Què hi fa un «actitud» o «actituda» en occità?

El mot que en català oficial té la forma actitud es va escampar a diverses llengües europees a partir de l’italià attitudine, mot i concepte creats en el Renaixement. I la dita forma catalana actitud és un fruit de la interferència de l’espanyol. Ho vaig explicar en aquest article i avui mantinc tot el que hi vaig exposar.

Que el mot té un origen italià és evident i acceptat per tothom. La seva forma en les diferents llengües ho indica clarament: francès i anglès attitude, portuguès atitude i romanès atitudine. Només l’espanyol i les llengües que en depenen han incorporat al mot una c objecte de molta polèmica: espanyol i català actitud, gallec oficial actitude (però gallec reintegrat atitude). La formació del mot en italià és un punt obscur o controvertit. L’explicació més escampada el fa venir del llatí aptitudinem, mot llatí que significa ‘aptitud’ i que dóna aptitud o aptitude en les diverses llengües i attitudine en italià (amb el significat de ‘aptitud’).  Aquest attitudine italià, que en principi significava ‘aptitud’, hauria sofert una sèrie de creuaments semàntics, per exemple amb mots com atto (< actum) o attegiamento, derivat d’atteggiare, al seu torn derivat d’atto, i hauria agafat un nou significat. Altres fan procedir el mot italià que ens ocupa d’un hipotètic llatí *actitudinem, també amb un encreuament amb atto o amb el mateix attitudine (< aptitudinem) amb significat de ‘aptitud’. Sigui com sigui, la manera com va aparèixer el nou mot (o nou significat) attitudine no té importància per al nostre propòsit. Aquest nou attitudine va aparèixer durant el Renaixement i en el context de la pintura o les arts visuals. Attitudine era inicialment la postura del cos, la que adoptaven les persones que posaven per a una obra d’aquestes arts. I després postura del cos en general, com a la frase espanyola «arrodillados con actitud de hacer adoración a Dios» (1673).

De l’italià el mot va passar a les diverses llengües, en les quals va continuar l’evolució semàntica: de postura física del cos a disposició d’ànim davant alguna cosa. Una evolució possiblement guiada per una llengua que ja no és l’italià. Les llengües que reberen el mot de l’italià o bé conserven la doble t (francès i anglès attitude) o la simplifiquen (portuguès atitude, romanès atitudine). És el mateix que ocorre amb qualsevol doble t llatina (francès i anglès attention, portuguès atenção, espanyol atención, català i occità atenció). L’espanyol actitud és una anomalia en el conjunt de llengües europees. La c, desconeguda de les altres llengües, només es pot explicar per un creuament amb acto i la seva família. Diu Coromines que el primer que va usar el mot en espanyol fou Vicenzo Carducci, pintor italià de naixement establit a Espanya, on és conegut com a Vicente Carducho (1576-1638). Ell mateix dóna fe —diu Coromines— que en el seu temps encara es considerava mot italià. Potser ell mateix, que sabia italià i espanyol, va introduir l’estranya c: si atto en espanyol era acto i attualeactualattidudine fàcilment es podia convertir en actitud. En tot cas, si Carducci no és el primer a usar el mot, això tampoc no és important. El mot va passar de l’espanyol al català en els segles baixos, i la primera documentació lexicogràfica que en tenim és de 1803 (Belvitges). Diguem de passada que el gallec oficial fa actitude mentre que el portuguès fa atitude, igual que el gallec usat pels reintegracionistes. Tot això és bastant coherent amb les situacions de subordinació. I és també bastant evident que sense la situació de subordinació és altament probable que ara en català tindríem atitud, amb una sola t, tenint en compte que el català, com les altres dues llengües romàniques ibèriques, simplifica en t el grup tt. La possibilitat que els catalans haguéssim fet el mateix creuament que feren els espanyols hi és, però és insignificant.

