Resultat de la cerca

El mètode xampanyuàs

Com dèiem en el post precedent, abans tothom deia xampany, independentment de l’etiqueta i del lloc de procedència. Ara la gent de la meva generació i les més joves de cada vegada més diuen allò que mana i ordena la televisió i la publicitat: el cava dels orgues. De manera que arriben les festes de Nadal i la tirallonga de dinars, sopars i altres àpats i bauxes familiars, d’amics o d’empresa. I reunits a la taula pares i fills, avis, gendres i nores, cunyats i nebots i tutti quanti, un diu “va, traieu el cava”, i després un altre “ara ve el cava”, i un altre “qui vol cava”, i el de l’altre costat “acosta’m el cava, si et plau”, i així fins que l’hort està ben cavat i recavat. Defensor que sóc —com haureu vist si heu llegit el post que ve abans d’aquest— de la paraula xampany, enguany he decidit de posar en marxa el mètode xampanyuàs. És molt senzill: unes etiquetes casolanes fetes amb un processador de textos i una impressora aferrades damunt totes les ampolles de xampany que s’han de consumir en els tiberis familiars, que siguin —les dites etiquetes— prou grosses i que assaltin de manera fulminant la vista dels comensals. I a veure què passa. Bé, a diferència del mètode champenoise, el mètode xampanyuàs no és objecte de cap protecció legal. Vull dir que qui vulgui el pot posar en pràctica. No deien que cal defensar la llengua amb pedagogia?

11 comentaris

Xampany, xampany

Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.
Llegiu més

5 comentaris

De cava i xampany

No fa gaire temps tots dèiem xampany a una classe de beguda dita també, tot i que molt rarament, vi escumós. Com que la primera era una denominació comercial protegida, els xampanyers de Sant Sadurní no podien posar xampany a les ampolles que produïen (en rigor hi haurien posat champán) i van decidir promoure la denominació comercial cava, que en fer-se oficial restà reservada a l’àrea del Principat, Aragó i la Rioja. A força d’usar la nova paraula als mitjans de comunicació, la gent s’hi ha acostumat i l’ha feta seva. Però com que la gent necessita paraules per a designar productes genèricament, i no d’acord amb àrees de producció, hom ha acabat dient cava a tot el que abans es deia xampany, sigui de la zona del cava, de Mallorca o d’allà on sigui; fins i tot ara es diu tranquil·lament cava francès. Com que l’Estat espanyol és una unitat de mercat del xampany català i una unitat de mitjans de comunicació de masses, els espanyols també s’han acostumat a dir cava a qualsevol xampany. És a dir que l’únic que hem aconseguit és substituir una paraula tradicional, bella i internacional per una altra que té la poca gràcia d’ajustar perfectament el seu ús a les fronteres polítiques de l’Estat espanyol. Un exemple més de confluència lèxica del català i l’espanyol i separació de les altres llengües europees.
Naturalment, em sembla perfecte que els productors usin les denominacions comercials que els convinguin, però això no hauria de ser incompatible amb el manteniment de les denominacions populars i tradicionals, com succeeix afortunadament amb el mot conyac. El que ocorre és una mostra del poder dels mitjans de comunicació de fer-nos dir allò que interessa a uns quants. Per sort ens queda la definició de xampany del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, redactada amb plena consciència de causa. Servirà de res?

3 comentaris

Cops d’ampolla de xampany

Primer, a Fresno el govern espanyol va perpetrar un joc insuperablement brut contra les aspiracions de Catalunya. Segon, en una reacció que pot merèixer diverses valoracions, Carod manifestà que Catalunya no hauria de donar suport als Jocs Olímpics de Madrid. Tercer, a la capital del regne alguns missatges de mòbil demanen el boicot al xampany català (em neg radicalment a dir-ne cava) i els mitjans de comunicació amplifiquen la notícia. Fins aquí diríem que tot és normal i coherent amb el fil de la història. A partir d’aquí tot és lamentable. Com la contribució interessada dels mitjans de comunicació catalans, com Catalunya Ràdio, a inflar l’hipotètic boicot; o l’apressament d’alguns per treure rendiment d’un suposat perjudici als interessos de Catalunya, confosos amb els de quatre empresaris –molt catalans, ells!– que no han tingut mai oremus d’usar ni mínimament el català en l’etiquetatge dels seus productes. Aquí hi ha qui no perd ocasió d’etzibar la garrotada –o la botellada– en plena closca de l’adversari polític. Lamentable el viatge a Madrid del penitent Maragall per a demanar perdó per una cosa que no s’ha fet (Catalunya ha decidit fer el boicot als Jocs de Madrid?) sinó per un suggeriment d’una persona. I finalment lamentable la rectificació de Carod, sigui decisió seva o imposició d’altri. Quants productes espanyols hauríem de boicotar per les falconades –i no sols suggeriments– que ells ens han fet? [modificat el 20.12.04]

1 comentari

Els hispanismes de Nadal*

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquesta error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.

 

2 comentaris

Sant Bernat


Avui és Sant Bernat. De sants amb aquest nom n’hi ha diversos, i tots de la mateixa època. Un és sant Bernat d’Alzira (s. XII), fill d’un emir de la taifa de Carlet, de nom Ibn Ahmed al-Mansur, que es convertí al cristianisme juntament amb dues germanes i adoptà el nom de Bernat. Els tres germans conversos van ser assassinats pel seu germà, successor del pare en el tron, i avui són patrons d’Alzira. Un altre sant Bernat és el de Tiron, sant de facto (sense canonitzar) que fou monjo benedictí i fundador de l’orde de Tiron. Un altre és sant Bernat de Menthon (segle XI), un capellà que fundà hospicis a un dels llocs més perillosos dels Alps suïssos per a socórrer pelegrins que anaven a Roma. La raça de cans dits Sant Bernat, criats en aquests hospicis i utilitzats per a salvar gent perduda per les muntanyes, li deu el nom. És el patró dels excursionistes, esquiadors i muntanyencs. També hi ha sant Bernat Calbó, un sant local nascut a Reus, monjo cistercenc, militar i jurista, que anà a la conquesta de València i entre altres coses fou bisbe de Vic. I encara n’hi ha més, però el més important dels sants de nom Bernat és sant Bernat de Claravall, la festa del qual celebren avui tots els Bernats d’aquest país.

Comencem pel nom. Bernat és un nom germànic (Berinhard) format per dos mots: berin (ós) i hard (fort). Vol dir, doncs, ‘fort com un ós’. Fou introduït pels francs i portat per cavallers i persones de categoria, entre elles un rei nét de Carlemany. Però el nostre sant d’avui el va fer popular i un dels més usats en el nostre país.

