Qui més qui menys ha sentit a parlar dels mecanismes compensatoris, que són unes rutines, de naturalesa superficial, que es donen en situacions d’opressió o de subordinació, destinades a dissimular aquesta opressió o subordinació. Per exemple, algunes mostres de cortesia cap a les dones són un clar mecanisme per a compensar la subjugació de la dona en la societat tradicional. En el terreny de la subordinació lingüística no poden mancar els mecanismes compensatoris, com ja fa temps han posat de manifest a casa nostra destacats sociolingüistes. Quan en el nostre país es va imposar l’espanyol com a llengua destinada a qualsevol activitat seriosa, aparegueren inevitablement els mecanismes compensatoris. Un d’aquests és la pràctica de posar gotetes de català en l’ús de la llengua imposada, gotetes en forma de paraules nostrades associades a coses típiques i posades en principi entre cometes (o en itàlica) per a indicar la seva excepcionalitat. Són coses que es poden dir perfectament en espanyol, però queden categoritzades com a elements integrants de “lo nostro” i, per tant, destinades a l’ús compensatori i a les infamants cometes. Si en voleu una petita mostra, vegeu aquest titular de premsa de fa un grapat d’anys: «En Mallorca quedan unos trescientos "rellotges de sol"». Com que es tracta de donar color local –i cal retenir la dada–, les perletes incrustades seran sempre formes dialectals, si hi ha la possibilitat d’elecció entre aquestes i altres de normatives. La pràctica actual dels mitjans de comunicació en espanyol de designar emblemàticament en català institucions i càrrecs (Parlament, President, Ajuntament, Universitat, etc.) és una variant del mateix fenomen. Una de les coses més destacables d’aquest model és la separació entre la utilitat i l’emoció: la llengua presentada per l’Estat jacobí com la de màxima utilitat no arriba a ser apta per a expressar allò que es pot categoritzar com a entranyable, i, per tant, d’una manera limitadíssima, hom concedirà a la llengua subjugada la possibilitat de fer aquesta funció. L’esquema va aparèixer en els moments de màxima postergació del català com a llengua culta, si bé ha continuat existint i reproduint-se en èpoques posteriors. Potser un exemple paradigmàtic és allò de Caja de Ahorros de Baleares “Sa Nostra”, traduït després però conservant el motlle creador.

Una vegada construït l’esquema, i recuperat un cert espai per al català com a llengua d’ús públic, aquell s’ha traslladat a la parella llengua estàndard/varietat dialectal. I enmig de la normalitat de l’ús escrit de la llengua codificada apareixen les gotetes de varietat dialectal, concretades principalment en forma d’article salat, escrit sovint amb una majúscula esbojarrada però perfectament expressadora de la funció emblemàtica i emotiva: Sa Rua, Ses Beneïdes, la Fira de Sa Perdiu, Sa Llonja, ... Normalment les cometes han desaparegut, tot i que encara se’n troben algunes, com les que apareixen damunt l’entrada d’un edifici de la nostra Universitat, fet que vergonyosament posa la nostra primera institució científica al mateix nivell filològic que el sector de la banca (Edifici “Sa Riera”). L’essencial del model, torn a dir, és la concepció en aquest cas de l’estàndard com a instrument no del tot apte per a esser el suport d’allò que és més pròxim, popular o entranyable, siguin tipismes, topònims, fraseologia o rondalles; cosa que és equivalent a una assumpció coixa de l’estàndard, o equivalent a no assumir l’estàndard com una cosa tan pròpia com la varietat col•loquial, i que tant en un com en l’altra es pot expressar tot. I aquí hi ha la perversitat del model, perquè aquesta assumpció és indispensable perquè es pugui parlar de succés en la normalització lingüística. Vaja, que l’estàndard i el col•loquial han de coexistir harmoniosament, però repartint-se els dominis d’ús, no repartint-se les paraules del diccionari.

Potser algú dirà que això és un detall sense més transcendència. Potser sí. Però bé em tem que d’una concepció o d’una altra que es tengui de la llengua estàndard depenen coses no gens trivials, com el fet que un tresor com les Rondalles d’Alcover vagi al departament de folklore o vagi –com crec que hauria d’anar– al costat de les grans obres de la literatura universal. Ni és una fotesa intranscendent el fet que tinguem una toponímia completament esguerrada, que trenca bàrbarament amb tota la tradició de les èpoques de normalitat lingüística. I això és així per la mediocritat d’uns filòlegs que no han sabut estar a l’alçada científica que els era exigible (normalment els més mediocres són els més mandarins), i no han aconseguit entendre que l’ús dels topònims amb article salat que s’ha fet en els darrers dos segles no és més que una manifestació dels esquemes sociolingüístics que he analitzat línies més amunt. I difícil serà que gent més llega ho entengui, perquè ja ho deia Einstein: en el nostre temps és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.

Però tornem a les gotetes. L’assignació d’un mot (topònim o el que sigui) a l’orde de la regularitat o al de l’excepcionalitat emblemàtica, és quelcom summament capriciós: sense sortir de Palma, l’Almudaina sempre ha pertangut al regne de la regularitat lingüística, mentre que la Llotja (obstinadament Llonja) s’ha aferrat molt sovint com una pagellida a les essències del salat; les Voltes (Bòvedes abans de la democràcia) descansen sobre sòlids pilars salats, mentre que, al seu costat, el Moll no ha tingut normalment vel·leïtats d’aquesta casta; el Born es debat entre un article i un altre, mentre que el Mercat conserva la compostura en l’escriptura ordinària; i la Rua es manté festiva i salada d’ençà del primer cartell, mentre que la Quaresma, més sulla i empegueïdora, no ha estat vista sobre els papers amb una disforja essa majúscula. Tot depèn de qui primer arribi i posi el rètol o el titular de premsa. Per això tenim la Fira de S’Oliva i la Fira de la Mel (o potser perquè les olives són més salades que la mel), la Fira de Ses Herbes i la Fira del Fang. Que trist que és veure com els assessors lingüístics en aquest punt abandonen la seva funció i la seva responsabilitat. El darrer “invent” ha estat el nom d’una institució oficial creada de fresc, que –per alguna cosa deu esser– ha merescut comentaris crítics encertats en aquest mateix diari, i fins i tot alguna glosa: S’Institut. Una peça col•locada en la línia de Sa Nostra, Sa Banca, Es Crèdit, Sa Riera, i m’atur per ofendre només el mínim de gent. Però, i també esperant no ofendre ningú, en vull treure un altre que acaba d’aparèixer i que voldria que fos ràpidament rectificat, ara que segurament hi som a temps: Es Baluard, malnom (o mal nom) del flamant Museu d’Art Modern(a) i Contemporani(a) de Palma. Aprofit per dir que la paraula tradicional a Mallorca, i la que s’ha d’emprar sempre, no és baluard sinó bastió, tal com s’ha fet en la retolació dels carrers de la ciutat (el mateix Quadrado defensava que, fins i tot en castellà, a Mallorca, s’havia de dir bastión i no baluarte). Podríem adduir molts més exemples, però crec que ja n’hi ha prou perquè qui vulgui tregui els seus comptes.

© Gabriel Bibiloni. Diari de Balears, 17 de gener de 2004