El deteriorament de la situació creada per la covid-19 ha obligat l’Estat a decretar la prohibició de sortir del domicili a partir d’una hora determinada. Aquesta mesura en espanyol es diu toque de queda, i pel que respecta a la denominació en català tenim un debat sobre quina seria l’opció millor. Sobre les possibilitats que hi ha en joc en faig aquí algunes notes.

En espanyol s’ha dit tradicionalment la queda, nom que surt de la substantivació de l’adjectiu quedo, queda, del llatí quietus, que vol dir ‘quiet’. Del llatí quietus es va formar el verb quietare, que en espanyol dóna quedar. Sobre aquest verb vegeu aquest article. La queda es tocava inicialment amb una campana —la gent no tenia rellotges—, que es deia campana de la queda o campana de queda, i generà expressions com tañer a queda, la hora de la queda, después de la queda, etc. Curiosament, el sintagma toque de queda és molt modern: pel que mostra la documentació consultada, sembla que no és anterior al segle XX o en tot cas al XIX. I pareix que té unes connotacions militars, com altres toques (diana, oración, etc.).

En francès l’equivalent és el mot couvre-feu (literalment cobrefoc), mot que va ser adoptat en altres llengües, com l’italià (coprifuoco), l’occità (cubrifuòc) o l’anglès (curfew). El motiu d’aquesta denominació rau en l’obligació d’apagar el foc de les llars a certa hora, en uns temps i uns llocs en què les cases eren de fusta i hi havia perills d’incendis durant la nit. Diuen que el primer a establir aquesta obligació fou Guillem el Conqueridor, duc de Normandia en el segle XI. Així, doncs, a diferència del toque de queda, el cobrefoc es manté lluny de qualsevol connotació militar o situació bèl·lica.

En català medieval, l’obligació de restar a la casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda i en les circumstàncies escaients tocava el seny del lladre, la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar-se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant-los en principi delinqüents, lladres (segons una altra versió). Així la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lladre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu creador), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.

A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer-se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va reculant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII.

La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui la rehabilitació del sintagma seny del lladre és un poc problemàtica, si bé no impossible: qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, mossos d’esquadra o síndic de greuges. Però també cal tenir present que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa referència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es toqui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.

El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català segons l’autor d’aquest article; un ús que nosaltres encara no hem pogut verificar. Però encara que no hagi estat d’ús tradicional, és una opció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant-se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i satisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora de l’espanyol.

PS. Després de publicar aquest article, veig que s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actual. Amb tot, el que he dit sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és aplicable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.

El 2006 la Plataforma per la Llengua, lloable organització no governamental que defensa amb entusiasme la llengua d’aquest país, publicà un petit manual per a ajudar la nostra gent a mantenir el català en tot tipus de converses. Es titulava Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Els promotors eren Jordi Manent i Bernat Gasull, que sembla el redactor, tot i que per modèstia no va voler signar la publicació. Aquell manual estava molt pensat per al Principat, per la qual cosa un o dos anys després se’n féu una versió per al País Valencià. I tocava també fer la versió per a les Illes Balears per a la qual ja hi havia el suport de l’Obra Cultural Balear. El 2010 els conductors de la Plataforma em fan fer l’honor de proposar-me a mi de fer aquesta versió adaptada a les Illes. La meva resposta va ser clara i contundent: no era partidari de fer versions regionals i que es podia fer perfectament una versió que servís per a tota la comunitat lingüística, cosa que donaria una imatge d’unitat i no de fragmentació. Als amics de la Plataforma la idea els va convèncer i acordàrem que faríem una edició nacional que superaria les versions regionalitzades precedents. Vaig posar fil a l’agulla i l’abril del 2011 sortia l’edició en paper amb un tiratge de 10.000 exemplars, amb els logos de la Plataforma, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua i el COFUC (Consorci per al Foment de l’Ús del Català, dependent del Govern de les Illes Balears). També se’n va fer una versió electrònica en PDF que es publicà al web de la Plataforma. Va esdevenir-se que tot just publicada la Guia, el juny del 2011, el Govern de les Illes va caure en mans de José Ramón Bauzà, que ja podeu imaginar que es llançà en picat contra aquella Guia. El Govern i la premsa més espanyolista. El COFUC, aleshores en mans d’Antoni Vera, va retirar els exemplars que tenia —no sé si els va cremar—, però l’Obra Cultural pogué repartir el gruix de l’edició assignada a les Illes. Naturalment, el govern de Bauzà no va poder fer res contra la versió electrònica. La nova versió era pensada per a qualsevol persona dels Països Catalans, per a la qual cosa es feren les modificacions necessàries. Contra el que es podria pensar, aquesta edició no va tenir gaire més pàgines que la versió «principatina» anterior. També vaig aprofitar per a fer una millora lingüística, suprimint hispanismes sintàctics i lèxics, tots «normatius», evidentment.