Sant Bernat de Claravall va ser un monjo i abat francès, promotor de l’orde cisterciense o cistercenc. Va néixer el 1090 a un castell de la regió de Borgonya (França), fill de membres de l’alta noblesa borgonyona. Com es pot suposar, va rebre una bona educació i a 19 anys, just morta sa mare, li entrà una profunda vocació religiosa. A 23 anys ingressà a l’abadia de Cîteaux, situada al sud de Dijon, que el 1098 havia estat fundada per sant Robert de Molesme.  No hi anà sol sinó que amb ell hi ingressaren trenta homes de la noblesa de Borgonya. Aquella abadia benedictina, que cresqué molt ràpidament, és l’origen de l’orde cisterciense. Cîteaux, abans Cisteaus, és un nom d’etimologia obscura, que tenia per equivalent llatí Cistercium. D’aquí ve l’adjectiu cisterciensis, amb què són coneguts els monjos de Cîteaux. Mot de catalanització polèmica, car la forma habitual, cistercenc, ha estat durament criticada per Coromines, qui proposa cistercès. El topònim Cîteaux va ser catalanitzat en la forma Cistell, i per això en català medieval es parla de l’orde de Cistell (o del Cistell) i dels monjos de Cistell (o del Cistell). Les formes Císter o Cister són castellanismes moderns.

Tornem al nostre Bernat. Tres anys després de l’ingrés a Cîteaux, Bernat va ser enviat amb dotze confrares a fundar un nou monestir a una vall que el monjo anomenà Clara Vall (Claire Vallé o Clairvaux). A partir d’aquell moment Bernat i Claravall restaren units per a sempre. L’abadia de Claravall, filla de la de Cîteaux, cresqué de manera espectacular amb nombrosos ingressos, fins i tot el del pare de Bernat i tots els germans menys un. Mentrestant el currículum del nostre protagonista lluïa de cada cop més. Tingué una participació destacada en algun concili, perfilà la regla dels templers, que esdevingueren ideal de noblesa cristiana, escrigué llibres, mantingué debats amb els grans teòlegs, combaté heretgies i modernament ha estat nomenat doctor de l’Església. Quan es produí el cisma d’Occident, en què dos papes es disputaven el càrrec, Bernat va ser designat àrbitre en un concili nacional dels bisbes francesos i decidí en favor d’Innocenci II, que s’havia refugiat a França. Quan una part de la Terra Santa, controlada pels croats, caigué en mans dels turcs i la resta era amenaçada, Bernat predicà la segona croada. El nostre sant fundà monestirs o abadies sense parar. Envià monjos del seu monestir de Claravall a fundar altres monestirs a Alemanya, Anglaterra, Irlanda, Suècia, Suïssa, Itàlia i Portugal. En vida de sant Bernat es crearen prop de tres-centes cinquanta fundacions cistercienses. Després d’aquesta vida tan intensa morí a 63 anys el dia 20 d’agost de 1153. Fou enterrat a l’abadia de Claravall, i quan aquesta va ser suprimida en el context de la Revolució Francesa, les seves despulles foren traslladades a la catedral de Troyes, a la regió de la Xampanya.

La tradició també conta alguns aspectes menors de la seva vida. Com la seva resolució davant les temptacions de la carn. Un dia que estava en tal situació ho va resoldre ficant-se dins aigua gelada, i un altre dia, trobant-se dormint a una posada aparegué a la seva cambra una prostituta tota nua que s’ajaçà al seu costat, i l’home va salvar la castedat pel mètode de fugir corrents. I, naturalment, també va fer miracles, com tot sant. Una vegada va fer recobrar la parla a un home vell i mut, perquè, situat a les portes de la mort, pogués confessar els seus pecats. Una altra vegada va resoldre un gran problema quan una plaga de mosques va infestar una església. Bernat les va excomunicar i totes caigueren mortes a l’acte. Excomunicar una mosca és una cosa que abans no es devia haver vist mai, i segurament no es tornà a veure mai més. I degué fer més miracles, però amb aquests dos ja el podien fer sant tranquil·lament.

Sant Bernat és, doncs, el principal impulsor, si bé no el creador, de l’orde cisterciense, creat per a expandir la reforma gregoriana de l’Església a tot l’occident cristià. Representa la restauració de l’orde benedictí (vegeu l’entrada Sant Benet), amb els principis de treball i disciplina rigorosa, enfront de l’altre gran monestir benedictí, el veí de Cluny. El de Claravall va ser un gran focus religiós que exercí gran influència damunt la vida espiritual i social de l’Edat Mitjana. Arribà a haver-hi dos mil monestirs que tenen l’origen en l’abadia de Claravall. L’orde, sempre al servei dels interessos del Papa enfront de reis i emperadors, arribà a ser un veritable poder a Europa. Els cistercienses són anomenats benedictins blancs o monjos blancs, per la color del seu hàbit, tot i que amb escapulari negre, enfront dels benedictins negres, com els de Montserrat, d’hàbit tot negre.

En el nostre país hi ha hagut cinc grans monestirs cistercienses masculins i tres de femenins. Els masculins són el de Poblet (la Conca de Barberà), fundat el 1150, el més gran de tots i un dels més grans d’Europa; el de Santes Creus (l’Alt Camp), fundat el mateix 1150 i avui sense vida monàstica; el de Santa Maria de Benifassà (el Baix Maestrat), creat el 1233 com a fill del de Poblet i avui ocupat per monges cartoixanes; el de Santa Maria de la Valldigna (la Safor), fundat el 1298 com a filial del de Santes Creus, avui en mans de la Generalitat, que té cura de la restauració; i finalment el de la Real (Palma), fundat després de la conquesta de Mallorca amb monjos procedents de Poblet, desamortitzat el 1835 i avui a cura de la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors. Tal era la importància d’aquest monestir que l’abat de la Real era la segona autoritat religiosa de l’illa després del bisbe. L’església ha esdevingut la parròquia de la zona de la Real i del nucli del Secar de la Real. Els monestirs femenins són el de Vallbona de les Monges (l’Urgell), fundat durant la primera meitat del segle XII i encara amb vida monàstica; el de la Saïdia (el Camp del Túria), fundat per Teresa Gil de Vidaure, esposa de Jaume I, i enderrocat completament en el segle XX;  i el de Valldonzella (Barcelona), fundat en el segle XII i que ha anat canviant d’emplaçament. Una branca de l’orde cisterciense són els monjos trapistes, branca apareguda en el segle XVII amb la idea de retornar a l’observança estricta de la regla inicial. El seu nom és degut al seu origen en l’abadia de La Trappe (Normandia, França). Un grup d’aquests monjos, fugint de la Revolució Francesa, el 1810 s’establiren a Mallorca, a la vall de Sant Josep, i fundaren el monestir de la Trapa, però només hi estigueren deu anys. Després les terres i cases passaren a mans particulars fins que foren adquirides pel GOB. I tota aquesta història per culpa de sant Bernat i algun altre.

