Santa Praxedis

Avui és Santa Praxedis. Praxedis, nom bonic i curiós. És un nom d’origen grec, derivat de l’arrel de praxis, d’on ve pràctica i practicar. De la mateixa arrel és el nom Praxíteles, que va portar un famós escultor grec. Si aquest home hagués estat sant, ara molta gent es diria Praxíteles, però com que no ho va ser, el seu nom no el du ningú. El mateix que hauria passat amb Praxedis si no hagués estat santa. A través del llatí, Praxedes, passà a les diverses llengües actuals (francès Praxède, italià Prassede; anglès Praxedes, espanyol Práxedes, amb canvi d’accent i amb possibilitat de ser nom d’home). Al nostre país és un nom minoritari. A Mallorca era potser un xic més usual. Al continent la x es pronuncia amb ks, com qualsevol cultisme, però a Mallorca aquest grup ks seguí l’evolució dels mots populars, i tenim Praixedis amb xeix. Però el fet és que el nom continuà a evolucionar: perdent la r es transformà en Paixedis i finalment esdevingué Pixedis (i, fins i tot, Pixeris), que, per la seva fàcil associació amb el verb pixar, va restar força estigmatitzat i el seu ús, doncs, reduït. Diu una cançó: «Tenc un gall que nom Tià i una gallina, Pixedis. No hi importa anar a comedis, perquè a ca nostra n’hi ha».

Les creences sobre santa Praxedis es basen en un escrit d’un monjo del segle VI, que va fer que en el segle següent hi hagués una certa veneració de la santa. Veneració que fou amplificada arran de la Llegenda àurea, de Jaume de Voràgine, tantes vegades esmentat. Així i tot, la narració de Voràgine és breu, per la qual cosa el que sabem de santa Praxedis és molt poc. Una cosa que crida l’atenció és que la nostra santa d’avui, segons aquestes fonts, pertanyia a una família en què tots són sants. Una família realment exemplar. Una família romana que visqué en el segle II. Son pare era sant Pudent, un nom molt lleig que no significa el que sembla sinó ‘modest’. Aquest Pudent era fill del senador romà Quintus Cornelius Pudens i és esmentat en una epístola de sant Pau. Segons la tradició hauria estat convertit i batejat per sant Pere i morí martiritzat durant el regnat de Neró. El tal Pudent estigué casat amb Clàudia Rufina, també santa, i tingué quatre fills, tots sants i màrtirs: Sant Novat, Sant Timoteu, Santa Praxedis i Santa Pudenciana. Aquestes quatre ànimes es dedicaven a ajudar els cristians que en aquell moment eren durament perseguits per les autoritats imperials. I agafaven els cossos dels ajusticiats i els donaven sepultura. L’únic d’existència pràcticament segura és Pudent. Per als altres no hauríem de posar la mà al foc. Santa Pudenciana sembla una llegenda deguda a l’existència d’una ecclesia pudentiana —en què el segon mot és un adjectiu—, que s’interpretà com a església dedicada a una hipotètica santa Pudenciana. Sobre si santa Praxedis va existir o no, tampoc no n’estigueu segurs de tot. En tot cas, segons la tradició va morir a setze anys —un 21 de juliol— martiritzada per haver enterrat cristianament els cristians assassinats. I va ser enterrada al costat del seu pare a la catacumba de Priscil·la, la dona d’un cònsol romà també assassinada per cristiana.

En tot cas, com hem dit, santa Praxedis i santa Pudenciana, dita a voltes Potenciana per confusió dels mots llatins pudens (modest) i potens (poderós), van ser venerades a partir del segle VI. On hi havia hagut la casa familiar, que la família Pudent convertí en una espècie d’església, el papa Adrià I, hi féu construir en el segle VIII una basílica, l’actual basílica de Santa Praxedis, que d’aleshores ençà guarda les suposades reliquíes de la santa i de sa germana, a més d’un tros de la columna on assotaren Jesús.

I parlant de relíquies, diu una tradició reportada per Amades que quan Jaume I anà a la conquesta de Mallorca portava una relíquia de santa Praxedis, que l’ajudà al succés de l’empresa. Jaume I deixà la relíquia a la ciutat i d’aquí —diu Amades— que la santa d’avui sigui patrona de Mallorca. Cosa de la qual no en teníem la més petita notícia. I una altra tradició diu que el 1341 el rei de França Felip IV va donar les relíquies de santa Praxedis al rei Jaume III de Mallorca, que les deposità a l’església de Santa Anna del palau de l’Almudaina, i encara hi són. D’altra banda, santa Praxedis és la patrona de Petra, tot i que el sant titular de l’església és sant Pere. Diuen que el 1643 els jurats de Petra hagueren de triar un patró, perquè l’any precedent el papa Urbà VIII havia decretat que cada ciutat o vila havia de tenir un sol patró. I com que en aquell temps la pesta era un flagell temudíssim i sant Pere no era tingut per prou eficient davant el problema, resolgueren de triar entre dos dels més anomenats protectors contra aquesta malaltia, sant Sebastià i santa Praxedis. Ho feren a sort i sortí santa Praxedis, que d’aleshores ençà és la patrona de la vila.

Doncs molts d’anys a totes les Praxedis, si n’hi ha cap que llegeix això, i a tots els petrers.

Cap comentari

Santa Margarida

Avui és Santa Margarida, una santa molt popular en el món de cultura de base cristiana. Una de tantes verges màrtirs del primer temps del cristianisme, segurament fruit, també com altres, més de la llegenda que de la realitat. Ja la va «descatalogar» el papa Gelasi en el segle V, i ho va tornar a fer l’Església el 1969, encara que permetent-ne el culte allà on és tradicional, és a dir, pràcticament pertot. És la posició de la jerarquia catòlica davant els sants d’existència no demostrada: no van existir però podeu pregar-los tant com vulgueu. Naturalment, per a nosaltres aquests sants tenen el mateix interès que els altres, tant si van existir com si no.

És la primera santa cristiana que es diu Margarida, un nom que fica les arrels dins les llengües indoeuropees asiàtiques. És un nom comú que significa ‘perla’. En persa es diu morvared i en sànscrit mañjarī. Del persa passà al grec: margarites, on hi ha el sufix –ites, propi de les pedres (pensem en dendrita, pirita).  I del grec al llatí (margarita), sempre amb el significat de perla. En català medieval —i en altres llengües romàniques— el mot margarida encara significa només ‘perla’, significat que després desaparegué. I aparegué —sembla que a partir del Renaixement— el significat de ‘flor’, aplicat a plantes de diferents gèneres de la família de les asteràcies, sobretot les que tenim en els nostres jardins, de pètals blancs i un gran botó groc al centre, semblant a una perla (d’aquí el nom). I la margarina té res a veure amb les margarides? I tant que sí: en el món dels mots tot està relacionat. Es diu margarina (nom encunyat el 1870) per relació amb l’àcid margàric, al qual van posar aquest nom pel llatí margarita (perla), car és un greix que es presentava en grums esfèrics, semblants a perles. Bé, doncs aquell nom grec que portava la santa d’avui, passant pel llatí donà el nom que hi ha en les llengües actuals: català, occità i portuguès Margarida; espanyol Margarita; francès Marguérite; italià Margherita, anglès Margaret, alemany Margarete o Margareta, etc. En anglès la flor no es diu margarida, com en la majoria de llengües, sinó daisy, d’etimologia completament diferent (day’s eye), però és curiós que Daisy també és un nom de dona, i fins i tot un nickname de dones que es diuen Margaret, tot perquè daisy en francès es diu marguérite. A Mallorca, on és un nom molt popular, Margarida es va convertir en Margalida. Com els xinesos, tenim certa tendència a convertir les erres dels noms en eles (Margalida, Catalina, Cristòfol). Margalida, però, ha estat sempre el nom «vulgar», perquè la forma que posaven sempre en els documents, a l’Edat Mitjana i posteriorment, era Margarita, que no era espanyol sinó una forma culta que conservava les lletres del llatí. A partir del segle XVIII aquesta forma llatinitzant fou succeïda sense solució de continuïtat per la forma espanyola, que és coincident.

Però ens hem embolicat molt, i convé tornar a la santa. Totes les creences sobre aquesta bona dona es basen en el que van escriure els propagandistes de l’hagiografia. Com un tal Teòtim, que diu que la va conèixer i n’escrigué una biografia en grec (passio). I sobretot el «best seller» Legenda aurea, de Jaume de Voràgine, escrit devers el 1260 i molt llegit durant la baixa Edat Mitjana. Segons aquestes fonts, santa Margarida va néixer a Antioquia de Pisídia, ara Turquia i en aquell temps una ciutat del món grec, devers el 275. Era filla d’un sacerdot pagà i d’una dona que morí poc després del naixement de la nina. S’encarregà d’ella una dida cristiana amb qui visqué fins a dotze anys i que la va dur cap al cristianisme. Després tornà a la casa del pare, però aquest la rebutjà perquè s’havia fet cristiana i hagué de tornar amb la dida. Un dia, quan na Margarideta tenia quinze anys, el governador romà Olibri la va veure i restà corprès davant la seva bellesa. Ràpidament li va demanar que es casàs amb ell, per a la qual cosa hauria de renunciar a la fe cristiana. Ella, que havia decidit dedicar la seva virginitat a Déu, li donà unes carabasses com el palau del governador. I aquí es repeteix un clixé que ja hem vist en altres santes màrtirs. El governador entra en còlera, la fa detenir i torturar esperant que això farà canviar la noia d’opinió. Quan era a la presó li aparegué el dimoni en forma de drac i la temptà. Com que ella no va cedir, el drac se la va empassar sencera. Però Margarida, dins la panxa de la bèstia, va matar el drac amb una creu que portava amb ella, va obrir-lo i i en va sortir com sis res. Durant un interrogatori un colom baixà sobre ella i li posà una corona sobre el cap. Després Margarida va sofrir tota classe de tortures, com ser posada despullada damunt el foc i després dins aigua gelada, però ella no cedí. Al final la nina va ser degollada i fi de la història. Era el 20 de juliol de l’any 290. O no.