El 2015 aparegué la cinquena versió de la Guia, amb un tiratge de 2000 exemplars en paper, però evidentment el document es llegeix bàsicament al web. Hi llegim «Aquest llibret és la cinquena versió de la guia Què faig si…?, una de les guies més antigues i de més èxit de la Plataforma per la Llengua, de la qual se n’han editat diferents versions a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La primera edició es remunta al setembre de 2006 i s’han elaborat noves actualitzacions al 2007, 2008 i 2011. L’enfocament d’aquesta nova edició el fa vàlid per a tots aquests parlants de la nostra comunitat lingüística que volen viure plenament en català l’any 2015». Aquesta edició porta la indicació «Textos: Òscar-Adrià Ibàñez i Eloi Torrents a partir del text original de Bernat Gasull i l’adaptació de Gabriel Bibiloni». També hi ha canvis de tipus lingüístic. Per exemple han tornat alguns hispanismes sintàctics (com «si algú se m’adreça en castellà») o lèxics (qualque contestar per respondre) i el per a afrontar situacions de la primera pàgina ha esdevingut per afrontar situacions, malgrat que dins el text es mantenen tots els per a davant infinitiu, que jo vaig introduir. És una qüestió menor: l’important és que la Guia ja era —o ho semblava— definitivament un sol text per a tots els catalans. Ens alegràvem de superar un dels nostres mals endèmics: fer les coses pensant només en una part del país i haver de fer després adaptacions a les altres parts.

La Guia del 2011, la que vaig adaptar a tot el país, es pot veure en aquesta pàgina. I l’oficial actual de la Plataforma en aquesta altra. Els afeccionats a la «filologia comparada» podran comparar els dos textos.

Dit això, em sorprèn que posteriorment han aparegut una versió valenciana (2017) i una versió balear (2019). La versió valenciana és patrocinada per la Generalitat Valenciana i, segons es llegeix a la darrera pàgina, els textos són de «David Valls a partir del text original de Bernat Gasull». El 2019 aparegué la versió balear, patrocinada pel Govern de les Illes Balears (Direcció General de Política Lingüística) i el Consell Insular de Menorca. No porta signatura de l’adaptador i ens informa que és una «Nova edició revisada i actualitza a partir de la versió editada el 2011», ço és, la que jo vaig adaptar. El contingut, en efecte, no és gaire diferent de la versió nacional. El document serveix per a tots els catalans de qualsevol regió, si bé les informacions sobre les Illes ocupen una posició més destacada i s’empra la morfologia verbal illenca. Reapareixen hispanismes sintàctics com se m’adreça (en lloc del genuí s’adreça a mi) i desapareixen tots els per a davant infinitiu. Em deman si per a això calia fer una versió balear. I si el «nou enfocament» unitari del 2011 ja no és vàlid.

PS. Veig que el diari Ara també és addicte a la fragmentació regional. En aquesta pàgina ofereix unes versions regionals i parcials de la Guia, i per a entrar-hi el lector prèviament ha de triar comunitat autònoma. A la versió balear, evidentment referida sols a les Illes, hi ha unes formes lingüístiques regionals i algun castellanisme que jo mai no hauria emprat.

.

Per una avaria tècnica en el blog durant un temps els lectors no han pogut enviar comentaris. Avui hem pogut resoldre aquesta incidència. Demanam disculpes als qui haurien volgut posar qualque comentari i no ho han pogut fer. Moltes gràcies per la paciència i per llegir aquest blog.

Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.

No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.

Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.

Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.

Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).

Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE,  vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.

Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.

Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.

.

^{Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).}

Els meus coneixements de medicina són els de qualsevol profà. Però sé cert que els termes cribado (espanyol), cribratge (català) i screening (anglès) són força anteriors a l’actual pandèmia de la covid-19. El terme original deu ser l’anglès screening, que significa reconeixement, detecció. Si no vaig errat —i si hi vaig ja rectificaré— en un principi screening és un conjunt de tests que s’apliquen a una persona per a saber si té una malaltia, per exemple el càncer, abans de l’aparició dels símptomes. Es tracta d’una operació efectuada sobre una persona. D’aquí la coherència de dir-ho amb un mot que significa ‘reconeixement’. Després el mot passà a significar una operació «sociològica» consistent a detectar entre una població els individus posseïdors d’alguna característica, com una malaltia determinada. El terme francès equivalent a screening és dépistage, derivat de dépister (literalment acabar per descobrir la pista, després d’un examen o recerca minuciosos). El mot també es pot traduir per ‘reconeixement’. Els dos termes, screening i dépistage, s’apliquen ara a l’operació d’analitzar poblacions per a destriar els afectats pel coronavirus de la covid-19. Un munt de llengües (italià, romanès, alemany, neerlandès, etc.) han optat per manllevar el terme a l’anglès; altres han cercat alguna solució pròpia, com el portuguès rastreio; i l’espanyol es va decidir per cribado, original respecte de totes les altres llengües. Relativament original, perquè en francès també hi ha criblage (derivat directe de cribler, evolució del llatí cribrare ‘garbellar’) i l’anglès to screen també té el mateix significat.

