buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Sant Marc

El lleó de Sineu

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè mos guardi es rector
durant sa nit i es dia.

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

Lleó de Sineu

El lleó de Sineu

1 comentari

«Sant Àngel»

Avui, primer diumenge després de Pasqua, és el dia que a Mallorca tradicionalment s’ha dit el Diumenge de l’Àngel. Oficialment —vull dir segons l’oficialitat de l’Església catòlica— aquesta celebració és el 2 d’octubre. Després explicarem les anades i vingudes que l’Església ha fet sobre aquesta festa. Diguem ara que els mallorquins que es diuen Àngel poden triar de celebrar la seva onomàstica avui o el 2 d’octubre. Per a nosaltres, sempre defensors de les tradicions que no fan mal a ningú, i tenint en compte la vitalitat que encara conserva aquesta festa a Mallorca, el dia de l’Àngel és avui.

Però comencem pel començament i vejam què són aquests éssers que anomenam àngels. El mot ve del grec ággelos, que significa ‘missatger’. En les religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islamisme— els àngels són uns éssers invisibles, o sense cos, creats per Déu per a fer d’intermediaris entre ell i els homes. Uns ordenances de Déu que li lleven la feina, potser impròpia d’un déu, d’haver de presentar-se als homes cada vegada que té alguna cosa per a dir-los. Perquè cridar-los a la seva residència celestial potser implicaria per als humans un viatge massa complicat o fins i tot desaconsellable tenint en compte que a la tornada podrien contar coses del cel que els homes no necessiten saber abans d’hora. Els àngels són, doncs, una creença del judaisme, agafada amb seguretat de creences precedents i traspassada a les altres dues religions monoteistes. Els àngels són més intel·ligents que els homes, més nets —home, no tenen cos— i són bons, si bé una part d’ells es va rebel·lar contra Déu i aquest els va convertir en dimonis, tot enviant-los a un lloc terrible que és l’infern, a gran profunditat sobre la capa de la Terra. La figura del dimoni va ser presa pels jueus de les religions dels assirians i babilonians durant la captivitat de Babilònia. Abans no en tenien, de dimonis. No se sap quants d’àngels hi ha, segurament immenses legions. Ni tampoc quin és el seu nom: en els primers temps l’Església no veia amb bons ulls de posar-los nom, temerosa que rebessin més culte del que toca. Només els àngels més presents a l’Antic Testament tenen nom, com el trio reconegut per les tres religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i altres com Uriel, Samael, Haniel, etc. Sempre acabat en -el, que significa ‘Déu’. Ja hem dit que els àngels no tenen cos, però quan han de visitar algun home o dona agafen forma humana perquè la comunicació es pugui fer amb llenguatge humà, que necessita un aparell fonador amb tots els ets i uts.  I no cal dir que el multilingüisme d’aquest col·lectiu assegura una entesa ben fluida amb els parlants de totes les llengües sorgides de Babel. A partir del segle IV la tradició cristiana els representa com a homes amb grans i poderoses ales. Hi ha res més majestuós que el vol d’una àguila llenegant pel cel immens a una velocitat corprenedora? Doncs així els àngels es poden desplaçar entre la terra dels mortals i el cel on viuen, que és allò blau que hi ha allà dalt, d’on no ha tornat mai ningú que hi ha anat. Entre els àngels hi ha categories —nou segons l’escalafó clàssic jueu—, que formen una jerarquia d’aspecte militar: de baix cap a dalt, serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potències, àngels, arcàngels i principats. Cadascun amb la seva feina, de la qual sabem ben poques coses.

La devoció cristiana dels àngels es desenvolupa a partir del segle V. Amb el temps el seu rol de missatgers evolucionà cap al de protectors. A partir del segle XII pren força la idea de l’àngel guardià o àngel custodi, que és un àngel assignat a cada persona per a assistir-la i protegir-la. Els àngels foren invocats, a més, com a protectors de ciutats, països, col·legis artesanals, etc. Aquest costum començà als Països Catalans, estimulat pels escrits de Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer. Concretament fou València, el 1411, que s’encomanà a l’àngel custodi com a protector de la ciutat. Abans Jaume II de Mallorca ja havia mostrat la devoció als àngels fent col·locar una immensa estàtua-penell de san Gabriel sobre la torre principal del castell de l’Almudaina i una altra sobre el campanar del castell reial de Perpinyà. Barcelona i Mallorca també tingueren aviat l’Àngel Custodi per guardià i protector. A València, Tortosa i Girona li aixecaren capelles a la casa de la Ciutat; a Mallorca n’hi feren una a la Seu el 1407, i a Barcelona la tingué a una porta de murada que després es digué Portal de l’Àngel.

