http://bibiloni.cat/blog/?p=236

.

L’article d’aquesta setmana del Balears:

Si volem saber l’etimologia de la paraula billar i anam a l’Alcover-Moll, trobarem “del francès billard“. Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la -d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l’espanyol billar. Article complet.

El Diari de Balears d’avui publica una notícia sobre la nomenclatura del carrer de Colom, de la plaça de la Porta Pintada i de la Plaça d’Espanya, en la qual apareix el meu nom. Ahir vaig parlar per telèfon amb la periodista que signa i li vaig donar algunes informacions sobre la qüestió. Tanmateix hi ha una barreja de coses que jo vaig dir i coses que surten d’altres fonts, com potser el mateix Ajuntament, amb la qual cosa se’m poden atribuir a mi coses que no he dit jo.

En la meva conversa referida només vaig aportar dades històriques objectives, sense emetre cap opinió sobre el nom que han de dur aquestes vies, i molt menys vaig dir quines decisions prendrà l’Ajuntament, perquè per a això hi ha els seus portaveus qualificats. L’única opinió que vaig facilitar és la meva convicció que l’actual plaça de la Porta Pintada ha de preservar el seu nom, feliçment recuperat els anys 80, atès que és un nom històric, antic i emblemàtic. La Porta Pintada —afegesc ara— era la més important de la ciutat, per la porta Pintada vella va entrar Jaume I el 1229 i la Porta Pintada era un element central de la Festa de l’Estendard i un símbol d’identitat.

Com que segur que hi ha lectors d’aquest blog que volen estar ben informats sobre aquest afer, que ha generat una certa polèmica, les dades històriques objectives són les següents:

1. Carrer de Colom

És un carrer que es va obrir c. 1862. El 1865 l’Ajuntament (republicà) va decidir dedicar-lo a Joanot Colom, que en aquell temps, en castellà, anomenaven Juan Odón Colom. Sembla que es va retolar calle de Colom. El 1892 el consistori va decidir canviar calle de Colom per calle de Colón, de manera que el carrer passava a estar dedicar al navegant Cristòfor Colom. Al mateix temps decidia de canviar el nom de plaça de la Porta Pintada (retolada aleshores plaza de la Puerta Pintada) per plaza de Juanot Colom. Convé observar que aquest canvi es va fer en un moment de fort menyspreu (per no dir odi) a les murades i a tots els seus elements. No és estrany que no tinguessin cap inconvenient a esborrar del nomenclàtor el nom de la Porta Pintada. Cap a 1985 calle de Colón va ser traduït per carrer de Colom, amb la qual cosa el nom oficial ara tornava a coincidir formalment amb el primer nom del carrer.

2. Àrea de la Porta Pintada

Fins a l’enderrocament de la murada la plaça de la Porta Pintada era un espai comprès entre la murada i el carrer dels Oms. He dit que el 1892 aquesta plaça rebé el nom de Juanot Colom. Quan es va esbucar la murada la plaça conservà el seu nom, però entre la murada i l’estació i entre el solar dels bastions de Santa Margalida i de Sanoguera s’obrí una gran plaça que va ser batejada amb el nom de Plaza de Eusebio Estada i que correspon a l’actual plaça d’Espanya. En el mapa adjunt, fet meu avui a corre-cuita, es pot veure la murada, en color blau, amb el forat de la porta Pintada i el pont (en un blau més clar), i en verd com era l’antiga plaça de la Porta Pintada, després Joanot Colom. Les línies taronja indiquen els límits de les vies actuals. Notem que després de l’esbucament de la murada la línia d’edificació que va del carrer dels Caputxins al centre de la plaça de la Porta Pintada (el mur del convent de Santa Caterina de Sena) va ser avançada fins a la línia de la façana lateral de l’església dels caputxins, a fi de fer ben rectangular la nova plaça. Els nous edificis supòs que duien una numeració que els adscrivia a la plaça d’Eusebi Estada. El 1936, just després de l’aixecament militar, les dues places van ser foses en una que rebé el nom de Plaza de España. El 1985 (si no m’erro d’algun any) es va segregar de la plaça d’Espanya la part que més o menys correspon a l’antiga plaça de la Porta Pintada i va rebre un altre cop aquest nom.

A la foto que ve a continuació es veu una part de l’antiga plaça de la Porta Pintada/Joanot Colom: la part de davant l’església dels caputxins, que de vegades en deien plaça dels Caputxins. A l’esquerra, la porta Pintada i la murada, que és separada de l’església per l’estret carrer del Bastió de Sanoguera. La murada fa un petit angle, de manera que la porta queda pràcticament alineada amb la façana lateral de l’església.

A la foto següent, una altra perspectiva del mateix lloc, amb el mur del convent de Santa Caterina de Sena a la dreta. A l’esquerra, la murada. En el lloc d’aquests arbres ara hi ha els edificis de la plaça d’Espanya entre els caputxins i el forn de Santa Eulàlia.

