Sobre
l'estàndard composicional |
Gabriel
Bibiloni |
El títol d'aquesta intervenció havia de ser, segons
la proposta inicial, «Importància de la formació
de l'estàndard en el procés de normalització
del català», títol que posteriorment em vaig permetre
de modificar, per dues raons: primera, perquè, l'amplitud
del camp inicialment anunciat no es correspon a la limitació
del temps disponible; i, segona, perquè hi veia una
redundància, en el sentit que jo no crec que l'estandardització
sigui una part fonamental del procés de normalització
lingüística, sinó que una i altra —estandardització
i normalització— són exactament el mateix: la
difusió a tota la societat d'una varietat lingüística
codificada i elaborada, que exerceixi les funcions referencial
i de discriminació social, i que desplaci fins a la seva
substitució total una altra varietat que fins al moment
exerceix aquestes funcions. Com se sap, l'estandardització
és un procés social complex, que té un
component d'ordre lingüístic, obra de gramàtics,
filòlegs o lingüistes, com és ara la codificació,
però també un component social, és a dir
la vehiculació o implementació de la proposta
normativa, les quals acabaran de definir i afaiçonar
la llengua estandarditzada resultant. Per tot això, he
preferit centrar-me en un aspecte concret de l'estandardització,
si bé un aspecte que afecta tant el vessant tècnic
de la codificació com el vessant social de la difusió
de la varietat codificada. Una opció de planificació
lingüística, un mètode d'actuació,
o, si voleu, un estil o un esperit que hem convingut a denominar
model compositiu o model composicional. Un model que pretén
la integració de les diverses varietats geogràfiques
de la llengua en la construcció de l'estàndard
comú, sense renunciar ni a la unicitat de l'estàndard
ni a la diversitat de les seves fonts.
Els models d'estandardització no composicionals és
basen en la simple promoció d'una varietat geogràfica
o geogràfico-social, sense tenir en compte les varietats
veïnes sobre les quals se sobreposarà l'estàndard,
les quals resten subordinades a aquest i fortament contrastades
amb ell. Els models no composicionals es donen en els processos
d'estandardització en què no es parteix d'una
idea de comunitat lingüística sòlida, sinó
que serà precisament l'abast de la difusió de
l'estàndard allò que acabarà conformant
els límits d'aquella comunitat. És el cas del
francès o de l'italià. En canvi, els models composicionals
parteixen d'una idea prèvia de comunitat lingüística
i de la voluntat d'integració de totes les parts que
la constitueixen. No hi ha dubte que aquestes són les
condicions que es donen en el nostre cas particular d'estandardització.
El model composicional porta a un estàndard inicialment
més artificiós, i això pot fer-ne més
complexa la difusió social, però també
presenta uns avantatges indiscutibles, en tant que permet que
els parlants de totes les varietats lingüístiques
se sentin implicats en un procés més igualitari
i democràtic.
Voldria destacar que la idea es pot trobar en la millor tradició
dels nostres gramàtics codificadors. Començant
per Pompeu Fabra, que ho deixà exposat en diversos passatges
inequívocs: per a ell un estàndard —llengua literària
segons la seva terminologia— és «una cosa artificial
i selecta» que «enriqueix incessantment el seu lèxic
i la seva sintaxi amb les aportacions de tots els parlars regionals».
I en el cas del català, aquesta llengua no havia de ser
«cap dels dialectes de la llengua parlada, ni el conjunt
multiforme de tots ells, sinó una llengua artificial,
de formes i construccions triades». I en un altra part
del mateix text fa una afirmació que és alhora
la constatació d'un fet i un ideal programàtic: «el modern català literari, la llengua en què
escriuen avui els nostres millors prosadors i poetes i en què
apareixen escrites la gran majoria de les publicacions actuals,
no és barceloní : tots els dialectes han contribuït
a la seva formació, i en la seva estructuració
el barceloní no hi té altra importància
que la que té fatalment en tota llengua el dialecte de
la capitalitat.» (Els dialectes catalans i la llengua literària).
També, però, hi ha hagut, especialment en els
darrers catorze o quinze anys, algunes veus, minoritàries
dins el conjunt de la tradició catalana, que no han tingut
escrúpols a proclamar la conveniència d'un model
de llengua fet a la mida de la capital i, per consegüent,
que gira l'esquena a la resta de la comunitat lingüística.