Dit tot això, hi ha una cosa que trop ben xocant. En textos occitans actuals veig tant actitud (o actituda) com atitud o atituda. «Aquela actitud a fòrça de veire amb la victòria electorala» (Jornalet); «La sieuna actitud provoquèt que en l’an 1400 aguèsse de laissar la corona imperiala» (Sapiéncia); «Aquí enquèra vesèm l’actituda neocolonialista de França» (Jornalet, a un comentari); «belèu una atitud pauc cooperativa de la vila en 694» (Wikipèdia-oc s.v. 709); «Pasmens, quò me sembla pas trop dubert, mesma un pauc proteccionista coma atituda, la de nòstres partenaris» (blog Rubrica en Oc); «Donc ne vedi pas nada rason que cambie d’atituda» (Jornalet, a un comentari); «Alceste e de las coetas qu’amian la soa atituda radicau» (Wikipèdia-oc s.v. Lo misantròp o l’Atrabiliari Amorós). Mirant obres lexicogràfiques, veig actitud en dues de recents, el Diccionari general occità de Cantalausa (2002), i el Diccionari occità provençal-català de Joan-Daniel Bezsonoff (2015); i atituda en el Vocabulaire fondamental du provençal de Basse-Provence de Jean-Claude Bouvier i Alain Barthelémy-Vigouroux (1997). En el Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens (1966) de Loís Alibèrt el mot no hi és sota cap forma.

No conec prou la situació occitana per a treure cap conclusió sòlida. Només faig una reflexió oberta a la possibilitat que algun expert occità en doni una explicació més fonamentada que la meva. La meva hipòtesi és que, com que actitud(a) en occità és inexplicable, podríem ser davant un cas d’influència del català —en aquest cas un català hispanitzat— damunt la llengua del nord. Molts occitanistes són coneixedors i admiradors de la llengua catalana i la seva codificació, començant pel mestre occitanista Loís Alibèrt. Aquesta influència, però, en casos com aquest, no seria més que interferència de l’espanyol sobre l’occità amb la mediació del català interferit. Cosa no gaire encomiable.

En el Tresor dòu Felibrige, de Mistral, el diccionari més ric de la llengua occitana, no hi surt ni actitud ni actituda, sinó únicament atituda (amb la grafia mistraliana atitudo):

ATITUDO (esp. actitud, it. attitudine, lat. aptitudo), s.f. Attitude, v. biais, pousturo.
Prengué, coumo à soun abitudo,
Uno pietadouso atitudo. J. HUOT
Sèns quita soun atitudo. C. FAVRE

Això ja és més normal.

9 comentaris

Santa Mònica

Avui és Santa Mònica segons el calendari tradicional. Segons el santoral oficial catòlic del 1969, el dia de Santa Mònica és el 27 d’agost. Però ja sabeu, benvolgut lector, que aquí seguim i reivindicam el calendari tradicional, perquè si no fóssim addictes a les tradicions, aquests escrits no tindrien gens de sentit. No som els únics: també celebren avui Santa Mònica els cristians orientals i alguns països de tradició catòlica, com Valònia. I, lògicament, en el món hi ha un munt de viles o ciutats que es diuen Santa Mònica, que fan la seva festa patronal el dia d’avui, seguint la seva tradició, que no canviaran per un caprici del Vaticà.

La nostra protagonista d’avui deu ser més famosa per ser la mare del seu fill —sant Agustí— que per ella mateixa. La dona nasqué a Tagaste, una ciutat de l’actual Algèria que ara es diu Souk Ahras, devers l’any 330. Però no era una musulmana ni parlava àrab, perquè en aquell temps d’àrabs només n’hi havia a Aràbia. Tot el nord d’Àfrica era part del poderós imperi romà i era ple de ciutats romanes, fossin de fundació romana o continuadores de ciutats precedents. Els més autòctons del nord d’Àfrica són els berbers, que han estat dominats per cartaginesos, romans, musulmans, etc.; i Mònica era una dona berber tot i que romanitzada. Sembla que la seva llengua materna i de la infància era el púnic i que de gran li tirava més el llatí. El púnic és una llengua sortida del fenicià que es parlà, coexistint amb el berber, a una gran part del nord d’Àfrica fins a l’època musulmana. Monica és un mot llatí —variant de Monacha— que ens ha donat el nostre monja, però no penseu que santa Mònica era una monja ni tan sols que el seu nom tingui res a veure amb aquell mot llatí. Segons la hipòtesi de més credibilitat, Monnica és un nom berber (o amazig o libià, que tot seria el mateix), diminutiu de Monna o Mon, que era una divinitat d’aquella cultura. Doncs totes les Mòniques del món, que deuen el seu nom a la nostra protagonista, ja saben quin és l’origen —probable—d’aquest nom. Com que quan nasqué santa Mònica el cristianisme ja estava bastant escampat per aquella part del món, la nostra santa veié la llum i s’educà en el si d’una família cristiana i sembla que de vida no gaire difícil. I, a més, tingué la sort de viure quan el cristianisme ja era la religió promoguda per l’Imperi, cosa que li estalvià de patir per la seva integritat, com ocorregué a sants nascuts unes dècades abans. Les coses que sabem de santa Mònica les sabem principalment per les Confessions escrites pel seu fill.

