Sant Marçal

Avui és Sant Marçal, un personatge obscur del segle III del qual sabem molt poques coses. I no en sabríem res, i doncs aquest article no l’hauríem escrit, si no fos perquè Gregori de Tours, un bisbe d’aquesta ciutat del segle VI, ens va deixar alguna cosa escrita sobre ell en el llibre Història dels francs. Alerta, però, que és un escrit que barreja relats d’èpoques i de valors diferents, i algunes coses que conta poden ser llegendàries. Segons el dit Gregori, sant Marçal era un dels set missioners que van ser enviats pel papa, un tal Fabià, (o més aviat pel bisbe de Roma, perquè de papa en aquell temps no n’hi havia) a predicar a les Gàlies durant l’època de les persecucions de l’emperador Deci, devers el 250; i aquests set senyors serien els cristianitzadors i els primers bisbes del territori que avui és França. Al nostre sant li tocà Aquitània, una província romana que s’estenia pel sud-oest de la França actual, i concretament posà el seu quarter general a la ciutat de Llemotges, capital de la regió del Llemosí.  El dialecte occità d’aquesta regió ens és ben familiar als catalans, per aquella solemne confusió lingüística que patiren els nostres homes de la Renaixença: «en llemosí sonà lo meu primer vagit». Ho recordau? La regió francesa es diu Limousin, i el mot francès limousine designa un mantó o capot dels pastors fets de pell de cabra o d’ovella, originari segurament de la regió, i també, en temps moderns, un tipus d’automòbil, per comparació metafòrica de la capota d’aquests autos amb el dit mantó dels pastors. Bé, tornem al sant. Gregori de Tours amb els seus escrits va promoure la devoció a sant Marçal i també a sant Martí, un altre predicador que en el segle IV va caure per aquelles terres i va ser bisbe de Tours. Però la realitat dels primers bisbes, de l’actual França i de molts altres llocs, àdhuc la realitat dels primers bisbes de Roma —presumptes papes— només és coneguda per tradicions locals que tenen molt de llegendàries.

I em sap greu però no sabem res més de la vida de Marçal. Ni d’on era, ni quin any va néixer ni quin any es va morir ni altres coses bàsiques. Segons la tradició va ser enterrat a Llemotges, al costat de la Via Agrippa, i el seu sepulcre fou lloc de peregrinació. En el segle IX allà mateix s’hi va construir la gran abadia benedictina de Sant Marçal de Llemotges, que tenia una gran biblioteca, parcialment conservada a la Biblioteca Nacional de França, i un gran scriptorium on s’il·luminaven els millors manuscrits. I tenia una de les esglésies més belles d’Occitània, ben situada en el camí de Sant Jaume. L’abadia va ser destruïda durant la Revolució Francesa i arrasada en el segle XIX. En el lloc ara hi ha la plaça de la República, en el cor comercial de Llemotges. El 1960 es van fer unes excavacions amb l’esperança de trobar el sepulcre del sant, i pel mateix preu trobaren els de sant Marçal i el de santa Valèria, una jove cristiana convertida per sant Marçal que va ser decapitada pel seu pretendent perquè la noia no es volia casar amb ell. La cosa més bona és que la decapitada agafà el propi cap amb una mà i corregué cap a l’església on sant Marçal deia missa, i allà morí en la pau del sant i del Senyor. Les dues tombes les podeu visitar de franc davall la plaça esmentada.

Arran de la importància de l’abadia de Llemotges i el moviment de peregrinació que generà, a partir del segle X aparegueren tota mena de creences i mites sobre el nostre sant. Fent-lo recular en el temps, el feren deixeble de Jesús i enviat pel mateix sant Pere a predicar a les Gàlies. Segons aquestes llegendes va fer molts de miracles, fins i tot ressuscità un mort tocant-lo amb una vara que sant Pere li havia donat. Va aparèixer una Vida de Sant Marçal, atribuïda al seu suposat successor, el bisbe Aurelià, però que era una falsificació del segle XI feta per un tal Ademar de Chabannes, monjo de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges. Allà també es conta la història de santa Valèria, de què hem parlat. I en el segle XIII la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine li atribuí una col·lecció exuberant de miracles, com resurrecció de morts i conversions en massa. I així la seva fama s’anava fent gran. Una altra tradició diu que sant Marçal era el jove que va portar cinc pans i dos peixos aquell dia que cinc mil persones acudiren a escoltar la predicació de Jesús. Cinc mil persones que no tenien res per a menjar i molta rusca. I Jesús multiplicà aquells cinc pans i aquells dos peixos d’una manera tan espectacular que tots els assistents a l’acte restaren més que assaciats.

Sembla que en els Països Catalans ja hi hagué devoció a sant Marçal de ben antic. Tenia fama de guarir molts de mals («gloriós sant Marçal, alliberau-nos de tot mal») i a la seva regió ja en el segle IX havia estat invocat per a socórrer la gent davant una epidèmia d’ergotisme o foc de sant Antoni. Però el sant ha deixat aquí poca toponímia. Només hi ha una vila que porti aquest nom, Sant Marçal del Rosselló, a la confluència d’aquesta comarca i les del Conflent i el Vallespir. Un municipi d’un centenar d’habitants, i té aquest nom perquè el primer propietari i fundador de la vila es deia Marçal. L’església, evidentment, és dedicada al nostre sant. Després hi ha algunes ermites amb el nom de Sant Marçal, com Sant Marçal de Montseny o Sant Marçal de Santa Coloma de Farners. A Mallorca hi ha l’església de Sant Marçal, que és la més important de les esglésies de Marratxí. Aquest municipi, el cap històric del qual, Marratxí (maldit ara Marratxinet), va restar com un llogaret, té quatre parròquies que corresponen als quatre nuclis històrics (sense comptar Marratxí), tot i que cap dels quatre no és anterior al segle XVIII: Pòrtol, la Cabaneta, el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa. L’església de Sant Marçal es troba prop de la Cabaneta. Permeteu-me que en parli una mica extensament perquè és el meu municipi natal. En el segle XV, quan els habitants de Marratxí eren quatre rates, la major part dels quals concentrats en el llogaret de Marratxí, es va construir una església dins la possessió de Son Verí que s’erigí en parròquia amb l’advocació de sant Marçal. L’església anterior, en el llogaret, dita Santa Maria de Marratxí i construïda en el segle XIII, devia ser petita o deteriorada. Diu la llegenda que la imatge de sant Marçal va ser trobada al lloc on ara és, evidentment dins una garriga. La van portar a l’església del llogaret però el sant va tornar a reaparèixer allà on l’havien trobat. I potser unes quantes vegades. La gent va entendre que el sant volia estar allà, i allà li feren l’església. El temple actual va ser construït sobre el precedent a partir del 1699, quan encara l’únic nucli urbà era el de Marraxí, i no s’acabà fins al cap de cent anys. La Cabaneta no aparegué fins que es va urbanitzar la possessió de Son Caulelles, el 1745. Sant Marçal continuava a ser una església enmig del camp per a un municipi quasi sense població. Ja ho diu una cançó popular: «El rector de Sant Marçal està dins una garriga, i no pot menjar cap figa perquè no té figueral». Avui Marratxí és un municipi que té una població de 40.000 habitants i una cinquantena de nuclis de població, la major part urbanitzacions recents. En tot cas, el patró del municipi és Sant Marçal i el seu escut, els cinc pans i els dos peixos de la història de la multiplicació miraculosa.

La romeria de Sant Marçal, la vespra del sant, ha estat sempre una de les de més anomenada de Mallorca. Tradicionalment la gent anava a l’església amb carros, que omplien l’explanada de davant el temple, tènuement il·luminada amb espelmes o llums de carbur. El programa era «adorar» el sant —deixar-li un bes als peus i una moneda— i anar a completes, beure aigua de la cisterna de la rectoria —miraculosa per a alguns— i comprar qualque espelma per al sant, i estampes i altres «souvenirs» semblants, i les coques fetes pels forners locals. I sobretot els típics siulells (siurells en el parlar corrent), figuretes de fang cuit fetes pels artesans locals, pintades de blanc, verd i vermell i amb un siulet al costat. Aquestes figuretes tan emblemàtiques que inspiraren Joan Miró. Els qui no hi podien anar encarregaven un siulell als qui hi anaven, cosa que va fer aparèixer la coneguda frase «si vols un siulell, siula», és a dir, paga’m abans els diners que val. N’hi havia que passaven la nit per allà esperant l’ofici solemne de l’endemà, i no hi havia gaire cosa més a fer. Diu també la tradició que el vespre de Sant Marçal en aquell redol les mosques no piquen les bèsties. Qui això escriu encara ha pogut veure, de molt petit, l’explanada de Sant Marçal plena de carros i gent debatent encuriosida sobre si les mosques picaven o no picaven els animals. Observant atents si les bèsties mosquejaven, és a dir, espolsaven la coa i pegaven cops de pota a terra. En aquelles saons els meus pares i jo no ho vam aclarir, i ja no ho aclarirem, perquè fa molt de temps que ja no hi ha carros ni bèsties, sinó saturació d’autos que cerquen àvidament un lloc per a estacionar. I renou de les atraccions de fira, i concerts i correfoc, i parades on venen objectes fets a l’altre cap de món. Però també hi ha els siulells i altres productes del lloc, i l’alegria de la gent, i el sant, que encara té qui li vagi a besar els peus. I les hortènsies espectaculars que adornen l’altar major, fetes per marratxiners que es proven per a veure qui la té més grossa i més bella. La festa és plaent, però segur que aquells avantpassats nostres que anaven a Sant Marçal i només tenien el carro i els llums de carbur, el sant i les completes i les agradables xerrades, se’n tornaven amb una emoció que ara ja no hi és.

Marçal, procedent del llatí Martialis, és a dir relatiu a Mart, ha estat sempre un nom poc feqüent en el nostre país. Vejam si aquest article contribueix a promoure’l un poc. En tot cas, si algun Marçal el llegeix, molts d’anys i bons.

.

.