Pel que fa a la festa litúrgica, abans del segle XV tots els àngels eren festejats el dia de Sant Miquel (29 de setembre). En el concili d’Aquisgrà (segle IX) es decideix que només es donaria culte als tres arcàngels privilegiats —Miquel, Gabriel i Rafel—, no fos cosa que a les misses hi hagués massa àngel en perjudici de la santeria de carn i os. A partir del segle XV s’estableixen diversos dies per a la celebració de l’Àngel Custodi: en general els papes fixaren el dia 2 d’octubre, però als Països Catalans hi havia calendaris propis: Barcelona i Girona celebraven la festa a la tardor, Palma i Perpinyà a la primavera, i València a l’estiu. A Mallorca se celebrava en un principi el segon dilluns després de Pasqua i a partir del 1627, el primer diumenge després de Pasqua. El 1672 el papa Climent X va fixar la festivitat en el 2 d’octubre per a tota la Cristiandat, però Mallorca continuà fent la festa el primer diumenge després de Pasqua (dit domenica in albis, perquè era el dia que batejaven els nous cristians vestits de blanc).

L’Àngel Custodi fou el patró del Col·legi de la Mercaderia, els opulents mercaders que sadollaven les arques exportant i important. Per això un fantàstic àngel de pedra de marès atribuït a Sagrera presideix la façana principal de la Llotja de Palma. I fou el patró de la ciutat i del regne de Mallorca d’ençà de temps antic fins que els jurats feren l’estupidesa de substituir-lo per sant Sebastià, el 1652, després que corregués la brama que una relíquia d’aquest sant havia aturat una pesta que assolava la ciutat (vegeu l’article Sant Sebastià). I per culpa d’aquella decisió forassenyada ara la gent de Palma té una festa patronal hivernenca, fosca i gelada, quan podrien gaudir-la entre les flors, l’alegria i el bon temps primaveral.

A Palma la festa de l’Àngel era una de les més sonades de les que se celebraven (juntament amb la festa de l’Estendard, la de Sant Jordi o la del Corpus). S’hi congregava una gentada de Palma i de tota la part forana. Hi havia missa solemne a la Seu i després una gran processó patrocinada pels jurats i dirigida per l’angeler, en què un clergue representava l’Àngel Custodi i en el curs de la qual hi havia cadafals on es feien diverses representacions. Aquesta processó perdurà fins al segle XIX i ara no en resta ni el record. El mateix dia, els dits jurats feien un repartiment de pans entre els pobres i els malalts dels hospitals, després de beneir-los a la capella del Temple. Era el pa de la caritat o panis caritatis, expressió que va donar lloc al mot pancaritat. Els pancaritats són les romeries que el Diumenge de l’Àngel a Palma, o un dia de la vuitada de Pasqua a les viles, se celebren a Mallorca i que consisteixen a passar el dia a alguna ermita o altre lloc de significat religiós i menjar les darreres panades. A Palma el pancaritat es feia a la Font Santa, que era dins la possessió de la Teulera, passat Son Dureta i avui urbanitzada. Aquest pancaritat fou prohibit per la dictadura de Franco i restablit el 1982, any en què passà a fer-se al castell de Bellver.

Per a acabar, us he de dir que no confongueu la festa o el diumenge de l’Àngel amb el dia de la Mare de Déu dels Àngels, onomàstica de les dones que es diuen Àngels, que és el 2 d’agost. En parlarem en el seu dia. Ara com ara, felicitacions als Àngels.

 

Cap comentari

Passar quenòcia (o quenòcies).

