Sobre pronoms febles, adreçat als illencs
Amb bones paraules
A Mallorca i a Menorca —poc a les Pitiüses— un dels trets típics del parlar col·loquial és l’accentuació dels pronoms postposats al verb, dits també enclítics. En lloc de míra-la es diu mira-là, en què el pronom es fa amb vocal neutra tònica. En lloc de fér-ho i anàr-hi es diu fer-hó i anar-hí. Si el pronom queda reduït a una forma sense vocal, com a mira’l, llavors s’accentua la darrera vocal del verb (mirà’l, amb vocal neutra), cosa que, per analogia, produeix en alguns llocs mirà-la o mirà-les, sempre amb neutra tònica. Si són dos els pronoms enclítics, se sol accentuar el segon (donau-la-mè, posau-vos-hí), però de la mateixa manera que alguns diuen mirà-la, també n’hi ha que diuen donau-mè-la i, evidentment, donau-mè’l. A les Pitiüses, com deia, el fenomen és reduït i es limita a desplaçar l’accent en els casos en què queda un conjunt esdrúixol (miràr-la, aixecàu-vos, però coneixèr-les, mira-mós; donàu-me’l però donau-me-là). Segurament, aquest ús actual eivissenc, degut a la necessitat d’esquivar una estructura esdrúixola, va ser un primer estadi a les altres dues illes, on el desplaçament es va fer després absolut. Continua aquí.
24 comentaris24 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Aquest tema dels pronoms enclítics romànics m’interessa especialment. Moltes gràcies per compartir aquesta observació.
Hi ha molts lingüistes que odien el “normativisme” (no estic segur que aquesta paraula surt en català, però crec que la compren). Creuen que la lingüística només pot ser descriptiva i que qualsevol mena de normativisme és igual a feixisme.
M’agrada la seva actitud – comprendre el fenomen descriptivament i estructuralment sense renunciar les seves opinions sobre la direcció en la qual la llengua ha de desenvolupar-se.
La construcció d’un model de llengua pública depén d’un Estat que l’empari. Sense això, només hi ha el voluntarisme d’uns pocs contra la indiferència de la majoria.
Totalment d’acord amb tu, Gabriel.
Però també els principatins haurien d’evitar, en matèria de pronoms febles, els seus col·loquialismes i localismes. És lamentable llegir novel·les recents (ja siguin traduccions o originals en català) i trobar, a tort i a dret (diàleg i narració), no sols “l’hi” (per “la hi” o “li ho”) i “n’hi” (per “li’n”), sinó contraccions del tipus “coneixe’l” (per “conèixer-lo”), “digue-li” (per “digues-li”) i moltes altres aberracions típiques del mediocre català “light”.
Gabriel,
Trob que aquesta curolla d’eliminar trets genuïnament mallorquins per arribar a una major convergència amb la resta del domini lingüístic català, o més ben dit, amb el català central no és encertada. Primer de tot, i me pareix que això ho he comentat moltes vegades, els catalans centrals no fan res, ni un petit esforç per assolir una llengua comuna -a banda que la normativa de base fabriana els dóna una clara preferència-. Per què? Perquè la seva televisió s’emmarca en el Principat de Catalunya i prou. Fóra d’aquestes fronteres i d’aquests votants els és igual. D’altra banda, pens que un mitjà de comunicació a les Balears, amb un públic illenc, que fa servir una llengua que va a remolc del Principat no pot tenir mai una bona acceptació. Sovint me fan mal les orelles de sentir la llengua que surt als serials que passen per Ib3, programes diversos… la qual no la reconec com a mallorquina ni balear. Crec que això també pot incidir de ple en l’audiència… A molts de mallorquins i menorquins que conec els passa ço mateix. Una altra cosa seria una televisió comuna a tot el domini lingüístic català, en la qual sí que caldria cercar solucions comunes i una llengua que tendís a ésser general. Tanmateix, malauradament, de moment això és ciència ficció.