Cap comentari

Sant Pere

Avui és Sant Pere, un altre sant «gros», com el Sant Joan que vam veure fa pocs dies. Les esglésies cristianes celebren avui la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però aquí avui només parlarem de sant Pere. En primer lloc per a no carregar massa el post i, a més, perquè en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. A sant Pau li donarem tot el protagonisme el dia 25 de gener, l’altra festa paulina, la Conversió de Sant Pau. En el domini de les tradicions, que és el que ens interessa en aquests articles, la festa de Sant Pau està força associada a aquest dia: molts celebren l’onomàstica per la Conversió de Sant Pau, molts de llocs que tenen el sant per patró fan la seva festa major el 25 de gener i els refranys i dites lligats a sant Pau fan referència sobretot a la festa d’aquell dia.

«Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu una cançó que vaig aprendre de petit. Aprofit per a aclarir que el sendemà deu ser una concurrència dels dos articles illencs, la suma de l’endemà i s’endemà, i endemà procedeix de l’expressió llatina in de mane, ‘el dia de demà’. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. «Per Sant Pere garbes a l’era», que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. «Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera», és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I el saber meteorològic: «Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere». I aquella dita que fa «amb diners sant Pere canta», que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Qui era sant Pere? Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels textos del Nou Testament, d’on traurem aquesta breu nota biogràfica. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua;  Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida, fill d’un Joan i germà d’Andreu (l’apòstol), qui també devia tenir un nom hebreu o arameu però només coneixem el seu nom grec. Com ja hem dit alguna altra vegada, tenir un segon nom grec era corrent entre els jueus del moment de què parlam. Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. Diu la narració evangèlica que Jesús li canvià el nom de Shemayon pel de Keppa, ‘pedra’ o ‘roca’. I en els evangelis, escrits en grec, aquest nom es tradueix per Petros, masculinització de petra ‘pedra’. L’equivalent llatí era Petrus i d’aquí ve el Pere i tots els noms de les llengües de l’entorn (Pierre, Pietro, Pèire, Pedro, Peter, etc.). El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un adepte de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’enfadava: en el moment de la detenció de Jesús, enfurit saltà amb la seva espasa (duia espasa!) damunt un dels que anaven a prendre el seu mestre i li tallà una orella; i un cop arrestat Jesús, veient el pescador que la mar es posava bruta, afirmà tres vegades que a aquell dissortat no l’havia vist mai en la seva vida.

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren per la part oriental de l’Imperi i es posaren a predicar i a fer adeptes. A les ciutats anaren sorgint i desenvolupant-se les diverses comunitats cristianes, dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos, format amb epi (damunt) i skopos, del verb skopein (mirar). Significa, doncs, ‘supervisor’, ‘el qui vigila’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. En un principi l’epískopos no es diferencià gaire del presbýteros, un altre mot grec que significa ‘vell’, però més tard l’epískopos (bisbe) restà com a dirigent de totes les comunitats cristianes d’una ciutat o àrea geogràfica mentre que el presbýteros (capellà en termes actuals) fou l’encarregat de cada una d’aquelles comunitats. Sabem que Jaume el Just, germà de Jesús (vegeu l’article del dia de Sant Felip), restà com a líder de la comunitat cristiana —o més aviat judeocristiana— de Jerusalem, mentre que els altres prengueren camí cap a les principals ciutats de l’Imperi i formaren comunitats de creients, fossin jueus o gentils. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

I què passà amb l’apòstol Simó o Pere? Segons els Actes dels apòstols —suposadament escrit per sant Lluc—, va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu de Galilea, molt jueu, i només volia un Israel cristià seguidor de la llei mosaica —allò que Jesús predicà només era un nou model de judaisme—; mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere anà a predicar a Antioquia, la tercera ciutat de l’Imperi amb una població de diversos centenars de milers d’habitants, que fou el fundador de l’Església d’aquesta ciutat i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Sant Pere hauria estat el primer bisbe de Roma. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, el 13 d’octubre de l’any 64, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Foren unes de les moltes execucions que seguiren aquell incendi. Segons l’escrit dit els Actes de Pere, sant Pere fou crucificat amb la creu cap per avall, a petició del mateix «interessat», car considerava que no era digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns estudiosos creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Argumenten que cap document del segle I, ni les mateixes epístoles de sant Pau, no diuen res sobre la possibilitat que sant Pere estigués o hagués estat a Roma. I poques coses de cert se saben dels primers cristians de Roma i els seus dirigents. Diuen alguns estudiosos que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. I s’ha dit també que els noms dels primers tretze «papes», començant per Pere i fins a l’any 235, són una invenció que no apareix escrita fins al segle IV, en el context en què Roma començava a disputar-se amb altres seus episcopals la primacia de l’Església.

L’emperador Constantí, el màxim promotor del cristianisme, va manar edificar una basílica en el lloc on els cristians de Roma creien que sant Pere estava enterrat: en el turó Vaticà, on hi havia el circ de Neró i al costat d’aquest un cementeri on enterraven els cristians executats. Hagueren de picar molt per a salvar el pendent del turó, però per a un emperador no hi ha res impossible, i la basílica va ser construïda entre el 319 i el 333. Al final del segle XV els papes decidiren d’edificar un nou temple sobre el precedent i d’aquí sorgí la grandiosa basílica de Sant Pere actual, d’estil renaixentista, en la construcció de la qual s’esmerçaren més de cent anys i participaren els millors arquitectes de l’època. Pensem que el papa era el cap d’un gran Estat i un poder polític i econòmic immens. El 1950 es van fer unes excavacions davall l’altar major de la basílica i trobaren algunes tombes i ossos de persones i d’animals, però evidentment no pogueren certificar a qui pertanyien aquelles restes. Durant la dècada de 1960 continuaren les exploracions arqueològiques i trobaren les restes d’una persona de devers seixanta-un anys i del segle I dC que foren «identificades» com les restes de sant Pere. El 1968 el papa Pau VI anunciava solemnement que aquelles eren les relíquies del sant.

Segons l’Església Catòlica, sant Pere és el primer bisbe de Roma i el primer papa, i tots els altres papes són els seus successors. Però les coses no són tan clares. L’elecció de Pere per Jesús com a cap de l’Església i posseïdor de les claus del cel es basa en aquell passatge de Mateu en què Jesús diu allò de «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església», que, segons les esglésies orientals va ser afegit a l’evangeli molt posteriorment. En un principi tots els bisbes eren iguals, si bé tots cercaren la manera, inventant documents si calia, de demostrar que eren successors d’algun apòstol, cosa que els donava preeminència. I també aviat començaren a disputar-se l’autoritat sobre tota l’Església cristiana, però en tot el primer mil·lenni no hi ha cap evidència que el de Roma ho hagués aconseguit. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient a causa de la disputa sobre l’autoritat damunt tots els cristians.

El bisbe de Roma podríem dir que va tenir una immensa sort. Un d’aquests bisbes, en el segle VIII, va fer una de les falsificacions documentals més espectaculars de la història. Es tragué de la màniga un decret suposadament del segle IV en què l’emperador Constantí el Gran feia donació al bisbe de Roma Silvestre I d’autoritat sobre aquesta ciutat i sobre tot l’Imperi d’Occident, alhora que li donava supremacia sobre tots els altres bisbes cristians. Aquest fals decret, dit la Donació de Constantí i datat el 30 de març de 315, va ser utilitzat quan es va produir l’aliança —decisiva— entre el bisbe de Roma i el poder franc. El papa Esteve II (752-757), arrogant-se la facultat de nomenar reis, va coronar Pipí el Breu rei dels francs i aquest va donar al Papa el domini de gran part d’Itàlia, conquerida als longobards (Donació de Pipí). Més tard, els longobards envaïren l’Estat del Papa i Carlemany acudí a alliberar-lo. El papa, en agraïment, coronà Carlemany emperador, establint el principi que a occident ningú no pot ser coronat emperador sense el consentiment del papa. D’aquesta manera es consolidava l’aliança entre el papa i el màxim poder civil i naixia un Estat italià, amb capital a Roma, el cap del qual era el papa i que va durar fins al 1870. Els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Després de constituïts els Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc donats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc.

Però deixem la Santa Mare Església i tornem al nostre protagonista d’avui. El món cristià li ha dedicat grans temples, com la basílica del Vaticà, ja esmentada, o les catedrals de Montpeller o de Ginebra. Moltes ciutats en el món porten el seu nom, algunes enormes, com Sant Petesburg (Rússia). Al nostre país hi ha vuit municipis que es diuen Sant Pere (Sant Pere d’Albaida, Sant Pere de Ribes, etc.), a més de moltes altres entitats de població, barris, monestirs, ermites, puigs, etc. A Barcelona hi hagué el monestir de Sant Pere de les Puelles (noies), de monges benedictines, fundat en el segle X. En el XIX va ser amortitzat i esbucat, menys l’església, que es convertí en parròquia. Aquesta va ser cremada durant la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil i restaurada després dels dos incendis. El monestir ha donat nom als tres carrers de Sant Pere (més alt, mitjà i més baix), a la ronda de Sant Pere i al barri de Sant Pere. A Palma hi ha el barri del Puig de Sant Pere, antic barri de pescadors que agafa el nom de l’esglesieta del segle XVI dedicada al sant. N’és fill destacat el cantat Pere Bonet, de nom artístic Bonet de San Pedro (del barri), darrerament normalitzat d’ofici. Sant Pere és el patró de Reus, de Figueres, de Cambrils, de Rubí, de Gavà, del Masnou, de Calella i d’Esporles. I segur que deix oblidada qualque vila del país. Però sobretot sant Pere és el patró dels pescadors i dels mariners. Al voltant del dia de Sant Pere a moltes viles marineres fan grans festes dedicades al món de la mar, organitzades per les confraries de pescadors, amb processons portant el sant. A Calella de Palafrugell, a més, per Sant Pere fan una cantada d’havaneres que és un dels grans actes culturals del Principat.

Com dèiem al principi, Pere és un dels grans noms dels Països Catalans, sobretot molt corrent al final de l’Edat Mitjana. Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant. Una cosa semblant ocorria amb Francesc i Francisco [fɾənˈsisko]. La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols. Doncs als Peres i Peretes, molts d’anys i bons.