No sé qui va posar en circulació cribratge ni quan això va ocórrer. Ho he vist en textos del primers anys d’aquest segle, abans, doncs, de la covid-19, i el terme apareix en el Diccionari enciclopèdic de medicina (Enciclopèdia Catalana, 2000) i a la Gran Enciclopèdia Catalana (no sé la data d’incorporació). Però sens dubte el mot s’ha generalitzat arran de la dita pandèmia, per l’ús extensiu que en fan els mitjans de comunicació. És un mot beneït pel Termcat, supòs que després que algú el llançàs, si no va ser el Termcat que el llançà. Ja ho aclarirem. No és, fortunadament al DIEC, però supòs que hi acabarà. En tot cas és un hispanisme força evident, l’adaptació de l’espanyol cribado, camuflat amb el sufix –atge i una erra agafada del mot llatí (cribrare, ‘porgar’, ‘garbellar’). Una erra que veig que sovint no sona en els mitjans de comunicació orals, amb la qual cosa es perd una part del camuflatge. Diuen que aquesta erra és mala de pronunciar o que és un embarbussament. Ho diuen els mateixos que no tenen cap problema per a pronunciar programa, frustrar, fratricida o procrastinar. Si en espanyol diguessin cribrar segur que no seria un embarbussament, però això és un altre tema. Cribratge és simplement un castellanisme, com ara veurem.

En català tenim un gran nombre de mots acabats en -atge, dels quals podem fer la classificació següent:

1. La major part són derivats fets amb el sufix –atge, força productiu, aplicat a arrels de mots catalans, que poden ser verbs o noms.

a) Noms derivats de verbs: arbitratge (d’arbitrar), asfaltatge (d’asfaltar), aterratge (d’aterrar), buidatge (de buidar), clonatge (de clonar), doblatge (de doblar), patinatge (de patinar), reciclatge (de reciclar), sondatge (de sondar), etc.

b) Noms derivats de noms: amperatge (d’ampere), aprenentatge (d’aprenent), bandidatge (de bandit), lideratge (de líder), nuviatge (de nuvi), onatge (d’ona), pesonatge (de persona), etc.

2. Noms procedents d’ètims llatins que han evolucionat sense solució de continuïtat en l’ús: companatge (< companaticu), coratge (< coraticu), formatge (< formaticu), homenatge (< hominaticu), llinatge (< linaticu), missatge (< missaticu), salvatge (< silvaticu), viatge (< viaticu), etc.

3. Mots manllevats a llengües modernes, normalment el francès, que són mots d’ús internacional o difosos en un conjunt de llengües: bagatge (del francès bagage), bricolatge (del francès bricolage), equipatge (del francès équipage), paisatge (del francès paysage), reportatge (del francès reportage), etc. Alguns són gal·licismes antics, com carruatge (del francès antic charriage) o patge (del francès antic page). Aquests darrers es poden assimilar als mots evolutius.

En resum, els mots catalans que porten el sufix –atge han de fer la derivació a partir de mots catalans. I els que no són derivats o bé són mots evolutius o bé són manlleus d’ús internacional. Cribratge no és res de tot això. No existeix en català el mot cribrar —ja tenim porgar i garbellar— i, per tant, no pot fer un derivat. Lògicament no és un mot evolutiu. I tampoc és un neologisme pres d’una altra llengua dels que són acceptats pel seu caràcter internacional. Ni és un llatinisme, perquè en llatí no hi ha cap mot que es pugui identificar amb cribratge. És el mot espanyol cribado amb maquillatges catalans i llatins. Una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua.

No estic ara en condicions de dir quin seria el terme més adequat per a substituir l’hispanisme. Jo he denunciat un frau. Aquells que han rebut la investidura d’autoritat lingüística i l’encàrrec de proposar la terminologia que el català ha de menester que facin la seva feina. Però que la facin bé.