Els croats van estendre la devoció a santa Margarida per occident. I l’esmentat Jaume de Voràgine. I ella mateixa, perquè diu la tradició que va prometre indulgència plenària a tothom qui escrigués o llegís la seva biografia i a tothom que invocàs la seva intercessió. Jo també oferesc indulgència a qui llegeixi aquests articles hagiogràfics. Plenària si la lectura és també plenària. Santa Margarida, heroïna matadora de dracs, com sant Jordi —un tema persistent amb arrels pre-cristianes—, va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. Va ser inclosa en el grup dels catorze sants auxiliadors, que són aquells que van demostrar una particular eficiència davant les imprecacions dels fidels, com santa Bàrbara, santa Caterina, sant Cristòfor o sant Jordi. És invocada per les dones gràvides —per l’episodi del drac, és clar—, perquè el part no sigui dolorós, i la podem veure representada amb el drac als seus peus i portant un crucifix a la mà.

Hi ha en el país un bon nombre de topònims amb el nom de Santa Margarida. El més important és  Santa Margarida d’Hero, a Mallorca, dita popularment i oficialment Santa Margalida. És una vila sorgida poc després de la conquesta catalana que agafa el nom de la santa titular de l’església, aixecada el mateix segle XIII. Per a la gent d’aquesta vila, i fins i tot per a la de les viles veïnes, Santa Margalida és la Vila per antonomàsia, i els seus habitants es diuen vilers (o, més col·loquialment, vileros). Al Principat hi ha Santa Margarida de Montbui, sorgida al segle XVII, i també Santa Margarida del Penedès, antic poble documentat en el segle X i avui convertit en una ruïna i integrat dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos (Santa Margarita y Monjós, segons la bàrbara Wikipèdia en espanyol). També hi ha Santa Margarida de Bianya, a la comarca de la Garrotxa.

A Palma hi hagué el convent de Santa Margarida, fundat el 1238 pels franciscans, si bé el mateix segle va ser cedit a les monges agustines que hi estigueren fins a l’exclaustració de 1835. Aquest any el convent va ser expropiat i utilitzat com a presó i com a magatzem. Després es convertí en l’Hospital Militar. L’església gòtica, que després de la desamortització havia de ser enderrocada, és una de les més belles de Palma. El 1949 fou declarada monument històrico-artístic i després cedida a l’exèrcit espanyol. El convent donà nom a la porta de Santa Margarida, per on entrà a la ciutat Jaume I, i al bastió de Santa Margarida. A Barcelona hi hagué el convent de Santa Margarida, de monges caputxines, en el carrer del Carme (entre aquest carrer i els de la Riera Alta i el Peu de la Creu). Després de la desamortització de 1835 passà per diverses vicissituds i acabà desapareixent.

El refranyer és ple de proverbis que contenen el coneixement popular sobre la vida del camp. «Per Santa Margarida, pluja maleïda» o «per Santa Margarida, garrova tenyida». I els mallorquins diuen que «santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga», o «la monja l’encén i el frare l’apaga», tot i que santa Margarida no va ser mai monja. És un refrany que fa referència als dies de calor intensa que hi sol haver entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. Però enguany sembla que santa Margalida ha delegat la seva feina en sant Pere. Esperem que sant Bernat l’apagui si vol que li facem una hagiografia amigable.

I, a propòsit, Margarida no és sols nom d’esglésies i convents. També és el nom d’una pizza (Margherita).  Diuen que va ser creada per Raffaele Esposito el 1890 i dedicada a la reina Margarida de Savoia. I hi posà els tres colors de la bandera italiana: tomata (vermell), mozzarella (blanc) i alfàbrega (verd). Però una altra teoria diu que la primera pizza d’aquest nom portava damunt el dibuix d’una margarida feta amb els tres ingredients esmentats. Ja ho aclarirem.

I res més per avui. Molts d’anys a totes les Margarides.

3 comentaris

Sant Arnau

Avui és Sant Arnau, o un dels dies de l’any que és Sant Arnau, perquè de sants amb aquest nom n’hi ha pel cap baix dos: sant Arnau de Metz i sant Arnau de Soissons, i la veritat és que jo encara no he aclarit quins dels dos festejam avui. Aquest article, doncs, s’ha de considerar provisori o obert a canvis. Segons el martirologi romà, Sant Arnau de Metz és el 18 de juliol, i Sant Arnau de Soissons, el 14 d’agost. Però els mallorquins celebren avui Sant Arnau i es creu que ho fan en honor del de Soissons. I Amades diu que Sant Arnau —no diu quin— és el 19 de juliol. En tot cas les biografies dels dos personatges estan força mesclades i a tots dos hom atribueix una bona part dels fets i miracles. Per tant, parlarem de tots dos.

Arnau és un nom d’origen germànic, ArnwaldArnoald, i com tots els noms germànics està format per dos elements, en aquest cas arn (‘àguila’) i wald (‘poder’). Es pot interpretar com a «poder de l’àguila» o «poderós com l’àguila». En llatí prengué la forma Arnaldus o Arnoldus, segons els països o les èpoques, i en les altres llengües, multitud de formes: Arnau en català; Arnaud, Arnauld, Arnault, Arnaut o Arnould en francès; Arnaldo en espanyol, italià i portuguès; Arnold en anglès i alemany, etc. Alguns personatges històrics apareixen de vegades amb el nom Arnulf, que pot ser degut a una confusió amb algun altre nom germànic format amb elements semblants al que ens ocupa. Arnau és un nom molt present a l’antroponímia catalana en temps antics; després decaigué i en els darrers anys s’ha recobrat considerablement, almenys al Principat.

Sant Arnau de Soissons és un personatge flamenc, i doncs germànic i de llengua germànica, que visqué en el segle XI. Va néixer a Oudenaarde, prop de Brussel·les, el 1040. Primer va ser soldat, però es veu que va canviar d’opinió i va decidir de retirar-se al monestir benedictí de Soissons, a un centenar de quilòmetres de París. Els primers anys hi va viure com a ermità, però després el feren abat del monestir. I com que l’home era molt modest, o no volia maldecaps, va fugir per a evitar haver d’assumir el càrrec. Però un llop el va aturar i el va fer tornar al monestir, on hagué de fer d’abat. El 1080 el feren bisbe de Soissons, càrrec que acceptà de molt mala gana. Quan se’n va poder alliberar, se n’anà al seu país i fundà l’abadia de Sant Pere, a Oudenbourg, ben al nord de la Bèlgica actual. I quina pensau que va ser allà la seva principal activitat, o almenys la més coneguda? Doncs fer cervesa. En feia en gran quantitat i exhortava els pagesos a beure’n molta (supòs que els la cobrava). En aquell temps en què les malalties microbianes eren a l’ordre del dia, sobretot la pesta negra, beure aigua era perillós, mentre que beure cervesa era una gran cosa. Era una beguda hidratant, i com que es feia bullint l’aigua, s’havien mort els microbis. I l’alcohol, en poca quantitat, n’afavoria la conservació, i el producte aportava vitamina B. De manera que gràcies a sant Arnau els pagesos de la regió de Brabant anaven més sans que un gra d’all. Una vegada el sostre del local on feia la cervesa es va ensorrar i quasi tota la producció es va perdre. Però Arnau pregà a Déu i la cervesa que havia restat es multiplicà com allò dels pans i dels peixos, i n’hi hagué per a tota la gent de la contrada. Sant Arnau va morir al monestir el 15 d’agost de 1087, a 46 anys, i allà restà enterrat. Fou canonitzat el 1121. A la imatge en podeu veure una típica representació, vestit de bisbe i portant a la mà esquerra una pala de remenar utilitzada en l’elaboració de la cervesa. El monestir que fundà va durar fins a la Revolució Francesa. En aquell moment fou enderrocat, exceptada una torre que encara hi és. Fou convertit en una granja i després en un hotel. Sic transit gloria mundi.

Sant Arnau de Metz (580-640) era un franc que va néixer a Àustria en una família noble que vivia a un castell. Es va casar i tingué dos fills, un dels quals es casà amb una filla de Pipí el Vell, per la qual cosa aquest Arnau és un dels ancestres de la dinastia carolíngia i de Carlemany. Fou bisbe de Metz, capital del regne d’Austràsia i home de gran influència i poder en aquest regne. Clotari II el va nomenar preceptor del seu fill Dagobert, futur rei. En els seus sermons Arnau recomanava de beure cervesa, que, com hem dit més amunt, era molt adequada per a la prevenció de malalties com la pesta negra. Al final de la seva vida, després d’exercir càrrecs importants, es retirà al monestir de Remiremont (França) on morí en olor de santedat. Un any després els habitants de Metz reclamaren el seu cos, que fou transportat a l’església dels Sants Apòstols. Diu la llegenda que durant el viatge va ocórrer un miracle a la ciutat de Champigneulles. Els pelegrins que formaven la comitiva s’aturaren a una taverna per a descansar i beure cervesa, però les botes eren buides. Els pelegrins pregaren a Sant Arnau i miraculosament aquelles botes aparegueren plenes de cervesa, que tots pogueren beure i encara en sobrà. També diu la llegenda que passant per un pont sobre el riu Mosel·la va tirar el seu anell de bisbe al riu, pregant a Déu que li’l tornàs en senyal de perdó dels seus pecats. Un dia, l’anell aparegué dins la panxa d’un peix servit a la taula episcopal. L’anell, d’or pur, es conserva a la catedral de Metz, amb un peix gravat.

Els dos Arnaus són els patrons dels cervesers, un dels cervesers de Bèlgica i l’altre dels de Lorena. A Brussel·les per Sant Arnau es fa el Dia de la Cervesa. Però en el nostre país Sant Arnau —no sé quin— va associat més aviat a altres coses. Diu Amades que el tenien per patró els sonadors de guitarra, violí i altres instruments de corda, perquè segons la tradició l’home era fabricant d’aquests instruments. A més, per la gràcia divina, sabia sonar tots els instruments musicals sense haver estudiat mai música, i els sonava sense bufar i sense moure els dits. Vaja que en les seves mans sonaven tots sols. Sant Arnau també és el protector contra el vent, que surt del cel per un forat que es tanca amb una porta de la qual ell té la clau. «Sant Arnau tanca el vent amb clau», diu el refrany. I per Sant Arnau convé tenir el cereal batut, perquè aquest dia el vent s’atura de bufar i ja no es podrà batre més. Una cançó mallorquina diu «Parenostres a barcelles resem a sant Arnau, perquè tanqui es vent amb clau i no mos alci ses gonelles». Sant Arnau també era l’advocat de les claus i tot el que aquestes representen: la guarda de la casa i dels diners. El tenien per advocat els clavers, els qui guardaven diners d’altri i els qui deixaven diners, incloent-hi els usurers.

