Les bases teòriques de partida Analitzar la tasca feta fins ara implica partir indefugiblement de l'anàlisi de l'obra de Pompeu Fabra, obra que s'identifica en gran mesura i en un principi amb tot el procés codificador. A aquesta obra, hi podem trobar -i tenim l'obligació de cercar-hi- punts febles. Però hi ha un mèrit essencial que ningú no pot negar a Fabra: es va fixar un objectiu i va treballar sobre unes bases que, tant en un cas com en l'altre, la majoria de les persones autoritzades a parlar d'estandardització han avaluat favorablement. El consens que hi ha hagut sobre l'objectiu i sobre els criteris bàsics és un dels elements que expliquen l'èxit de l'obra fabriana. Ell va tenir l'encert indiscutible de concebre el català com una llengua destinada a les funcions pròpies d'una llengua nacional normal, i en funció d'aquest objectiu va entendre que calia dur a terme en el mateix sistema de la llengua les transformacions que fossin necessàries. Per molt agosarades, artificioses i estridents que poguessin semblar aquestes transformacions. Enfront de les posicions populistes d'aquell moment, conegudes amb el rètol el català que ara es parla, Fabra entén que una llengua literària -o sigui un estàndard comú, en termes actuals- és "una cosa artificial i selecta" que "enriqueix incessantment el seu lèxic i la seva sintaxi amb les aportacions de tots els parlars regionals". I que en el cas del català aquesta llengua no havia de ser "cap dels dialectes de la llengua parlada, ni el conjunt multiforme de tots ells, sinó una llengua artificial, de mots triats, de formes i construccions triades". Fabra va entendre perfectament els dos objectius que calia assolir, que ja han estat assenyalats pels seus analistes: la unitat interior i la genuïnitat; la unificació de portes endins i la diferenciació de portes enfora. El primer l'havia de dur a codificar una gramàtica i un lèxic pensats per a tota la comunitat lingüística i amb la participació de totes les varietats de la llengua, tant les varietats geogràfiques actuals com, de forma subsidiària, la llengua antiga. La fita, arribar a aquella llengua artificial i selecta, de mots triats, de formes i construccions triades, la llengua unificada i elaborada, és a dir la llengua nacional. El segon objectiu l'havia de portar a emprendre una tasca de lluita contra la interferència de l'espanyol, el que ell anomenava depuració de la llengua. La fita, assolir la llengua de cultura que la història hauria creat en aquest racó del món si no s'hagués produït la subordinació a una llengua estrangera; és a dir, la llengua nacional. Dificultats i limitacions Les limitacions en l'obra de Fabra caldrà relacionar-les amb l'escassesa del temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra, que partia pràcticament de zero, i els trasbalsos que el país hagué de patir, com la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Pensem, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considera un canemàs, un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l'Institut d'Estudis Catalans no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant la confecció d'aquest diccionari definitiu, i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari Fabra com a referència normativa bàsica. Quines són les deficiències, o almenys els punts foscs, en l'obra de Pompeu Fabra? N'esmentaria dos. Un té relació amb la unificació interior i l'altre, amb la deshispanització, o el que Fabra deia depuració. El primer tema és el de la morfologia verbal. En totes les gramàtiques Fabra codifica una morfologia verbal única basada en les formes de Barcelona, excepte en la de 1918, en què al costat d'aquestes formes consigna entre claudàtors altres variants usuals entre els escriptors de València i les illes. I ara cal posar-se un grapat de qüestions: 1. Si Fabra admet una certa multiplicitat de formes en la gramàtica del 18, per què no les continua admetent en obres posteriors, com la gramàtica publicada pòstumament o el diccionari general de 1932? 