A vint-i-tres anys la dona es casà, o la casaren, amb Patrici, un petit propietari de terres, pagà, violent i d’hàbits dissoluts, que li va fer passar les de Caín. Per alguna cosa la santa d’avui és patrona de les dones casades i de les víctimes de la violència domèstica. Tot i que no sé si això darrer és afegit d’aquest modest hagiògraf. En tot cas, Mònica, curulla de paciència cristiana, acabà duent el seu marit al solc del cristianisme i fent-lo batejar. Fou una família acomodada, ben situada dins la societat romana i amb servei domèstic. Tingueren tres fills: Agustí, que va fer carrera; un altre dit Navigi —amb aquest nom ja podeu suposar que no és sant— i una filla de qui no se sap ni el nom. Aquesta sí que va ser monja, un cop restà vídua, i va arribar a dirigir el seu convent, a Hipona. I encara Agustí esmenta dues nebodes monges i un nebot sotsdiaca. Una família veritablement exemplar. Menys Agustí, com ara veurem.

Sabem que Mònica es va preocupar perquè Agustí tingués la millor educació —de la dels altres dos no en sabem res—, cosa que la situació familiar permetia. A disset anys el noi va anar a estudiar retòrica a Cartago, l’antiga ciutat feniciana que arrasaren els romans i que reedificaren després, que fou la tercera ciutat romana, després de Roma i Alexandria. En aquelles saons Mònica restà vídua, amb una quarantena d’anys, i continuà vetllant per l’educació del seu fill. Però el fet és que aquest no va sortir com sa mare esperava, sinó més aviat un poc bandera. Durant catorze anys va mantenir una relació amb una dona de vida tampoc no gaire exemplar, i la parella tingué un fill dit Adeodat que no sabem què se’n va fer. A Cartago s’afegí a les idees maniqueistes, una heretgia combatuda fèrriament per l’Església oficial que afirmava que hi havia dos déus, un de bo i un de dolent, i que el món havia estat fet pel dolent. El jove Agustí fou professor reeixit de retòrica a Roma i a Milà, sempre defensant les seves idees heterodoxes. Davant aquests fets, sa mare patí intensament, plorà sense consol i pregà sense fatiga. A la fi anà a reunir-se amb Agustí a Itàlia i allà cercà l’ajut de sant Ambròs, bisbe de Milà, per a redreçar el díscol d’Agustí. Fins que les pressions fructificaren i el fill, a trenta-tres anys, abraçà l’ortodòxia catòlica i fou batejat de la mà d’Ambròs. Disposada la família a tornar a Àfrica, la malària atacà Mònica quan es trobaven a Òstia, a vint-i-cinc quilòmetres de Roma. Allà acabà els dies, a cinquanta-sis anys. Tranquil·la, perquè havia aconseguit l’objectiu que més desitjava.

Agustí va sebollir sa mare a Òstia, sota una llosa que fou retrobada el 1945, amb una inscripció del segle V. El 1430 les restes foren traslladades a Roma, a l’església de  San Tifone, que després esdevingué la basílica de Sant Agustí. Ja que no pogué ser enterrada al costat del seu fill, que no se sap per on para, sí que pot reposar a una església que porta el seu nom. El culte a santa Mònica es desenvolupà en el segle XV. El 1568 Pius V situà la festa en el 4 de maig, vigília del dia en què se celebra la conversió de sant Agustí. I així fou fins que el concili Vaticà II la deportà al 27 d’agost, la vigília de Sant Agustí. La iconografia tradicional representa santa Mònica amb la indumentària de les vídues: toca blanca i vel negre i amb la corretja de cuir dels agustinians.