I recordem també aquella dita mallorquina: «no és igual Arnau que mestre Arnau», que indica que en aquest món cadascú té la seva categoria i que es diu sobretot quan algú puja de cop d’estatus social.

Doncs molts d’anys a tots els Arnaus, i els podem brufar amb una cervesa.

Cap comentari

«Santa Carme»

Avui és el dia de la Mare de Déu del Carme, i fan festa les dones que es diuen Carme, els homes que es diuen Carmel i les dones que es diuen Carmela. La història d’aquesta festivitat comença en una muntanya de l’actual Israel, a la ciutat que pren el nom de la muntanya, dita en hebreu Har HaKarmel, que significa ‘la vinya de Déu’ (karm és ‘vinya’ i El és ‘Déu’). De l’hebreu el nom ha passat a l’àrab, en què es diu Kurmul. I d’aquestes llengües a totes les altres. En català en diem el mont Carmel. En aquesta muntanya, a una cova, hi va viure, segons diuen, el profeta Elies, però això ara no ens interessa gaire. I què té a veure aquesta muntanya amb les dones que es diuen Carme? Calma, que tot va lligat. Segons diu la tradició, allà cap al segle XII un senyor dit Bertold (no Bartomeu), sant Bertold, nascut a Llemotges, després de caure per la Terra Santa com a croat o una cosa semblant, va fundar una comunitat eremítica a la dita muntanya, i aquesta comunitat esdevingué després un orde religiós que amb el temps s’estendria per tot el món cristià. Uns monjos que, com que en el principi visqueren en el mont Carmel —i concretament en el punt més alt, on hi ha la cova d’Elies, perquè un i altres volien tenir bona vista— es digueren carmelitans. En català, millor carmelitans que carmelites; ja sabeu allò de «diners alegren los infants e los frares carmelitans», de Turmeda. I l’orde es digué orde del Carmel, com és lògic. I aquell monestir es digué, evidentment, el monestir del Carmel. I fou dedicat a la Mare de Déu, amb el títol d’Estel de la Mar (Stella Maris), però ja podeu suposar que vulgarment li deien la Mare de Déu del Carmel o del Mont Carmel. Aquell monestir, en terra de musulmans passà per vicissituds molt diverses: passades les croades, la reconquesta musulmana en va fer fugir els frares, en algun moment el monestir fou transformat en mesquita, el 1799 fou convertit en hospital i el 1821 va ser destruït. Després se n’aixecà un altre allà mateix que ara és en mans, com era previsible, de frares carmelitans, i la cripta de l’església és la famosa cova d’Elies. En tot cas l’orde del Carmel tingué una expansió extraordinària i arribà a ser un dels més importants del món cristià. I amb l’expansió de l’orde s’expandí també la devoció a la Mare de Déu del Mont Carmel. En el segle XVI l’orde patí una escissió arran de l’aparició, a la Corona de Castella, dels carmelitans descalços, fundats per santa Teresa de Jesús (monges) i sant Joan de la Creu (frares). Els carmelitans descalços, d’observància molt austera (per això anaven descalços), s’estengueren per Europa, i així sorgí un nou orde religiós, diferent dels carmelitans «tradicionals», que, per oposició, es digueren carmelitans calçats.

El misteri és per què el mot Carmel es va convertir en Carme, perdent la ela i canviant l’accent a la primera síl·laba. Això només ha ocorregut a les tres llengües romàniques de la península Ibèrica: català Carme, espanyol Carmen i portuguès Carmo. En les altres llengües l’advocació mariana es diu Mare de Déu del mont Carmel: anglès Our Lady of Mount Carmel, francès Notre Dame du Mont-Carmel, alemany Unsere Liebe Frau auf dem Berge Karmel, etc.; en italià es diu la Vergine del Monte Carmelo, si bé també hi ha la Vergine del Carmine, on Carmine és un manlleu fet a l’espanyol. En francès hi ha el mot carme, que és sinònim de carmelità i que es considera regressió de Carmel (église des Carmes). Correlativament, el nom Carme, Carmen o Carmo només correspon als tres dominis lingüístics esmentats. A la resta del món no hi ha un nom de dona equivalent al nostre Carme, si bé hi ha diverses adaptacions del nom espanyol Carmen: en el món anglosaxó hi ha algunes persones —homes i dones— que es diuen Carmen i en el món francòfon n’hi ha que es diuen Carmine, normalment homes.

Tornant a la qüestió que ens pica, d’on surt la forma Carme, Carmen i Carmo? Ara com ara acceptem que són formes regressives de Carmel. En portuguès Carmelo > Carmo, en català Carmel > Carme i en espanyol Carmelo > Carme. La n final de Carmen aparegué després per contaminació del mot carmen, ‘poesia’ procedent del llatí carmen carminis, derivat de canere, ‘cantar’. Recordem les composicions medievals Carmina Burana (accentuant Càrmina),  sintagma que significa ‘cançons de la ciutat de Bura’ (en alemany Beuern). Aquest mot llatí és també l’origen de l’anglès charm, ‘encant’, passant pel francès charme (del dit llatí carmine). En espanyol encara hi ha un altre carmen, que significa ‘hort’ o ‘jardí’, de l’àrab karm, que, com hem vist al principi significa ‘vinya’. Si anau a Andalusia trobareu cármenes d’aquests a betzef. Inicialment també era carme i es contaminà del nom de les poesies igual que el Carmen del Carmel.

Dit tot això, ja podem tornar a la festa d’avui. Per què se celebra el 16 de juliol? En el segle XIII els carmelitans abandonaren el mont Carmel, empesos pels musulmans, i s’escamparen per Europa. Segons una tradició del segle XIV, un carmelità anglès, Simó Stock, personatge important dins l’orde —en fou superior general— i sant sense canonitzar, un dia va ser visitat per la Mare de Déu del Carmel qui li va donar un escapulari tot dient-li que qui el portàs no patiria el foc de l’infern. L’escapulari és una peça de roba rectangular i molt llarga, amb un forat per on es passa el coll, i que penja sobre la túnica per davant i per darrere. L’escapulari passà a formar part de l’hàbit dels carmelitans, que restà definit així: túnica, escapulari i caputxa castanys i capa blanca per damunt. El mateix que veieu a la imatge de dalt. Bé doncs aquest regal de la Mare de Déu es va esdevenir el 16 de juliol de 1251. Ja ho sabeu.

En el nostre país els carmelitans i la consegüent devoció a la Mare de Déu del Carme daten del mateix segle XIII. El primer convent carmelità que es fundà va ser el de Perpinyà, que també és el primer de la península Ibèrica. A Palma, en el segle XIV, se’n creà un que fou dels més importants, juntament amb els de Sant Domingo, Sant Francesc i Santa Clara. El 1835 va ser expropiat, esbucat i en el seu lloc s’edificà un quarter (el quarter del Carme), també enderrocat i substituït per un edifici de la Seguretat Social. Només resta el nom del carrer del Carme, al costat de la Rambla. També hi ha el carrer del Carme a Barcelona, que ens recorda que també hi hagué un important convent carmelità, construït en el segle XIII i enderrocat el 1874.

A partir del segle XVIII la Mare de Déu del Carme, Stella Maris, va agafar el rol de patrona de la gent de la mar, mariners i pescadors, substituint el vell patró, Sant Elm i compartint protagonisme amb Sant Pere, més mal de derrocar. Avui a moltes ciutats costaneres la seva imatge és treta de les esglésies i portada en processó damunt una barca i acompanyada d’altres barques que sonen les sirenes en senyal d’homenatge. I quan la imatge entra a l’església, de tornada, els seus fidels li canten la Salve Marinera, que —Déu n’hi do— és un fragment d’una sarsuela del segle XIX popularitzat per l’armada espanyola, que el té per himne, igual que té la Mare de Déu del Carme per patrona. Deixau-me dir també que la Mare de Déu del Carme és la patrona del meu poble natal, Pòrtol, que avui té festa grossa.

Carmen és un nom molt popular a Espanya, i també ho és, Carme, als Països Catalans. Però l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no va ser un nom usual fins al segle XIX, malgrat la importància de la Mare de Déu del Carme. Coses de l’antroponímia mallorquina.

A totes les Carmes, i als Carmels i Carmeles, per molts d’anys.

Cap comentari

Sant Henric

Avui (segons el santoral pre Vaticà II) o despús-ahir (segons el santoral oficial de 1969) és Sant Henric. Tenim avui un altre sant que va ser rei, com sant Ferran, sant Lluís i altres. Sant Henric és un sant alemany, l’únic monarca alemany que ha arribat a la santedat. Bé, aquest va ser més que rei, perquè va ser emperador. Es tracta d’Henric II del Sant Imperi Romano-Germànic. Nascut el 973, era fill del duc Henric II de Baviera, a qui va succeir  en el ducat a 22 anys com a Henric IV. L’home es va passar la vida com qualsevol membre de la reialesa medieval: tramant revoltes, reprimint revoltes, intrigant per a aconseguir més poder, lluitant contra uns i altres, etc. Va aconseguir de ser coronat rei d’Alemanya (Rex Romanorum), rei d’Itàlia (Rex Italiae), i finalment el papa el va coronar emperador (Romanorum Imperator). Un currículum certament brillant.

I què va fer per a ser sant, tenint en compte que el seu comportament fou força «vulgar»? Doncs una activitat que es veu que donava resultat: donar béns a l’Església. Tants que el papa Eugeni III, en agraïment, el va canonitzar el 1147. I per si no bastava l’agraïment, anys més tard, el papa Innocenci III va canonitzar la seva dona, que tenia un nom tan exòtic com Cunegunda. Tan exòtic com el seu matrimoni, que, segons diuen, va ser rigorosament platònic. Un altre mèrit —o pretext— per a la canonització del monarca. I encara n’hi ha algun altre, com el fet que promogué catedrals i fundà diòcesis, com la de Bamberg, on fou enterrat després de la seva mort, el 1024. En aquesta diòcesi començà la seva veneració, que s’anà estenent per Baviera i altres parts d’Alemanya. Al nostre país aquesta devoció ha estat molt feble: no hi ha toponímia amb el nom del sant, i aquest mateix nom ha estat aquí tradicionalment molt secundari. Algun refrany sí que s’ha creat, com aquell que diu «per Sant Henric del mestre em ric», degut al fet que el 15 de juliol a les escoles posaven punt.