2. Fins a quin punt Fabra considerava desitjable una morfologia verbal unificada per a tota la comunitat lingüística i fins a quin creia que això era viable. Si Fabra volia una sola morfologia verbal -com podria desprendre's de la majoria de gramàtiques i del diccionari-, per què en la del 18 se separa de la línia general? I si considerava preferible una llengua amb diverses morfologies verbals regionals -com podria desprendre's de la gramàtica del 18 i de les paraules adreçades als escriptors valencians -, per què no consigna aquestes morfologies a totes les seves gramàtiques i al seu diccionari. ¿O és que aquestes obres les pensava només per al Principat, cosa que pareix que es contradiu amb els seus principis bàsics? Hi ha una altra qüestió que fa temps que m'atreu l'atenció: en diverses converses filològiques, Fabra aborda el tema de la primera persona del present d'indicatiu i, tot i mostrar-se partidari en principi de la supressió de la -o final, per paral.lelisme amb el que es va practicar amb el sistema morfològic nominal, la conclusió és que desisteix d'aquest projecte, tenint en compte les grans complicacions ortogràfiques que comportaria l'adopció de la forma sense -o de la primera persona. Ara bé: a la gramàtica del 18 i en altres llocs accepta explícitament aquestes formes d'acord amb l'ús habitual dels escriptors illencs. Doncs, si les accepta explícitament pensant en els usuaris de les illes, on són ara els grans problemes ortogràfics de què ara parlàvem. ¿O és que els illencs estan més preparats que els altres catalans per a resoldre els problemes ortogràfics? Pensem que la morfologia verbal és el gran tema pendent de la normativització de la llengua catalana. Un camp que deixa ben patent l'existència d'un estàndard fragmentat i regionalitzat. Les diferències lèxiques no marquen un contrast entre varietats lingüístiques, perquè la sinonímia és un fenomen universal i, per tant, familiar de per si per als parlants. Però la inexistència d'una morfologia verbal unificada dificulta la fluïdesa en les relacions interdialectals i obstaculitza la realització de productes adreçats a tota la comunitat lingüística. Pensem en les dificultats que hi ha per a utilitzar a les escoles del Principat material pedagògic amb formes verbals mallorquines o valencianes, i, encara que en una mesura menor, en el cas invers; La morfologia verbal fragmentada és un element que facilita sensiblement les coses als qui pretenen perpetrar malifetes contra la unitat de la llengua catalana, com hem vist algunes vegades en el cas dels textos en català publicats en el Boletín Oficial del Estado (les tres versions catalanes només presenten diferències de morfologia verbal). La morfologia verbal és una espina que Fabra no va saber treure i que encara tenim dolorosament clavada a la pell. L'ambigüitat de Fabra davant el problema és el que possibilita la dinàmica de les gramàtiques regionals, pensades per a una part del territori, com la de Moll i la de Sanchis Guarner, cada una de les quals -i potser igual que les de Fabra- pretenia resoldre els problemes a la seva parcel.la i esperar que els altres resolguessin els propis a la seva. El segon interrogant respecte a l'obra de Fabra he dit que es referia a la interferència: si Fabra defensà tota la vida que cal foragitar de la llengua qualsevol hispanisme -ell en diu castellanisme- i dedicà gran part dels seus esforços a aquest objectiu, si va proposar la defenestració d'hispanismes tan antics com entregar, per què admet tan tranquil.lament manlleus com alcalde, borratxo, buscar, preguntar, etc., que són tan forans com els que tan aferrissadament combaté? En definitiva, Fabra ens deixà una obra amb punts foscos, amb contradiccions i amb buits, com tota obra humana, que responen a causes explicables i comprensibles; però sobretot ens deixà uns principis, que conserven avui tota la vigència per a donar a la seva tasca la continuació que necessita: la tria i la unificació de les formes cercant les més convenients per a tota la comunitat lingüística, l'enriquiment de la sintaxi i del lèxic amb l'aportació de totes les varietats, i la recerca de la genuïnitat eliminant la interferència de