La nostra santa, una mica secundària i «telonera» del seu fill, no ha produït toponímia en el nostre país, signe clar de fred acolliment. Però a Califòrnia hi ha la ciutat de Santa Monica, que segons una tradició va ser batejada pel missioner franciscà mallorquí Joan Crespí. El franciscà, que caigué per aquelles terres anant amb una expedició de Gaspar de Portolà, hauria batejat dues fonts amb el nom de Llàgrimes de Santa Mònica (The Tears of Santa Monica), evocant les famoses llàgrimes de brollaren dels ulls de la santa a causa de la impietat del seu fill. Ara les fonts es diuen Serra Springs, en honor d’un altre missioner mallorquí il·lustre. Però sembla que l’autoria de la metàfora de les llàgrimes no va ser de Crespí sinó d’algú posterior.

A Barcelona, el 1636, s’edificà el convent de Santa Mònica, d’agustinians descalços. És un dels diversos convents que es construïren a la Rambla després del concili de Trento, i l’únic que resta en peu —tot i que només part és original— després de la destrossa que és conseqüència de les desamortitzacions de Mendizábal en el segle XIX. Avui és el centre Arts Santa Mònica. L’antic convent donà nom a la Rambla de Santa Mònica.

Com dèiem, la devoció a Santa Mònica es desenvolupà sobretot en els segles XV i XVI, que és quan la imposició d’aquest nom a les dones es comença a estendre. A Mallorca és un nom absent de la tradició. Les primeres Mòniques, normalment joves, han aparegut a la segona meitat del segle XX, un cop ha cessat d’observar-se la tradició d’imposar el nom dels avis.

Doncs si alguna Mònica ens llegeix, tant si ho celebra avui, l’agost o mai, que sigui per molts anys.

Cap comentari

Sant Felip

Avui és Sant Felip, i felicitarem tots els qui duen aquest nom. Un nom grec que significa ‘amant dels cavalls’ (philos,‘amor’ i hippos, ‘cavall’). I tots els qui es diuen Felip —inclosos un munt de sants i beats— deuen el seu nom a un jueu del segle I conegut com a Felip l’apòstol. Qui era aquest senyor? La veritat és que en sabem poques coses, de manera que avui l’article serà breu. Segons els textos del Nou Testament, era de Betsaida, com els germans sant Pere i sant Andreu, fou deixeble de Joan el Baptista i tenia tres o quatre fills. Alguns autors primitius (Eusebi de Cesarea) el confongueren erròniament amb un altre personatge també dit Felip, jueu de llengua grega conegut com l’Evangelista o el Diaca, que és un dels set diaques (ajudants) que triaren els dotze apòstols per a ajudar-los en les feines més materials quan el negoci començava a rodar. Com sant Esteve (vegeu l’article corresponent). Naturalment, aquest Felip també és sant i té el seu dia —l’11 d’octubre—, però no sé si té gaire parròquia.

Segons els Actes de Felip, un text anònim del segle IV, el Felip d’avui, després de la mort de Jesús, quan els apòstols es dispersaren per l’Imperi Romà per a predicar, anà amb l’apòstol Bartomeu a Grècia, Síria i Frígia (una regió pel centre de l’actual Turquia). A Hieràpolis, ciutat romana de Frígia avui patrimoni de la humanitat, la llegenda diu que va convertir al cristianisme la dona del procònsul romà, després de guarir-la d’una malaltia. I el procònsol ho va prendre tan malament —la conversió, no el guariment— que va manar crucificar els dos apòstols cap per avall com la maionesa. En aquesta incòmoda postura, Felip va continuar predicant i predicant, i la multitud, encesa de fe, va anar a alliberar els dos màrtirs, però només alliberaren Bartomeu, perquè Felip no ho va voler de cap manera. I així acabà els dies. Les seves despulles —diuen— van ser traslladades a Constantinoble i després a Roma, on descansen a l’església dels Sants Apòstols. El 2011, en unes excavacions a Hieràpolis, els arqueòlegs van desenterrar una tomba, dins una església en aquell moment descoberta, que sembla que és la tomba de l’apòstol.

La seva festivitat s’ha anat movent dins el mes de maig: abans de 1955 era el dia 1 de maig, aniversari de la dedicació de la seva església de Roma; entre 1955 i 1969 fou el dia 11 de maig; i a partir de 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, passà al 3 de maig, que és el dia que les despulles foren traslladades a Roma. Com que entre la festa tradicional i l’actual només hi ha dos dies, no en farem problema. Ni s’invalida la dita tradicional «quan plou per Sant Felip, l’home pobre no necessita el ric».

