Avui és Santa Susanna. Susanna és un nom que ens ve del llatí Susanna; aquest, del grec Sousanna i aquest, de l’hebreu Shoshanna, format per shos (lliri blanc, assutzena) i hannah (graciós), d’on surt també el nom d’Anna. Doncs Susanna vol dir ‘lliri graciós’, i sembla que en hebreu era el nom de la rosa, vista com una classe de lliri. Així, doncs, Susanna i Rosa etimològicament serien més o menys el mateix nom.

Una primera santa que es digué Susanna és un personatge fictici que surt en el Llibre de Daniel, de l’Antic Testament. Malgrat ser personatge de ficció, l’aclamaren com a santa en els primers temps del cristianisme. Però aquesta no és la nostra santa. La nostra és santa Susanna de Roma, una màrtir del segle III. Una de les moltes verges i màrtirs del primer cristianisme, com Àgueda, Beatriu, Bibiana, Caterina, Cecília, Eugènia, Eulàlia, Irene, Llúcia, Margarida i Sara, entre altres.

La nostra santa d’avui resta molt petita davant el màrtir de l’article anterior, Sant Llorenç, i, a més, el 1969 l’Església la donà de baixa del santoral per manca de proves de la seva existència. Però que cap Susanna no pateixi, perquè això no té importància. La cosa important en matèria de sants és la cultura que han generat. I la llegenda, forjada en el segle VI i recollida en una passio, diu que era de família noble, filla de sant Gabí, germà de Gai (papa entre 292 i 296), de Claudi i de Màxim. Els quatre germans eren cosins de l’emperador Dioclecià. Sa mare es va morir quan Susanna era petita, i llavors son pare es va fer sacerdot. Diu la passio referida, plena d’errors històrics, que Dioclecià volgué casar el seu fill i successor, Maximià Galeri, que havia restat vidu, amb la filla del seu cosí, la nostra Susanna, però ella refusà, perquè volia oferir a Déu vida i virginitat. La negativa va ser encoratjada per son pare i per l’oncle papa, i en l’episodi fins i tot es convertiren al cristianisme els altres dos oncles, Claudi i Màxim. Igual que moltes altres verges cristianes que rebutjaren el matrimoni amb un poderós, Susanna va ser decapitada. No sols ella sinó el pare, i els germans d’aquest foren cremats vius. Fins i tot s’ha dit que els dos guàrdies que la portaven davant l’emperador es convertiren durant el desplaçament i acabaren sense coll. L’execució de la santa, ordenada per Dioclecià, es va dur a terme a la pròpia casa de la màrtir, adjunta a la del papa Gai. Era l’11 d’agost de l’any 295. La dona de l’emperador, Serena (la també descatalogada santa Serena), que era cristiana i que també acabà malament, va enterrar el cos de la jove a la catacumba de santa Felicitat i guardà un poc de la seva sang, de la qual no sabem què se’n va fer. En el solar on hi hagué les cases de la santa i del papa es construí després una església que avui és el gran temple de Santa Susanna de les Termes de Dioclecià, edifici barroc primerenc del final del segle XVI. Diuen que les restes de la nostra santa d’avui reposen a l’altar major, mentre que les de son pare i les de santa Felicitat són a la cripta de l’església.

En el nostre país santa Susanna dona nom a un municipi (Santa Susanna, en el Maresme), a un veïnat (Santa Susanna de Vilamajor, municipi de Sant Pere de Vilamajor, el Vallès Oriental) i al torrent de Santa Susanna (el Penedès). Santa Susanna fou l’antiga patrona de Caldes de Montbui, on en el segle XI o XII s’aixecà la capella de Santa Susanna, actualment integrada en el museu, i en el XV l’hospital del mateix nom.

El nom Susanna a Mallorca prengué la forma Susaina, per vocalització de la primera n, igual que Anna es transformà en Aina i manna en maina. Segons l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí, a l’illa no es troba cap Susanna abans del segle XVIII, i després d’aquest segle molt poques. Una del segle XVIII és na Susaina des fil, personatge d’un famós entremès que no sé si és la mateixa de la cançó:

A sa plaça des toros hi ha un guàrdia civil, que festeja na Pepa i na Susaina des fil.

Molts d’anys a totes les Susannes i Susaines.

Cap comentari

Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

7 comentaris

Que sentit és un hispanisme és força evident. No es troba documentat abans del començament de la hispanització del català, allà devers el segle XVI, ni existeix en les altres llengües llevat del portuguès, germà bessó de l’espanyol, si en aquella llengua no és hispanisme. Malgrat tot, els nostres lingüistes no l’han catalogat mai com a hispanisme. Aquesta condició la ignoren completament Fabra, Moll, Coromines i tots els altres. Ha estat en els darrers anys que la condició d’hispanisme ha aflorat a les xarxes socials, en un context no acadèmic i de vegades escenari de filologia combativa.

En llatí hi ha el mot sensus, derivat resultatiu del verb sentire, que significa sensació, percepció i reflexió a partir de les percepcions. I sentire era l’acció de tenir aquestes sensacions, percepcions i reflexions i fins i tot l’acte de prendre una decisió a partir d’aquestes sensacions. De sentire prové sentir i els seus derivats directes com ressentir o ressentiment. Sentir tenia inicialment en català un significat referit a tots els sentits corporals, però s’anà especialitzant en el de l’oïda, sense abandonar una valor més general i desplaçant progressivament oir. Sentire, a més, formà derivats ja en llatí: assentire (assentir), dissentire (dissentir), consentire (consentir), praesentire (pressentir) i sentimentum (sentiment i derivats, com sentimental, sentimentalisme). A partir del significat de ‘prendre una decisió segons les sensacions’ es derivà sententia (d’on el català sentència). I sensus formà el derivat sensuale, que dóna el català sensual, i el compost consensus (sentiment compartit amb un altre o uns altres), d’on ve consens.  També sensationem, d’on ve sensació i el seu derivat sensacional, i sensitivus, d’on surt sensitiu. I sensatus, ‘que té seny’, d’on ve l’adjectiu sensat (ja en Llull) i el modern sensatesa, probable calc de l’espanyol sensatez. Del francés sensoriel ens ha vingut sensorial, via espanyol. Fins i tot el mot sentinella, que ens arribà per via de l’italià sentinella, probablement surt del llatí sentire.

Del mot sensus surten els mots de les llengües romàniques —i més enllà— corresponents al nostre sentit: francès sens, occità sens, italià senso, romanès sens, anglès sense, pres del francès. Per contra, l’espanyol preferí recórrer al participi del verb sentir, ço és sentido, que cobreix tot el camp semàntic del francès sens.

Però el llatí sensus no produí en català un cultisme semblant al de les altres llengües romàniques, que seria sens, sinó que el seu camp semàntic va ser cobert pel resultat del mot germànic sinn, ço és seny. Sinn és un mot complex semànticament. Significava ‘judici, intel·ligència’, significats pròxims al del llatí sensus, però també sembla que ‘direcció que algú o una cosa pren’. Aquest sinn és present en espanyol antic (sen) i en l’espanyol actual sien, que de ‘seny’ ha passat a significar ‘templa’; també en italià (senno), i en francès adoptà la forma sens, que cal diferenciar del sens provinent de sensus.  En català s’interferí amb sensus, i així seny, a més de significar ‘ponderació mental’, prengué els significats de sensus. Durant tota l’Edat Mitjana seny significa el que ara diem seny i el que ara diem sentit (senys corporals). La introducció de l’hispanisme sentit va deixar seny amb el sol significat actual. Els senys corporals també es deien sentiments (segons Llull, «veer, oir, odorar, gustar i sentir», on veiem que sentir té el significat del tacte).

En espanyol va passar una cosa semblant. El llatí sensus donà seso, que en una etapa primitiva significava el que nosaltres diem seny i sentit. Los sesos corporales, el seso de las palabras. Molt aviat, però, la llengua preferí el participi sentido, i seso va romandre reservat al cervell i al seny.

L’espanyol sentido va anar evolucionant semànticament, i a darrere, la seva còpia sentit. Un dels significats que agafà, sembla que força modernament, és el de ‘direcció’ (una vía de doble sentido), que poc té a veure amb el sentir i els sentiments. Aquí cal observar que en francès hi ha dos mots homòfons i homògrafs amb la forma sens, però són dos mots diferents. Un és el sens que prové de sensus, i un altre sens que és el resultat del creuament del sens de sensus i el sen procedent del germànic sinn (direcció, camí), segons el Trésor de la langue française informatisé. Segurament l’espanyol sentido prengué els significat dels dos sens francesos, i darrere, el català. Amb tot, la casuística és força complexa, i segurament hi ha més interferència del francès sobre l’espanyol en aquest camp. Segons Baralt (Diccionario de galicismos), calcant el francès contre-sens l’espanyol va fer contrasentido, que nosaltres hem calcat en contrasentit.

Essent força evident que sentit és un hispanisme, sorgeix la qüestió de què fer-ne ara. El gros dels lingüistes i pràcticament tota la societat hi estan ben acomodats, cosa comprensible tenint en compte que, com he dit, no ha estat considerat fins ara com a hispanisme. Deixar les coses com són és una opció i ben legítima. Però també pot haver-hi qui vulgui cercar-hi una alternativa. I com a alternativa s’ha proposat de recuperar el seny medieval, cosa que no fa més que seguir la línia fabriana de substituir hispanismes per mots arcaics, que bon resultat ha donat en molts de casos. Un exemple eloqüent és la recuperació del menys, perdut en la llengua parlada de feia segles. Però en el cas de seny aquesta recuperació és problemàtica, atesa la força amb què les ments catalanes associen el mot —un mot bàsic i immensament popular— al seu significat usual. La substitució de sentit per seny ens duria mecànicament a expressions com una frase sense seny, perdre el seny  [coneixement] després de rebre un cop o recuperar el seny després d’una estona. O, més greu, el president va fer una proposició sense seny. 

