Universalismes de barraqueta
El crit que se sentia a la micromanifestació que van fer ahir a Palma un esbart de metges i infermers d’ocupació, acompanyats per membres d’alguns grupuscles extrasistema, era «la sanidad es universal». Impactat per la magna frase, li he estat fent voltes cercant el significat més profund d’aquesta universalitat. He pensat si volien dir que la composició quimica de tal o tal antibiòtic és la mateixa a Lisbona i a Singapur, o que un aparell de raigs ics fet a Amèrica del Nord també pot funcionar a Sud-àfrica o coses per l’estil. Però em sembla que no deu anar per aquí la cosa, sinó que la dita universalitat deu tenir relació més amb les persones que amb els aparells o antibiòtics. Estaria bé que ens ho explicassin, però no ho podrien fer, perquè la irracionalitat no pot ser explicada racionalment. Ni poden donar compte d’un comportament que només se serveix de paraules que sonen bé per a defensar privilegis personals impresentables. Allò que aquests senyors volen és poder plantar-se a qualsevol part del seu Estat sense haver d’aprendre ni parlar més llengua que la seva, cobrar dels ciutadans sense sentir-se al seu servei sinó considerant aquests com a mer material de menjadora. Però el seu univers s’acaba allà on es dibuixen les fronteres caduques del seu Estat. Mai no exigirien poder mantenir els seus privilegis monolingües a Portugal, a Holanda, a Suècia, al Canadà o al Japó, que també deuen ser part de l’univers. I és que aquests països no sols formen part de l’univers sinó que estan habitats per uns ciutadans que a la més mínima insinuació de la seva “universalitat” els pegarien una universal puntada de peu al cul.
Avui a les set seré davant el Consolat, i esper trobar-hi molta gent coneguda i desconeguda.
6 comentaris6 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Això que la sanitat és universal deu voler dir que la gent de tot el món, en un oment o altra de la seva vida, han de patir les arbitrarietats del personal sanitari, entre les quals de vegades hi ha la d’haver explicar els símptomes que ens fan sentir malalts en una llengua que no coneixem prou, o que no ens dóna la gana parlar-la perquè no és la nostra. Ara bé, si és aquest últim el motiu, si llavors ens recepten una cosa equivocada la culpa serà nostra i tota nostra, per caparruts, rebels, irrespectuosos amb les persones d’una cultura superior que són tan generoses que ens volen fer partícips d’un dels seus més grans tresors: la llengua que parlen, molt superior a la nostra perquè és la dels qui comanden a l’estat. Si Ferran el Católic hagués imposat el català, llengua del seu regnat, sobre el castellà, ara la nostra seria la superior, la més noble i la més guapa, i el castellà una llengua de segona. Però no succeí així, i no podem girar la història.
Jo també hi seré.
La sanitat pot esser universal, però de llengua universal només n’hi ha una: l’anglès. Totes les altres són llengües regionals. El castellà, per la seva estretor de mira i el seu encarcarament cultural, de les que més. I això ho tenen molt mal de païr.
Tots els camins duen a l’independentisme. Mentre Catalunya no tingui un estat propi, la nostra llengua sempre serà considerada com un ‘patuès de luxe. “
El de la dreta és el Dr. Torres Piñar. Sabeu de qui és parent?
Encantat d´haver-vos pogut saludar personalment, professor!