Una expressió apresa dels meus pares i avis. Passar quenócia —ells pronunciaven [kəˈnosiə]—, o passar quenócies, siɡnifica passar calamitats: «quina quenòcia que hem passat aquesta nit», «abans la gent passava moltes quenòcies». La intuïció de bon principi ens porta a relacionar-ho amb ca, vist que alguns cans —i abans quasi tots— les passen magres i tristes en aquesta vida terrenal. Això mateix ens duria a grafiar el mot canòssia canòcia. Però ràpidament veiem que la segona part de la paraula (nòcia òcia) és molt difícil d’explicar, i una recerca un poc detinguda ens du a una altra conclusió: la parauleta és una corrupció del mot equinocci, que, com a terme d’astronomia, avui tothom coneix i pronuncia [əkiˈnɔksi] o [əkiˈnɔtsi], però que en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis, que visqueren en una societat illetrada i de cultura oral, tenia un ús restringit (no astronòmic) i es pronunciava amb les formes més sorprenents. Encara a Menorca es pot sentir esquinorci. Equinocci designa els dos moments de l’any en què el sol passa aparentment per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada. En els dos equinoccis comencen la primavera i la tardor. Però, a més, també es diu equinocci, sobretot entre gent de mar, a un fort temporal que de vegades es produeix durant aquests moments de l’any. Deu ser per això que s’hauria format l’expressió passar un equinocci, en un principi aplicat només al temporal i més tard, per extensió, a qualsevol calamitat. En tot cas, sembla que el mot arribà als mariners través de l’espanyol, com tots els mots arribats en temps de la subordinació del català, i prengué les formes equinòccio, equinóccio, o més aviat quinòccio o quinóccio (vegeu quinòccio a l’Alcover-Moll).  A mesura que s’escampava l’expressió passar un quinòccio, o passar quinòccio, s’anava deformant de diverses maneres, i aparegueren totes les variants que avui es poden sentir a Mallorca: quinòcia, quinócia, quenòcia, quenócia, quinòcio i fins i tot quenècia.

Un dia d’aquests vaig fer una «crida» via Twitter per a veure si els meus seguidors mallorquins coneixien l’expressió (passar quenòcia o quenòcies) i com la pronunciaven. La resposta va ser ràpida i efectiva. I mostra que l’expressió és coneguda i usada a tota l’illa i amb un ventall exuberant de variants fonètiques. Twitter també pot servir per a la recerca dialectològica.

1 comentari

Sigut

En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, sapiguer, sapigués, sapigut, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalimes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament— la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.

6 comentaris

Santa Elionor

Avui és Santa Elionor, segons el calendari tradicional del nostre país, si bé cal dir que aquesta festivitat també se celebra o s’ha celebrat el dia 1 de juliol, i no sabem el motiu d’aquesta doble celebració. Tenim avui una santa «real», o molt més real que la tropa de màrtirs dels primers segles de la nostra era, que donen el gruix de la nostra antroponímia tradicional. El personatge d’avui és una santa del segle XIII, coneguda civilment com a Elionor de Provença, una dona afortunada, de casa bona, que arribà a ser esposa d’un rei, mare d’un rei i cunyada de tres reis. Només li faltava ser santa per a tenir-ho tot.

Fou filla del comte Ramon Berenguer IV de Provença (V segons fonts catalanes), nét del nostre rei Alfons el Cast, que, al seu torn era nét del comte Ramon Berenguer IV, el que es casà amb la princesa aragonesa Peronella i forjà la Corona d’Aragó. El pare d’aquest, Ramon Berenguer III, s’havia casat amb Dolça de Provença, amb la qual cosa els drets d’aquest comtat passaren al casal de Barcelona. Ho testimonia la bandera tradicional de Provença, les quatre barres catalanes posades en forma vertical i la presència d’aquestes barres en l’escut oficial de la regió de Provença-Alps-Costa Blava. La mare era Beatriu de Savoia, infanta d’aquest comtat feudal, veí de Provença. La nostra santa nasqué a Ais, capital del comtat —que els francesos escriuen Aix—, probablement el 1223. Li posaren Elionor, un nom que tingué gran estima entre reines i princeses de les cases reials de Barcelona, Mallorca i Castella i de les cases comtals d’Occitània. Sembla que aquest nom té l’origen en Elionor d’Aquitània (1120-1204), filla d’Aenor de Châtelleraut, duquessa d’Aquitània. A la filla li posaren el mateix nom que tenia sa mare, Aenor, un nom d’origen germànic, i per a no confondre la nina i la mare a la primera li digueren alia Aenor (l’altra Aenor), i d’aquí hauria sorgit el nom occità Alienor, catalanitzat en Elionor. En tot cas, a Elionor d’Aquitània, una de les dones més poderoses d’Europa en el seu temps, es deu l’expansió del nom. A Mallorca s’ha pronunciat tradicionalment [liəˈno] i és un nom implantat a les classes populars no abans del segle XVI, si bé ha estat sempre un nom minoritari. És també el nom que imposaren a la filla major de l’actual rei d’Espanya, la que deu esperar ser la pròxima monarca, cosa que jo probablement no veuré, i ella probablement tampoc. I, a propòsit d’això, quan va néixer aquesta princeseta, es produí una peregrina polèmica, en la qual vaig intervenir, sobre la forma o les formes que el seu nom pot tenir en català.