I a la imatge següent, una vista de la plaça d’Eusebi Estada. La foto ha de ser de la dècada dels anys 10, tenint en compte que la columna baromètrica és del 1910 i els edificis de l’esquerra (per comparació amb altres fotos) no semblen posteriors al 1920, més o menys. La plaça ja està del tot urbanitzada i ja té el nom d’Eusebi Estada, un nom que degué rebre c. 1914.

Al voltant del 31 de Desembre fa temps que hi ha un debat sobre la violència que acompanyà la conquesta de Mallorca, i alguns presumptes progressistes subratllen el genocidi i la carnisseria que va representar la dita conquesta, i manifesten la seva oposició a commemorar tots aquests fets. Naturalment, allò que s’ha de commemorar és únicament l’origen d’una identitat, que és la nostra, i aquesta identitat mateixa. I avui més que mai és necessari afirmar-la pel simple fet que està amenaçada (pels qui poden destruir-la sense necessitat de fer cap carnisseria). Si la introducció a les Illes d’aquesta identitat estigué acompanyada d’una carnisseria –tan repugnant com totes– és una cosa sobre la qual ara no podem fer res. Diguem també que no va ser l’única carnisseria de la història, sinó que era part del llibre d’estil de la política d’aquelles èpoques: els vençuts el 1229 no havien tractat els mallorquins anteriors a besades. Les ràtzies que precediren la conquesta musulmana sembraven la mort i la devastació a l’arxipèlag. Miquel Barceló indica que rere aquestes ràtzies s’establien extorsions (els mallorquins eren obligats a pagar un terç de les seves propietats), i que aquesta “contribució” es pagà en homes, que eren convertits en esclaus. Segons l’historiador, no es descarta que es produís l’esclavització d’un terç de la població. D’aquesta manera, a Eivissa la població arribà a desaparèixer i a les altres illes hi va tenir una reducció substancial [Història de les Illes Balears, Edicions 62, vol I, pàg. 431].

Aquest vell debat a part, enguany s’ha començat a parlar de la necessitat de reformar la festa, actualment una celebració oficialesca i freda, per a retornar-li la seva esplendor, la seva popularitat i restaurar els seus elements essencials. Crec que el meu post precedent hi ha contribuït encara que sigui molt modestament. El regidor Antoni Roig (PSOE) va fer propostes en el seu blog, i també els redactors del Bloc per Palma, que, tot i que no citen el post esmentat, no hi ha dubte que l’han llegit i tingut en compte. Crec que és molt bo que es comenci a parlar de reformar, impulsar i recuperar la festa de l’Estendard. I personalment llanç aquestes idees, per força enormement esquemàtiques.

1. La raó de ser de la festa és la commemoració de l’inici de la nostra identitat actual i la reafirmació d’aquesta. L’element simbòlic central és la Senyera, representativa de tal identitat (vegeu aquest document).

2. Característica de la festa era la participació de tota la societat, i així hauria de tornar a ser. Hauria de ser una festa de Mallorca i no una festa municipal. Hi haurien de participar les autoritats civils (el president del Govern i els consellers, el president del Consell i els consellers, el batlle de Palma i els regidors, batlles de la Part Forana, etc.), les entitats (sindicats, associacions…) i el major nombre possible de ciutadans.

3. L’essència de la festa era la processó o desfilada amb l’Estendard, que s’hauria de recuperar i hauria d’adquirir la màxima vistositat (amb aquest Estendard, no una tela quatribarrada qualsevol). Podria anar de la Seu o Cort a la Porta Pintada, on es podria fer algun homenatge al Conqueridor (al seu monument). De tornada es podria “entrar a la ciutat” per on estigué la porta Pintada Vella, on també es podria fer algun acte commemoratiu.

4. El component religiós era essencial en l’època d’esplendor de la festa. S’hauria de mirar com es compatibilitza la tradició amb la laïcitat que ara ha de caracteritzar les administracions públiques. La conversió de la missa solemne en un acte previ al cos central de la festa –com era antigament–, amb assistència personal voluntària però no de les corporacions com a tals podria anar en aquesta direcció.

5. El component militar era igualment essencial. Però com que no tenim exèrcit, no cal parlar-ne més.

6. I una darrera cosa que esper que s’entengui. L’historiador A.J. Quintana assenyala que la festa se n’anà en orris quan es va convertir en una festa de transgressions. Naturalment, els ciutadans sempre han de poder expressar lliurement allò que vulguin. Però en el supòsit d’una festa recuperada i normalitzada, aquesta hauria de ser una diada d’alegria i de concòrdia sense més objectiu que l’expressat en el primer punt.

La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma des del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.
Llegiu més

No tenim 600.000 euros per a comprar 50.000 banderes i regalar-les amb els diaris de Palma. Però tenim alguna idea. El 31 de desembre, Diada de Mallorca, commemoració dels nostres orígens, dia d’homenatge a l’Estendard, podem penjar la senyera històrica dels mallorquins a les nostres finestres d’Internet. Convit tots els mallorquins –o no mallorquins– que tinguin un blog o pàgina web que aquests dies hi posin aquesta imatge. I convit tothom a divulgar la idea i la imatge: tot és copiar i aferrar.