Quan no escrivim exclusivament per als mallorquins, crec que hauríem d’evitar els localismes i tendir més cap a la llengua standard, com fan per tot el món aquells qui utilizen una llengua culta, començant per Espanya amb el castellà. Perquè quan llegim un article a un diari de difusió estatal, en castellà, no podem saber mai, si no ho sabem per altres mitjans, d’on és el seu l’autor i quina és la modalitat de llengua oral que usa en les seves relacions familiars i amistoses? Imitam els castellanoparlants en moltes coses que no els hauríem d’imitar i en canvi en aquesta que seria convenient fer-ho com ells, a la majoria de mallorquins i valencians i catalanòfons d’altres llocs no ens acaba de semblar bé o no ens ho sembla gens ni mica. Encara ens falta molt de camí a recórrer, per a arribar a una total normalitat, a una normalitat com tenen els parlants de castellà, de francès, o d’alemany, llengües molt més diferenciades, dialectalment, que la nostra, i en les que si cada parlant escrivia en el seu dialecte ens trobaríem amb tal quantitat de formes escrites que seria cosa de veure, però pertorbadora per a un ús normal, culte, de la llengua.
Una altra cosa que també s’hauria de corregir és l’esguerrada que fan molts de locutors de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals, que no miren gens prim ni una mica en pronunciar bé l’idioma, i resulta que, fins i tot en converses i en locucions formals, fan l’errada inversa a la que denuncia En Gabriel, o sia, que aglutinen el pronom feble al verb fins a fer-lo imperceptible: “escultà’l” en lloc d’escoltar-lo, “aneu’s-en” en lloc d’aneu-vos-en, “s’anem” en lloc d’ens n’anem, “aixequeu’se” en lloc d’aixequeu-vos.
El comentari d’en Bernat em sembla no tan sols encertat, sinó que és una explicació precisa de la meva experiència: jo també em sent estrany davant d’una fonètica -la del català d’IB3- que no reconec, de la mateixa manera que no reconec la dels parlamentaris. Aquesta opinió hauria de ser per força estudiada i investigada, per aclarir-ne el seu contingut d’una manera científica, però jo pens que és ben real: som pare, i veig que l’ensenyança del català a les escoles no aconsegueix augmentar la qualitat de l’idioma: hi ha més ciutadans que el coneixen, que el saben llegir i fins i tot escriure, però em sembla que l’Administració cerca una fórmula per a omplir uns resultats pràctics…una estadística que demostri que la funció dels que parlen i escriuen català amb els anys creix i prou. La conseqüència és evident si volem mirar i treure’n alguna conclusió: la major part dels joves -parl de Ciutat, que és el que conec- no senten que l’idioma sigui una arrel vital, un dels ingredients de la identitat, sinó una assignatura (una assignatura!). Estic simplificant, n’hauríem de parlar més…(L’secrit sobre els pronoms,per cert, molt útil) Salutacions cordials i bon any a tots
Miquel Àngel,
Tens raó. A més, l’assignatura de català que s’ensenya a l’escola no tracta gens ni mica el català oral o el mallorquí parlat. A més, tenint en compte les recomanacions de l’IEC sobre l’estàndard fonètic, molts dels trets distintius del balear són condemnats (assimilacions) i per tant tampoc serien objecte d’estudi. En aquest sentit també, com és possible que els nouvinguts o joves amb poc coneixement de català puguin aprendre l’ús de l’article salat CORRECTAMENT? Això no s’ensenya enlloc i als mitjans de comunicació hi surt ben poc.
Bernat, o sia que els nouvinguts o joves amb poc coneixement de català no sols han d’aprendre l’estàndard general, sinó també un estàndard mallorquí amb les corresponents diferències en els plans formal, col·loquial, oral… ¿Esperam això d’uns nouvinguts o joves amb poc coneixement de català que, a més, pensen sovint que aprendre català no els és estrictament necessari? Amics, per a que la nostra llengua sobrevisqui ens caldran tant idees clares com decisions fermes.
Som eivissenca i crec que, quan parlau de la llengua d’IB3, que no la reconeixeu quan bandejen els trets mallorquins, no teniu en compte la resta de parlants de les Illes. Els eivissencs i formenterers no ens sentim identificats amb la majoria de trets (fonètics, morfològics i fins i tot lèxics) que dominen en la parla de la majoria de presentadors, actors, etc d’IB3. El mateix passa amb propagandes del Govern balear, no tenen en compte que no tots parlam mallorquí, és a dir, mallorquí no és sinònim de balear i moltes vegades queis en això. Encara record sa fama que va tenir una propaganda des Govern balear que deia que no havíem de tudar l’aigua. Tothom en parlava perquè gairebé ningú sabia què era això de tudar…
Joan Gabriel,
Crec que fins que no hi hagi un estàndard unitari de la llengua catalana (tant de bo hi fos!), que no sigui el central i prou, caldria fer difusió a l’escola d’un estàndard adaptat a cada realitat (Mallorquí, menorquí i pitiús) amb les particularitats lèxiques, mofològiques i fonètiques. Evidentment, l’article salat caldria que fos objecte d’estudi. En aquest sentit, crec que s’ha condemnat massa el salat, pens que convindria mostrar-lo sense complexos. Mostrar-lo i ensenyar-lo correctament. A més, quin problema hi hauria si als mitjans de comunicació públics balears es fes servis sistemàticament l’article salat? Que no s’adreça al públic illenc? I per què no a l’ensenyament? A la resta del domini lingüístic català ja ho saben que es fa el salat a les Balears! Hom ha dit que l’article salat no ha tingut mai una tradició literària ni ha estat prou digne per ésser utilitzat en registres formals. Sobre això, val a dir, que l’artile ‘el,els’, fins a la gramàtica de Pompeu Fabra, era inexistent en l’escriptura; s’usava ‘lo-los’ -com encara fan en nord-occidental i tortosí-. I quant a la tradició literària, sempre hi ha un començament per a tot (Mirau en Fabra). No ho sé, crec que hi ha massa inseguretats i massa por de tot i que es va massa darrere tot ço que es fa per Barcelona.
