El passat divendres dia 15 d'octubre les planes d'aquest
diari publicaven un article, Veritats Televisives del
Sr. Germà Ventayol, alt directiu de l'organisme
cridat a gestionar la ràdio i televisió
pública IB3. Aquest article no era més que
la rèplica al meu article del dia anterior Mentides
televisives. Doncs bé, no em queda més remei
que tornar a parlar de la qüestió. I no em
queda més remei perquè el Sr. Ventayol diu
que al meu escrit hi havia una «acumulació
de conceptes erronis» però no n'aclareix
cap d'aquests errors. Vagi per endavant que m'agradaria
que efectivament hi hagués aquests errors, perquè
això podria significar que la recepció dels
canals de les Generalitats catalana i valenciana es rebran
com fins ara, i que simplement s'hi afegirà IB3.
Tant de bo!
L'opinió que vaig expressar es
fonamentava simplement en dos fets que el Sr. Ventayol
no vol rebatre, tot i que eren l'argument bàsic
del meu article. I els dos arguments es poden reescriure
com a dues preguntes, preguntes que és el que realment
haurien de respondre els responsables d'IB3. Primera:
és o no és cert que el Govern tendrà
a disposició diverses freqüències,
amb igualtat de qualitat tècnica, per emetre IB3
i que aquesta diversitat fa que no sigui necessari ocupar
la freqüència per la que emeten TV3 i Canal
33? Segona: és o no és cert que la reassignació
de freqüències obligarà alguns ciutadans
a fer una despesa per poder veure els canals catalans,
i si això és cert el Govern s'ha compromès
a pagar aquesta despesa? Perquè si no hi ha aquest
compromís, es voldrà reconèixer o
no, però el que es farà és minoritzar
la televisió catalana.
En lloc de contestar qüestions tan
simples el Sr. Ventayol surt per la tangent. I encara
que les seves afirmacions són vuits i nous i cartes
que no lliguen, també li intentaré oferir
la meva versió.
Primer tema: la televisió pròpia.
El Sr. Ventayol torna insistir, amb la tergiversació
que ve utilitzant el PP, i em demana si IB3 serà
la meva televisió pròpia i si únicament
me preocupa TV3 i Canal 33. Li contestaré molt
ràpidament: IB3 serà la meva televisió
pròpia i no me preocupa únicament TV3 i
Canal 33, però també me preocupen TV3 i
Canal 33. A la posada en funcionament d'IB3 ja li vaig
dedicar un article titulat TV balear (Diari de Balears
de 18 de desembre de 2003). Per tant, m'interessa molt
el meu canal i per això li vaig dedicar un espai
dins la meva col·laboració setmanal. Ara
bé, si no parl de Canal 9 és precisament
perquè és un canal decadent, que aporta
poca cosa en el panorama comunicatiu i que no fa el servei
bàsic que ha de fer una televisió com Canal
9 i IB3 que no és altre que: ser una eina de normalització
lingüística i cultural. I aquestes afirmacions
no són gratuïtes venen corraborades per dos
fets: un primer fet, la reestructuració que està
vivint Canal 9; segon fet, allò que disposa la
nostra Llei de Normalització Lingüística.
Com comprendrà el Sr. Ventayol jo emet un parer
i aquest parer no té per què consistir a
donar copets a l'esquena del Govern. Més quan el
Govern actua amb tanta mala fe, amb tant de partidisme
i amb tanta foscor que ni dóna les mínimes
explicacions, ni aconsegueix que l'oposició participi
mínimament en una tasca tan important com és
crear una televisió autonòmica.
Un segon tema al que es refereix el Sr.
Ventayol és quines raons impulsaren a veure els
canals catalans i valencians. I aquestes raons tenen un
nom que el Govern ha volgut menysprear i esborrar. El
nom és Voltor. Efectivament és gràcies
a la campanya que va protagonitzar l'Associació
Voltor el que va permetre, i el que ha permès aquests
darrers vint anys, la recepció d'aquests canals.
I si anam als objectius i raons socials de l'entitat Voltor
el Sr. Vetayol comprendrà que allò que va
empènyer a posar amplificadors no és una
neutral ampliació de l'oferta televisiva, és
una ampliació de l'oferta televisiva amb canals
fets i pensats en la nostra llengua i cultura. Llengua
i cultura que, malauradament, no es nota que sigui una
de les prioritats dels responsable de la nostra televisió.
Per acabar Sr. Ventayol, quan un veu que
no se li volen contestar les preguntes, quan un veu que
se surt per la tangent, i quan un veu que es vol reinterpretar
la història marginant als seus protagonistes, no
pot més que pensar que hi ha perversió,
mangarrufes i pillatge. Si vol sortir del desconcert i
l'esglai per què no ens parla clar, respon les
preguntes i així ens adonarem dels nostres errors.