Una alternativa que gos suggerir, amb plena consciència també de les dificultats, és la introducció de sens com a cultisme i neologisme. Certament fins ara això no ho ha dit ni escrit ningú mai, llevat de sorpreses que puguin sortir. Seria un mot inventat. Però d’ençà que la llengua existeix hi ha qui «inventa» mots, començant per Ramon Llull, que creà els mots que havia de menester i molts restaren per sempre en el lèxic català. «Inventar» mots no és res nou; ho han fet, en català i en totes les llengües, moltes persones i en tots els temps. Mots com burocràcia, estatística, genocidi, homofòbia, informàtica, meritocràcia, neologisme, o els espanyols bolígrafo o quirófano i molts més van ser «inventats» per una persona, de la qual sabem el nom, i fins i tot sabem l’any en què els van crear. Tothom pot crear mots, i si prosperen, prosperen. Algú dirà que els creadors d’aquests mots els crearen perquè en tenien necessitat, i ara no hi ha necessitat de crear un mot com sens, perquè ja tenim sentit i «funciona». Del punt de vista del corrent del ja està bé així, és cert; però també es podria considerar necessitat en el camp dels defensors del català reconstruït i desinterferit.

El cultisme sens tindria diversos avantatges. Primer, una sintonia amb els mots de les llengües europees, indicats més amunt, criteri bàsic en el procés de depuració de la interferència espanyola. A més, tindríem una nova parella seny/sens, semblant a les parelles orgue/òrgan, muscle/múscul, cadira/càtedra, eixam/examen, enyorar/ignorar, paraula/paràbola i tants altres, i encara que seny i sens no tinguin en rigor el mateix ètim. Això sens dubte descarregaria seny d’una acumulació de significats ara problemàtica.

Aquesta només és una idea per a reflexionar. Difícil de dur a la pràctica, però no més difícil —segurament més fàcil— que vehicular via de doble seny, seny comú o seny del ridícul. Toparà amb la burla dels «realistes» (de la llengua real) i la incomprensió dels mesells que creuen que és pecat d’usar mots que no són al diccionari. S’hauria de provar amb prudència, lluny de qualsevol tarannà impositiu. Però si no es prova, no sabrem si pot funcionar. Doncs no us sorprengui si a partir d’ara veieu el neologisme a qualque escrit meu i potser d’algú que s’hi afegeixi.

2 comentaris

La dita hac aspirada és una consonant fricativa glotal sorda que en l’alfabet fonètic internacional es representa amb el símbol /h/.  Era un so propi del llatí, escrit amb el grafema h, pres de l’alfabet grec primitiu. Però aquest so es perdé ja en llatí durant l’Imperi i després en totes les llengües romàniques, exceptades el romanès i la varietat gascona de l’occità. Avui en les llengües romàniques —espanyol a part i les varietats just ara esmentades— el so de la hac aspirada només apareix en algunes interjeccions: en català teòricament en algunes interjeccions com ahà, ehem o la representació del riure ha, ha, ha; però tenim una munió de mots amb una h provinents de llengües en què a aquest grafema correspon el so aspirat.

En català tenim dos problemes: el primer és la pronunciació de la h quan no és muda, i el segon, en quins manlleus estrangers s’ha de pronunciar i en quins s’ha d’emmudir.

Quant al primer, encara que sempre es digui que s’ha de pronunciar una hac aspirada i no una jota espanyola [χ], la realitat és que tothom pronuncia el so espanyol, cosa que és un fet més d’interferència d’aquesta llengua. I això és així d’ençà que els catalans van ser bilingüitzats i aprengueren espanyol. Prèviament els pocs manlleus de l’espanyol que arribaven al català popular es resolien amb el so català més pròxim a [χ], que és  [k] (maco, Cosé, traque, etc.).

La segona qüestió és la que ara ens interessa especialment. Naturalment, el fet que la hac sigui aspirada o muda es relaciona amb aspectes ortogràfics com l’apostrofació (el hàmster o l’hàmster, de Hamàs o d’Hamàs). Si anam a l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans (OIEC), trobarem això:

«En mots manllevats de les llengües que tenen h aspirada (com l’anglès, l’alemany o l’àrab), especialment els no adaptats fonèticament al català, i en llurs derivats. En aquests casos, la h sol conservar la pronúncia [h] de la llengua originària: hinterland, hippy, hobby, husky; Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume; Haifa, Hèlsinki, Hong Kong, Sàhara; hamiltonià, hawaià, hegelià, henry, hitlerià.

»Notem que en la major part dels estrangerismes adaptats, com ara almohade, amhàric, haixix, handbol, harakiri, hoquei, hosanna, hovercraft, hugonot, hússar, hurí, hutu, marihuana, nahua, Habsburg, Jahvè, Himàlaia, Hiroshima, Bahames, Bahrain, Copenhaguen, Delhi, Teheran, la grafia h respon a una pronúncia aspirada de la llengua originària que en català no se sol conservar i, per tant, la h té només un valor etimològic. En altres manlleus, però, si no estan prou aclimatats al sistema fonètic català, la grafia h serveix per a representar el so [h], que és la pronúncia més habitual en casos com ara dírham, gihad, haima, hansa (i hanseàtic), haussa, hàmster, hàndicap*, henna, hòlding, maharajà, mihrab, sahrauí, suahili, Hilda, Hussein, Hanoi, Hèlsinki, Hollywood.

»Convé tenir present que davant els mots que s’escriuen amb h inicial aspirada no s’apostrofen ni l’article ni la preposició de: ganes de halar, la haima, el haussa, la Universitat de Hèlsinki. En canvi: un jugador d’handbol, un uniforme d’hússar, es va fer l’harakiri.»

Aquesta normativa es fonamenta en una descripció de la llengua tal com és, sense anar més enllà: hi ha unes hacs que es pronuncien i unes altres que no es pronuncien. O, dit d’una altra manera, uns manlleus adaptats fonèticament i uns altres de no adaptats. La qüestió a clarificar és si aquesta distribució respon a la dinàmica pròpia de la llengua o si és conseqüència d’una interferència exterior. Observant els exemples del text citat abans, podem veure que els manlleus no «adaptats» o no «aclimatats» són aquells en què en espanyol es pronuncia la h, i els adaptats són els que han emmudit la h en espanyol. Només hi ha alguns casos no coincidents, ja sigui perquè no existeix el mot en espanyol (handbol), ja sigui perquè hi ha hagut una pressió normativa per a emmudir la h (harakiri, hoquei i el mateix handbol). Abans d’aquesta pressió la gent deia harakiri i hòquei amb h pronunciada. La pressió no venia de la Secció Filològica, que fins a l’Ortografia (2017) no ha aclarit si havíem d’escriure l’hàmster o el hàmster, l’hàndicap o el hàndicap¹, sinó d’altres fonts, com el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (diccionari.cat), que escriu l’hàmster, una forma prou vehiculada fins que la OIEC el va fer mot sense adaptar.  No se sap ben bé per què s’ha fet pressió en aquests casos i no en molts d’altres. Hi afegim que en principi pot haver-hi una relació entre adaptació fonètica i adaptació gràfica: si s’escriu hoquei i no hockey, haixix i no hashish, això sembla reclamar l’emmudiment de la h, però la idea és molt limitada, perquè en la major part de casos hi ha una sola grafia coincident amb l’original. O bé la regla no es compleix (harakiri, amb h muda segons l’OIEC; gihad, amb h pronunciada).

No sóc capaç d’explicar exactament per què l’espanyol emmudeix la hac aspirada en uns casos i en altres no (qüestió d’antiguitat del mot, supòs), ni tampoc és l’objectiu d’aquest article. Però sí que podem dir que les llengües romàniques principals (francès i italià) no pronuncien cap de les hacs dels manlleus procedents de llengües en què el so aspirat és present, tant si són mots de lèxic comú o noms propis. Els francesos i italians pronuncien no sols andicap,  ippy o giad, sinó Arry Potter, Itler, Olliwood, etc. La sola llengua romànica, també principal, que pronuncia, parcialment, la h en origen aspirada és l’espanyol, i ho fa amb el so de [χ]. Bé, el portuguès també en pronuncia algunes, sobretot noms propis, amb un so aspirat molt suau. El francès té la particularitat de tenir la denominada hac aspirada, present en mots normalment d’origen germànic que antigament es pronunciaven amb l’aspiració, a diferència dels mots d’origen llatí. Però fa segles que aquesta teòrica hac aspirada no es pronuncia; simplement impedeix l’elisió vocàlica i la liaison (le haricot i no l’haricot, les haricots [leaʁiˈko] i no [lezaʁiˈko])².

I per què l’espanyol, a diferència del comú de les llengües romàniques, manté pronunciades un bon nombre d’hacs aspirades, convertides en el seu so característic [χ]? Molt simple: perquè és la sola llengua romànica que té un so molt pròxim a l’original [h], i el pas d’un a l’altre és fàcil, lògic i fins i tot inconscient per als locutors hispans. El francès i l’italià, no tenint cap so semblant, simplement el fan desaparèixer. El català, lliure d’interferència espanyola, hauria de fer com les altres llengües de la família i tendir a emmudir les hacs provinents de mots estrangers. I, correlativament, hauria de tendir a escriure l’hàmster, l’hobby, l’hawaià, d’Hamàs, d’Hong Kong, d’Hèlsinki, d’Hamlet, d’Hitler, etc.