Doncs com que no tenim molt a dir sobre aquest sant, un xic llunyà, parlem del nom. Henric és un nom germànic. En antic germànic era Haimirich, procedent de Haim (casa, cf. l’anglès home) i rich (governant, líder). Aquest nom germànic passà a totes les llengües parlades avui: català Henric, francès Henry, italià Enrico, espanyol Enrique, portuguès Henrique, romanès Henric, alemany Heinrich, danès Henrik, basc Henrike, neerlandès Hendrik, lituà Henrikas, noruec Henrik, polonès Henryk, suec Henrik, etc. I es llatinitzà en Henricus. I com és que si totes les llengües l’escriuen amb h (llevat de l’espanyol i, òbviament, l’italià), en català tothom escriu Enric, sense h? Ah, doncs perquè algú es va oblidar de posar-la-hi, i així ho tenim. Això en to jocós, és clar, perquè la realitat és que la manca de h és una petita mostra de pura dependència de l’espanyol que ningú no ha rectificat. Tant de bo aquest article pseudo-hagiogràfic hi pugui ajudar. A Castella hi hagué quatre reis que es digueren Henric, el primer, del començament del segle XIII. En castellà el nom s’escrigué indistintament Henrique i Enrique, igual que el cognom (Henríquez o Enríquez), però al final Enrique s’imposà. Deu ser per això que alguns documents catalans medievals es refereixen al rei de Castella com a Enrich o Anrich, i això podria ser un motiu d’escriptura del nom sense hac ja en temps antics. Cosa, però, que no justifica la grafia predominant actual.

Ep, però en català tenim un nom que pot tenir la mateixa etimologia que Henric (com deia, del germànic Haimirich), que és Eimeric, si bé no té res a veure amb el sant. És un bonic nom català medieval que avui perviu més aviat com a cognom. Tradicionalment s’ha escrit Aymerich i té un equivalent en italià, Amérigo. Un personatge dit així donà nom al continent americà: Amérigo Vespuccio, que, segons els de l’Institut Nova Història, no era sinó el català Eimeric Despuig. Si non è vero…

Molts d’anys a tots els Henrics i a totes les Henriquetes, encara que es mengin la h.

1 comentari

Sant Marçal

Avui és Sant Marçal, un personatge obscur del segle III del qual sabem molt poques coses. I no en sabríem res, i doncs aquest article no l’hauríem escrit, si no fos perquè Gregori de Tours, un bisbe d’aquesta ciutat del segle VI, ens va deixar alguna cosa escrita sobre ell en el llibre Història dels francs. Alerta, però, que és un escrit que barreja relats d’èpoques i de valors diferents, i algunes coses que conta poden ser llegendàries. Segons el dit Gregori, sant Marçal era un dels set missioners que van ser enviats pel papa, un tal Fabià, (o més aviat pel bisbe de Roma, perquè de papa en aquell temps no n’hi havia) a predicar a les Gàlies durant l’època de les persecucions de l’emperador Deci, devers el 250; i aquests set senyors serien els cristianitzadors i els primers bisbes del territori que avui és França. Al nostre sant li tocà Aquitània, una província romana que s’estenia pel sud-oest de la França actual, i concretament posà el seu quarter general a la ciutat de Llemotges, capital de la regió del Llemosí.  El dialecte occità d’aquesta regió ens és ben familiar als catalans, per aquella solemne confusió lingüística que patiren els nostres homes de la Renaixença: «en llemosí sonà lo meu primer vagit». Ho recordau? La regió francesa es diu Limousin, i el mot francès limousine designa un mantó o capot dels pastors fets de pell de cabra o d’ovella, originari segurament de la regió, i també, en temps moderns, un tipus d’automòbil, per comparació metafòrica de la capota d’aquests autos amb el dit mantó dels pastors. Bé, tornem al sant. Gregori de Tours amb els seus escrits va promoure la devoció a sant Marçal i també a sant Martí, un altre predicador que en el segle IV va caure per aquelles terres i va ser bisbe de Tours. Però la realitat dels primers bisbes, de l’actual França i de molts altres llocs, àdhuc la realitat dels primers bisbes de Roma —presumptes papes— només és coneguda per tradicions locals que tenen molt de llegendàries.

I em sap greu però no sabem res més de la vida de Marçal. Ni d’on era, ni quin any va néixer ni quin any es va morir ni altres coses bàsiques. Segons la tradició va ser enterrat a Llemotges, al costat de la Via Agrippa, i el seu sepulcre fou lloc de peregrinació. En el segle IX allà mateix s’hi va construir la gran abadia benedictina de Sant Marçal de Llemotges, que tenia una gran biblioteca, parcialment conservada a la Biblioteca Nacional de França, i un gran scriptorium on s’il·luminaven els millors manuscrits. I tenia una de les esglésies més belles d’Occitània, ben situada en el camí de Sant Jaume. L’abadia va ser destruïda durant la Revolució Francesa i arrasada en el segle XIX. En el lloc ara hi ha la plaça de la República, en el cor comercial de Llemotges. El 1960 es van fer unes excavacions amb l’esperança de trobar el sepulcre del sant, i pel mateix preu trobaren els de sant Marçal i el de santa Valèria, una jove cristiana convertida per sant Marçal que va ser decapitada pel seu pretendent perquè la noia no es volia casar amb ell. La cosa més bona és que la decapitada agafà el propi cap amb una mà i corregué cap a l’església on sant Marçal deia missa, i allà morí en la pau del sant i del Senyor. Les dues tombes les podeu visitar de franc davall la plaça esmentada.

Arran de la importància de l’abadia de Llemotges i el moviment de peregrinació que generà, a partir del segle X aparegueren tota mena de creences i mites sobre el nostre sant. Fent-lo recular en el temps, el feren deixeble de Jesús i enviat pel mateix sant Pere a predicar a les Gàlies. Segons aquestes llegendes va fer molts de miracles, fins i tot ressuscità un mort tocant-lo amb una vara que sant Pere li havia donat. Va aparèixer una Vida de Sant Marçal, atribuïda al seu suposat successor, el bisbe Aurelià, però que era una falsificació del segle XI feta per un tal Ademar de Chabannes, monjo de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges. Allà també es conta la història de santa Valèria, de què hem parlat. I en el segle XIII la Llegenda Àuria de Jaume de Voràgine li atribuí una col·lecció exuberant de miracles, com resurrecció de morts i conversions en massa. I així la seva fama s’anava fent gran. Una altra tradició diu que sant Marçal era el jove que va portar cinc pans i dos peixos aquell dia que cinc mil persones acudiren a escoltar la predicació de Jesús. Cinc mil persones que no tenien res per a menjar i molta rusca. I Jesús multiplicà aquells cinc pans i aquells dos peixos d’una manera tan espectacular que tots els assistents a l’acte restaren més que assaciats.

Sembla que en els Països Catalans ja hi hagué devoció a sant Marçal de ben antic. Tenia fama de guarir molts de mals («gloriós sant Marçal, alliberau-nos de tot mal») i a la seva regió ja en el segle IX havia estat invocat per a socórrer la gent davant una epidèmia d’ergotisme o foc de sant Antoni. Però el sant ha deixat aquí poca toponímia. Només hi ha una vila que porti aquest nom, Sant Marçal del Rosselló, a la confluència d’aquesta comarca i les del Conflent i el Vallespir. Un municipi d’un centenar d’habitants, i té aquest nom perquè el primer propietari i fundador de la vila es deia Marçal. L’església, evidentment, és dedicada al nostre sant. Després hi ha algunes ermites amb el nom de Sant Marçal, com Sant Marçal de Montseny o Sant Marçal de Santa Coloma de Farners. A Mallorca hi ha l’església de Sant Marçal, que és la més important de les esglésies de Marratxí. Aquest municipi, el cap històric del qual, Marratxí (maldit ara Marratxinet), va restar com un llogaret, té quatre parròquies que corresponen als quatre nuclis històrics (sense comptar Marratxí), tot i que cap dels quatre no és anterior al segle XVIII: Pòrtol, la Cabaneta, el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa. L’església de Sant Marçal es troba prop de la Cabaneta. Permeteu-me que en parli una mica extensament perquè és el meu municipi natal. En el segle XV, quan els habitants de Marratxí eren quatre rates, la major part dels quals concentrats en el llogaret de Marratxí, es va construir una església dins la possessió de Son Verí que s’erigí en parròquia amb l’advocació de sant Marçal. L’església anterior, en el llogaret, dita Santa Maria de Marratxí i construïda en el segle XIII, devia ser petita o deteriorada. Diu la llegenda que la imatge de sant Marçal va ser trobada al lloc on ara és, evidentment dins una garriga. La van portar a l’església del llogaret però el sant va tornar a reaparèixer allà on l’havien trobat. I potser unes quantes vegades. La gent va entendre que el sant volia estar allà, i allà li feren l’església. El temple actual va ser construït sobre el precedent a partir del 1699, quan encara l’únic nucli urbà era el de Marraxí, i no s’acabà fins al cap de cent anys. La Cabaneta no aparegué fins que es va urbanitzar la possessió de Son Caulelles, el 1745. Sant Marçal continuava a ser una església enmig del camp per a un municipi quasi sense població. Ja ho diu una cançó popular: «El rector de Sant Marçal està dins una garriga, i no pot menjar cap figa perquè no té figueral». Avui Marratxí és un municipi que té una població de 40.000 habitants i una cinquantena de nuclis de població, la major part urbanitzacions recents. En tot cas, el patró del municipi és Sant Marçal i el seu escut, els cinc pans i els dos peixos de la història de la multiplicació miraculosa.