Roser,
Tens tota la raó. Conec eivissencs que em diuen que per la vostra illa Ib3 es coneix com a ‘Tele mem’, fent befa del caràcter mallorquí de l’ens. Sobre això, sé que s’han fet intents per introduir veus menorquines i pitiüses, però per ventura no ha estat suficient. D’altra banda, també cal dir que he conegut ben pocs locutors eivissencs que parlin correctament. Quan hi vaig treballar, tan sols ho feia bé un al·lot de Formentera, crec, perquè la resta… Uf! eren bastant xerecs. No ho sé, crec que IB3 no hauria de seguir el model de TV3; el mallorquí a les nostres illes no té el mateix pes que el barceloní a Catalunya. La geografia insular aquí és un element que farà impossible difondre el malloquí a la resta d’illes.
Professor, el fenomen al que feis referència al vostre article, deis que a les Pitiüses només ocorre parcialment. Però hi ha zones, com a mínim la de Sant Josep a Eivissa, on no existeix ni tan sols parcialment, fent una pronúnica dels enclítics exquisidament estàndard de manera espontània (i em referesc a parlants nadius majors).
A Bernat i Roser:
No crec que sigui possible fer un estàndard unitari que no sigui, en la seva major part, el central. I quants d’estàndards voldríeu que hi hagués? Tampoc dins Mallorca a tots els pobles es parla igual, i en alguns hi ha trets diferencials tan notables amb el parlar de Ciutat com puguin haver-n’hi entre els parlars de Manacor i els de Ciutadella o Santa Eulàlia.
A mi m’agrada que cada poble tengui alguns trets diferencials, i que localment els seus habitants els utilitzin fins i tot en el llenguatges escrit, però en haver d’escriure un article o llibre que aspirem que tingui difusió dins totes les terres de parla catalana, és evident que ens hem de deixar de localismes i acudir a l’estàndard, com fan tots aquells qui escriuen en altres llengües cultes, com el castellà, l’italià, el francès, etc.
Visc a una petita població andalusa. Aquí els habitants quan parlen entre ells ho fan en un llenguatge bastant diferenciat del castellà estàndard; tenen un lèxic propi molt ric, i una sintaxi i fonètica peculiars -els majors encara pronuncien la hac aspirada. Ara bé, quan han de parlar amb gent de ciutat, andalusos o no, ho fan en en el millor castellà estàndard que poden. Per què els mallorquins, o qualsevol altre catalanoparlant, hauria de comportar-se de manera diferent?
A n’Antoni Llull,
Com així es central? Si s’hagués d’elaborar un estàndard des català unificat, quin motiu hi ha de pes per elaborar-lo en central? Se podria elaborar s’estàndard amb sa base des català tradicional o amb s’incorporació de trets de tots es dialectes.
A Joan A. Coll.
Exquisidament?
A tots dos,
Tot això que deis me recorda a Invasion of the de Body Snatchers (No sé com s’ha doblat en català).
Bernat: exquisidament literària, com n´hi ha tantíssimes d´altres que trob exquisidament dialectals-
A en Bernat,
acabes diguent “La geografia insular aquí és un element que farà impossible difondre el mallorquí a la resta d’illes”. Precisament això és el que NO s’ha de voler fer, crec. Per què s’ha de difondre el mallorquí? O bé aconseguim fer un estàndard balear en el qual tots els parlants de les Illes ens hi sentim suficientment representats o bé, cosa més fàcil, utilitzem estàndard català, que és el nostre.