<sup>1 Els diccionaris anteriors a l’OIEC (2017), inclòs el DIEC, diuen handicap.
2. Ara, de fet, també s’admet l’haricot i [lezaʁiˈko].</sup>

5 comentaris

Un dels canvis socials que més m’han sorprès en aquesta vida ha estat l’aparició i expansió del tuteig adreçat a persones a qui tradicionalment s’havia donat el tractament de respecte o cortesia: vós o vostè, i deixarem ara la qüestió de la genuïnitat del segon. He viscut amb atenta observació i amb estupefacció l’extensió d’aquest fenomen, que avança a un ritme trepidant i que ha canviat les relacions entre la gent.

Quan tenia vint anys els desconeguts em tractaven de vostè. Ara que he entrat en el retir professional una munió de gent desconeguda, per aquí i per allà, em tracta cada dia de tu. Quan era estudiant, un arquitecte amic de la família, d’una quarantena d’anys, em tractava de vostè, i jo a ell, naturalment. Un bon dia es va matricular als mateixos estudis que jo cursava, i em va dir «ara que som companys ens haurem de tractar de tu». I així ho vam fer, tot i que tots dos ens sentírem una mica estranys. Però passats uns anys i els estudis, em tornà a tractar de vostè. Record que per les mateixes saons també em tractava de vostè el capellà de la parròquia, Sebastià Mesquida, una gran persona, generosa i altruista, amb qui vaig fer una certa amistat. Els meus professors de la Universitat de Barcelona (Badia, Veny, Solà, Comas, Salvat, etc.), almenys quan no érem més que professor i estudiant, em tractaren de vostè. I, no cal dir-ho, jo a ells. En aquells anys setanta un estudiant progre va ser tema de conversa al bar de la facultat perquè tractava de tu el doctor Badia, el qual romania de totes les colors. Així eren les coses fa cinquanta anys.

Dins les famílies les coses també han canviat. Els meus pares, nascuts durant la dècada de 1920, van tractar els seus pares de vós, igual que tots els mallorquins de la seva generació. Jo ja vaig tractar els meus pares de tu, però de vós els meus avis, els oncles i els sogres. Ara les parelles dels meus fills em tracten de tu, igual que nebots, renebots i tota la família. Aquesta evolució dins la família també es produeix en altres comunitats lingüístiques, com la mateixa França o Alemanya, però fora del domini familiar els desconeguts continuen a rebre el tractament de cortesia. El nostre tuteig generalitzat no és, doncs, una conseqüència automàtica i inevitable de l’evolució en les formes de vida.

S’ha provat de donar diverses explicacions del fenomen de l’extensió del tuteig durant les darreres dècades en aquest país. La influència de l’anglès, la relaxació de les normes, qui sap. Fins i tot s’ha relacionat amb els falangistes, que adoptaren el tuteig en els anys foscos de la guerra i pre-guerra, igual que els comunistes russos, desitjosos aquests d’esborrar qualsevol diferència de classe. Però el tuteig actual no té cap relació amb el dels falangistes, que fou un fenomen isolat i passatger.

Jo crec que de causes n’hi deu haver unes quantes, però pens que una deu ser prou rellevant: després del maig del 68, durant la dècada «revolucionària» dels setanta, molts de mestres «avançats» començaren a promoure que els seus alumnes els tractassin de tu, cosa abans inimaginable. Abans els escolars no sols no haurien dit mai tu al mestre, sinó que s’aixecaven i romanien en silenci quan aquell entrava a la classe. Aquell va ser un canvi contundent. Aquells infants que tractaven el mestre de tu —i els pares i els avis— aprengueren a tractar de tu tots els adults, és a dir, tothom. Ara són els executius que dirigeixen les empreses, en les quals han imposat el tractament de tu als clients, que justifiquen —si hom els en demana justificació— en la creença que la familiaritat i l’acurçament de les distàncies milloren la relació amb els clients i els beneficis de l’empresa.

En el món de l’empresa i la publicitat el nou tuteig s’ha anat imposant progressivament i per etapes. Els anys vuitanta començà tímidament a la publicitat que vèiem per la televisió i escoltàvem per la ràdio. Els compre, piense i vote esdevingueren a poc a poc compra, piensa i vota. Després vindrien altres «avanços», sempre en la llengua escrita, mai oral. Molts recordaran com La Caixa va usar el tractament de vostè amb els clients fins al canvi abrupte de fa dos dies. Però altres empreses foren més primerenques en el tractament de tu als clients en lletres i escrits. Finalment el tuteig passà a l’oralitat: ha estat en els darrers anys que les empreses s’han llançat a tractar els clients de tu, quan els seus treballadors ens atenen en el comerç o ens telefonen per a oferir-nos serveis. Aquest tuteig oral, de persona a persona, encara crea un impacte a una bona part de la població, molt més que el tuteig en l’escriptura, car el primer es considera més una invasió agressiva de l’espai íntim. Però la dictadura de la correcció política obliga a callar, no fos cosa que et tractassin de conservador, de dreta o de «carrossa».

El tuteig indiscriminat s’expandeix en el tracte interpersonal en general. Per a una bona part de la societat hi ha situacions de notable incomoditat, com quan el metge, ja en la primera visita ens imposa el tractament de tu, sigui quina sigui la nostra edat, i nosaltres —molts—, educats en les bones maneres, li continuam a donar el tracte de respecte, sense que això el mogui a canviar una situació de desigualtat humiliant que ell ha creat. Ni s’immuta molt de personal sanitari que tuteja el pacient, que en molts de casos veu com la seva estada a l’hospital es fa encara més desagradable. A alguns ens costa d’entendre que als nostres mitjans audiovisuals s’usi el tuteig amb la major part de les persones externes amb qui es té interacció llevat dels càrrecs polítics (batlles, consellers, etc.), que són tractats sempre de vostè. Per què aquesta diferència de tracte, que fa que sembli que encara no ha arribat la Revolució Francesa? Aquest canvi de normes socials —caòtic, com tots els canvis quan es despleguen— porta a situacions incòmodes davant la necessitat de triar un dels tractaments quan s’inicia una interacció, descomptant els joves, ja avesats a tractar tothom de tu. Molts altres pateixen inseguretat i titubacions que els fan seguir estratègies com evitar tot pronom o tota forma verbal compromesa.

És clar que hi ha moltes persones encantades de ser tractades de tu, del moment que molts associen el tractament de respecte a l’edat, i la nostra és una societat que idolatra tot el que sigui joventut i fuig de la idea de vellesa com del dimoni. Igual que n’hi ha que es pensen que suprimint el «masculí genèric» faran un món més igualitari, també n’hi ha que es pensen que seran més joves i més bells si són tractats de tu. El tractament de vós fa les darreres perquè ja fa temps que es va associar als vells.

Aquest tuteig generalitzat modern és un fenomen bàsicament espanyol, inaudit en societats pròximes com la francesa —el país de la politesse— o l’alemanya, en què si un client tractava de tu un taxista o un cambrer seria considerat un salvatge. I viceversa. Als catalans no assimilats encara ens impacta el fet que la senyora desconeguda del quiosc, espanyola o llatina, ens amolli un cariño o un mi amor. Sempre s’ha dit que els catalans tenim un altre tarannà, més inclinat al respecte i a guardar les distàncies. Llavors com és que ens hem enrolat en aquesta dinàmica tutejadora i no fem com els francesos o els alemanys, d’igual tarannà de guardar distàncies? Perquè fem part de l’Estat espanyol, i un Estat és una unitat de comportaments i de tendències, i així com hi ha una interferència lingüística que malmet la llengua n’hi ha una altra de social i cultural  que ens assimila a la manera de ser espanyola. Els catalans del nord, llevat que siguin presos pel catanyol i les influències del sud no tutegen un desconegut. La interferència cultural en matèria de tractaments és antiga. El tractament de vostè, introduït bàsicament a partir del segle XVIII a imitació dels canvis produïts en el món hispanoparlant, va ser una primera andanada interferidora notable. El tractament de respecte pròpiament i genuïnament català, el vós, ara agonitza entre el menyspreu del populisme lingüístic i la devastació del tuteig espanyol.

1 comentari

Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.

En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu¹.

Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.

Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.

També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.

Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.

Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.