La romeria de Sant Marçal, la vespra del sant, ha estat sempre una de les de més anomenada de Mallorca. Tradicionalment la gent anava a l’església amb carros, que omplien l’explanada de davant el temple, tènuement il·luminada amb espelmes o llums de carbur. El programa era «adorar» el sant —deixar-li un bes als peus i una moneda— i anar a completes, beure aigua de la cisterna de la rectoria —miraculosa per a alguns— i comprar qualque espelma per al sant, i estampes i altres «souvenirs» semblants, i les coques fetes pels forners locals. I sobretot els típics siulells (siurells en el parlar corrent), figuretes de fang cuit fetes pels artesans locals, pintades de blanc, verd i vermell i amb un siulet al costat. Aquestes figuretes tan emblemàtiques que inspiraren Joan Miró. Els qui no hi podien anar encarregaven un siulell als qui hi anaven, cosa que va fer aparèixer la coneguda frase «si vols un siulell, siula», és a dir, paga’m abans els diners que val. N’hi havia que passaven la nit per allà esperant l’ofici solemne de l’endemà, i no hi havia gaire cosa més a fer. Diu també la tradició que el vespre de Sant Marçal en aquell redol les mosques no piquen les bèsties. Qui això escriu encara ha pogut veure, de molt petit, l’explanada de Sant Marçal plena de carros i gent debatent encuriosida sobre si les mosques picaven o no picaven els animals. Observant atents si les bèsties mosquejaven, és a dir, espolsaven la coa i pegaven cops de pota a terra. En aquelles saons els meus pares i jo no ho vam aclarir, i ja no ho aclarirem, perquè fa molt de temps que ja no hi ha carros ni bèsties, sinó saturació d’autos que cerquen àvidament un lloc per a estacionar. I renou de les atraccions de fira, i concerts i correfoc, i parades on venen objectes fets a l’altre cap de món. Però també hi ha els siulells i altres productes del lloc, i l’alegria de la gent, i el sant, que encara té qui li vagi a besar els peus. I les hortènsies espectaculars que adornen l’altar major, fetes per marratxiners que es proven per a veure qui la té més grossa i més bella. La festa és plaent, però segur que aquells avantpassats nostres que anaven a Sant Marçal i només tenien el carro i els llums de carbur, el sant i les completes i les agradables xerrades, se’n tornaven amb una emoció que ara ja no hi és.

Marçal, procedent del llatí Martialis, és a dir relatiu a Mart, ha estat sempre un nom poc feqüent en el nostre país. Vejam si aquest article contribueix a promoure’l un poc. En tot cas, si algun Marçal el llegeix, molts d’anys i bons.

.

.

Cap comentari

Sant Pere

Avui és Sant Pere, un altre sant «gros», com el Sant Joan que vam veure fa pocs dies. Les esglésies cristianes celebren avui la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però aquí avui només parlarem de sant Pere. En primer lloc per a no carregar massa el post i, a més, perquè en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. A sant Pau li donarem tot el protagonisme el dia 25 de gener, l’altra festa paulina, la Conversió de Sant Pau. En el domini de les tradicions, que és el que ens interessa en aquests articles, la festa de Sant Pau està força associada a aquest dia: molts celebren l’onomàstica per la Conversió de Sant Pau, molts de llocs que tenen el sant per patró fan la seva festa major el 25 de gener i els refranys i dites lligats a sant Pau fan referència sobretot a la festa d’aquell dia.

«Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu una cançó que vaig aprendre de petit. Aprofit per a aclarir que el sendemà deu ser una concurrència dels dos articles illencs, la suma de l’endemà i s’endemà, i endemà procedeix de l’expressió llatina in de mane, ‘el dia de demà’. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. «Per Sant Pere garbes a l’era», que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. «Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera», és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I el saber meteorològic: «Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere». I aquella dita que fa «amb diners sant Pere canta», que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Qui era sant Pere? Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels textos del Nou Testament, d’on traurem aquesta breu nota biogràfica. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua;  Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida, fill d’un Joan i germà d’Andreu (l’apòstol), qui també devia tenir un nom hebreu o arameu però només coneixem el seu nom grec. Com ja hem dit alguna altra vegada, tenir un segon nom grec era corrent entre els jueus del moment de què parlam. Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. Diu la narració evangèlica que Jesús li canvià el nom de Shemayon pel de Keppa, ‘pedra’ o ‘roca’. I en els evangelis, escrits en grec, aquest nom es tradueix per Petros, masculinització de petra ‘pedra’. L’equivalent llatí era Petrus i d’aquí ve el Pere i tots els noms de les llengües de l’entorn (Pierre, Pietro, Pèire, Pedro, Peter, etc.). El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un adepte de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’enfadava: en el moment de la detenció de Jesús, enfurit saltà amb la seva espasa (duia espasa!) damunt un dels que anaven a prendre el seu mestre i li tallà una orella; i un cop arrestat Jesús, veient el pescador que la mar es posava bruta, afirmà tres vegades que a aquell dissortat no l’havia vist mai en la seva vida.

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren per la part oriental de l’Imperi i es posaren a predicar i a fer adeptes. A les ciutats anaren sorgint i desenvolupant-se les diverses comunitats cristianes, dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos, format amb epi (damunt) i skopos, del verb skopein (mirar). Significa, doncs, ‘supervisor’, ‘el qui vigila’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. En un principi l’epískopos no es diferencià gaire del presbýteros, un altre mot grec que significa ‘vell’, però més tard l’epískopos (bisbe) restà com a dirigent de totes les comunitats cristianes d’una ciutat o àrea geogràfica mentre que el presbýteros (capellà en termes actuals) fou l’encarregat de cada una d’aquelles comunitats. Sabem que Jaume el Just, germà de Jesús (vegeu l’article del dia de Sant Felip), restà com a líder de la comunitat cristiana —o més aviat judeocristiana— de Jerusalem, mentre que els altres prengueren camí cap a les principals ciutats de l’Imperi i formaren comunitats de creients, fossin jueus o gentils. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

I què passà amb l’apòstol Simó o Pere? Segons els Actes dels apòstols —suposadament escrit per sant Lluc—, va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu de Galilea, molt jueu, i només volia un Israel cristià seguidor de la llei mosaica —allò que Jesús predicà només era un nou model de judaisme—; mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere anà a predicar a Antioquia, la tercera ciutat de l’Imperi amb una població de diversos centenars de milers d’habitants, que fou el fundador de l’Església d’aquesta ciutat i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Sant Pere hauria estat el primer bisbe de Roma. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, el 13 d’octubre de l’any 64, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Foren unes de les moltes execucions que seguiren aquell incendi. Segons l’escrit dit els Actes de Pere, sant Pere fou crucificat amb la creu cap per avall, a petició del mateix «interessat», car considerava que no era digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns estudiosos creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Argumenten que cap document del segle I, ni les mateixes epístoles de sant Pau, no diuen res sobre la possibilitat que sant Pere estigués o hagués estat a Roma. I poques coses de cert se saben dels primers cristians de Roma i els seus dirigents. Diuen alguns estudiosos que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. I s’ha dit també que els noms dels primers tretze «papes», començant per Pere i fins a l’any 235, són una invenció que no apareix escrita fins al segle IV, en el context en què Roma començava a disputar-se amb altres seus episcopals la primacia de l’Església.

L’emperador Constantí, el màxim promotor del cristianisme, va manar edificar una basílica en el lloc on els cristians de Roma creien que sant Pere estava enterrat: en el turó Vaticà, on hi havia el circ de Neró i al costat d’aquest un cementeri on enterraven els cristians executats. Hagueren de picar molt per a salvar el pendent del turó, però per a un emperador no hi ha res impossible, i la basílica va ser construïda entre el 319 i el 333. Al final del segle XV els papes decidiren d’edificar un nou temple sobre el precedent i d’aquí sorgí la grandiosa basílica de Sant Pere actual, d’estil renaixentista, en la construcció de la qual s’esmerçaren més de cent anys i participaren els millors arquitectes de l’època. Pensem que el papa era el cap d’un gran Estat i un poder polític i econòmic immens. El 1950 es van fer unes excavacions davall l’altar major de la basílica i trobaren algunes tombes i ossos de persones i d’animals, però evidentment no pogueren certificar a qui pertanyien aquelles restes. Durant la dècada de 1960 continuaren les exploracions arqueològiques i trobaren les restes d’una persona de devers seixanta-un anys i del segle I dC que foren «identificades» com les restes de sant Pere. El 1968 el papa Pau VI anunciava solemnement que aquelles eren les relíquies del sant.

Segons l’Església Catòlica, sant Pere és el primer bisbe de Roma i el primer papa, i tots els altres papes són els seus successors. Però les coses no són tan clares. L’elecció de Pere per Jesús com a cap de l’Església i posseïdor de les claus del cel es basa en aquell passatge de Mateu en què Jesús diu allò de «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església», que, segons les esglésies orientals va ser afegit a l’evangeli molt posteriorment. En un principi tots els bisbes eren iguals, si bé tots cercaren la manera, inventant documents si calia, de demostrar que eren successors d’algun apòstol, cosa que els donava preeminència. I també aviat començaren a disputar-se l’autoritat sobre tota l’Església cristiana, però en tot el primer mil·lenni no hi ha cap evidència que el de Roma ho hagués aconseguit. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient a causa de la disputa sobre l’autoritat damunt tots els cristians.

El bisbe de Roma podríem dir que va tenir una immensa sort. Un d’aquests bisbes, en el segle VIII, va fer una de les falsificacions documentals més espectaculars de la història. Es tragué de la màniga un decret suposadament del segle IV en què l’emperador Constantí el Gran feia donació al bisbe de Roma Silvestre I d’autoritat sobre aquesta ciutat i sobre tot l’Imperi d’Occident, alhora que li donava supremacia sobre tots els altres bisbes cristians. Aquest fals decret, dit la Donació de Constantí i datat el 30 de març de 315, va ser utilitzat quan es va produir l’aliança —decisiva— entre el bisbe de Roma i el poder franc. El papa Esteve II (752-757), arrogant-se la facultat de nomenar reis, va coronar Pipí el Breu rei dels francs i aquest va donar al Papa el domini de gran part d’Itàlia, conquerida als longobards (Donació de Pipí). Més tard, els longobards envaïren l’Estat del Papa i Carlemany acudí a alliberar-lo. El papa, en agraïment, coronà Carlemany emperador, establint el principi que a occident ningú no pot ser coronat emperador sense el consentiment del papa. D’aquesta manera es consolidava l’aliança entre el papa i el màxim poder civil i naixia un Estat italià, amb capital a Roma, el cap del qual era el papa i que va durar fins al 1870. Els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Després de constituïts els Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc donats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc.