************

Post Scriptum. Avui també és Sant Jaume, però no fa festa cap Jaume. Perquè aquest Jaume és un personatge distint de l’apòstol que veneren a Galícia. Un individu que no sabem qui és amb certesa. La invenció dels cognoms va ser una gran cosa. Com que els hebreus no en tenien, i els noms es repeteixen, ara tenim aquests problemes amb un munt de personatges del santoral. És designat com a Jaume el Just en diverses fonts cristianes. En principi és un germà de Jesús de Natzaret, i per tant fill de Maria. Déu n’hi do. Que Jesús va tenir germans no ho diuen documents apòcrifs ni rars sinó els mateixos textos canònics. Segons l’evangeli de Mateu, Maria tingué, a més de Jesús, quatre fills (Jaume, Josep, Simó i Judes) i un nombre indeterminat de filles. Aquest Jaume és anomenat germà del senyor per sant Pau, i germà de Jesús dit el Crist per l’historiador jueu Flavi Josep (segle I). Però com que l’Església va establir, no abans del segle IV, que Maria era, i encara és, verge, va fer desaparèixer tots els germans per la via expeditiva, transformant-los en cosins i interpretant que el mot germà en els textos referits no l’havíem d’agafar gaire al peu de la lletra. Sant Jeroni s’encarregà de l’operació i tot arreglat. Evidentment Maria no podia ser verge després de set o vuit parts, originats tots en un acte animalenc que no ha estat mai gaire ben vist per l’Església catòlica.

La tradició catòlica identifica Jaume el Just amb l’apòstol dit Jaume el Menor, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu —el Judes bo, diguem—, la mare del qual també es deia Maria. Així es va establir després del concili de Nicea (325), però alguns experts i les esglésies protestants i ortodoxes neguen aquesta identificació, i per ara no en traurem el trellat. Sigui com sigui, aquest Jaume va ser el primer cap de l’Església cristiana primitiva després de la mort de Jesús, primer bisbe de Jerusalem (els papes encara no existien) i presidí el concili de Jerusalem (58), en què es discutí si els nous cristians no jueus s’havien de circumcidar o no. Era defensor del seguiment estricte de la llei jueva i de la separació entre judeocristians i cristians d’origen pagà, cosa que l’enfrontà a sant Pau. Condemnat a morir apedregat l’any 61 o 62, va ser succeït per Simeó, parent de Jesús, mentre l’Església de Jerusalem, formada per jueus de llengua aramea, perdia pes i en guanyaven les comunitats cristianes hel·lèniques de llengua grega. Aquesta Església que s’imposà establí que Jesús havia triat Pere com a cap d’aquesta Església, basant-se en el conegut passatge de l’evangeli de Mateu («sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»), un passatge que alguns han considerat afegit posteriorment. Era la lluita pel poder i per a fixar quina seu havia de tenir la primacia de l’Església cristiana, fet que originà cismes i la fragmentació d’aquella Església. Podem dir, doncs, que Jaume, germà de Jesús, primer cap de l’Església cristiana, és un personatge que ha estat arraconat, oblidat i la seva memòria robada. No té iconografia, ni és sant, perquè d’entrada li neguen l’existència. Avui els catòlics —no els cristians ortodoxos— consideren que sant Pere és el primer papa, i ell i sant Pau, els dos primers grans puntals del cristianisme. A més, Jaume, el germà de Jesús, va ser eclipsat per Jaume dit el Major, arran de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia a partir del segle X. Una història digna d’un bon estudi de l’equip de Bilbeny.

 

Sant Jaume el Just (icona bizantina) i sant Jaume el Menor (pintura d’El Greco), dos personatges que l’Església catòlica ha fos en un.

Cap comentari

El corrector invisible que alguna vegada es veu

En aquest país la major part de coses que es publiquen en català passen per un corrector. En aquest país, que té una llengua en estat d’anomalia greu, si no fos pels correctors, els textos publicats serien força diferents. I els que no passen per un corrector, com els de diversos digitals, són un desastre. En el cas de llengües normals, el corrector només apareix a les cases editorials i la seva feina es limita a arranjar qüestions tipogràfiques i detalls d’estil, perquè en el cas de llengües normals la gent té una competència lingüística normal. Aquí, per desgràcia, som lluny d’aquesta situació, i el corrector és, doncs, un element essencial per al manteniment de la dignitat de la llengua. Cal reconèixer la seva feina, sense que això hagi d’excloure necessàriament alguna crítica que puguem fer a alguns, com és el cas d’aquest article.