1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).

abulia (abúlia)

afasia (afàsia)

alcoholemia (alcoholèmia)

Algeria (Algèria)

–algia (–àlgia)

al·lergia (al·lèrgia)

amàzona (amazona)

Amàzones [riu] (Amazones)

amnesia (amnèsia)

anafilaxia (anafilàxia)

androfobia (androfòbia)

anemia (anèmia)

anestesia (anestèsia)

anòdin (anodí)

amnesia (amnèsia)

Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora

Ànkara (Ankara)

arquètip (arquetip)

aristocracia (aristocràcia)

arritmia (arrítmia)

astenia (astènia)

atrofia (atròfia)

Asterix (Astèrix)

autopsia (autòpsia)

batíscaf (batiscaf)

bigamia (bigàmia)

biòtip (biotip)

blenorragia (blenorràgia)

bulimia (bulímia)

búmerang (bumerang)

burocracia (burocràcia)

–cardia (–càrdia)

cariòtip (cariotip)

catalepsia (catalèpsia)

càtet (catet)

-cefalia (-cefàlia)

centúmvir (centumvir)

cían (cian)

–cracia (–cràcia)

crisàntem (crisantem)

claustrofobia (claustrofòbia)

daguerròtip (daguerrotip)

decàedre (decaedre)

decàtlon (decatló)

decènvir (decemvir)

demagogia (demagògia)

democracia (democràcia)

–dermia (–dèrmia)

díedre (diedre)

difteria (diftèria)

diglossia (diglòssia)

dioptria (diòptria)

dodecàedre (dodecaedre)

duúmvir (duumvir)

ecúmene (ecumene)

embolia (embòlia)

ènclisi (enclisi)

endogamia (endogàmia)

endoscopia (endoscòpia)

endosquèlet (endoesquelet)

epidemia (epidèmia)

epilepsia (epilèpsia)

esquèlet (esquelet)

esquizofrenia (esquizofrènia)

estereòtip (estereotip)

exosquèlet (exoesquelet)

euforia (eufòria)

eutanasia (eutanàsia)

–fagia (-fàgia)

fenòtip (fenotip)

–filia (–fília)

–fobia (-fòbia)

–gamia (–gàmia)

galvanòtip (galvanotip)

genòtip (genotip)

glicemia (glucèmia, glicèmia)

–glossia (–glòssia)

holòtip (holotip)

hemofilia (hemofília)

hemorragia (hemorràgia)

heptàtlon (heptatló)

heterodoxia (heterodòxia)

hidrofobia (hidrofòbia)

hipotermia (hipotèrmia)

histeria (histèria)

ícona (icona)

idiosincrasia (idiosincràsia)

idiòtip (idiotip)

imbecil (imbècil)

isòtip (isotip)

lèxicon (lexicó)

leucemia (leucèmia)

linòtip (linotip)

lipotimia (lipotímia)

logòtip (logotip)

magia (màgia)

metal·lurgia (metal·lúrgia)

misoginia (misogínia)

monogamia (monogàmia)

monòtip (monotip)

mucilago (mucílag)

necrofilia (necrofília)

neurastenia (neurastènia)

Obelix (Obèlix)

ocèan (oceà)

òmega (omega)

ortodoncia (ortodòncia)

ortopedia (ortopèdia)

pandemia (pandèmia)

pànteon (panteó)

paremia (parèmia)

pedofilia (pedofília)

Pegas (Pegàs)

Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus])

pentàtlon (pentatló)

periferia (perifèria)

pletora (plètora)

pneumonia (pneumònia)

políedre (poliedre)

poligamia (poligàmia)

polisemia (polisèmia)

porfiria (porfíria)

pròclisi (proclisi)

projèctil (projectil)

prosopagnosia (prosopagnòsia)

protòtip (prototip)

psicoquinesia (psicoquinèsia)

psicòtip (psicotip)

ràdar (radar)

ricin (ricí)

rubrica (rúbrica)

Satíricon (Satiricó)

seròtip (serotip)

taquicardia (taquicàrdia)

telètip (teletip)

telequinesia (telequinèsia)

terapia (teràpia)

tetràedre (tetraedre)

tímpan (timpà)

tríaga (triaga)

triàtlon (triatló)

triúmvir (triumvir)

xenofobia (xenofòbia)

xofer (xòfer)

zoofilia (zoofília)

Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.

Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.

Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.

2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.

amazig (amazic)

atitud o attitud (actitud)2

atlas o atlant (atles)3

babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la)

billard (billar)

condom (condó)

crocodil (cocodril)

desbarat (disbarat)

desparar (disparar)

diseny (disseny)

ebul·lició (ebullició)

estatística (estadística)

exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat)

falera (fal·lera)

gal·linaci (gallinaci)

gravitat (gravetat)

hal·lucinació (al·lucinació)

hal·lucinar (al·lucinar)

hal·lucinògen (al·lucinògen)

horitzont (horitzó)

investiment (inversió) [significat econòmic]

investir (invertir) [significat econòmic]

mecenàs o mecenat (mecenes)4

labirint (laberint)

manna f. (mannà m,)

pesebre (pessebre)

recrutar (reclutar)

reial (ral)

rellevança (rellevància)

represalles (represàlies)

serb, serba (serbi, sèrbia)

xurma (xusma)

b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.

3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.

aciditat (acidesa)5

afgà afgana (afganès afganesa)

alumnes, els (alumnat, l’)

amerindià amerindiana (amerindi ameríndia)

armenià armeniana (armeni armènia)6

assirià assiriana (assiri assíria)

auditòrium (auditori)7

aviditat (avidesa)

benzineria (benzinera)

blocar (bloquejar)

blocatge (bloqueig)

bombar (bombejar)

bombardament (bombardeig)

bombardar (bormbardejar)

bombatge (bombeig)

bronzar (bronzejar)

burca, el (burca, la)

calafatar (calafatejar)

cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics]

caspià caspiana (caspi càspia)

cometa, la (cometa, el)

convocació (convocatòria)

correspondent (corresponsal)

cracar (craquejar)

decorar (condecorar)

dedicació (dedicatòria)

documentari (documental)8

egipcià egipciana (egipci egípcia)

escanar (escanejar)

espoliació (espoli)

èsquim o èsquimo (esquimal)

exterminació (extermini)

fenicià feniciana (fenici fenícia)

flirtar (flirtejar)

fluïditat (fluïdesa)

frigiditat (frigidesa)

indià indiana (indi índia)

indonesià indonesiana (indonesi indonèsia)

invaliditat (invalidesa)

invenció (invent)

libià libiana (libi líbia)

luciditat (lucidesa)

macedonià macedoniana (macedoni macedònia)

màscara (mascareta)

massacre, el (massacre, la)

metamorfosar (metamorfosejar)

morbiditat (morbidesa)

paradox (paradoxa)

parafrasar (parafrasejar)

passejada (passeig)

piratar (piratejar)

placiditat (placidesa)

planar [ocells o avions] (planejar)

planeta, la (planeta, el)

professors, els (professorat, el)

rapar o cantar/fer rap (rapejar)

regatar (regatejar) [esport]

rigiditat (rigidesa)

sabotar (sabotejar)

saltar (saltejar) [cuina]

soliditat (solidesa)

sondar (sondejar)

sondatge (sondeig)

surfar (surfejar)

validitat (validesa)

vodka, la (vodka, el)

vaccinar (vacunar)

xatar (xatejar)

Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.

Posteriorment: formatejar.

4. Altres casos

artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB)

pla (plànol)

pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB)

retweet (retuit)

retweetar (retuitar)

suedès, suedesa (suec, sueca)

tweet (tuit)

tweetar (tuitar)

vaccí (vacuna)

5. Noms propis.

Angolema (Angulema)

Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora

Ànkara (Ankara)

Bordeu (Bordeus)

Colonya (Colònia)

Comenge (Cominges)

Danimarca o Danemarca (Dinamarca)

Flandres (Flandes)

Florença (Florència)

Groenlàndia (Grenlàndia)

Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador.

Hanníbal (Anníbal)

Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal)

Helena o Hèlena (Elena)

Henric (Enric)

Ignaci (Ignasi)

l’Haia (la Haia)

Liorna (Livorno)

Lisbona (Lisboa)

lisbonès, lisbonesa (lisboeta)

Lorda (Lourdes)

Mont Tabor (Mont Tàbor)

Munic (Múnic)

Nicosia (Nicòsia)

Norvègia (Noruega)

norvegià, norvegiana (noruec, noruega)

Peiteu o Piteu (Poitiers)

Peloponnès, el (Peloponès. el)

Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo)

Plasència (Piacenza)

Samaria (Samària) arreglat

Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la)

Sena (Siena)

Sòdoma (Sodoma)

Sòfia (Sofia)

Tunisia (Tunísia)

Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).

*******************************************************************************

També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.

També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.

Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.

Notes

1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.

2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).

3. Exigència en la correcció de cultismes.

4. Idem.

5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.

6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.

7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).

8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).

9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.

18 comentaris

Avui, 14 de novembre de 2019, és el Dijous Bo, la gran fira i festa de la ciutat d’Inca. Se celebra d’ençà del segle XIV, quan Jaume II de Mallorca ordenà la vila avui capital del Raiguer, o potser abans, segons diuen alguns. En tot cas el nom de Dijous Bo, en què l’adjectiu significa ‘important’, no sembla gaire anterior al segle XIX. En el segle XVI s’establí que aquesta fira se celebraria després dels quatre diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc (18 d’octubre). Els tres primers es diuen primera, segona i tercera fira; el quart diumenge és la festa de Santa Maria Major, i el dijous següent és el Dijous Bo, que cau entre el 13 i el 19 de novembre.

Com diem, el diumenge precedent al Dijous Bo és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat juntament amb sant Abdó i sant Senén (30 de juliol). Santa Maria Major, lògicament, és la titular de la gran església d’Inca del mateix nom. És un temple construït durant el segle XVIII —la primera pedra s’hi posà el 1706— que en substituí una altra de gòtica que, segons els documents, en arribar el segle XVIII menaçava ruïna. L’antiga església era coneguda amb el nom d’església de Santa Maria d’Inca, i la nova fou batejada amb el nom de Santa Maria Major.

Aquest nom és el d’una basílica de Roma, una de les quatre basíliques majors d’aquella ciutat, construïda en el segle V pel papa Sixt III, i que per ser la més gran de totes les esglésies marianes rebé el nom de Santa Maria Major. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V l’esmentat papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que és la que hem dit que és coneguda amb el nom de Santa Maria Major.