l'espanyol -i del francès, al nord- i les distorsions que aquesta ha causat en el sistema lingüístic. Paralització i represa Fabra tenia plena consciència que la seva obra no acabava amb ell, que calia continuar. Ho manifesta clarament a propòsit dels hispanismes: nosaltres -ve a dir- hem fet una feina d'identificar els castellanismes, i quan hem demostrat que tal o tal mot tenia aquesta condició, hem proposat un mot català per a substituir-lo. Cal que altres continuïn aquesta mateixa feina, i quan es demostri que un mot és un castellanisme, serà l'hora de proposar-ne un altre que el reemplaci. Segurament l'aspecte més negatiu de l'activitat estandarditzadora del català després de Fabra és que la seva recomanació no s'ha seguit en la mesura i amb la decisió desitjables. La guerra del 36 i la dictadura posterior van significar un trauma per a la llengua, amb la paralització de tota l'activitat cultural en català, fins que aquesta es va anar reprenent a poc a poc a partir dels anys seixanta. En aquell context de desolació, amb el català només tolerat com a llengua d'alta cultura i reservat a consum d'unes minories, apareixen els guardians de l'ortodòxia fabriana, que conserven zelosament tancada amb set claus. No hi ha debat sobre la llengua, ni activitat estandarditzadora, i l'obra de Fabra, que ell mateix considerava una tasca a prosseguir, és considerada tancada i definitiva. Els fabristes sacralitzen Pompeu Fabra i al mateix temps que el sacralitzen el censuren. O, més ben dit, el censuren precisament perquè el sacralitzen. El contrari d'això hauria estat assumir-lo, assumir la seva obra tal com és, amb els seus problemes i les seves limitacions, amb l'esperit d'anar-los superant i corregint, cosa que implica continuar la tasca. I això és exactament el que no fan. Certament -s'ha de dir tot- que el context sociològic no propiciava ni la discussió ni l'esperit de revisió. L'hermetisme i la inoperància dels guardians de l'ortodòxia fabriana, comprensible els primers anys de la dictadura, amb el pas de les dècades es fan de cada vegada més incomprensibles i més injustificats. Gramàtics i escriptors diversos es comencen a rebel.lar i es converteixen en els "bons de la pel.lícula". I ja teniu aquí muntat un joc de bons i dolents formulat amb un simplisme esfereïdor: si els dolents s'aferren a l'ortodòxia intocable tancada amb set panys i claus, els bons hauran d'esgrimir la permissibilitat, la tolerància i, en definitiva, la defensa dels usos de la llengua real. Ja tenim, doncs, el camp perfectament adobat perquè durant la dècada dels anys 80, un grupet de joves rebels puguin materialitzar la seva juvenil rebel.lia portant endavant una acció de planificació lingüística tan vasta com irresponsable. L'aparició dels gran mitjans de comunicació en català implica que per primera vegada la llengua arriba a àmplies masses de la població que no estaven familiaritzades amb els nivells formals del català. Aquest distanciament dels catalans respecte d'una llengua culta exclosa durant segles de l'escola és el gran pretext per a llançar la llengua del carrer a prendre els palaus d'hivern, amb la bandera una i altra vegada agitada de la comunicació pràctica i eficaç. Aquell moviment va començar tímidament reivindicant uns quants barcos i uns quants siguts i ha acabat posant en qüestió les mateixes bases de l'estandardització del català modern, especialment les que es relacionen amb la política sobre la interferència. L'acció d'aquesta gent, que en poc temps van controlar els principals mitjans de comunicació en català del país, ha estat una escalada de rehispanització que a vegades sembla una competició per a veure qui la diu més grossa i qui és més "avançat d'idees". Algun mitjà de comunicació va començar prohibint el perfet simple, els homs i els llurs, el cercar, el romandre, el darrer i l'enguany, i ha acabat publicant coses com recolzar el president, la pega, la telefona, el dimitit, colmado, gamberro, guapo, nòvio, tonto, tio o xivato. L'obsessió per la llengua real, la llengua del carrer, ha portat a la vehiculació de models de llengua regionals