La «mosca cojonera»

He cercat el significat de «mosca cojonera» i em sembla que encara està per definir. Tampoc no en sé la traducció exacta al català. És, una «mosca cojonera», allò que nosaltres coneixem com a mosca d'ase? Podria ésser-ho, però en tenc els meus dubtes. La mosca d'ase és, en castellà, la «mosca borriquera» o la «mosca de mulo». La «mosca cojonera» no existeix com a part de l'espècie dels dípters. Tanmateix, és la mosca de moda. En política fan més carrera les mosques «cojoneras» que les llumeneres. I en el Partit Popular, en concret, tenen tota una carrerassa per endavant. Maria Umbert i Catalina Soler en són dos exemplars esplèndids d'aquesta mena de mosca, atesa la seva capacitat de crear conflictes on no n'hi ha i les seves ganes il·limitades d'empipar el germà proïsme. Permeteu-me fer un parèntesi relacionat amb la senyora Umbert, la flamant directora general d'IB3. Carles Marín és un periodista felanitxer, resident a Madrid, estudiós del llenguatge audiovisual i de la seva incidència pública. Ha publicat recentment «La noticia audiovisual a través de la historia de la televisión», i pròximament publicarà «El lenguaje en los informativos de televisión en España». Cal pensar que tocant al món que envolta els audiovisuals té les idees clares. Idò bé, parlant de la futura televisió de les Illes Balears -faig referència a una conversa que tenguérem el mes de gener-, em va dir que les televisions amb vocació localista són les que tenen una quota d'audiència més baixa de tot l'Estat. I a l'hora de posar-me un exemple de televisió macarrònica, em va citar la de Castilla-La Mancha. Mirau per on, aquesta, precisament aquesta, la de Castilla-La Mancha, és la que enamora la senyora Umbert. De fet, ens ha dit que la nostra en serà un calc. De manera que ja podem renunciar a qualsevol esperança de veure una programació digna. No tan sols per això, és clar, sinó per aquest i altres motius d'un pes indiscutible. Sembla que la senyora Umbert no té la talla escaient per al càrrec que ocupa, i Jaume Matas en té constància, encara que faci l'orni davant les crítiques. Maria Umbert havia de comandar la futura televisió autonòmica i punt. No sé on estava escrit, però és evident que si no hi estava en els astres, hi estava a qualque plagueta del Pepé. La seva designació ha estat, des del primer moment, innegociable. És, per tant, una privilegiada que hauria de dedicar-se a donar bona vida als ciutadans que li paren taula cada dia. En canvi, en lloc de procurar passar desapercebuda -que és una manera d'agrair-nos tanta generositat-, opta per fer-se agradosa als ulls de Matas i decideix actuar de «mosca cojonera». En voleu una prova? La darrera. La senyora Umbert ens avança que les pel·lícules que emetrà IB3 seran en castellà i subtitulades en balear estàndard. Què vos sembla? Una barbaritat d'aquesta magnitud sols es pot entendre en funció d'allò que pretén aconseguir. I la senyora Umbert és evident que per compensar la seva manca d'idees i de gestió, pretén col·laborar de manera eficaç a la crispació social que tant agrada al seu cap de files, el senyor Matas. La senyora Umbert ens ve a dir: «ja que no sé exercir de directora general, ni falta que em fa perquè no m'han contractat per això, picaré el mul allà on més l'empipa». Si fa no fa, en aquesta mateixa filosofia s'emmarca l'actuació d'una altra dama il·lustre de la dreta, la senyora Catalina Soler, àlies Carranxeta, batlessa de Felanitx per un d'aquells errors que de tant en tant comet Déu Nostre Senyor i que mai no admetrà la Santa Mare Església. A gairebé tots els pobles de Mallorca, el dia de Pasqua se celebra la processó de l'Encontre. La imatge de Déu ressuscitat ve per un vent, la Verge Maria per un altre, i en trobar-se, mare i fill, boten de joia mentre la banda de música sona que sona. Durant molts d'anys va haver-hi el costum de tocar la Marxa Reial. Des del temps de la Patriòtica, potser. És a dir, de quan els clergues acostumaven a prendre xocolata amb els senyors, i uns i altres tenien ben clar que Déu era de dretes i espanyol. Darrerament, el sentit comú de l'església i els ajuntaments havia propiciat la substitució de la Marxa Reial per qualque cosa no tan estrident. A Felanitx tocaven l'Al·leluia de Haendel, una meravella. Idò ara na Carranxeta, que ja ha comprat el xot de les panades i s'estava mans plegades sense fer res, no ha tengut altra idea que enviar Haendel allà on no hi plou per imposar, novament, les notes de la Marxa Reial. Naturalment, Felanitx, que era una bassa d'oli, s'ha dividit en dos bàndols: el de Haendel i el de na Carranxeta. Estic per dir que guanyarà el bàndol d'ella. Els elements folklòrics del nacionalcatolicisme sempre han tengut bona acollida entre nosaltres. Imaginau-vos, en el moment de l'Encontre, la Marxa Reial i un pasdoble, si s'escau, com a entremès d'un bon plat de frit i dos tassons de vi de potada. Això és glòria, si més no per a una batlessa amb més marxa que un molinet de cafè. Que n'hi ha que no els agrada? Idò que no en mengin, que d'això es tracta. No hi ha dubte que na Carranxeta és una altra «mosca cojonera», de les que tant i tant complauen Matas. De tota manera, na Carranxeta es pot permetre el luxe d'empipar part dels felanitxers, perquè al cap i a la fi és batlessa per voluntat de la majoria. Maria Umbert, en canvi, no té qui l'avali. A més a més d'empipar-nos amb una collonada pròpia del Celtiberia Show, la senyora Umbert ens costa uns quinze milions de pessetes anuals. Ho trob excessiu, francament.

Llorenç Capellà