Fins i tot, la idea d'estàndard composicional ha estat
anatemitzada i presentada com un esperanto fora de lloc i un
poti-poti fet de retalls d'aquí i d'allà. Són
certament opinions minoritàries, si tenim en compte el
conjunt de la tradició estandarditzadora catalana, però
són opinions de persones que han tingut i tenen un rol
clau en el control lingüístic dels mitjans de comunicació
actuals i, per tant, una clara influència en la direcció
que pugui prendre en aquests moments l'estandardització
de la llengua catalana.
Ara bé, malgrat l'adhesió majoritària a
la idea teòrica de la participació i la integració
de totes les varietats de la llengua en l'estàndard comú,
la nostra percepció és que no sempre hi ha hagut
una comprensió completa del projecte, com ho il·lustra
el fet que la major part de crítiques que s'han fet al
monolitisme de la llengua dels principals canals de televisió
catalans han posat èmfasi més que res en la petició
de professionals de les diverses zones de l'àrea catalana
que hi duguessin les seves particulars formes lingüístiques.
I, encara que aquesta presència és bona, certament
no va per aquest camí la idea central de la construcció
de l'estàndard composicional.
És una obvietat que la construcció de llengües
estàndards està condicionada en cada cas particular
per les circumstàncies sociopolítiques i per les
condicions d'intercomunicació entre les diverses parts
de cada comunitat lingüística. I en el nostre cas,
un dèficit històric en tots aquests ordres ha
tingut com a conseqüència el fet que, malgrat la
més gran bona voluntat pel que respecta a la participació
dels dialectes en la llengua comuna, no hem reeixit del tot
en la creació d'un estàndard composicional, sinó
que hem produït —o estam en vies de produir— més
aviat un estàndard fragmentat, que és una cosa
molt diferent. Un estàndard composicional, almenys l'ideal
que nosaltres desitjaríem i el que creiem que convé
a la nostra comunitat lingüística, és un
estàndard únic. Perquè la unitat formal
és allò que confereix a l'estàndard la
principal qualitat que en justifica l'existència: la
funcionalitat. La participació dels dialectes no ha de
consistir en la duplicació o multiplicitat de formes
sinó en diversitat de les seves procedències;
diversitat entesa en el sentit més ampli, que hauria
d'incloure totes les varietats de la llengua i no sols les geogràfiques
(també les històriques, per exemple). L'estàndard
fragmentat o bé pateix una disminució en aquesta
funcionalitat, proporcional a la fragmentació, o serveix
diversos grups humans entre els quals no hi ha ni hi fa falta
gaire intercomunicació. L'exemple de l'anglès
estàndard britànic i l'anglès estàndard
americà, o el cas de l'espanyol peninsular i l'americà,
invocats per alguns col·legues, no hauria de ser mai
per a nosaltres un referent. Les llengües que han desenvolupat
estàndards amb diverses normes alternatives de diferent
implantació geogràfica són llengües
amb una gran quantitat de parlants, repartits en distints àmbits
d'interacció que constitueixen mons a part, físicament
llunyans i culturalment distants. Algú va dir que els
anglesos i els americans estan separats per la mateixa llengua.
Afirmació seriosa que en certs moments podríem
aplicar-nos a nosaltres mateixos: mentre hi hagi algú
que pugui dir —amb raó o sense— que un film doblat a
Barcelona no pot ser ofert per un canal de televisió
valencià perquè hi ha unes formes lingüístiques
considerades no vàlides, mentre un llibre de text fet
a València no pugui ser utilitzat a Mallorca per unes
raons semblants, els catalans de les illes, els del País
Valencià i els del Principat estam una mica
separats per la mateixa llengua. Ja sabem que les formes lingüístiques
són absolutament innocents, i que la fragmentació
lingüística és un reflex de la fragmentació
social. Alguns, però, no ens cansarem de reclamar la
cerca de solucions a una i l'altra.