Tornant al personatge, Elionor va ser educada com correspon a la seva categoria. Diuen que era molt intel·ligent i afeccionada a la lectura, cosa que en aquells temps tenia el seu mèrit. I ara. També diuen que era notablement atractiva. Si l’autor del dibuix adjunt tenia bones referències, no en resta cap dubte. La seva germana gran, Margarida, fou esposa del rei Lluís IX de França; una altra germana, Sança, de Ricard, rei dels romans, un títol dels qui estaven a l’espera de ser coronats emperadors del Sant Imperi; i la germana petita, Beatriu, fou esposa de Carles I de Sicília. A ella la casaren amb el rei Henric III d’Anglaterra, el 1236. Tenia dotze anys quan la prometeren i no havia vist mai el seu futur marit ni s’havien escrit res per Facebook o Twitter. Eren coses del negoci de la monarquia. La dugueren a Anglaterra i la parella es casà a la catedral de Canterbury. Després, a l’abadia de Westminster, tingué lloc la coronació com a reina consort, seguida d’un banquet extraordinari —de pinyol vermell, que diria mossèn Alcover— al qual assistí tota la noblesa en ple.

La parella va tenir cinc fills, tots ben col·locadets, menys la petita: Eduard I, rei d’Anglaterra, casat amb Elionor de Castella i després amb Margarida de França; Margarida, casada amb Alexandre III d’Escòcia; Beatriu, casada amb Joan II, duc de Bretanya; Edmond, comte de Lancaster; i Caterina, que fou, la pobra, sordmuda, molt malaltissa i mentalment discapacida i morí a tres anys.

Elionor va ser odiada per la noblesa anglesa, perquè dugué de Provença un seguici de parents als quals donà càrrecs, poder i prebendes. Tampoc amb el poble les relacions no foren bones, per la facilitat d’Elionor de carregar-lo amb multes i impostos. Una vegada li va caure damunt una pluja de pedres, bastons, ous i altres obsequis i hagué de ser protegida pel batle de Londres i cercar refugi a la casa del bisbe. Era afeccionada a la poesia i a la música. Eren els temps en què els trobadors, normalment nobles, donaven vida a les corts occitanes. Es diu que ella mateixa compongué poemes en la bella llengua d’oc. Era també apassionada de la moda. Vestia peces riques i sumptuoses i importava contínuament roba de França. Exercí molta influència sobre el seu marit i li donà total suport. L’home hagué de patir la rebel·lió dels nobles, atiada pel seu cunyat, el comte Simó V de Montfort, que abans havia estat un dels suports del rei anglès. Aquest arribà a ser capturat i només fou alliberat després que Elionor, exiliada a França, aconseguí que la seva germana Margarida, esposa del rei francès, convencés aquest d’enviar tropes a Anglaterra.

El 1272 morí el seu marit, i el seu fill esdevingué rei d’Anglaterra. Ella restà com a reina vídua dedicada a l’educació dels seus néts. Un d’ells, Henric, morí dos anys després, i sa mare fundà en honor seu el priorat de Guildfort, on manà dipositar el cor del nét difunt. L’any següent moriren les dues germanes que li restaven, i Elionor es retirà a l’abadia benedictina d’Amesbury, on visqué com una monja més. Es va morir el juny de 1291 i va ser enterrada a la dita l’abadia. El seu cor, però, fou traslladat al priorat franciscà dit The Greyfriars, a Londres. A l’abadia, on diuen que visqué amb una humilitat ben contrastada amb la vida precedent, degué agafar fama de dona pietosa i de gran devoció cristiana, per la qual cosa fou després venerada com a santa, encara que no va ser mai canonitzada sinó sols beatificada.

El nostre personatge d’avui no ens ha deixat ni toponímia, ni fraseologia ni refranys, però sí un nom bell i eufònic, que poden portar amb joia totes les Elionors del país. Molts d’anys a totes.

2 comentaris

De polls, polles, pollets i polletes

En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelopollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelopollito/pollo.

Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.

5 comentaris

Sobre la paraula «precintar»

D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.

2 comentaris

Sant Honorat

Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.