La pandèmia de la covid-19 ha fet entrar en joc de manera abundant els mots màscara i mascareta i fins i tot mascarilla. La pandèmia va fer que molts acudissin als diccionaris, que potser no estaven al dia sobre el particular. Per al DIEC una màscara és: 1) Figura de cartó, filferro, imitant una cara, amb forats per als ulls i la boca, amb què una persona es cobreix el rostre. 2) Tros de vellut, de setí, etc., amb forats per als ulls, amb què hom es tapa la cara per no ésser reconegut. 3) Careta per a amagar, protegir o medicar la cara o per a administrar narcòtics. 4) Empremta que es treu de la cara d’algú, especialment d’un cadàver. Les altres accepcions ara no interessen. Com es veu, cap de les quatre accepcions no s’ajusta a les màscares que empram per a protegir-nos del coronavirus. Si hi cercam mascareta, no hi apareix. A l’Alcover-Moll hi trobam les mateixes definicions, amb l’afegit que la 4) correspon a l’espanyol mascarilla (les altres, a máscara). En el mateix diccionari mascareta sols és un mallorquinisme que significa ‘persona desfressada i emmascarada’. Al Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) hi ha per a màscara, a més de totes les indicades, l’accepció «Preparat compost que hom aplica a la cara per tal de netejar-la i millorar la textura del cutis.», que també correspon a l’espanyol mascarilla.

Resumint, i deixant a part usos secundaris, hi ha màscares d’ocultació, que són les que reporten els diccionaris, les clàssiques, amb forats per als ulls;  i màscares de protecció (contra la pols, substàncies tòxiques o virus), més modernes, que només tapen la boca i el nas, i no previstes fins ara als diccionaris. Per a aquestes les diverses llengües usen el mateix mot que per a les màscares clàssiques, tot fent una ampliació del significat: anglès mask, francès masque, occità masca, portuguès máscara. L’espanyol ha decidit de fer un diminutiu (mascarilla), paral·lel a l’italià mascherina. Cal dir que el mot mascarilla (usual en espanyol d’ençà del segle XVII) significava una màscara petita que sols cobria el front i els ulls. La moderna mascarilla de protecció contra agents tòxics no apareix al diccionari espanyol fins al 1980. De fet, abans de la pandèmia l’ús general català devia ser mascarilla, un de tants manlleus a l’espanyol acabats amb el sufix –illa (cartilla, manilla, massilla, natilla, patilla, pastilla, plantilla, sabatilla, taquilla, vaïnilla, etc., per citar només els «admesos»). Els mitjans haurien pogut optar per mascarilla, el que deia la gent, però no essent aquest mot en els diccionaris, preferiren de fer-ne un calc: mascareta. En vaig parlar en aquest article.

Ara voldria referir-me al verb i al participi relacionats amb les màscares. Abans, però, farem observar que hi ha dos mots semblants —màscara i mascara—, d’origen no clar i potser relacionats. La mascara és el polsim fet bàsicament de carbó que embruta les xemeneies i els atuells de cuinar. El verb relacionat amb mascara és mascarar o emmascarar. A les Illes es diu normalment mascarar, i sembla que al País Valencià també, mentre que al Principat hi ha les dues formes, amb predomini, segons pareix, d’emmascarar. D’aquest, fins i tot, ha sortit el substantiu emmascara (mascara). El DIEC —pensam que erròniament— du com a forma principal emmascara, mentre que mascara, la forma més general, hi resta com a secundària. Mascarar i emmascarar han de ser considerades dues formes sinònimes, una amb prefix i l’altra sense. Un cas semblant a provar i emprovar (unes sabates, per exemple). Res no ha de fer pensar que emprovar és més correcte o genuí que provar. Al Principat hi ha una tendència a l’ús del prefix en- més gran que a la resta del país (emprovar, encostipar).

El que m’interessa més és el verb que surt per derivació de màscara. L’ús general ara és emmascarar, i l’adjectiu-participi emmascarat. Aquests mots s’apliquen normalment a les màscares d’ocultació, no a les de protecció. Amb tot, cal qüestionar la genuïnitat d’aquesta forma. Es tracta d’un verb creat amb el mateix mecanisme que s’ha creat emmanillar, embetumar, enfarinar, o s’ha fet un calc de l’espanyol enmascarar? La primera cosa que observam és que cap llengua de l’entorn no forma el verb equivalent amb el prefix: en francès, masquer, masqué; en italià mascherare, mascherato; en portuguès, mascarar, mascarado. Això no seria raó suficient per a considerar emmascarar un calc de l’espanyol. Però l’anàlisi de la documentació històrica sí que ens durà a aquesta conclusió i ens aconsellarà d’equiparar el mot al gruix de les llengües romàniques. «Mascarats en caperons», diu ja un document de 1391 (segons el Diccionari Aguiló). «Evitar de dir… maixcarat per mascarat», diuen les Regles d’esquivar vocables (fi del segle XV). Una codolada valenciana del segle XVI diu «com en perdons /embadalits,/ vent los vestits / dels mascarats.» (Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip). En època més acostada, «A una casa des quatre cantons d’en Bosch se n’hi entràs tres homos mascarats» (La Ignorància, n. 48, maig de 1880). Per contra fins a temps recents no hem trobat documentació d’emmascarar o emmascarat.