El temple marià de Roma és diu Santa Maria Major en totes les llengües, començant per l’italià (Santa Maria Maggiore), continuant pel francès (Sainte-Marie-Majeur), el portuguès (Santa Maria Maior), etc. Només l’espanyol ha afegit al nom un article que no hi posen les altres llengües: Santa María la Mayor. És una de les normes d’aquesta llengua i no hi tenim res a dir. A Palma hi havia antigament una esglesieta que va ser el primer temple de la parròquia de Sant Nicolau i que després de construir-se l’església nova, l’actual, va ser anomenada popularment església de Sant Nicolau Vell. Els textos espanyols de l’època en diuen San Nicolás el Viejo, tot traspassant la vellura de l’església al sant. L’església parroquial d’Inca, construïda com hem dit en el segle XVIII, va rebre en espanyol el nom de Santa María La Mayor, i per influència d’aquesta llengua en català ara es diu normalment Santa Maria la Major. Però cal afirmar rotundament que aquest és un nom incorrecte i no genuí, i que la forma adequada en català és Santa Maria Major, com en totes les altres llengües i com es deia en català temps enrere, tot i la pressió de la denominació espanyola. Segons el cronista de la ciutat, Gabriel Pieras, el 1917 es va renovar el trespol de l’altar major i es van treure les làpides mortuòries que allà hi havia. Mossèn Andreu Caimari copià les inscripcions, una de les quals deia textualment Sepultura de los Confrares, Confraresses y Devots de Sta. Maria Major, feta vuy els 20 desembre de lo any 1.727 ¹.

I per a acabar transcric, amb grafia normalitzada, els goigs de Santa Maria Major —en desconec la data—, transcrits pel pare Ginard en el Calendari folklòric de Mallorca².

De vós alcança favor el que us ve a suplicar, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. Concebuda i elegida fóreu antes que el món fos, per mare de pecador i de l’autor de la vida: sagrari del Redemptor, qui per si volgué formar, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. Sou mirall de tots els àngels, escola dels suenibins, emperatrís dels arcàngels, exemple dels xerafins: de los cels el resplendor i la glòria singular, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. Ara sou del testament, de l’inimic la victòria, sol i lluna resplendent i escala de la glòria: amparo del pecador i estrella de la mar, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. Sou del malalt medecina en tota ocasió, nostra consolació sou vós, senyora divina. El mannà de tot sabor, bàlsam per tot malaurar, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. En la vila d’Inca obrau portentos i meravelles, i veis, joves i donzelles, de tot perill defensau: al just i al pecador qui de vós es ve a emparar vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. En totes necessitats en vós tenim l’esperança, en les esterilidats és certa la confiança d’alcançar ab tal fervor aigua per los camps regar: Vullau a tots ajudar, Santa Maria Major. Com a mare piadosa envers de vostros devots, demostrau-vos amorosa, humils vos suplicam tots: pues el càstig i el rigor per vós es ve a mitigar, vullau a tots ajudar, Santa Maria Major.

<sup>1. Gabriel Pieras Salom, Breu història d’Inca, Ajuntament d’Inca, 1986, pàg. 72
2. Calendari folklòric de Mallorca. Tardor. Saïm Edicions i Fundació Mallorca Literària, 2020, pàg. 141.</sup>

Cap comentari

Avui, 2 d’octubre, és el dia de l’Àngel Custodi, dit també àngel guardià o àngel de la guarda. Abans d’explicar què és un àngel guardià i què són els àngels, diguem que aquesta festa va ser creada al començament del segle XV en els regnes de la Corona d’Aragó, sota la influència del franciscà Francesc Eiximenis i el dominicà Vicenç Ferrer. Sembla que concretament va ser el 1406. En el segle següent s’estengué pels altres regnes de la Monarquia Hispànica, ço és la Corona de Castella i el regne de Portugal (que en aquell segle formà part de la dita Monarquia). De temps antics els cristians tingueren tendència a invocar els àngels, i la figura de l’àngel guardià ja apareix en el segle V, de la mà d’un teòleg conegut com a pseudo-Dionís. El concili d’Aquisgrà (787) va limitar el culte dels àngels a sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafel, tement excessos incontrolables. Però el papa Pius V, el 1570, va instituir una diada dedicada a l’Àngel Custodi situada en el 2 d’octubre. Així els àngels festejats passaren a ser quatre: Gabriel, Rafel, Miquel i el Custodi. A Mallorca ja se celebrava el Dia de l’Àngel el 1407, el mateix any que s’erigí a la Seu una capella a l’Àngel Custodi, avui capella del Sagrat Cor. A València la festa està documentada el 1411, en honor de l’àngel protector de la ciutat. En el principi se celebrà en dies diversos segons els llocs: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu.  A Mallorca se celebrà primer el dilluns següent al diumenge que segueix el de Pasqua i després passà a aquest diumenge, el Diumenge de l’Àngel, dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc. A l’illa encara avui se celebra aquest dia amb un pancaritat —una romeria—  en què es fa la liquidació de panades, crespells i rubiols. El 1608 el papa Pius V va reprendre la festa implantada per Pius V bo i estenent-la a tota l’Església, i el 1670 el papa Climent X la va fer obligatòria universalment, sempre el 2 d’octubre. Amb tot, els mallorquins continuam la tradició de sempre i celebram el dia de l’Àngel el diumenge següent al de Pasqua. Malgrat aquest fet, aquí en parlam avui considerant l’antiguitat de la data del 2 d’octubre. Avui fan festa els homes que es diuen Àngel. No les dones que tenen el nom Àngels, que fan festa per la Mare de Déu dels Àngels. Vegeu l’article corresponent, el 2 d’agost.

Què dimonis és un àngel? És una figura present en les tres religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islam— i en el zoroastrisme, que era la religió dels perses abans de l’arribada de l’islam, predicada per Zoroastre o Zaratustra. Segons aquestes religions, un àngel és un ésser sobrenatural que fa de mitjancer entre Déu i els homes, a més d’altres funcions que Déu els pugui encomanar. Són esperits purs, no tenen cos, són invisibles i, com deia Ramon Llull, tenen més capacitat d’estimar Déu que qualsevol altra criatura. El mot àngel ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’ i que degué ser pres d’una llengua oriental. En hebreu missatger es diu mal’ākh, tant si és un humà qualsevol com si és un ésser sobrenatural. Quan la Bíblia en hebreu es traduí al grec, mal’ākh es traduí per ággelos, però quan es va fer la versió llatina —sant Jeroni—, es va traduir per nuntius o legatus, si era un home, i per l’hel·lenisme angelus si era un àngel. Això dels àngels és molt antic: si no ve de més enrere, podem dir que els egipcians ja creien en aquestes criatures. I després d’ells, altres pobles com els hebreus. Quan els hebreus estigueren captius a Babilònia (segle VI aC) aprengueren de la religió d’assirians i babilonians la idea de l’existència d’àngels bons i dolents, els segons dels quals es van rebel·lar contra Déu i van ser expulsats del cel i llançats a la Terra. Una idea que va ser incorporada a la Bíblia hebraica pels seus redactors, tot donant a sant Miquel el paper de líder dels àngels bons i vencedor dels rebels, els dimonis.

Quants d’àngels hi ha? Em sap greu però això no ho sap ningú. Però deuen ser un fotimer: quan Déu, que és infinit, es posa a fer coses, no mira prim. I tenen nom? No sabem si Déu els n’ha posat o si se’n posen entre ells; els humans els n’hem posat algun, però molt pocs. A la Bíblia hebraica només se n’esmenten dos pel seu nom: Miquel  i Gabriel. La tradició judaica antiga també cita Rafel, el tercer arcàngel; Uriel, el quart arcàngel reconegut pels cristians; un altre dit Metatron, que per aquí no el coneix ni Déu; Jofiel, l’àngel-policia que expulsà Adam i Eva del paradís després de la seva insubordinació; Samael, l’àngel enviat per Déu a aturar la mà d’Abraham quan anava a matar el seu fill Isaac; Sandalfon, que va tenir un encontre amb Moisès, etc. El Nou Testament reporta casos d’interacció entre àngels i humans, per a la qual cosa els primers havien d’adoptar forma humana per a ser vists, incloent-hi òrgans fonadors per a poder parlar als humans. En la llengua de cadascú, d’on  deduïm que aquestes meravelloses criatures també són multilingües. Àngels anunciaren a Maria de Natzaret i a Zacaries, pare de Joan Baptista, el naixement dels fills respectius. Àngels anunciaren als pastors el naixement de Jesús. Un àngel dolent, és a dir un dimoni, va tenir una conversa amb Jesús mentre aquest feia un dejuni de quaranta dies en el desert. I la monja carmelitana Antonia d’Astonac tingué el privilegi de tenir una agradable conversa amb el mateix sant Miquel. A l’islam també hi ha una dotzena d’àngels que tenen nom, entre ells Mikail (Miquel), Jibrail o Jibril (Gabriel) i altres per a nosaltres desconeguts. La tradició judeocristiana també ha posat nom als dimonis, els àngels caiguts: Satanàs, Llucifer, Belial, Leviatan, Belfegor, Belzebú, Baal, Moloc, etcètera. Solen ser noms dels déus de Babilònia, poble odiat pels jueus, perquè en van ser captius durant una bona temporada.