La feina del corrector és invisible. El lector del diari, o l’espectador del programa de televisió, no sabrà mai què és que ha escrit el redactor i què hi ha canviat el corrector. Aquest canvia allò que considera que ha de canviar sobre un ordinador, sense donar explicacions a ningú, i del fet no en resta cap traça. I, a més, com hem dit diverses vegades, si aquestes formiguetes coincideixen en l’aplicació d’alguns criteris, la seva feina pot tenir una influència decisiva en l’evolució de la llengua. Com vam analitzar en aquest article, ja fa unes quantes dècades que els correctors de quasi tots els mitjans de Barcelona han anat eliminant sistemàticament mots catalans que estaven en procés de recuperació, i aquests mots han desaparegut de l’escena, de manera que només hi han restat els castellanismes que abans s’havia projectat de substituir.

Malgrat que la feina del corrector és generalment invisible, algun cop, amb una mica d’enginy, tenim la possibilitat de veure-la. Algun text, per la urgència o per altres motius, és publicat —almenys en versió digital— sense corregir. Si el mitjà és seriós, el text passarà més tard pel corrector i restarà endreçat. Doncs comparant la primera versió publicada i la segona versió revisada podem veure la intervenció del corrector. En trec aquí un cas com a exemple: aquesta informació apareguda en el diari Ara el 26 del mes passat. És evident que la primera versió es va publicar sense revisar, perquè cap corrector no deixaria passar coses com «ha parlat de que» i altres faltes bàsiques. Amb tot, cal dir que l’article, en la redacció original, està bastant ben escrit, i només hi apareixen alguns lapsus gramaticals que en la nostra situació sociolingüística són ben poca cosa.

A continuació hi ha algunes captures del text sense corregir i, just a continuació, del text revisat.

 

El redactor ha escrit estat, com sol fer tothom, i el corrector ho ha canviat per sigut

 

El corrector ha canviat estat per sigut, ha fet algun altre canvi que afecta la normativa bàsica i ha rectificat encertadament el femení «esbojarrat» d’Anna Gabriel que el redactor havia transcrit literalment

 

El corrector ha canviat estat per sigut, i ha substituït un apuntat repetitiu.

 

El corrector ha canviat estat per sigut i ha esmenat una falta relativa a l’ús dels pronoms febles

 

Aquí al corrector li ha passat per malla una falta ortogràfica

 

La cosa que més xoca és la substitució del participi estat, que és el més correcte es miri com es miri, pel vulgar sigut. Un canvi que s’ha de suposar que és sistemàtic, almenys en textos informatius. Naturalment, aquest diari, que és privat (una altra cosa diríem dels mitjans públics), té la llibertat d’aplicar els criteris que vulgui (i la gent, la llibertat de comprar-lo o no). Però podem reflexionar sobre què pretén i quin sentit té aquest criteri, quan avui la pràctica d’escriure estat, almenys al Principat i les Illes, és un fet general i consolidat, sembla que també entre els redactors del diari Ara. Perquè potser aquesta intervenció tan forçada contra un ús culte tradicional i contra les preferències normatives és una contradicció flagrant amb les idees de respecte a allò que és normal i general, tan proclamades pels qui les ignoren quan allò que és normal no els agrada. I creiem que tot això fa mal a la llengua.

Article relacionat: «Sigut».

Cap comentari

«Santa Montserrat»

Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.

1 comentari

Sant Marc

El lleó de Sineu

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè mos guardi es rector
durant sa nit i es dia.

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

Lleó de Sineu

El lleó de Sineu

1 comentari

«Sant Àngel»

Avui, primer diumenge després de Pasqua, és el dia que a Mallorca tradicionalment s’ha dit el Diumenge de l’Àngel. Oficialment —vull dir segons l’oficialitat de l’Església catòlica— aquesta celebració és el 2 d’octubre. Després explicarem les anades i vingudes que l’Església ha fet sobre aquesta festa. Diguem ara que els mallorquins que es diuen Àngel poden triar de celebrar la seva onomàstica avui o el 2 d’octubre. Per a nosaltres, sempre defensors de les tradicions que no fan mal a ningú, i tenint en compte la vitalitat que encara conserva aquesta festa a Mallorca, el dia de l’Àngel és avui.