 

Cap comentari

Sant Joan

Avui tenim un sant gros: Sant Joan. Gros per la importància que té aquesta figura en la cultura cristiana o de base cristiana. Importància reflectida en la quantitat ingent de persones, viles, ciutats i entitats que porten el seu nom; en la quantitat ingent de grans esglésies i altres institucions cristianes a ell dedicades; en la fama de les grans festes que se celebren a moltíssims llocs, on el sant és patró. I festa grossa perquè, a més, és continuadora de tradicions pre-cristianes i se situa en un punt crucial de l’any: al voltant del solstici d’estiu, quan el dia té la màxima durada, i en el final de l’any agrícola.

Joan és un dels noms principals de l’antroponímia catalana. De Joans, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, diu un refrany que té diverses versions i que ens fa recordar un altre gran sant de qui aviat haurem de parlar, sant Pere. Joan és un nom hebreu, Yohanan, abreviació de Yehohanan, format per Yeho (Javhè, Déu) i hannan (gràcia) i que significa ‘Déu és graciós’. Que no vol dir que faci riure sinó que concedeix moltes gràcies. De l’hebreu passà al grec, amb la forma Ioannes; del grec al llatí (Ioannes o Iohannes) i del llatí a les llengües europees, entre elles el català, que conserva gràficament la o original, malgrat que tothom la pronuncia u.

Es veu que Joan (Yohanan) era un nom força corrent entre els jueus. Als evangelis en surten un floret, entre ells diversos sants. Vegem-los. Primer tenim un sant Joan que és l’apòstol Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume el Major, el que se suposa que descansa a Sant Jaume de Galícia, dit també Santiago de Compostel·la. De Jaume el Major en parlarem el 25 de juliol. Aquest Joan és considerat per la tradició cristiana el deixeble estimat de Jesús, aquell que en els quadres de la Santa Cena recolza el capet sobre l’espatlla del mestre, i seria l’únic dels apòstols que va morir de mort natural, car tots els altres foren assassinats i un se suïcidà. Després tenim sant Joan Evangelista, autor de l’evangeli de sant Joan i de l’Apocalipsi. El que passa és que aquest no sabem ben bé qui és. La tradició cristiana l’identifica amb Joan l’Apòstol i celebra la festa —la de tots dos, és clar— el 27 de setembre. Però alguns experts diuen que l’evangelista no és l’apòstol, que era un humil pescador, sinó un personatge conegut com a Joan l’Ancià, un grec cristià que va escriure el seu evangeli basant-se en les coses que li contà un altre Joan, Joan el Sacerdot, molt amic de Jesús, identificat amb el deixeble estimat, i que no és, segurament, l’apòstol fill de Zebedeu. En fi, que si els jueus haguessin tingut el sa costum de portar cognoms, com nosaltres, ara la troca no estaria tan embullada. I finalment tenim Joan el Baptista, el sant d’avui, que ha tingut la sort d’endur-se tot el protagonisme d’aquesta diada. Quan es diu sant Joan i res més, és sant Joan Baptista, encara que de sants del mateix nom n’hem comptat cinquanta.

Joan el Baptista era un jueu contemporani de Jesús, en tot cas alguns anys més gran, però no se sap quants. Segons la tradició cristiana, era fill de Zacaries, un sacerdot del temple, i d’Elisabet, cosina aquesta de Maria, la mare de Jesús. Joan i Jesús eren, doncs, fills de cosins. Joan va néixer quan ja no l’esperaven. Elisabet ja era vella quan l’arcàngel Gabriel, el portaveu habitual, anuncià a Zacaries que la seva dona tindria un fill. Com que ell no ho cregué, va ser castigat a no poder parlar i així romangué mut fins al dia del naixement del seu fill. Joan el Baptista va ser un predicador que vivia en pla hippie —cobert amb quatre parracs i alimentant-se de garroves, insectes i mel— i predicava que aviat arribaria el regne messiànic —una espècie de paradís a la Terra— i el judici sever de Déu a tots els homes, tot convidant els jueus a penedir-se dels seus pecats abans que no fos tard. Als qui anaven a les seves els batejava a les aigües del riu Jordà. Això del baptisme, cerimònia de contacte amb l’aigua que representa la neteja del pecat, era un ritual jueu de purificació —heretat després pel cristianisme— necessari en tot cas per als qui es convertien al judaisme. Joan el Baptista en va fer un element fonamental de la seva activitat, com a símbol de penediment i perdó. Jesús degué moure’s al voltant del seu cosí, fou batejat per ell i d’aquest cercle degueren sortir els apòstols. Es veu que l’audiència del Baptista no cessava de créixer, cosa que feia témer a les autoritats una revolució popular. Qui no era fan del predicador era Heròdies, una princesa idumea que primer es casà amb Herodes Filip —fill d’Herodes el gran, el del massacre infantil— i després amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea. El Baptista no cessava de blasmar la bella reina de Galilea, que s’havia casat amb un germanastre del seu marit, violant la llei jueva. Segons els evangelis de Marc i Mateu, en el curs d’una festa a Palau, Salomé, filla d’Herodes Antipas i Heròdies, va dansar davant son pare, el rei, que va restar molt complagut. Tant que digué a Salomé que podia expressar un desig, que, fos quin fos, ell la complauria. Sa mare, Heròdies, aprofità l’ocasió i li digué a la noia que demanàs el cap del baptista en safata de plata. I així acabà la vida de l’exaltat predicador de la fi del món, devers l’any 28 o 29.

No se sap ben bé què va passar amb el seu cos, però la tradició diu que fou enterrat a la ciutat de Sebastia (d’on ve el gentilici i després nom d’home Sebastià), a l’actual zona palestina. Allà les restes haurien rebut veneració durant uns quants segles, però devers l’any 362 van ser profanades per l’emperador Julià l’Apòstata i cremades. Bé, diuen que es pogué salvar una part dels ossos, que van ser traslladats a Jerusalem i després donades a sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. A Alexandria foren depositades a l’antic temple de Serapis, que aleshores —el 395— fou  reconstruït i dedicat a sant Joan Baptista. Però aquesta església va ser destruïda pels àrabs en el segle X, i bona nit restes. Malgrat tot, la tomba de Sebastia continuà a ser visitada per tota mena de pelegrins. Durant l’època bizantina s’hi va construir una església, que Saladí va transformar en mesquita el 1187. Ara és la mesquita de Nadi Yahia, que en àrab significa ni més ni menys que ‘el profeta Joan’. S’hi trobà una cripta que correspon a la basílica primitiva, amb tres nínxols que se suposa que foren les tombes dels profetes Eliseu, Abdies i Joan Baptista. Com es pot endevinar, Joan Baptista, o Yahia ibn Zakariya, és també un profeta per als musulmans. El dia que Mahoma pujà al cel, acompanyat de l’arcàngel Jibril (Gabriel), pel camí va trobar els profetes Adam, Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès), Harun (Aaron), Yusuf (Josep), Isa (Jesús) i Yahya (Joan). El món és un mocador.  Yahya és, doncs, l’equivalent àrab de Joan. Molts de mallorquins deuen haver sentit parlar d’Abu Yahya, o coneixen la plaça de Palma dedicada a aquest personatge, que és el darrer rei musulmà de Mallorca. Abu Yahia vol dir ‘pare de Joan’. El seu fill gran, que no arribà a posseir aquell regne, es deia Joan. En honor a sant Joan Baptista.

Però no hem aclarit on són les restes de sant Joan. Ni ho aclarirem, perquè d’ençà de la mort del personatge el món ha fet moltes voltes, i les restes també.  L’Església ortodoxa copta diu que es guarden a la gran església d’Alexandria, on van ser trobades el 1976. També diu tenir-les l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Sozòpol (Bulgària), després que el 2010 fossin trobats alguns ossos de l’època de Crist a les ruïnes del monestir de Sant Joan, de l’illa de Sant Ivan (Bulgària). I què va passar amb el cap? Doncs sembla que ha viatjat més que el vent. No sabem què en van fer ni on el van posar els seus primers posseïdors, com els mateixos Antipas o Heròdies. Durant molt de temps es digué que era a l’església de Sant Silvestre de Roma; també que el guardaven els cavallers templers a la catedral d’Amiens, portat de Constantinoble durant la quarta croada. I encara n’hi ha més que el reivindiquen. Per a diverses Esglésies cristianes i per a l’Islam la peça es troba oficialment a la gran mesquita dels Omeies de Damasc, la principal de la ciutat, construïda a partir del 705 sobre l’antiga basílica bizantina de Sant Joan Baptista. Dins la gran mesquita una bella edificació de línies clàssiques acolliria la testa del nostre sant, o de Nabi Yahya, en el mateix lloc que suposadament es trobava quan van aixecar el temple islàmic. Igualment disputada és la mà dreta del sant, la que batejà Jesús: sostenen tal possessió un monestir de Montenegro, un palau d’Istanbul i una comunitat d’ermitans de Romania. I la mà esquerra diu que la té una església armeniana de Bengala Occidental (Índia), on cada gener beneeix els armenians de Calcuta. També hi ha tres dits a la catedral de Saint-Jean-de-Maurienne (Savoia) i un dit a l’església de Sant Joan Baptista d’un municipi francès que es diu, ben lògicament, Sant Joan del Dit (Saint-Jean-du-Doigt)I no continuam amb la resta del cos perquè no acabaríem mai.

Hi ha un tema interessant, del qual, però, sabem poques coses. Alguns autors parlen d’una rivalitat entre els seguidors de Jesús i els de Joan el Baptista, els quals no haurien reconegut Jesús com el Messies. Del moviment creat pel Baptista sorgí una religió o secta dita mandeisme, que considera Joan Baptista com el vertader messies. L’enfrontament entre els dos moviments pogué ser intens en un principi, però el moviment fidel a Jesús s’imposà i l’altre restà com una secta herètica.

