Entre el vermell i el roig (I)

«La interferència de l’espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l’adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s’haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d’ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.»

El paràgraf anterior només és un tast de l’article que avui surt a Amb bones paraules. Si voleu llegir l’article complet, aquí el teniu. Aquesta setmana no pos l’enllaç al PDF, perquè ha quedat un poc desastrós pel que fa a les itàliques (cursives).

 

14 comentaris

14 comentaris rebuts

    1
  1. Sanador de bous - 05 juliol 2008 9:59 am

    El vermell d’ou no és ben vermell, però. No sé si hi ha un paral·lelisme entre això i el cas de la roba blanca/de color, o el de la raça blanca/negra. Pareix que els parlants hàgim triat els colors considerats més bàsics (vermell, negre) i bandejat els que ho són menys (roig, castany, bru, marró). Pel que fa a la gamma de tonalitats del roig, aquest color gairebé es confon amb el groc en casos com el de les “espícies grogues”, que tenen un color ataronjat i viu. Aprofit per reivindicar aquesta expressió (espícies grogues) que em pareix que no és al DIEC2.
    Quant al color que cal aplicar a les coses de l’esquerra política, Coromines ja retreia al seu diccionari un testimoni a favor de la vostra proposta, no record si a l’entrada “vermell” o “roig”.

  2. 2
  3. G. Bibiloni - 05 juliol 2008 11:05 am

    Coromines (s.v. roig) diu exactament:
    «els obreristes exaltats del darrer quart del segle XIX i primers del present es deien vermells (el meu pare i jo, que he parlat amb les víctimes de Montjuïc quan era noi i adolescent, en som testimonis, i així ho deia encara Teresa Claramunt c. 1920, i Joan Casanovas exiliat a la Florida, el 1930), i el dir-ne rojos és una innovació dels comunistes d\’obediència moscovita i dels seus col·laboradors Franco i la púrria feixista tota, o dels quintacolumnistes de 1936-39… i de després.» Déu n\’hi do.
    Sembla que Coromines ens aconsella de dir vermell i no roig en el sentit d\’esquerrà.

  4. 3
  5. G. Bibiloni - 05 juliol 2008 11:14 am

    No sé si Coromines exagera quan critica un poc despietadament el fet que l’Alcover-Moll afirmi que allò que en cat. oriental es diu vermell en cat. occidental es diu roig. Segons Coromines en occidental roig també significa ‘roig’ (el ‘roig’ dels orientals). Deu ser, dic jo, que en occidetanl roig té els dos valors. M’agradaria que els lectors occidentals hi diguessin la seva.

  6. 4
  7. Sanador de bous - 05 juliol 2008 11:33 am

    Sóc oriental (…). En el llibre Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig, apareix el mot “vermell” entre la llarga llista de mots i expressions valencianes en retrocés o caduques. Situa el mot al sud del País Valencià.

  8. 5
  9. Sanador de bous - 05 juliol 2008 11:37 am
  10. 6
  11. Dídac López - 05 juliol 2008 2:59 pm

    Recordo ara un veterà de la guerra civil (nascut el 1920 o el 1921), natural del Vendrell, comunista del PSUC, que es declarava, a principis de la dècada present, “vermell”.

  12. 7
  13. xavier - 06 juliol 2008 3:13 pm

    Gabriel:
    Gràcies per votre article pero encara no m’aclareixo al 100%. En el català oriental com s’utilitzaria correctament roig/roja en una frase?

    Gràcies de nou!

    xavier

  14. 8
  15. G. Bibiloni - 06 juliol 2008 4:37 pm

    Mirau la imatge. Roig es diu d’una cosa del color dels cabells de la noia aproximadament, sigui aigua, terra, alguna fruita, cavalls, bous, etc.
    Dissabte que ve hi haurà una segona part que completarà la qüestió.

  16. 9
  17. Antoni Llull Martí - 06 juliol 2008 6:43 pm

    Quan jo era al·lot, just acabada la guerra, sentia la gent major que diferenciava perfectament el “roig” del “vermell”. Ara, em sembla que la majoria de joves no ho tenen clar. L’exemple fotogràfic de la noia i les roselles em sembla magnífic. Enhorabona, Gabriel, pels teus clarificadors comentaris.
    Supòs que tens present,que dins el terme de Palma tenim com a topònim “Sa Creu Vermella”, tocant Son Ferriol.

  18. 10
  19. G. Bibiloni - 06 juliol 2008 6:48 pm

    Sí, perquè hi havia pintada una creu de color vermell. Fa poc que l’han reposada.

  20. 11
  21. Xavier - 07 juliol 2008 11:28 am

    Gabriel, com vós sabeu, sóc valencià.

    Trobe que abans de publicar aquest article hauríeu d’haver furgat un poc més en la diferència tradicional entre «vermell» i «roig» dins el català occidental. Una diferència que, en un principi, és la mateixa que en català oriental.