I malgrat la importància d’aquest sant, no hi ha en tot el país cap ciutat, vila o llogaret que es digui Sant Bernat, ni pràcticament altra toponímia. Ni és el patró d’enlloc ni de res, que sapiem. Bé, sí, és el patró del Secar de la Real i el seu voltant, on el dia del patró s’organitza una romeria al monestir força vistosa. Sort que ha produït qualque refrany, com els que diuen per Sant Bernat, el jac cordat; per Sant Bernat tapa’t el cap, o pluja de Sant Bernat, el blat corcat. Però ens agrada més aquell que diu la monja l’encén i el frare l’apaga; o, de manera més entenedora, santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga. Sant Bernat és l’encarregat d’apaivagar la intensa calor estival atiada per santa Margarida.

Bernat ha estat sempre un nom popular. Hi ha els diminutius Bernadó i Bernadí i el femení (rar) Bernada. A les rondalles mallorquines en Bernat o en Bernadet és qualque vegada el tercer dels germans, i sempre un home bo. I, com diu la dita popular, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat, que ens ensenya que si a l’hora de prendre alguna decisió algú no és on ha de ser, no serà tingut en compte.

Felicitacions als Bernats.

 


3 comentaris

Sant Joan

Avui tenim un sant gros: Sant Joan. Gros per la importància que té aquesta figura en la cultura cristiana o de base cristiana. Importància reflectida en la immensa quantitat de persones, viles, ciutats i entitats que porten el seu nom; en la immensa quantitat de grans esglésies i altres institucions cristianes a ell dedicades; en la fama de les grans festes que se celebren a moltíssims llocs, on el sant és patró. I festa grossa perquè, a més, és continuadora de tradicions pre-cristianes i se situa a un punt crucial de l’any: al voltant del solstici d’estiu, quan el dia té la màxima durada.

Joan és un dels noms principals de l’antroponímia catalana. De Joans, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, diu un refrany que té diverses versions i que ens fa recordar un altre gran sant de qui aviat haurem de parlar, sant Pere. Joan és un nom hebreu, Yohanan, abreviació de Yehohanan, format per Yeho (Javhè, Déu) i hannan (‘gràcia’) i que significa ‘Déu és graciós’. Que no vol dir que faci riure sinó que concedeix moltes gràcies. De l’hebreu passà al grec, amb la forma Ioannes; del grec al llatí (Ioannes o Iohannes) i del llatí a les llengües europees, entre elles el català, que conserva gràficament la o original, malgrat que tothom la pronuncia u.

Es veu que Joan (Yohanan) era un nom força corrent entre els jueus. Als evangelis en surten un floret, entre ells diversos sants. Vegem-los. Primer tenim un sant Joan que és l’apòstol Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume el Major, el que se suposa que descansa a Sant Jaume de Galícia, dit també Santiago de Compostel·la. De Jaume el Major en parlarem el 25 de juliol. Aquest Joan és considerat per la tradició cristiana el deixeble estimat de Jesús, aquell qui en els quadres de la Santa Cena recolza el capet sobre l’espatla del Mestre, i seria l’únic dels apòstols que va morir de mort natural, car tots els altres foren assassinats i un se suïcidà. Després tenim sant Joan Evangelista, autor de l’evangeli de sant Joan i de l’Apocalipsi. El que passa és que aquest no sabem ben bé qui és. La tradició cristiana l’identifica amb Joan l’Apòstol i celebra la festa —la de tots dos, és clar— el 27 de setembre. Però alguns experts diuen que l’evangelista no és l’apòstol, que era un humil pescador, sinó un personatge conegut com a Joan l’Ancià, un grec cristià que va escriure el seu evangeli basant-se en les coses que li contà un altre Joan, Joan el Sacerdot, molt amic de Jesús, identificat amb el deixeble estimat, i que no és, segurament, l’apòstol fill de Zebedeu. En fi, que si els jueus haguessin tingut el sa costum de portar cognoms, com nosaltres, ara la troca no estaria tan embullada. I finalment tenim Joan el Baptista, el sant d’avui, que ha tingut la sort d’endur-se tot el protagonisme d’aquesta diada. Quan es diu sant Joan i res més, és sant Joan Baptista, encara que de sants del mateix nom n’hem comptat cinquanta. Entre ells destaquen sant Joan Crisòstom, un grec del segle IV que es despatxà a gust contra els jueus en els seus sermons i escrits, per la qual cosa es pot considerar el pare de l’antisemitisme (festa, 13 de setembre); sant Joan de Déu, un portuguès de vida agitada que primer fou militar al servei de Carles I d’Espanya i després fundador de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu (festa, 8 de març); i sant Joan Nepomucè, un capellà bohemi del segle XIV, patró de Bohèmia (festa, 20 de març, abans 16 de maig).

Joan el Baptista era un jueu contemporani de Jesús, en tot cas alguns anys més gran, però no se sap quants. Segons la tradició cristiana, era fill de Zacaries, un sacerdot del temple, i d’Elisabet, cosina aquesta de Maria, la mare de Jesús. Joan i Jesús eren, doncs, fills de cosins. Joan va néixer quan ja no l’esperaven. Elisabet ja era vella quan l’arcàngel Gabriel, el portaveu habitual, anuncià a Zacaries que la seva dona tindria un fill. Com que ell no ho cregué, va ser castigat a no poder parlar i així romangué mut fins al dia del naixement del seu fill. Joan el Baptista va ser un predicador que vivia en pla hippie —cobert amb quatre parracs i alimentant-se de garroves, insectes i mel— i predicava que aviat arribaria el regne messiànic —una espècie de paradís a la Terra— i el judici sever de Déu a tots els homes, tot convidant els jueus a penedir-se dels seus pecats abans que no fos tard. Als qui anaven a les seves els batejava a les aigües del riu Jordà. Això del baptisme, cerimònia de contacte amb l’aigua que representa la neteja del pecat, era un ritual jueu de purificació —heretat després pel cristianisme— necessari en tot cas per als qui es convertien al judaisme. Joan el Baptista en va fer un element fonamental de la seva activitat, com a símbol de penediment i perdó. Jesús degué moure’s al voltant del seu cosí, fou batejat per ell i d’aquest cercle degueren sortir els apòstols. Es veu que l’audiència del Baptista no cessava de créixer, cosa que feia témer a les autoritats una revolució popular. Qui no era fan del predicador era Heròdies, una princesa idumea que primer es casà amb Herodes Filip —fill d’Herodes el gran, el del massacre infantil— i després amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea. El Baptista no cessava de blasmar la bella reina de Galilea, que s’havia casat amb un germanastre del seu marit, violant la llei jueva. Segons els evangelis de Marc i Mateu, en el curs d’una festa a Palau, Salomé, filla d’Herodes Antipas i Heròdies, va dansar davant son pare, el rei, que va restar molt complagut. Tant que digué a Salomé que podia expressar un desig, que, fos quin fos, ell la complauria. Sa mare, Heròdies, aprofità l’ocasió i li digué a la noia que demanàs el cap del baptista en safata de plata. I així acabà la vida de l’exaltat predicador de la fi del món, devers l’any 28 o 29.