Naturalment, el cristianisme ha venerat sant Joan d’ençà del primer moment. En el segle V la seva festa va ser fixada el 24 de juny, suposat dia del naixement del sant, a diferència de la pràctica regular, que és de situar la festa dels sants en el dia de la seva mort. Les dues grans festes cristianes del naixement, el de Jesús i el de Sant Joan, foren col·locades en el solstici d’hivern i en el d’estiu respectivament, superposant-se a festes paganes. La festa de Sant Joan és una continuació dels rituals cèltics del solstici d’estiu, i la presència del foc en aquest dia també arranca de les mateixes celebracions. El 24 de juny és Sant Joan per a tothom, però en l’activitat litúrgica hi ha altres dies dedicats al Baptista, sobretot el dia de la seva decapitació, el 29 d’agost, encara que aquest dia suposam que no fa festa ningú.

Devers el 450 o 460, amb el patrocini de l’emperadriu Eudòcia, es va construir a Jerusalem una església dedicada a sant Joan Baptista en el lloc on, segons una tradició ortodoxa grega, va ser enterrat el predicador. Un altre. Passà el temps i aquell territori anomenat la Terra Santa va ser disputat, amb guerres i croades, per àrabs musulmans i europeus cristians. Al començament del segle XI uns napolitans —amb el permís del califa— reconstruïren aquell temple i hi fundaren un hospital. Poc després Jerusalem fou conquerida per la primera croada (1099) i sorgí allà l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, amb la finalitat de crear hospitals a tota la Terra Santa per a atendre els pelegrins, que, en les condicions que viatjaven, ja es pot imaginar com de fàcilment queien malalts. Aquell orde religiós i militar, dit correntment l’Orde de l’Hospital o dels hospitalers, s’estengué ràpidament i esdevingué un dels grans poders polítics i econòmics de la cristiandat. A Terra Santa reberen la ciutat d’Acre, que de llavors ençà es coneguda en el món cristià com a Sant Joan d’Acre. Un altre Sant Joan. Expulsats de la Terra Santa, al començament del segle XIV van conquerir l’illa de Rodes. I després que aquesta illa fos presa pels turcs (1522), els cavallers hagueren de tocar el dos, però l’emperador Carles I els donà l’illa de Malta, i a partir d’aquí foren coneguts com a cavallers de l’ordre de Malta. Una força militar que es dedicà a lluitar contra els turcs, que era l’entreteniment d’aquell moment. En el segle XIII els cavallers hospitalers aixecaren a Palma l’església de Sant Joan, dita també de Sant Joan de Malta, en el carrer de Sant Joan. Una petita joia originalment gòtica, transformada en el segle XVIII i restaurada en el XX. Els cavallers de Sant Joan també s’establiren a Menorca, després de la conquesta d’Alfons el Liberal i a ells es deu segurament l’església de Sant Joan d’Artrutx, de què parlarem més avall.

Com dèiem, el món es ple de ciutats i viles que es diuen Sant Joan. En el nostre país hi ha tretze municipis d’aquest nom (Sant Joan Despí, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Joan de Labritja, Sant Joan de Sineu, Sant Joan d’Alacant, etc., etc.) i dotze entitats de població sense ajuntament, a més d’altres topònims. Sant Joan és el patró de moltes viles i llocs, encara que no es diguin Sant Joan, com Calvià, Deià, Valls, Palamós o Perpinyà, on és el sant titular de la Catedral.

Santjoan —així escrit junt— és també un cognom, un de tants cognoms hagiogràfics (Santpol, Santpere, Santmartí, Santacília, etc.). Una família d’aquest llinatge donà nom a la possessió de Son Santjoan, nom conegut arreu per l’aeroport que s’hi construí, l’aeroport de Son Santjoan, que tothom s’entossudeix a escriure Son Sant Joan, malgrat la nostra ja vella predicació en el desert. Predicant en el desert el Baptista tingué més succés.

La festa de Sant Joan, que té arrels en les festes solsticials pre-cristianes, de culte al sol, va ben lligada al foc. En el Principat i en el País Valencià és tradició encendre fogueres la nit precedent —la revetlla— i fer festa al seu voltant, bevent vi dolç o xampany i menjant la típica coca de Sant Joan, ornada amb pinyons i fruita confitada. Els qui salten per damunt el foc no tindran ronya. Destaquen les fogueres d’Alacant, empeltades de falles. I en els Pirineus, la nit de Sant Joan els joves es troben a les muntanyes i baixen portant falles (troncs o teies encesos) i en arribar a la vila fan una gran foguera a la plaça del poble amb les falles mig consumides. El foc de Sant Joan és també el de la flama del Canigó, que el 23 de juny de cada any baixa d’aquesta muntanya i es reparteix per tot el país, sovint amb una gran recepció per part de les autoritats locals. Devers trenta mil fogueres són enceses amb la flama sagrada que ve del Canigó. Sant Joan, el dia més gran. La de Sant Joan és la festa més emblemàtica dels Països Catalans.

A les Illes no hi ha foc —el guardam per a Sant Antoni, que fa més fred—, però sí festa santjoanera. En algunes viles, com Felanitx, Montuïri, Pollença, Sant Llorenç o Son Cervera, la festa té per protagonista un personatge dit sant Joan Pelós (o Pelut), representació del Baptista que balla pels carrers i fins i tot dins l’Església acompanyat de música de flauta, guitarra i violí. Antigament anava vestit amb una pell de xai, d’aquí el nom de pelós. Avui va més endreçat, amb falda, calces, camisa i capa. Però la festa illenca més espectacular i concorreguda és la de Ciutadella. Centrada antigament en el foc i la festa entorn del foc, com arreu del país, en el segle XX va desplaçar el centre de gravetat cap als cavalls i els exercicis eqüestres. Aquest component, avui principal, té l’origen en la cavalcada que feien els membres de l’obreria de Sant Joan per a anar a l’església de Sant Joan d’Artrutx, dita avui Sant Joan de Missa, una antiga església medieval que havia de ser una parròquia d’una vila i acabà en simple ermita enmig del camp. Aquella obreria, que tenia per missió conservar l’ermita, era formada per homes dels diversos estaments —noblesa, Església, menestrals i pagesos—, i avui els protagonistes de la festa continuen a ser els representants d’aquells diversos estaments de l’Antic Règim, els caixers, ben endiumenjats, muntats a cavall i envoltats per una multitud entusiasmada. El caixer fadrí, menestral o pagès, porta la bandera, que no és altra que la de l’orde de Malta, que aportaren els primers caixers senyors, cavallers d’aquest orde.

La festa de Sant Joan ha produït un bon grapat de refranys, que són un petit depòsit de la saviesa popular: «Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera», «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam», «Sant Joan plovent fa el vi dolent», «A Sant Joan ves-li davant, a Sant Pere ves-li darrere» (el segar). I la saviesa popular també ensenya que el dia de Sant Joan és el millor moment per a collir les herbes medicinals que altre temps eren la farmàcia de la gent. Les famoses herbes de Sant Joan, que «tenen virtut tot l’any». I quan qualcú és molt lent o poc operatiu en la feina diuen que «ha de menester les herbes de Sant Joan».

Ja veieu quin article més llarg, i quanta cua que ha dut el predicador hippie.

.

Cap comentari

Sant Onofre

Avui és Sant Onofre, un sant modest, no sols per la forma de vida que duia, que ja es veu a la imatge, sinó per les curtes dimensions de la devoció que les masses cristianes li professen. Al nostre país, si més no, no té dedicades grans esglésies, no ha donat nom a ciutats o viles, ni n’és el patró, amb algun cas excepcional, ni el seu nom és dels més portats.

La informació que tenim d’ell també és modesta. I encara gràcies que un senyor que diu que el va conèixer —un senyor dit ni més ni menys que Pafnuci— ens va deixar contada per escrit la seva vida. Altres persones amb els mateixos mèrits que el nostre sant d’avui no tingueren la sort de tenir un biògraf i han restat com a pols ignorada. Però el dit Pafnuci tampoc no sabem ben bé qui és, perquè de personatges amb aquest nom n’hi ha uns quants i es confonen. Ni tan sols sabem amb seguretat si la narració la va escriure algú de nom Pafnuci, perquè parlam d’un temps en què tot era molt vaporós.

El tal Pafnuci, suposadament identificat amb Pafnuci l’Asceta o Pafnuci l’Ermità, era un anacoreta egipcià del segle IV, venerat com a sant per l’església ortodoxa copta. L’home s’interessava per la vida dels altres anacoretes que, en el seu temps, tenien la curiosa afecció d’anar a viure tots sols al desert, sense fer altra cosa destacable que pregar, i passant set i fam i estant exposats al perill de tota mena d’animals salvatges. Una activitat que conegué un cert bum en els segles IV i V. Un dia, Pafnuci, trescant pel desert egipcià, topà amb un ésser d’aspecte terrífic, amb els cabells que li tapaven gran part del cos, mentre que la resta era coberta per un tapall grosser fet de fulles d’arbre. Com segurament ja heu endevinat, la criatura terrífica era sant Onofre. Espantat, Pafnuci arrancà a córrer cap a la muntanya, però Onofre li va dir cridant que tornàs, que ell també era un home i que vivia al desert per a glòria de Déu. Els dos anacoretes armaren tranquil·la conversa i l’amfitrió contà a l’hoste tots els detalls de la seva vida. Passaren la nit pregant, i, a la matinada, Onofre, com si esperàs aquella oportuna visita, arribà al final a la seva miserable vida. Pafnuci volgué enterrar-lo, però com que la terra era roca dura, deposità el cos del difunt a una esquerda de les roques embolicat amb una capa. Acte seguit, la cel·la s’esbucà, senyal que Pafnuci havia de partir per on havia vingut i no ocupar el lloc d’Onofre. Una altra llegenda diu que, mort Onofre, aparegueren dos lleons i cavaren la tomba dins la roca.

Sant Onofre era un egipcià, que visqué en el segle IV i que parlava egipcià, una llengua de la superfamília afroasiàtica, que, a més de l’egipcià, inclou les llengües semítiques (àrab, hebreu, etc.), el berber i altres famílies. El nom Onofre és, doncs, un nom egipcià, originalment una cosa així com wnn nfr, que significa ‘eternament bell o bo o valent’, un qualificatiu que s’aplicava al déu Osiris. El segon element apareix en altres noms egipcians, com el de la famosa Nefertiti. Del copte (estadi medieval de l’egipcià), Uenofer, passà al grec, Onouphrios i després al llatí, Onuphrius, i del llatí a les llengües europees: català Onofre, francès Onuphre, italià Onofrio, anglès Onuphrius, espanyol i portuguès Onofre, etc. A Mallorca s’usa la forma Nofre, que més que un hipocorístic és una variant per afèresi (supressió d’un so al principi de mot), atès que el sant es diu habitualment Sant Nofre i els hipocorístics no s’apliquen als sants.