En el DIEC hi ha 91 mots que acaben en -illa. En farem una triadella i diversos munts per a començar. Aquesta classificació ens permetrà d’acostar-nos millor al nostre objectiu, que és aclarir la genuïnitat del sufix -illa en català.

1) Hi ha un primer grup de 46 mots que són hispanismes evidents, la major part formats en espanyol per derivació directa amb el sufix -illa: armilla (esp. almilla, derivat d’alma), arquilla (derivat d’arca), banderilla (derivat de bandera), cabritilla (derivat de cabrita), camarilla (derivat de cámara), cartilla (derivat de carta), cerilla i el compost mitjacerilla (derivat de cera), cotilla (derivat de cota), cotxinilla (derivat de cochina), escotilla (relacionat amb escote, amb el significat de ‘tall’), esquadrilla (derivat d’escuadra), estampilla (derivat d’estampa), flotilla (derivat de flota), francesilla (derivat de francesa), gasetilla (derivat de gaceta), glossilla (terme d’impremta, derivat de glosa), granadilla (derivat de granada), guerrilla i contraguerrilla (derivats de guerra), lentilla (derivat de lente), mançanilla (derivat de manzana), manilla [joc i carta d’aquest joc] (de l’espanyol malilla, deformat), massilla (derivat de masa), minifaldilla (vegeu faldilla, més avall), motxilla (derivat de mochil, d’origen basc), natilla (derivat de nata), pacotilla (derivat de paca; cf. el francès paquet, d’on ve l’espanyol paquete i el català paquet), pastilla (derivat de pasta), patilla (derivat de pata), plantilla (derivat de planta), quadrilla (derivat de cuadra o cuadro), quartilla (derivat de cuarta), quilla (procedent del francès quille, d’origen nòrdic) i sobrequilla, rosquilla (derivat de rosca), sabatilla (derivat de zapata), seguidilla (derivat de seguida), taquilla (diminutiu de taca, ‘finestra amb barrots’, d’origen àrab), trenzilla (derivat de trenza), vainilla (derivat de vaina), xeringuilla (derivat de jeringa) i xinxilla (d’origen discutit). Hi ha dos mots que són hispanismes igual que tots els precedents però que l’evolució fonètica n’ha fet perdre l’aspecte: creïlla, ‘patata’ (de l’espanyol criadilla) i mandonguilla (de l’espanyol albondiguilla creuat amb mondongo). Hi ha també alguns d’aquests mots que s’han format per derivació a partir d’un mot català aplicant el sufix espanyol -illa:  segons l’Alcover-Moll seria el cas de faldilla (derivat de falda amb el sufix espanyol -illa) i forquilla (derivat de forca aplicant el sufix d’horquilla). Això és una qüestió discutida, com veurem després. Hi afegirem el mot pilotilla (pilota o mandonguilla). Fins aquí els hispanismes en -illa registrats als diccionaris. Evidentment a la llengua «del carrer» n’hi ha més, com almohadilla, barandilla, bombilla, boquilla, bovedilla, camilla, calderilla, ensaladilla, escobilla, mantequilla, octavilla, pandilla, papilla, rejilla, rosquilla, sombrilla, trampilla, varilla, etc., etc. I la mascarilla que dóna títol a aquest article. Tot i que cadascun té les seves circumstàncies, el fet que uns hagin entrat als diccionaris i altres no no sempre obeeix a criteris totalment objectius i indiscutibles.

2) Un segon grup és format per mots genuïnament catalans procedents d’ètims llatins acabats en -icula, que en la llengua mare era un sufix diminutiu. L’evolució -icula > -illa ha seguit les regles normals de la gramàtica històrica, i a les zones de iodització els correspon pronunciació ioditzada (-ia). Són clavilla (llatí clavicula, derivat de clavis, ‘clau’), conilla (llatí cunicula), cruïlla (llatí crucicula, derivat de crux, crucis, ‘creu’), falcilla, ocell, sinònim de falzia, falzilla i falcillot, o bé falç petita (llatí falcicula, derivat de falx, falcis, ‘falç’), falcilla (nom de planta, del llatí filicicula), grilla (llatí craticula ‘graella’, diminutiu de crate, ‘reixa’, tot i que el sinònim graella procedeix de cratella, amb el sufix -ella, que no produeix iodització i conserva la e tancada), llentilla (llatí lenticula, derivat de lens, lentis ‘lent’), madrilla (peix de riu, del llatí matricula, ‘mareta’, derivat de mater, si no és hispanisme directe), manilla (llatí manícula, derivat de manus), nadilla (llatí anatícula, derivat d’anate, ‘ànec’), sortilla (llatí sortícula, diminutiu de sors sortis, ‘sort’) i xenilla (llatí canicula, derivat de canis, ‘ca’, per mitjà del francès xenille). Hi afegim que a les Illes els mots cruïlla i manilla es pronuncien sense iodització, perquè s’han agafat modernament de la llengua continental. Els altres mots d’aquest paràgraf pràcticament no s’hi usen, llevat de conilla (conia) i llentilla (llentia). A Menorca hi ha ensortilla, que és el mot sortilla prefixat i curiosament pronunciat sense iodització.