No se sap ben bé què va passar amb el seu cos, però la tradició diu que fou enterrat a la ciutat de Sebastia (d’on ve el gentilici i després nom d’home Sebastià), a l’actual zona palestina. Allà les restes haurien rebut veneració durant uns quants segles, però devers l’any 362 van ser profanades per l’emperador Julià l’Apòstata i cremades. Bé, diuen que es pogué salvar una part dels ossos, que van ser traslladats a Jerusalem i després donats a sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. A Alexandria foren depositats a l’antic temple de Serapis, que aleshores —el 395— fou reconstruït i dedicat a sant Joan Baptista. Però aquesta església va ser destruïda pels àrabs en el segle X, i bona nit restes. Malgrat tot, la tomba de Sebastia continuà a ser visitada per tota mena de pelegrins. Durant l’època bizantina s’hi va construir una església, que Saladí va transformar en mesquita el 1187. Ara és la mesquita de Nadi Yahia, que en àrab significa ni més ni menys que ‘el profeta Joan’. S’hi trobà una cripta que correspon a la basílica primitiva, amb tres nínxols que se suposa que foren les tombes dels profetes Eliseu, Abdies i Joan Baptista. Com es pot endevinar, Joan Baptista, o Yahia ibn Zakariya, és també un profeta per als musulmans. El dia que Mahoma pujà al cel, acompanyat de l’arcàngel Jibril (Gabriel), pel camí va trobar els profetes Adam, Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès), Harun (Aaron), Yusuf (Josep), Isa (Jesús) i Yahya (Joan). El món és un mocador. Yahya és, doncs, l’equivalent àrab de Joan. Molts de mallorquins deuen haver sentit parlar d’Abu Yahya, o coneixen la plaça de Palma dedicada a aquest personatge, que és el darrer rei musulmà de Mallorca. Abu Yahia vol dir ‘pare de Joan’. El seu fill gran, que no arribà a posseir aquell regne, es deia Joan. En honor a sant Joan Baptista.

Però no hem aclarit on són les restes de sant Joan. Ni ho aclarirem, perquè d’ençà de la mort del personatge el món ha fet moltes voltes, i les restes també. L’Església ortodoxa copta diu que es guarden a la gran església d’Alexandria, on van ser trobades el 1976. També diu tenir-les l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Sozòpol (Bulgària), després que el 2010 fossin trobats alguns ossos de l’època de Crist a les ruïnes del monestir de Sant Joan, de l’illa de Sant Ivan (Bulgària). I què va passar amb el cap? Doncs sembla que ha viatjat més que el vent. No sabem què en van fer ni on el van posar els seus primers posseïdors, com els mateixos Antipas o Heròdies. Durant molt de temps es digué que era a l’església de Sant Silvestre de Roma; també que el guardaven els cavallers templers a la catedral d’Amiens, portat de Constantinoble durant la quarta croada. I encara n’hi ha més que el reivindiquen. Per a diverses Esglésies cristianes i per a l’islam la peça es troba oficialment a la gran mesquita dels Omeies de Damasc, la principal de la ciutat, construïda a partir del 705 sobre l’antiga basílica bizantina de Sant Joan Baptista. Dins la gran mesquita una bella edificació de línies clàssiques acolliria la testa del nostre sant, o de Nabi Yahya, en el mateix lloc que suposadament es trobava quan van aixecar el temple islàmic. Igualment disputada és la mà dreta del sant, la que batejà Jesús: sostenen tal possessió un monestir de Montenegro, un palau d’Istanbul i una comunitat d’ermitans de Romania. I la mà esquerra diu que la té una església armeniana de Bengala Occidental (Índia), on cada gener beneeix els armenians de Calcuta. També hi ha tres dits a la catedral de Saint-Jean-de-Maurienne (Savoia) i un dit a l’església de Sant Joan Baptista d’un municipi francès que es diu, ben lògicament, Sant Joan del Dit (Saint-Jean-du-Doigt)I no continuam amb la resta del cos perquè no acabaríem mai.

Hi ha un tema interessant, del qual, però, sabem poques coses. Alguns autors parlen d’una rivalitat entre els seguidors de Jesús i els de Joan el Baptista, els quals no haurien reconegut Jesús com el Messies. Del moviment creat pel Baptista sorgí una religió o secta dita mandeisme, que considera Joan Baptista com el vertader messies. L’enfrontament entre els dos moviments pogué ser intens en un principi, però el moviment fidel a Jesús s’imposà i l’altre restà com una secta herètica.

Sant Joan és representat com un home de mitjana edat, amb cabells llargs i barba, vestit amb qualque pell (potser de camell) i acompanyat d’un anyell, al·legoria de Jesús, anyell pasqual, que ell va batejar. El be i l’home del be són peces emblemàtiques de les festes de Sant Joan de Ciutadella. I ja ho diu la dita mallorquina, Tothom té i sant Joan té el xot, la primera part del qual indica que tothom té els seus problemes.

Naturalment, el cristianisme ha venerat sant Joan d’ençà del primer moment. En el segle V la seva festa va ser fixada el 24 de juny, suposat dia del naixement del sant, a diferència de la pràctica regular, que és de situar la festa dels sants en el dia de la seva mort. Les dues grans festes cristianes del naixement, el de Jesús i el de Sant Joan, foren col·locades en el solstici d’hivern i en el d’estiu respectivament, superposant-se a festes paganes. La festa de Sant Joan és una continuació dels rituals cèltics del solstici d’estiu, i la presència del foc en aquest dia també parteix de les mateixes celebracions. El 24 de juny és Sant Joan per a tothom, però en l’activitat litúrgica hi ha altres dies dedicats al Baptista, sobretot el dia de la seva decapitació, el 29 d’agost (Sant Joan Degollat), encara que aquest dia suposam que no fa festa ningú.