Tornem al sant. No sabem res de la seva família. Algunes fonts diuen que va estudiar filosofia i dret, però fia-te’n. A Pafnuci li va contar que primer havia estat monjo a un monestir o convent prop de Tebes i que després decidí de fer vida eremítica. Desitjós d’imitar sant Joan Baptista, se n’anà al desert, guiat per l’àngel de la guarda, qui el dugué a la cova d’un eremita jueu dit Hermies, el qual durant uns quants dies ensenyà al nostre sant les beceroles de la vida ascètica en el desert. Amb la lliçó apresa, Onofre cercà on instal·lar-se i trobà bon lloc al costat d’una font i una solitària palmera. Allà es va construir una cel·la rudimentària i allà passà setanta anys, sol com un mussol, bevent aigua de la font i alimentant-se dels dàtils de la palmera. Pafnuci no diu què menjava quan la palmera no tenia dàtils, però sí que els àngels li duien la comunió cada diumenge. Una mica d’hidrats de carboni, si més no, enmig de tanta precarietat nutricional. Viure setanta anys en aquestes condicions és un miracle que bé mereix la palma dels sants.

Altres tradicions, que no tenen res a veure amb el biògraf Pafnuci, diuen que Onofre era fill d’un rei de Pèrsia i que un dimoni l’havia assenyalat com a fruit d’una relació adúltera de la reina. El rei se’l llevà de damunt duent-lo enfora, a un convent d’Egipte. I després enllaçaríem amb la història del desert. I encara hi ha una altra tradició oriental que diu que Onofre era una dona, Onòfria, i que per a no perdre la virginitat, amenaçada per algun pretendent, va implorar a Déu que la convertís en un home. I Déu, més sol·lícit i generós que la seguretat social, va fer ràpidament el miracle del canvi de sexe.

El llibre de Pafnuci —La Vida, es diu— va tenir gran difusió a l’Imperi d’Orient, i va estendre-hi la devoció al sant; i amb les creuades arribà a Occident. La festa es va fixar el 12 de juny, tot i que l’obra esmentada assenyala el dia precedent com el de la mort de l’ermità. Del seu cos no se’n sap res, si bé, devers el 1200, un arquebisbe de Novgorod, escrigué que el seu cap era a una església de Constantinoble. L’home va ser canonitzat en el segle XIII. En el XV li van dedicar una església a Roma, i també és titular d’un monestir a Jerusalem. Procedent d’Itàlia, en el segle XIV la devoció del sant arribà als Països Catalans, on es construïren diverses ermites. Malgrat que el sant no destacà per l’elegància en el vestir, és el patró dels teixidors. Deu ser per una qüestió de contrast, i per la mateixa raó també li reten culte els perruquers. I, vista la llegenda del canvi de sexe, ja ho podria ser també dels transsexuals.

El nom del nostre sant no és dels que tenen més pressa. A Mallorca es troben Onofres (Nofres), però sempre ha estat un nom secundari. Tampoc no ha generat gaire toponímia: a Mallorca hi ha el puig de Sant Nofre, entre els municipis de Sant Joan i de Sineu, en el cim del qual, al final del segle XV, hi erigiren l’ermita dedicada al sant, que tingué ermitans durant dos segles i avui només són ruïnes. També en el segle XV o XVI es construí una ermita a Montserrat, dedicada a l’il·lustre eremita. Molt coneguda és l’ermita de Sant Onofre de Quart de Poblet, que ha donat nom al barri de Sant Onofre de la dita vila, de la qual sant Onofre és patró. La vespra del dia d’avui a Quart celebren la Passejada de Sant Onofre, és a dir, la processó en què passegen i homenatgen el sant pels carrers de la vila, entre coets i olor de pólvora. Una tradició que arranca el 1723, quan, el mes de juny, una terrible sequera afligia els pagesos que vivien de l’Horta. Els quarters invocaren el sant i tot d’una caigué una pluja intensa que aviat es transformà en pedregada. Amb tot, la pedra només caigué sobre el poble: els camps només reberen l’aigua benèfica que salvà els sembrats. Sant Onofre també és patró d’Algemesí i de l’Alcúdia de Crespins. A Palma hi hagué també una ermita i una possessió dites de Sant Nofre, just a la vora del Portitxol. Ho recordava el nom d’un carrer del barri de belles casetes baixes que fou arrasat durant la dècada de 1980.

Cap comentari

Sobre els mots «preguntar» i «pregunta»

Preguntar, i el seu derivat deverbal pregunta, són dos mots exclusius de les dues llengües de l’extrem occidental de la Romània, l’espanyol i el portuguès. Amb les formes perguntar i pergunta en aquesta darrera llengua, alteració de les més antigues preguntar i pregunta. Aquest preguntar procedeix d’un mot llatí praecunctari, que és evolució d’un de més antic, percontari (derivat de contus, ‘perxa per a sondar el fons de la mar’; d’aquí la idea de sondar, indagar i finalment interrogar), amb canvi de prefix i contaminat amb cunctari. ‘dubtar’, ‘vacil·lar’. En el centre de la Romània hi ha un illot amb el sard preguntare, que és un hispanisme, si bé antigament s’usaren formes procedents del clàssic percontari. Cf. Coromines DCECH, s.v. preguntar.

En català preguntar és un hispanisme, com assenyala el mateix Coromines a l’obra abans citada: «no se encuentra nunca en la Edad Media, y es indudablemente castellanismo.». Ho rebla en el diccionari català: «demanar és l’únic mot de la llengua de sempre, d’ús absolutament general en aquest sentit fins després de la fi de l’Edat Mitjana, i encara usual i preferit en moltes formes del llenguatge popular i escrit.» I continua: «Fins un autor del segle XV, com Sant Vicenç Ferrer, valencià i tan poc amic de purismes ni d’obeir a tradicions literàries, no coneix encara altra cosa que l’ús de demanar.» I acaba amb una afirmació ben interessant: «Si avui es diu preguntà [preguntar] a l’Alguer no és pas perquè hi vagi ser portat per pobladors barcelonins del segle XIV sinó pres del castellà, que fou la llengua oficial de Sardenya en el segle XVII i començament del XVIII». Una afirmació que pot aplicar-se a altres hispanismes algueresos, com el tractament de vostè.

Preguntar i pregunta apareixen documentats a partir dels segles XVI i XVII respectivament. Però cal anar alerta a caure en un parany. El fet que un mot aparegui documentat en un determinat moment no vol dir que fos d’ús general en aquell moment. L’aparició d’un mot en alguns documents de vegades només vol dir que algú l’ha emprat esporàdicament, potser contra un ús general ben diferent. Pensem que aquests dos hispanismes van entrar per la via de la llengua escrita i llibresca. És força segur que preguntar en el segle XVI i també en el XVII eren artificis completament al marge de l’ús de la gent, que deia demanar. Al Principat, com diu Coromines, demanar ha estat un mot viu fins avui, i segurament continuaria a senyorejar si no hagués topat contra els destructors lingüístics dels mitjans de comunicació. A Mallorca preguntar és sentit com a pur mot espanyol. Si bé va aparèixer tímidament en el parlar d’una generació —la de la gent que visqué durant les primeres dècades del segle XX—, després va ser abandonat, i avui fins els joves més espanyolitzats només diuen demanar. No ocorre el mateix amb el substantiu pregunta, que és l’únic mot en circulació.

No puc entendre per què Fabra, que rebutjà hispanismes com entregar, molt més arrelat i antic que preguntar, acceptà sense problemes aquest darrer en el seu diccionari. Desconeixia el seu caràcter d’hispanisme? Qui sap. El fet és que el DIEC continua a mantenir preguntar, amb definició plena (la mateixa del Fabra: «fer una pregunta») i el correlatiu pregunta. I a l’article demanar només hi ha una subaccepció tècnicament desgraciada que remet a preguntar. Un vertader desastre.

És evident que els qui volem un català no interferit hem de rebutjar clarament preguntar i pregunta. La substitució del primer és molt simple: el mot català és demanar i no hi ha res més a dir. Substituir pregunta és més difícil, perquè les formes catalanes fa més temps que foren abandonades. Però no impossible: hi ha dos mots catalans a la nostra disposició, que són qüestió i demanda. Qüestió, que ens alinea amb el francès i l’anglès, és un mot ben documentat en el català d’abans de la subordinació. L’Alcover-Moll ens en dóna exemples, en què, a més, es veu que el verb que l’acompanya és fer: «Dementre Fèlix se marauellaua de la questió que l’ermità li fahia» (Llull), «Vull que’m respongau ad esta questió» (Llull), «Faré una breu questió a Orfeu» (Bernat Metge)». I al CICA n’hi ha més: «Senyor, la qüestió la qual vós me feu és molt bela» (Decameró), «Ací ve una resposta a una qüestió que soleu fer vosaltres» (Sant Vicent Ferrer). Etc. Evidentment, qüestió és un mot que correspon als dos mots espanyols pregunta i cuestión (afer o matèria), com en francès i anglès. Una altra opció justificada documentalment és demanda, que també significa ‘petició’, és a dir, l’acció de demanar, amb tots els valors d’aquest mot.

2 comentaris

La llengua dins un xibiu

El 1996 el vell diari Baleares es transformà en el Diari de Balears, el primer diari en català a Mallorca després del cop d’Estat de Franco. El 2011, després de quinze anys de fer un bon servei a la llengua i al país, el Diari de Balears va establir un acord estratègic amb el diari Ara, pel qual el rotatiu compartiria les dues capçaleres, publicaria els continguts de l’Ara pel que fa a informació espanyola i internacional i se centraria en la informació de les Illes. Aquesta va ser una etapa transitòria després de la qual el Balears desaparegué —excepte la versió digital, que ara és gestionada per l’associació Ona Mediterrània— i el seu lloc l’ocupà el nou diari Ara Balears, fruit també d’un acord amb el diari Ara.