A en Joan A. Coll,
tens raó, jo som de Sant Josep i ni tan sols es majors fan aquesta pronúncia dels clítics. La pronúncia és com a Catalunya.
A En Bernat:
En totes les llengües cultes de què en tenim notícia, el parlar de la cort, o de la capital, o del centre on hi ha destacat més la cultura, ha estat la base de la llengua estàndard. Fer-ho d’altra manera resultaria extramadament difícil, si no impossible. Qualsevol llengua que es parli en diverses zones arriba a tenir tants dialectes o modalitats o localismes que tenir-los tots en compte seria una tasca tan llarga i tan costosa que no és pràcticament viable. I posar d’acord els representats de tots aqueixs parlars diferencials encara ho seria més. El castellà i l’italià estan molt més fragmentats, dialectalent, que la nostra llengua, i això no obstant han arribat a tenir un estàndard que avui en dia ningú el discuteix, entre altres motius perquè s’ha demostrat una eina indispensable per al desenvolupament de la cultura. Nosaltres tenim una llengua apta per a la cultura a tots els nivells, i per tant necessitam també un estàndard acceptat per tots els seus parlants. Si no fos així, no hauríem arribat gaire enfora, i segurament que la nostra llengua ja estaria fent el bategot, si és que encara li quedàs algun alè de vida.
A na Roser i a n’Antoni Llull,
Sí, no ho he dit bé. Estic en contra des model de TV3, un model que potencia sa varietat de sa capital des Principat i que poc a poc s’escampa pes territori d’aquesta comunitat autònoma d’Espanya. Perquè això ho hem de tenir en compte, no va més enllà d’aquestes fronteres. Això passa no sols per mor de TV3, es fet d’esser es motor econòmic d’aquest territori i de tenir es pes demogràfic que té també n’és un des motius. Per exemple, hi ha estudis que confirmen es canvi lingüístic des català occidental a Catalunya; en canvi, aquest fenomen no afecta gens ni mica es mateix parlar occidental que se parla a sa Franja d’Aragó o Castelló. Per això, podem dir que si Barcelona és una capital d’un país, una cort difusora de models de llengua, té unes fronteres ben delimitades: sa comunitat autònoma de Catalunya. Res pus.
Sobre això que volia dir des mallorquí és que he sentit a dir que es volia imitar es model barceloní, però crec que baldament s’hi esforcin no ho podran aconseguir mai perquè sa realitat balear no es sa mateixa que sa de Catalunya. No se pot fer un paral·lelisme entre Mallorca-Balears i Barcelona-Catalunya.
En resum: no me pareix bé sa fragmentació des català en diversos estàndards,però tampoc no crec que sigui viable difondre es català central: no crec que tengui gens d’acceptació fora des límits de sa comunitat autònoma de Catalunya. S’únic camí legítim, per a jo, és recórrer a ses formes des sa gramàtica catalana antiga o prefabriana, comuna a tots es territoris. Sincerament, pens que es mallorquins, balears/pitiüsos, hauríem de protestar un poc mes a l’IEC i espantar-los un poc a veure si se’n temen. No crec que els interessi un País Valencià 2.
A En Bernat:
Comprenc els teus raonaments, però no crec que sigui convenient ni factible recórrer al català antic. A mi també m’agradaria que l’IEC valorás més les particularitats de les Illes, però tampoc no els podem acusar de no tenir-les en compte. Basta veure,quants de mots mallorquins han inclòs en les darreres edicions del Diccionari. I estic segur que molts mallorquins, quan llegeixen un text en català estàndard i es troben amb mots que no coneixen es creuen que tots són barcelonismes, fins i tot creuen que ho són alguns mots que són usuals a Mallorca, però no al poble del lector poc instruït que es troba amb aqueixs mots. De vegades n’he sentit algun que quan es troba en un text o sent dir “rebutjar” o “assaig”, diu “això és català”… I, en el fons, té raó, però no de la manera que ell es pensa.
Mantenim un debat molt interessant. Podem endinsar-nos per caminois particulars…Els punts de vista són complementaris…Mostren la realitat, que sovint és profundament contradictòria -i això no és cap entrebanc!
