Llatí

Aquests dies, els qui s’hagin vist atrapats en el seguiment mediàtic de l’actualitat vaticana –si és que algú se n’ha salvat– deuen estar un poc amarats de llatí (i de moltes coses més). Per a molts el llatí és llengua de misses i lletanies, però molt poca de la gent actual és conscient de la importància que va tenir el llatí en la història cultural del nostre continent. Fins al segle XVIII el llatí és la gran llengua de la civilització europea, associada a la idea d’universalitat de la cultura, llengua compartida dels europeus cultes, interlingua universal, llengua comuna de tots sense ser la llengua pròpia de ningú, compatible amb el desenvolupament de la llengua de cada país. Fins que els constructors dels estats moderns més poderosos van decidir treure-la del seu lloc mentre les llengües nacionals –pretesament nacionals– d’aquests estats pugnaren entre elles per a ocupar-lo. Segurament aquest és el màxim pecat del nacionalisme, el de veritat. El desmuntament del llatí com a llengua comuna i el desmuntament de l’orde sociolingüístic associat (una llengua comuna que no és la pròpia de ningú al costat de la pròpia de cadascú) va ser una catàstrofe de dimensions extraordinàries. Perquè al cap i a la fi la necessitat d’una llengua comuna per a estar al costat de la llengua pròpia de cadascú no ha deixat mai de ser-hi, i ara hi és més que mai. L’esperanto no pot passar de ser una romàntica utopia, i l’anglès, que, de fet, ja és una llengua universal, no podrà alliberar-se mai de l’estigma que és la llengua pròpia d’una part dels implicats. A part d’altres possibles inconvenients que no dic per guardar la correcció científica. No oblidem, a més, que el llatí és a l’arrel de la cultura europea i la font de la terminologia científica, excepte la parcel·la barbaritzant dels webs, els blogs i el wifi. La desaparició del llatí ens ha deixat dramàticament amb un gran problema sense resoldre. En tot cas, en veure per televisió algunes solemnitats papals podrem recordar que hi havia una solució que ara requiescit in pace.

4 comentaris

4 comentaris rebuts

    1
  1. wret - 26 abril 2005 11:12 pm

    ecscelnd ertcul

  2. 2
  3. PERE - 27 abril 2005 12:07 pm

    AMB TOTS AQUESTS ARTICLES DEIXES CLAR QUE ES MOTIU DE S’IMPLANTACI DE LA LLENGUA BARCELONINA A MALLORCA RESPON NOMS A MOTIUS D’ANNEXI A CATALUNYA I SECESSI D’ESPANYA. ETS VICTIMA I BOTX DES TEU ANTIESPANYOLISME I TE S IGUAL PERDRE ES MALLORQU. EN ESSER CIUTAD CATAL SERAS LO MATEIX QUE ARA, NO SERS RES, NECESSITARS IGUALMENT INGLES I CASTELL, I HAURAS FET PERDRE ES MALLORQU I MOLT DE TEMPS AN ES MALLORQUINS PER UNA CAUSA ESTPIDA DINS S’ALDEA GLOBAL. SEGUR QUE MOSSEN ALCOVER, QUE EN PAU DESCANS, N’ESTAR ORGULLS DE TU… MERIT TENDRIA, EN CANVI, QUE VOGUESSIS RECUPERAR S’S I SA CALITAT DE SA NOSTRA LLENGUA.

  4. 3
  5. Guillem - 27 abril 2005 7:33 pm

    Havent llegit l’article i desprs els comentaris, queda clar i s profecia: ser espanyol porta a l’analfabetisme.
    Ni ortografia, ni comprensi lectora ni res. El Tribunal Internacional dels Drets Humans hauria de prohibir l’espanyolitat per violar un dret elemental de les persones.

    I aix que els catalans no som res, que s’ho guardi aquest individu a la ullera. Insulta a qui es deixi, espanyolot!
    I no et posis a Mossn Alcover a la boca que embrutes la seva memria!.

  6. 4
  7. PERE - 05 maig 2005 9:49 pm

    GUIEM, NOMES TE MOU S’ANTIESPANYOLISME. ETS ENVEJS I POCA COSA.

Podeu deixar un comentari