Quan sortí el Balears en català, tinguérem la sort que la llengua va ser controlada —almenys en un principi— per dos joves llicenciats en Filologia Catalana respectables, que li donaren una bona orientació. Després la llengua d’aquell diari entranyable va passar per vicissituds diverses (i la qualitat lingüística va caure en picat quan el diari passà a digital, però aquest ara no és el tema). Si no estic mal informat, el pas del Balears a l’Ara Balears comportà el traspàs d’un mitjà a l’altre dels correctors i del llibre d’estil. Aquest llibre d’estil, redactat el 1996, també va ser obra de filòlegs respectables, i en aquell moment era força vàlid, tot i que ara necessitaria una revisió en alguns punts. Vull dir que l’Ara Balears, si no estic mal informat, repetesc, es guia per un llibre d’estil de fa una vintena d’anys, que necessita una revisió. Tampoc no sé si se n’ha fet cap, de revisió, però pel model de llengua que mostra, em ratific que requereix una revisió. I ben segur que una ampliació.

Dic tot això per a enquadrar una qüestió que avui em mou a escriure aquest post. En el temps de vida del Diari de Balears, algun il·luminat es va treure del cap la idea que els establiments de restauració —normalment bars, petits o no tant— situats a la vorera de mar, que en espanyol són anomenats chiringuitos, s’havien de dir xibius. I els xibius començaren a campar a les pàgines del diari. L’Ara Balears heretà el desbarat i el continua promovent i escampant: ja hi ha altres mitjans que als pobres bars o barets de platja els designen amb aquest mot extravagant.

Crear mots està bé, sempre que siguin necessaris i estiguin ben creats. Potser el promotor d’aquest no en sabia ben bé el significat, com no el saben avui una bona part dels mallorquins. O potser volia fer una gràcia. Que en tot cas ha tingut lamentables conseqüències. Però sí que hi ha molta gent que sap què és un xibiu, i aquests s’han de dur les mans al cap en llegir la parauleta, si és que encara tenim alguna capacitat de dur les mans al cap davant les atzagaiades lingüístiques. L’Alcover-Moll ens diu clarament què és un xibiu: «Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins». I, per si no bastàs, ens ho aclareix el DIEC: «Antre, cau, lloc petit i brut». I aquesta definició del DIEC és el concepte de xibiu que tenim tots els mallorquins que no ens hem perdut amb el valor de les paraules. Dir xibiu a un bar o restaurant que en molts de casos és ampli, net i confortable és un insult que no entenc com no ha motivat protestes dels propietaris.

La subordinació lingüística ens crea una dependència mental que ens fa creure que quan l’espanyol té un mot específic per a designar un objecte que té qualque tret particular entre els objectes de la seva classe, en català també necessitam tenir un mot amb el mateix valor semàntic. És el cas també de la nefasta pastera, que totes les llengües denominen barca. Si d’un bar situat a la platja en diem bar, o baret si és particularment petit, ens podem entendre perfectament sense cercar més complicacions. Com ens entendrem perfectament si diem que arriba a la costa una barca amb vint marroquins. Però, a més, l’engendre xibiu té una altra perversitat: divideix la llengua. Si la llengua té mots tradicionals d’ús restringit a una regió, ho considerarem sinonímia i diversitat, sense fer-ne cap problema. Però fer invencions sense trellat que divideixen l’estàndard, no són enteses fora del redol i són totalment innecessàries és prendre una sendera ben errada.

La cosa pitjor que li pot passar a un corrector —després de no saber les normes de la llengua, és clar— és no tenir criteri. O tenir un únic i pobre criteri: mirar el DIEC i el Termcat i limitar-se a fer allò que fan els altres. Per aquesta via hem fet coses tan lamentables com afollar la preposició per a o construir un model de llengua pública que és un mostrari de mots espanyols, de fraseologia espanyola i de sintaxi deturpada. El que, fora del discurs científic, anomenam catanyol oficial.

2 comentaris

Sant Ferran

Avui és Sant Ferran, un personatge que té el doble privilegi de ser o haver estat sant i rei. Tot i que les dues circumstàncies sembla que no s’avenen gaire, d’aquests en el santoral n’hi ha una tira, entre ells sants-reis tan notables com sant Esteve d’Hongria o sant Lluís de França.

Però comencem pel nom, que aquest té suc. Ferran és un nom germànic, introduït pels visigots a la península Ibèrica, que és l’espai on aquests senyors camparen després de l’ensorrament de l’Imperi Romà. El seu significat no se sap amb seguretat. Com tots els noms germànics, està format per dos elements: el primer podria ser frith (protecció o pau) o bé fard (viatge), i el segon podria ser nand (preparat, llest, valent, audaç). El lector que s’entretingui a fer combinacions: preparat per a la pau, llest o audaç per a viatjar, etc. Segurament els visigots que habitaven la península ja ni ells no sabien què significaven els seus noms, perquè ja havien esdevingut opacs. Com nosaltres, que ens diem Jaume o Elisabet i no en sabem el significat original, experts a part. Ferran té moltes variants a les llengües de la península: en espanyol, Fernando, Ferrando, Ferran, Fernán, Hernando, Hernán, etc. En català s’han usat Ferran i la forma aragonesa Ferrando. De la forma llatinitzada Ferdinandus s’ha format Ferdinand, que és com es diu en la majoria de llengües del món. Com la major part de noms de fonts, ha esdevingut cognom, i així tenim els cognoms catalans Ferran, Ferrà, Ferrando, Ferrandis i Ferrandell; i els castellans Fernando, Fernán, Fernández, Hernando, Hernández, etc. En el nostre país és un nom de reis i de botifarres, que és com a Mallorca s’anomenen els nobles, cosa que no vol dir que tots els portadors d’aquest nom siguin una de les dues coses. El primer monarca que va portar el nom és Ferran I de Lleó (c. 1016-1065) i a partir d’aquí fou nom habitual a les cases reials castellana i lleonesa. A la Corona d’Aragó el primer rei de nom Ferran va ser el castellà Ferran I, o Ferran d’Antequera, que el 1412 inicià la dinastia dels Trastàmara, amb la qual començaren els nostres problemes. Amb tot, a la casa reial catalana abans hi havia hagut algun Ferran, com dos fills d’Alfons X de Castella i Violant d’Aragó, filla de Jaume I;  i també a la casa de Mallorca, com l’infant Ferran, fill de Jaume II de Mallorca, i el fill d’aquest, que fou vescomte d’Omelàs i senyor de Vernet. A partir de l’època dels Àustries, i més de la dels Borbons, Fernando —així en espanyol— va ser nom habitual de la noblesa o classes més altes del país. Amb aquestes circumstàncies és comprensible que la forma catalana, Ferran, no tingui hipocorístics —que serien Ran i Rana—, però sí la forma espanyola (Nando i Nanda).

I ara parlem del nostre personatge. L’home va néixer dins una tenda —els seus pares estaven d’acampada a la muntanya— a un lloc que es diu Peleas de Arriba, allà per la província de Zamora. Certament un lloc així no fa gaire vasa per a un rei. Això era devers l’any 1200. Era fill de la parella formada pel rei Alfons IX de Lleó i per la reina Berenguera de Castella. Amb aquest matrimoni, equiparable al de Ramon Berenguer i Peronella, s’unificaren els regnes de Castella i de Lleó i es formà la Corona de Castella. Encara que no de la manera confederal com es formà la Corona d’Aragó, car a la de Castella aviat s’unificaren les corts i les lleis, i el castellà s’imposà sobre el gallec, l’astur-lleonès i el basc. Cadascú és cada qual, va dir en Pasqual. Després de moltes batusses familiars que ara no vénen al cas, el nostre Ferran va rebre la corona de Castella, el 1217, i la de Lleó el 1230, i els seus descendents ja foren tots reis de Castella i de Lleó.

A divuit anys es va casar amb Beatriu de Suàbia, filla d’un príncep alemany, que en tenia catorze. El matrimoni durà setze anys, perquè la reina morí quan només en tenia trenta, però tingueren temps de tenir deu fills. El rei restà vidu a trenta-quatre anys i ràpidament tornà a posar fil a l’agulla i contragué un segon matrimoni amb Joana de Ponthieu, una comtessa que havia triat la mare de Ferran. Amb aquesta tingué cinc fills més. En total, quinze fills —per a un rei medieval eren molt bons de mantenir—, dos dels quals moriren després de néixer, uns altres tres moriren en plena joventut, una fou monja i dos foren arquebisbes, i la resta visqueren més o menys feliços gaudint de títols, terres i criats. Menys un, que va ser executat per ordre del seu germà major, el rei Alfons X de Castella i Lleó, dit el Savi. Savi però no tan sant com son pare.

Ferran era contemporani del nostre Jaume I i d’Alfons III de Portugal. Tots tres es dedicaren a estendre els seus regnes cap al sud, continuant els desallotjament dels musulmans que segles enrere havien envaït la península. En el mapa adjunt podeu veure de manera aproximada el territori que rebé en herència (en vermell) i el territori que conquerí als sarraïns (en sèpia). Gestes importants foren la conquesta de Còrdova (1236) i de Sevilla, capital d’Al Andalus almohade (1248). Com el nostre Jaume, Ferran també podria haver rebut el títol de Conqueridor, però els seus s’estimaren més el de sant, que deu ser una categoria superior. Les terres conquerides foren donades als nobles, a l’Església i als ordes militars, i d’aquest fet surten els enormes latifundis andalusos.

 


Ferran III va manar la construcció de grans catedrals, com la de Burgos, la de Lleó i altres, normalment construïdes sobre mesquites. I impulsà la universitat de Salamanca, que arribà a ser una de les més importants d’Europa. La seva cort va ser un focus cultural, on es gaudia de la música i la literatura i on desfilaven joglars i trobadors. Com no podia ser d’altra manera, Ferran es preocupà molt de l’educació del seu fill hereu, Alfons X de Castella, que, amb tant d’interès paternal, no podia ser altra cosa que el Savi.