Al meu parer, escritors com Q Monzó o C Riera lluiten per un català unitari d’alt nivell, i això és magnífic. Però la riquesa del lèxic, les particularitats dels llocs, han de ser un estímul: no necessit el diccionari per a llegir els primers llibres de B Porcel, però sí per a llegir S Moncada, però ho agraesc, perquè d’aquesta manera veig les estranyes -i sovint meravelloses- relacions entre les paraules que es fan servir a indrets tan distints com l’Ebre i Mallorca…I en castellà s’esdevé el mateix! I què me’n deis de l’anglès? Els que en saben molt ho passen malament si viatgen a segons quins llocs!
Quant als mitjans de comunicació, no hi ha dubte que ho podrien fer millor…i sobretot els polítics, que fan posar pell de gallina en sentir-los…
Cadascun de nosaltres ha de lluitar per millorar el català, fins allà on pugui, respectant la normativa, però sense que ens passem d’escrupolosos: fixau-vos en Sagarra, capaç de fer rimar La Divina Comèdia de dalt a baix, i que escrivia els seus articles i novel·les amb algunes divertides llibertats formals…El més important és que els professors empenyin els alumnes a gaudir de la conversa i de la lectura. La resta…Salutacions cordials
Roser,
En Joan Veny, a Aproximació al dialecte eivissenc (Editorial Moll, 1999, pl. 46), escriu:
“Quant a l’accentuació dels pronoms que segueixen una forma verbal (tipus veure’l, agenolla’t, etc.), cal recordar que, tot i essent corrent que la síl•laba verbal sigui l’afectada, no falten —contra el que s’ha anat repetint— casos d’accentuació pronominal; almenys la fluctuació és evident: així, he recollit en les meves enquestes pren-té-ho ‘pren-t’ho’, mossega-lè ‘mossega-la’, ajonoié-t al costat de ajonóia’t, ‘agenolla’t’, afanyé’t i afánya’t ‘afanya’t, apressa’t’. Més sistemàtic, en canvi, es mostra el formenterer que accentua sobre la darrera síl•laba del verb: alçáu-vos, provém-ho, però esperè-la ‘espera-la’, agafè’l ‘agafa’l’, aturè’t ‘atura’t’ (informació de Josep Serra i Colomar, 1981).”
Bernat,
A sa Gramàtica y apologia de la llengua cathalana d’en Josep Pau Ballot, publicada a Barcelona l’any 1814, sa primera persona singular des present d’indicatiu de merèixer ès meresch, i es present de subjuntiu fa meresca, merescas, meresca, merescam, merescau, merescan (pl. 47-48). Ben igual es verb agrahir: agraesch, agrahesca, agrahesques, agrahesca, agrahescam, agrahescau, agrahesquen (pl. 50-51).
Si avui a Mallorca goses escriure meresca o meresqui, agraesca o agraesqui, úniques formes hereditàries en mallorquí, i es teu escrit passa per mans d’un corrector, tens moltes probabilitats de veure suplantades aquestes formes per ses barcelonines modernes mereixi i agraexi, de nul•la tradició a Mallorca i desconegudes en sa llengua clàssica.
Lluís,
Per això crec que s’única manera d’arribar a una llengua més unificada és amb les formes gramaticals de la llengua tradicional. Fins a la reforma de Fabra totes aquestes formes que comentes eren habituals a tot el domini lingüístic. Fins i tot trob poc encertada la selecció de l’article el-els; hauria estat molt més coherent lo-los, com encara fan en gran part del català occidental i alguerès.
Sobre això que em comentes dels correctors, no hauria d’esser així ja que ‘mereixi’ i ‘agraeixi’ no ho diu ningú a Mallorca -o no ho hauria de dir ningú-. Per jo és estranyissim… Crec que si fossim una llengua normal, hauríem de dir -o almanco escriure-tots ‘meresca’ i ‘agraesca’… Unes formes encara ben vives en català occidental. Són les formes normals de les rondalles mallorquines, recollides a finals del segle XIX i començament del XX. No fa tant de temps d’això! Trob que hi ha un abisme entre la gramàtica o la llengua de les rondalles i el mallorquí actual. Ai! Això demostra com el canvi lingüístic i l’empobriment de la llengua té una força imparable.
Quant al polimorfisme verbal, crec que tard o d’hora haurem de fer, tots, un pensament unificador (cedint uns i altres), per a quan es tracti d’escriure o parlar en un registre formal, literari i estàndard.
Ara com ara, hi ha diferents estàndards regionals i, al seu torn, dins cadascun d’aquests, diverses formes i variants, la gran majoria d’elles admeses pel mateix IEC. Així, normativa en mà, cap corrector té dret a censurar-les, i mentre la tortuga acadèmica no escometi les tasques que li pertoquen: tants caps, tants barrets…