Mentre subsisteixin les condicions sociològiques que
entrebanquen la fluïdesa de les interrelacions entre els
Països Catalans hi haurà dificultats per a la construcció
de l'estàndard composicional. Per aquesta raó
especialment, seria desitjable l'existència d'una sensibilitat
especial per part de totes les persones la feina de les quals
té alguna incidència sobre la difusió social
de models de llengua. Una sensibilitat que es manifesti en la
codificació de la llengua —o en els petits retocs que
es puguin fer en la codificació— però també,
i sobretot, en el procés d'implementació social
de la llengua normativa, fenomen que supera l'actuació
dels gramàtics i la institució encarregada de
l'establiment de la normativa i implica un gran col·lectiu
de persones, com ara assessors, correctors, traductors, professors
i un bon etcètera. No s'escapa a ningú, crec,
la importància que tenen en aquest terreny els poderosos
mitjans de difusió audiovisuals, veritables plataformes
avui dia de llançament de models de comportament lingüístic.
En les societats modernes fenòmens com aquest són
els que acaben decidint l'evolució de les llengües
i el sentit dels processos d'homogeneïtzació lingüística
que ells mateixos promouen. Si, com totes les dades assenyalen,
aquests processos d'homogeneïtzació són inevitables,
crec que ens convé que el nostre no es produeixi per
l'aplicació simple de les lleis del mercat o d'acord
amb la força demogràfica de cada una de les formes
lingüístiques, sinó amb el control d'una
planificació que contrapesi les tendències centrípetes
en favor dels avantatges del model composicional.
En relació amb els elements lingüístics que haurem
de prendre en consideració, creiem necessari no perdre
mai de vista la distinció entre dos camps d'actuació
diferents: el camp de les paraules sinònimes amb diferent
implantació geogràfica, i el camp de les variants
formals. L'existència de sinònims no ha de ser
cap problema —si de cas tot el contrari—, i, de fet, no ho és
en cap llengua: la sinonímia és un fenomen universal
al qual els parlants estan habituats. I tot sembla indicar que
els sinònims poden ser perfectament compatibles i representar
un fet d'enriquiment lèxic i de complementarietat. En
canvi, polimorfisme i estandardització són en
principi termes antagònics. Estandarditzar significa
afavorir una opció entre diverses opcions possibles i
refusar les altres, i això quan té més
sentit en el cas de les estandarditzacions de llengües
és en el terreny de les variants formals redundants.
És clar que, si bé un estàndard pot admetre
un cert marge de polimorfisme, un excés de variació
formal anirà sempre en perjudici de la funcionalitat
que dóna sentit a l'estandardització.
Voldria fer ara unes reflexions sobre l'aplicació d'aquests
principis en la fase de la codificació i en la fase de
la implementació social de l'estàndard.
Pel que respecta a les parelles o grups de sinònims,
o sigui paraules amb etimologia independent, usades a diferents
àrees geogràfiques, no hi ha dubte que en la fase
de la codificació, la tasca ha de consistir a recollir-les
íntegrament. Totes les paraules catalanes han de figurar
al diccionari normatiu, llevat potser d'algunes que siguin excessivament
locals. En aquest sentit, cal felicitar-se de la millora que
representa el nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
respecte a l'anterior diccionari Fabra. Ara bé, una cosa
és el diccionari i una altra l'ús social, i una
llengua estàndard no és sols un diccionari sinó
sobretot un ús social. En aquest punt és quan
apareixen a la nostra vista uns dèficits que no són
imputables a la codificació sinó al procés
de la vehiculació social de l'estàndard. Les circumstàncies
han fet que tinguem encara arrelada amb força el que
podríem dir, amb una expressió de moda, la cultura
de la fragmentació lingüística, segons la
qual aquí s'ha de dir això i allà s'ha
de dir allò. La noció d'estàndard composicional
implica mobilitat lèxica i el que s'ha anomenat transdialectalització,
és a dir, que les paraules d'una varietat lingüística
puguin enriquir el patrimoni lexical de qualsevol parlant de
la llengua catalana. La llengua que ens interessa és
aquella que disposa del major nombre de recursos per a establir
distincions i matisos, i les aportacions de totes les varietats
lingüístiques són l'instrument més
adequat per a assolir aquest fi. El problema més gran
apareix quan la cultura de la fragmentació afecta els
més poderosos instruments de difusió de normes
d'ús lingüístic, que podrien actuar com a
propulsors d'un model d'estàndard composicional. Lamentablement
els principals mitjans de difusió del nostre país,
amb influència damunt tot el territori lingüístic,
practiquen un reduccionisme lexical que res no té a veure
amb les propostes aquí exposades. Més encara:
el diccionari, la referència normativa, en incorporar
totes les solucions lexicals de la llengua, maneja els conceptes
de mot principal (amb definició) i mot secundari (amb
remissió al mot principal). Alguna correspondència
hi hauria d'haver, òbviament, entre la decisió
dels codificadors i les freqüències d'ús
de cada un dels dos sinònims. Alguna cosa deu fallar
quan en aquells mitjans de comunicació de què
parlàvem pot esdevenir-se que la paraula secundària
sigui l'única en ús i la principal estigui del
tot arraconada (recordem el cas de cercar i buscar).