no vàlids més que a una parcel.la del territori lingüístic. Si en nom de la funcionalitat els barcelonins propugnen l'ús normal de vence'l, sigut i la telefona, és absolutament congruent que els valencians reivindiquin dos coses, este gorro i tria tres, expressions normals a la televisió valenciana. O que els mallorquins volguéssim fer circular en els nivells formals l'article salat o coses com sebre, mos espitgen o la me doni. La reivindicació del "català real" porta a la fragmentació de la llengua comuna, o sigui a qualsevol cosa menys a una llengua comuna. I això és el que ha passat durant la darrera dècada a Barcelona i a València. Curiosament no a les illes, on les coses pareix que van a l'inrevés. En aquestes, mentre els joves correctors es barallen amb els seus caps o patrons per col.locar en un rètol o un text servei en lloc de servici o la Dragonera en comptes de Sa Dragonera, les postures dialectalistes i light es troben curiosament entre els membres de la vella escola. Va ser un col.lega del senyor Aramon -no del senyor Pericay- qui va redactar un diccionari català-castellà castellà-català on apareix deport, homo, noltros, voltros, nostro, vostro, sebre, tio, guapo, jaleco i algunes altres filigranes d'aquest estil . La tasca a fer Arribats a aquest punt, hauríem de començar a parlar de la tasca que caldria fer a partir d'ara segons el nostre modest punt de vista. Per a començar, creiem que no es pot pensar que la codificació del català feta fins ara sigui una cosa que s'hagi de considerar definitiva i inamovible. Tot es pot reconsiderar, si bé òbviament allò que cal fer no són més que petits retocs. En conjunt el que s'ha fet és una obra sòlida i satisfactòria. La normativa gramatical fabriana és en substància i globalment perfectament vàlida. En canvi, la publicació d'una versió profundament revisada del diccionari normatiu és una necessitat peremptòria, que afortunadament aviat veurem satisfeta, amb un grau d'encert que ja serà avaluat oportunament. Ara bé, a més dels retocs que es puguin fer necessaris en els aspectes de la codificació de la llengua -gramàtica i diccionari-, hi ha un vessant que, sens subte, és en aquests moments del tot essencial: cal una planificació de l'ús lingüístic enfocada cap a l'orientació dels models de llengua en els grans mitjans de comunicació de masses, a fi de promoure, dins els marges de maniobra que la normativa sempre permetrà, l'ús d'aquelles formes que considerem més convenients. No serveix absolutament de res que els diccionaris recullin paraules si els media les han d'ignorar; ni serveix de res que el diccionari catalogui una forma de principal si els media n'usen exclusivament una altra. Aquí és on hem de parlar seriosament de la qüestió de l'estàndard composicional, del qual s'ha parlat una vegada i una altra, però que no arriba a ser més que una bella formulació. On és en aquests moments l'aportació valenciana o illenca a la llengua vehiculada des dels grans mitjans de difusió de Barcelona? En què consisteix? Ni consisteix ni existeix, però el més greu és que no s'ha concebut, ni pels mateixos crítics envers el llenguatge d'aquells mitjans. Certament la idea de l'estàndard composicional no consisteix a posar unes veus exòtiques a TV3, que siguin un aparador de peculiaritats perifèriques, mentre les altres veus es rabegen incontingudament en el localisme barceloní, ni, com alguns han arribat a creure, a convertir la llengua d'aquest canal en un poti-poti inmenjable de fonètiques i morfologies dialectals. És una cosa molt més seriosa. Una major unitat formal Voldria exposar unes propostes sobre les quals he anat reflexionant durant bastant de temps. Sé que són propostes que toparan amb resistències, però no per això em privaré de defensar-les si cal amb apassionament. Hauríem d'avançar cap a la major estandardització de les variants formals, les variants purament de forma de moltes paraules, com es fa en qualsevol llengua normalitzada. De la mateixa manera que entre venir i vindre, saber i sebre, nostre i nostro, etc. el decantament per una forma i el rebuig de l'altra és un