El coneixement o l’especulació sobre els àngels es diu angelologia. Amb el temps, els pares de l’Església i els concilis han anat omplint de contingut aquesta àrea de coneixement: que són esperits, que no tenen cos, que van ser creats per Déu i abans que la creació dels homes… I el sexe? Tenen sexe, els àngels? Es veu que també se n’ha parlat molt, perquè davant una discussió bizantina se sol dir que és com parlar del sexe dels àngels. Els àngels formen una jerarquia, és a dir que hi ha diferents nivells o rangs d’àngels, igual que a un exèrcit hi ha diferents categories de militars. Els àngels de més amunt sembla que manen més que els de més avall i cada categoria té els seus distintius, com el nombre d’ales o el tipus de cara. Com els galons i els estels dels militars. Segons la religió jueva hi ha deu categories d’àngels. El teòleg conegut com el pseudo-Dionís, abans esmentat, i Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII), experts en àngels, estableixen una jerarquia complexa amb tres esferes, dins cada una de les quals hi ha tres ordes o cors; és a dir, nou categories.  El que no sabem és si hi ha un sistema de promocions, com en els exèrcits o a les escales de funcionaris. L’esfera més baixa és formada, de baix cap a dalt, per àngels, arcàngels i principats; la segona, per potències, virtuts i dominacions; i, finalment, l’esfera més alta, és formada per trons, querubins i serafins. No parlam de les funcions de cadascú perquè el lector ens avorriria per a sempre. Encara que els àngels sembla que no tenen sexe, han estat representats sempre com a homes mascles. El cristianisme no ha imaginat mai una angelessa, igual que no ha tingut un lloc per a apòstoles o capellanes. Durant els primers segles del cristianisme els àngels eren representats sense ales. A partir del final del segle IV la representació amb ales és l’habitual, sovint amb quatre o sis ales per a les categories més altes.

Una de les funcions dels àngels és la protecció de les persones i les nacions. Són els àngels guardians, de la guarda o custodis. En el judaisme i en el cristianisme hi ha un àngel assignat per Déu a cada persona perquè en tingui cura i el porti pel bon camí. Això vol dir que si hi ha un àngel per a cada persona i no estan pluriocupats, deu haver-hi més de sis mil milions d’àngels. Sort que no tenen cos, no mengen i no van en auto. I això que, segons Tomàs d’Aquino, els àngels guardians són tots de la categoria més baixa, els àngels rasos. Imaginem si a la població angelical hi afegim els de les altres vuit categories restants. I si hi afegíem els àngels dolents, els dimonis? Quants de dimonis hi deu haver? Diuen que algunes persones han tingut converses amb el seu àngel de la guarda, com santa Gemma Galdani, una mística italiana del segle XIX. El meu ni tan sols sé qui és ni on para: ni me l’ha presentat mai ningú ni ell m’ha dit una sola paraula. Encara que de petit em van ensenyar a invocar-lo abans d’anar a dormir amb aquella oracioneta que —així com me la van ensenyar— diu

Angel de la guarda, dulce compañía, no me desampares ni de noche ni de día; no me dejes solo que me perdería.

Hem dit que al nostre país la festa de l’Àngel va ser instituïda el 1406. A Mallorca l’Àngel Custodi va ser declarat patró de la ciutat i regne de Mallorca el 4 d’abril de 1407. El mateix any, com hem dit abans, li van dedicar una capella a la catedral de Mallorca, que avui és dedicada al Sagrat Cor de Jesús, però encara conserva una imatge de l’àngel a la part superior. El dia de l’Àngel —el primer diumenge després de Pasqua— es feia a Palma una gran festa, una de les més importants de l’any, juntament amb la festa de l’Estendard i la del Corpus. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó va anar llanguint després del 1652, quan sant Sebastià va substituir l’Àngel com a patró de la ciutat, però perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

L’Àngel Custodi era també el patró de la Mercaderia, els rics mercaders. Damunt el portal principal de la Llotja de Palma, la seva casa de contractació, hi ha una magnífica escultura de l’Àngel Custodi de la Mercaderia. Jaume II de Mallorca tenia molta afecció als àngels: en va fer construir uns quants per a posar als seus palaus. Sobre el palau-castell de l’Almudaina, a Palma, hi ha el famós àngel penell que presideix el palau i indica als mariners la direcció del vent. Fou encarregat per Jaume II a l’escultor rossellonès Antoni de Camprodon, qui el va fer el 1310. Ha sofert diverses operacions quirúrgiques amb el pas del temps. Inicialment tenia un eix de fusta de poll folrada de coure; ara és tot metàl·lic. Un cop feta l’escultura, Camprodon la dugué a Sineu amb un ase a mostrar al rei, qui li donà l’aprovació i manà de col·locar-la dalt de la torre major del castell. Després de moltes adversitats que deixaren mal parada la torre de l’Àngel, aquesta va ser restaurada el 1977 i l’àngel va ser col·locat un altre cop al seu cim. Alguns interpreten que és l’arcàngel Gabriel i altres l’Àngel Custodi, antic patró de la ciutat.

A Barcelona hi ha un carrer que té el nom de Portal de l’Àngel i que té la història següent. El 1419 sant Vicenç Ferrer anà a Barcelona acompanyat de molts de seguidors. Entrà a la ciutat per un portal dit aleshores portal dels Orbs, perquè s’hi reunien els cecs i altres desgraciats. Quan Ferrer arribà al portal aparegué un àngel sobre la muralla, amb una espasa a la mà. El sant li va demanar què hi feia allà, i l’àngel li digué que guardava la ciutat per ordre de Déu. Anys després la ciutat patí una terrible pesta. Els barcelonins invocaren l’àngel i l’epidèmia cessà. Aleshores es col·locà una imatge de l’Àngel Custodi sobre el portal per on havia entrat sant Vicenç Ferrer, que per això rebé el nom de portal de l’Àngel. Quan s’enderrocà la muralla (1858), l’escultura va ser traslladada a l’església de Santa Anna i després a la d’Hostafrancs, que s’havia construït en aquell temps. Va ser destruïda durant la guerra civil.

Al regne de València l’Àngel Custodi era el patró del braç reial, format per totes les ciutats i viles reials.  L’Àngel Custodi també és patró de Tortosa, del barri barceloní d’Hostafrancs i dels cossos policials, dels vigilants i dels guardaboscos.

I ara deixem els àngels i parlem del calendari. Hem començat el mes d’octubre, el mes que fa vuit del calendari romà, atribuït al llegendari primer rei de Roma, Ròmul. Aquest calendari, de base lunar, tenia vuit mesos, de 30 o 31 dies que feien un any de 304 dies. Any que començava pel març, a l’inici del bon temps. Els quatre primers mesos eren dedicats a Déus: Mart (març), Afrodita (abril), Maia (maig) i Juno (juny). Els altres, considerats menys importants, tenien nom basat en un ordinal: quintilis, sextilis, september, october, november i december. L’octubre era, doncs, el mes vuitè, october en llatí, derivat de octo (vuit). Devers l’any 450 aC els romans canviaren aquest calendari per un altre de dotze mesos, de 29 o 31 dies, que feien un any de 355 dies. Afegiren dos mesos al final de l’any, que reberen el nom de januarius i februarius. L’any acabava el 28 de febrer, el mes de la coa que només tenia 28 dies. I com que faltaven deu dies per a completar l’any solar, intercalaren un mes de 22 o 23 dies cada dos anys. Així, hi havia anys de 355 dies i anys de 377 o 378. Tot per partir de la lluna i no del sol.

Aquell calendari encara no s’ajustava a l’any tròpic i creava molta confusió. L’any 46 aC tingué 445 dies. Per això Juli Cèsar decidí la implantació d’un nou calendari, que es coneix com a calendari julià, i que entrà en vigor l’any 45 aC, que en aquell temps no es deia any 45 sinó any 709 (ab urbe condita, és a dir a partir de la fundació de Roma). El nou calendari tingué 365 dies repartits en dotze mesos de 30 i 32 dies, menys el febrer que en tenia 28. Com que l’any solar té  365’25 dies, més o menys, s’afegí un dia al febrer cada quatre anys (annus bisextilis). I l’any ara començà el primer de gener, el dia de l’elecció dels cònsols. Però com que l’any tròpic no té 365,25 dies sinó 365,242189, el 1582 s’havien perdut 10 dies respecte del 325 (l’any del concili de Nicea), i l’equinocci de primavera aquell any va caure en l’11 de març. Com que això afectava la celebració de la festa de Pasqua i les que depenen de Pasqua, com la quaresma i Cinquagesma, que es desplaçaven progressivament, el Papa Gregori XIII promulgà aquell mateix any una altra reforma que assignava a l’any 365 dies, 5 hores 49 minuts i 16 segons. Alhora se suprimiren deu dies de «la història» i l’endemà del dijous 4 d’octubre del 1582 va ser el divendres 15 d’octubre. Amb el calendari gregorià l’any civil i litúrgic s’ajusta més a l’any solar. Amb tot, aquest calendari té un desfasament de 26 segons cada any; per tant, caldrà ajustar un dia cada 3.300 anys, però no us preocupeu, que no ho veurem.

En el camp en el mes d’octubre no falten les feines. És un mes per a llaurar i preparar la terra per a la sembra. Hi ha reressagats que encara cullen ametlles, que els més diligents cullen el mes d’agost. També es cullen garroves si no les han collides el setembre. I els qui tenen les ametlles collides, pelades i venudes ja poden podar, o essecallar que es diu a Mallorca, els ametllers. Al final del mes comencen a arribar els tords, i els caçadors estaran entretinguts. A Mallorca comencen les fires de tardor (Llucmajor, Alcúdia), de què ja hem parlat abans. Gaudirem de dies de temperatura suau i tindrem festes assenyalades, com Sant Francesc, les Verges o Sant Rafel. I, com diu el refrany, octubre finit, mor la mosca i el mosquit. Un descans per a les persones i les bèsties.

I prou per avui. Per molts d’anys als Àngels de carn i os.