Es va morir a Sevilla, el 30 de maig de 1252. I fou enterrat a la catedral d’aquesta ciutat, antiga mesquita musulmana. El seu fill Alfons li va fer fer un mausoleu de la màxima magnificència, i avui reposa, juntament amb la seva dona i el seu fill, a la grandiosa capella reial, presidida per la Virgen de los Reyes, imatge suposadament donada a sant Ferran pel rei Lluís IX de França i donada després a la catedral de Sevilla pel sant castellà. A propòsit, aquesta Mare de Déu, patrona de Sevilla té els títols de batllessa de la ciutat i de capità general. Poca broma. Ferran III va ser beatificat el 1671, després de molt de temps d’estires i arronses. Alguns es dedicaren amb afany a arreplegar informació sobre pintures i altres representacions de l’aspirant en atitud piadosa que «demostraven» la seva santedat. En realitat, la canonització de Ferran va ser una operació política duta a terme pels seus successors amb la intenció de reforçar el poder de la dinastia castellana davant el papat i els francesos. Això dels sants de vegades també és política. I els miracles? De miracles —almenys un és necessari per a la canonització— ja s’encarregaren de trobar-li’n, o d’inventar-ne. Com el batxiller Luis de Peraza (XV-XVI), que n’arreplegà una quinzena. I s’escampà la llegenda: guaricions miraculoses de persones que besaven la seva espasa, o el mateix fet de la conservació incorrupta del cos del sant, típica prova de santedat. També diuen que abans de la conquesta de Sevilla, fet el rei invisible i traspassant murades i parets, entrà a la ciutat i anà a pregar davant una mare de Déu que encara es convervava a la mesquita de la ciutat. Com no l’havia de conquerir poc temps després?

Als Països Catalans, com és comprensible, no hi ha hagut gaire devoció al conqueridor de Sevilla. Les poques esglésies a ell dedicades són modernes i lligades a la botifleria posterior al Decret de Nova Planta. Com la dels caputxins de Martorell, dedicada a sant Ferran per a acontentar el marquès de los Vélez, Fernando Joaquín Fajardo de Recasens. A la platja de Palma, a la barriada de nom pintoresc Las Maravillas, hi ha l’església de Sant Ferran —o San Fernando, que diuen els papers—, construïda al voltant de 1940 i on fan misses en espanyol i alemany.

L’únic topònim important amb el nom del nostre sant d’avui és Sant Ferran de les Roques, a Formentera. Fou imposat pel primer bisbe de les Pitiüses, l’aragonès Manuel Abad y Lasierra, il·lustrat, «modern» i castellanitzador de l’església eivissenca. Quan es va crear la diòcesi pitiüsa i es van organitzar les parròquies (1783), el prelat aragonès assignà a totes un sant titular, i aquests sants determinaren el nom dels nuclis de població d’Eivissa i Formentera, sorgits al voltant d’aquells temples. Al que es construí a la vénda de les Roques li tocà el nom del sant castellà: San Fernando, avui Sant Ferran de les Roques. San Fernando o Sant Ferran és també el nom de diversos castells, acuartelamientos i coses d’aquestes. A Palma el règim de Franco dedicà un gran carrer a «San Fernando», juntament amb altres denominacions lligades a l’èpica espanyola-castellana. Encara hi és, amb el nom franquista amagat sota la traducció.

Tampoc no hem d’esperar refranys ni dites amb el nom del conqueridor castellà, del tipus «per Sant Ferran fa una calor gran». Això sí, al nostre país ha arribat aquella dita espanyola del cotxe, o cavall o mula, de san Fernando —«a ratos a pie y a ratos andando»—, que tanta gràcia feia al meu avi i que poca cosa té a veure amb el sant d’avui. Sembla que abans era “el caballo de san Francisco”, perquè els franciscans sempre anaven a peu, i per qüestions de rima la dita popular va canviar de sant.

1 comentari

Pareix que sembla a son pare

Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-se a és una convenció moderna i sense fonament històric.

Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

No podem treure altra conclusió que semblar-se a algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

5 comentaris

Santa Rita

Avui és Santa Rita, advocada de les causes impossibles. Una santa molt preuada pels filòlegs que voldríem que la gent usàs correctament els pronoms febles, les preposicions i algunes coses més. Un dels sants més presents a la nostra infantesa, per la freqüència amb què els marrecs recitàvem aquell «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita», quan algú ens donava alguna cosa i la reclamava més tard.

Aquesta és una altra santa «moderna», i, per tant, no podem dir que sigui inventada o llegendària, com molts de gloriosos màrtirs dels primers segles de la nostra era. Màrtir ho va ser un poc, mentre romangué casada, però res comparable a passar pels lleons, per la roda de punxes o per una caldera d’oli bullent. Diríem que va ser una santa normaleta, modesta. No va escriure res ni va fundar cap orde religiós. De miracles sí que n’hi atribueixen molts, però ja sabem que sempre que ocorre un miracle no hi ha mai el notari ni la càmera filmant. La nostra santa era una dona italiana nascuda el 1381 a Roccaporena, un llogaret del municipi de Cascia, allà pel centre d’Itàlia, que avui té una setantena d’habitants. El seu nom era Margherita Lotti. Això de Rita és un hipocorístic, com Xesca o Tina, però d’ençà que la van fer santa ja no és un hipocorístic sinó un nom ben independent portat per milers de dones a una bona part del món.

De nina ja tenia idees de ser monja, però els seus pares, propietaris de terres benestants, sempre pensant en el bé de la nina —i potser el seu— es van estimar més casar-la amb un bon partit. I així na Riteta esdevingué la muller de Paolo Mancini, noble i òbviament ric, quan la criatura només tenia entre dotze i setze anyets. I tot d’una, a aquesta tendra edat, ja va tenir un fill. I molt aviat un altre. El tal Mancini era un individu malsofrit, agressiu i violent, que la insultava i la maltractava contínuament, i ella aguantava com una santa, perquè en aquell temps no hi havia el telèfon 016 ni serveis de suport a les víctimes de violència domèstica. Ni el fet de ser una senyora d’un senyor feudal i viure a una mansió envoltada de luxe la compensaven de la infelicitat d’aquell matrimoni.

En aquella Itàlia medieval les hostilitats entre famílies nobles eren pa de cada dia, i en un d’aquells enfrontaments amb la família rival el violent Mancini hi va deixar la pell. Na Rita l’havia suportat divuit anys. Els dos fills de Rita, Giangiacomo Antonio i Paolo Maria, estigueren ara sota el tutoratge i autoritat del germà del marit difunt, Bernardo, qui no cessà d’incitar-los a cercar venjança contra els assassins del seu pare. Una altra font de dolor per a la pobra Rita, que arribà a pregar a Déu que s’endugués amb ell els seus fills abans que haver de veure’ls amb les mans tacades de sang. I Déu li va fer cas i, un any després, els dos nois moriren de disenteria.

Morts l’home i els fills, i amb una trentena d’anys, la dona posà en pràctica aquell lema de tantes dones just després d’esdevenir vídues: un sol Déu, un sol marit. I li arribà l’oportunitat de satisfer els deus desigs d’infantesa, que no s’havien esborrat de la seva ment. Demanà entrada al convent de Santa Maria Magdalena de Cascia, però les portes del monestir no s’obriren per a ella, sigui perquè no era verge o pels episodis truculents associats a la seva família. Li passà ben igual que a Caterina Thomàs, que també fou rebutjada en un altre convent de Santa Maria Magdalena. Però Rita insistí, com la santa de Valldemossa, i al final va ser acceptada amb la condició que primer reconciliàs la seva família amb la família rival. Ella pregà a diversos sants de la seva devoció, i la resposta arribà en forma de pesta bubònica, que infectà Bernardo Mancini i li llevà les ganes de moure més brega pus mai més. A 36 anys Rita va ser admesa al monestir. I allà va viure tancadeta durant quaranta anys, fins que es va morir de tuberculosi el 22 de maig de 1457. Una història normal, d’una dona que, com tantes altres, va tenir problemes familiars i, com tantes altres, es va fer monja.

Però com que no hi ha sant sense miracle, les hagiografies n’han aplegat una col·lecció. Diuen que quan només tenia uns quants dies, un eixam d’abelles envoltà la nina en el seu bres, però no sols no la picaren sinó que algunes li entraren dins la boca i hi depositaren mel. Diuen que just entrar en el monestir, la superiora la va sotmetre a dures proves, com regar cada dia una parra morta que hi havia en el claustre. I, després de molts de dies de regar-la, la planta començà a treure ulls i aviat fou una parra esponerosa. Diuen que un Divendres Sant que pregava davant un gran crucifix, una espina de la corona de Jesús va sortir disparada i es va clavar al bell mig del front de la santa, cosa que li causà una bona ferida —un estigma, tècnicament— que dugué al front tota la vida. Amb tot, quan havien de canonitzar sant Nicolau de Tolentí —un dels qui l’havien ajudada a entrar en el convent—, Rita demanà per a anar a Roma. Amb aquella ferida purulenta que no hi havia manera de guarir, la superiora li negà el permís, però el dia que havia de partir la ferida desaparegué de cop i Rita pogué anar a Roma. Quan en va tornar, la ferida comparegué un altre cop. També conten que quan Rita estava molt malalta i pròxima a la mort, una cosina que va anar a visitar-la al convent li demanà si volia res de casa seva. La monja li digué que volia una rosa del jardí. Malgrat que era el mes de gener, la cosina anà a cercar la flor sol·licitada i a l’instant es presentà amb una bella rosa que just començava a obrir la seva bellesa i el seu aroma. Per això la santa és pintada sovint amb una rosa a la mà o voltada de roses. I de la quantitat de malalties difícils que ha guarit fins avui, de gent desesperada que s’encomanava a ella, ja ni en parlem.