fet feliçment superat, caldria practicar el mateix amb altres parelles de variants formals que, tot i que en cada cas hi pugui haver variables diverses, en el fons representen el mateix obstacle funcional. Per exemple, entre servei i servici, redó i rodo, cementeri i cementiri, caldria prendre opció per una mateixa forma en tota la comunitat lingüística. Les llengües modernes tendeixen a l'estandardització i a l' homogeneïtzació en casos com aquests. El català no ha de ser diferent de les altres. Recordem les paraules de Fabra: una llengua estàndard comuna -literària deia ell- no és el conjunt multiforme de tots els dialectes, sinó una llengua artificial de formes triades. I diguem ràpidament una altra cosa: les formes preferides no tenen per què ser les més esteses o les pròpies de la zona central. Variants com caragol, carabassa, cartó o egua són clarament molt millors que cargol, carbassa, cartró o euga. Aquestes darreres no haurien de tenir cap lloc en la llengua estàndard comuna, i, si són al Fabra, el millor serà llevar-les d'allà. I no s'hi val defensar-les amb suposades raons sociològiques o sociolingüístiques. Si Fabra a l'hora de proposar els canvis revolucionaris que va proposar s'hagués aturat a pensar en raons sociològiques, encara estaríem amb el català de Pitarra. La unificació necessària de les variants formals és un assumpte completament diferent de la qüestió dels sinònims. Escombra i granera, capell i barret, poal i galleda, són parelles perfectament compatibles i que no pertorben per a res la funcionalitat de la llengua comuna. Allò que cal fer és usar-les totes, barrejar-les -o mesclar-les- i treure-les del seu cau regional per fer-les circular per tot el país; és el que s'ha dit transdialectalització. Ja veurem amb el temps quines van envant i quines no. Els sinònims suposen enriquiment i acumulació, les variants merament formals, fragmentació i antifuncionalitat. I parlant d'enriquiment lèxic, aquesta és una de les tasques que caldria estimular, amb el concurs de totes les varietats geogràfiques de la llengua, i amb el procés de transdialectalització: tots els catalans s'haurien d'acostumar a diferenciar entre llevar i treure, entre assecar i eixugar (després de rentar-los, els cabells s'eixuguen amb un eixugador; si s'assequen, cauen), i entre altres parelles d'aquest tipus que inclouen matisos semàntics interessants. Coromines ja ens exhortava a distingir entre llum i claror, tancar i aclucar, obrir i badar, etc. i es queixava que la llengua tendeix en aquestes qüestions a una depauperació preocupant. Hem dit que el gran assumpte pendent en l'estandardització del català és la morfologia verbal. Cap proposta d'ús que es pugui fer ara o en qualsevol moment no serà una proposta de llengua nacional si no propugna la utilització d'una morfologia verbal unificada per a tota la comunitat lingüística. Ja hem dit abans que la regionalització de la morfologia verbal és allò que més materialitza la fragmentació i l'esquarterament del català formal. El problema és de tan difícil solució -cal comprendre-ho- que ningú no s'ha atrevit fins ara a posar-lo damunt la taula amb tota la seva cruesa. Però cal entendre que superar aquest escull és una condició prèvia perquè qualsevol producte lingüístic fet allà on sigui pugui circular per tot el país sense problemes, i, per tant, quelcom estretament vinculat a allò que s'ha anomenat la construcció d'un àmbit de comunicació català global i sense barreres. Això és ni més ni menys una comunitat lingüística normal. Davant el repte s'entreveuen dues solucions: primera, l'adopció per part del País Valencià i les illes Balears de la morfologia verbal actualment en ús en el Principat, argumentant raons demogràfiques i que d'aquesta manera són menys els qui han d' introduir canvis en els seus hàbits lingüístics; segona, la creació d'una morfologia verbal inicialment més artificiosa que combini elements agafats de les diferents morfologies ara vigents, adduint com a argument la possibilitat d'una major funcionalitat -en triar les formes més convenients- a més d'introduir un factor