Tanmateix, és en el camp de les variants formals on es
manifesten més clarament les dificultats de l'estàndard
composicional. A diferència del que ocorre amb les parelles
de sinònims, aquí l'alternança és
impossible —les variants formals són excloents— i la
seva coexistència només és possible amb
la fragmentació geogràfica. Mentre que, com dèiem
més amunt, som del parer que la codificació ha
d'admetre tots els sinònims llevat de casos especials,
amb les variants formals s'hauria de procedir a l'inrevès: no s'haurien d'incorporar al diccionari variants redundants
més que en casos excepcionals; de manera que la selecció
de formes inherent a l'estandardització ja parteixi d'una
feina feta en la fase de la codificació. I la tria hauria
de recaure en la forma que pugui ser més valorada per
tota la comunitat, d'acord amb l'etimologia, la història
de la llengua, la tradició culta o d'acord amb el principi
de diasistematicitat. Sigui de la varietat que sigui. Per això
ens costa d'arribar a entendre les motivacions que han portat
a incorporar al diccionari normatiu alguna variant per a nosaltres
innecessària, quan, a més, havia estat rebutjada
per tota la tradició normativa (per exemple la variant
dematí).
Amb tot, el veritable gran problema de polimorfisme que té
formulat la llengua catalana és la morfologia verbal,
la base principal de la fragmentació de l'estàndard.
La regionalització de la morfologia verbal catalana,
d'una magnitud única entre les llengües de cultura,
és un problema històric de difícil solució.
No el sabé o no el pogué resoldre Pompeu Fabra
i ha restat ajornat de forma indefinida. Segurament la situació
només té dues sortides: romandre indefinidament
en la fragmentació o trobar una fórmula de tipus
composicional. Aquesta darrera és una solució
complexa i difícil, perquè topa amb les inèrcies
de la dinàmica de la fragmentació i amb els condicionants
sociològics objectius que creen les dificultats. Malgrat
tot, alguns no cessarem de demanar amb insistència no
una solució per a demà mateix, però sí
la recerca d'un horitzó de convergència lingüística,
que no seria més que un horitzó de normalitat
lingüística. Establir aquest horitzó o aquest
objectiu —una morfologia verbal amb un grau d'unitat semblant
al de les altres llengües europees de cultura— no exclou
la necessitat de dissenyar les estratègies necessàries
per a assolir-lo, considerant tots els factors que s'hagin de
considerar, mesurant els diversos graus de viabilitat en cada
un dels registres i contextos i les diverses velocitats que
es puguin establir en cada un d'ells. Ens agradaria veure com
els lingüistes, gramàtics i institucions pertinents
ens posam d'acord i fem algun avanç
en aquest camí.
No és aquest el moment ni el lloc de parlar de formes
lingüístiques concretes. Per a això hi ha
les sessions ordinàries de la Secció Filològica,
les reunions tècniques dels departaments universitaris
i la tasca de gramàtics i lingüistes. He volgut
fer unes reflexions molt generals i, d'acord amb les circumstancies,
molt esquemàtiques sobre aspectes importants de l'estàndardització
del català, aspectes que concerneixen no sols la tasca
dels codificadors sinó també el vessant social
de l'estandardització, en el qual s'implica, doncs, la
societat en conjunt.
 |
© Gabriel
Bibiloni. Sobre l'estàndard composicional. Dins
Jornades de la Secció Filològica de l'Institut
d'Estudis Catalans a Mallorca (18 i 19 d'octubre de 1996).
Barcelona-Palma: Institut d'Estudis Catalans-Universitat de
les Illes Balears, 1997. |