Cap comentari

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

La festivitat d’avui té relació amb la gran victòria cristiana sobre els exèrcits otomans esdevinguda a Viena el 12 de setembre de 1683. Aquesta ciutat, capital del Sant Imperi Romano-Germànic, havia estat assetjada per un exèrcit turc de 150.000 soldats en el seu procés d’expansió europea. Després de dos mesos de setge, quan la ciutat, desolada i sense queviures, estava a prop de caure, arribaren les tropes del rei Joan III de Polònia unides a les tropes imperials, i els turcs foren derrotats. Una victòria que salvà Europa de l’expansió otomana i que representà el declivi d’aquest imperi. En acció de gràcies a la Mare de Déu per la seva suposada ajuda, el papa Innocenci XI declarà el dia 12 de setembre festivitat del Dolç Nom de Maria, una festa que, segons les fonts espanyoles, ja se celebrava a la Corona de Castella d’ençà del segle precedent. Diuen que perquè uns quants dies després del naixement de Maria (celebrat el 8 de setembre d’ençà del segle VII) li van posar el nom.

Tornant al personatge d’avui, per què és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents», 28 de desembre), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera», 2 de febrer). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser (vegeu l’entrada de la Mare de Déu del Roser, 7 d’octubre), i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de Mallorca, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construint a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensificà notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construí la vella hostatgeria per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector, la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.

3 comentaris

Avui l’Església Catòlica i la tradició de cultura cristiana celebren la festa de la Nativitat de Maria, és a dir que avui diríem que és l’aniversari de la Mare de Déu. Com Nadal, però el Nadal de Maria. Avui parlarem d’aquesta festa, però encara no parlarem del personatge, de Maria de Natzaret, car això ho farem d’aquí a quatre dies, el 12 d’aquest mes.

La festa de la Nativitat de Maria va ser creada primer a l’Església oriental, en el segle VI, després que el concili d’Efes (431) declaràs el personatge com a mare de Déu i començàs el seu culte intens a Orient. Es va fixar en el 8 de setembre no perquè Maria nasqués realment un 8 de setembre —el dia que va néixer no el sap ningú—, però direu que és lògic que el naixement estigui col·locat just nou mesos després de la Immaculada Concepció (8 de desembre). Cert, però la festa de la Immaculada Concepció va ser establida ulteriorment a la creació de la Nativitat (col·locada nou mesos abans d’aquesta, és clar). El fet és que la festa de la Nativitat es va posar en el 8 de setembre perquè era el dia de la dedicació de la Basílica Sanctae Mariae ubi nata est, de Jerusalem, dita avui església de Santa Anna, erigida en el lloc on s’ha suposat que hi hagué la casa natal de Maria, la residència familiar dels seus pares, sant Joaquim i santa Anna. A Occident la festa va començar a celebrar-se al final del segle VIII, implantada pel papa Sergi I i segurament afavorida per monjos procedents d’Orient.

En el nostre país la festa d’avui es diu popularment la Mare de Déu de Setembre, nom correlatiu al de la Mare de Déu d’Agost (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). D’ençà de temps remots la diada de la Nativitat de Maria representa el començament de l’any natural, agrícola, quan la vida neix al camp (com la Mare de Déu); any que es tanca per la Mare de Déu d’Agost, quan, fetes les collites, el camp s’adorm, com la Mare de Déu. A Mallorca la festa d’avui és coneguda també com la Mare de Déu dels Missatges, perquè aquest dia, segons el costum tradicional, els amos de les possessions renovaven els contractes a aquests treballadors, que per Sant Miquel es posaven a llaurar de valent.

També en el nostre país el d’avui es diu el dia de les marededeus trobades, un fenomen religiós i cultural certament destacable. S’anomenen marededeus trobades aquelles imatges representatives de la Mare de Déu que, segons tradicions i llegendes, foren trobades per pastors enmig de les muntanyes, en alguns casos després que estiguessin amagades llarg temps durant la dominació musulmana. El pastor que troba la imatge —continua la llegenda— se l’emporta a la vila, on és col·locada a l’església o a una capella preexistent; però la imatge desapareix fins que torna a ser trobada en el mateix lloc on fou trobada per primer cop. En alguns casos això ocorre unes quantes vegades. Aquest fet s’interpreta com la voluntat de la Mare de Déu d’estar on va aparèixer inicialment, i allà li acaben erigint una capella, ermita o santuari, alguns dels quals esdevindran després grans centres de religiositat. Són talles romàniques, fetes a partir del segle XII, de fusta policromada, que representen la Mare de Déu asseguda i amb el nin Jesús damunt el genoll dret de sa mare, sovint portant a la mà esquerra la bolla del món amb una creu. Sovint Maria porta algun objecte a la mà dreta, com una fruita o un ocell. Es denominen amb la forma Mare de Déu de i el topònim on es troben. Alguns d’aquests topònims han esdevingut noms personals —Núria, Meritxell, Queralt, etc.—, portats per dones que avui celebren la seva onomàstica. Avui que és el dia del naixement de Maria i com si la trobada d’aquestes imatges fos el seu naixement. Amb tot, la Mare de Déu de Montserrat i la Mare de Déu de Lluc són unes marededeus trobades especials que tenen festa pròpia, el 27 d’abril i el 12 de setembre respectivament. Heus ací les més importants marededeus trobades dels Països Catalans.

Mare de Déu de Montserrat. Vegeu l’article «La Mare de Déu de Montserrat» (27 d’abril).

 

Mare de Déu de Núria (Vall de Núria, el Ripollès). És una talla de fusta de noguer policromada del segle XII. Segons la tradició va ser esculpida per sant Gil, que fou bisbe de Nimes, quan vivia com a ermità a la vall de Núria al començament del segle VIII. Sant Gil hagué de fugir del lloc perquè fou perseguit i amagà la imatge. En el segle XI un bou va envestir contra una paret i allà aparegué la marededeu. Més cert és que al lloc on hi ha el santuari, a l’Edat Mitjana s’hi va construir un hospital o alberg per a pelegrins amb una capella, que fou destruït per un terratrèmol el 1428. Durant els segles XV, XVI i XVI es reconstruí i amplià, i en el segle XIX s’aixecà el santuari actual, d’estil neogòtic i neoromànic, i en el segle XX, un hotel. La imatge de la Mare de Déu ha passat moltes peripècies: durant la guerra civil un capellà se la va emportar perquè no la cremassen, i va estar a Suïssa fins al 1941. Tornada a Catalunya, per a evitar la seva coronació pel règim franquista, va ser segrestada el 1967 per un grup d’activistes catalanistes com a acció contra la Dictadura. Fou tornada el 1972.

 

Mare de Déu de Meritxell (Andorra). Era una talla romànica del segle XII que estava a l’antiga església del segle XVI. El 1972 un incendi va destruir completament església i marededeu. Va ser feta una reproducció tan fidel com va ser possible de l’original, que avui es venera al nou santuari de Meritxell. És la patrona d’Andorra. Meritxell és un nom de dona molt popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Queralt (Berga, el Berguedà). El primer santuari va ser construït en el segle XIV, i en el XVIII s’aixecà l’actual. Passà pels tràngols de la desamortització, conversió en presó i crema durant la guerra civil. Posteriorment el conjunt va ser restaurat. La primera capella que allotjà la imatge de la Mare de Déu, una talla de fusta gòtica del segle XIV, era la mateixa cova on suposadament la va trobar un bover. Diu la llegenda que al pastor de bous un dia li’n fugí un corrent a tota velocitat. Després de cercar-lo molt de temps, el bover trobà el bou agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, amagada entre la vegetació. El bover es posà la imatge dins una taleca i se l’endugué cap a la vila a mostrar-la a la gent. Quan hi va arribar la imatge no era dins la taleca. Ja podeu suposar on era. La tornà a cercar i la història es repetí. La gent comprengué que la imatge volia estar on el piadós bou l’havia trobada, i allà li feren una capella.

 

Mare de Déu de la Serra (Montblanc, la Conca de Barberà). Monestir de clarisses fundat en el segle XIII per la princesa bizantina Eudòxia de Làscaris, vinculada a la Corona d’Aragó, on residí després de la mort del seu marit. La imatge de la Mare de Déu, una talla d’alabastre de mida natural, va ser donada al monestir per la dita princesa. Però la llegenda diu que en un viatge que feia la princesa a Saragossa, els bous que estiraven el carro que transportava la imatge de cop s’aturaren prop de Montblanc, al costat d’una creu verda, i restaren immòbils incapaços de continuar el camí. La creu, de jaspi verd, que es conserva dins el santuari, es creia que assenyalava el lloc on havien estat martiritzats uns joves cristians durant l’època musulmana. Allà mateix —continua la llegenda— aixecaren el santuari de la Mare de Déu. El monestir de la Serra va ser en temps passats el segon del Principat més visitat pels pelegrins, després del de Montserrat. La Mare de Déu de la Serra és la patrona de Montblanc, que el 1930 traslladà la festa major al 8 de setembre.

 

Mare de Déu del Claustre (Solsona). És una talla romànica, de pedra, del segle XII, que es venera a la catedral de Solsona. Segons la tradició, en el segle XIII, tement que fos robada o destruïda pels albigesos, l’amagaren dins el pou del claustre de la catedral, on després fou trobada per un infant que caigué al pou. Caigué al pou però no es va fer gens de mal perquè per això hi havia allà la Mare de Déu. En el segle XVII va ser declarada patrona de la ciutat, perquè, a més, creien que havia alliberat els seus habitants de la pesta.

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Lluc (Mallorca). Vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria» (12 de setembre).