d'acceptabilitat en tant que tothom hauria de fer algun tipus de renúncies. Amb tot, aquesta morfologia sintètica i compositiva s'hauria de correspondre en la major part amb els usos actuals del Principat, els més amplis i consolidats. La renúncia del Principat en favor d'usos actualment "perifèrics" es concretaria en una petita quantitat de formes en les quals conflueixin elements de gran funcionalitat o diasistematicitat. Posem dos possibles casos: la primera persona amb morfema zero (jo mir, jo supòs), que és la que encaixa millor amb el geni de la llengua i que és paral.lela a la morfologia nominal , i les formes amb morfema -am i -au del present d'indicatiu (miram, mirau), que presenten el gran avantatge de la diferenciació entre indicatiu i subjuntiu. Crec que aquesta és la solució teòricament ideal, però també sóc conscient de les seves dificultats. En qualsevol cas, d'una o d'una altra manera, el problema s'ha de resoldre, i s'hauria de resoldre aviat. Tampoc no seria gens bo despendre excessives energies en aquesta qüestió. I en qualsevol cas disposar d'un paradigma verbal estandarditzat és un valor superior als mateixos arguments que es puguin esgrimir en favor de les opcions possibles. Política sobre interferència La recerca de la genuïnitat i una línia d'acció orientada a aconseguir una llengua que mantingui respecte a les llengües veïnes la distància normal en aquests casos, és a dir la distància pròpia del veïnatge sense subordinació, són avui dia objectius tan legítims com desitjables. Res no ens obliga a considerar que la tasca feta és definitiva o acabada, més després de la planificació perpetrada en els darrers deu anys en aquest terreny. Els qui s'oposen a aquest punt de vista argüeixen que les llengües evolucionen i que el més assenyat és assumir aquesta evolució. Perfectament: les llengües evolucionen d'acord amb uns determinats factors de canvi; ¿qui ha dit que un d'aquests factors de canvi no pugui ser una planificació lingüística feta en nom d'una societat lliure d'acord amb les seves conveniències? Un primer aspecte seria la revisió
dels hispanismes acceptats. Uns ho van ser no se sap ben bé
per què, com buscar, preguntar, alcalde, tarda, borratxo,
burro, etc. Segons el nostre parer caldria iniciar un procés
de desplaçament d'aquests mots per part dels corresponents
mots genuïns, especialment per la via dels mitjans de difusió.
Altres hispanismes han estat acceptats simplement perquè
no han estat identificats com a tals per ningú, i d'aquests
n'hi ha un gran caramull. Agafem com a exemple la paraula plantejar,
un mot recent, desconegut per la resta de llengües europees
i que el diccionari Alcover-Moll considera ingènuament
un derivat de planta. Plantejar, i els seus parents planteig,
plantejament, replantejar, etc, són espanyolismes del
mateix calibre que qualsevol altre i, doncs, dignes de donar-los
un cordial comiat. La política sobre la interferència
hauria de diferenciar la part que és conseqüència
de la supeditació de la nostra llengua i la nostra societat
a unes altres, i la part que correspon a l'intercanvi normal
entre comunitats humanes, que ha existit en totes les èpoques
i existeix en tot el planeta, i que determina els fets d'interferència
normals. Si el català és ple d'anglicismes, gal.licismes,
italianismes i tota mena d'ismes, és lògic que
també hi hagi hispanismes. Paraules espanyoles com torero,
sangria i moltes més, de fet les mateixes que es poden
trobar en altres llengües de l'entorn, no haurien de preocupar
ningú. Però pel que fa a les que són conseqüència
d'uns quants segles de subordinació, l'opció de
construir una llengua moderna sense la marca de l'esclau està