Però deixem la Santa Mare Església i tornem al nostre protagonista d’avui. El món cristià li ha dedicat grans temples, com la basílica del Vaticà, ja esmentada, o les catedrals de Montpeller o de Ginebra. Moltes ciutats en el món porten el seu nom, algunes enormes, com Sant Petesburg (Rússia). Al nostre país hi ha vuit municipis que es diuen Sant Pere (Sant Pere d’Albaida, Sant Pere de Ribes, etc.), a més de moltes altres entitats de població, barris, monestirs, ermites, puigs, etc. A Barcelona hi hagué el monestir de Sant Pere de les Puelles (noies), de monges benedictines, fundat en el segle X. En el XIX va ser amortitzat i esbucat, menys l’església, que es convertí en parròquia. Aquesta va ser cremada durant la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil i restaurada després dels dos incendis. El monestir ha donat nom als tres carrers de Sant Pere (més alt, mitjà i més baix), a la ronda de Sant Pere i al barri de Sant Pere. A Palma hi ha el barri del Puig de Sant Pere, antic barri de pescadors que agafa el nom de l’esglesieta del segle XVI dedicada al sant. N’és fill destacat el cantat Pere Bonet, de nom artístic Bonet de San Pedro (del barri), darrerament normalitzat d’ofici. Sant Pere és el patró de Reus, de Figueres, de Cambrils, de Rubí, de Gavà, del Masnou, de Calella i d’Esporles. I segur que deix oblidada qualque vila del país. Però sobretot sant Pere és el patró dels pescadors i dels mariners. Al voltant del dia de Sant Pere a moltes viles marineres fan grans festes dedicades al món de la mar, organitzades per les confraries de pescadors, amb processons portant el sant. A Calella de Palafrugell, a més, per Sant Pere fan una cantada d’havaneres que és un dels grans actes culturals del Principat.

Com dèiem al principi, Pere és un dels grans noms dels Països Catalans, sobretot molt corrent al final de l’Edat Mitjana. Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant. Una cosa semblant ocorria amb Francesc i Francisco [fɾənˈsisko]. La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols. Doncs als Peres i Peretes, molts d’anys i bons.

 

Cap comentari

Sant Joan

Avui tenim un sant gros: Sant Joan. Gros per la importància que té aquesta figura en la cultura cristiana o de base cristiana. Importància reflectida en la quantitat ingent de persones, viles, ciutats i entitats que porten el seu nom; en la quantitat ingent de grans esglésies i altres institucions cristianes a ell dedicades; en la fama de les grans festes que se celebren a moltíssims llocs, on el sant és patró. I festa grossa perquè, a més, és continuadora de tradicions pre-cristianes i se situa en un punt crucial de l’any: al voltant del solstici d’estiu, quan el dia té la màxima durada, i en el final de l’any agrícola.

Joan és un dels noms principals de l’antroponímia catalana. De Joans, Peres i ases n’hi ha a totes les cases, diu un refrany que té diverses versions i que ens fa recordar un altre gran sant de qui aviat haurem de parlar, sant Pere. Joan és un nom hebreu, Yohanan, abreviació de Yehohanan, format per Yeho (Javhè, Déu) i hannan (gràcia) i que significa ‘Déu és graciós’. Que no vol dir que faci riure sinó que concedeix moltes gràcies. De l’hebreu passà al grec, amb la forma Ioannes; del grec al llatí (Ioannes o Iohannes) i del llatí a les llengües europees, entre elles el català, que conserva gràficament la o original, malgrat que tothom la pronuncia u.

Es veu que Joan (Yohanan) era un nom força corrent entre els jueus. Als evangelis en surten un floret, entre ells diversos sants. Vegem-los. Primer tenim un sant Joan que és l’apòstol Joan, fill de Zebedeu i germà de Jaume el Major, el que se suposa que descansa a Sant Jaume de Galícia, dit també Santiago de Compostel·la. De Jaume el Major en parlarem el 25 de juliol. Aquest Joan és considerat per la tradició cristiana el deixeble estimat de Jesús, aquell que en els quadres de la Santa Cena recolza el capet sobre l’espatlla del mestre, i seria l’únic dels apòstols que va morir de mort natural, car tots els altres foren assassinats i un se suïcidà. Després tenim sant Joan Evangelista, autor de l’evangeli de sant Joan i de l’Apocalipsi. El que passa és que aquest no sabem ben bé qui és. La tradició cristiana l’identifica amb Joan l’Apòstol i celebra la festa —la de tots dos, és clar— el 27 de setembre. Però alguns experts diuen que l’evangelista no és l’apòstol, que era un humil pescador, sinó un personatge conegut com a Joan l’Ancià, un grec cristià que va escriure el seu evangeli basant-se en les coses que li contà un altre Joan, Joan el Sacerdot, molt amic de Jesús, identificat amb el deixeble estimat, i que no és, segurament, l’apòstol fill de Zebedeu. En fi, que si els jueus haguessin tingut el sa costum de portar cognoms, com nosaltres, ara la troca no estaria tan embullada. I finalment tenim Joan el Baptista, el sant d’avui, que ha tingut la sort d’endur-se tot el protagonisme d’aquesta diada. Quan es diu sant Joan i res més, és sant Joan Baptista, encara que de sants del mateix nom n’hem comptat cinquanta.

Joan el Baptista era un jueu contemporani de Jesús, en tot cas alguns anys més gran, però no se sap quants. Segons la tradició cristiana, era fill de Zacaries, un sacerdot del temple, i d’Elisabet, cosina aquesta de Maria, la mare de Jesús. Joan i Jesús eren, doncs, fills de cosins. Joan va néixer quan ja no l’esperaven. Elisabet ja era vella quan l’arcàngel Gabriel, el portaveu habitual, anuncià a Zacaries que la seva dona tindria un fill. Com que ell no ho cregué, va ser castigat a no poder parlar i així romangué mut fins al dia del naixement del seu fill. Joan el Baptista va ser un predicador que vivia en pla hippie —cobert amb quatre parracs i alimentant-se de garroves, insectes i mel— i predicava que aviat arribaria el regne messiànic —una espècie de paradís a la Terra— i el judici sever de Déu a tots els homes, tot convidant els jueus a penedir-se dels seus pecats abans que no fos tard. Als qui anaven a les seves els batejava a les aigües del riu Jordà. Això del baptisme, cerimònia de contacte amb l’aigua que representa la neteja del pecat, era un ritual jueu de purificació —heretat després pel cristianisme— necessari en tot cas per als qui es convertien al judaisme. Joan el Baptista en va fer un element fonamental de la seva activitat, com a símbol de penediment i perdó. Jesús degué moure’s al voltant del seu cosí, fou batejat per ell i d’aquest cercle degueren sortir els apòstols. Es veu que l’audiència del Baptista no cessava de créixer, cosa que feia témer a les autoritats una revolució popular. Qui no era fan del predicador era Heròdies, una princesa idumea que primer es casà amb Herodes Filip —fill d’Herodes el gran, el del massacre infantil— i després amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea i Perea. El Baptista no cessava de blasmar la bella reina de Galilea, que s’havia casat amb un germanastre del seu marit, violant la llei jueva. Segons els evangelis de Marc i Mateu, en el curs d’una festa a Palau, Salomé, filla d’Herodes Antipas i Heròdies, va dansar davant son pare, el rei, que va restar molt complagut. Tant que digué a Salomé que podia expressar un desig, que, fos quin fos, ell la complauria. Sa mare, Heròdies, aprofità l’ocasió i li digué a la noia que demanàs el cap del baptista en safata de plata. I així acabà la vida de l’exaltat predicador de la fi del món, devers l’any 28 o 29.

No se sap ben bé què va passar amb el seu cos, però la tradició diu que fou enterrat a la ciutat de Sebastia (d’on ve el gentilici i després nom d’home Sebastià), a l’actual zona palestina. Allà les restes haurien rebut veneració durant uns quants segles, però devers l’any 362 van ser profanades per l’emperador Julià l’Apòstata i cremades. Bé, diuen que es pogué salvar una part dels ossos, que van ser traslladats a Jerusalem i després donades a sant Atanasi, bisbe d’Alexandria. A Alexandria foren depositades a l’antic temple de Serapis, que aleshores —el 395— fou  reconstruït i dedicat a sant Joan Baptista. Però aquesta església va ser destruïda pels àrabs en el segle X, i bona nit restes. Malgrat tot, la tomba de Sebastia continuà a ser visitada per tota mena de pelegrins. Durant l’època bizantina s’hi va construir una església, que Saladí va transformar en mesquita el 1187. Ara és la mesquita de Nadi Yahia, que en àrab significa ni més ni menys que ‘el profeta Joan’. S’hi trobà una cripta que correspon a la basílica primitiva, amb tres nínxols que se suposa que foren les tombes dels profetes Eliseu, Abdies i Joan Baptista. Com es pot endevinar, Joan Baptista, o Yahia ibn Zakariya, és també un profeta per als musulmans. El dia que Mahoma pujà al cel, acompanyat de l’arcàngel Jibril (Gabriel), pel camí va trobar els profetes Adam, Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès), Harun (Aaron), Yusuf (Josep), Isa (Jesús) i Yahya (Joan). El món és un mocador.  Yahya és, doncs, l’equivalent àrab de Joan. Molts de mallorquins deuen haver sentit parlar d’Abu Yahya, o coneixen la plaça de Palma dedicada a aquest personatge, que és el darrer rei musulmà de Mallorca. Abu Yahia vol dir ‘pare de Joan’. El seu fill gran, que no arribà a posseir aquell regne, es deia Joan. En honor a sant Joan Baptista.

Però no hem aclarit on són les restes de sant Joan. Ni ho aclarirem, perquè d’ençà de la mort del personatge el món ha fet moltes voltes, i les restes també.  L’Església ortodoxa copta diu que es guarden a la gran església d’Alexandria, on van ser trobades el 1976. També diu tenir-les l’església de Sant Ciril i Sant Metodi de Sozòpol (Bulgària), després que el 2010 fossin trobats alguns ossos de l’època de Crist a les ruïnes del monestir de Sant Joan, de l’illa de Sant Ivan (Bulgària). I què va passar amb el cap? Doncs sembla que ha viatjat més que el vent. No sabem què en van fer ni on el van posar els seus primers posseïdors, com els mateixos Antipas o Heròdies. Durant molt de temps es digué que era a l’església de Sant Silvestre de Roma; també que el guardaven els cavallers templers a la catedral d’Amiens, portat de Constantinoble durant la quarta croada. I encara n’hi ha més que el reivindiquen. Per a diverses Esglésies cristianes i per a l’Islam la peça es troba oficialment a la gran mesquita dels Omeies de Damasc, la principal de la ciutat, construïda a partir del 705 sobre l’antiga basílica bizantina de Sant Joan Baptista. Dins la gran mesquita una bella edificació de línies clàssiques acolliria la testa del nostre sant, o de Nabi Yahya, en el mateix lloc que suposadament es trobava quan van aixecar el temple islàmic. Igualment disputada és la mà dreta del sant, la que batejà Jesús: sostenen tal possessió un monestir de Montenegro, un palau d’Istanbul i una comunitat d’ermitans de Romania. I la mà esquerra diu que la té una església armeniana de Bengala Occidental (Índia), on cada gener beneeix els armenians de Calcuta. També hi ha tres dits a la catedral de Saint-Jean-de-Maurienne (Savoia) i un dit a l’església de Sant Joan Baptista d’un municipi francès que es diu, ben lògicament, Sant Joan del Dit (Saint-Jean-du-Doigt)I no continuam amb la resta del cos perquè no acabaríem mai.