    Per bé que l’adjectiu «roig» s’ha estès àmpliament per terres valencianes -gràcies al castellà, indubtablement, i al suport de la homogeneïtzació d’allò catalogat com a ‘valencià’ i no ‘català’ de la qual el mot «vermell» ha estat un altra de les milanta víctimes-, l’adjectiu «vermell» resta viu en molts punts de la geografia valenciana. A la llista de Google Migjorn -que tracta sobre temes lingüístics catalans, i que recomane a tothom que en forme part- se n’ha parlat a bastament. Al sud valencià, la diferència és ben clara entre «roig» i «vermell», així com dieu vós. El color «vermell» és el de la sang i el «roig» és el de la terra, el dels cabells, etc. Si a una bona part de València s’ha perdut aquesta diferència és, segons el meu parer, perquè s’ha empobrit aquesta diferenciació de colors (molt probablement per la influència, també del castellà).
    Penseu que a molts indrets del Principat de Catalunya la diferència de «roig» i «vermell» també s’ha reduït a «vermell» (i en alguns llocs a «roig»): un empobriment lingüístic parell al del valencià.
    En els clàssics valencians no manquen els adjectius «vermell» o «roig» amb el significat adient. A la geografia valenciana tampoc, el Castell Vermell d’Ibi (l’Alcoià) o la Sèquia Vermella de la Baia del Camp d’Elx.
    A València, de fa unes dècades ençà, diversos sectors espanyolistes es dedicaren –i es dediquen- a estigmatitzar cert vocabulari nostrat per considerar-lo massa «català». Un exemple de mot estigmatitzat és el de «vermell». (Podríem trobar-ne més: «petit», «servei», etc.). Insistesc: aquests mots són ben vius en diverses comarques valencianes, tant en la llengua més popular, la toponímia, l’antroponímia, etc.; però se n’ha estigmatitzat l’ús i, per tant, restringit. En un llibre d’escola de ‘Valencià’ no trobarem mai el mot «vermell» baldament es diga en un sector ampli i poblat del territori valencià.

    Recomane a tothom el llibre publicat per Eugeni S. Reig, «Valencià en perill d’extinció» on parla de molts casos d’empobriment lingüístic, com aquest, esdevinguts al País Valencià.

    Declaracions com aquestes, són una mostra del que explique: en l’edició del 14 de novembre del 2003 del diari Levante-EMV –i el qual no he pogut consultar suara perquè em falla la pàgina!- es publicà aquesta declaració de la senyora Ascensión Figueres, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en una conferència a la ciutat de València:

    “En sus respuestas a las preguntas y comentarios de personas que criticaban a la AVL por aceptar los criterios de la unidad de la lengua, Figueres se mostró condescendiente e incluso cercana a este sector. «Queremos defender lo nuestro, nuestras palabras», dijo en un momento. «Para mí también es más bonito «roig» que «vermell» […]”

    Sabeu ja de què parle, veritat?

  22. 12
  23. xavier - 07 juliol 2008 1:39 pm

    Gabriel:
    Gràcies! Esperaré quan el penji al seu siti dedicat a la llengua

    xavier

  24. 13
  25. G. Bibiloni - 07 juliol 2008 3:07 pm

    Xavier de València,
    la intenció d’aquest article, que per qüestions d’espai he hagut de dividir en dues parts (dissabte que ve sortirà la segona), és de fer observar uns casos d’interferència en l’ús dels mots roig i vermell: Creu Roja, Exèrcit Roig i un grapat que sortiran en el pròxim article, com rajos infrarojos o alerta roja. Sense interferència de l’espanyol, tot això seria vermell. Les qüestions històriques i dialectològigues en aquest article són més un aspecte complementari, encara que, naturalment, tenen molt d’interès. I ja se sap que aquí encara hi ha molt per investigar.
    Respecte al català occidental, segurament hauria d’haver afinat més la redacció i dir que avui hi predomina roig per al color de la sang, tot i que hi ha mostres abundants d’ús de vermell. Però que hi predomina roig és evident. Dieu que és per castellanisme, i potser teniu raó, però jo no m’hi jugaria la casa.
    A part la llengua antiga (que encara no coneixem bé) i usos actuals particulars, el que aquí es defensa és la diferència entre vermell i roig i el caràcter de castellanisme de roig en algunes formacions lexicals.
    Moltes gràcies per la vostra aportació, com sempre enriquidora.

  26. 14
  27. Ferran-Lluís Naya i Alemany - 31 juliol 2017 1:48 am

    Voldria fer una aportació sobre el valencià roig. Farà uns trenta anys, almanco de la Marina Alta cap al sud una “xica rogeta” era una “xica rossa” no una pel-roja. M’agradaria molt i molt que es delimités clarament els usos de roig i de vermell per a poder usar-los de forma genuïna. El que em resulta preocupant del que s’ha dit més amunt és que si uns potencien roig i eliminen vermell, i els altres potencien vermell i arraconen roig en el fons és per interferència del castellà. Això fa encara més urgent saber els usos de les dues paraules. P.ex. em negue a usar exclusivament eixir (com he aprés patrimonialment) però em negue a substituir-lo per sortir (va contra la diversitat i la tradició d’ací). Per sort, he aprés l’ús tradicional (encara és viu a alguns llocs valencians) i distint dels dos verbs, si els use els dos així guanye riquesa, precisió i treballe per a unir el que molts arreu volen separar. Voldria poder fer el mateix amb roig i vermell. Però trobe que ningú (amb influència normativa i social) no vol treballar per a això, i en el millor dels casos es conforma amb dir que són geosinònims excloents. Contra els reduccionismes s’hauria d’eixamplar i diversificar, sobretot ho haurien de fer els qui poden aplegar a més vent: escriptors, mitjans…

Podeu deixar un comentari