sobrada de legitimitat. Ja sabem que un dels mecanismes de l'acció interferidora de l'espanyol és la mediatització formal dels manlleus procedents d'altres llengües. Xàndal és una paraula que ens ve del francès chandail, però no directament, sinó passant per l'espanyol, on agafa l'accentuació plana. Un bon criteri ja adoptat és que la forma catalana correcta és xandall, amb accentuació aguda originària, i no la forma mediatitzada xàndal. Pompeu Fabra va considerar bàsic lluitar contra aquest tipus de mediatització, i per això proposà xofer i no xòfer, atmosfera i no atmòsfera, milió i no milló, orquestra i no orquesta. Doncs bé, heus ací alguns altres exemples que es troben exactament en la mateixa situació, però que els encarregats de la normativització no han percebut. Estadística és un manlleu culte passat per l'espanyol, on agafa la -d- intervocàlica, absolutament inèdita entre les altres llengües de cultura, que mantenen la -t- originària pròpia d'un cultisme (ang. statistics, fr. statistique, it. statística, port. estatística). És evident que en català s'ha de dir estatística i no estadística . Un altre exemple bàsic és el mot actitud. És el cas d'una paraula sortida de l'italià i manllevada per totes les llengües europees. La forma original italiana és attitudine, corresponent al llatí aptitudinem, amb l'assimilació normal en italià. El francès o l'anglès mantenen les dues tt (attitude), com fan en general (comparem amb attention), mentre que el portuguès, simplifica les dues tt en una, com fan en aquests casos les tres llengües romàniques ibèriques (port. atitude). L'espanyol crea una forma actitud, amb una c insòlita , per un creuament amb acto i la seva família, i el català l'adopta mecànicament, separant-se de la pràctica de la totalitat de llengües europees. Com diria Fabra, nosaltres no hem de copiar els errors de l'espanyol, i, per tant, hauríem de dir i escriure atitud i no actitud. Qui s'oposi a la normalització de les formes estatística i atitud que tingui la delicadesa de no dir-se mai deixeble de Pompeu Fabra. Si ell ho hagués vist, segur que ho hauria defensat. Caldria parar un esment constant als mecanismes derivatius i a la interposició de l'espanyol en tot el sistema de sufixació. Molta feina s'ha fet en aquest camp, amb resultat feliç: hem après a dir afaitada i revelatge en comptes d'afaitat i revelat, pol.luir en lloc de pol.lucionar o garantir en lloc de garantitzar. Ara ens cal continuar descobrint i esmenant errors i prendre opció, per exemple, per blocar o boicotar, en comptes de bloquejar o boicotejar, i anar eliminant impostures com informe (disbarat del mateix gruix que desfile o embrague) o comandament, horrible traducció de l'espanyol mando (aplicat als qui manen a l'exèrcit i a un petit instrument per canviar els canals del televisor ). Un camp on hi ha una feina ingent és el dels calcs, tant lèxics com semàntics. Aquest és, sens dubte, l'aspecte menys visible de la subordinació lingüística i per tant la porta per on ens fiquen més gols. Es tracta de paraules d'aspecte ben català, però que impliquen simples adaptacions de la forma o del camp semàntic de les de la llengua dominant. Des dels infamants passis o enganxines fins al superflu estiuejar, passant pel tallat i l'abocador, aquí hi ha tot un món on treballar i exercir l'esperit crític i la creativitat. Un
altre aspecte fonamental és el de la neologia, la formació
de neologismes, especialment els de caràcter tècnic
o científic. En aquest punt, i també seguint l'esperit
de Fabra, quan la major part de llengües europees presenten
una solució unificada que contrasta amb l'espanyol i
el català "real", no hauríem de dubtar
gens ni mica a adoptar la paraula d'aquelles llengües:
hauríem de dir decididament vaccinar i no vacunar, enregistrar
i no gravar, film i no pel.lícula. Quan entre les llengües
europees no hi ha aquella unanimitat la cosa és més
espinosa, però així i tot hauríem d'exercitar
poderosament la imaginació i trobar solucions al bolígraf,
el formigó, els carrils de les autopistes, i tantes altres
paraules que donen al català un aspecte de llengua-còpia
o remolc lligat irremissiblement a la màquina que l'estira
i el fa anar per allà on va ella. Fa molta pena de comprovar
com en alguns camps semàntics -agafem, per exemple, el
de l'automòbil, o el de la banca- la terminologia catalana
actual coincideix quasi al cent per cent amb l'espanyola i sovint
contrasta amb la d'altres llengües, que han pres altres
opcions.
© Gabriel Bibiloni. Revista de Catalunya, 97 (1995) |