 

Mare de Déu del Toro (el Mercadal, Menorca). Per als menorquins, la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca, és l’equivalent de la Mare de Déu de Lluc per als mallorquins. Amb tot, la seva festa no és avui sinó el 8 de maig (vegeu l’article «Santa Helena», 18 d’agost). El santuari, construït sobre la muntanya més alta de Menorca i al costat d’una torre de defensa i vigilància del segle XVI, se centra en una església del segle XVII que en substitueix una de gòtica anterior. Entre 1595 i 1835 el santuari va ser un monestir de frares agustins, que foren desamortitzats. Més recentment fou gestionat durant una cinquantena d’anys per una comunitat de monges de la Misericòrdia, i a partir del 2018,  per monges d’origen colombià. La imatge de la Mare de Déu, de fusta, és del final del segle XIII o començament del XIV i sembla que va ser portada a l’illa per les tropes d’Alfons el Liberal, conqueridor de Menorca. Però la llegenda, com no podia ser d’una altra manera, diu que la marededeu va ser trobada dins una cova dalt de la muntanya per uns frares mercedaris d’un convent pròxim. Els frares, durant diverses nits seguides, veieren dalt de la muntanya una gran resplendor que semblava sobrenatural. Hi anaren tots en processó amb les creus i tot l’instrumental i amb grans dificultats per a trobar el camí enmig del bosc. En això els sortí un toro que els guià, els obrí pas i no s’aturà fins que caigué agenollat davant la imatge de la Mare de Déu, situada dins la cova. Els frares s’endugueren la imatge al convent i, com el lector ja endevina, l’endemà havia desaparegut i l’hagueren d’anar a cercar a la cova, dalt de la muntanya del Toro. Però no insistiren en el trasllat i li feren altar i capella on la imatge volia estar. També és una explicació popular de per què aquesta muntanya es diu el Toro. Els creadors de la llegenda, que no tenien coneixements de lingüística històrica, no sabien que el topònim Toro no té res a veure amb bous sinó que és un mot pre-romà que significa ‘muntanya’, de la mateixa arrel que el mot turó. Durant la guerra del 36-39 la imatge va ser amagada, enterrada dins una àmfora, per un pagès del Mercadal que la va salvar de les flames.

 

 

 

 

 

 

 

Mare de Déu de Gràcia (Maó). Imatge mariana que es troba a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, pròxima a Maó, construïda a la segona meitat del segle XV. Fins al final del segle XIX Maó celebrava la seva festa per Sant Joan. El 1890 els maonesos traslladaren la festa al 8 de setembre i cessaren de festejar sant Joan tot festejant la Mare de Déu. El 1962 la Mare de Déu de Gràcia fou declarada patrona de Maó, on avui hi ha festa grossa.

 

Mare de Déu del Puig (València). És una altra marededeu trobada, encara que té la seva festa el primer de setembre. Els historiadors daten la imatge entre els segles XIV i XVII. Fou la patrona del Regne de València fins que fou substituïda per la Mare de Déu dels Desemparats. Diu la tradició que la imatge, esculpida en mig relleu, va ser feta pels àngels d’una pedra del sepulcre de la Mare de Déu, i portada a València pels mateixos àngels. Durant la invasió àrab va ser amagada, i fou trobada per sant Pere Nolasc, que acompanyà Jaume I en la conquesta de València. El fundador de la Mercè va veure estels en el cel durant set dies a un lloc on trobaria la imatge de la Mare de Déu dins una campana. Jaume I ordenà la construcció d’una església dedicada a la Mare de Déu dalt del puig on aquesta havia aparegut. El rei va cedir el santuari als frares de la Mercè, que l’ocuparen fins a l’exclaustració del 1835, encara que hi tornaren el 1948.

Altres marededeus trobades del Principat són la de Bastanist (municipi de Montellà i Martinet, Cerdanya, segle XII), la de Bellmunt (Sant Pere de Torelló, Osona, gòtica), la de Bellulla (Canovelles, el Vallès Oriental, avui perduda), la de la Bovera (Guimerà, l’Urgell), la del Camí (Granyena de Segarra, romànica), la del Coll (Barcelona), la d’Er (Cerdà d’Er, alta Cerdanya, segle XIII), la del Fau (Albanyà, l’Alt Empordà), la de Gardeny (Lleida, talla de pedra del segle XIV, actualment al Museu de Lleida), la de Lord (Sant Llorenç de Morunys, el Solsonès, segle XIII), la del Mont (Albanyà, l’Alt Empordà, patrona de l’Empordà i del bisbat de Girona), la de Montgrony (Gombrèn, el Ripollès, del segle XIII i reconstruïda modernament), la del Tura (Olot, la Garrotxa, de fusta del segle XII), la d’Urgell (patrona d’Urgell, talla de fusta policromada del segle XIII que presideix la catedral de la Seu d’Urgell), etc.

Altres marededeus valencianes són la d’Agres (el Comtat, imatge del 1939, car l’original va ser destruïda el 1936), de la Balma (Sorita, els Ports), la de la Costa (Cervera del Maestrat, talla de fusta del segle XIV), la de Gràcia (Vila-real, la Plana Baixa, romànica-gòtica destruïda el 1936 i reconstruïda), la del Llosar (Vilafranca, els Ports, talla gòtica també «trobada per un llaurador»), la de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta Est), la de l’Oreto (l’Alcúdia de Carlet, gòtica), la de l’Ortisella (Benafigos, l’Alcalatén), la del Rebollet (Oliva, l’Horta de Gandia, talla del segle XII, la més antiga de les marededeus valencianes), la de Sales (patrona de Sueca; segons la llegenda, trobada pel llaurador Andreu Sales), la de Vallivana (talla gòtica del segle XIV o XV, patrona de Morella), etc.

 

A les Illes, a part de la Mare de Déu de Lluc i del Toro, hi ha altres marededeus trobades: a Mallorca, la Mare de Déu de Lloseta o del Cocó, la imatge mariana més antiga, esculpida en el segle XI o XII, romànica, trobada segons la tradició per un pastor musulmà que la dugué a l’església de Robines (Binissalem), però per tres vegades la imatge tornà al Cocó, i allà li feren una església; la Mare de Déu de la Victòria (Alcúdia, talla del segle XV); la Mare de Déu de Castellitx (Algaida), talla gòtica de 1430; la Mare de Déu de Sant Salvador (Felanitx), imatge del segle XV; o la Mare de Déu del Puig (Pollença), del segle XIV. Destacam el cas de la dita simplement Mare de Déu Trobada, patrona de Sant Llorenç del Cardassar, una talla romànica del segle XIII donada pels senyors de Bellver. Diu la llegenda que quan no hi havia a la contrada més que l’alqueria de Son Vives, un pastoret d’aquesta alqueria de nom Llorenç va trobar la imatge de la Mare de Déu en mig d’un camp de cards (cardassar), la va dur a la capella de Son Vives, però diverses vegades la imatge tornava a aparèixer al cardassar. El pastoret llançà una pedra a la Mare de Déu i aquesta l’agafà amb la mà (i encara la hi té, tot i que en realitat és una poma). En el dit cardassar es va aixecar l’església i el poble de Sant Llorenç. D’aquesta manera la fantasia popular explica el nom de la vila (pel pastoret) i el complement del Cardassar.

 

 

Avui també és la festa de la Mare de Déu de la Salut, que és una advocació donada a algunes marededeus trobades, en el nostre país bàsicament dues. A Palma és veneradíssima, i copatrona de la ciutat, una imatge de la Mare de Déu de la Salut situada a l’església de Sant Miquel. Segons la llegenda, era una imatge que va presidir la missa celebrada a Salou abans de partir l’expedició de Jaume I que anà a conquerir Mallorca, i va embarcar en el vaixell del rei. Durant el viatge una gran tempesta posà en perill els vaixells i les vides dels navegants. Demanaren ajuda a la dita Mare de Déu, i aquesta hi accedí sense dubtar-ne ni un moment. En haver pres la ciutat, els conqueridors celebraren una missa a l’església de Sant Miquel (una mesquita en aquell moment) presidida per la imatge mariana, que en aquella església restà per a sempre. Una bella tradició que s’esbuca quan els historiadors de l’art ens diuen que la imatge, de marbre blanc, no és anterior al segle XV.  En el segle XVII es va associar a la imatge l’advocació de Mare de Déu de la Salut, atès que havia tingut reeixides intervencions durant pestes i altres calamitats. El dia de la Festa de l’Estendard la solemne processó s’aturava a Sant Miquel i li oferia una salve. El 1960 va ser declarada copatrona de la ciutat, juntament amb sant Sebastià. Una altra marededeu que es disputa l’honor d’haver viatjat amb el vaixell de Jaume I, potser amb més probabilitats de veracitat, és la Mare de Déu de la Grada, una imatge gòtica de fusta policromada del segle XIII que es troba a la capella del mateix nom de la catedral de Mallorca. És una marededeu asseguda majestàticament amb el nin damunt el genoll esquerre. Lamentablement els caps de tots dos van ser substituïts pels actuals en el segle XV. Va ser la primera imatge que va presidir la Seu, fins que fou desplaçada a un altar lateral al final del segle XIV, alhora que una altra mare de Déu ocupà el lloc central del retaule gòtic.

L’altra Mare de Déu de la Salut és la d’Algemesí (la Ribera Alta), una imatge trobada, segons la tradició, el 1247 dins una soca de morer, després de la conquesta cristiana. Es repetí la història del trasllat a una església i la negativa de la imatge de moure’s del lloc. La imatge gòtica va ser destruïda el 1936, i anys més tard se’n féu la rèplica actual. Els dies 6 i 7 de setembre es fan grans festes en honor de la que és patrona d’Algemesí, amb repic de campanes, processons amb la Mare de Déu, balls i la famosa Muixeranga d’Algemesí.

I tot això, benvolguts lectors, per una senyora de Natzaret que va viure fa dos mil anys. Felicitam les Núries, les Meritxells, les Queralts, els maonesos, els andorrans i tots els qui avui tenen festa.

 

1 comentari