3) Podríem dir que un altre grup és format per mots catalans, procedents d’ètims llatins no formats amb el sufix -icula: burilla (relacionat amb el llatí burare, transformació e burere, ‘cremar’, cf. carburant), camamilla (del llatí camomilla), canilla (conjunt de cans, sinònim de canalla, del llatí canilia), conquilla (del llatí conchylium), illa (del llatí insula), milla (del llatí millia, ‘mil’), pubilla (del llatí pupilla, diminutiu de pupa, ‘nina, noia’), trilla (tancat, del llatí trichila) i trilla (acció de trillar, del verb llatí tribulare, derivat de tribulum, nom de la post emprada per a batre, en català trill). Dins aquest grup hi podem posar també mots catalans de procedències diverses: balilla, tipus d’arròs (de l’italià baliglia), bescambrilla (del francès biscambrille), botilla (de l’italià bottiglia), brilla, ‘brida’ (del germànic bridel), guilla (del germànic wisela o wisila, de semàntica relacionada amb l’astúcia), setrilla (feminització de setrill, procedent de l’àrab satl) i xilla (ventositat, mot emparentat amb xisclar, guiscar o giscar).

4) Un altre grup —el que ens interessa ara especialment— és el constituït per mots catalans derivats directament de mots catalans amb el sufix -illa. Aquests són bresquilla (derivat de bresca), calcilla (derivat de calça), jonquilla (derivat de jonca), pilotilla (derivat de pilota) i trinquetilla (derivat de trinquet). Certament són molt pocs i tots mots secundaris o d’ús geogràficament restringit. En contrast, el sufix espanyol -illa és altament productiu, com es pot veure amb els hispanismes del punt 1. Cal dir que no es pot separar el sufix -illa del masculí -ill. Entre els mots acabats en -ill també trobam hispanismes com armarill (de l’espanyol esmeril) o cabdill (de l’espanyol caudillo). Tot i que també hi ha mots genuïnament catalans, com conill (del llatí cuniculum), espill (del llatí especulum), fill (del llatí filium), grill (del llatí gryllum), mill (del llatí milium), setrill (vegeu supra), trill (vegeu supra) o vencill (del llatí vinciculum). Però d’aquests mots sols ens interessen els que són derivats catalans aplicant el sufix -ill. I només trobam esquerdill (derivat d’esquerda), jonquill (que sembla catalanització de jonquillo, un cas interessant de mot català al qual s’ha aplicat el sufix espanyol) i cordill (un mot que presenta alguna foscor, atès que en català antic sempre apareix cordell). La conclusió que, en principi, podríem treure és que els sufixos -ill i -illa (derivats dels llatins -iculu i -icula) existeixen en català però són molt poc productius. El sufix català diminutiu per excel·lència és -et, -eta.

5) En un darrer grup posarem alguns mots acabats en -illa, que són deformació d’altres mots, en alguns casos amb una certa pressió de la terminació -illa. Aquests no són ara per a nosaltres de gaire interès. Són balsamilla (deformació de balsamina), barnilla (segons l’Alcover-Moll deformació de l’hispanisme varilla, vegeu supra, i segons Coromines deformació de balenilla, un altre mot en -illa, genuí segons el savi filòleg), cosconilla (evolució de coscollina), mengilla (de mengia, del verb menjar), pelilla (abans pelia, del verb pelar) i sargantilla (de sargantana). Alguns han experimentat el canvi de sufix, de -eta a -illa: glassilla (de glasseta, diminutiu de glassa).

Hi ha hagut controvèrsia sobre la genuïnitat d’alguns mots en -illa. Ja hem vist que l’Alcover-Moll considera que forquilla és el mot forca amb el sufix espanyol -illa, a imitació d’horquilla. I una cosa semblant diu de faldilla. Coromines ho rebat amb passió, tot i que tant una teoria com l’altra són difícilment demostrables, atesa l’antiguitat d’aquests mots. Coromines defensa la «genuïnitat indiscutible dels sufixos -ill i -illa», però, després de tot el que hem dit fins ara, ens ratificam que aquests dos sufixos són en català d’escassa productivitat i que la major part de mots que els porten ho fan per interferència de l’espanyol. Sense l’entrada d’hispanismes en -illa (grup 1) els mots catalans d’aquesta terminació serien pràcticament els dels grups 2 i 3. Mots com llentilla, camamilla o pubilla, en què difícilment hi pot haver consciència de l’existència d’algun sufix. Cosa que també es pot dir dels masculins conill, setrill o vencill. En tot cas es podria afirmar que a mesura que han anat entrant a la llengua hispanismes en -illa, la productivitat d’aquest sufix ha augmentat lleugerament. Cosa que explica que ara puguem formar mots d’aquesta terminació aplicant el sufix a mots catalans. A Mallorca fem soparillos, i qualcú de tant en tant fa un paperillo. I menjam patatilla, mot ben vitenc que no és a cap diccionari, ni tan sols a l’espanyol. Si això es fa ara, no és impossible que també es pogués fer en el segle XVII.