Les primeres biografies de la santa es publicaren en el segle XV, escrites per dos frares agustinians, Giovanni Giorgio Amici i  Giuseppe Canetti. Però totes dues es perderen. El 1610 un altre frare agustinià, Agostino Cavallucci, escrigué la primera biografia conservada; com a les altres dues, el relat es va fer a partir de les contarelles que circulaven per Cascia i Roccaporena. I el 1626 Urbà VIII va beatificar Rita de Cascia, després de la gran propagandassa que li féu el secretari d’aquest papa, Fausto Poli, que havia nascut a pocs quilòmetres del llogaret natal de Rita. El 1900 Lleó XIII la va canonitzar, quan ja feia segles que la devoció popular la considerava una santa. Devers el 1940 s’aixecà a Cascia la gran basílica de Santa Rita, que, igual que la seva casa natal, és una gran atracció de turisme pietós. En aquesta basílica, dins una urna de vidre en una tomba monumental, s’exhibeix el cos incorrupte de la santa. Igual que la nostra Caterina. La devoció a santa Rita s’estengué per tot el món, però especialment a Itàlia, Espanya i l’Amèrica hispanòfona. El dia de la seva festa centenars d’esglésies a ella dedicades s’omplen de roses, que són beneïdes en una cerimònia associada a una missa solemne. És patrona de les causes impossibles, dels desesperats, de les víctimes dels maltractaments, de les vídues, de les malalties corporals i de les ferides. I pels miracles que hem vist també ho podria ser dels apicultors, dels viticultors i dels floristes.

A Mallorca la devoció a santa Rita degué començar al principi del segle XVIII. Òbviament quan encara no era santa oficial, sinó només beata. El 1714 s’erigí una capella dedicada a la dita beata a l’església del convent agustinià del Socors de Palma, que s’havia construït una vintena d’anys abans. La promogué el frare d’aquell convent Julià Ginard, que va sortir bé d’una complicada intervenció quirúrgica o d’una greu malaltia. Mèrit que atribuí a santa Rita, que havia invocat. A moltes altres esglésies parroquials o conventuals de Mallorca santa Rita té altars, imatges o pintures. Si veieu una monja amb una nafra enmig del front, és Santa Rita. Però la reina de totes les Rites és la Rita del Socors. Malgrat aquesta devoció, a Mallorca el nom de Rita ha estat pràcticament inexistent. Quan arribà la devoció a la santa, la norma social d’imposar als infants el nom dels avis era intocable. Deu ser per això que no hi ha hagut tradicionalment Rites. Això sí, s’ha creat una expressió ben arrelada: una manera de deixar ben clara la negativa a fer una determinada acció que algú demana de fer és enflocar un contundent na Rita. «Demà farà feina na Rita». O, de manera més completa, na Rita sa pentinadora, un personatge que, ara com ara, no sabem qui és.

I, tornant al principi, d’on surt el famós «santa Rita, santa Rita, lo que se da no se quita»? Com que per a tot hi ha explicació, diuen que una vegada una joveneta que no tenia parella acudí a la santa perquè li resolgués tan seriós problema i tan peremptòria necessitat.  En un tres i no res un encertat xicot aparegué a la vida de la fortunada. Però passat un temps, el jove ho va repensar i desaparegué com havia aparegut. La noia, entre decebuda i enrabiada per la prompta data de caducitat del miracle, es plantà davant la santa tot recriminant-li: «santa Rita, lo que se da no se quita». Òbviament, la defraudada noia havia de ser hispanoparlant. Si hagués estat parlant d’una altra llengua, ni hi hauria rima i, per tant, no hi hauria dita.

Cap comentari

Trastos

El negacionisme, en aquest cas la negació de la interferència de l’espanyol, ha estat i és un bastó constant a la roda de la recuperació del català. El negacionisme cerca i aporta arguments per a justificar la suposada genuïnitat de certs mots controvertits, sovint amb un parti pris, i quan els negacionistes són lingüistes de prestigi, la seva influència sobre l’establiment de la normativa ha estat decisiva. I així hem anat fent un català interferit, que un cop arrelat socialment és difícil de rectificar. Però a mesura que disposam de noves eines, com el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), el CIVAL (Corpus Informatitzat Valencià) o el CORDE (Corpus Diacrónico del Español), molts d’aquells arguments s’ensorren com un castell de cartes. El negacionisme fa mal, tant si és de naturalesa ingènua, com si és, amb un toc de malícia, la voluntat de defensar mots als quals hi ha una certa adhesió prèvia.

Avui m’ocuparé del mot trasto, aportant algun element nou a allò que s’ha dit, tot i que no pretenc que això sigui res definitiu sinó una passa més en l’aclariment de la qüestió, i disposat a rectificar el que sigui, si escau.

Una cosa evident és que del llatí transtrum (‘banc de remador d’un vaixell’), format amb els afixos trans i trum, surt el mot català trast (a través d’un llatí vulgar transtum o trastum). Un mot emprat dels orígens de la llengua fins avui. Òbviament, en un principi un trast era el seient dels remadors, després un banc de seure en general, sobretot en un grup arrenglerat, i al final un lloc delimitat o un lloc per a situar-hi alguna cosa. Aquest darrer significat és documentat en el segle XV. A Mallorca les parades dels mercats es diuen trasts («tenir un trast a la plaça»), i abans de la urbanització massiva de l’illa tothom deia trast a l’espai comprat per a construir-hi una casa. Ara tothom diu solar, un derivat de sòl (sort del diacrític, mantingut per miracle) amb possible interferència espanyola. Per una metàfora, ben aviat trast passà a significar cada un dels compartiments del mànec de la guitarra o altres instruments de corda, per les barretes que semblen a una renglera de bancs de seure. Fins aquí tot és força clar. I també és clar que trast en català no ha significat mai «moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa», com ens vol fer creure el DIEC. Això és una catalanització de trasto —Fabra fecit— per la via expeditiva de suprimir la -o final, que tantes aberracions ha produït.

També sembla evident que trast passà a l’espanyol, en què prengué la forma traste (que no pot venir de transtrum). En diversos diccionaris espanyols del segle XV (Nebrija, Alcalá, etc.) el trobam amb el valor de traste de la vihuela (o llaüt, etc.). I també significant el través d’alguna cosa. I molt aviat ja veiem l’expressió dar al traste, equivalent al català donar al través, expressió marinera que significa ‘topar una nau de costat contra les roques’ (vegeu DCVB, través). Encara que Coromines (DCECH, s.v. trasto) cregui que aquesta expressió (dar al traste) té «el sentido básico de ‘cuarto o lugar donde se pone lo inservible’». És a dir, els «trastos».

L’enigma és la forma catalana trasto. Sobre l’etimologia d’aquest mot l’Alcover-Moll diu: «del llatí transtrum‘banc de remer’, ‘biga’, amb la vocal final conservada (-o –o) com a vocal de sosteniment de la tripe consonant –str-, mentre que la forma trast representa una simplificació del grup consonàntic i la pèrdua normal de la –final.» Certament és difícil de fer una explicació completa de la història d’un mot en el poc espai que ofereix la part de l’etimologia d’una entrada de diccionari com aquest. Però sembla molt estrany que un mateix mot llatí, per evolució directa, hagi donat dues variants diferents sense la interferència d’alguna altra llengua. Pràcticament impossible. Això implícitament ho admet Coromines, qui es munta una altra explicació: a partir del plural trastos s’hauria creat un singular refet trasto, i aquest, fins i tot, hauria passat a l’espanyol, que així tindria dos catalanismes, traste i trasto.

Si fos certa la hipòtesi de Coromines, aquest trasto català format a partir del plural trastos hauria d’haver aparegut abans de l’aparició de trasto en espanyol. En aquesta llengua veiem trasto documentat en el segle XVI. En català no en coneixem documentació abans del segle XVIII. I hauríem de veure en el segle XVI quin era l’estat del mecanisme de formació del plural en -os dels mots que en singular acaben en -st (gest, gust, honest, disgust, just, injust, trist, etc.). En el CICA aquests plurals en -os són raríssims, si bé n’hi ha algun en el segle XVI. I també és ver que el CICA no ens dóna informació segura de la llengua oral. A Mallorca, on tots aquests plurals en -os no existeixen ni han existit mai, el mot trasto té tanta vitalitat com en els llocs en què existeixen. D’altra banda, si ja existia de sempre en català la forma trast, per què s’havia de formar per mecanismes interns la variant trasto? I per què aquesta variant no va substituir trast en totes les accepcions?

El punt clau és com va aparèixer i com es va difondre la forma trasto amb el significat de ‘mobles o coses de la casa’ i després de ‘cosa inútil’. En espanyol en tenim qualque exemple ja en el segle XVI: «havia gente en esta dicha villa, que pregonase y apercibiese cómo quería hazer almoneda de algunos trastos que havia en algunas casas» (document de 1562, CORDE); «Estas casas tienen llenas de tantas baratijas, armadijos, trastos, pertrechos, bastimentos, instrumentos y municiones…» (document de 1573, CORDE). I n’hi ha més. Alguns diccionaris espanyols del començament del XVII (Palet, Oudin, Covarrubias) defineixen trastos com a ‘mobles vells’, i Covarrubias defineix trastear com a «andar revolviendo trastos viejos». En català aquest ús no apareix fins al segle XVIII. No sols aquest ús, sinó que abans d’aquell segle en català no hi ha cap trasto amb cap significat.

Crec que amb totes aquestes dades no es pot defensar altra cosa que, en primer lloc, res no impedeix de pensar que trasto és una paraula espanyola procedent directament de trasnstrum, paral·lela al nostre trast; i que, en segon lloc, l’accepció de trasto equivalent a ‘objectes o estris inservibles’, estesa després a ‘persona inútil’, es va crear en espanyol per extensió semàntica del mot: primer ‘banc de remer’, després ‘banc en general’, després ‘moble en general’ i finalment ‘moble o objecte inútil’. El mot trasto, amb aquest significat va ser adoptat en català en el segle XVIII, igual que tants altres hispanismes. El 1995 —si no va ser abans— la Secció Filològica el va introduir al diccionari, com a forma secundària d’aquell desgraciat trast que Fabra va inventar.

 

No es permet la reproducció d’aquest text, car la redacció encara és provisòria. Podeu posar-hi un enllaç.

3 comentaris

« Pàgina precedentPàgina següent »