El Ramon Llull

Feia molt de temps que Matas estava esperant el moment per pegar portada a l'Institut Ramon Llull. La decisió la va prendre el mateix dia que Pasqual Maragall assumí el càrrec de president i dugué el Tripartit (inclosa ERC) al poder. Matas només havia d'esperar el moment, cercar les excuses pertinents i plegar veles. A més, és segur que Maragall l'ha entès. Què feien compartint Institut i política exterior conjunta el PP balear per un costat i per l'altra, tots plegats, els socialistes sobiranistes, independentistes republicans i els hereus del PSUC? De fet, l'Intitut feia mesos que era un absurd. No era Matas fins fa poc temps ministre d'Aznar? No basà el PP bona part de la passada campanya electoral en un atac desfermat a ERC i al tripartit català? No representa ara l'Institut l'esperit del tripartit?

Segur que Matas li oferí l'altre dia a Maragall «pau per territoris» o, parlant més clar, «cadascú a ca seva». Des d'aquest respecte, distant però clar entre la dreta illenca i l'esquerra principatina, tal volta Matas accepti qualque acció conjunta per obtenir més sostre competencial o doblers europeus. Però marcant moltíssim les distàncies. Sense mesclar saliva. Qualcú s'imagina un acte important de l'Institut Ramon Llull -per exemble a Alemanya- on es parlàs la mateixa veu i es llançàs el mateix missatge per part dels peperos illencs i dels progres principatins? Això és surrealisme polític. És tan impossible com si el PSM o el mateix PSIB intentàs pactar amb la gent de Josep Piqué a Catalunya.

Matas es deu a la direcció estatal del PP. Com a president ha d'interpretar paripés d'enteniment, i si pot rapinyar alguns doblerets per al seu autogovern, millor. Però al final farà la punyeta a Maragall tot el que pugui i més. Només així pot aspirar a tornar a ser qualque dia ministre.

Joan Riera. Periodista