Hi ha un tema interessant, del qual, però, sabem poques coses. Alguns autors parlen d’una rivalitat entre els seguidors de Jesús i els de Joan el Baptista, els quals no haurien reconegut Jesús com el Messies. Del moviment creat pel Baptista sorgí una religió o secta dita mandeisme, que considera Joan Baptista com el vertader messies. L’enfrontament entre els dos moviments pogué ser intens en un principi, però el moviment fidel a Jesús s’imposà i l’altre restà com una secta herètica.

Naturalment, el cristianisme ha venerat sant Joan d’ençà del primer moment. En el segle V la seva festa va ser fixada el 24 de juny, suposat dia del naixement del sant, a diferència de la pràctica regular, que és de situar la festa dels sants en el dia de la seva mort. Les dues grans festes cristianes del naixement, el de Jesús i el de Sant Joan, foren col·locades en el solstici d’hivern i en el d’estiu respectivament, superposant-se a festes paganes. La festa de Sant Joan és una continuació dels rituals cèltics del solstici d’estiu, i la presència del foc en aquest dia també arranca de les mateixes celebracions. El 24 de juny és Sant Joan per a tothom, però en l’activitat litúrgica hi ha altres dies dedicats al Baptista, sobretot el dia de la seva decapitació, el 29 d’agost, encara que aquest dia suposam que no fa festa ningú.

Devers el 450 o 460, amb el patrocini de l’emperadriu Eudòcia, es va construir a Jerusalem una església dedicada a sant Joan Baptista en el lloc on, segons una tradició ortodoxa grega, va ser enterrat el predicador. Un altre. Passà el temps i aquell territori anomenat la Terra Santa va ser disputat, amb guerres i croades, per àrabs musulmans i europeus cristians. Al començament del segle XI uns napolitans —amb el permís del califa— reconstruïren aquell temple i hi fundaren un hospital. Poc després Jerusalem fou conquerida per la primera croada (1099) i sorgí allà l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, amb la finalitat de crear hospitals a tota la Terra Santa per a atendre els pelegrins, que, en les condicions que viatjaven, ja es pot imaginar com de fàcilment queien malalts. Aquell orde religiós i militar, dit correntment l’Orde de l’Hospital o dels hospitalers, s’estengué ràpidament i esdevingué un dels grans poders polítics i econòmics de la cristiandat. A Terra Santa reberen la ciutat d’Acre, que de llavors ençà es coneguda en el món cristià com a Sant Joan d’Acre. Un altre Sant Joan. Expulsats de la Terra Santa, al començament del segle XIV van conquerir l’illa de Rodes. I després que aquesta illa fos presa pels turcs (1522), els cavallers hagueren de tocar el dos, però l’emperador Carles I els donà l’illa de Malta, i a partir d’aquí foren coneguts com a cavallers de l’ordre de Malta. Una força militar que es dedicà a lluitar contra els turcs, que era l’entreteniment d’aquell moment. En el segle XIII els cavallers hospitalers aixecaren a Palma l’església de Sant Joan, dita també de Sant Joan de Malta, en el carrer de Sant Joan. Una petita joia originalment gòtica, transformada en el segle XVIII i restaurada en el XX. Els cavallers de Sant Joan també s’establiren a Menorca, després de la conquesta d’Alfons el Liberal i a ells es deu segurament l’església de Sant Joan d’Artrutx, de què parlarem més avall.

Com dèiem, el món es ple de ciutats i viles que es diuen Sant Joan. En el nostre país hi ha tretze municipis d’aquest nom (Sant Joan Despí, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Joan de Labritja, Sant Joan de Sineu, Sant Joan d’Alacant, etc., etc.) i dotze entitats de població sense ajuntament, a més d’altres topònims. Sant Joan és el patró de moltes viles i llocs, encara que no es diguin Sant Joan, com Calvià, Deià, Valls, Palamós o Perpinyà, on és el sant titular de la Catedral.

Santjoan —així escrit junt— és també un cognom, un de tants cognoms hagiogràfics (Santpol, Santpere, Santmartí, Santacília, etc.). Una família d’aquest llinatge donà nom a la possessió de Son Santjoan, nom conegut arreu per l’aeroport que s’hi construí, l’aeroport de Son Santjoan, que tothom s’entossudeix a escriure Son Sant Joan, malgrat la nostra ja vella predicació en el desert. Predicant en el desert el Baptista tingué més succés.

La festa de Sant Joan, que té arrels en les festes solsticials pre-cristianes, de culte al sol, va ben lligada al foc. En el Principat i en el País Valencià és tradició encendre fogueres la nit precedent —la revetlla— i fer festa al seu voltant, bevent vi dolç o xampany i menjant la típica coca de Sant Joan, ornada amb pinyons i fruita confitada. Els qui salten per damunt el foc no tindran ronya. Destaquen les fogueres d’Alacant, empeltades de falles. I en els Pirineus, la nit de Sant Joan els joves es troben a les muntanyes i baixen portant falles (troncs o teies encesos) i en arribar a la vila fan una gran foguera a la plaça del poble amb les falles mig consumides. El foc de Sant Joan és també el de la flama del Canigó, que el 23 de juny de cada any baixa d’aquesta muntanya i es reparteix per tot el país, sovint amb una gran recepció per part de les autoritats locals. Devers trenta mil fogueres són enceses amb la flama sagrada que ve del Canigó. Sant Joan, el dia més gran. La de Sant Joan és la festa més emblemàtica dels Països Catalans.

A les Illes no hi ha foc —el guardam per a Sant Antoni, que fa més fred—, però sí festa santjoanera. En algunes viles, com Felanitx, Montuïri, Pollença, Sant Llorenç o Son Cervera, la festa té per protagonista un personatge dit sant Joan Pelós (o Pelut), representació del Baptista que balla pels carrers i fins i tot dins l’Església acompanyat de música de flauta, guitarra i violí. Antigament anava vestit amb una pell de xai, d’aquí el nom de pelós. Avui va més endreçat, amb falda, calces, camisa i capa. Però la festa illenca més espectacular i concorreguda és la de Ciutadella. Centrada antigament en el foc i la festa entorn del foc, com arreu del país, en el segle XX va desplaçar el centre de gravetat cap als cavalls i els exercicis eqüestres. Aquest component, avui principal, té l’origen en la cavalcada que feien els membres de l’obreria de Sant Joan per a anar a l’església de Sant Joan d’Artrutx, dita avui Sant Joan de Missa, una antiga església medieval que havia de ser una parròquia d’una vila i acabà en simple ermita enmig del camp. Aquella obreria, que tenia per missió conservar l’ermita, era formada per homes dels diversos estaments —noblesa, Església, menestrals i pagesos—, i avui els protagonistes de la festa continuen a ser els representants d’aquells diversos estaments de l’Antic Règim, els caixers, ben endiumenjats, muntats a cavall i envoltats per una multitud entusiasmada. El caixer fadrí, menestral o pagès, porta la bandera, que no és altra que la de l’orde de Malta, que aportaren els primers caixers senyors, cavallers d’aquest orde.

La festa de Sant Joan ha produït un bon grapat de refranys, que són un petit depòsit de la saviesa popular: «Per Sant Joan i Sant Pere, adeu primavera», «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam», «Sant Joan plovent fa el vi dolent», «A Sant Joan ves-li davant, a Sant Pere ves-li darrere» (el segar). I la saviesa popular també ensenya que el dia de Sant Joan és el millor moment per a collir les herbes medicinals que altre temps eren la farmàcia de la gent. Les famoses herbes de Sant Joan, que «tenen virtut tot l’any». I quan qualcú és molt lent o poc operatiu en la feina diuen que «ha de menester les herbes de Sant Joan».

Ja veieu quin article més llarg, i quanta cua que ha dut el predicador hippie.

.

Cap comentari

Sant Onofre

Avui és Sant Onofre, un sant modest, no sols per la forma de vida que duia, que ja es veu a la imatge, sinó per les curtes dimensions de la devoció que les masses cristianes li professen. Al nostre país, si més no, no té dedicades grans esglésies, no ha donat nom a ciutats o viles, ni n’és el patró, amb algun cas excepcional, ni el seu nom és dels més portats.

La informació que tenim d’ell també és modesta. I encara gràcies que un senyor que diu que el va conèixer —un senyor dit ni més ni menys que Pafnuci— ens va deixar contada per escrit la seva vida. Altres persones amb els mateixos mèrits que el nostre sant d’avui no tingueren la sort de tenir un biògraf i han restat com a pols ignorada. Però el dit Pafnuci tampoc no sabem ben bé qui és, perquè de personatges amb aquest nom n’hi ha uns quants i es confonen. Ni tan sols sabem amb seguretat si la narració la va escriure algú de nom Pafnuci, perquè parlam d’un temps en què tot era molt vaporós.

El tal Pafnuci, suposadament identificat amb Pafnuci l’Asceta o Pafnuci l’Ermità, era un anacoreta egipcià del segle IV, venerat com a sant per l’església ortodoxa copta. L’home s’interessava per la vida dels altres anacoretes que, en el seu temps, tenien la curiosa afecció d’anar a viure tots sols al desert, sense fer altra cosa destacable que pregar, i passant set i fam i estant exposats al perill de tota mena d’animals salvatges. Una activitat que conegué un cert bum en els segles IV i V. Un dia, Pafnuci, trescant pel desert egipcià, topà amb un ésser d’aspecte terrífic, amb els cabells que li tapaven gran part del cos, mentre que la resta era coberta per un tapall grosser fet de fulles d’arbre. Com segurament ja heu endevinat, la criatura terrífica era sant Onofre. Espantat, Pafnuci arrancà a córrer cap a la muntanya, però Onofre li va dir cridant que tornàs, que ell també era un home i que vivia al desert per a glòria de Déu. Els dos anacoretes armaren tranquil·la conversa i l’amfitrió contà a l’hoste tots els detalls de la seva vida. Passaren la nit pregant, i, a la matinada, Onofre, com si esperàs aquella oportuna visita, arribà al final a la seva miserable vida. Pafnuci volgué enterrar-lo, però com que la terra era roca dura, deposità el cos del difunt a una esquerda de les roques embolicat amb una capa. Acte seguit, la cel·la s’esbucà, senyal que Pafnuci havia de partir per on havia vingut i no ocupar el lloc d’Onofre. Una altra llegenda diu que, mort Onofre, aparegueren dos lleons i cavaren la tomba dins la roca.

Sant Onofre era un egipcià, que visqué en el segle IV i que parlava egipcià, una llengua de la superfamília afroasiàtica, que, a més de l’egipcià, inclou les llengües semítiques (àrab, hebreu, etc.), el berber i altres famílies. El nom Onofre és, doncs, un nom egipcià, originalment una cosa així com wnn nfr, que significa ‘eternament bell o bo o valent’, un qualificatiu que s’aplicava al déu Osiris. El segon element apareix en altres noms egipcians, com el de la famosa Nefertiti. Del copte (estadi medieval de l’egipcià), Uenofer, passà al grec, Onouphrios i després al llatí, Onuphrius, i del llatí a les llengües europees: català Onofre, francès Onuphre, italià Onofrio, anglès Onuphrius, espanyol i portuguès Onofre, etc. A Mallorca s’usa la forma Nofre, que més que un hipocorístic és una variant per afèresi (supressió d’un so al principi de mot), atès que el sant es diu habitualment Sant Nofre i els hipocorístics no s’apliquen als sants.

Tornem al sant. No sabem res de la seva família. Algunes fonts diuen que va estudiar filosofia i dret, però fia-te’n. A Pafnuci li va contar que primer havia estat monjo a un monestir o convent prop de Tebes i que després decidí de fer vida eremítica. Desitjós d’imitar sant Joan Baptista, se n’anà al desert, guiat per l’àngel de la guarda, qui el dugué a la cova d’un eremita jueu dit Hermies, el qual durant uns quants dies ensenyà al nostre sant les beceroles de la vida ascètica en el desert. Amb la lliçó apresa, Onofre cercà on instal·lar-se i trobà bon lloc al costat d’una font i una solitària palmera. Allà es va construir una cel·la rudimentària i allà passà setanta anys, sol com un mussol, bevent aigua de la font i alimentant-se dels dàtils de la palmera. Pafnuci no diu què menjava quan la palmera no tenia dàtils, però sí que els àngels li duien la comunió cada diumenge. Una mica d’hidrats de carboni, si més no, enmig de tanta precarietat nutricional. Viure setanta anys en aquestes condicions és un miracle que bé mereix la palma dels sants.

Altres tradicions, que no tenen res a veure amb el biògraf Pafnuci, diuen que Onofre era fill d’un rei de Pèrsia i que un dimoni l’havia assenyalat com a fruit d’una relació adúltera de la reina. El rei se’l llevà de damunt duent-lo enfora, a un convent d’Egipte. I després enllaçaríem amb la història del desert. I encara hi ha una altra tradició oriental que diu que Onofre era una dona, Onòfria, i que per a no perdre la virginitat, amenaçada per algun pretendent, va implorar a Déu que la convertís en un home. I Déu, més sol·lícit i generós que la seguretat social, va fer ràpidament el miracle del canvi de sexe.

El llibre de Pafnuci —La Vida, es diu— va tenir gran difusió a l’Imperi d’Orient, i va estendre-hi la devoció al sant; i amb les creuades arribà a Occident. La festa es va fixar el 12 de juny, tot i que l’obra esmentada assenyala el dia precedent com el de la mort de l’ermità. Del seu cos no se’n sap res, si bé, devers el 1200, un arquebisbe de Novgorod, escrigué que el seu cap era a una església de Constantinoble. L’home va ser canonitzat en el segle XIII. En el XV li van dedicar una església a Roma, i també és titular d’un monestir a Jerusalem. Procedent d’Itàlia, en el segle XIV la devoció del sant arribà als Països Catalans, on es construïren diverses ermites. Malgrat que el sant no destacà per l’elegància en el vestir, és el patró dels teixidors. Deu ser per una qüestió de contrast, i per la mateixa raó també li reten culte els perruquers. I, vista la llegenda del canvi de sexe, ja ho podria ser també dels transsexuals.

El nom del nostre sant no és dels que tenen més pressa. A Mallorca es troben Onofres (Nofres), però sempre ha estat un nom secundari. Tampoc no ha generat gaire toponímia: a Mallorca hi ha el puig de Sant Nofre, entre els municipis de Sant Joan i de Sineu, en el cim del qual, al final del segle XV, hi erigiren l’ermita dedicada al sant, que tingué ermitans durant dos segles i avui només són ruïnes. També en el segle XV o XVI es construí una ermita a Montserrat, dedicada a l’il·lustre eremita. Molt coneguda és l’ermita de Sant Onofre de Quart de Poblet, que ha donat nom al barri de Sant Onofre de la dita vila, de la qual sant Onofre és patró. La vespra del dia d’avui a Quart celebren la Passejada de Sant Onofre, és a dir, la processó en què passegen i homenatgen el sant pels carrers de la vila, entre coets i olor de pólvora. Una tradició que arranca el 1723, quan, el mes de juny, una terrible sequera afligia els pagesos que vivien de l’Horta. Els quarters invocaren el sant i tot d’una caigué una pluja intensa que aviat es transformà en pedregada. Amb tot, la pedra només caigué sobre el poble: els camps només reberen l’aigua benèfica que salvà els sembrats. Sant Onofre també és patró d’Algemesí i de l’Alcúdia de Crespins. A Palma hi hagué també una ermita i una possessió dites de Sant Nofre, just a la vora del Portitxol. Ho recordava el nom d’un carrer del barri de belles casetes baixes que fou arrasat durant la dècada de 1980.

Cap comentari

Sobre els mots «preguntar» i «pregunta»

Preguntar, i el seu derivat deverbal pregunta, són dos mots exclusius de les dues llengües de l’extrem occidental de la Romània, l’espanyol i el portuguès. Amb les formes perguntar i pergunta en aquesta darrera llengua, alteració de les més antigues preguntar i pregunta. Aquest preguntar procedeix d’un mot llatí praecunctari, que és evolució d’un de més antic, percontari (derivat de contus, ‘perxa per a sondar el fons de la mar’; d’aquí la idea de sondar, indagar i finalment interrogar), amb canvi de prefix i contaminat amb cunctari. ‘dubtar’, ‘vacil·lar’. En el centre de la Romània hi ha un illot amb el sard preguntare, que és un hispanisme, si bé antigament s’usaren formes procedents del clàssic percontari. Cf. Coromines DCECH, s.v. preguntar.

En català preguntar és un hispanisme, com assenyala el mateix Coromines a l’obra abans citada: «no se encuentra nunca en la Edad Media, y es indudablemente castellanismo.». Ho rebla en el diccionari català: «demanar és l’únic mot de la llengua de sempre, d’ús absolutament general en aquest sentit fins després de la fi de l’Edat Mitjana, i encara usual i preferit en moltes formes del llenguatge popular i escrit.» I continua: «Fins un autor del segle XV, com Sant Vicenç Ferrer, valencià i tan poc amic de purismes ni d’obeir a tradicions literàries, no coneix encara altra cosa que l’ús de demanar.» I acaba amb una afirmació ben interessant: «Si avui es diu preguntà [preguntar] a l’Alguer no és pas perquè hi vagi ser portat per pobladors barcelonins del segle XIV sinó pres del castellà, que fou la llengua oficial de Sardenya en el segle XVII i començament del XVIII». Una afirmació que pot aplicar-se a altres hispanismes algueresos, com el tractament de vostè.

Preguntar i pregunta apareixen documentats a partir dels segles XVI i XVII respectivament. Però cal anar alerta a caure en un parany. El fet que un mot aparegui documentat en un determinat moment no vol dir que fos d’ús general en aquell moment. L’aparició d’un mot en alguns documents de vegades només vol dir que algú l’ha emprat esporàdicament, potser contra un ús general ben diferent. Pensem que aquests dos hispanismes van entrar per la via de la llengua escrita i llibresca. És força segur que preguntar en el segle XVI i també en el XVII eren artificis completament al marge de l’ús de la gent, que deia demanar. Al Principat, com diu Coromines, demanar ha estat un mot viu fins avui, i segurament continuaria a senyorejar si no hagués topat contra els destructors lingüístics dels mitjans de comunicació. A Mallorca preguntar és sentit com a pur mot espanyol. Si bé va aparèixer tímidament en el parlar d’una generació —la de la gent que visqué durant les primeres dècades del segle XX—, després va ser abandonat, i avui fins els joves més espanyolitzats només diuen demanar. No ocorre el mateix amb el substantiu pregunta, que és l’únic mot en circulació.

No puc entendre per què Fabra, que rebutjà hispanismes com entregar, molt més arrelat i antic que preguntar, acceptà sense problemes aquest darrer en el seu diccionari. Desconeixia el seu caràcter d’hispanisme? Qui sap. El fet és que el DIEC continua a mantenir preguntar, amb definició plena (la mateixa del Fabra: «fer una pregunta») i el correlatiu pregunta. I a l’article demanar només hi ha una subaccepció tècnicament desgraciada que remet a preguntar. Un vertader desastre.

És evident que els qui volem un català no interferit hem de rebutjar clarament preguntar i pregunta. La substitució del primer és molt simple: el mot català és demanar i no hi ha res més a dir. Substituir pregunta és més difícil, perquè les formes catalanes fa més temps que foren abandonades. Però no impossible: hi ha dos mots catalans a la nostra disposició, que són qüestió i demanda. Qüestió, que ens alinea amb el francès i l’anglès, és un mot ben documentat en el català d’abans de la subordinació. L’Alcover-Moll ens en dóna exemples, en què, a més, es veu que el verb que l’acompanya és fer: «Dementre Fèlix se marauellaua de la questió que l’ermità li fahia» (Llull), «Vull que’m respongau ad esta questió» (Llull), «Faré una breu questió a Orfeu» (Bernat Metge)». I al CICA n’hi ha més: «Senyor, la qüestió la qual vós me feu és molt bela» (Decameró), «Ací ve una resposta a una qüestió que soleu fer vosaltres» (Sant Vicent Ferrer). Etc. Evidentment, qüestió és un mot que correspon als dos mots espanyols pregunta i cuestión (afer o matèria), com en francès i anglès. Una altra opció justificada documentalment és demanda, que també significa ‘petició’, és a dir, l’acció de demanar, amb tots els valors d’aquest mot.

2 comentaris

« Pàgina precedentPàgina següent »