Devers el 450 o 460, amb el patrocini de l’emperadriu Eudòcia, es va construir a Jerusalem una església dedicada a sant Joan Baptista en el lloc on, segons una tradició ortodoxa grega, va ser enterrat el predicador. Un altre. Passà el temps i aquell territori anomenat la Terra Santa va ser disputat, amb guerres i croades, per àrabs musulmans i europeus cristians. Al començament del segle XI uns napolitans —amb el permís del califa— reconstruïren aquell temple i hi fundaren un hospital. Poc després Jerusalem fou conquerida per la primera croada (1099) i sorgí allà l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, amb la finalitat de crear hospitals a tota la Terra Santa per a atendre els pelegrins, que, en les condicions en què viatjaven, ja es pot imaginar com de fàcilment queien malalts. Aquell orde religiós i militar, dit correntment l’Orde de l’Hospital o dels hospitalers, s’estengué ràpidament i esdevingué un dels grans poders polítics i econòmics de la Cristiandat. A la Terra Santa reberen la ciutat d’Acre, que de llavors ençà es coneguda en el món cristià com a Sant Joan d’Acre. Un altre Sant Joan. Expulsats de la Terra Santa, al començament del segle XIV van conquerir l’illa de Rodes. I després que aquesta illa fos presa pels turcs (1522), els cavallers hagueren de tocar el dos, però l’emperador Carles I els donà l’illa de Malta, i a partir d’aquí foren coneguts com a cavallers de l’ordre de Malta. Una força militar que es dedicà a lluitar contra els turcs, que era l’entreteniment d’aquell moment. En el segle XIII els cavallers hospitalers aixecaren a Palma l’església de Sant Joan, dita també de Sant Joan de Malta, en el carrer de Sant Joan. Una petita joia originalment gòtica, transformada en el segle XVIII i restaurada en el XX. Els cavallers de Sant Joan també s’establiren a Menorca, després de la conquesta d’Alfons el Liberal i a ells es deu segurament l’església de Sant Joan d’Artrutx, de què parlarem més avall.

Com dèiem, el món es ple de ciutats i viles que es diuen Sant Joan. En el nostre país hi ha tretze municipis d’aquest nom (Sant Joan Despí, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Joan de Labritja, Sant Joan de Sineu, Sant Joan d’Alacant, etc., etc.) i dotze entitats de població sense ajuntament, a més d’altres topònims. A Campos hi ha Sant Joan de la Font Santa, un balneari d’aigües termals amb propietats guaridores, on d’ençà del segle XV hi hagué un oratori i instal·lacions per als visitants. Sant Joan és el patró de moltes viles i llocs, encara que no es diguin Sant Joan, com Perpinyà (on és titular de la catedral), Palamós, Valls, Deià, Mancor, Muro, Porreres, Portopetro, Son Cervera i el nucli de Palmanova (Calvià). La vila mallorquina de Sant Joan va celebrar la seva festa el dia de Sant Joan fins al 1919, però com que era temps de segar i els pagesos tenien massa feina per a anar de festa, aquell any passaren la festa al 29 d’agost, que és el dia de Sant Joan Degollat. Aquest dia surten set dimonis que representen els set pecats capitals i es passegen per la vila acompanyats de mitja dotzena de xeremiers i durant unes quantes hores encalcen i fuetegen —més o menys simbòlicament— tot cos que es posa per davant. Córrer davant els dimonis és motiu de joia i gatzara de grans i petits. A Estellencs també fan la festa patronal per Sant Joan Degollat, el 29 d’agost. A Palma sant Joan Baptista era el patró del Col·legi dels Corredors de Coll, que li retien culte a l’església de Santa Eulàlia, i del Col·legi dels Boters, que li feien la festa a l’església de Sant Joan.

Santjoan —així escrit, junt— és també un cognom, un de tants cognoms hagiogràfics (Santpol, SantpereSantmartí, Santacília, etc.). Una família d’aquest llinatge donà nom a la possessió de Son Santjoan, nom conegut arreu per l’aeroport que s’hi construí, l’aeroport de Son Santjoan, que tothom s’entesta a escriure Son Sant Joan, malgrat la nostra ja vella predicació en el desert. Predicant en el desert el Baptista tingué més succés.

La festa de Sant Joan, que té arrels en les festes solsticials pre-cristianes, de culte al sol, va ben lligada al foc. En el Principat i en el País Valencià és tradició encendre fogueres la nit precedent —la revetla— i fer festa al seu voltant, bevent vi dolç o xampany i menjant la típica coca de Sant Joan, ornada amb pinyons i fruita confitada. Els qui salten per damunt el foc no tindran ronya. Destaquen les fogueres d’Alacant, empeltades de falles. A Mallorca també era costum encendre fogueres —dites foguerons— la nit de Sant Joan. El pare Ginard esmenta les de Sant Llorenç i Capdepera. I en els Pirineus, la nit de Sant Joan els joves es troben a les muntanyes i baixen portant falles (troncs o teies encesos) i en arribar a la vila fan una gran foguera a la plaça del poble amb les falles mig consumides. El foc de Sant Joan és també el de la flama del Canigó, la flama de la llengua, que el 23 de juny de cada any baixa d’aquesta muntanya i es reparteix per tot el país, sovint amb una gran recepció per part de les autoritats locals. Devers trenta mil fogueres són enceses amb la flama sagrada que ve del Canigó. Sant Joan, el dia més gran. La de Sant Joan és la festa més emblemàtica dels Països Catalans.

A les Illes ara no hi ha foc —el guardam per a Sant Antoni, que fa més fred—, però sí festa santjoanera. En algunes viles, com Felanitx, Montuïri, Pollença, Sant Llorenç o Son Cervera, la festa té per protagonista un personatge dit sant Joan Pelós (o Pelut), representació del Baptista que balla pels carrers i fins i tot dins l’Església acompanyat de música de flauta, guitarra i violí. Antigament anava vestit amb una pell de xai, d’aquí el nom de pelós. Avui va més endreçat, amb falda, calces, camisa i capa. Però la festa illenca més espectacular i concorreguda és la de Ciutadella. Centrada antigament en el foc i la festa entorn del foc, com arreu del país, en el segle XX va desplaçar el centre de gravitat cap als cavalls i els exercicis eqüestres. Aquest component, avui principal, té l’origen en la cavalcada que feien els membres de l’obreria de Sant Joan per a anar a l’església de Sant Joan d’Artrutx, dita avui Sant Joan de Missa, una antiga església medieval que havia de ser una parròquia d’una vila i acabà en simple ermita enmig del camp. Aquella obreria, que tenia per missió conservar l’ermita, era formada per homes dels diversos estaments —noblesa, Església, menestrals i pagesos—, i avui els protagonistes de la festa continuen a ser els representants d’aquells diversos estaments de l’Antic Règim, els caixers, ben endiumenjats, muntats a cavall i envoltats per una multitud entusiasmada. Hi ha el caixer senyor, noble que presideix la festa; el caixer casat, representant dels menestrals; el caixer fadrí (alternadament menestral i pagès), representant dels fadrins; i dos caixers pagesos. El caixer fadrí porta la bandera, que no és altra que la de l’orde de Malta, que aportaren els primers caixers senyors, cavallers d’aquest orde.