4 comentaris

Sant Julià

Avui és Sant Julià. En rigor hauríem de dir que avui és un dels nombrosos santjulians que hi ha en el santoral. Només de màrtirs  —els que visqueren, o no, en els tres primers segles del cristianisme–  n’hi ha trenta-nou en el martirologi romà que es diuen Julià, vuit dels quals tenen la seva festa en el mes de gener. No és estrany, doncs, que ens perdem un poc amb tants de Julians i que molts no sàpien quin dia han de fer festa, suposant que en vulguin fer. Diu la dita que de Nadal a Sant Julià tretze dies hi ha. Si és així i no fem malament el compte, Sant Julià cau el 7 de gener. Però o bé qui va fer la dita la va errar, o bé temps enrere se celebrava aquest dia, o bé el Julià de dia 7 és un altre Julià de la nòmina. Sigui com sigui, el sant pel qual fan festa la major part de Julians, el sant d’avui, és Sant Julià dit d’Antioquia per uns i d’Antinòupolis o Antinoe per altres.

És un altre dels màrtirs del cristianisme, si bé és possible que sigui un sant més llegendari que real, com succeeix amb altres membres d’aquest club. Havent-hi tant de màrtir homònim, no és estrany que els cristians dels primers segles es fessin un bon embolic, i que de l’embolic sortís algun sant inexistent fruit de la mescladissa o de la confusió amb algun altre del mateix nom. Pot ser el cas del nostre sant d’avui, possiblement confós amb un també màrtir sant Julià d’Antioquia o de Cilícia, que fa festa el 16 de març.

Segons la tradició, el nostre home era un cristià que visqué a la segona meitat del segle III, a la ciutat egipciana d’Antinòupolis, fundada per l’emperador Hadrià, que les llengües serioses escriuen amb hac. Els seus pares l’hagueren de forçar a casar-se, perquè ell no anava gens de la cosa, i, resignat, trià una fina donzella anomenada Basilissa, òbviament també cristiana. Quan van morir els pares, la parella rebé una rica herència, que ràpidament van dedicar a l’assistència dels pobres fins que no en va restar quasi res. Per a completar una existència tan exemplar, marit i muller van decidir per unanimitat que no tastarien ni la més mínima espipellada de sexe en tota la seva vida, car una activitat tan impúdica els hauria restat mèrits per a ser sants. També acordaren fundar, ell, un monestir de monjos, i ella un de monges, amb la qual cosa es convertiren en una d’aquestes parelles modernes que viuen cadascú a casa seva i s’ajunten per als moments de plaer. Bé, a ells no els feia gaire falta. I per si tot això fos poc, convertiren la seva casa —que devia ser ben gran— en un hospital amb capacitat per a un milenar de llits. Per això ell és conegut amb el sobrenom de Julià l’hospitaler, malnom que també s’aplica a un altre Sant Julià llegendari del segle VII.

Corrien mals moments per als cristians en aquelles saons, per la fúria anticristiana de la mala bèstia de l’emperador Dioclecià. I ell fou víctima del governador dit Marcià, a Antioquia, tot i que altres diuen que la feta succeí a Antinòupolis. Era un dia dels primers anys del segle IV. El dit governador el féu detenir i jutjar. Durant el judici, presidit per Marcià, va passar per allà una comitiva que anava a enterrar un difunt. El governador, en pla de mofa, li va demanar que ressuscitàs aquell difunt, i en un tres i no res el mort aixecà el cap més espavilat i content que un gínjol i lloant i glorificant Jesucrist. Més s’enrabià encara el governador, qui li dictà una fulgurant i cruel sentència de mort, i de passada donà la mateixa recepta al ressuscitat. Els posaren tots dos dins una bóta de pega ardent, però les flames no els socarraren ni un pèl. Els llançaren a les feres a l’amfiteatre, i aquestes romangueren impassibles com si acabassin de sortir de l’àpat més abundant de la seva vida. Finalment, com és costum en aquests casos, l’espasa o la destral segà el coll de les dues víctimes, que, ara sí, no es bategaren mai més. Al ressuscitat li durà poc l’alegria. I pel que fa a Basilissa també l’escabetxaren juntament amb totes les monges que dirigia. Per descomptat, també és santa, encara que una mena de «santa consort», que en el santoral continua sempre al costat del marit si bé totalment eclipsada per aquest.

La devoció per la santa parella va créixer ràpidament i ja estava ben consolidada en el segle VIII. La seva festa ha anat ballant dins el mes de gener, segons les èpoques i les esglésies cristianes. A Barcelona el tenien per patró dels botiguers de roba i a Mallorca, dels emigrants.