Atès que al sufix espanyol –illo (i –illa) correspon normalment en català –et (i –eta), en el català planificat —no en l’espontani— un mecanisme de substitució d’hispanismes acabats en –illa ha estat de canviar aquest prefix per –et (i –eta). A Mallorca fins fa poc temps tothom deia bombilla (hispanisme evident), i encara ho diu la major part de la gent. Al Principat bombilla es va substituir per bombeta (el mateix calc de l’espanyol) fa molt de temps, i per això bombilla hi ha desaparegut. Rejilla, molt viu encara a Mallorca i que abans es pronunciava de manera general requilla, ara es va substituint per reixeta (el mateix calc, fet amb el mot reixa, que també és hispanisme). I ventanilla s’ha convertit en finestreta. Alguns van transformar octavilla en octaveta, tot i que la invenció no ha acabat en el diccionari. La cosa hauria pogut continuar, i d’ensaladilla n’hauríem pogut fer ensaladeta; de trampilla, trampeta; de banderilla, bandereta; de camarilla, camareta; de lentilla, lenteta; de natilla, nateta; o de sabatilla, sabateta. Sort immensa que no ho hem fet, perquè val més tenir l’estrangerisme patent que camuflat. El darrer hispanisme convidat a la festa de substituir -illa per -eta ha estat mascareta, un mot nou, calc de mascarilla, no registrat per cap diccionari i escampat ara als vuit vents sobretot pels mitjans de comunicació públics de Barcelona amb motiu de la catàstrofe de la Covid-19. Naturalment mascareta té a favor seu el fet que el lexema no és interferit, com ocorre amb altres hispanismes d’aquest paràgraf, que sí que l’hi tenen. Amb tot, sense la interferència la cosa més probable és que diguéssim màscara, sense diminutius, com diuen la major part de les llengües de l’entorn. I el que diu encara el diccionari normatiu.

La famosa taula de diàleg o taula de negociació entre els governs del Principat i espanyol han fet brotar una certa polèmica sobre el significat i els usos dels mots mesa i taula, fins al punt que una bona confusió s’ha instal·lat entre els ciutadans corrents i fins i tot entre alguns professionals de la llengua. Els diccionaris principals recullen mesa amb el significat de «conjunt de persones que dirigeixen una assemblea o corporació», però no amb altres significats que veiem en el català públic. L’exemple més clar és la Mesa del Parlament, però hom parla de meses electorals, ús que no s’ajusta a la definició dels diccionaris referida i ara de la famosa mesa de negociació. Fortunadament, pràcticament tots els mitjans han optat per difondre taula de negociació o taula de diàleg, però encara hi ha algú que defensa el mot mesa, en aquest context i en altres.

S’ha dit que mesa és un llatinisme. Si un llatinisme és un mot que té per origen últim el llatí, és un llatinisme, però en el cas que ens ocupa aquesta visió seria una greu distorsió de la realitat. Igual que dir que alfombra, un mot que encara diuen molts de catalans, és un arabisme, com creia ingènuament Espriu. Un mot que prenem de l’espanyol, encara que tingui un net origen remot llatí, és un hispanisme, i normalment podem suposar que sense la subordinació a l’espanyol el català no tindria aquell mot. La llengua usual i els diccionaris són plens d’aquests falsos llatinismes presos de l’espanyol i en alguns casos adaptats fonèticament al català: assumpte, eructe, estupend, impertèrrit, impuls, nomenclàtor, precipici, rostre, tràmit, tremend, ubicar, ubicació i un llarg etcètera.

Mesa no és un llatinisme, sinó un mot espanyol evolutiu que s’ha anat infiltrant en el català llibresc i oficialesc a partir del segle XVII, amb significats diversos. Ho és mensa, un mot antic que significava el conjunt de rendes de les esglésies o dels ordres militars. N’hi ha exemples a l’Alcover-Moll. El mateix concepte en espanyol es deia mesa, i el Diccinario de Autoridades de la Reial Acadèmia Espanyola (1734), a més de donar-ne la definició, indica que «en Aragón [els Països Catalans] se llama mensa».