La festa de Sant Joan ha produït un bon grapat de refranys i dites que són un petit depòsit de la saviesa popular: Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera; El vent que fa per Sant Joan és el que farà tot l’anyAigua per Sant Joan, celler buit i molta famSant Joan plovent fa el vi dolent. I una altra diu que Per Sant Joan el sol balla. A la vila de Sant Joan (Mallorca) aquest dia els al·lots pujaven al puig de Consolació a la sortida del sol per a veure’l ballar, mentre al campanar de la parròquia repicaven les campanes.

Per Sant Joan és temps de segar: A Sant Joan ves-li davant, a Sant Pere ves-li darrere: vol dir que va bé segar entre Sant Joan i Sant Pere. Per Sant Joan, garbes al camp; per Sant Pere, garbes a l’era. Per Sant Joan les figues flors estan quasi a punt (Per Sant Joan a veure-les van), si bé es veu que n’hi ha que fan més via (Per Sant Joan, un paner gran). La tradició diu que Sant Joan és un bon dia per a sembrar figueres, operació que es fa enterrant una branca ben grossa dins un gran clot, tot deixant sense enterrar un ull, que, ben regat, creixerà més que de pressa. Això sí, si voleu que les branques vagin sempre cap amunt, sembrau-la el matí. Amb tot, una altra mostra de saviesa popular desmenteix les virtuts de Sant Joan com a dia idoni per a la sembra de figueres i assenyala que aquestes se sembren «quan tenen el clot fet». També diu una tradició que si el dia de Sant Joan sembren clavellers, faran clavells tot l’any, però sempre que els reguin amb aigua de set pous.

I quantes expressions porten el nom de Sant Joan en el nostre univers cultural. Les pomes de Sant Joan, fruit d’una pomera nana o arbustiva, petites, oloroses i de poca sabor. Les seves companyes, les peres de Sant Joan, també primerenques i petitones, saboroses, d’un groc viu i, igual que les pomes homònimes, segurament originàries de Mallorca. I les prunes de Sant Joan, petites i rodones, de pell vermella i polpa groga, gustoses. La saviesa popular també ensenya que el dia de Sant Joan és el millor moment per a collir les herbes medicinals que altre temps eren la farmàcia de la gent. Les famoses herbes de Sant Joan, que «tenen virtut tot l’any». Dites també pericó, mot que surt d’una deformació popular del seu nom científic, hypericum , del grec hyperikon, segurament format per hyper (damunt) i eikon (imatge), perquè era costum en molts països posar les flors d’aquesta planta damunt les imatges religioses el dia de Sant Joan. Herba modesta, de flors grogues de quatre pètals, es fa per camins i terres gravoses. Amb aquestes flors es fa el tradicional oli de Sant Joan, que guareix cremades, cops, ferides i altres mals. Segons la tradició, les flors s’han de collir el dia de Sant Joan abans que surti el sol. Després es posen dins una ampolla amb oli, la qual ha d’estar quaranta dies a sol i serena, és a dir a fora dia i nit. És tan eficaç que qui té oli de pericó no li cal metge ni doctor. A part d’això les herbes de Sant Joan són antidiarreiques, diürètiques, antidepressives, relaxants… I quan qualcú és molt lent o poc operatiu en la feina diuen que ha de menester les herbes de Sant Joan.

Antigament, el dia de Sant Joan, les al·lotes mallorquines prenien signe. Segons la creença popular, el primer home que topassin aquest dia tenia el mateix nom que tindria el seu enamorat.

Ja veieu quin capítol més llarg, i quanta coa que ha dut el predicador hippie.

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més que podeu llegir en aquest llibre.

1 comentari

Sant Silvestre i Santa Coloma


Avui, darrer dia de l’any, és la festa de Sant Silvestre i de Santa Coloma, encara que normalment es diu —o es deia— que és Sant Silvestre i res més. Aquest és un papa molt important i la senyora, una màrtir que molt probablement no va existir, però aquí farem com si hagués existit, que no volem tirar per la borda una santa tan tradicionalment venerada en el nostre país. Vegem la seva història per separat.

Sant Silvestre és el primer personatge que coneixem que porta aquest nom. Que significa això: ‘silvestre’, propi de la selva, del llatí silvestris. No sabem si en el seu temps era un nom habitual o si és un nom artístic de papa, usat després per altres persones en homenatge al sant. A Mallorca, que és el territori que coneixem, Silvestre és un d’aquests noms que s’han portat molt poc però que s’han portat. En tota la meva vida he conegut un sol Silvestre, a qui deien mestre Siureste. Deduesc, per tant, que aquesta era la forma popular del nom, un poc “corrompuda” com la d’altres noms (Pixedis, Guergori, Grabiel, etc.). Tornant al sant, sabem que va ser papa de Roma entre els anys 314 i 335. Bé, en realitat va ser bisbe de Roma. Fins al segle XI el nom de papa (apel·latiu afectiu que és el mateix que els nins diuen a son pare) s’aplicava als bisbes més importants, no sols al de Roma. Cap al segle VI el bisbe de Roma aconseguí de situar-se per damunt els altres, i Gregori VII (1073-1085) ordenà que el mot papa, fet ja títol, s’aplicàs només a ell. Durant el pontificat de Silvestre I es va produir l’aliança de l’Església cristiana i el poder romà, exercit per Constantí, fet transcendental que representa la implantació definitiva del cristianisme en tot l’Imperi. Constantí, convertit al cristianisme, esdevingué el seu màxim protector, alhora que es beneficià de les idees i del teixit que aportava la nova religió. Va edificar, a petició de Silvestre, la basílica del Vaticà (sobre un temple d’Apol·lo), la de Sant Joan del Laterà, vora un palau imperial que fou la residència papal, la de Santa Sofia a Constantinoble, la del Sant Sepulcre de Jerusalem i moltes altres. Aliança de gran abast, però, de fet, qui manava era Constantí. Aquest va convocar el concili de Nicea (325) i va obligar els bisbes assistents a votar a favor de les seves tesis, sota amenaça de desterrar els que s’hi oposassen. Així es va aprovar el dogma de la divinitat de Crist, en debat en aquell temps, i el cos principal del dogma cristià: el credo nicè, aquell que comença dient “Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles”.

Però el nostre Silvestre es va veure involucrat, sense ell voler, en una de les estafes i mentides més espectaculars de la història universal: la donació de Constantí, un document atribuït a l’emperador Constantí, que després es va descobrir que era un frau perpetrat en el segle VIII. Segons aquesta gran mentida, l’emperador va agafar la lepra, i el papa Silvestre I el va guarir en el moment que el va batejar per immersió dins l’aigua beneïda. En agraïment, Constantí no sols donà al bisbe de Roma la supramacia sobre tots els bisbes sinó que li donà el poder temporal sobre l’Imperi Romà d’Occident i se n’anà a viure a Constantinoble. A partir d’aquí el Papa tindria un poder sobre tots els governants del món i podria, fins i tot, nomenar i deposar un emperador per Decret. Recordem que Carlemany fou coronat emperador pel Papa. A més, el fals document va ser la justificació dels Estats Pontificis, amb capital a Roma, sobre els quals regnava directament el Papa. Aquests Estats es van constituir en el segle VIII en virtut d’un altre gran pacte: el del Papa Esteve II (752-757) amb el rei dels francs Pipí el Breu. El Papa, en virtut de les seves atribucions, donava a Pipí poders per a intervenir a Itàlia i aquest ocupà el territori central de la península, que fou donat al pontífex. Negoci rodó. Pel que fa a Silvestre, va ser enterrat un 31 de desembre, segons diuen. D’aquí la festa d’avui.

I ara passen a la senyora. Segons la llegenda, era una jove de bona família, del segle III i segurament d’algun lloc d’Hispània (la Península Ibèrica). La història típica: a 16 anys va fugir cap al nord espantada per la persecució de cristians de l’emperador Aurelià, però va ser detinguda i empresonada més amunt dels Pirineus. Mentre estava empresonada, un carceller va voler abusar d’ella i un ós que casualment hi havia per allà, sensibilitzat davant el problema de la violència de gènere, es llançà sobre el violador, que degué quedar ben escalivat. L’emperador va ordenar que cremassen l’ós i la santa, però en el moment d’executar la sentència una gran pluja caigué sobre tots dos i apagà el foc. Aleshores, com ja pot imaginar el lector, l’emperador la va fer decapitar, sense que cap altra ós es llançàs sobre el botxí ni caigués del cel cap barrumbada. Com sembla habitual, la decapitació és el final d’aquestes històries, i contra aquest final sembla que els poders divins han acabat els recursos. Com que va morir i va ser enterrada a Sens, li diuen Santa Coloma de Sens. I allà, a l’abadia de Sainte-Colombe-les-Sens, descansaren els seus ossos, fins que foren traslladats a la catedral, perquè durant la Revolució Francesa enderrocaren aquella abadia. Com també podeu suposar, invocar aquesta santa és una bona cosa quan hi ha sequera i es somia la pluja, o quan es desferma un incendi i els hidroavions no són suficients.

Pel que fa al nom, la màrtir de Sens es deia, segons conten alguns, Eporita. I quan es va batejar es va posar Columba, que significa ‘coloma’, per la seva innocència. En honor i devoció de la santa moltes dones han portat aquest nom, que té variants en els diferents idiomes: en anglès, Columba; en francès Colombe; en italià, Colomba. En espanyol el nom no deu ser gaire usual, però a la santa li diuen Santa Colomba, i els gallecs Santa Comba, al voltant de la qual tenen una imaginativa llegenda de bruixes. A Mallorca el nom de Coloma ha estat sempre ben habitual. Fins i tot hi ha hagut un personatge popular dit madò Coloma, que tenia la particularitat que allò que guanyava per un orifici del seu cos ho perdia per un altre orifici pròxim.

Als Països Catalans, tots dos han tingut molts de seguidors i molta devoció. Quatre localitats catalanes es diuen Santa Coloma. I a Mallorca també n’hi ha hagut, de devoció: un carrer de Palma, d’ençà dels temps medievals es va dir carrer de Sant Silvestre i Santa Coloma, que era el tros del carrer del Sindicat més pròxim a la porta de Sant Antoni. Segurament perquè allà hi devia haver alguna capelleta dedicada a la parella dels dos sants.

El dia de Sant Silvestre i de Santa Coloma de l’any 1229 el mític Jaume I i la seva senyera entraren victoriosos a la ciutat de Mallorca, que s’incorporà així a la Corona Catalano-Aragonesa i a la Cristiandat. Per a commemorar-ho, de llavors ençà fins avui la ciutat ha celebrat la festa de l’Estendard, en homenatge al rei conqueridor i al naixement de la Mallorca actual. Una diada antigament molt lluïda en què la senyera reial —i avui bandera nacional— desfilava en processó per la ciutat i totes les classes socials li feien homenatge. Avui és reduïda a una petita part de la gran festa civil i religiosa que va ser, de les més importants de Mallorca i de les més antigues d’Europa. En temps moderns el 31 de desembre ha estat constituït en Diada de Mallorca, a imitació de la Diada de Catalunya de l’onze de setembre. Avui amb actes oficials, com l’ofrena de flors a Jaume I i la concessió dels Premis Ciutat de Palma (d’ençà de 1955) i els Premis Mallorca (d’ençà de 2005), i amb una manifestació sobiranista.

I avui, a les dotze de la nit, s’acaba l’any i en comença un de nou. Per a celebrar-ho, aquesta nit en tot el món es fan grans saraus i xerinola. La gent es reuneix per a escoltar les campanades que marquen el començament de l’any nou, a les places o a les cases davant la televisió, que aquesta nit fa una programació extraordinària de pinyol vermell i amb qualque excentricitat. Els espanyols i assimilats tenen el costum de menjar dotze grans de raïm —un per a cada mes de l’any— coincidents amb les campanades del rellotge. És un costum que té l’origen a la França del segle XIX: la burgesia francesa celebrava el començament de l’any menjant raïm i bevent xampany, i aquest costum va ser imitat per la burgesia madrilenya a la fi del segle XIX o començament del XX. En el nostre país aquesta pràctica es va popularitzar a la segona meitat del segle passat, promoguda per la televisió espanyola.

Avui també és el dia d’anar a veure l’home dels nassos, aquest senyor que apareix, només avui, en algunes places d’arreu de les terres catalanes i que té tants de nassos com dies té l’any.

Molts d’anys a les Colomes i als Silvestres i bona Festa de l’Estendard i Diada de Mallorca.

2 comentaris

Contra la paraula «cava»

[L’article d’aquesta setmana  del Diari de Balears parla d’una qüestió que ja havia tractat en aquest blog: les paraules cava i xampany. La defensa de la paraula tradicional xampany, enfrontada als interessos dels elaboradors d’aquest producte, és difícil. Per això hi torn i deman la difusió de l’article que ve a continuació. ]

Fa temps que les lleis —d’acord amb els interessos francesos— prohibeixen als productors de l’Estat espanyol d’utilitzar la paraula xampany a les etiquetes i altres documents relacionats amb la distribució i venda d’aquest producte. Com a conseqüència d’això, tots els productors de qualsevol part de l’Estat fa temps que es veieren obligats a utilitzar a l’etiquetatge la denominació vi escumós, considerada el nom genèric oficial. Com que aquesta tenia poc ganxo comercial davant la francesa champagne, i amb l’etiqueta indigent el líquid semblava de segona o tercera categoria, uns productors espavilats —o elaboradors, ja ho sé— inventaren una nova paraula —cava— i planificaren aconseguir amb unes intenses campanyes publicitàries associar el nou mot a un alt prestigi del seu producte, cosa que demanava implantar uns nous usos lingüístics i requeria estigmatitzar qualsevol persona que no practicàs la nova religió de dir cava a allò que sempre s’havia dit xampany. Continua aquí.

11 comentaris

Índex de mots i locucions tractades en aquest blog

accents diacrítics

acostar-se

actitud

afició, aficionat

agulletes

aires (saltar pels)

alcaldessa

alfombra

al·lucinar, al·lucinació

alma mater

al·lot

altures (en aquestes)

alumnat

ànims

aparcar, aparcament

apostar, aposta

apunt, apuntar

armeni

article salat: topònims

arxiu, arxivament

assecador

assecar / eixugar [i també aquí i aquí]

assiri

assumpte

atur, aturat, aturar

auditori, auditòrium

Balears

baluard

batllessa

benzinera

bescuit

betlem

billar

blocaire

blog [i també 1, 2, 3, 4 i 5, 6, 7, 8, 9, 10]

blogosfera [i aquí]

bloguista

bloqueig

bolígraf

bombardeig, bombardejar

bombeig

bombeta

bombilla

bon dia (tot el dia): 1 i 2

bon vespre / bona nit [i també aquí i aquí i aquí]

Bordoi, Bordoy, Bordoll

botellón [i també aquí]

botiga

bou

brau

burka

caixa / capsa [i també aquí]

caliportal

capitals (evasió de)

carrera

carta

Caspi, mar, Càspia, mar

castellà

Catalina

cava / xampany [i també aquí i aquí]

centau 

cessar

cinta

cinturó

cobrefoc

cocodril

col·legi electoral

comicis

condemna

condicionar

condó

consulta

consum

convocatòria

corresponsal

corrida

cotilló

cribratge

crida, cridador

cures intensives (unitat de)

curses (cavall de)

danès

deixar

dematí

denúncia

dependent

despertar (-se)

deverbals femenins

deverbals masculins

Dinamarca

documental [i també aquí]

documentari

donant (de sang, d’òrgans)

drogues (tràfic de)

egipci

elemental, elementari

Elena

Elionor / Leonor

emmascarar

empat, empatar

enhorabona

Enric

 –eny (gentilicis)

eructe

escollir

escoltar i sentir [i aquí]

espanyol

esperances (perdre les)

espoli / espoliació: 1, 2 i 3

esquenes

estacionar, estacionament

estadística

estrès

estupend

èxit

extermini

euro

faldilla

fam

felicitats (moltes) 1 i 2

fenici

fideuà

film

fils (telèfon sense)

finals de 

finestra, finestra d’oportunitat

finestreta

foie gras/fetge gras

formigó

forquilla

fracàs, fracassar

franqueig

fums

gana

galeta, galleta

gasolinera

glosa, glossa

gran

grifó

grip

gros

hal·lucinar, hal·lucinació

Helena

Henric

hola

Illes, les

imant

impertèrrit

impuls

indi: 1 i 2

indonesi

influències (tràfic d’)

informe

interès (pronunciació mallorquina)

invent

invertir, inversió

IVA

judicial, judiciari

jubilar, jubilació

jutgessa

libi

lineal, linear

Lisboa, lisboeta

llenguatge «sexista»: GELAIgnacio del Bosque, Moreno Cabrera, Article principal

llevar

lloc de treball, lloc de feina

llotja, llonja

llum verda (donar)

macedoni

maduixot i altres acabats en -ot

mamballetes

màscara i també aquí.

mascarar, emmascarar

mascareta i també aquí.

mascarilla i també aquí.

masclisme

massacre

matí / dematí / de matí [i també aquí]

matxo

medi ambient

mesa

metrallar

metgessa

Mèxic, Mèjic

misser

moblar

mostreig

murallar

Nadal

nadalenc

nassos (estar fins)

nit

nit de Nadal, nit de Cap d’Any, nit bona, nit vella

nomenclàtor

Noruega, noruec

número

nunci

obviar

octaveta

octavilla

olfacte

original, originari

Palma de Mallorca [i també aquí i aquí]

paradoxa

parc

Parc de la Mar

Pare Nadal, Pare Noel

pàrquing

passeig

passi (de films)

pastera: 1 i 2

patatilla

paus (fer les)

pel·lícula

«per a» davant infinitiu

pesebre

petonejar

Pinotxo

pissarra, pissarreta

piular, piulada

pla, plànol

plaça d’Espanya

planejar: 1 i 2

plàtan

plurals no genuïns 

policial, policíac

poetessa

poll, polla

pondre ous

ponent, ponència 

porta, portal

Porta Pintada

portabombetes

Portocristo

posar

pota

prefix a-

precintar

precipici

pregó, pregoner

pregunta, preguntar

principis de

professorat

pròrroga

puesto

quedar

quenòcia

quiròfan

raïms

reaci 

registrar

Reis Mags, Reis d’Orient

reixeta

rejilla

reluctant

rellonejador

renitent

renúncia

restar

reticent

retweetar, retuitejar

roig

romandre

rostre

saqueig

secar

sella de muntar

seny del lladre

serbi

sigut

si us sembla

sisplau

solfeig

Son Sant Joan

sondeig

sorteig

suborn

succés

Suècia, suec

susar

sustent

tabacs

talent

targeta

taula

tauleta

tenda

tenda de campanya

tinent de batllessa: 1 i 2

tiroteig

titllar

toc de queda

torrons

tràfic, trànsit

tràmit

tremend

treure

turmentar

tweet, tuit, tuitejar: 1, 2, 3

ubicar, ubicació

vacuna, vacunar

vermell

vermellenc

vespre

veure i mirar

veta

veto

vodka

vostè

Wikipèdia/Viquipèdia 

xibiu

xiclet

xiringuito

xurma, xusma

Cap comentari

Pàgina següent »