Però comencem pel començament i vejam què són aquests éssers que anomenam àngels. El mot ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’. En les religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islamisme— els àngels són uns éssers invisibles, o sense cos, creats per Déu per a fer d’intermediaris entre ell i els homes. Uns ordenances de Déu que li lleven la feina, potser impròpia d’un déu, d’haver de presentar-se als homes cada vegada que té alguna cosa per a dir-los. Perquè cridar-los a la seva residència celestial potser implicaria per als humans un viatge massa complicat o fins i tot desaconsellable tenint en compte que a la tornada podrien contar coses del cel que els homes no necessiten saber abans d’hora. Els àngels són, doncs, una creença del judaisme, agafada amb seguretat de creences precedents i traspassada a les altres dues religions monoteistes. Els àngels són més intel·ligents que els homes, més nets —home, no tenen cos— i són bons, si bé una part d’ells es va rebel·lar contra Déu i aquest els va convertir en dimonis, tot enviant-los a un lloc terrible que és l’infern, a gran profunditat sobre la capa de la Terra. La figura del dimoni va ser presa pels jueus de les religions dels assirians i babilonians durant la captivitat de Babilònia. Abans no en tenien, de dimonis. No se sap quants d’àngels hi ha, segurament immenses legions. Ni tampoc quin és el seu nom: en els primers temps l’Església no veia amb bons ulls de posar-los nom, temerosa que rebessin més culte del que toca. Només els àngels més presents a l’Antic Testament tenen nom, com el trio reconegut per les tres religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i altres com Uriel, Samael, Haniel, etc. Sempre acabat en -el, que significa ‘Déu’. Ja hem dit que els àngels no tenen cos, però quan han de visitar algun home o dona agafen forma humana perquè la comunicació es pugui fer amb llenguatge humà, que necessita un aparell fonador amb tots els ets i uts.  I no cal dir que el multilingüisme d’aquest col·lectiu assegura una entesa ben fluida amb els parlants de totes les llengües sorgides de Babel. A partir del segle IV la tradició cristiana els representa com a homes amb grans i poderoses ales. Hi ha res més majestuós que el vol d’una àguila llenegant pel cel immens a una velocitat corprenedora? Doncs així els àngels es poden desplaçar entre la terra dels mortals i el cel on viuen, que és allò blau que hi ha allà dalt, d’on no ha tornat mai ningú que hi ha anat. Entre els àngels hi ha categories —nou segons l’escalafó clàssic jueu—, que formen una jerarquia d’aspecte militar: de baix cap a dalt, serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potències, àngels, arcàngels i principats. Cadascun amb la seva feina, de la qual sabem ben poques coses.

La devoció cristiana dels àngels es desenvolupa a partir del segle V. Amb el temps el seu rol de missatgers evolucionà cap al de protectors. A partir del segle XII pren força la idea de l’àngel guardià o àngel custodi, que és un àngel assignat a cada persona per a assistir-la i protegir-la. Els àngels foren invocats, a més, com a protectors de ciutats, països, col·legis artesanals, etc. Aquest costum començà als Països Catalans, estimulat pels escrits de Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer. Concretament fou València, el 1411, que s’encomanà a l’àngel custodi com a protector de la ciutat. Abans Jaume II de Mallorca ja havia mostrat la devoció als àngels fent col·locar una immensa estàtua-penell de san Gabriel sobre la torre principal del castell de l’Almudaina i una altra sobre el campanar del castell reial de Perpinyà. Barcelona i Mallorca també tingueren aviat l’Àngel Custodi per guardià i protector. A València, Tortosa i Girona li aixecaren capelles a la casa de la Ciutat; a Mallorca n’hi feren una a la Seu el 1407, i a Barcelona la tingué a una porta de murada que després es digué Portal de l’Àngel.

Pel que fa a la festa litúrgica, abans del segle XV tots els àngels eren festejats el dia de Sant Miquel (29 de setembre). En el concili d’Aquisgrà (segle IX) es decideix que només es donaria culte als tres arcàngels privilegiats —Miquel, Gabriel i Rafel—, no fos cosa que a les misses hi hagués massa àngel en perjudici de la santeria de carn i os. A partir del segle XV s’estableixen diversos dies per a la celebració de l’Àngel Custodi: en general els papes fixaren el dia 2 d’octubre, però als Països Catalans hi havia calendaris propis: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu. A Mallorca se celebrava en un principi el segon dilluns després de Pasqua i a partir del 1627, el primer diumenge després de Pasqua. El 1672 el papa Climent X va fixar la festivitat en el 2 d’octubre per a tota la Cristiandat, però Mallorca continuà fent la festa el primer diumenge després de Pasqua (dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc).