La primera infiltració de mesa en el català és del final del segle XVII i té relació amb el joc. El primer diccionari que inclou el mot és el Lacavalleria (1695), que registra les expressions jugar a mesa, joc de mesa —trudicularis ludus, en diu en llatí, és a  dir, joc de trucs—, d’on deu sortir l’ús de mesa com la mateixa taula per al dit joc. Deu ser una imitació de l’espanyol juego de mesa, que és el nom primitiu del billard o d’una forma primerenca d’aquest joc. Tenim juego de mesa, juego de trucos i mesa de trucos. Els diccionaris espanyols de l’època porten aquests termes i expressions. El de Terreros i Pando (1787) indica que «El [nombre] Frances que le dan á la mesa de trucos es billard; pero realmente el juego y mesa de los Trucos, y del Villar se distinguen en algunas cosas». En espanyol mesa també significava la mateixa partida de billard («cada partida del juego de trucos», diu el mateix diccionari de Terreros i Pando i abans el Diccionario de autoridades).

La segona infiltració és del segle XIX. Apareix mesa significant altar o taula sobre la qual es diu missa. El diccionari de l’Acadèmia espanyola del 1803 és el primer que dóna de mesa aquesta definició: «En lo místico se entiende por el sagrado manjar del Cuerpo de nuestro Señor Jesucristo Sacramentado, que liberalmente nos franquea en la MESA del altar». D’aquí es passa al significat d’altar, com recullen els diccionaris espanyols de mitjan segle. I a darrere, com sempre, els catalans: «MESA. Taula o puesto sobre que’s diu missa. Mesa de altar. Mensa, æ», diu el Labèrnia (1865). I aquest ús apareix a diversos autors catalans del segle XIX. «Fins a la mesa de l’altar», escriu Guimerà, citat per Alcover-Moll. Tots els diccionaris catalans del XIX van recollint totes les accepcions dels diccionaris espanyols: la del joc de billard i la d’altar. Encara el DIEC i el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) porten per a mesa les accepcions «taula de l’altar sobre la qual se celebra l’eucaristia» i «en el joc de billar, partida».

Les darreres infiltracions de l’espanyol mesa en el català ja són del segle XX. El Fabra (1932) ja porta la mateixa definició actual del DIEC: «En una assemblea o corporació, conjunt de persones que la dirigeixen”. Aquesta idea ja apareix en el suplement (1869) del diccionari espanyol de Ramón Joaquín Domínguez (1847) com un neologisme: «Neol. El presidente y los secretarios ó escrutadores de algunas juntas y corporaciones. En este sentido se dice: tal partido ha ganado la mesa; la mesa votó con la minoría, ó la mesa estaba dividida». Aquest ús té un precedent que registra per primer cop el diccionari de l’Acadèmia del 1803: «En las secretarías y otras oficinas, el conjunto de negocios que pertenecen á un oficial que trabaja en determinada mesa. Así se dice: F tiene la MESA de la infantería, el memorial está en la MESA de casa real».

Així, doncs, el mot espanyol mesa ha experimentat en el pas de la història una sèrie d’ampliacions semàntiques metonímiques, que han estat seguides fidelment per la llengua catalana, no per la llengua del carrer sinó per la dels llibres i escrits. No és estrany que el conjunt format pel president del Parlament, els vicepresidents i alguns altres diputats es digui la Mesa del Parlament, ben igual que en el Parlament espanyol. Ni que de les taules dels punts de votació en unes eleccions se’n diguin meses electorals, un ús no registrat en els diccionaris. I, continuant amb el procés, que ara hi hagi tanta gent que parli de mesa de negociació.

Coromines defensa, sembla que no gaire convençut, la genuïnitat de mesa amb el sol argument que la e és oberta. Un argument inservible, car el català central té tendència natural a obrir les ee i les oo tòniques de molts d’hispanismes. Sense excloure que mesa ha estat un mot inexistent en el parlar popular fins a l’arribada del Parlament autonòmic. A Mallorca, on el mot ha aparegut durant l’època de l’autonomia, la e és tancada, per tal com no hi ha la tendència obridora esmentada. També cal dir que mesa és de sempre un mot d’ús popular a les comarques confrontants amb Aragó, per a tots els significats de taula. Un fet d’adstrat castellà o aragonès que no afecta per a res la nostra argumentació.

Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerear, apalear, bromear, cablear, cabrear, cachondear, chulear, farolear, golear, gorrear, gotear, hojear, morrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropear, puentear, putear, rumorear, saborear, sanear, tirotear o vocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncear, calafatear, chatear, gasear, metamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasare; métamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planare; saboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

1. Acció reiterativa en general (espirejar, espurnejar o guspirejar, empentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejar, marcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de mà, succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueig, bombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

^{Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).}

El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Jaume Corbera, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

^{Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras}