El full de ruta de Reagrupament
Llegir el denominat full de ruta de Reagrupament és altament recomanable. Sobretot per als qui tenen dret de vot a un parlament de Catalunya que viurà la pròxima legislatura en clau sobiranista i per als potencials votants d’un referèndum d’autodeterminació del Principat. El document deixa albirar als lectors un país de somni amb tots els ingredients somiables: radicalitat democràtica, justícia impecable, alt nivell de benestar, desenvolupament tecnològic, sanitat de les millors, societat culta, llengua i identitat definitivament preservades… Qui no vulgui això que corri cap al psicoanalista.
L’he gaudit, el document, amb l’enveja d’aquell reclús que veu com el seu company de cel·la comença a pensar en el dia d’anar cap a casa mentre a un li queda encara una eternitat o potser tota la vida. Només una cosa m’ha colpit intensament. Hi ha una cosa a la qual les sis-centes persones que han participat en la redacció del text es veu que no donen més que una importància mínima, i anava a dir nul·la: l’existència d’una part de nació que és fora de la Catalunya subjecte de la projectada emancipació. Això intensifica una de les meves diguem-ne preocupacions intel·lectuals de fa un cert temps ençà: què passaria amb les Balears i el País Valencià si el Principat digués adéu a Espanya.
El nom de les Balears i el del País Valencià només surten una vegada en un paràgraf on es diu que s’impulsarà «la creació d’una megaregió entre l’arc mediterrani (País Valencià, Catalunya, Aragó, Illes Balears) juntament amb el sud de França (fins a Marsella i Lió)». Arc mediterrani. Sant Antoni gloriós. I la cooperació entre això que ara alguns diuen els Països Catalans es limita a una mera referència en el terreny cultural («El Parlament de Catalunya legislarà amb l’objectiu de reforçar la unitat i varietat lingüística i cooperarà de forma intensa amb els altres territoris de parla catalana i occitana»). Esper que les relacions que el nou Estat vulgui tenir amb la meva illa siguin un poc més intenses que les que tinguin amb Llemotges, encara que no surtin de la cosa lingüística o cultural. Veig, per cert, que, després de dir que l’occità serà la llengua normal dels mitjans de comunicació de la Vall d’Aran, s’explicita que es podria arribar a acords amb França i fer canals de televisió per a Occitània. Però no es preveu cap acord amb França per a fer canals en català per a Catalunya Nord ni acords amb Espanya per a fer canals per a les Illes i el País Valencià, que deuen suposar que quedarien dins Espanya.
En qualsevol cas, ànim i molta sort. Aquest futur estranger que signa això ha vist que en algun lloc del document es parla de negociar amb Espanya la qüestió de la doble nacionalitat. No tot està perdut.
Ah, i veig que en política lingüística no van gens desencaminats: el català serà la llengua oficial de l’Estat, i l’occità a la Vall d’Aran; l’ensenyament serà en català, i tothom rebrà l’ensenyament de dues llengües estrangeres per començar (a l’ensenyament primari anglès i espanyol, amb l’ordre que triïn els pares) i una tercera llengua estrangera a l’ensenyament secundari. «El Govern de Catalunya establirà les mesures pertinents destinades a aturar la constant degradació actual de la correcció lingüística de la llengua catalana, sobretot en els mitjans de comunicació públics i privats i en tots els àmbits oficials» i «Els professionals dels mitjans de comunicació han de ser un model lingüístic (els qui treballen en el món de l’esport, també)». Els meus alumnes tenen un mercat laboral interessant. Si els volen, perquè seran estrangers.
Actualització d’urgència (21 de març)
Avui s’ha fet la segona assemblea de l’associació, transmesa en directe per Internet, en què s’ha aprovat el document que ens ocupa, sembla que amb millores incorporades. També s’ha presentat una Constitució catalana, si bé només se n’han dit quatre coses bàsiques. Una és la que diu:
«Els ciutadans de les Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i de la Franja d’Aragó tindran garantida la condició de nacionals catalans si ho sol·liciten».
El que deia: que tingueu sort.
Segona actualització (23 de març). Atenció al mapa
Tercera actualització: la Constitució
http://annanoticies.com/2010/03/22/la-constitucio-catalana-presentada-en-lassemblea-de-reagrupament
35 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Seria una andorranització del Principat català, és a dir el català com a llengua única indiscutible de l’estat, però sense cap implicació en aquest afer més enllà de les fronteres estatals. I segurament aquesta és l’opció més pragmàtica, ésser una Andorra més extensa. Però siguem una mica maliciosos. Com titllariem aital proposta si vingués del País Valencià? Una nació valenciana, un Estat Valencià… blavers, gonelles? Els “blavers catalunyesos” si més no són sincers, llurs aspiracions són reals i no fetes des de la contra, al servei d’un tercer.
Celebro que hagi gaudit del document i crec que aquest és per fer-ho.
Sobre la qüestió territorial el text parteix d’una realitat autonòmica, pragmàtica com diu el comentari anterior. No és doncs nacional. De fet s’hi tracta, i no de forma menor, una altra realitat nacional, l’occitana, compresa avui dia dins l’autonomia.
Si fer-ho així és renunciar o bé partir d’una base molt realista són opinions. La meva és que hem de partir del que som per arribar a ser el que volem. I com a membre de Reagrupament vull un estat federal dels Països Catalans.
Felicitats pel seu blog.
Compartesc la preocupació d’en Gabriel, i fins i tot puc mig entendre la comparació que fa en Roger, però no oblidem que (el Principat de) Catalunya ha estat i continua sent el motor cultural, econòmic i polític de la nostra gran nació, sovint un mirall en el qual alguns —o molts— desitjam veure’ns reflectits.
El País Valencià i les Illes Balears no podem ser una llosa per al projecte independentista de Catalunya. Cal respectar els diversos temps i assumir que no són els mateixos per a tots els Països Catalans (amb malenconia, si voleu, però ensems amb esperança). El fons sociopolític no és, ara com ara, comparable. No oblidem tampoc que partim de regnes històrics diferents, amb singularitats específiques, i que conformam, en l’actual mapa politicoterritorial, comunitats autònomes distintes. Tot això no obsta —faltaria— perquè des d’aquí continuem fent feina per a la nació comuna i anem preparant el camí per a la pròpia independència. Hem de fer-ho!, i cal repensar el nacionalisme polític de les Illes, que crec que no funciona així com està ara formulat. I algun dia potser podrem arribar a (con)federar-nos amb els altres germans catalans.
Dit això, em sembla encertat reclamar als “reagrupats” que ens tenguin més presents i que incloguin, dins aquest full de ruta, una porta oberta a la (con)federació i, provisionalment, no sols la hipotètica possibilitat de concedir la doble nacionalitat a determinats habitants del Principat (per raó d’ascendència espanyola, matrimoni amb un espanyol o espanyola…), sinó també als ciutadans de la resta de països de parla i nació catalana que voluntàriament s’hi vulguin acollir.
Per demanar…
La veritat és que, pobrets ells, no coneixen pas que llur país supera quatre províncies espanyoles…
I parlem d’un bon grapat d’habitants més, racons, història, cultura i potencial econòmic muncial.
Em fa por, però, la pressió espanyola que hauríem de suportar valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers i catalanoaragonesos en l’hipotètic cas d’una Catalunya (de quatre províncies) independent.
I ho dic justament perquè si la pressió espanyola ara és forta, no vull ni pensar com seria si es secessiona una part del nostre país.
Teniu raó en que aquestes declaracions, que per altra banda son compartides per la major part del sobiranisme, suposen de facto una renúncia a l’articulació política dels PPCC.
El sobiranisme en certa manera es una derrota i un tancar-se-en-si-mateix. Catalunya sent que ja no te res a fer en l’actual contexte politic espanyol. No te cap influencia política, ni tan sols econòmica. Vol establir unes muralles per a no ser engolida per unes condicions i per unes regles del joc que li van en contra, i cada cop de manera mes accelerada.
Per altra banda, el que no s’establis uns lligams ferms entre els antics regnes d’Aragó, per a Espanya ha estat questió d’Estat en els darrers anys, i especialment entre Cat. i València. I cal dir que ha reeixit en aquesta llavor, per una banda i l’altra.
En quant a la pressió espanyola que dieu, es dificil saber-ho. La pressió continuarà igual sobre les terres catalanes, però hi haurà un altre actor a l’escenari que abans no hi havia. Un actor amparat pel dret internacional i en un contexte d’obligada col·laboració a Europa.
La qüestió lingüística en un procés d’autodeterminació és molt important. Aquest és un gran debat.
I aquí hi ha una altra visió (vegeu N. de la R.):
http://www.radiocatalunya.ca/noticia/el-programa-elerctyoral
¿Vol dir això que, amb una Catalunya independitzada, els “catalans de la resta dels Països Catalans”, prèvia sol·licitud, podríem tindre la nacionalitat i el passaport catalans?
I quan dic “catalans de la resta dels Països Catalans” no em referisc a individus que han nascut en el Principat i que s’han anant a viure a Eivissa o Alacant, sinó a eixes persones que coneixem per valencians o mallorquins, nascudes en la resta dels Països Catalans.
Eixa “condició de nacionals catalans” ¿comporta el dret a tindre un passaport català, malgrat viure en Alcoi, Fraga, Maó o Ceret?
Els diferents blocs del programa de Reagrupament tenen una valor desigual, fruit sens dubte de l’apressament. Però en conjunt és sòlid i bastant coherent.
El capítol que trob més positiu és el de l’organització d’un sistema polític basat en la regeneració, la transparència i el control de la gestió pública. La independència no ha de servir per a perpetuar un sistema com l’actual en què la societat es troba segrestada per polítics professionalitzats l’ideari dels quals és pot resumir en: defensar la joca i la menjadora..
En els capítols sobre relacions internacionals i defensa, s’hauria de mirar més al futur i aportar solucions més innovadores. Catalunya ha de mantenir un perfil baix en el desplegament de l’aparell de l’estat (diplomàcia, exèrcit, etc.). El nou estat s’hauria de situar des del començament entre les nacions capdavanteres en la construcció de l’Europa supranacional i impulsar decididament una política europea de subsidiarietat i delegació en qüestions tocant a la projecció exterior i a la defensa dels estats membres.
Quant a la qüestió lingüística, es fan reivindicacions que semblen estar ancorades en el passat. Quan vindrà el moment de la negociació política, s’haurà de ser més pragmàtic i adoptar solucions i compromisos ad hoc. Cal no oblidar que els catalans castellanoparlants i molts dels catalanoparlants pensaran, no sense raó, que la llengua espanyola també és un actiu que no seria assenyat de malbaratar; això no és incompatible, però, amb el fet que el català sigui l’única llengua oficial de l’Estat. D’altra banda, és molt positiu l’objectiu declarat d’aturar la degradació de la llengua i la intenció de vetlar per l’excel•lència del català en tots els seus àmbits.
En resum, un programa que caldrà polir una mica per fer-lo assumible per una majoria social. Però un programa que ja ens permet albirar grans i bons esdeveniments en el futur.
Andorra, és un estat independent, té el català com a llengua única oficial, però la resta de catalans hi som estrangers. Doncs amb el Principat de Catalunya passarà el mateix… això no perjudicarà la resta de catalans de les illes o València, com no els perjudica l’existència d’Andorra. Ateses les realitats sociopolitiques és fins on es pot arribar. Ja som grandets, i cap territori ha de tutelar la resta. Tots plegats ens hem d’afanyar. Si el Principat mostrés cap veleitat sobre uns territoris on no hi ha un sentiment prou fort de catalanitat, el resultat seria una repressió de la població fidel, aleshores, a un altre estat més culte, més net, més digne. Visca Catalunya Lliure!
Les coses sempre s’han de valorar en el seu context. Si el full de ruta reeixís tindríem dos estats independents, un dels quals no seria un “microestat”, i tindria, per exemple, forces armades pròpies. Ara únicament tenim un microestat.
No sé fins quin punt podríem fer un paral·lel a la reivindicació autonòmica. La Mancomunitat també quedà reduïda a les “quatre províncies”. I també la Generalitat del 1932 o la del 1977. En el 1931, l’autonomia del Principat esperonà la redacció d’avantprojectes d’estatut d’autonomia per a Mallorca i València que no arribaren a port per culpa tant de dissensions internes com, sobretot, del 18 de juliol. En el 1977, en canvi, l’autonomia del Principat fou seguida per l’autonomia valenciana i balear. Potser ara es repetiria l’escenari, però no com a autonomies espanyoles sinó com a estats europeus.
De totes formes, em fa l’efecte que hi ha l’interès, a Barcelona, de presentar la “independència” com un tràmit administratiu: com si fos una segregació municipal. En aquest sentit, treballar en una frontera política ja feta i amb unes institucions ja fetes (Govern de la Generalitat, Parlament de Catalunya, etc.) ofereix la idea d’horitzó proper. És simptomàtic que hi hagi hagut alguna reacció incòmoda (estúpidament incòmoda) pel fet que el programa contempli la creació d’unes Forces Armades catalanes i d’una Guàrdia Nacional. Com que aquestes coses no existeixen ara, la gent ho veu més coll amunt. Són precisament els reptes de “construcció nacional” (i en aquest punt entra la unitat nacional, el redreçament lingüístic i cultural, l’apedaçament del malmès teixit productiu, etc.) els que tenen menys adeptes, mentre que tot el que fa referència a la mera desaparició de l’estat espanyol (com és lògic) genera més entusiasme. És per això mateix que el fet que la construcció europea hagi creat ja un protoestat europeu (amb Banc Europeu, moneda única, institucions polítiques comunes, etc.) és possiblement una de les palanques més fortes en el creixement d’aquest independentisme “tranquil”.
Ja me perdonareu, però jo no veig tan clar que la independència asseguri la pervivència de la llengua,- no almenys al continent. Que en sigui una condició necessària, per ventura, però en absolut condició suficient. El procés de degradació i d´assimilació del català pel castellà me pareix no inapel.lable, però gairebé. Però no vos diré il.lusos si en teniu la il.lusió.
Exacte Antoni Oliver, condició necessaria. Segurament, la darrera oportunitat, per almenys, deturar el procés d’assimilació. Es tracta de que la cultura espanyola no tingui tants avantatges, que desapareguin els seus privilegis, com per exemple, d’organitzar l’espai audiovisual segons els interesos nacionals i empresarials espanyols “comuns”, o sigui castellans.
Després ja es questió de temps quina llengua prevaldrà, però quan associacions d’antics espanyols tinguin que posar ells els calers per posar antenes i rebre la tele espanyola, posem per cas, i ja sabeu a que em refereixo, la situació haurà canviat substancialment.
Ningú no sap què es parlarà a Cat. d’aqui uns anys, però es pot constatar que l’espanyol s’ha situat clarament com la llengua principal, la referència mental, el model. Ho diuen les veus que s’han aixecat darrerament des de dins el país, i no precisament entre sectors tradicionalment espanyolistes (que també), on s’assegura que:
-el català es més dificil que el castellà !!!!¿?
-el català te elements arcaics i superfluus que cal eliminar, com els pronoms febles, els accents estranys (!!!??!)
-La distinció entre s/ss es arcaica, inútil (!!!??) i tantes vocals “rares” son un embolic.
Es a dir, el català serà bo si s’assembla més al castellà. Això mostra clarament la forta tendencia a la dialectització, en un sistema on el castellà ha acabat d’ocupar mentalment el lloc de llengua nacional, la llengua bona i perfecta, la llengua de veritat. I això es francament difícil de canviar perque es un estat mental.
Companys,
Si llegiu la declaració política de Reagrupament aprovada a la primera assemblea, queda molt clar que la Nació Catalana, la formem tots els territoris històrics. Cap dubte al respecte.
Una altra cosa és que en la conjuntura actual, les properes eleccions regionals al Principat, poden ser decisives per a tota la Nació, si aconseguim una victòria sobiranista. Algú dubta que una victòria sobiranista al principat no tindria un efecte tsunami al País Valencià i a les llles i a arreu? Espero que no, perquè sempre històricament ha estat així. On hi ha més catalans nacionals, hi ha més consciència i actuen com a motor de la resta.
Ara, en l’hipotètic cas d\una independència limitada al Principat, la protecció de la resta de catalans davant la reacció venjativa dels espanyols es faria a la ONU i a les organitzacions internacionals i europees, de manera que haurien d’anar molt en compte. El govern català, naturalment denunciaria el genocidi lingüístic i cultural a la resta de la nació.
De totes maneres, penso que dos anys després de la independència del Principat, l’independentistme a les Illes i al País Valencià pujarà de forma estratosfèrica, i segur que molts votants peperos seran els primers en apuntar-se al carro. No per raons culturals i identitàries, sinó econòmiques i de qualitat de vida. (Heu pensat que serà Espanya sense el Principat?)
Finalment, la Constitució de Catalunya aprovada a la 2a assemblea diu que els catalans de la resta de territoris històrics -incloent també l’Alguer- poden demanar la nacionalitat catalana, de manera que la voluntat és ben explícita.
Una abraçada!
Això és TRAÏCIÓ. I una altra cosa: jo no tinc per què haver de demanar la “nacionalitat catalana”, perquè SÓC CATALÀ.
Per què han “pintat” les províncies al mapa del País Valencià?
Per què no ix el Racó d’Ademús, valencià d’ençà que es creà el Regne?
“…l’independentistme a les Illes i al País Valencià pujarà de forma estratosfèrica, i segur que molts votants peperos seran els primers en apuntar-se al carro. No per raons culturals i identitàries, sinó econòmiques i de qualitat de vida. (Heu pensat que serà Espanya sense el Principat?)”
No ho veig així, J.Sort. Et deus haver pensat que els espanyols son uns rucs. El nucli nacional espanyol ja deu haver calculat que una Espanya sense el Principat es perfectament viable. I per a les empreses monopolistiques espanyoles, no deixa de ser una petita part del negoci. Més aviat es treurien un problema de sobre, i una font de desprestigi nacional. Només s’haurien d’empassar l’orgull del “conquistador” els més radicals. De fet, deuen començar a escatimar inversions a Cat. perque, qui inverteix en un negoci del que ens hem de desprendre en uns anys?
A l’estacada,
Tant tu, com jo haurem de demanar el passaport català, no? És el document que acredita la nacionalitat catalana.
Xavier,
Certament un error, això de les províncies. Però jo prefereixo mirar el got mig ple i fixar-me que el mapa és el de la totalitat de la Nació. No et sembla?
Una altra cosa, cada cop hi ha més catalans de les Illes i del País Valencià que s’associen a Reagrupament (des de 6 euros al mes!). Donat que és una associació, no hi ha incompatibilitat amb militar en un partit.
El que no farà Reagrupament és paracaigudisme. La iniciativa ha de sortir de la gent, i allà on hagi gent disposada a treballar, Reagrupament hi serà, sense cap dubte.
Una altra cosa que tenim molt clara és que no volem virreis territorials, ni regionals, ni comarcals ni locals. Aquí tothom a pencar i qui vulgui càrrecs, als partits. Aquí assumim responsabilitats i compromisos i qui no pugui complir-los que deixi el lloc a un altre i faci allò que sí pugui assumir.
Salut.
De què em servirà a una Mallorca sota ocupació espanyola el passaport d’un Principat independent? Jo t’ho diré: de res.
I dic “passaport d’un Principat independent” que no és el mateix que “passaport català”.
Reagrupament no ha de caure en el parany del partidisme. No s’ha de convertir en una d’aquestes organitzacions sectàries o lucratives que són els partits polítics actuals. S’ha de presentar, això sí, a les eleccions catalanes, i ha de fer servir el seu pes al Parlament per engegar el moviment cap a l’autodeterminació. Per contra, no seria comprensible que es presentàs a les eleccions espanyoles; potser omplirien el cove de càrrecs, subvencions i altres prebendes que atorga el sistema, però farien mal a la causa del sobiranisme.
Si els catalans de les Balears, País Valencià, Franja de Ponent i l’Alguer poden sol·licitar la nacionalitat catalana, si la sol·liciten; els occitans de Gascunya, Llemotges, Tolosa, Provença, Valls occitanes, la Guarda, etc. per la via aranesa haurien de poder accedir a la nacionalitat en qüestió, no? Per ésser coherents.
En el full de ruta de Reagrupament, s’assenyala que, «un cop constituït l’Estat català, el poble aranès, si ho considera oportú, ha de poder exercir el dret a l’autodeterminació i escollir lliurement el seu futur»: ja sigui continuar dins l’hipòtetic Estat català (amb autonomia), constituir per ell mateix un Estat independent, esdevenir un Estat lliure associat a l’Estat català…
Al meu entendre, només si triàs d’esdevenir per ell mateix un Estat totalment independent podria contemplar l’opció de concedir l’«estatalitat» (no m’agrada el terme «nacionalitat», ja que, com molt bé diu A l’Estacada, som catalans o occitans amb independència del que diguin els papers oficials) als ciutadans dels altres Països d’Oc.
Malgrat l’opinió d’A l’Estacada, jo crec que serviria de molt, per als mallorquins que la vulguem, tenir l’estatalitat catalana, encara que només sigui principatina. Podríem gaudir, a una part de la nació, dels mateixos drets (i deures) que la resta de principatins. Altrament, hi seríem considerats estrangers, com bé diu en Gabriel. No és la solució òptima; però com a provisional, ja faria el cas.
Vaig escriure aquest post, un poc impulsivament, després de llegir el document “Organitzant el nostre futur lliure. Proposta per a una catalunya independent. Full de ruta de Reagrupament Independentista”, que és un document entre molts altres. Altres elements tinguts en compte posteriorment, com els mateixos de les actualitzacions del post i els vostres comentaris, em donen una perspectiva més completa. Però m’alegra haver-lo escrit, perquè ha generat un debat amb aportacions molt suggestives. Els vostres comentaris són molt interessants i us els agraesc vivament. D’aquests comentaris guardaré algunes frases per a la reflexió:
— El País Valencià i les Illes Balears no podem ser una llosa per al projecte independentista de Catalunya. Cal respectar els diversos temps i assumir que no són els mateixos per a tots els Països Catalans.
— Si llegiu la declaració política de Reagrupament [...], queda molt clar que la Nació Catalana, la formem tots els territoris històrics.
— Em fa por la pressió espanyola que hauríem de suportar valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers i catalanoaragonesos en l’hipotètic cas d’una Catalunya (de quatre províncies) independent. Si la pressió espanyola ara és forta, no vull ni pensar com seria si es secessiona una part del nostre país.
— Algú dubta que una victòria sobiranista al principat no tindria un efecte tsunami al País Valencià i a les llles i a arreu? Dos anys després de la independència del Principat, l’independentistme a les Illes i al País Valencià pujarà de forma estratosfèrica.
— Podríem gaudir [els catalans de fora del Principat], a una part de la nació, dels mateixos drets (i deures) que la resta de principatins.
— Cada cop hi ha més catalans de les Illes i del País Valencià que s’associen a Reagrupament.
Doncs com deia Laporta: “Jo també em sento reagrupat”.
És evident que els temps no són els mateixos per a tots els Països Catalans. Però tampoc no és evident que una victòria sobiranista al principat tindrà un efecte tsunami al País Valencià i a les llles. Hi haurà pressions d’Espanya, fortes i sense complexos, això és segur; però al mateix temps Espanya haurà de posar fi a l’espoliació fiscal i fer grans inversions per reformar i modernitzar les infraestructures i el teixit productiu al País Valencià i a les llles; si no, perillarà que les diferències que començarà a marcar Catalunya, llançada a una renovellada prosperitat, apareguin com a massa sagnants. D’això se’n guardarà bé Espanya. Talment com els segrestats, que volen romandre en l’escalforeta de la seva presó i no pas eixir fora a alenar l’aire lliure, valencians i illencs podrien optar per seguir com estan.
Perquè una causa justa avanci, qualcú ha de fer d’advocat del diable… o no?
Em sembla que això que es diu en molts dels comentaris sobre allò que podrem o podríem fer en el cas de… i si ens convendria tal o tal altra cosa, és passar l’arada a davant del bou o vendre le pell de l’ós abans d’haver-lo caçat. Per a competir en una carrera cal entrenar-se i prendre forces, posar-se en condicions, físiques i mentals, de poder superar tots els obstacles, i crec que hauríem de començar per enfortir la nostra cultura i el nostre sentiment de poble. Els governs autònoms hi haurien de dedicar més diners i qualssevol altres recursos al seu abast. Prestigiar la nostra llengua, mostrar el ridícul que es fa usant-la incorrectament als mitjans públics, seria una de les coses que més ajudarien. I després, sense pressa però sense aturar-nos, podríem avançar segurs cap a on volguéssim.
Antoni, les vostres paraules són plenes de seny. Veient el desgavell del nostre país -de la nostra part de país que són les Illes-, veient el descrèdit de la classe política i la fallida de l’ètica pública, sols podem treure una conclusió: el nostre petit país és a refer des dels mateixos fonaments. Primer ens cal una mica de país, després ja mirarem de fer-lo avançar cap a on voldrem.
COM COMBATRE EL SECESSIONISME EN EL PROCÈS INDEPENDENTISTA
Reflexions, fruit de l’esquarterament i la desjerarquització nacional:
LA NACIÓ CATALANA S’INDEPENDITZA, PERÒ QUÈ ÉS LA NACIÓ CATALANA?
“Fent un paral·lelisme, a Barcelona no sortiria mai que sí. Això no vol dir que un referèndum nacional no pugui esser favorable. La sobirania és nacional, no regional; sinó passarien coses tan estrambòtiques com que Vic seria de l’Estat Català i Barcelona romandria per sempre sota les urpes espanyoles; per la mateixa regla de tres és un desgavell imaginar una Osona independent i una Eivissa espanyola, seria esperpèntic.
Aquests referèndums portaran segurament -segons el protocol de la UE establert amb el procés d’independència de Montenegro- a un referèndum a nivell nacional.
Així doncs, el problema en aquest punt serà d’inclusió, és a dir: Què és Catalunya? I aquí és on entra el tema dels referèndums a Balears… No és important guanyar-los, l’important és el fet que es facin, afegir-nos al ritme d’alliberació, pujar-nos al tren; i quan arribi el moment de la consulta final el Principat podrà absorbir els nostres 500.000 vots espanyolistes i la locomotora per molta càrrega infecta que portem ens arrossegarà.
La independència –tot i que hi ha molta feina per fer- és un procés engegat i inaturable, la qüestió ja no és independència sí - independència no; el conflicte ara és d’inclusió.”
“Si no ens hi sumam i ens quedam enrere ja podem fer les maletes i partir tots cap al Principat. És ben fàcil de sabre el que passaria: Espanya es venjaria amb nosaltres de la forma més cruel i virulenta.
El tema és la inclusió no et creguis això que cadascú du el seu ritme: Aquí qui es queda enrere mor”
LA PREGUNTA DE LA PAPERETA I L’ESTRATÈGIA SUPRAPRINCIPATINA
“Oi que els del referèndum de Sant Cugat no s’han plantejat quina pregunta fer? Idò nosaltres el mateix: la d’Arenys…
I si posa Catalunya, PPCC, nació catalana, Països Catalans o catalanoparla tant es fa.
Tots els catalans tenim una cosa en comú: L’amor cap a la filologia. Ara però val més no entrar en conflicte de mots.
Manca moltíssima feina per fer, i és aquí on hem d’esmerçar les energies.”
“En això de la millor resposta social als eufemismes tens tota la raó, però la nostra abstractesa no ens pot portar a l’ambigüitat.
Ens hi esteim jugant molt. La cosa no tracta de si independència sí, independència no, això ja està rodant, el tema delicat ara és la inclusió: Que balears s’hi sumi o que no. Per tant, hem d’intentar esser no homòlegs del Principat, sinó un territori més de Catalunya; i fer les coses amb total normalitat, igual que ho faran a Vic, a la Fatarella o a Igualada.
Respecte la fulla de ruta tens també tota la raó. Si bé és cert que al Principat ja en tenen una, passa per la resposta política al parlament autonòmic, per forçar-lo que convoqui un referèndum nacional, per tant sí que caldria pensar ben bé com vincular-nos-hi, car al Parlament Balear som minoria.
La qüestió és que la sobirania segons la jurisdicció internacional recau sobre el conjunt de la nació; per la qual cosa el que fotin els parlaments autonòmics de diferents bocins del territori té ben poca legitimitat. Malgrat això els dictats de la UE, establerts amb el procés d’independència de Macedònia obliguen, primer que res, a una proclamació d’independència del parlament nacional per majoria simple. I nosaltres no en tenim, de parlament nacional; així que personalment crec que o bé en feim un -cosa molt complicada- o, arribat el moment, reconeixem només un dels tres (balear, principatí o valencià)
Hem d’estar per això de peus en terra, però hem de tenir també il·lusió, imaginació i molt d’enginy, així que ànim: TOTHOM A PENSAR!”
Les Balears i el País Valencià no hem volgut ser mai, ni ho som ni ho hem estat “un territori més” del Principat de Catalunya. Fins i tot reincorporats a la Corona catalanoaragonesa vàrem continuar essent regnes independents i “homòlegs” l’un de l’altre; Estats independents (si em permeteu l’anacronisme). Això sí: amb una consciència (con)federal ben forta, pel fet de mantenir una unitat de llengua i cultura, i uns interessos econòmics comuns, i de romandre sota el paraigües de la mateixa Corona (orígens a part), ingredients tots aquests que afaiçonen el sentiment de pertànyer a una mateixa nació. No debades encara ara parlam de “Països Catalans”, en plural.
Unint aquestes consideracions històriques a la configuració sociopolítica actual i al possibilisme i pragmatisme, crec que hauríem de començar a considerar la idea de definir-nos com una “nació de nacions” (aquesta expressió que tant escarrufa als espanyols).
Són aquestes nacions (de la gran nació catalana) les que han d’anar assolint la independència per la seva pròpia voluntat, cadascuna a son ritme. Si podem aprofitar la inèrcia independentista i els vents favorables que vendran del Principat, millor! No és moment de badar; cal obrir bé els ulls. Per això estic ben atent als referèndums, reagrupaments, eleccions i sentències estatutàries que afecten el Principat. Però, sense perdre-ho de vista, des d’aquí hem d’anar fer feina per a fer calar l’independentisme útil, d’una banda, i fer créixer l’autoestima vers la pròpia llengua i cultura, d’altra banda, en el propi país (Illes, i País Valencià), i per a replanificar tot el mapa i els programes de ruta dels partits polítics que creuen en la nació i en la gran nació. Bon vent!
Estic d’acord amb tu, Sebastià. És més, gosaria a dir que la independència no vindrà perquè som una nació, sinó més aviat perquè puguem esdevenir una nació; esdevenir una nació en serà la conseqüència. Ho he dit més amunt i ho repetesc: la independència serà el fruit d’una mobilització cívica i transversal; el nacionalisme no en serà l’únic protagonista, ni tan sols el principal. Els nacionalismes tingueren a Europa el punt culminant del seu clímax durant els dos darrers segles. Avui, emperò, els vents han canviat de direcció. Nosaltres no en som una excepció. La sobirania avui no neix de la voluntat nacional, sinó de la suma de les voluntats de persones lliures, expressada a través d’associacions, col·lectius o comunitats d’arquitectura més o menys complexa. Per raons històriques, les illes Balears i Pitiüses són el marc més adient perquè trobi una via d’expressió aquesta suma de voluntats de persones lliures.
Tant de bo que aquesta voluntat sigui d’emancipació.
Tant de bo que aquesta voluntat ens meni, d’una manera o altra, a una associació equitable i solidària amb el Principat.
“Espanya es venjaria amb nosaltres de la forma més cruel i virulenta”
No ho veig així, gens. Fins i tot potser fóra un incentiu per un canvi de mentalitat a l’interior peninsular. Recordem la crisi del 98, es podría tornar a repetir.
Teniu raó, senyor Cirach. La independència de Catalunya serà un revulsiu que revifarà la democràcia al que quedarà de l’estat espanyol. Massa engranatges grinyolen en aquesta Espanya. Massa coses es deixaren enlaire en aquell període que diuen la ‘transició’. És una paradoxa, però la Catalunya independent tornarà a tirar d’Espanya per fer-la més democràtica,moderna i civilitzada.
Sebastià,
Nació de nacions és un terme ja emprat i conquerit per altres àmbits en construcció: Europa, com una nació de nacions; l’ONU com un organisme format per totes les nacions del món que constitueix una societat mundial…
La nació catalana és una, i en la seva identitat nacional hi rau el respecte absolut per la diversitat i per la multitud d’identitats de la seva ciutadania. Però ella és una.
L’organització de l’Estat català es pot discutir (i jo defensaré sempre l’autogovern per Mallorca i la resta d’illes, i pel País Valencià), ara bé una federació d’Estats! Déu ens guard.
De totes formes ara no hem de perdre el temps en això, en discussions estèrils. El tren arranca, i qui no s’hi puja i queda enrere mor. Deixem l’organització territorial per més tard.