Julià és un nom llatí (Julianus), que significa ‘pertanyent a la gens (clan) Julia’, a la qual pertanyia una de les més il·lustres i antigues famílies romanes, amb membres tan destacats com Gaius Julius Caesar o el seu renebot, el primer emperador Gaius Julius Caesar Octavianus, conegut com a August. En honor a Juli Cèsar es va canviar el nom del cinquè més del calendari (ara el setè), que abans es deia quirinalis. I per això a aquest mes li diem juliol. Els noms Julius i Julia van ser  molt usual entre els romans, més encara quan els van adoptar molts esclaus de l’emperador quan van recuperar la llibertat. I també eren freqüents Julianus i el femení Juliana. En català també és un nom freqüent de sempre, i molt menys el femení Juliana.

De viles i vilatges que es diguin Sant Julià n’hi ha un bon grapat: Sant Julià de Cerdanyola, Sant Julià de Llor, Sant Julià de Ramis, Sant Julià de Vilatorta i molts més. I el nostre sant és patró de moltes viles, encara que no es diguin Sant Julià, com Campos, Morella, Argentona, l’Arboç, etc. A Campos, que a nosaltres ens cau més a prop, tal dia com avui celebren la festa patronal. La vespra s’avancen als altres i fan una nit de foguerons i gresca i una animada festa entorn del Freu, un peix monstruós sortit de la platja de les Covetes que treu foc per la boca i escalfa l’ambient. L’endemà hi ha missa solemne, cossiers, goigs i adoració de les relíquies del sant, que encara que morís tan lluny alguna cosa li tocà a la vila campanera.

I Sant Julià també contribueix al refranyer que anuncia l’allargament del dia en aquest temps, mesurat amb les passes de diversos aninals: «per Sant Julià una passa de ca», o, amb una visió més optimista, «per Sant Julià cent passes de marrà».  I «per Sant Julià guarda el vi i guarda el pa», que ara no en tenim fretura però en altres èpoques havien de fer les llesques primes.

Molts d’anys a tots els Julians, i si a la sala hi hagués alguna Basilissa, la mateixa felicitació per a ella.

Sant Julià i Santa Basilissa a l’església del mateix nom de Valladolid.

1 comentari

Els hispanismes de Nadal

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots aquells defensors de la genuïnitat lingüística en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article, igual que Cap d’Any. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: «celebrar el Nadal», «ens agrada el Nadal», «la música del Nadal», «enguany el Nadal cau en diumenge» i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, deu tenir una certa antiguitat: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família». Amb tot, cal que ens guiem per la llengua viva, i la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués «es Nadal» seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. No estam d’acord amb la fitxa de l’És a dir, que accepta el Nadal quan fa de subjecte o complement, amb valor conceptual. Això és simplement seguir l’ús espanyol. Cal observar que en francès es fa tal com proposam aquí. Amb tot, és normal de dir el Nadal quan està definit per un determinant particular. Per exemple, direm el Nadal de l’Edat Mitjana igual que diem la Barcelona dels nostres avis (però no direm mai arribam a la Barcelona). Bé, ja ho hem dit. I sabem que, lamentablement, els mitjans de comunicació continuaran amb l’article, amb tota la passivitat dels correctors, que, com se sap, no posen gaire entusiasme en el combat de la interferència espanyola.

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades. Calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles: menjar o comprar els torrons (el torró) o menjar els raïms la nit de Cap d’Any. El que molta gent menja aquesta nit són dotze grans de raïm; per tant, mengen el raïm. L’error ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Ja entrant en el terreny de l’esbojarrament, hem sentit alguns mallorquins dir ses uves, però això millor que ho oblidem.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja haureu pogut endevinar que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el sentit de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb tot, pesebre en espanyol ha de ser més antic. Són, en tot cas, paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després significà ‘menjadora’. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). En català el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. Del valencià (apitxat o no) hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català  del Principat ho agafà de l’espanyol, amb essa sorda i no sonora, com exigeix l’etimologia i la pronúncia no apitxada per al nom de la menjadora que fan els valencians. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. I que en les felicitacions de Nadal els catalans desitjam bon Nadal i no feliç Nadal, com desitjam bon viatge i no feliç viatge. Nosaltres pensam més en la bondat de les coses que en la felicitat, tot i que tampoc no es tracta de perseguir el mot feliç. Pot anar bé per a combinar: bon Nadal i feliç any nou. Doncs això.

PS. Permeteu-me de dir que nadalenc sembla un calc de navideño. L’espanyol és l’única llengua que fa un adjectiu a partir de la paraula que designa Nadal. De Pasqua no hem fet pasqüenc.

2 comentaris

« Pàgina precedentPàgina següent »