt probablement la llengua familiar ja serà el català, de manera que els seus fills, els de la tercera generació, ja seran unilingües catalans. Amb tres generacions s'haurà produït l'assimilació dels catalans d'origen immigratori, tal com succeeix a qualsevol Estat sobirà del món. Amb tres generacions l'espanyol es podrà donar per desaparegut o fortament diluït a Catalunya. I el francès al nord. Però que estiguin tranquils: diuen que el segle XXI els hispanoparlants seran cinc-cents milions; si en perden deu, encara els en quedaran quatre-cents noranta.

Fins aquí la nostra descripció del futur. Supòs que entendreu perfectament que això no és una profecia: les profecies les fan els il·luminats i els visionaris escollits per la gràcia divina, i aquest no és el cas. Ni és un passatemps evasiu, perquè el que tenim davant és ni més ni menys que el problema de la pervivència d'una llengua europea que, a més, és la nostra. Això és un projecte. Un projecte amanit amb components mengívols, presentat en to festiu i amb alguna petita exageració, pròpia d'aquest mateix to. Però és per damunt de tot un projecte seriós; estic convençut que l'únic projecte seriós que es pot bastir en aquests moments per a la llengua catalana. La resta són enganys o autoenganys i camins que no duen enlloc; o duen precisament allà on no volem anar. I és un projecte perfectament viable, totalment realitzable, si som capaços d'aconseguir que la nostra societat arribi a convèncer-se que aquesta és l'única solució satisfactòria per al nostre problema històric.

Preparar aquesta dissertació sobre el futur de la llengua catalana ha estat per a mi molt fàcil. Com podeu comprovar, l'únic que he fet és agafar tots els components de la situació sociolingüística actual i posar-los a l'inrevés, capgirar-ho tot, punt per punt i peça per peça. I és que és així de senzill: un procés de normalització lingüística no és més que la inversió de tots els fenòmens, tendències, normes i hàbits que es donen en un context de subordinació i de substitució lingüístiques. Podem estar ben convençuts que la dinàmica històrica serà la que he descrit més amunt o serà exactament la contrària. O produïm el desplaçament de l'espanyol –i del francès– pel català, o el català serà definitivament desplaçat per aquells. Tertium non datur.

Una visió ingènua de la normalització lingüística veu aquesta com un simple procés lineal d'eixamplament de l'espai d'ús formal del català. Ara aconseguir un canal de televisió en català, suara un setmanari i més envant catalanitzar una escola o una "línia" o una assignatura; petites –o grans, en alguns casos– victòries que sabem que costen Déu, ajuda i quantitats considerables de suor. Aquests guanys són importants, però l'experiència que anam acumulant ens mostra que, en el context polític i social en què de moment hem de jugar, tals avanços no toquen en absolut els pilars fonamentals de l'ordre establert, sobre els quals descansa –i ben confortable– l'hegemonia de la llengua dominant. Per exemple, l'unilingüisme dels hispanoparlants o el canvi sistemàtic de llengua dels catalanoparlants davant els anteriors, pilars que romanen absolutament incòlumes i que són factors clau per a la hispanització de la societat, per molt que es remeni la retòrica actual de la normalització lingüística. El debat sobre la llengua avui dia s'ha de formular en termes d'assimilació lingüística i cultural de la població: o la societat catalana assimila els sectors hispanoparlants o serà assimilada per aquests. La convivència equilibrada i duradora de llengües en un territori és una suposició desmentida per la història d'una manera contundent.

Si la disjuntiva està perfectament establerta, si la via operativa és la inversió del procés, la bilingüització dels hispanoparlants, la unilingüització de la conducta dels catalanoparlants –compatible amb el poliglotisme–, i si tot això en les condicions actuals no funciona, la qüestió és obligada: què fa falta perquè funcioni? Fa falta que el procés es desenvolupi dins un medi apropiat, dins un context sociopolític adequat que aporti les condicions i els requisits necessaris. Aquest és el més important dels quids de la qüestió. Aquest context és l'Estat, la nació sobirana, la societat autocentrada, l'únic marc que pot produir els mecanismes de tot tipus que facin la llengua nacional viable. L'Estat nacional pot practicar una política lingüística no interferida ni interferible per cap poder exterior; les estructures de l'Estat doten la llengua nacional del vigor necessari per exercir les seves funcions socials; i l'Estat nacional crea el marc psicològic òptim per a mantenir la consciència de la llengua i practicar la lleialtat lingüística, i possibilita que els parlants d'un idioma se sentin com un tot complet i no com un subconjunt dels qui parlen una altra llengua, aspecte essencial de l'existència de les comunitats lingüístiques. La ben coneguda sentència estamos en España, que condensa gran part de la sociolingüística popular espanyola, és tot el constructe teorètic en el qual es pretén fonamentar l'estatus subordinat del català. Si aquesta sentència no fos per a ells vertadera, el constructe s'hauria esfumat completament: tothom troba assenyat que a Portugal el portuguès sigui la llengua hegemònica. La sentència en qüestió, tot i ser una arma agressiva, és d'una lògica impecable, si més no considerant la lògica que hem desenvolupat la majoria dels habitants del planeta: a cada nació li correspon una llengua nacional. Doncs els qui vulguin treballar per la promoció de la llengua catalana tindran més difícil canviar la lògica humana que invalidar la frase referida.

No hi ha cap nació a Europa amb una llengua pròpia constituïda en Estat sobirà que tingui problemes per viure amb normalitat en la seva llengua, començant per la diminuta Islàndia, amb dos-cents cinquanta mil habitants, i continuant per nacions de demografia modesta com Dinamarca, Holanda o Albània, a les quals a partir d'ara hem d'afegir Eslovènia, Macedònia, Eslovàquia, la República Txeca, Lituània, Letònia, Estònia i d'altres (Irlanda ja se sap que és l'excepció). Aquestes nacions tenen clarament garantit el futur de la seva llengua. Per què? Simplement perquè tenen el seu Estat. Amb la mateixa rotunditat podem afirmar que totes les nacions europees sense Estat –Occitània, Bretanya, Gal.les, el País Basc, Galícia, Sardenya, etc.– tenen, i sobretot tindran en el futur, dificultats serioses per mantenir la pròpia llengua (els suïssos francòfons i italòfons són l'altra excepció).

Els catalans, la major anomalia lingüística i nacional europea en aquests moments, com s'ha dit, hem de triar. Tant de bo que sapiguem fer-ho. Tant de bo que el futur de la llengua catalana sigui el que hem dibuixat avui aquí.

 © Gabriel Bibiloni. «La llengua catalana: un futur esplendorós». Dins G. BIBILONI i B. JOAN. Fer una llengua és fer una nació. Palma 1994.