L’Àngel Custodi fou el patró del Col·legi de la Mercaderia, els opulents mercaders que sadollaven les arques exportant i important. Per això un fantàstic àngel de pedra de marès atribuït a Sagrera presideix la façana principal de la Llotja de Palma. I fou el patró de la ciutat i del regne de Mallorca d’ençà de temps antic fins que els jurats feren l’estupidesa de substituir-lo per sant Sebastià, el 1652, després que corregués la brama que una relíquia d’aquest sant havia aturat una pesta que assolava la ciutat (vegeu l’article Sant Sebastià). I per culpa d’aquella decisió forassenyada ara la gent de Palma té una festa patronal hivernenca, fosca i gelada, quan podrien gaudir-la entre les flors, l’alegria i el bon temps primaveral.

A Palma la festa de l’Àngel era una de les més sonades de les que se celebraven (juntament amb la festa de l’Estendard, la de Sant Jordi o la del Corpus). S’hi congregava una gentada de Palma i de tota la part forana. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

Per a acabar, us he de dir que no confongueu la festa o el diumenge de l’Àngel amb el dia de la Mare de Déu dels Àngels, onomàstica de les dones que es diuen Àngels, que és el 2 d’agost. En parlarem en el seu dia. Ara com ara, felicitacions als Àngels.

 

Cap comentari

Passar quenòcia (o quenòcies).

Una expressió apresa dels meus pares i avis. Passar quenócia —ells pronunciaven [kəˈnosiə]—, o passar quenócies, siɡnifica passar calamitats: «quina quenòcia que hem passat aquesta nit», «abans la gent passava moltes quenòcies». La intuïció de bon principi ens porta a relacionar-ho amb ca, vist que alguns cans —i abans quasi tots— les passen magres i tristes en aquesta vida terrenal. Això mateix ens duria a grafiar el mot canòssia canòcia. Però ràpidament veiem que la segona part de la paraula (nòcia òcia) és molt difícil d’explicar, i una recerca un poc detinguda ens du a una altra conclusió: la parauleta és una corrupció del mot equinocci, que, com a terme d’astronomia, avui tothom coneix i pronuncia [əkiˈnɔksi] o [əkiˈnɔtsi], però que en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis, que visqueren en una societat illetrada i de cultura oral, tenia un ús restringit (no astronòmic) i es pronunciava amb les formes més sorprenents. Encara a Menorca es pot sentir esquinorci. Equinocci designa els dos moments de l’any en què el sol passa aparentment per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada. En els dos equinoccis comencen la primavera i la tardor. Però, a més, també es diu equinocci, sobretot entre gent de mar, a un fort temporal que de vegades es produeix durant aquests moments de l’any. Deu ser per això que s’hauria format l’expressió passar un equinocci, en un principi aplicat només al temporal i més tard, per extensió, a qualsevol calamitat. En tot cas, sembla que el mot arribà als mariners través de l’espanyol, com tots els mots arribats en temps de la subordinació del català, i prengué les formes equinòccio, equinóccio, o més aviat quinòccio o quinóccio (vegeu quinòccio a l’Alcover-Moll).  A mesura que s’escampava l’expressió passar un quinòccio, o passar quinòccio, s’anava deformant de diverses maneres, i aparegueren totes les variants que avui es poden sentir a Mallorca: quinòcia, quinócia, quenòcia, quenócia, quinòcio i fins i tot quenècia.

Un dia d’aquests vaig fer una «crida» via Twitter per a veure si els meus seguidors mallorquins coneixien l’expressió (passar quenòcia o quenòcies) i com la pronunciaven. La resposta va ser ràpida i efectiva. I mostra que l’expressió és coneguda i usada a tota l’illa i amb un ventall exuberant de variants fonètiques. Twitter també pot servir per a la recerca dialectològica.

1 comentari

Sigut

En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, sapiguer, sapigués, sapigut, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalimes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament— la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.

6 comentaris

Santa Elionor

Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.

2 comentaris

« Pàgina precedentPàgina següent »